Visionats: Omoide no Marnie

Podríem classificar les pel·lícules de l'Studio Ghibli en "grans" i "petites" o "menors", entenent les grans com aquelles que qualsevol que conegui la productora d'animació japonesa recitaria sense consultar cap llista, i les altres, aquelles que la mateixa Ghibli ha tractat com a projectes de segona categoria i que, com a tals, no han passat pels nostres cinemes i han sortit en DVD com a màxim, Blu-ray ni somiar-ho.

La pel·lícula de què vull parlar avui la tenia mentalment mal classificada, tot i saber que havia estat nominada als Oscars a la categoria de Millor Pel·lícula d'Animació -però, reconeguem-ho, des del triomf de El viatge de Chihiro és habitual que un film de Ghibli ho sigui, sempre perdent davant de Disney o Pixar-, la van arribar a estrenar als nostres cinemes i tot, i la tenia pendent des de feia temps. Ara l'he vist i l'he de reclassificar, perquè ha passat a ser una de les meves preferides, tot i que sense entrar al meu Top 3 particular (recordem: Nausicaä de la Vall del Vent, El castell al cel i La tomba de les lluernes, sense ordre concret). 

Omoide no Marnie, en anglès When Marnie Was There, és un film de 2014 que és l'últim que va publicar l'Studio Ghibli abans de plegar, i així es coneixeria fins que es va anunciar que torna i que aviat en començarem a rebre nous films.

Dirigida per en Hiromasa Yonebayashi (Arrietty i el món dels remenuts), i basada en el llibre When Marnie Was There de Joan G. Robinson, de 1967. Va rebre diverses nominacions, com l'esmentada dels Oscars de l'Acadèmia de Cinema de Hollywood, però també dels prestigiosos Annie i, de fet, va guanyar el premi a la millor pel·lícula animada al Festival Internacional de Cinema Infantil de Chicago.

Entrant en matèria, el film comença quan l'Anna Sasaki, una nena de 12 anys introvertida i que viu amb els seus pares adoptius a Sapporo, a l'illa septentrional de Hokkaidô (Japó), pateix un atac d'asma i li recomanen que se'n vagi una temporada a un lloc amb l'aire més net. Els seus pares l'envien, doncs, a un poble de costa a viure un temps amb uns parents que tenen. 

Allà, com que continua sent introvertida i, a més, té l'autoestima baixa i la torturen els problemes identitaris causats pel fet de no tenir els pares biològics, no sembla que sigui gaire feliç, i passa els dies avorrida i sense somriure.

Un dia, però, a la finestra d'una mansió que havia pertangut a una família estrangera, veu una noia de casa bona, es coneixen i es fan amigues. 

No és cap misteri per a l'espectador que aquesta noia, la Marnie, forma part d'alguna mena de somni, barreja de dimensions o una al·lucinació, perquè, per començar, es veu que ella i la seva família són d'una altra època, i també la veiem desaparèixer o, de sobte, com l'Anna es desperta després d'haver-se desmaiat i ja no queda ni rastre de la seva nova amiga.

En tot cas, els inicis més aviat lents -en la línia Ghibli, no ens enganyem- de la pel·lícula donen pas, poc a poc, a unes trobades cada cop més boniques i emotives entre les dues noies, que es van coneixent i confiant-se les inquietuds i els problemes, tot i que cadascuna enveja, per diversos motius, la vida de l'altra. 

Sense anar més lluny, l'aparent vida perfecta de la Marnie no té res a veure amb la realitat, en què la noia pràcticament no veu mai els seus pares, que es passen la vida viatjant i, quan són a casa, la deixen al càrrec del personal de la mansió mentre ells fan festes de l'alta societat.

La seva amistat va creixent, cada cop estan més unides per una connexió que ni elles s'expliquen i que ens pot dur a pensar en uns camins que serien sorprenents en un film d'aquest estudi, i llavors el film entra en una recta final tremendament commovedora.

Sabrem finalment qui és la Marnie? Quina és la seva relació amb la protagonista? Com és que la veu si, clarament, no pertanyen a la mateixa època? 

