Cinema: Birds of Prey

Fa més de tres anys publicava la meva crítica de la pel·lícula que, fins llavors, es considerava la pitjor d'un DC Extended Universe que no ha crescut pas gaire, tot s'ha de dir. Un film durament criticat per pràcticament tothom, però que a mi em va agradar.

Era Suicide Squad, i ara n'ha sortit una mena de seqüela, però que va per una altra banda i simplement en recupera el personatge més carismàtic i n'esmenta la relació amb en Joker que allà hi tenia. L'única connexió que hi ha, però això no ha evitat que la gent, amb uns prejudicis considerables, hagi decidit no veure aquesta nova proposta, que s'ha fumut una bona patacada comercial.

Birds of Prey, de títol complet Birds of Prey (and the Fantabulous Emancipation of One Harley Quinn), dirigida per Cathy Yan amb guió de Christina Hodson i produïda, entre altres, per la Margot Robbie, la protagonista, és en realitat un spin-off de Suicide Squad, més que seqüela, i ja es veu que té un altre to i un altre objectiu.

És evident que se situa a Gotham, i els coneixedors de l'Univers Batman hi trobem picades d'ullet en forma, sobretot, de zones concretes que hem vist al llarg dels anys a les pàgines dels còmics, a les adaptacions televisives i cinematogràfiques i als videojocs, però fora d'això i d'un nom que remet inevitablement a uns còmics, amb les interrelacions amb les altres sèries que això sempre comporta al gènere superheroic, Birds of Prey és una pel·lícula que va per lliure, que manté el lligam amb les altres el mínim possible -ja ens ha quedat clar que Warner Bros. no ha sabut formar un equivalent del Marvel Cinematic Universe- i que és un espectacle divertit, entretingut i amè, per més que tanta gent s'entesti a parlar-ne malament, sovint, com deia al principi, sense haver-la vist.

En fi, Birds of Prey té com a indiscutible protagonista la Harley Quinn, la xicota d'en Joker, que refà la seva vida després d'haver estat abandonada pel seu Pastisset i, tipa que la gent no s'acabi de creure que ja no estan junts, orquestra un atemptat amb una càrrega simbòlica que fa ben pública la seva nova situació... que comporta, per a la seva desgràcia, que s'ha acabat la immunitat per a les seves bretolades.

Però el personatge, que als còmics ha estat membre precisament de les Aus de Presa alguna vegada, ja sabem que no és purament malvat com seria el cas del seu exestimat Joker, sinó que en el fons té un petit cor, i aquí la veiem fent d'antiheroïna, obligada per les circumstàncies, tot s'ha de dir.

Resulta que, entre tota la gent que l'odia per un o altre motiu, hi ha en Roman Sionis, en Black Mask, interpretat aquí per l'Ewan McGregor, que busca un diamant on hi ha els números de compte amb la fortuna de la desapareguda família criminal dels Bertinelli, nom ben conegut pels lectors dels còmics de DC.

Però el diamant, quan ja el tenia, els el roba una noia, la Cassandra Cain (Ella Jay Blasco), que als còmics és la Batgirl després que la Barbara Gordon es quedés invàlida, però aquí n'han fet una versió totalment diferent. El cas és que la Harley, per salvar-se quan estan a punt de matar-la, s'ofereix a recuperar el diamant per a en Black Mask.

El destí fa confluir diverses dones, que són d'esquerra a dreta la Renée Montoya (Rosie Pérez), la mítica detectiu de la Policia de Gotham, aquí caracteritzada com una veterana que es queda sola en una investigació sobre uns assassinats amb fletxes que tenen relació amb tot plegat; la Helena Bertinelli (Mary Elizabeth Winstead), la Huntress, que és la responsable d'aquests assassinats venjatius, les esmentades Harley Quinn i Cass Cain, i la Dinah Lance (Jurnee Smollett-Bell), la llegendària Black Canary, que canta al club d'en Roman Sionis i després ascendeix a xofer seva i posa en marxa, avisant la Renée de la cerca i captura de la petita carterista, la missió paral·lela de protegir l'adolescent.

