Visionats: Trilogia Robocop

No he sigut mai de veure les pel·lícules gaires vegades, em sembla que ja ho he comentat en alguna entrada anterior, i tot i així hi ha franquícies de les quals tinc vagues records que em fan voler veure'n les entregues després de dècades sense revisar-les, normalment perquè es produeix algun revival, com m'ha passat amb Rocky, Rambo o Terminator.

En el cas del que us porto avui no és per cap pel·lícula nova (sí que n'hi ha una que ja té uns quants anys i que veuré algun dia), sinó que la motivació ha estat la voluntat d'estrenar els videojocs per a la PlayStation 5 basats en aquestes pel·lícules i que tinc pendents de jugar. Així que era el moment ideal per dedicar el meu temps lliure, que és escàs, a repassar -i amb les poques coses que en recordava, gairebé podríem dir que veure per primer cop- la trilogia del policia cíborg més popular de la història de l'entreteniment. 

La saga comença el 1987 amb Robocop, dirigida per Paul Verhoeven (que després faria Desafiament total, Instint bàsic, Showgirls o Starship Troopers) i escrita per Edward Neumeier i Michael Miner. Una pel·lícula molt emblemàtica i estimada dels anys 80 dins del gènere de l'acció i la ciència-ficció amb alguns moments molt mítics que, malgrat la meva memòria i les poques vegades que l'he vist, em van quedar gravats per l'impacte que van causar en el jo que anava a primària, i és que aquesta mena de films, antigament, els podia veure el públic de qualsevol edat i no passava res... o gairebé res.

Breument, la primera pel·lícula ens situa en una Detroit econòmicament devastada i plagada pel crim, i en què una megacorporació, OCP (Omni Consumer Products) pensa construir una nova Detroit amb la seva tecnologia i, per tant, sota el seu control. Una ciutat avançada, neta i plena d'harmonia que s'anomenarà Delta City. 

La crisi econòmica fa que, a més, hagi pres possessió del departament de policia de la ciutat, i per poder emprendre la construcció esmentada necessita reduir el crim a la mínima expressió, de manera que presenta la proposta dels robots policies que, després d'una fallida -i per mi impactant i inoblidable- presentació d'un prototip, vira cap a un altre model, que és el del protagonista del film.

En aquest cas és un cíborg, una barreja de robot amb teixit orgànic, que surt de la recuperació del cos de l'agent Alex Murphy (Peter Weller), nou a la comissaria liderada per l'entranyable sergent Reed (Robert DoQui), que en la seva primera missió és brutalment assassinat per la banda del considerat líder del crim de Detroit, una altra escena no apta per a tots els públics.

Aquesta premissa de ciència-ficció, que demana un exercici de fe i que avui potser no acceptaríem tal com està explicada, als anys 80 i 90 ens semblava al·lucinant, i vista d'aquesta manera podem considerar que encara ho és. Però el robopoli, que inicialment no és ben acollit per un cos de policia que lluita pels seus drets en veure, amb por, que l'empresa per a la qual ara treballa els vol substituir per màquines, acaba esdevenint un heroi i s'enemista també amb la companyia que el va crear perquè, al capdavall, es podria dir que és malvada, si més no tal com l'estan gestionant els seus responsables.  

Malgrat moments com el de la imatge, que també em va impactar moltíssim de petit, i una gran quantitat d'escenes d'acció, persecucions, trets, sang i violència extrema que van comportar la censura a les versions televisives al seu país d'origen, Robocop és també la tràgica història d'un home que ho perd tot, començant per la família en ser declarat legalment mort, també la seva identitat i humanitat -veurem fins a quin punt, gràcies a la intervenció de la seva companya Ann Lewis (Nancy Allen), l'heroïna humana del film-, i també hi ha un missatge anticapitalista i de defensa dels oprimits, si bé aquests elements agafen més importància a les seqüeles. 

En conjunt, doncs, una pel·lícula que, vista amb la perspectiva dels anys, hi insisteixo, i tenint en compte quan es va estrenar, no és estrany que sigui un clàssic del gènere.

Robocop 2, estrenada el 1990, va tenir canvi de guionistes perquè van ser acomiadats per la vaga del gremi de 1988, i també va canviar el director, que passava a ser Irvin Kershner, que dirigiria una història ideada pel famós i polèmic guionista de còmics -i després també director de cinema- Frank Miller, encarregat també d'escriure el guió en tàndem amb Walon Green.

Llegeixo que aquest cop es volia fer una seqüela més per a tots els públics, almenys oficialment, i també hi va haver una sèrie d'animació d'en Robocop, així que s'apel·lava també a l'audiència adolescent. Personalment, encara que hi ha menys escenes violentes -o, si més no, ho són en menor grau-, em sembla curiós que una pel·lícula en què un personatge important és un nen que diu moltes paraulotes i és tinent d'una banda de traficants de drogues, i que també mata gent, es pugui considerar més per al públic general que la primera.

Com sol passar en aquests casos, a la segona part de la història d'un nou heroi hem de veure'l amb dificultats, fallar, passar-ho malament, i aquí en Robocop subestima el poder d'aquesta banda de traficants d'una devastadora droga anomenada Nuke i, en el seu primer encontre, li fumen una brutal pallissa i, literalment, el destrossen.

Però l'autèntic enemic, un cop més, és l'OCP, que aquesta vegada idea un nou prototip de robot policia, curiosament anomenat "Robocop 2", que pretén emular el procés amb què es va crear el protagonista, tot i que no acaba de rutllar i les conseqüències donen lloc a una de les dues trames paral·leles del film, que en realitat està relacionada amb la primera, però no en donaré més detalls per no fer spoilers si algú no l'ha vist. Ja sabeu que opino que els spoilers no caduquen, que sempre hi pot haver algú que no ha consumit un producte d'entreteniment considerat de coneixement comú, així que seguiré la màxima de "no facis als altres el que no vols que et facin a tu".

