Fa més de tres anys publicava la meva crítica de la pel·lícula que, fins llavors, es considerava la pitjor d'un DC Extended Universe que no ha crescut pas gaire, tot s'ha de dir. Un film durament criticat per pràcticament tothom, però que a mi em va agradar.
Era Suicide Squad, i ara n'ha sortit una mena de seqüela, però que va per una altra banda i simplement en recupera el personatge més carismàtic i n'esmenta la relació amb en Joker que allà hi tenia. L'única connexió que hi ha, però això no ha evitat que la gent, amb uns prejudicis considerables, hagi decidit no veure aquesta nova proposta, que s'ha fumut una bona patacada comercial.
Birds of Prey, de títol complet Birds of Prey (and the Fantabulous Emancipation of One Harley Quinn), dirigida per Cathy Yan amb guió de Christina Hodson i produïda, entre altres, per la Margot Robbie, la protagonista, és en realitat un spin-off de Suicide Squad, més que seqüela, i ja es veu que té un altre to i un altre objectiu.
És evident que se situa a Gotham, i els coneixedors de l'Univers Batman hi trobem picades d'ullet en forma, sobretot, de zones concretes que hem vist al llarg dels anys a les pàgines dels còmics, a les adaptacions televisives i cinematogràfiques i als videojocs, però fora d'això i d'un nom que remet inevitablement a uns còmics, amb les interrelacions amb les altres sèries que això sempre comporta al gènere superheroic, Birds of Prey és una pel·lícula que va per lliure, que manté el lligam amb les altres el mínim possible -ja ens ha quedat clar que Warner Bros. no ha sabut formar un equivalent del Marvel Cinematic Universe- i que és un espectacle divertit, entretingut i amè, per més que tanta gent s'entesti a parlar-ne malament, sovint, com deia al principi, sense haver-la vist.
En fi, Birds of Prey té com a indiscutible protagonista la Harley Quinn, la xicota d'en Joker, que refà la seva vida després d'haver estat abandonada pel seu Pastisset i, tipa que la gent no s'acabi de creure que ja no estan junts, orquestra un atemptat amb una càrrega simbòlica que fa ben pública la seva nova situació... que comporta, per a la seva desgràcia, que s'ha acabat la immunitat per a les seves bretolades.
Però el personatge, que als còmics ha estat membre precisament de les Aus de Presa alguna vegada, ja sabem que no és purament malvat com seria el cas del seu exestimat Joker, sinó que en el fons té un petit cor, i aquí la veiem fent d'antiheroïna, obligada per les circumstàncies, tot s'ha de dir.
Resulta que, entre tota la gent que l'odia per un o altre motiu, hi ha en Roman Sionis, en Black Mask, interpretat aquí per l'Ewan McGregor, que busca un diamant on hi ha els números de compte amb la fortuna de la desapareguda família criminal dels Bertinelli, nom ben conegut pels lectors dels còmics de DC.
Però el diamant, quan ja el tenia, els el roba una noia, la Cassandra Cain (Ella Jay Blasco), que als còmics és la Batgirl després que la Barbara Gordon es quedés invàlida, però aquí n'han fet una versió totalment diferent. El cas és que la Harley, per salvar-se quan estan a punt de matar-la, s'ofereix a recuperar el diamant per a en Black Mask.
El destí fa confluir diverses dones, que són d'esquerra a dreta la Renée Montoya (Rosie Pérez), la mítica detectiu de la Policia de Gotham, aquí caracteritzada com una veterana que es queda sola en una investigació sobre uns assassinats amb fletxes que tenen relació amb tot plegat; la Helena Bertinelli (Mary Elizabeth Winstead), la Huntress, que és la responsable d'aquests assassinats venjatius, les esmentades Harley Quinn i Cass Cain, i la Dinah Lance (Jurnee Smollett-Bell), la llegendària Black Canary, que canta al club d'en Roman Sionis i després ascendeix a xofer seva i posa en marxa, avisant la Renée de la cerca i captura de la petita carterista, la missió paral·lela de protegir l'adolescent.
Un repartiment eminentment femení -amb les excepcions del senyor McGregor i d'en Chris Messina, que fa del temible assassí d'arma blanca Victor Zsasz-, dones diferents, amb motivacions i graus d'implicació i criminalitat diversos, que juntes funcionen de meravella i ens proporcionen una història divertida, amb espectaculars combats i moments d'humor.
Perquè no cal buscar res més, en aquesta Birds of Prey. És una pel·lícula memorable de superherois (o superheroïnes)? No, ni pretén ser-ho. És una versió fidel dels còmics del mateix nom? Depèn de l'etapa, se suposa. M'hauria agradat que els personatges ja coneguts de les sèries, concretament la Black Canary i la Huntress, fossin interpretades per les corresponents actrius vistes, de fet, a Arrow? Sí, però ja sabia que no passaria, perquè amb Marvel passa, però amb DC això no funciona així.
És una adaptació, i les adaptacions es prenen llicències, com la de crear aquesta Cassandra Cain que no és la que coneixem. Superem-ho. Birds of Prey pretén entretenir, fer-nos passar una bona estona i riure una mica amb el seu humor, la seva violència una mica pujada de to i una trama fàcil de seguir. Per mi ja va bé.
