diumenge, 25 de setembre de 2011

Cinema: Karigurashi no Arrietty

Sempre és un plaer poder veure anime al cinema, un fet quotidià al Japó però rar aquí, i quan això passa miro d'anar-hi. Sobretot quan es tracta d'una pel·lícula de l'Studio Ghibli com és el cas d'aquesta Karigurashi no Arrietty (2010), que malgrat no haver estat doblada al català (en castellà es diu Arrietty y el mundo de los diminutos) espero que quan surti en DVD i Blu-ray se solucioni aquesta sorprenent mancança que fa que em pregunti on és la polèmica llei del cinema en català. En fi, parlem de la pel·lícula, que va ser objecte, per cert, d'un concurs en aquest bloc i que també ha ressenyat la guanyadora del mateix, que hi va anar amb mi.


Així és el pòster japonès d'aquesta pel·lícula dirigida no per en Hayao Miyazaki, ni l'Isao Takahata, ni tan sols el fill del primer, en Gorô Miyazaki (director de Gedo Senki (2006) i de la d'aquest any, Kokuriko-zaka kara), sinó pel debutant Hiromasa Yonebayashi, el director més jove de la història de l'Studio Ghibli, però no per això inexpert, ja que treballa a la productora des de 1997, any en què va participar en l'animació de Mononoke Hime. I a mi m'ha agradat com ho fa, si bé segurament és perquè ha volgut mantenir l'estil dels seus predecessors.


El mestre Miyazaki el que fa és coescriure el guió, amb la Keiko Niwa, d'aquesta història basada en la sèrie de novel·les The Borrowers, de la Mary Norton, formada per quatre llibres publicats els anys 1955, 1959, 1961 i 1982 i adaptada a diversos formats, entre els quals el cinematogràfic, que ens va dur per exemple la pel·lícula de 1997 The Borrowers. Vaig veure aquest film fa molts anys, quan era estrena al Canal +, i no en recordo res, però del títol sí que me'n recordava, i quan vaig saber de què anava Arrietty em va venir al cap.

L'Arrietty és una noia diminuta que viu amb els seus pares amagada en una casa de Koganei, al Japó modern. Es dediquen a subsistir i a fer la seva vida agafant coses dels humans d'amagatotis, amb la constant por al cos de ser descoberts algun dia. Si això passés haurien de marxar per tal de sobreviure en un món en què, aparentment, no queda ningú que sigui com ells.


El mateix dia que l'Arrietty farà la seva primera incursió nocturna acompanyant el seu pare a la recerca de provisions per anar tirant una temporada més, arriba a la casa en Shô, un noi humà de salut feble que, mentre espera una delicada operació, farà repòs en aquesta nova llar. Però el que semblava que era una primera aventura plàcida i sense sobresalts acaba de la pitjor manera i l'Arrietty i el seu pare són descoberts. Què passarà, ara que en Shô els ha vist?

Els tres membres de la família ho interpreten de maneres diferents, i en Shô no els vol fer cap mal, però la situació se'ls ha complicat i a partir d'aquí tenim una bonica història d'amistat amb el regust Ghibli de sempre, no exempta però de perills i moments que ens tenen amb l'ai al cor.


És Ghibli, sí, són dibuixos animats dels que ni la més paranoica de les AMPA podria treure cap exemple per atacar el manga i l'anime, però el final no és necessàriament feliç. Ja ho veureu, si l'aneu a veure, cosa que recomano. A mi, personalment, m'ha agradat més que La Ponyo al penya-segat, l'última que havia vist i que també es va estrenar als cinemes (jo al vaig veure fa uns mesos en DVD, però). I va guanyar el premi a la Millor Pel·lícula d'Animació de l'acadèmia japonesa de cinema en l'edició d'aquest 2011, un guardó que encara que sembli mentida es va inaugurar el 2007 i que fins ara han guanyat, per ordre, La noia que saltava a través del temps, Tekkon Kinkreet, La Ponyo al penya-segat, Summer Wars i ara aquesta. Poca broma.