No penso rebentar-li el final a ningú, ja he parlat prou de la premissa de la pel·lícula, però tot i els elements innegablement fantàstics de la història -podríem parlar, potser, de realisme màgic-, ens trobem davant d'un relat ben lligat, que ens fa anar per on vol però sense que ens sentim estafats, i que ens prepara per als últims minuts un bon nus a la gola. 

Potser em va agafar en un moment especialment tendre i en un futur visionat no penso el mateix, no ho sé, però de moment m'ha semblat una de les pel·lícules d'animació més tristes que he vist, molt bonica i rodona. No us la perdeu.

 

Adéu a Isao Takahata, mig Studio Ghibli

Fa uns dies, concretament el 5 d'abril, ens deixava per culpa d'un càncer de pulmó un dels directors d'animació més importants del Japó, l'Isao Takahata, a l'edat de 82 anys.

La notícia ja estava donada i jo acabava de publicar una altra cosa al blog, de manera que li dedico ara aquesta entrada d'homenatge, atès que es tracta d'un dels cofundadors de l'Studio Ghibli i, per tant, una figura cabdal per als aficionats a l'anime d'arreu del món.

Nascut a Ise, a la prefectura de Mie, el 29 d'octubre de 1935, va començar al món de l'animació, que el fascinava des de jove, treballant a la prestigiosa Tôei Animation, amb la qual va acabar fent el seu debut com a director d'una pel·lícula, Taijô no ôji Horus no daibôken ("La gran aventura d'Horus, el príncep del sol"), el 1968.

En aquella pel·lícula hi va treballar també, en tasques d'animació, un tal Hayao Miyazaki, però tot i que amb el temps es va acabar elogiant la pel·lícula, en aquell moment va ser un fracàs comercial i el mestre Takahata va ser degradat, ens diu la Wikipedia. I, com que no va millorar la seva reputació a l'empresa, el 1971 la va abandonar.

El van acompanyar l'esmentat Miyazaki i també el senyor Yôichi Kotabe, conegut com a futur animador de l'equip de l'Studio Ghibli, però també per fer els dissenys oficials de portades de videojocs i promocions de Nintendo durant molts anys.

Poc després, havent format un estudi anomenat A Production, van tenir la idea de fer una adaptació animada de les aventures de la Pippi Långstrump, però tal com vaig explicar en una entrada fa uns quants anys no en van aconseguir els drets, de manera que ens en vam quedar sense.

La cosa no acabava d'arrencar, però els va arribar l'encàrrec d'aixecar les audiències d'una sèrie que s'estava enfonsant, Lupin III, entre 1971 i 1972. L'Isao Takahata va dirigir aproximadament la segona meitat dels episodis.

Entre aquella mítica feina i algunes altres petites aportacions posteriors, el 1974 el teníem dirigint Heidi, sèrie animada que va arribar a l'estat espanyol molt abans que s'escampés el terme "anime" i que, en general, la gent fos conscient que existien els dibuixos animats japonesos.

El 1976 el mestre Takahata dirigiria la sèrie "cosina" de Heidi, que no va ser altra que Marco (en realitat De los Apeninos a los Andes), de títol original Haha wo tazunete sanzenri, o "3.000 llegües a la cerca de la mare". L'any 1978, amb la col·laboració del seu amic Miyazaki, va participar en els storyboards i/o la direcció d'alguns episodis de la genial Conan, el nen del futur.

També va ser el director i guionista de molts episodis d'Akage no An, és a dir Anne of the Green Garbles, sèrie que es va poder veure en castellà com a Ana de las Tejas Verdes i que es va estrenar al Japó el 1979.

En televisió, després d'allò, va dirigir la molt desconeguda Jarinko Chie (1981-1983) i la seva adaptació a llargmetratge, però després es va dedicar a les pel·lícules d'animació com a director o productor, cas de Goshu, el violoncelista (1982), i va fundar amb en Hayao Miyazaki, entre altres, un nou estudi anomenat Studio Ghibli.

Allò va ser arran de l'èxit de la pel·lícula de 1984 Nausicaä de la Vall del Vent, que s'acostuma a considerar part de la filmografia de Ghibli, però que en realitat es va fer abans de la creació de l'empresa.

Tant en aquesta com a El castell al cel (1986) va fer de productor, però el seu primer llargmetratge com a director per a la popularíssima productora va ser La tomba de les lluernes (1988).