A Robocop 2 tornem a veure molta acció, trets, sang, combats espectaculars i el patiment del protagonista, que té records de la seva vida anterior amb què els científics no comptaven, però és veritat que no arriba als estàndards de qualitat de la primera part en termes argumentals, amb coses encara menys plausibles o una sensació d'incoherència a l'hora de determinar què pot deixar el protagonista fora de combat i què no, tot i que la qüestió de les directrius que li afegeixen després de la seva reparació, i com les gestiona després, és prou interessant.

En Robocop és un producte d'una corporació, però la seva part humana es rebel·la i el converteix, un cop més, en un maldecap per als seus creadors, i aquesta és la gràcia del relat, més enllà de l'acció i l'espectacularitat dels enfrontaments. 

I passem al final de la trilogia -sí, ja he dit que hi ha una quarta pel·lícula, ja la veuré, però és un reboot-, Robocop 3, de 1993, on repetia Frank Miller com a guionista, però amb nou canvi de director, ara Fred Dekker, i el més important, canvi d'actor protagonista, que passa a ser Robert Burke, si bé la seva fidel companya, l'agent Lewis, continua tenint la cara i la veu de la Nancy Allen.

Aquesta tercera entrega, que ja us avanço que va tenir encara pitjor acollida que la segona, amb unes notes baixíssimes, és la típica ovella negra d'una saga que a mi m'agrada veure per poder jutjar per mi mateix, i tinc tendència a veure-les amb bons ulls, com em passa amb Rocky V, que a mi m'agrada, o totes les de Terminator que van venir després de la segona i que sembla que ara no agradin a pràcticament ningú.

Aquest cop el tema principal són els desnonaments forçats que duu a terme l'OCP, amb un cos especialitzat dins de la policia, per tal de poder-se posar a construir d'una vegada el seu projecte de ciutat nova, projecte que ve de la primera pel·lícula i que jo trobo bé en termes de lore que es reprengui perquè, en el fons, a les altres dues parts no quedava tancat del tot.

Aquí sí, però un altre punt positiu que li veig és que no ens trobem amb l'enèsim prototip de robot amb què s'enfronta en Robocop -també s'enfronta amb un robot, però té poca rellevància argumental i sembla més aviat forçat-, sinó que el protagonista fa costat a l'anomenada -i públicament criminalitzada- Resistència, formada per gent normal que no es vol quedar de braços plegats mentre els fan fora de casa seva i que duu a terme accions pròpies d'una guerrilla.

Em sembla més interessant del que se li concedeix, sincerament. Mostra un Robocop encara més humà i té moments d'acció, és clar, i també algun accessori de més -ehem-, però és la lluita del poble contra el capitalisme més cruel, i hi ha moments entendridors, tràgics i emocionants. Per a mi, en conjunt, és un tancament adequat per a la història, potser perquè no soc capaç de veure-li tants defectes com se li atribueixen, que ja pot ser.

M'ha agradat molt repassar aquestes pel·lícules -tot i que no recordo si la tercera l'havia arribat a veure mai-, encara que soc capaç de veure la baixada de qualitat a mesura que la saga avança, també com de malament ha envellit l'stop motion de l'ED-209, i ara que tinc l'univers Robocop fresc podré encarar-me als seus videojocs amb més coneixement de causa i gaudir de les referències i les picades d'ullet, que és el que m'agrada a mi. 

A més, als esmentats de la Playstation 5, amb la veu d'en Peter Weller, que ja té una edat, però que sempre serà en Robocop. 

 

Visionats: The Marvels

Ja he dit més d'una vegada, i ho continuaré dient, que per circumstàncies personals això de seguir les pel·lícules de superherois al cinema s'ha acabat, per a mi, almenys durant una temporada. Així, les que vagi tocant aquí aniran inevitablement a la secció Visionats, que diferencio de Cinema, reservada per quan efectivament vaig a veure-les en pantalla gran, i últimament això està sent amb la meva filla gran, que encara és petita de tota manera.

En qualsevol cas, per sort tenim Disney+ i, molt a poc a poc, vaig veient aquelles pel·lícules de l'MCU que surten, i aquest cop li ha tocat el torn a una que va després de Captain Marvel i la sèrie Ms. Marvel.  

The Marvels, film de 2023 dirigit per Nia DaCosta, és la seqüela de Captain Marvel, però també de l'esmentada Ms. Marvel, i en certa manera també neix de Wandavision. Un triple origen que es correspon amb les tres protagonistes d'aquesta història que probablement és de les que més es beneficien d'un context sòlid, però malauradament, en el meu cas, no vaig tenir l'oportunitat de repassar la pel·lícula de la capitana de 2019, si bé tenia més o menys fresca la sèrie de la seva admiradora i superheroïna adolescent interpretada per la Iman Vellani i algun record d'on venia la tercera, la Monica Rambeau (Teyonah Parris).

El cas és que, a diferència dels respectius productes on se'ns explicaven els seus orígens, The Marvels és la seva primera gran aventura juntes -de fet, excepte per al personatge interpretat per la Brie Larson, és la seva primera gran aventura en general-, i té a veure amb un complex concepte de l'entrellaçament quàntic, que aquí es tradueix en el canvi de lloc entre totes tres quan fan servir els poders alhora, siguin on siguin, cosa que dona lloc inicialment a alguns moments humorístics en plena batalla però que també serveix, avançada la pel·lícula, per emprar tàctiques úniques a l'hora de combatre l'enemic.

Tot plegat ha estat provocat per la Dar-Benn (Zawe Ashton), la líder dels Kree, que vol salvar el seu moribund planeta i troba un braçalet com el de la Ms. Marvel, gràcies al qual pot fer grans salts espacials i buscar l'altre. És un d'aquests salts, i les distorsions que provoca, el que crida l'atenció de l'estació espacial S.A.B.E.R., dirigida per en Nick Fury (Samuel L. Jackson), i el punt de connexió de l'accidental grup de superheroïnes i alhora el d'elles amb l'exèrcit enemic.

Així, tenim una pel·lícula de combats còsmics, efectes especials a dojo -alguns dels quals no m'han acabat de convèncer, tot sigui dit- i coreografies d'arts marcials, a més d'un desplegament d'ètnies i paisatges d'allò més sorprenents. 

