Visita al Museu Ghibli

Com alguns i algunes de vosaltres ja sabeu, perquè sobretot em llegeix gent que em coneix personalment i/o amb la qual ens seguim a les xarxes socials, aquest any les vacances d'estiu han estat molt especials, ja que m'he casat i he anat de viatge al Japó, somni de feia més de 15 anys.

Una de les visites obligades com a aficionat als còmics i l'animació japonesa era, evidentment, el Museu Ghibli, obert el 2001 a Mitaka, un suburbi de Tòquio. Com ja saben tots aquells que hi han anat, per tal d'entrar-hi cal comprar l'entrada amb mesos d'antelació i estar a l'aguait, perquè des de l'estranger, almenys des de Catalunya, s'ha de fer a través d'una agència concreta de viatges, que s'endú la seva comissió i converteix en 1.500 iens els molt raonables 1.000 que costa en realitat l'entrada a un dels punts de pelegrinatge dels amants de l'animació per a petits i grans. I les entrades volen.

Doncs bé, per fi hi he pogut anar i volia compartir amb els meus lectors i les meves lectores el que m'ha semblat el famós museu.

El camí des de l'estació de Mitaka al museu és molt directe i fàcil, i les ganes d'arribar-hi augmenten a mesura que ens hi acostem, perquè a sobre hi ha rètols i parades de bus on trobem l'omnipresent Totoro, protagonista d'El meu veí Totoro i mascota dels estudis.

Un cop allà, tot i que ja ho havia llegit i no va ser cap sorpresa, estricta política de no fer fotos a l'interior del museu (cap problema amb les terrasses i els patis), però òbviament en vam fer algunes d'amagatotis, i ens van cridar l'atenció -molt amablement, això sí- unes treballadores vestides de blau que trobàvem més sovint que l'esmentat Totoro.

La decoració del museu, amb predomini de la fusta, és -com no podia ser d'una altra manera- d'estil europeu (tots els rètols amb les explicacions només en japonès, això sí), molt bufona i acollidora i més aviat inspirada en el segle XIX, i les seccions són sorprenentment poques però molt interessants. Si serveix com a referència, nosaltres ens hi vam estar aproximadament 2 hores.

Comptant el curt que tocava aquell dia, Mei to Koneko Bus (La Mei i el petit Gatbús), una mena de spin-off de El meu veí Totoro protagonitzat, com diu el títol, per la petita Mei i una cria de Gatbús. Divertit, i segurament el més popular dels 9 que existeixen i que es van alternant segons el dia que es visiti el museu. Llàstima que només es puguin veure allà i no n'existeixi una edició física, però suposo que és un dels al·licients del museu. Llàstima també que només es pugui veure el que toca aquell dia i una sola vegada.

Precisament una de les seccions està dedicada a aquests curtmetratges, mentre que les altres són sobre el procés d'elaboració d'una pel·lícula, amb materials molt interessants exposats, els orígens del cinema en general amb exemples dels diversos sistemes adaptats a l'univers Ghibli, contes infantils il·lustrats per la companyia, i el mític Gatbús que és una zona de jocs infantils... i que des de l'actualització del museu -reobert precisament, i per sort, 13 dies abans de la nostra visita- té també una versió per a totes les edats on vam poder seure.

Un dels llocs més esperats del museu era la seva teulada, on hi ha una reproducció a mida "real" del robot de El castell al cel. Allà sí que hom s'hi podia fer fotos.

I la gran decepció va ser la botiga del museu: tot caríssim, més del que es podia esperar per als estàndards d'una botiga de museu, i massa centrat en el Totoro dels nassos. I n'érem encara més conscients perquè havíem vist productes Ghibli en algunes botigues (imprescindible la cadena Donguri), no diré que barats, perquè no ho eren, però almenys no tan exageradament inflats.

Vam marxar d'allà quan consideràvem que ja ho havíem vist tot i, casualment, a la tarda teníem previst visitar el mirador de la torre Môri, a Roppongi Hills (Tòquio)... on amb el preu de l'entrada s'incloïa una gens petita exposició temporal precisament de l'Studio Ghibli!