Una de les meves pel·lícules preferides de Ghibli, i de l'animació en general, se situava a la II Guerra Mundial i es basava en el llibre del mateix nom d'Akiyuki Nosaka (també disponible en català, per cert), però hi havia coses que formaven part de l'experiència del mateix Takahata, que va sobreviure a un bombardeig estatunidenc a la ciutat d'Okayama.

Probablement és la seva obra més famosa amb el segell de Ghibli, ja que si repassem el catàleg de la companyia hi veiem algunes obres no tan populars -que no vol dir que siguin pitjors-, segurament perquè no eren tan del gust internacional, com Only yesterday (1991), Pompoko (1994, a la imatge) o Tonari no Yamada-kun (1999).

Però si hi ha una pel·lícula que pot desbancar La tomba de les lluernes com a obra cinematogràfica més coneguda del mestre Isao Takahata, en part també perquè és més recent, és una que va rebre molts premis i nominacions i que va optar a -i al final no va obtenir- l'Oscar a la Millor Pel·lícula d'Animació.

Parlem de Kaguya-hime no monogatari, o "El conte de la princesa Kaguya", de 2013, una bellíssima producció que potser no és per a tots els gustos, però que val la pena.

Després d'allò també va estar implicat com a productor el 2016 a la genial La tortuga roja, i aquesta col·laboració es va exagerar amb intencions comercials tractant-la pràcticament de film de l'Studio Ghibli, però bé, el cas és que aquesta entrada homenatja l'Isao Takahata, i és veritat que hi va participar.

Ens ha deixat, doncs, un home del qual es diu que va tenir molta influència en els temes triats per en Hayao Miyazaki per a les seves famoses i populars pel·lícules, la seva mà dreta i sens dubte no tan conegut arreu del món, però que va ser responsable, de manera total o parcial, de moltes obres importantíssimes de l'animació japonesa que han fet gaudir i han influït tanta gent al llarg de dècades. Descansi en pau.

Visionats: La tortue rouge

Se'ns ha venut com una nova pel·lícula de l'Studio Ghibli. Estratègies comercials. No ho és. La companyia del mestre retirat Hayao Miyazaki és una de les que la coprodueixen, però això és tot. 

Destacava també, per altra banda, perquè era una pel·lícula d'animació "muda", adjectiu que és incorrecte perquè un film mut no té cap mena de so i se li afegeix música en directe. El que tots ens imaginem quan ens parlen de cinema mut, vaja. Però no, aquesta pel·lícula simplement no té diàlegs, que no vol dir que no tingui banda sonora i efectes de so.

Sigui com sigui La tortue rouge, o La tortuga roja, o The Red Turtle, o Red Turtle: Aru shima no monogatari és una pel·lícula l'existència de la qual vaig conèixer en visitar una exposició dedicada a l'Studio Ghibli a Roppongi Hills, a Tòquio, l'estiu passat, i després la van estrenar aquí, però per diverses circumstàncies no la vaig anar a veure al cinema, sinó que la vaig acabar veient a casa, el dia abans de la cerimònia d'entrega dels Oscars, premis on participava amb una candidatura a millor pel·lícula d'animació. Que no va guanyar, és clar. Només una pel·lícula animada no estatunidenca ha guanyat l'estatueta, i va ser El viatge de Chihiro.

I veure-la va ser una decisió encertada, perquè el film de l'holandès Michaël Dudok de Wit, una coproducció japofrancobelga, és una bellíssima història que demostra que no ens ha de fer por enfrontar-nos a un llargmetratge sense diàlegs, no és pas avorrit per això, i ens recorda que es pot explicar una història perfectament comprensible sense ni una línia de text.

Però de què va? Doncs en el fons l'argument és ben senzill: un home naufraga i es desperta en una illa deserta. Allà aprofita els recursos de la natura per sobreviure mentre pensa com marxar i tornar a la civilització, però una gran tortuga vermella l'hi impedeix un cop rere l'altre.

Això, sumat a un esdeveniment una mica surrealista, fa que es replantegi la situació i la seva vida canviï completament. Sense voler entrar en més detalls per tal de no aixafar la trama, La tortue rouge és una obra d'art, amb un aspecte visual que recorda -amb raó- el còmic francobelga i un ús magistral dels colors apagats que no per això resta força als bellíssims paisatges que ens mostra, tot plegat amanit amb una animació exquisida. 