The Marvels és pràcticament pura acció, amb alguns moments, tampoc gaires, de construcció de la relació entre els personatges, de drama -amb una Carol Danvers que s'enfronta a les conseqüències d'accions del passat- i de situacions més aviat de comèdia -provocades sobretot per diferències culturals, generacionals o planetàries-, de vegades fregant l'absurd (una paraula: gats), una convencionalitat que no és necessàriament bona, no per al film en si, sinó per la comparació amb els productes d'on ve tot plegat, que van ser molt ben rebuts per un motiu o un altre i van ser més trencadors.

La primera pel·lícula era quelcom més emotiu, més reposat tot i que no estava exempt de combats espacials, la sèrie de la Kamala era una història urbana i adolescent i la que tenia un paper més petit de totes tres, la Monica, era una simple humana amb una història d'adquisició de poders inversemblantment pròpia dels còmics de fa dècades, com el propi guió de The Marvels apunta en una picada d'ullet a l'espectador, però també amb un trauma important que s'explica a la sèrie de la Scarlet Witch. 

A banda d'això, trobo que té algunes situacions i explicacions que s'aguanten pels pèls, si és que s'aguanten, i demana de l'espectador més coneixements previs de l'MCU que de costum, que ja és dir. O potser és que s'espera que hagi acumulat tots aquests anys de consum de films i sèries -i ho haurà fet de gust- i el que em passa a mi és que he perdut el ritme i tinc la memòria que tinc, però trobo que, de tota manera, mirada com una pel·lícula independent va massa de cara a barraca i pot atabalar una mica.

Al seu favor s'ha de dir que, per un vegada, no dura ni dues hores, que ja tocava, i que per als fans d'aquest univers cinematogràfic és una delícia, com sempre, tornar a veure personatges que coneixia d'altres relats, veure'n coincidir alguns per primer cop i ser testimoni de les conseqüències d'alguns esdeveniments vistos amb anterioritat, perquè el fet que a mi m'hagi enganxat una mica rovellat no vol dir que no hagi copsat cap referència, tampoc.

No estic dient que no m'hagi agradat, la pel·lícula, però no m'ha marcat, en absolut, com d'altres, i no sé si hi ha plans de continuar amb aquesta història, si més no amb la seva protagonista principal, perquè de la Kamala i la Monica ens "prometen" coses en un parell d'escenes, una a l'epíleg i l'altra en una escena durant els crèdits. Veurem cap a on va, tot això.

En qualsevol cas, m'ha agradat tornar a veure aquests personatges, i espero saber-ne més coses en projectes comuns o per separat. És una pel·lícula imprescindible de l'MCU? Probablement no, però tampoc és una pèrdua de temps.

 

Visionats: Un món estrany

Acostumats ja, en tenir un bebè a casa, a veure les pel·lícules directament en plataformes d'streaming quan hi apareixen -cosa que no triga gaire, actualment-, l'última de Disney l'hem vist d'aquesta manera, també, i és hora de comentar-la.

Un món estrany és un film de 2022 dirigit per Don Hall, que havia estat codirector de Big Hero 6 (2014), Vaiana (2016) i Raya i l'últim drac (2021), i amb guió de Qui Nguyen, basat en una història creada per tots dos.

Agafant inspiració de fonts molt clàssiques com Viatge al centre de la Terra o les revistes pulp -i no només no se n'amaga, sinó que les homenatja a la presentació-, la pel·lícula presenta una aventura que comença amb un pròleg protagonitzat per un grup d'exploradors, el líder dels quals és en Jaeger Clade.

Quan s'acosten a la destinació, però, es troben amb un dilema que enfronta en Jaeger amb el seu fill, en Searcher, separen els seus camins i... passen 25 anys.

Ara, en Searcher té 40 anys i ha format la seva pròpia família, i sembla que la decisió que va prendre fa 25 anys va ser un encert que va beneficiar la seva comunitat, però perquè hi hagi pel·lícula hi ha d'haver conflicte, i un canvi en les circumstàncies l'obliga a reprendre el seu rol d'explorador per fer front al cataclisme que s'acosta.

És en aquest punt que el film s'endinsa en el gènere aventurer, i ho fa sense deixar de ser un relat sobre la família, perquè en Searcher hi va acompanyat, tant si ho vol com si no.

La trama ens transporta a un món desconegut, estrany, amb tota mena de criatures extraordinàries, i uns perills que són els obstacles per als protagonistes, però que aniran esquivant i gestionant amb els seus recursos i el treball en equip.

Al final, però, el tema principal d'Un món estrany és, ja ho he dit, la família, i més concretament la relació entre pares i fills, en masculí, amb el clàssic problema de la pressió per complir les expectatives del progenitor i seguir els seus passos per por de decebre'l, i a la pel·lícula el tema es tracta a través de 3 generacions dels Clade.

En fer-ho toca un tema universal amb què el públic masculí, però també el femení en extrapolar-ho a mares i filles, es pot sentir identificat.

Tanmateix, a diferència del que passa a la vida real aquí les asprors es llimen a través de compartir una aventura literal, no la metafòrica de viure.

Una aventura que, a més, té un missatge ecologista en el seu tram final, tot i que amb unes conseqüències massa naïfs per al meu gust. 

La pel·lícula va ser un fracàs històric de taquilla, al marge que la crítica l'hagi posat un esglaó per sota dels èxits de Disney dels darrers anys, probablement perquè la pròpia companyia no en va fer el màrqueting necessari, tenint en compte l'element LGBTQ que la limitava en mercats importants com Rússia o la Xina.

Això no afecta a la qualitat del film, i és una aposta de Disney tant per normalitzar coses que han de ser normalitzades com per centrar els seus esforços econòmics en franquícies com Marvel i Star Wars i confiar en Disney+ per obtenir beneficis amb l'animació. 

Ja veurem on porta tot plegat, però de moment ens ha deixat un llargmetratge notable el 2022.

Visionats: El monstre marí

Darrerament, no sé si per la pressió de les xarxes, subvencions o la famosa llei de l'audiovisual -tot i que al final era d'allò més descafeïnada-, o una mica de tot plegat, algunes plataformes d'streaming han començat a doblar al català coses noves.