Era Suicide Squad, i ara n'ha sortit una mena de seqüela, però que va per una altra banda i simplement en recupera el personatge més carismàtic i n'esmenta la relació amb en Joker que allà hi tenia. L'única connexió que hi ha, però això no ha evitat que la gent, amb uns prejudicis considerables, hagi decidit no veure aquesta nova proposta, que s'ha fumut una bona patacada comercial.
Birds of Prey, de títol complet Birds of Prey (and the Fantabulous Emancipation of One Harley Quinn), dirigida per Cathy Yan amb guió de Christina Hodson i produïda, entre altres, per la Margot Robbie, la protagonista, és en realitat un spin-off de Suicide Squad, més que seqüela, i ja es veu que té un altre to i un altre objectiu.
És evident que se situa a Gotham, i els coneixedors de l'Univers Batman hi trobem picades d'ullet en forma, sobretot, de zones concretes que hem vist al llarg dels anys a les pàgines dels còmics, a les adaptacions televisives i cinematogràfiques i als videojocs, però fora d'això i d'un nom que remet inevitablement a uns còmics, amb les interrelacions amb les altres sèries que això sempre comporta al gènere superheroic, Birds of Prey és una pel·lícula que va per lliure, que manté el lligam amb les altres el mínim possible -ja ens ha quedat clar que Warner Bros. no ha sabut formar un equivalent del Marvel Cinematic Universe- i que és un espectacle divertit, entretingut i amè, per més que tanta gent s'entesti a parlar-ne malament, sovint, com deia al principi, sense haver-la vist.
En fi, Birds of Prey té com a indiscutible protagonista la Harley Quinn, la xicota d'en Joker, que refà la seva vida després d'haver estat abandonada pel seu Pastisset i, tipa que la gent no s'acabi de creure que ja no estan junts, orquestra un atemptat amb una càrrega simbòlica que fa ben pública la seva nova situació... que comporta, per a la seva desgràcia, que s'ha acabat la immunitat per a les seves bretolades.
Però el personatge, que als còmics ha estat membre precisament de les Aus de Presa alguna vegada, ja sabem que no és purament malvat com seria el cas del seu exestimat Joker, sinó que en el fons té un petit cor, i aquí la veiem fent d'antiheroïna, obligada per les circumstàncies, tot s'ha de dir.
Resulta que, entre tota la gent que l'odia per un o altre motiu, hi ha en Roman Sionis, en Black Mask, interpretat aquí per l'Ewan McGregor, que busca un diamant on hi ha els números de compte amb la fortuna de la desapareguda família criminal dels Bertinelli, nom ben conegut pels lectors dels còmics de DC.
Però el diamant, quan ja el tenia, els el roba una noia, la Cassandra Cain (Ella Jay Blasco), que als còmics és la Batgirl després que la Barbara Gordon es quedés invàlida, però aquí n'han fet una versió totalment diferent. El cas és que la Harley, per salvar-se quan estan a punt de matar-la, s'ofereix a recuperar el diamant per a en Black Mask.
El destí fa confluir diverses dones, que són d'esquerra a dreta la Renée Montoya (Rosie Pérez), la mítica detectiu de la Policia de Gotham, aquí caracteritzada com una veterana que es queda sola en una investigació sobre uns assassinats amb fletxes que tenen relació amb tot plegat; la Helena Bertinelli (Mary Elizabeth Winstead), la Huntress, que és la responsable d'aquests assassinats venjatius, les esmentades Harley Quinn i Cass Cain, i la Dinah Lance (Jurnee Smollett-Bell), la llegendària Black Canary, que canta al club d'en Roman Sionis i després ascendeix a xofer seva i posa en marxa, avisant la Renée de la cerca i captura de la petita carterista, la missió paral·lela de protegir l'adolescent.
Un repartiment eminentment femení -amb les excepcions del senyor McGregor i d'en Chris Messina, que fa del temible assassí d'arma blanca Victor Zsasz-, dones diferents, amb motivacions i graus d'implicació i criminalitat diversos, que juntes funcionen de meravella i ens proporcionen una història divertida, amb espectaculars combats i moments d'humor.
Perquè no cal buscar res més, en aquesta Birds of Prey. És una pel·lícula memorable de superherois (o superheroïnes)? No, ni pretén ser-ho. És una versió fidel dels còmics del mateix nom? Depèn de l'etapa, se suposa. M'hauria agradat que els personatges ja coneguts de les sèries, concretament la Black Canary i la Huntress, fossin interpretades per les corresponents actrius vistes, de fet, a Arrow? Sí, però ja sabia que no passaria, perquè amb Marvel passa, però amb DC això no funciona així.
És una adaptació, i les adaptacions es prenen llicències, com la de crear aquesta Cassandra Cain que no és la que coneixem. Superem-ho. Birds of Prey pretén entretenir, fer-nos passar una bona estona i riure una mica amb el seu humor, la seva violència una mica pujada de to i una trama fàcil de seguir. Per mi ja va bé.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada