Adéu a Isao Takahata, mig Studio Ghibli

Fa uns dies, concretament el 5 d'abril, ens deixava per culpa d'un càncer de pulmó un dels directors d'animació més importants del Japó, l'Isao Takahata, a l'edat de 82 anys.

La notícia ja estava donada i jo acabava de publicar una altra cosa al blog, de manera que li dedico ara aquesta entrada d'homenatge, atès que es tracta d'un dels cofundadors de l'Studio Ghibli i, per tant, una figura cabdal per als aficionats a l'anime d'arreu del món.

Nascut a Ise, a la prefectura de Mie, el 29 d'octubre de 1935, va començar al món de l'animació, que el fascinava des de jove, treballant a la prestigiosa Tôei Animation, amb la qual va acabar fent el seu debut com a director d'una pel·lícula, Taijô no ôji Horus no daibôken ("La gran aventura d'Horus, el príncep del sol"), el 1968.

En aquella pel·lícula hi va treballar també, en tasques d'animació, un tal Hayao Miyazaki, però tot i que amb el temps es va acabar elogiant la pel·lícula, en aquell moment va ser un fracàs comercial i el mestre Takahata va ser degradat, ens diu la Wikipedia. I, com que no va millorar la seva reputació a l'empresa, el 1971 la va abandonar.

El van acompanyar l'esmentat Miyazaki i també el senyor Yôichi Kotabe, conegut com a futur animador de l'equip de l'Studio Ghibli, però també per fer els dissenys oficials de portades de videojocs i promocions de Nintendo durant molts anys.

Poc després, havent format un estudi anomenat A Production, van tenir la idea de fer una adaptació animada de les aventures de la Pippi Långstrump, però tal com vaig explicar en una entrada fa uns quants anys no en van aconseguir els drets, de manera que ens en vam quedar sense.

La cosa no acabava d'arrencar, però els va arribar l'encàrrec d'aixecar les audiències d'una sèrie que s'estava enfonsant, Lupin III, entre 1971 i 1972. L'Isao Takahata va dirigir aproximadament la segona meitat dels episodis.

Entre aquella mítica feina i algunes altres petites aportacions posteriors, el 1974 el teníem dirigint Heidi, sèrie animada que va arribar a l'estat espanyol molt abans que s'escampés el terme "anime" i que, en general, la gent fos conscient que existien els dibuixos animats japonesos.

El 1976 el mestre Takahata dirigiria la sèrie "cosina" de Heidi, que no va ser altra que Marco (en realitat De los Apeninos a los Andes), de títol original Haha wo tazunete sanzenri, o "3.000 llegües a la cerca de la mare". L'any 1978, amb la col·laboració del seu amic Miyazaki, va participar en els storyboards i/o la direcció d'alguns episodis de la genial Conan, el nen del futur.

També va ser el director i guionista de molts episodis d'Akage no An, és a dir Anne of the Green Garbles, sèrie que es va poder veure en castellà com a Ana de las Tejas Verdes i que es va estrenar al Japó el 1979.

En televisió, després d'allò, va dirigir la molt desconeguda Jarinko Chie (1981-1983) i la seva adaptació a llargmetratge, però després es va dedicar a les pel·lícules d'animació com a director o productor, cas de Goshu, el violoncelista (1982), i va fundar amb en Hayao Miyazaki, entre altres, un nou estudi anomenat Studio Ghibli.

Allò va ser arran de l'èxit de la pel·lícula de 1984 Nausicaä de la Vall del Vent, que s'acostuma a considerar part de la filmografia de Ghibli, però que en realitat es va fer abans de la creació de l'empresa.

Tant en aquesta com a El castell al cel (1986) va fer de productor, però el seu primer llargmetratge com a director per a la popularíssima productora va ser La tomba de les lluernes (1988).

Una de les meves pel·lícules preferides de Ghibli, i de l'animació en general, se situava a la II Guerra Mundial i es basava en el llibre del mateix nom d'Akiyuki Nosaka (també disponible en català, per cert), però hi havia coses que formaven part de l'experiència del mateix Takahata, que va sobreviure a un bombardeig estatunidenc a la ciutat d'Okayama.

Probablement és la seva obra més famosa amb el segell de Ghibli, ja que si repassem el catàleg de la companyia hi veiem algunes obres no tan populars -que no vol dir que siguin pitjors-, segurament perquè no eren tan del gust internacional, com Only yesterday (1991), Pompoko (1994, a la imatge) o Tonari no Yamada-kun (1999).

Però si hi ha una pel·lícula que pot desbancar La tomba de les lluernes com a obra cinematogràfica més coneguda del mestre Isao Takahata, en part també perquè és més recent, és una que va rebre molts premis i nominacions i que va optar a -i al final no va obtenir- l'Oscar a la Millor Pel·lícula d'Animació.

Parlem de Kaguya-hime no monogatari, o "El conte de la princesa Kaguya", de 2013, una bellíssima producció que potser no és per a tots els gustos, però que val la pena.

Després d'allò també va estar implicat com a productor el 2016 a la genial La tortuga roja, i aquesta col·laboració es va exagerar amb intencions comercials tractant-la pràcticament de film de l'Studio Ghibli, però bé, el cas és que aquesta entrada homenatja l'Isao Takahata, i és veritat que hi va participar.