Un repartiment eminentment femení -amb les excepcions del senyor McGregor i d'en Chris Messina, que fa del temible assassí d'arma blanca Victor Zsasz-, dones diferents, amb motivacions i graus d'implicació i criminalitat diversos, que juntes funcionen de meravella i ens proporcionen una història divertida, amb espectaculars combats i moments d'humor.

Perquè no cal buscar res més, en aquesta Birds of Prey. És una pel·lícula memorable de superherois (o superheroïnes)? No, ni pretén ser-ho. És una versió fidel dels còmics del mateix nom? Depèn de l'etapa, se suposa. M'hauria agradat que els personatges ja coneguts de les sèries, concretament la Black Canary i la Huntress, fossin interpretades per les corresponents actrius vistes, de fet, a Arrow? Sí, però ja sabia que no passaria, perquè amb Marvel passa, però amb DC això no funciona així.

És una adaptació, i les adaptacions es prenen llicències, com la de crear aquesta Cassandra Cain que no és la que coneixem. Superem-ho. Birds of Prey pretén entretenir, fer-nos passar una bona estona i riure una mica amb el seu humor, la seva violència una mica pujada de to i una trama fàcil de seguir. Per mi ja va bé.

Sèries: Fargo (3a temporada)

Un altre cas com el de la tercera temporada de Better Call Saul: la vaig seguir al dia, però no ha tingut entrada fins ara perquè hi ha hagut altres prioritats, però no vol dir que hagi deixat la sèrie -ni pensaments- ni que m'hagi cansat de fer-ne entrades.

Fargo continua sent la magnífica sèrie que era quan va començar com a "continuació" estilística, espiritual i nominal de la mítica pel·lícula dels germans Coen de 1995, amb nova història, nous personatges i noves premisses cada temporada. 

Com sempre, hi veiem un seguit de crims, que generalment comencen amb un d'inesperat, producte d'un accident, un malentès o una precipitació, i malgrat el to pausat que ha caracteritzat tant el film original com les tres temporades de la sèrie de la cadena FX, hi ha moments de tensió creixent i acceleració sobtada dels esdeveniments, a més d'una atmosfera angoixant no pas renyida amb algun moment d'humor negre. 

Tot comença quan en Ray Stussy (Ewan McGregor), agent de la condicional de la Nikki Swango (Mary Elizabeth Winstead), amb qui manté una relació que va contra les normes, demana al seu germà bessó (i per tant també interpretat per l'Ewan McGregor, l'actor més conegut del repartiment de la temporada), que ha tingut molt més èxit que ell econòmicament parlant i es podria dir que és ric, diners per poder-li comprar un anell a la noia.

L'Emmit Stussy, propietari d'una empresa de pàrquings, li diu que no, i això és la gota que fa vessar el got de la paciència d'en Ray, que considera que fa anys el seu germà el va estafar quedant-se una valuosíssima col·lecció de segells que, en vendre-la, li va proporcionar una bona picossada que va poder començar a invertir en els negocis que el farien ric. 

La tragèdia està servida: aprofitant-se d'un altre exconvicte de qui és agent, li encarrega anar a cal seu germà i robar-li l'únic segell que li queda, però el desgraciat perd l'adreça i, valent-se d'una memòria inexacta, va a una adreça similar on, casualment, hi ha un altre home que es diu Stussy i el mata.

La víctima és el padrastre de la Gloria Burgle (Carrie Coon, de The Leftovers), policia d'Eden Valley, poble on se situa l'acció d'aquesta temporada i un exemple més d'un element característic de Fargo, que és el de l'agent de policia honrat/da i incansable i, generalment, el menys humorístic dels personatges, tot i que també caracteritzat pel dialecte habitual a la saga.

Sense saber ben bé què està passant, i en contra de les ordres del seu inepte nou superior -interpretat per en Shea Whigham, vist a Boardwalk Empire-, la Gloria investiga l'assassinat i la relació que té amb els altres Stussy.

Abans de passar a l'últim personatge que vull comentar tenim també en Sy Feltz (Michael Stuhlbarg, també de Boardwalk Empire), el soci de l'Emmit i un dels personatges que més pateixen el seguit de desgràcies que tenen lloc durant aquesta història que més o menys esquitxa tothom i que, com és habitual a Fargo, deixa pocs supervivents.

