Visita al Museu Fujiko F. Fujio (o Museu Doraemon)

Al final del nostre viatge al Japó teníem previst pujar al Fuji de nit i veure-hi sortir el Sol, però per motius de salut (ella tenia una lesió al turmell prèvia al viatge que naturalment no se li va guarir) al final ho vam deixar estar -i sort, perquè vaig agafar un refredat al tram final- i se'ns va obrir un forat que vam aprofitar per a comprar souvenirs, visitar alguna zona menys important i recuperar una idea descartada: visitar el Museu Fujiko F. Fujio, popularment conegut com a Museu Doraemon.

Esdevenia així el tercer museu relacionat amb el manga i l'anime que visitàvem (després dels dedicats a Ghibli i Osamu Tezuka), i malgrat que teníem dubtes sobre si valdria la pena per a dos adults o estava massa dedicat als nens -dubtes que no resolíem buscant-ne opinions i articles de blogs, potser perquè és molt recent (2011, en el 15è aniversari de la mort de l'homenatjat)- ens hi vam arriscar i vam anar-hi. Tot un encert.

Situat a la ciutat de Kawasaki, cal aclarir que està dedicat al mestre Hiroshi Fujimoto (1933-1996), de pseudònim Fujiko F. Fujio, que durant la major part de la seva carrera va treballar en tàndem amb en Motoo Abiko (1934), company d'escola amb qui, després de dècades d'èxit sota el pseudònim conjunt Fujiko Fujio, el 1987 va acabar partint peres, i que es feia conèixer, quan treballava en solitari, com a Fujiko Fujio A. 

Un embolic, oi? Bé, però ho volia aclarir perquè tot i que es reconeix el fet que van treballar junts, el museu està dedicat a un dels dos, i prova d'això és que entre les moltes obres que hi estan representades en falta una de les poques que els catalans coneixem, Hattori el Ninja, perquè quan es van separar el mestre Abiko (Fujiko Fujio A) se la va "quedar" com a creació seva.

En fi, per a mi és innegable que el Museu Fujiko F. Fujio pren com a referència els èxits del Ghibli i l'Osamu Tezuka, i té coses que fan pensar en els altres dos, com ara el sistema de compra, que es podria entendre com un terme mitjà: no cal reservar mesos abans ni es pot comprar l'entrada al moment, sinó que es fa a través de les botigues de 24 hores de la cadena Lawson, en unes màquines, i segons la disponibilitat. Per cert, tenen un preu de 1.000 iens.

Nosaltres les vam comprar per a les 16 hores del dia següent (10 minuts abans encara n'hi havia per a les 16 del mateix dia), i tot i que és un sistema pensat per a controlar l'aforament i garantir que tothom gaudirà del museu sense aglomeracions, la veritat és que a mi em va semblar que hi havia força gent. No va impedir, però, que mirés les coses bé.

Una altra cosa que recorda els altres dos museus són els detalls en el camí de l'estació a l'edifici en qüestió, que nosaltres vam descobrir de tornada, perquè a l'anada vam caminar per l'altra banda del riu.

I als lavabos, una idea que segur que els responsables del museu van treure del dedicat al Déu del Manga.

El que no tenen els altres dos són busos decorats amb els seus personatges, que nosaltres no vam agafar perquè vam decidir estalviar-nos els diners (l'efectiu se'ns acabava) i caminar durant només 15 minuts.

En fi, toca parlar del museu en si. La primera planta ens presenta una mostra de les obres més importants de l'autor, que a banda de Doraemon són, entre altres, Obake no Q-tarô, 21emon, Perman, Umeboshi Denka o Esper Mami, a més de esmentada Kiteretsu Daihyakka, la versió animada de la qual hem pogut veure en català amb un astut canvi de nom: Kiteretsu, el cosí més llest d'en Nobita.

Segurament a causa de la joventut del museu, que enguany celebra el seu 5è aniversari, i també a la internacionalitat d'en Doraemon, a diferència dels altres dos museus ofereix explicacions en anglès a través d'audioguia (gratuïta, per cert), a més del japonès i una versió també en japonès per a nens, que vaig descartar perquè veia que trigaria més en entendre les coses i temia que el temps se'ns tirés a sobre, cosa que va acabar passant igualment. Sigui com sigui, tot un encert, aquest servei, perquè ens va permetre aprendre moltes coses de les obres del mestre i la seva vida.