Això, per excepcional, malauradament és notícia, però és una bona notícia. Perquè no es tracta únicament de recuperar doblatges existents de productes més antics, apartat on encara hi ha molta feina endarrerida, sinó també de captar públic jove, que comenci a canviar la percepció que el català és una assignatura de l'escola i una llengua dels grans. I la pel·lícula de què us parlo avui, una producció de Netflix, calia que fos doblada a la nostra llengua i la plataforma ho ha fet. I n'estan arribant més.

El monstre marí és el nom d'aquest film de Chris Williams, també coescrit per ell mateix, que narra una aventura marina amb un gir diferent de l'habitual i amb una barreja d'inspiracions que dona un molt bon resultat.

Al principi sembla que estiguem davant d'una història de pirates, tots els tòpics hi són... llevat de la part dels abordatges i els saqueigs, perquè aquí aquestes persones es dediquen a caçar monstres del mar i són aclamades com a herois dels quals els llibres parlen fins i tot mentre encara viuen.

El vaixell protagonista, l'Inevitable, el lidera el capità Crow, tota una llegenda que l'hi té jurada al monstre que el va deixar borni fa dècades, i que és la seva obsessió. Algú més hi veu Moby Dick?

La seva tripulació li és del tot fidel, incloent-hi en Jacob, un arquetip d'heroi del qual s'espera que lideri el vaixell en un futur no gaire llunyà.

Tots aquests plans, però, pateixen un daltabaix per la benintencionada intervenció de la Maisie, una nena que va perdre els pares per culpa d'una d'aquestes bèsties i que té els caçadors de monstres en un altíssim pedestal.

A partir d'aquí el film fa un gir cap a una trama més familiar, alegre i fins i tot ingènua, sobretot en la seva resolució, i val a dir que no excessivament imprevisible. 

Cosa que no treu que hi hagi diverses escenes de combats espectaculars al mar -o entre bèsties, com si fossin kaijû japonesos, moments que ens tenen amb l'ai al cor i dilemes existencials per part dels personatges. I, per als més grans, una crítica a l'obediència cega a la història oficial.

Sense voler entrar en més detalls de la història, em penso que ho deixaré aquí, i només afegiré que és una pel·lícula d'allò més amena, amb picades d'ullet a altres films i relats no sé si sempre intencionats o no, que probablement no serà recordada durant generacions, però això serà perquè malgrat que el seu director és també el de Bolt i Big Hero 6 i l'autor de la història de Vaiana, al capdavall aquesta no és una pel·lícula de Disney, Pixar ni Dreamworks, sinó de Netflix, amb un brevíssim pas per algunes sales de cinema molt concretes.

Amb uns dissenys i una animació per ordinador més que notables, i un bon doblatge al català, recomano el seu visionat a petits i grans, especialment en família.

Visionats: Red

Sembla que les facin cada quinze dies, les pel·lícules de Pixar, però el cas és que són bones, i com que en no acabar de fer net de la COVID-19 s'estrena directament a la plataforma Disney+ allà on n'hi ha -i on no, quin remei, al cinema-, el cert és que no hem de pagar entrada per veure-les, més enllà de la subscripció que ja teníem de totes maneres.

Estrenada l'11 de març a l'esmentada plataforma, i després d'algunes dificultats per quadrar horaris de pares i filla, a casa per fi hem vist l'última proposta de la productora capdavantera del món de l'animació per ordinador, i és hora de parlar-ne.

Red (en anglès Turning Red) es pot veure des de fa, quan escric aquesta entrada, gairebé un mes, i en català, a Disney+, i és una excel·lent nova cinta -bé, ja no es fan en cinta, però m'enteneu perfectament- que distreu els més menuts però que també explica temes més profunds, en aquest cas més propers en el temps a aquest públic més infantil que no pas als pares, però amb la diferència essencial que nosaltres ja hem passat pel que passa la protagonista del film i la canalla, no, de manera que ens hi identifiquem més els i les grans.

En fi, dirigida per Domee Shi (del curt Bao, també de Pixar i de tema asiàtic), amb guió d'ella mateixa i de Julia Cho, i produïda per Lindsey Collins, es tracta de la primera pel·lícula de la companyia en què les principals responsables són totes dones, cosa que malauradament hem de destacar perquè no passa gaire sovint, i es basa en les experiències de la pròpia directora com a adolescent canadenca d'origen xinès a l'època en què té lloc la història, l'any 2002.

La protagonista del film és la Meilin Lee, una noia de 13 anys que viu a Toronto i és bona estudiant, té un grup de tres amigues d'allò més divertides i li encanten les boy bands, com a qualsevol adolescent normal i corrent. 

I, també com a la resta d'adolescents, li fa vergonya que la mare la continuï tractant com si fos una nena, sobretot davant de la gent, i s'enfronta als dubtes i les inseguretats típics d'aquesta etapa. En el cas de les noies, a més, arriba un moment que, no per més anunciat i conegut, és menys angoixant, i és el de...

...l'aparició del panda vermell, encara que això només passa a la seva família i a ella ningú l'havia avisat que un dia s'hi trobaria. Resulta que, quan sent una emoció forta, es transforma involuntàriament en aquest bufó animal que, donada la seva mida, també és una mica perillós per al seu entorn, tant físic com personal. 

Curiosament, els companys i les companyes de classe s'ho prenen molt bé i la Mei fins i tot li acaba trobant la gràcia, mentre que a casa seva l'obsessió, sobretot de la mare, és que se'n desfaci tot seguint un ritual ancestral. 

Sense entrar en més detalls de la trama, perquè espero que mireu la pel·lícula i que us agradi, Red és una història sobre la pubertat, amb la metàfora del panda vermell però sense cap vergonya a l'hora d'esmentar explícitament la menstruació -cosa que les guionistes es pensaven que Pixar tombaria, però afortunadament no, que ja està bé de mantenir aquests tabús a aquestes altures-, sobre els canvis que patim en aquestes edats i que de vegades ens fan sentir que el nostre cos ens traeix, fins i tot que ens hem convertit en horribles monstres. 