La música, el ritme i el desenvolupament de la història, sumats als aspectes visuals ja esmentats, fan que aquesta pel·lícula ens expliqui un relat senzill amb una sensibilitat captivadora, i és per això que no només em va agradar molt, sinó que per a mi, sense treure mèrits a les altres pel·lícules nominades (i la guanyadora Zootopia), hauria d'haver estat la vencedora.

Així que si us cridava poc l'atenció perquè era "muda", reconsidereu-ho i, quan pugueu, mireu-la perquè val la pena. I també recomano que no en mireu el tràiler. Ho explica gairebé tot.

Compres al Japó

Ja vaig dedicar una entrada a les compres de videojocs que vaig fer al Japó, òbviament a 3 Botons i START, un dels meus altres blogs. Però com que sobretot vaig comprar-hi molts còmics i altres coses relacionades amb el manga i l'anime, com és natural també havia d'escriure una entrada en aquest blog.

En aquest cas no hi va haver gaires sorpreses ni les possibilitats eren tan àmplies: sabia que els còmics pesen i ocupen lloc a la maleta (sort que el nostre bitllet ens permetia portar dues maletes o bosses de fins a 23 kg. a cadascun, a banda de la motxilla), per tant anava amb unes idees força clares del que volia adquirir. Sí que m'hauria agradat comprar-me coses com ara Galaxy Express 999 o Ashita no Joe, però és que tampoc no tinc lloc a casa per posar-les.

Volia, per exemple, posar-me al dia de Mix (els volums 7, 8 i 9), l'obra en què treballa actualment el meu autor preferit viu, en Mitsuru Adachi, i que fins abans de decidir que enguany anàvem al Japó comprava poc a poc, en encàrrecs amb altres coses, sempre amb l'ai al cor per si m'ho aturaven a duanes. Amb l'enviament els còmics acaben sortint, de mitjana, com els que es publiquen en castellà i català, però comprats directament al Japó són realment barats -el paper també és més dolent, les coses com són-. 

Però ja que hi era volia mirar si trobava altres coses d'aquest autor en diverses botigues com les famoses Mandarake o Book-Off, i gràcies als consells de cerca d'en Marc Bernabé em vaig orientar força: allà cal buscar per editorial, i també segons el format de publicació. Per tant, cal anar-hi amb els deures fets. Així vaig poder, per exemple, comprar-me tres col·leccions senceres del mestre Adachi.

Una va ser Rough, la de natació, que vaig adquirir en format butxaca, millor per al meu espai disponible i, a l'inrevés del que passa amb els llibres aquí, amb un paper més bo que no pas el de l'edició estàndard. No la vaig trobar sencera en un mateix lloc, sinó que em vaig arriscar a anar-me-la fent segons els volums que trobés a cada botiga, i al final, com que des del Japó podia comprar al seu Amazon sense pagar enviament i fer-m'ho portar a la botiga de conveniència que volgués, la vaig completar així.

El mateix va passar amb Niji Iro Tôgarashi, em fa l'efecte que el manga més estrany de l'autor, però com que només eren 6 volums en edició de butxaca vaig pensar "què collons...".

Nine, la seva primera obra en solitari, que en butxaca només són 3 volums, la vaig comprar d'un prestatge de volums a 100 iens, que són els que estan en més mal estat -en comparació amb els altres-, després d'haver-la deixat escapar en un Mandarake en més bon estat, però almenys me la vaig poder fer.

Em faltava també un dels volums únics d'aquest senyor, Bôken Shônen, i també el vaig trobar, de manera que si no vaig errat només em falten Oira Hôkago Wakadaishô, de 2 volums, i H2, que em quedarà com una espina, perquè és la seva obra més llarga, de 34 volums (20 de butxaca, que és com me la compraria), perquè ocupa massa i comprada des d'aquí em sortiria massa cara. 

L'altre gran nom de les compres de còmics del Japó ha estat, i de retop perquè no hi vaig pensar fins tard, la Rumiko Takahashi. Una de les meves autores preferides, en realitat em falten coses com Urusei Yatsura (que no m'hi cap) i Rinne (que no he començat), però almenys volia completar les seves històries curtes, i he pogut.
 