En aquesta planta no vam fer fotos -llevat de la que acabem de veure- perquè estava estrictament prohibit -això ho van agafar del Museu Ghibli i no del Tezuka, malauradament-, en teoria per preservar els originals exposats, tot i que alguns eren reproduccions, però hi havia una part molt curiosa en què uns hologrames d'en Doraemon, en Nobita i la Dorami ens explicaven el procés de creació d'una pàgina de còmic.

A la segona planta ja ens vam tornar més agosarats i vam fer algunes fotos amb el mòbil (sobretot la Míriam, que té una tendència natural a considerar les normes com a simples recomanacions), i aquesta part sí que estava dedicada en exclusiva a Doraemon i algunes de les seves històries més emblemàtiques, a més d'explicacions sobre les 6 revistes orientades als 6 cursos de primària en què es publicava el manga del gat robot del futur, a cada curs amb unes característiques i acompanyant el creixement dels lectors i les lectores.

Em va agradar força la part en què es mostraven originals en què havia caigut part del text posat per l'editorial i es veia la lletra de l'autor, a mà, sota les marques de la pega.

Va ser també al segon pis on van començar les fotos permeses, perquè hi havia exteriors. La primera, amb una font d'on sortia, després de fer anar una palanca, un Gegant en versió guapota que surt d'una història que sembla que el museu volia destacar força. Fins i tot n'hi havia una figura a la botiga.

La segona, a la biblioteca, amb tots els volums de Doraemon i dels altres títols representatius de l'autor.

Però també en vam haver de robar alguna, com aquesta d'una carta que li va dedicar el seu contemporani i
alhora ídol i influència Osamu Tezuka.

Igual que als museus Ghibli i Osamu Tezuka, l'entrada permetia l'accés a una sala de projeccions en què es podia veure un curt, en aquest cas protagonitzat per en Korosuke de Kiteretsu, però en realitat un gran crossover amb altres personatges populars de l'autor.

Hi vam arribar pels pèls, perquè el temps se'ns acabava i vam haver de fer a corre-cuita les fotos al gran pati exterior ple de figures...

...com ara en Doraemon davant dels emblemàtics tubs del solar...

...la Porta Màgica o altres escenes i personatges. Ja estaven tancant la sala de projeccions quan hi vam arribar corrent. I en acabat, cap a la botiga del museu per comprar-hi alguna coseta.

Una sorpresa agradable, aquest museu. Sí que tenia algunes coses marcadament infantils, però també moltes d'interessants per als adults, tant si en Doraemon ens va enganxar de petits o de més ganàpies (quan es va estrenar a Catalunya la sèrie de televisió, l'any 1994, jo tenia 12 anys), i independentment de si bona part de les obres de què se'ns parla en el millor dels casos ens sonen pel nom o som japonesos i les hem mamat tota la vida. Vaig trobar a faltar, això sí, més espai dedicat a les adaptacions animades de les seves obres.

Si teniu temps en el vostre viatge al Japó no seria una mala decisió moure la visita a aquest museu de la carpeta de plans B a la de visites imprescindibles. No només per la part d'en Doraemon, sens dubte un dels personatges de ficció més populars i recognoscibles de la història, sinó també per tenir un tast de les altres coses que havia fet aquest autor i aspectes de la seva vida i la seva manera de treballar.

Visita al Museu Ghibli

Com alguns i algunes de vosaltres ja sabeu, perquè sobretot em llegeix gent que em coneix personalment i/o amb la qual ens seguim a les xarxes socials, aquest any les vacances d'estiu han estat molt especials, ja que m'he casat i he anat de viatge al Japó, somni de feia més de 15 anys.

Una de les visites obligades com a aficionat als còmics i l'animació japonesa era, evidentment, el Museu Ghibli, obert el 2001 a Mitaka, un suburbi de Tòquio. Com ja saben tots aquells que hi han anat, per tal d'entrar-hi cal comprar l'entrada amb mesos d'antelació i estar a l'aguait, perquè des de l'estranger, almenys des de Catalunya, s'ha de fer a través d'una agència concreta de viatges, que s'endú la seva comissió i converteix en 1.500 iens els molt raonables 1.000 que costa en realitat l'entrada a un dels punts de pelegrinatge dels amants de l'animació per a petits i grans. I les entrades volen.