El panda no n'és pas, d'horrible, ni de monstre, però les seves dimensions provoquen més d'un maldecap a la Mei, com també ens els provoquen els canvis que vivim durant l'adolescència, i que transformen per sempre la nostra relació amb els pares, sigui amb el progressiu allunyament que es produeix o, en els pitjors casos, enfrontaments, xocs de personalitats i voluntats, que és l'altra gran tema de la pel·lícula, en què la protagonista viu turmentada per una mare que l'estima, evidentment, però que és extremament estricta i protectora.

Amb metàfores i no metàfores, Red és una cinta, com deia més amunt, amb un missatge profund alhora que diverteix la canalla, que ja tindrà temps d'entendre tot això al cap d'una o dues dècades, més encara quan tingui l'edat dels seus pares, un nou exemple del que se sol dir sobre Pixar i la seva capacitat d'agradar grans i petits.

Per als amants de l'anime, i reconegut per la pròpia Domee Shi, hi ha algunes picades d'ullet com ara les expressions facials (o oculars) típiques d'obres com Sailor Moon, o el fet que el panda recorda cert personatge gros i pelut d'una pel·lícula de l'Studio Ghibli. 

Molt recomanable, doncs, i amb un bon doblatge en català, deixant de banda que a l'inici hi ha un horrible minut en què se senten expressions com "bitxo raro", "empollona" o "xivata", que no són res més que el reflex de la tendència actual a fer els doblatges en un català "com el que es parla al carrer". I trobo que és una llàstima que, per a mi, però, no desmereix el que se sent durant la resta de la pel·lícula.

 
  

Visionats: The Suicide Squad

Fa més de cinc anys vaig anar al cinema a veure la primera adaptació a la gran pantalla d'uns còmics de DC de segona i fins i tot tercera fila, però il·lusionat llavors amb la possible creació d'un univers cinematogràfic coherent i potent com el de la competència, no me la vaig voler perdre.

Com vaig explicar a l'entrada corresponent, em va agradar, soc així, d'anar contra corrent, però també li vaig trobar punts febles, com ara un enemic màgic que trobo que no encaixa amb les característiques dels seus protagonistes. Però va ser àmpliament criticada i no va contribuir, malgrat alguns bons intents, a donar força a l'anomenat DC Extended Universe, que des de llavors ha tingut pel·lícules per a mi força bones, però que no s'està tractant amb el respecte que es mereixerien els productes de la llegendària editorial. 

La culpa la tenen els executius de la Warner Bros., en cancel·lar o modificar projectes encaminats a aconseguir l'esmentat univers cohesiu, a més d'"obligar" els responsables de les pel·lícules a llançar, després del seu pas pels cinemes, versions més llargues, editades i properes a la visió inicial dels directors, que sempre acaben tenint més bona acollida per part del públic.

Això dona lloc també a més d'un reboot, com el de The Batman, que s'estrena al març, o el que avui ens ocupa, que en certa manera trenquen amb el que s'ha mostrat fa molt poc temps, però atès el fracàs de Suicide Squad potser no era mala idea fer aquesta The Suicide Squad, un curiós mig reinici amb intèrprets recuperats i una història totalment diferent, sense referències al film de 2016. 

Dirigida per James Gunn (Guardians of the Galaxy i Guardians of the Galaxy vol. 2), es tracta d'una cinta desacomplexadament gamberra, irreverent i excessiva, que no pretén en cap moment ser considerada una referència del gènere i que, en canvi, vol donar una segona oportunitat a un grup de superdolents en una missió de la temible Amanda Waller, com sempre coaccionats per acceptar-la d'una manera o una altra.

Per tal de mantenir una certa relació amb el primer film, respecte al qual insisteixo en què no hi ha referències, es recuperen alguns personatges, com el del coronel Rick Flag (Joel Kinnaman) i la ja ben establerta Harley Quinn (Margot Robbie, genial en aquest rol, com sempre), que també havia sortit a Birds of Prey, però en general fa força neteja en un intens i fallit desembarcament a la platja de Corto Maltese i renova plantilla.

Tot un encert, perquè si bé confesso que no he arribat a repassar la primera pel·lícula, aquests personatges m'han agradat molt. A banda dels esmentats, tenim nous personatges, encapçalats per en Bloodsport (Idris Elba), i entre els quals hi ha en Peacemaker (John Cena), en King Shark (amb veu de Sylvester Stallone), l'estrany Polka-Dot Man (David Dastmalchian) i la molt entranyable Ratcatcher 2 (Daniela Melchior).

És una renovació benvinguda, sense distraccions perquè tots tenen més o menys la mateixa importància a la missió, tot i que és innegable que la veterana en aquest cas és la Harley Quinn. 

Sigui com sigui, són personatges que donen molt de joc amb la manera de relacionar-se entre ells, amb moments més emotius però sobretot amb força humor, que sovint neix dels peculiars poders o fins i tot febleses que tenen alguns d'ells. 

Pel que fa a la trama de la pel·lícula, aquest cop l'improbable, coaccionat (poca broma amb les bombes que duen al cap) i forçat grup s'ha d'endinsar al país insular fictici de Corto Maltese per destruir al projecte Starfish, que es duu a terme en unes instal·lacions que hi ha en aquell territori, ara que hi ha hagut un canvi de govern a partir d'un cop d'estat i els Estats Units no confien en el nou lideratge.

Quan som testimonis de què és concretament aquest projecte tot plegat esdevé una bogeria molt allunyada del que esperaríem d'una operació encoberta tradicional, però el seu intencionat to de sèrie B passa millor, per molt que un cop més l'amenaça sigui d'una categoria molt per sobre del que se suposa que poden abordar els protagonistes -humans en la seva majoria-, que no pas la que ens vam trobar al primer film. La història és més divertida, més exagerada, amb llum de dia, en espais oberts, amb molta més destrucció en tot un espectacle visual, i l'equip se'n surt amb improvisació, una escassa preparació i les baixes que siguin necessàries. 

Pel que fa al futur de la franquícia, justament un dels seus personatges, en Peacemaker, ha rebut una sèrie pròpia que escriu i majoritàriament dirigeix el mateix James Gunn. Caldrà fer-hi una ullada.