 

Per una banda tenim Rumic World, en 2 volums reeditats el 1995 com a Kessaku Tanhenshû. Allò que s'havia publicat parcialment en castellà com a El mundo de Rumiko. Doncs bé, en vaig trobar un de segona mà i l'altre el vaig haver de comprar a Amazon.

Per l'altra, les històries curtes que no pertanyen a la col·lecció Rumic World, sinó a Rumiko Gekijô, o Rumic Theater, que comprèn volums únics d'històries curtes, com el publicat en castellà La tragedia de P. Doncs bé, com que l'interès de les editorials barcelonines per les històries curtes d'una autora tan important és sorprenentment nul, m'ho he continuat en japonès. Fa temps vaig adquirir Unmei no tori, i ara que era al Japó m'he fet amb Senmu no inu i Akai hanataba, reeditats, això sí, com a Rumiko Gekijô 2 i 3, i amb el més nou, de 2015, que és Kagami ga kita.

Sense ser històries curtes, però sí una obra menys esmentada habitualment, hi havia la saga de les Sirenes, la Ningyo Series, que vaig comprar directament per Amazon perquè no l'havia vist enlloc. Són 3 volums i per fi la tinc.

En tercera posició en importància tindríem el duet Yudetamago, del qual em vaig comprar uns quants volums de la seva ressuscitada Musculman, ara ja no en català. A casa tenia el 37 i el 38, els dos primers que eren inèdits, i al seu país d'origen vaig comprar els volums 39 a 45. Van pel 55, però no m'hi cabien. Ja els compraré per internet més endavant.

Una de les coses que volia comprar però que no esperava trobar eren els dos volums extres d'Astroboy, aquells que Glénat/EDT deia un cop rere l'altre que acabaria publicant, incomplint les dates també un cop rere l'altre (fins i tot es van mofar de mi quan els vaig preguntar per ells en un Saló del Manga), fins que va tancar sense haver-ho fet. Eren uns volums especialment difícils d'aconseguir per a mi, perquè no estaven en estoc en anglès (o els venien caríssims tot i ser de segona mà) i en japonès per internet no els veia mai. 

No els vaig veure en cap botiga, però casualment els tenien a la del Museu Osamu Tezuka, i no m'ho vaig pensar ni 10 segons. A més, els tindria de primera mà.

També en un museu, en aquest cas el Fujiko F. Fujio, vaig comprar, per la gràcia, el primer volum de Doraemon, amb un material que es va publicar fa mil anys en català en format grapa i en sentit de lectura occidental i, per tant, emmirallat. Els altres 44 no me'ls compraré, no m'hi caben. 

Pel mateix motiu vaig comprar també el primer volum de Bola de Drac, que el tinc en altres idiomes però em faltava en japonès.

El 49 de Crayon Shin-chan, el penúltim dels que va dibuixar el desaparegut mestre Yoshito Usui, inèdit a casa nostra, l'havia d'aconseguir perquè és precisament on es recopila la història en què vaig aparèixer jo, posteriorment adaptada a la sèrie de televisió.

Sí, en Shin-chan surt vestit de torero a la portada, però és el que ens hem d'empassar: els japonesos encara veuen Barcelona -i no són els únics- com una mena de capital del flamenc i tot allò que és espanyol, a més del lloc on hi ha la Sagrada Família.

I una sorpresa agradable: no en coneixia l'existència, però a més de Nausicaä el mestre Hayao Miyazaki havia dibuixat un altre manga, que no va esdevenir mai pel·lícula (sí programa de ràdio, però). Es tracta de Shuna no tabi, un llibre en color, amb il·lustracions precioses i que es pot considerar còmic, tot i que el text és en narració i no en globus. Ja en faré la ressenya quan el llegeixi.

Per acabar amb els còmics, un altre d'inesperat, més que res perquè no hi havia pensat. A l'aeroport de Narita vaig comprar Naruto Gaiden: Nanadaime Hokage to Akairo no Hanatsuzuki, el volum únic que fa d'epíleg de Naruto i que sembla que Planeta no està interessada en publicar. Per 400 iens, perquè a sobre en ser a l'aeroport m'estalviava els impostos, no m'ho vaig pensar gaire.