El tràiler ens serveix també per sentir la cançó de la pel·lícula, interpretada per la cantant bretona Cécile Corbel, que va aconseguir la feina després d'enviar una carta d'admiradora a l'Studio Ghibli que incloïa un àlbum seu. Canta la cançó en anglès i als crèdits finals en japonès (amb accent, no gaire però amb accent), i també n'existeix una versió en francès que suposo que deuen posar a França.

La música instrumental també acompanya molt bé la pel·lícula, però aquest cop no se n'encarrega el meu admiradíssim Joe Hisaishi, sinó la mateixa Cécile Corbel. Tant la banda sonora com la pròpia pel·lícula han rebut una molt bona acollida de la crítica i el públic, i han donat milions de dòlars de beneficis a Ghibli, cosa que s'estén al mercat domèstic perquè al Japó ja està disponible per comprar i s'està venent com els xurros. Aquí sortirà, segons Aurum, probablement al gener. Jo me la compraré, i us recomano que feu el mateix, però també que aneu a veure-la al cine perquè és una cosa que no es pot fer gaire sovint, quan es tracta d'anime.


Qui és aquest? Doncs el gat de la pel·lícula, que com podem veure ja té marxandatge. En parlo perquè és un dels elements que vaig trobar que referenciaven altres pel·lícules de l'estudi, en aquest cas El meu veí Totoro. Ho fa també en situar l'acció en una casa en plena natura on descansa una persona malalta. Però també, digueu-me paranoic, hi vaig veure una coseta de Nausicaä i un personatge que em va recordar la mítica sèrie Conan, el nen del futur. A veure si ho trobeu vosaltres. Les cares, la roba, la bellesa de l'animació i dels escenaris... més que referències són la marca de la casa. Una delícia.



4 comentaris:

  1. Ei! guai!
    ja t'he enllaçat de nou ;)

    M'encanta la cançó. La vaig estar cantant mentalment durant un parell de dies, i després la vaig oblidar. M'alegra haver-la recuperat jajajaja

    ResponElimina
  2. :D

    La banda sonora està molt bé, com sempre, però et recomano les de Porco Rosso i Laputa, sobretot la segona, que m'encanta. Busca-la. Posa "Castle in the Sky theme song". :)

    ResponElimina
  3. Doncs nosaltres la vàrem anar a veure la setmana passada també i certament ens va agradar bastant. A quasi tots, igual que a tu, més que la de Ponyo que, almenys a mi, em va deixar un regust no massa bo.

    Parlant de Arrietty en si mateixa, la veritat és que, sols per la tècnica d'animació emprada, val la pena ja. La música coincideixo en que és una preciositat i la cura pels detalls tan habitual en les pel·lícules de Ghibli ja acaba d'arrodonir la part tècnica.

    Si de cas, queixar-me una mica de que, tot i que és una típica pel·lícula Ghibli que segueix els cànons habituals de l'estudi (encara que el director sigui novell), la he notat una mica més passiva de l'habitual, vull dir que ens va semblar que no passava gaire cosa i que era més per disfrutar tranquil. Tot i això, molt bona de veure, és clar.

    No sé si a vosaltres vos va passar, però la nostra sala estava bastant plena de nins petits (de 6 o 7 anys o menys), que no es varen enterar gaire del tema xD.

    En quant a referències, vaig caçar les que fan a Totoro, per descomptat, i, com no, Näusica, que precissament vaig veure fa bastant poc.

    M'alegro de que qualcú parli de la pel·lícula, per cert ^^.

    ResponElimina
  4. I jo m'alegro que comentis, he he... Doncs mira, nosaltres hi vam anar en versió original subtitulada, i això en aquest cas volia dir exclusivament Icaria Yelmo, perquè eren còpies digitals i ni Verdi ni Renoir estan adaptades al format. Bé, el cas és que hi devia haver 4 o 5 persones a més de nosaltres, a tot estirar.

    Per a mi, com sempre quan es tracta de Ghibli, una delícia. Animació no violenta = infantil? Els pares que se la plantegin així marxaran del cine (o apagaran els DVD) amb uns fills que oblidaran ràpid el film que acaben de veure. No em sorprèn.

    ResponElimina

Potser també t'interessa...

Related Posts with Thumbnails