La segona temporada de la sèrie no tenia un dolent a l'alçada d'en Lorne Malvo (Billy Bob Thornton), de la primera, però en aquesta en tornem a tenir un, i és el misteriós i fredament temible V. M. Varga (David Thewlis, vist a la saga Harry Potter i a Wonder Woman). 

Un paio extravagant, tranquil i d'aspecte i costums desagradables que amb la dentadura postissa que duu l'actor fa que costi molt entendre'l en anglès, però que estic segur que en versió doblada deu perdre molt. En fi, aquest senyor fa dos anys va deixar diners a l'Emmit i ara vol fer servir l'empresa per als seus delictius interessos en contra de la voluntat del seu propietari, a qui domina davant la impotència del personatge interpretat per l'Ewan McGregor.

Com era d'esperar després del que ja coneixem de la franquícia, el tram final és trepidant, un clímax sostingut en què les bales i la sang, i les venjances, agafen més protagonisme, i com a curiositat tenim el retorn d'en Mr. Wrench (Russell Harvard, actor sordmut, germà i fill de sordmuts), que havia sortit a la primera temporada, situada 4 anys abans que aquesta, que s'esdevé a l'època de Nadal 2010-11. 

La tercera temporada de Fargo és esplèndida, i potser el seu únic defecte és que el llistó estava tan alt que, per més bona que sigui, no és res que no haguéssim vist fins ara. No és, per tant, un problema seu, sinó intrínsec a la franquícia: ja no sorprèn. Però això no té per què ser una cosa dolenta, sinó que es podria considerar tot plegat un mateix producte, un seguit d'històries del mateix univers. Que, de fet, és el que és.

Lectures: Scott Pilgrim

Reconec que quan veia les portades dels volums d'Scott Pilgrim a les botigues, on va aparèixer directament en format de butxaca, no em cridaven gens l'atenció. Veia aquests còmics com una mala imitació de l'estil del manga des d'un punt de vista nord-americà, cosa que no m'agrada gens, però amb el temps vaig tenir l'oportunitat d'adquirir la col·lecció de 6 volums sencera a un preu ridícul i, motivat per les bones crítiques, me la vaig comprar.

Com s'acostuma a dir, i en aquest cas amb més raó que mai, no s'ha de jutjar un llibre per la seva portada. Scott Pilgrim és un dels còmics més populars dels últims temps i ho és justificadament, perquè ofereix quelcom que no es troba gaire, per no dir gens: una barreja de slice of life (vida quotidiana) típic del còmic independent amb un dibuix i sobretot una estructura que recorda el manga, tot plegat farcit de referències culturals que la meva generació pot identificar fàcilment sense poder evitar un somriure.

El còmic és en blanc i negre, cosa que recorda tant el còmic independent que esmentava abans com el manga, que d'independent no té res però que tampoc no veiem gairebé mai en color, i alterna escenes perfectament creïbles de la joventut canadenca (no havia comentat fins ara que el seu autor, en Bryan Lee O'Malley, és de Toronto, on té lloc l'acció de Scott Pilgrim) amb anades d'olla de pura fantasia, autoreferències ("això es va explicar al volum 3", ens diuen, per posar un exemple) i recursos humorístics trets directament del món dels videojocs, com ara les vides extra o una barra on podem veure el nivell de la bufeta del protagonisme.

Com he dit abans el còmic és en blanc i negre, que no vol dir que no ens trobem un parell de pàgines en color com aquesta, amb una claríssima referència als jocs d'en Sonic. Per cert, a partir d'aquest mes es reedita als Estats Units completament en color, de manera que si voleu fer-vos-la en color hi teniu tot el dret, però jo ja la tinc en blanc i negre i sempre m'estimo més els còmics com es van concebre, deixant de banda que el blanc i negre en aquest cas s'empra de manera magistral.

Tornant al que dèiem dels videojocs, la sensació que tenim tot sovint mentre llegim Scott Pilgrim és de passar d'un còmic normal a un videojoc en forma de còmic, tant pels recursos que comentava com pel seu argument.

En aquest sentit és hora de parlar de la història de Scott Pilgrim, protagonitzada pel noi de 23 anys que dóna nom a la col·lecció, un paio que gairebé sempre és a l'atur, manifesta comportaments immadurs i es pren la vida com un videojoc. 