 

 

Visionats: Shang-Chi and the Legend of the Ten Rings

És evident que ja no vaig al cine tant com abans, per qüestions familiars, però ara que s'hi pot tornar amb més o menys normalitat, en general puc veure-hi les pel·lícules que més m'interessen. De vegades, però, no és així, com ha passat amb aquesta, que he hagut d'esperar que alliberessin de la llosa del Premium a la plataforma Disney+. 

I ara que ja l'he pogut veure, i juntament amb Eternals al cinema seria el més important que hi ha, per ara, de l'anomenada Fase Quatre de l'Univers Cinematogràfic Marvel, en vull fer una humil crítica. 

Shang-Chi: The Legend of the Ten Rings és un film d'aquest 2021 dirigit per Destin Daniel Cretton que suposa la primera adaptació cinematogràfica de les aventures d'en Shang-Chi, que no sé si és el primer superheroi asiàtic de la història dels còmics (va debutar el 1973), però sí que és el primer superheroi de l'Univers Cinematogràfic de Marvel amb aquest origen.

He d'avisar, igual que vaig fer amb la pel·lícula dels Eternals, que fins que vaig veure aquest film no en coneixia absolutament res, podríem dir que ni el nom. No soc especialista en Marvel, i encara menys en personatges que no arriben ni a secundaris als còmics dels altres. Dit això, espero que disculpeu possibles imprecisions i que entengueu aquesta crítica com el que és: la d'un film que he vist com a producte independent. 

La història comença amb escenes de fa mil anys (literalment), en què coneixem en Xu Wenwu (Tony Leung, aclamat actor honkoguès fetitxe de Wong Kar-wai), un guerrer que aconsegueix deu anells que li proporcionen poders divins i la immortalitat, gràcies als quals munta una organització que conquereix regnes i interfereix en la política de qualsevol país des de llavors. 

Coneixem també com s'enamora i té dos fills, un dels quals el protagonista d'una pel·lícula que passa de semblar del gènere wuxia d'arts marcials amb tocs místics i fantàstics i coreografies estil Tigre i drac, amb una narració en mandarí, per sort -cosa que és rara en un mercat com l'estatunidenc-, a semblar una comèdia també d'arts marcials com les d'en Jackie Chan a l'hora de traslladar-nos al present, en què seguim en Shang-Chi (Simu Liu), que viu a San Francisco, lluny física i mentalment del seu passat de fill d'aquell poderós guerrer, fent d'aparcacotxes amb el nom de Shaun. 

Allà viu d'una manera molt modesta, però feliç, i hi té una gran amiga, la Katy (Awkwafina, també rapera, i que va posar la veu a la dragona Sisu a Raya i l'últim drac), amb qui té una relació de "col·legues" que dona al film el seu vessant més humorístic i que no sap res del passat del seu amic.

Evidentment, les coses s'han de complicar i un bon dia rep l'atac d'uns membres dels Deu Anells, que dona lloc, com no podia ser d'una altra manera, a una espectacular escena d'acció als costeruts carrers de San Francisco.

Conscient que és literalment el seu passat perseguint-lo, en Shang-Chi decideix tornar a la Xina per avisar la seva germana Xialing (Meng'er Zhang, en el seu primer paper fora del teatre), també lluitadora, i a partir d'aquí la cosa s'emmerda i som testimonis d'un seguit de combats espectaculars i ben coreografiats, amanits pels elements fantàstics que van en augment a mesura que la trama avança i arribem al poble original del protagonista, situat en una altra dimensió, on s'ha d'enfrontar al seu passat tot abraçant-lo i desrovellant la seva tècnica, apresa a contracor quan era petit, i d'una manera més concreta enfrontant-se al seu pare.

Un pare borratxo de poder, com ha estat sempre, però amb una motivació personal amb què ens podem identificar i que fa que no el puguem considerar un malvat sense matisos.  

El tram final del film és visualment espectacular, adient per a la mena de lloc en què els personatges es troben, i la resolució de tot plegat és tan previsible com ben trenada, de manera que no podem exigir-li res més, a aquest film. No li falta, de fet, ni l'escena post-crèdits típica de Marvel on ens donen un tast de cap a on durà, el destí, aquests personatges.

No volia acabar sense comentar que si el regust, segons el moment, de les pel·lícules d'arts marcials més belles o més humorístiques no era prou, també hi interpreta un paper la mítica Michelle Yeoh, que ha treballat en els dos tipus de films xinesos que esmento. 

Shang-Chi, plena d'acció i amb un bon ritme, és, per a mi, un producte força rodó, i sembla que va funcionar pel que fa a acollida del públic i la crítica. Personalment trobo que, alliberada de l'enorme ombra dels Avengers, Marvel Studios està desplegant una Fase Quatre molt atractiva i que no cal patir per la continuïtat del seu èxit a la gran pantalla ni per l'existència de productes que se'n derivin.
 
 

 
 

Visionats: La família Mitchell contra les màquines

Com ja és ben sabut per qualsevol que tingui una mica d'interès en el tema, el català està en hores molt baixes, ja no per prohibicions dictatorials, sinó per l'abandonament del seu ús per part de la població jove, causat per la minsa presència d'aquesta llengua als continguts de les plataformes de streaming -mentre que en el passat els continguts de referència eren abundants i atractius i contribuïen enormement a la normalització lingüística-, amb la connivència de les autoritats polítiques, que tenen coses més urgents per gestionar, aparentment. 

Per això, per desgràcia, és notícia la rara aparició d'un contingut amb àudio en català a Netflix i companyia, i aprofitant que n'havia sentit parlar bé i que teníem la nena desperta a una hora poc habitual, vam decidir veure amb ella aquest film produït per la mateixa plataforma. 

Bé, parlem de coses més alegres, de la pel·lícula en si, que es diu La família Mitchell contra les màquines, s'ha estrenat aquest mateix 2021 a Netflix i la dirigeix Mike Rianda, que també la coescriu amb Jeff Rowe i fa la veu del fill de la família, l'Aaron.

El film té com a protagonista una família típica estatunidenca -almenys des del punt de vista audiovisual- formada per un pare (Rick Mitchell, amb veu de Danny McBride), una mare (Linda Mitchell, interpretada per Maya Rudolph), l'esmentat nano Aaron i la seva germana gran, la Katie (Abbi Jacobson), que és l'autèntica protagonista de la història. 