Però no tot són còmics. També volia veure què hi havia de marxandatge i productes relacionats amb el manga i l'anime. No volia omplir-me la casa de figuretes, tampoc, perquè em manca l'espai per posar-les, però de tota manera em va decebre l'altíssim preu de tot plegat. Brutal. No com al Saló del Manga, on un diorama de 5 centímetres ja val 15 o 20 euros -fa pocs anys es podia comprar per 7 o 8-, però allò que tothom diu "a Akihabara les figures estan tirades de preu" és mentida.

Només me'n vaig comprar una, aquesta d'en Son Goku, perquè hi ha una cadena, Volks, on les figures són de segona mà i en poden tenir diversos exemplars a preus diferents segons criteris, pel que vam suposar, de valoració de la qualitat del pintat, perquè aquesta és una altra: si són noves són per pintar. Almenys moltes d'elles. En fi, aquest Goku em va costar uns 12 euros, i per l'aspecte i la mida estava molt bé. Sí que vaig veure alguna altra ganga -molt comptades-, però havia de pensar en l'espai. 

No són ben bé figures, però vaig comprar 4 gashapons que eren màscares de Musculman per tapar ampolles. De les 10 diferents que hi havia em vaig plantar després de treure aquestes 4, de les quals la del Mongol és la que més m'agrada, i les altres no excessivament. Em vaig quedar sense les d'en Musculman i en Musculator el Gran. 

 

Com podeu veure, és una obra que m'agrada molt. Sempre dic que de petit l'anime de Musculman era el meu preferit, per sobre de Bola de Drac, i que escrivia al meu diari els progressos de la sèrie. És per això que també em vaig comprar aquesta samarreta, que no és res de l'altre món, però entre les que hi havia en aquesta línia que la cadena Uniqlo ja estava liquidant -sembla que va sortir al gener-, era la que m'agradava més. Les altres, en general, tenien dissenys poc atractius i els estampats semblaven de mala qualitat. Una llàstima.

Una altra samarreta que em vaig comprar va ser aquesta de la Lamu que vaig trobar en un Don Quijote, una cadena de supermercats on tenen de tot, ben caòtica. 

Una de les cadenes que més vam veure al Japó va ser Donguri Kyôwakoku, plena de productes oficials de l'Studio Ghibli (i alguna altra franquícia, com ara Moomin). Són coses cares, però no tant com a la botiga del museu.

Hi vam comprar aquests imants per a la nevera basats en El meu veí Totoro i El castell al cel, i també el còmic que esmentava més amunt, Shuna no tabi.

Fora d'allà, concretament a Yodobashi Camera, perquè per alguna raó eren notablement més barats, vam comprar també puzzles d'El meu veí Totoro, Kiki l'aprenent de bruixa i Nausicaä de la Vall del Vent.

I ja per acabar, al Museu Osamu Tezuka, em vaig comprar aquests punts de llibre. No n'havia comprat mai i em va fer una mica de mal, però eren d'obres emblemàtiques per a mi i vaig caure en la temptació d'adquirir-los tots.

No té res a veure amb els còmics ni l'animació, però com que no faré una entrada de 3 Botons i START només per això, poso aquí la foto del joc de cartes de l'UNO edició Super Mario, que ens va fer gràcia.

I això és tot. Potser us pregunteu "on fotrà tot això?", i tindreu raó, perquè he hagut de moure diverses coses per tal de col·locar-ho tot, havia sobrevalorat l'espai lliure que encara tenia, de manera que dins la mala fortuna de no poder anar al Japó cada dos per tres, com a mínim sé que no m'hauré de canviar de pis la propera vegada que compri còmics.

Visita al Museu Ghibli

Com alguns i algunes de vosaltres ja sabeu, perquè sobretot em llegeix gent que em coneix personalment i/o amb la qual ens seguim a les xarxes socials, aquest any les vacances d'estiu han estat molt especials, ja que m'he casat i he anat de viatge al Japó, somni de feia més de 15 anys.