Un dia coneix la Ramona, la noia dels seus somnis (i quan dic "dels seus somnis" ho dic literalment), en principi fora del seu abast però que li ofereix l'oportunitat de sortir amb ella sempre i quan derroti el seus 7 exnòvios malvats. Aquesta dificultat, que és el fil argumental de Scott Pilgrim, se suma a la d'haver de tallar amb la noia amb qui sortia l'Scott fins llavors, la Knives Chau, que encara va a l'institut i que és extremadament innocent. 

Al llarg d'aquesta història que es va publicar entre 2004 i 2010 en 6 volums (Scott Pilgrim's Precious Little Life, Scott Pilgrim vs. The World, Scott Pilgrim & The Infinite Sadness, Scott Pilgrim Gets it Together, Scott Pilgrim vs. The Universe i Scott Pilgrim's Finest Hour) seguirem la més gran aventura del seu protagonista, que en la seva vida quotidiana es mostra com un perdedor, un dropo, un nano que s'ofega en un got d'aigua i que només pensa en la seva banda de rock i, sobretot, la Ramona, però que curiosament té una gran habilitat per a la lluita, que no ens acaben d'explicar mai.

Pel camí coneixerem els imprescindibles secundaris que tots els bons còmics han de tenir, i que en aquest cas són el company de pis gai de l'Scott, en Wallace, l'Stephen Stills i la Kim Pine, que són els seus companys del grup Sex Bob-Omb (i la Kim, a més, la seva ex de l'institut), en Young Neil, el fan número 1 del grup, l'Envy Adams, una estrella del rock que també havia estat amb l'Scott en el passat, o el temible Gideon, l'enemic final (i ja ho dic bé) de Scott Pilgrim, a banda dels altres 6 exs de la Ramona i personatges de menor importància.

He de recomanar, doncs, aquest còmic a qualsevol que vulgui provar una cosa diferent i que enganxi, perquè enganxa, sí, malgrat un dibuix pretesament senzill i un argument esbojarrat que canvia de ritme cada dos per tres i interromp reflexions sobre la vida o concerts de música tot plantant-nos un combat de fantasia.  

Scott Pilgrim no pertany a cap gènere, o almenys no pertany a un únic gènere, sinó que és únic i només per això ja es mereix una oportunitat. A més, l'avalen unànimement la crítica i també alguns premis i nominacions de prestigi, a banda d'unes espectaculars vendes i un èxit que el seu autor no s'esperava pas. Per cert, hi ha algunes petites històries a la web oficial del còmic que no apareixen en cap dels volums.

El 2010 acabava la col·lecció, i això se celebrava amb un videojoc i una pel·lícula d'Universal Studios, protagonitzada per en Michael Cera (Superbad) i Mary Elizabeth Winstead (Death Proof), entre altres com en Chris Evans (el Capità Amèrica cinematogràfic i, anteriorment, la Torxa Humana a les pel·lícules d'Els 4 Fantàstics), amb el títol de Scott Pilgrim vs. The World i que ens explica tota la història.

Ho fa sense poder impedir l'eliminació d'alguns moments dels còmics per qüestions de metratge, es dóna més importància a personatges que als còmics no en tenien gaire i viceversa, i el final és una mica diferent perquè en aquella època encara s'estava tancant la versió en paper. 

Pel cantó positiu, transmet les mateixes sensacions que el còmic amb un fals aspecte de pel·lícula independent i tranquil·la, de retrat de la vida quotidiana, que de sobte posa a la pantalla onomatopeies escrites i efectes especials que reprodueixen l'estil del còmic, a més d'efectes sonors que surten directament de populars videojocs. Aquí en teniu un tràiler subtitulat:

La vaig veure pocs dies després d'acabar de llegir el còmic i em va semblar una bona adaptació que recomano veure sabent com és el còmic i, si pot ser, havent-lo llegit, perquè si no és així pot sorprendre i semblar una autèntica bogeria. Va tenir una bona acollida per part de la crítica, però no tant del públic: tot i que va costar uns 90 milions de dòlars (d'independent, com podem veure, no en té res) només en va recaptar la meitat.