No se solapava amb la visita al museu, al contrari: la complementava amb coses molt diferents, com un recull de pòsters de totes les pel·lícules, anuncis en mitjans de comunicació en paper, objectes relacionats amb la producció dels films, marxandatge i articles promocionals de tota mena (i no a la venda, encara que hi havia una botiga oficial d'aquesta exposició amb productes més convencionals i tan inflats com al museu...) i una zona que reflectia l'obsessió del mestre Miyazaki pels vehicles voladors.

Per tant, en realitat vam visitar dos museus Ghibli diferents el mateix dia, i em vaig quedar amb ganes de tornar a veure les pel·lícules que tinc i veure per primer cop les que encara no he vist, algunes de les quals sí que tinc però no he desprecintat. Mateu-me.

Adéu a Jean Giraud, "Moebius"

Se n'ha anat un dels grans del còmic europeu i, per què no, mundial. Jean Giraud, més conegut pel seu nom artístic de Moebius, moria ahir de càncer als 73 anys, i tot i que jo no n'era un seguidor en el sentit d'haver llegit gaires obres seves em sap greu, perquè era un home que havia aportat coses molt importants al món del còmic i a partir d'ara ja no ho podrà fer més. 

Tampoc no em podrà signar mai cap exemplar de cap còmic, com va fer als assistents del Saló del Còmic de Barcelona el 2009 sense que jo hi donés prou importància i m'ho fes venir bé per tal d'assistir-hi com sí que he començat a fer després amb altres autors.

Nascut el 1938 a Nogent-sur-Marne, als afores de París, va començar la seva carrera amb el gènere del western, co-creant el personatge del Tinent Blueberry juntament amb Jean-Michel Charlier, que era el guionista dels seus dibuixos fins que el 1990 va morir i Giraud va continuar els àlbums en solitari tot introduint-hi canvis estètics que s'acostaven més a la resta de la seva obra.

L'estil realista dels còmics de l'Oest que dibuixava com a Jean Giraud era diferent del que es podia veure a les seves obres del gènere de la ciència-ficció i la fantasia, també impressionant però d'una altra manera. Va ser a partir de 1975 que va adoptar el pseudònim de Moebius (o Möbius) i es va dedicar a aquests gènere sovint indestriables, amb obres com Arzach (que sembla que ara s'ha de dir Arzak), The Long Tomorrow (que era en anglès) o Le garage hérmetique.

De 1981 a 1988 va dibuixar els sis àlbums que formen L'Incal, aparentment (no he pogut contrastar-ho) l'única de les seves obres que ha estat traduïda al català i l'única que he llegit, malgrat que no en vaig fer cap ressenya en el seu dia. Aprofito per dir que em va agradar força però que la seva complexitat requereix més d'una lectura, i que l'únic punt negre que hi veig és una millorable edició per part de Glénat, tant en retolació com, més important encara, traducció.

La sèrie principal, la que esmento, la va dibuixar amb guions del famós Alejandro Jodorowsky, que va escriure altres àlbums relacionats amb la sèrie, només un dels quals va tenir novament Moebius com a dibuixant, Après L'Incal.

Aquesta imatge pertany a l'esmentada Arzach, de 1976, i la comento ara per més d'un motiu: no només es tracta d'una de les seves obres més celebrades, sinó que destaca per haver introduït als còmics de ciència-ficció (o almenys haver-ne estat un dels pioners) la barreja d'elements medievals (fins i tot prehistòrics com el pterodàctil on viatje el seu protagonista) i futurístics. 

Una ambientació que podem veure per exemple a Kaze no tani no Nausicaä, manga de Hayao Miyazaki dibuixat entre 1982 i 1994 i que va originar la famosa pel·lícula pre-Studio Ghibli de què ja vaig parlar fa temps. I el dibuix que he compartit és una il·lustració feta pel mateix Moebius en homenatge a aquesta obra.

No és pas casualitat, perquè resulta que els dos mestres eren amics i tot va començar, si ens hem de refiar d'una cita que apareix a la Wikipedia, quan Miyazaki va descobrir Arzach el 1980. Sabent això, no és excessivament paranoic entendre que el característic l'aparell volador de la Nausicaä està inspirat en el pterodàctil de la primera imatge que hem vist.