Una de les visites obligades com a aficionat als còmics i l'animació japonesa era, evidentment, el Museu Ghibli, obert el 2001 a Mitaka, un suburbi de Tòquio. Com ja saben tots aquells que hi han anat, per tal d'entrar-hi cal comprar l'entrada amb mesos d'antelació i estar a l'aguait, perquè des de l'estranger, almenys des de Catalunya, s'ha de fer a través d'una agència concreta de viatges, que s'endú la seva comissió i converteix en 1.500 iens els molt raonables 1.000 que costa en realitat l'entrada a un dels punts de pelegrinatge dels amants de l'animació per a petits i grans. I les entrades volen.

Doncs bé, per fi hi he pogut anar i volia compartir amb els meus lectors i les meves lectores el que m'ha semblat el famós museu.

El camí des de l'estació de Mitaka al museu és molt directe i fàcil, i les ganes d'arribar-hi augmenten a mesura que ens hi acostem, perquè a sobre hi ha rètols i parades de bus on trobem l'omnipresent Totoro, protagonista d'El meu veí Totoro i mascota dels estudis.

Un cop allà, tot i que ja ho havia llegit i no va ser cap sorpresa, estricta política de no fer fotos a l'interior del museu (cap problema amb les terrasses i els patis), però òbviament en vam fer algunes d'amagatotis, i ens van cridar l'atenció -molt amablement, això sí- unes treballadores vestides de blau que trobàvem més sovint que l'esmentat Totoro.

La decoració del museu, amb predomini de la fusta, és -com no podia ser d'una altra manera- d'estil europeu (tots els rètols amb les explicacions només en japonès, això sí), molt bufona i acollidora i més aviat inspirada en el segle XIX, i les seccions són sorprenentment poques però molt interessants. Si serveix com a referència, nosaltres ens hi vam estar aproximadament 2 hores.

Comptant el curt que tocava aquell dia, Mei to Koneko Bus (La Mei i el petit Gatbús), una mena de spin-off de El meu veí Totoro protagonitzat, com diu el títol, per la petita Mei i una cria de Gatbús. Divertit, i segurament el més popular dels 9 que existeixen i que es van alternant segons el dia que es visiti el museu. Llàstima que només es puguin veure allà i no n'existeixi una edició física, però suposo que és un dels al·licients del museu. Llàstima també que només es pugui veure el que toca aquell dia i una sola vegada.

Precisament una de les seccions està dedicada a aquests curtmetratges, mentre que les altres són sobre el procés d'elaboració d'una pel·lícula, amb materials molt interessants exposats, els orígens del cinema en general amb exemples dels diversos sistemes adaptats a l'univers Ghibli, contes infantils il·lustrats per la companyia, i el mític Gatbús que és una zona de jocs infantils... i que des de l'actualització del museu -reobert precisament, i per sort, 13 dies abans de la nostra visita- té també una versió per a totes les edats on vam poder seure.

Un dels llocs més esperats del museu era la seva teulada, on hi ha una reproducció a mida "real" del robot de El castell al cel. Allà sí que hom s'hi podia fer fotos.

I la gran decepció va ser la botiga del museu: tot caríssim, més del que es podia esperar per als estàndards d'una botiga de museu, i massa centrat en el Totoro dels nassos. I n'érem encara més conscients perquè havíem vist productes Ghibli en algunes botigues (imprescindible la cadena Donguri), no diré que barats, perquè no ho eren, però almenys no tan exageradament inflats.

Vam marxar d'allà quan consideràvem que ja ho havíem vist tot i, casualment, a la tarda teníem previst visitar el mirador de la torre Môri, a Roppongi Hills (Tòquio)... on amb el preu de l'entrada s'incloïa una gens petita exposició temporal precisament de l'Studio Ghibli!

No se solapava amb la visita al museu, al contrari: la complementava amb coses molt diferents, com un recull de pòsters de totes les pel·lícules, anuncis en mitjans de comunicació en paper, objectes relacionats amb la producció dels films, marxandatge i articles promocionals de tota mena (i no a la venda, encara que hi havia una botiga oficial d'aquesta exposició amb productes més convencionals i tan inflats com al museu...) i una zona que reflectia l'obsessió del mestre Miyazaki pels vehicles voladors.

Per tant, en realitat vam visitar dos museus Ghibli diferents el mateix dia, i em vaig quedar amb ganes de tornar a veure les pel·lícules que tinc i veure per primer cop les que encara no he vist, algunes de les quals sí que tinc però no he desprecintat. Mateu-me.