Ens ha deixat, doncs, un home del qual es diu que va tenir molta influència en els temes triats per en Hayao Miyazaki per a les seves famoses i populars pel·lícules, la seva mà dreta i sens dubte no tan conegut arreu del món, però que va ser responsable, de manera total o parcial, de moltes obres importantíssimes de l'animació japonesa que han fet gaudir i han influït tanta gent al llarg de dècades. Descansi en pau.

Visita al Museu Ghibli

Com alguns i algunes de vosaltres ja sabeu, perquè sobretot em llegeix gent que em coneix personalment i/o amb la qual ens seguim a les xarxes socials, aquest any les vacances d'estiu han estat molt especials, ja que m'he casat i he anat de viatge al Japó, somni de feia més de 15 anys.

Una de les visites obligades com a aficionat als còmics i l'animació japonesa era, evidentment, el Museu Ghibli, obert el 2001 a Mitaka, un suburbi de Tòquio. Com ja saben tots aquells que hi han anat, per tal d'entrar-hi cal comprar l'entrada amb mesos d'antelació i estar a l'aguait, perquè des de l'estranger, almenys des de Catalunya, s'ha de fer a través d'una agència concreta de viatges, que s'endú la seva comissió i converteix en 1.500 iens els molt raonables 1.000 que costa en realitat l'entrada a un dels punts de pelegrinatge dels amants de l'animació per a petits i grans. I les entrades volen.

Doncs bé, per fi hi he pogut anar i volia compartir amb els meus lectors i les meves lectores el que m'ha semblat el famós museu.

El camí des de l'estació de Mitaka al museu és molt directe i fàcil, i les ganes d'arribar-hi augmenten a mesura que ens hi acostem, perquè a sobre hi ha rètols i parades de bus on trobem l'omnipresent Totoro, protagonista d'El meu veí Totoro i mascota dels estudis.

Un cop allà, tot i que ja ho havia llegit i no va ser cap sorpresa, estricta política de no fer fotos a l'interior del museu (cap problema amb les terrasses i els patis), però òbviament en vam fer algunes d'amagatotis, i ens van cridar l'atenció -molt amablement, això sí- unes treballadores vestides de blau que trobàvem més sovint que l'esmentat Totoro.

La decoració del museu, amb predomini de la fusta, és -com no podia ser d'una altra manera- d'estil europeu (tots els rètols amb les explicacions només en japonès, això sí), molt bufona i acollidora i més aviat inspirada en el segle XIX, i les seccions són sorprenentment poques però molt interessants. Si serveix com a referència, nosaltres ens hi vam estar aproximadament 2 hores.

Comptant el curt que tocava aquell dia, Mei to Koneko Bus (La Mei i el petit Gatbús), una mena de spin-off de El meu veí Totoro protagonitzat, com diu el títol, per la petita Mei i una cria de Gatbús. Divertit, i segurament el més popular dels 9 que existeixen i que es van alternant segons el dia que es visiti el museu. Llàstima que només es puguin veure allà i no n'existeixi una edició física, però suposo que és un dels al·licients del museu. Llàstima també que només es pugui veure el que toca aquell dia i una sola vegada.

Precisament una de les seccions està dedicada a aquests curtmetratges, mentre que les altres són sobre el procés d'elaboració d'una pel·lícula, amb materials molt interessants exposats, els orígens del cinema en general amb exemples dels diversos sistemes adaptats a l'univers Ghibli, contes infantils il·lustrats per la companyia, i el mític Gatbús que és una zona de jocs infantils... i que des de l'actualització del museu -reobert precisament, i per sort, 13 dies abans de la nostra visita- té també una versió per a totes les edats on vam poder seure.

Un dels llocs més esperats del museu era la seva teulada, on hi ha una reproducció a mida "real" del robot de El castell al cel. Allà sí que hom s'hi podia fer fotos.

I la gran decepció va ser la botiga del museu: tot caríssim, més del que es podia esperar per als estàndards d'una botiga de museu, i massa centrat en el Totoro dels nassos. I n'érem encara més conscients perquè havíem vist productes Ghibli en algunes botigues (imprescindible la cadena Donguri), no diré que barats, perquè no ho eren, però almenys no tan exageradament inflats.

Vam marxar d'allà quan consideràvem que ja ho havíem vist tot i, casualment, a la tarda teníem previst visitar el mirador de la torre Môri, a Roppongi Hills (Tòquio)... on amb el preu de l'entrada s'incloïa una gens petita exposició temporal precisament de l'Studio Ghibli!

No se solapava amb la visita al museu, al contrari: la complementava amb coses molt diferents, com un recull de pòsters de totes les pel·lícules, anuncis en mitjans de comunicació en paper, objectes relacionats amb la producció dels films, marxandatge i articles promocionals de tota mena (i no a la venda, encara que hi havia una botiga oficial d'aquesta exposició amb productes més convencionals i tan inflats com al museu...) i una zona que reflectia l'obsessió del mestre Miyazaki pels vehicles voladors.

Per tant, en realitat vam visitar dos museus Ghibli diferents el mateix dia, i em vaig quedar amb ganes de tornar a veure les pel·lícules que tinc i veure per primer cop les que encara no he vist, algunes de les quals sí que tinc però no he desprecintat. Mateu-me.