Ah, i en Monchi, el gos, els lladrucs i sorolls del qual són una "feina" d'en Doug the Pug, un gos seguit per milions de persones a la vida real, i que jo no coneixia.

He dit que era una família típica, però no he dit pas que fos ideal, de portada de revista, i és que, com totes les famílies, té defectes i problemes. El que se'ns presenta al principi, amb un to humorístic -que és el to de pràcticament tot el film-, és el que tants de nosaltres vivim: l'addicció a les pantalles, sobretot des de la generalització i l'evolució dels smartphones, i qui ho pateix més és el pare, un amant de la natura que passa de la tecnologia, amb la qual és, de fet, força sapastre. 

La història comença quan la família es prepara perquè la Katie, aspirant a cineasta des de fa temps, marxi a estudiar en una escola de cinema de Califòrnia. Ja ho té tot preparat, però son pare li ha preparat una sorpresa: en comptes d'anar-hi amb avió, faran un viatge en família amb el cotxe. 

A ella això no li agrada gaire, però després d'una tremenda discussió el viatge comença i esdevé una trepidant aventura quan la presentació d'uns robots domèstics per part d'un jove empresari rei de les xarxes socials (de nom Mark, ehem...) surt malament i la humanitat en ple pateix l'atac d'unes màquines reprogramades per capturar-la.

Com que és una pel·lícula d'humor per a tota la família -encara que, com és habitual a l'animació moderna, amb picades d'ullet també per als adults-, aquesta invasió no té res a veure amb la de la saga Terminator, és una cosa molt més asèptica, però dona lloc a un escenari apocalíptic en què sembla que els únics a l'altura de la situació són els Mitchell, que empesos per la valenta Katie decideixen no fugir, sinó enfrontar-se als invasors. 

Sense entrar en més detalls de la trama, La família Mitchell contra les màquines és una pel·lícula molt divertida, exagerada en alguns moments i amb un humor particular, amb un intel·ligent ús de memes i recursos visuals (que inclouen imatge real) i uns dissenys molt característics que barregen elements de 2D i 3D amb colorit d'estil aquarel·la.  

Malgrat els seus moments més esbojarrats, que acostumen a ser molt curtets i no saturen gens, el film conté també una bonica història de reforç dels vincles familiars durant el viatge en cotxe i la mateixa aventura de salvar el món, sobretot pel que fa a la noia i el seu pare, que s'han anat distanciant i estan en plena crisi paternofilial. 

A més, sense convertir-ho en un tema de conversa dins del guió, normalitza les persones LGBTQ amb petits detalls i frases casuals amb tant d'encert i naturalitat que em sap greu fins i tot esmentar-ho, però és important que això es faci en pel·lícules d'èxit. En fi, no us la perdeu, és d'allò més recomanable.

Visionats: Onward

Fa algunes entrades parlava de Luca, la darrera pel·lícula de Pixar, que vam veure tan bon punt es va estrenar directament a la plataforma Disney+, però amb aquell visionat no completava la filmografia de Pixar: el 2020 es va estrenar, als cinemes perquè va ser abans de Tot Plegat, un film que per diverses circumstàncies no vaig poder veure quan tocava. I durant més d'un any de disponibilitat a la plataforma de streaming, tampoc. 

Ara, per fi, l'he vist, i em sap greu no haver-ho fet abans, però per alguna raó em feia una mica de mandra. No sabria explica per què. Estava equivocat.

Onward, estrenada fatídicament -perquè es va convertir en un fracàs de recaptació per motius aliens a la seva qualitat- pocs dies abans que comencés el confinament de la població mundial per causa de la pandèmia de la COVID-19, és una pel·lícula dirigida per Dan Scanlon (Monsters University) i situada en un món de fantasia, amb elfs, trols i altres criatures mítiques... només que ja sense l'existència de la màgia, que s'ha perdut perquè ha estat substituïda per la tecnologia en un context contemporani.

El protagonista de la història és l'Ian Lightfoot, un elf adolescent tímid i insegur que intenta maldestrament fer amics i que fa 16 anys el dia que comença el relat. 

Viu amb la seva mare, la Laurel (a l'esquerra) i el seu germà gran, en Barley (a la dreta), un flipat dels jocs de rol, i com que és l'aniversari del protagonista, la mare li entrega un regal, que en realitat és per als dos fills però que se'ls havia d'entregar quan el petit fes els 16 anys, de part del seu difunt pare. 

Resulta que és un bastó màgic i una carta amb instruccions per fer-lo anar. I el regal emociona especialment en Barley, que a causa de les seves aficions (o potser aquestes en deriven) sempre ha cregut en l'existència de la màgia i ha desitjat que tornés al món, però a l'hora de la veritat qui l'activa és l'Ian, molt més escèptic.

L'objectiu del regal era la tornada, durant un sol dia, del pare. Un desig que ressona a l'interior de tots dos, que van créixer sense ell, i en el cas de l'Ian ni tan sols el va conèixer, perquè n'és fill pòstum. La cosa, però, surt malament a causa de la lògica inexperiència del nano amb la màgia, i només torna la meitat inferior del seu progenitor, tot i que per sort no dona lloc a cap escena gore, sinó que és més aviat còmic.

Presentada la premissa i amb la voluntat de no rebentar res més, només diré que Onward és l'aventura de dos germans per tal de poder tenir una estona amb el seu difunt pare, un desig lògic per a qualsevol que estigui en una situació semblant.

Tot plegat és un maldecap per a l'Ian, que no estava gens interessat en la màgia i té un caràcter més aviat poruc, mentre que per a en Barley és una gran alegria, atès que pot viure en persona -si bé, per desgràcia per a ell, sense saber emprar la màgia- una d'aquestes aventures a les que dedica tant de temps lliure com a jugador. 

La col·laboració dels germans Lightfoot, un amb coneixements i l'altre amb les capacitats naturals que se li han despertat, és imprescindible en aquest trepidant viatge en què els veurem, també, interactuar amb alguns personatges entranyables, com ara la retirada Mantícora o el cap de policia que els persegueix, el centaure Colt Bronco, que no és altre que la parella actual de la seva mare, que al seu torn és qui li ha demanat que els trobi perquè no són conscients que al final de l'aventura els espera un gran perill del quan no han estat avisats. 