Doncs bé, per fi hi he pogut anar i volia compartir amb els meus lectors i les meves lectores el que m'ha semblat el famós museu.

El camí des de l'estació de Mitaka al museu és molt directe i fàcil, i les ganes d'arribar-hi augmenten a mesura que ens hi acostem, perquè a sobre hi ha rètols i parades de bus on trobem l'omnipresent Totoro, protagonista d'El meu veí Totoro i mascota dels estudis.

Un cop allà, tot i que ja ho havia llegit i no va ser cap sorpresa, estricta política de no fer fotos a l'interior del museu (cap problema amb les terrasses i els patis), però òbviament en vam fer algunes d'amagatotis, i ens van cridar l'atenció -molt amablement, això sí- unes treballadores vestides de blau que trobàvem més sovint que l'esmentat Totoro.

La decoració del museu, amb predomini de la fusta, és -com no podia ser d'una altra manera- d'estil europeu (tots els rètols amb les explicacions només en japonès, això sí), molt bufona i acollidora i més aviat inspirada en el segle XIX, i les seccions són sorprenentment poques però molt interessants. Si serveix com a referència, nosaltres ens hi vam estar aproximadament 2 hores.

Comptant el curt que tocava aquell dia, Mei to Koneko Bus (La Mei i el petit Gatbús), una mena de spin-off de El meu veí Totoro protagonitzat, com diu el títol, per la petita Mei i una cria de Gatbús. Divertit, i segurament el més popular dels 9 que existeixen i que es van alternant segons el dia que es visiti el museu. Llàstima que només es puguin veure allà i no n'existeixi una edició física, però suposo que és un dels al·licients del museu. Llàstima també que només es pugui veure el que toca aquell dia i una sola vegada.

Precisament una de les seccions està dedicada a aquests curtmetratges, mentre que les altres són sobre el procés d'elaboració d'una pel·lícula, amb materials molt interessants exposats, els orígens del cinema en general amb exemples dels diversos sistemes adaptats a l'univers Ghibli, contes infantils il·lustrats per la companyia, i el mític Gatbús que és una zona de jocs infantils... i que des de l'actualització del museu -reobert precisament, i per sort, 13 dies abans de la nostra visita- té també una versió per a totes les edats on vam poder seure.

Un dels llocs més esperats del museu era la seva teulada, on hi ha una reproducció a mida "real" del robot de El castell al cel. Allà sí que hom s'hi podia fer fotos.

I la gran decepció va ser la botiga del museu: tot caríssim, més del que es podia esperar per als estàndards d'una botiga de museu, i massa centrat en el Totoro dels nassos. I n'érem encara més conscients perquè havíem vist productes Ghibli en algunes botigues (imprescindible la cadena Donguri), no diré que barats, perquè no ho eren, però almenys no tan exageradament inflats.

Vam marxar d'allà quan consideràvem que ja ho havíem vist tot i, casualment, a la tarda teníem previst visitar el mirador de la torre Môri, a Roppongi Hills (Tòquio)... on amb el preu de l'entrada s'incloïa una gens petita exposició temporal precisament de l'Studio Ghibli!

No se solapava amb la visita al museu, al contrari: la complementava amb coses molt diferents, com un recull de pòsters de totes les pel·lícules, anuncis en mitjans de comunicació en paper, objectes relacionats amb la producció dels films, marxandatge i articles promocionals de tota mena (i no a la venda, encara que hi havia una botiga oficial d'aquesta exposició amb productes més convencionals i tan inflats com al museu...) i una zona que reflectia l'obsessió del mestre Miyazaki pels vehicles voladors.

Per tant, en realitat vam visitar dos museus Ghibli diferents el mateix dia, i em vaig quedar amb ganes de tornar a veure les pel·lícules que tinc i veure per primer cop les que encara no he vist, algunes de les quals sí que tinc però no he desprecintat. Mateu-me.