Aquest és el cartell d'una exposició conjunta que van fer els dos autors a París entre 2004 i 2005, una mostra més de la seva amistat, que queda encara més reflectida quan sabem que una filla de Moebius té el nom de Nausicaä, i que va ser batejada així pel manga i la pel·lícula que, al seu torn, estaven inspirats en el còmic de l'artista francès.

Al mestre Giraud no li agradava, com a molts altres autors europeus, el poder i la influència que exercien els còmics nord-americans de superherois, però sí que va fer una col·laboració amb Marvel el 1988, a través d'una minisèrie de dues entregues d'en Silver Surfer amb el nom de Parable, amb guió del mític Stan Lee. Tot i que les incoherències amb la línia oficial del personatge van fer que es considerés una història alternativa, va obtenir el 1989 el premi Eisner a la millor sèrie limitada. 

I a banda de sortir ocasionalment del còmic europeu també va sortir del còmic en si mateix, per exemple amb els dissenys conceptuals de pel·lícules com El cinquè element (1997), Willow (1988), Tron (1982) o Alien (1979). 

Tot això deixant de banda aquelles pel·lícules del gènere cyberpunk que es van inspirar estèticament en els universos creats per l'artista als seus còmics sense que treballés directament en els films, com Blade Runner (visualment inspirada en The Long Tomorrow tal com va reconèixer el seu director Ridley Scott) o Escape from New York, i fins i tot va influir en la novel·la pionera del cyberpunk Neuromàntic, de William Gibson.

De 2000 a 2010 Giraud, o Moebius, va dibuixar una autobiografia anomenada Inside Moebius en què repassava la seva carrera tot retrobant-se amb els seus personatges, i va aprofitar l'ocasió per tal de crear noves aventures d'alguns d'ells. 

Qui sap què ens hauria pogut oferir si hagués viscut uns quants anys més, però la mort no fa distincions i ja ha posat fi a la seva trajectòria.

Cinema: Kaze no tani no Nausicaä

Quan Aurum es va fer amb els drets d'edició dels DVD de les pel·lícules de la famosa productora japonesa Studio Ghibli (Gedo Senki, La Princesa Mononoke, El viatge de Chihiro, La tomba de les lluernes, Porco Rosso, El meu veí Totoro, etc.), en alguns casos es tractava de llargmetratges que havien estat editats feia relativament poc, en d'altres eren films inèdits al nostre mercat i la que ressenyo avui és un cas especial. 

És Kaze no tani no Nausicaä, en castellà Nausicaä del Valle del Viento, i dic que és especial perquè ho és per diverses raons. Estrenada originalment el 1984 i dirigida per en Hayao Miyazaki, l'autor del manga del mateix nom (que Planeta va editar fa uns quants anys i que també recomano moltíssim), els seus valors ecologistes li van valer que la presentés la World Wide Fund for Nature (WWF, l'oenagé del panda). 

En realitat es va fer abans que l'Studio Ghibli nasqués com a tal, però sovint se la considera part de la filmografia de la productora, segurament perquè va tenir molt d'èxit i és una de les cintes més apreciades de l'estudi. Però bé, anem a la història: 1.000 anys després de l'apocalipsi coneguda com a "Set dies de foc", la civilització humana ha quedat pràcticament destruïda i sobreviu en petits assentaments rodejats pel Fukai, un bosc cada cop més gran format per unes noves plantes altament tòxiques, on viuen també uns insectes gegants, entre ells els oms, temuts pels humans. Vegem-ne el tràiler abans de continuar:

A la Terra cada cop queden menys espais on es pot respirar aire pur i cada nació té la seva manera d'enfrontar-se a la situació. A la Vall del Vent, d'on és princesa la Nausicaä, la protagonista, aposten per la investigació i la no agressió als insectes, empesos per la tossuderia de la noia, que sap com tractar-los per tal d'evitar que ataquin el seu poble. 

Però ella és l'única pacifista i l'única que es preocupa per respectar la vida de tots els éssers vius, ja que dues nacions altament militaritzades, Tormekia i Pejite, són partidàries de despertar el Déu Guerrer, un dels éssers biomecànics que van provocar la destrucció del món tal i com es coneixia fa mil anys, per tal d'acabar amb els insectes i les plantes verinoses i començar de zero. 