Però sobretot els veurem sols (bé, acompanyats per mig pare), i és que al capdavall és un viatge en què la seva relació es farà més profunda, s'entendran millor que fins ara i reforçarà els seus lligams fraternals.

Onward és un film amb moments de tensió, d'humor i també de més emotius, sobretot al final, i és que, com és habitual en Pixar, trobem diferents lectures per al públic més jove i per a l'adult, a més que el perfil de cadascú fa que s'hi identifiqui més o menys i d'una manera o d'una altra.

És una pel·lícula amb bon ritme, i amb missatge sobre la família, què la conforma i els rols que s'hi duen a terme en cas d'absència d'algun dels seus membres. Per al públic més petit i menys susceptible a aquestes lectures, però per al més gran també, es tracta d'una aventura molt divertida i un film d'aquells que valdrà la pena anar repassant de tant en tant.

I com que abans de la pandèmia la intenció era que s'estrenés als cinemes i que es pogués veure amb normalitat, com és costum des de fa uns anys sí que va ser doblada al català, a diferència de Luca, que es va estrenar directament a Disney+, i podem trobar-la en la nostra llengua a la plataforma de streaming, malauradament sense els rètols traduïts, que ens haurem d'empassar en castellà llevat que optem per comprar-la en format físic, on sí que es pot gaudir dels textos en pantalla en català.

Visionats: Luca

Nova entrada sobre una pel·lícula de l'òrbita Disney, aquest cop una de Pixar que no ha provocat cap polèmica: es va decidir que als països on hi hagués Disney+ no s'estrenaria als cinemes, sinó directament a la plataforma de streaming, i a més inclosa a la subscripció, sense pagar més, de manera que l'única conseqüència d'això, i per a nosaltres no és poca cosa, és que no té versió catalana, que s'acostumen a fer pensant en la projecció als cinemes i després ja costa més que apareguin en aquestes plataformes de distribució digital.

Últimament la companyia del ratolí ha estat afegint l'àudio català a unes quantes de les pel·lícules que té al catàleg, val més tard que mai, i sembla que la pressió exercida pel públic ha donat fruits, però que es fes un doblatge al català directament per veure a la televisió ja no es veu ni a TV3, gairebé, així que estava cantat que el film més recent dels creadors de Toy Story, Cars i altres grans llargmetratges animats seria sense versió catalana. Sospito que Soul, que també es va estrenar directament a Disney+, es devia doblar pensant en la pantalla gran, però al final la pandèmia va fer que es canviessin els plans. Si no és així, llavors no entenc per què la d'avui no té versió catalana, però sigui com sigui me'n lamento.

Luca és una pel·lícula d'aquest mateix 2021, dirigida per Enrico Casarosa, artista de storyboards a Pixar des de Cars (2006) que curiosament en aquest film assumeix les tasques de director, creador de la història original i fins i tot posa la veu a un personatge menor, però no fa els guions gràfics.

Sí que havia estat, però, director i guionista del curt La Luna, de 2011, i aquí presenta una història ambientada a la Riviera italiana, propera a la Gènova on va néixer el director, i amb elements extrets tant de la seva infantesa com del folklore local. 

El seu protagonista és en Luca, un nen d'una raça de monstres marins amb comportaments que reflecteixen els dels humans que sent una profunda curiositat pel món exterior i arreplega tot el que pot d'allà, però sempre esperant que s'enfonsi al mar.

Un dia coneix l'Alberto, un altre monstre marí, que li explica que viu a la superfície, on els pares d'en Luca no el deixen anar per por que els humans el cacin, i que un cop fora de l'aigua la seva raça adquireix aspecte humà.

Gràcies a l'Alberto, en Luca descobreix com és realment la superfície que sempre l'ha fascinat tant, com a nano àvid de coneixements que és, i oposant-se als desitjos dels seus pares s'escapa i vol passar l'estiu el poble de Portorosso.

Allà tots dos coneixen la Giulia, una humana que hi viu, i es fan amics d'ella, però mantenen en secret el seu autèntic origen perquè saben que els monstres marins allà no són benvinguts. De fet, el seu pare, entranyable però imponent pescador, es dedica a caçar-ne. 

El somni dels dos nanos és veure món, i per això volen aconseguir una Vespa, i el mitjà per aconseguir-ho sembla que és guanyar una particular triatló que se celebra al poble, i que aporta l'element de rivalitat i perill (atesa la importància de l'aigua en una competició així) a la pel·lícula.

Luca és una història sobre el descobriment del món, els estius de la infantesa, l'amistat temporal que sorgeix en situacions així, però també sobre la discriminació d'aquells que són diferents per pur desconeixement. I té un regust italià que agradarà als amants d'aquell país i la seva cultura. També en la banda sonora, que originalment s'havia volgut que composés el desaparegut Ennio Morricone, però el mestre va morir abans que es pogués posar en marxa tot plegat.

El director cita com a influències les animacions stop-motion d'Aardman (mirant els dissenys dels personatges és inevitable pensar en aquelles obres mestres de plastilina) o l'obra de Hayao Miyazaki, cosa que a més d'alguna referència com la semblança entre el nom del poble i cert aviador porcí, es nota en el realisme màgic de la història, la manera de moure's i actuar dels nens, i si volem filar prim, aquells bigotis dels homes adults. Començant pel del pare d'en Luca en versió humana, que és el senyor que hi ha al costat de l'Ada Colau (sí, s'ha comentat molt a les xarxes, però hi estic d'acord).

Personalment trobo que Luca és la Ponyo de Pixar: a més de la qüestió d'un ésser marí que es transforma en humà, és més senzilla tant artística com argumentalment, i orientada a un públic més jove de l'habitual en les produccions de l'estudi. I no passa res. De tant en tant ja va bé que es facin films per a tots els públics, perquè alguns dels últims de Pixar tenen poc interès per als infants (l'esmentada Soul, sense anar més lluny), o el seu missatge principal senzillament no els arriba perquè no els pot arribar.