La pel·lícula, doncs, gira al voltant d'aquesta manera diferent de veure les coses, que acaba portant a la guerra entre els esmentats regnes per liderar el procés de recuperació del planeta, i al mig hi tenim els innocents habitants de la Vall del Vent i els insectes, que només ataquen quan els volen fer mal. La Nausicaä ho haurà de donar tot per tal d'evitar el desastre. 

Un altre dels motius que la fan especial és que Aurum va decidir estrenar-la també als cinemes (i allà és on l'acabo de veure fa una estona) abans d'editar-la en DVD el proper 30 de juny, i és que l'ocasió s'ho valia: és el primer cop que es porta Nausicaä sencera, sense cap censura. De fet, és el primer cop que arriba oficialment a casa nostra, però ja n'havia sortit un vídeo fansubtitulat, que desgraciadament partia de la versió americana censurada. Aquella versió eliminava les parts que considerava irrellevants, canviava noms i música (com se li pot fer això a la banda sonora del gran Joe Hisaishi?) i entre unes coses i les altres fins i tot canviava el sentit de la història.

Diu la llegenda que a l'hora d'exportar La princesa Mononoke als Estats Units, que és la pel·lícula que va donar definitivament fama internacional a l'estudi, un membre de la productora va enviar a Harvey Weinstein, copresident de Miramax, una katana amb una nota que deia "No cuts" (res de talls).

En fi, la que ens ocupa és una història que en alguns moments costa una mica de seguir (no gaire), però la sensació que deixa en tot moment és molt agradable, i els dissenys dels insectes, els paisatges i les naus ens deixa amb la boca oberta. Per a mi és la pel·lícula més bella de l'Studio Ghibli en tots els sentits, i recomano a tothom que la vegi.

El manga, que duu el mateix nom, el va dibuixar el mestre Miyazaki entre 1982 i 1994, quan tenia temps entre film i film, i es va recopilar en 7 volums de gruix diferent i que Planeta va editar fa molts anys en 6 toms de prop de 200 pàgines i de format gran. Com es pot deduir, si el film és de 1984, hi ha importants diferències respecte al manga, que desenvolupa la història molt més, en dóna molts més detalls i hi introdueix coses que quan el seu director feia la pel·lícula encara no se li havien acudit. Per tant, només per això ja val la pena llegir-se també la versió en paper d'aquesta fantàstica història.

Tinc moltes ganes que surti en DVD, a veure si per una vegada hi ha algun extra interessant (tot i que em temo que no), però també per poder-la veure amb subtítols d'un mínima qualitat, perquè els que hi havia avui al cine eren lamentables, crec que directament era castellà de Mèxic, no faig broma. Ha valgut la pena veure-la en pantalla gran, però tenia aquest punt negatiu que ha tacat una mica el conjunt.  

Edito un temps després: efectivament tenia raó, hi havia un problema amb els subtítols que per desgràcia l'edició en DVD va heretar. Resulta que la persona responsable de fer-los se'ls havia descarregat d'un fansub en anglès, que havia traduït malament i a sobre amb expressions en castellà de Llatinoamèrica. Afortunadament, la persona ha estat acomiadada, ens informa Aurum, el disc de la pel·lícula canviat de franc a qui ho demanés (ara ja no es pot, ha passat el termini) i una nova edició corregida ha estat llançada al mercat.

El que és bastant curiós és que fa unes setmanes es va anunciar que es cancel·lava l'estrena al cinema i també la sortida del DVD, en principi de manera indefinida, sense donar cap explicació. Doncs bé, per una vegada aquesta "indefinició" s'ha materialitzat en sentit positiu, perquè tant podia ser que mai no arribés com que arribés per sorpresa, i afortunadament ha estat el segon cas.

Torno a editar, moltíssim temps després: ahir, 11 de novembre de 2011, es va emetre pel Canal 3XL en català, llengua en què no s'havia pogut veure mai aquesta pel·lícula que ja podem anomenar, per aquest motiu, Nausicaä de la Vall del Vent. Naturalment, la vaig tornar a mirar, en vaig gaudir un cop més i és una llàstima que no es fes abans de la sortida en DVD i BR, però almenys ara algú en podrà fer un DVD-RIP (o un BR-RIP) i incloure-hi l'àudio en el nostre idioma.