Sèries: El joc del calamar (temporada final)

Ja vaig avisar fa uns mesos, que a l'estiu tornaríem a parlar d'aquesta sèrie, i encara que he trigat més del que em pensava no en veure-la, sinó en ressenyar-la, per fi parlaré de la tercera i última temporada del fenomen televisiu sud-coreà dels darrers anys.

Seré més breu aquest cop, però, perquè ara no ens trobem davant d'un salt de cap mena, ni d'una pàgina passada, sinó que la tercera temporada no és res més que el resultat de dividir la segona en dues parts, i la premissa de tot plegat ja va ser establerta a l'entrada que enllaço al principi d'aquest text. 

El joc del calamar s'ha acabat amb aquests sis episodis finals en què veiem el clímax d'aquesta sanguinària i pertorbadora història sobre el costat més fosc, però de vegades també el més solidari, de la naturalesa humana, tot plegat en el context d'un malaltís joc de participació semivoluntària.

 

En aquests últims moments som testimonis de decisions, traïcions, baralles brutals i les conseqüències, sobretot psicològiques, que la fallida rebel·lió de la segona part té en el protagonista. Hi veiem nous jocs, també, d'aquells que ens tenen en tensió constant perquè sabem que més d'un personatge hi morirà d'una manera violenta i traumatitzadora. 

 

Concretament (ara ve paràgraf d'spoilers) un fet i amagar en què alguns han de caçar i els altres amagar-se, un salt de corda a gran alçada -episodis d'altíssima tensió- i un joc d'empènyer els rivals al buit en què les negociacions sobre qui ha de morir són la clau. 

 

També ho sabíem, encara que no hi volguéssim pensar, però a mesura que avancen els episodis van quedant cada cop menys personatges vius, i en aquest tram final, de manera inevitable, ja comencen a ser els que coneixem perquè han estat caracteritzats prèviament, ja no són "farciment", diguem-ne, i malauradament només en pot quedar un, que sigui el guanyador, així que serem testimonis de morts doloroses des del punt de vista emocional.

 

I no sé a vosaltres, però a mi els d'aquesta segona edició del joc m'han caigut més bé, de manera que m'ha sabut més greu veure'ls morir. 

 

 

Trobo que, malgrat la meva sensació que amb la primera temporada la sèrie es podria haver acabat i no hauria passat res, va ser una bona idea fer-ne una continuació, plena d'acció, tensió i personatges d'allò més interessants, en què potser les escenes de l'exterior es fan una mica llargues i avorrides -si bé acaben tenint un sentit al clímax del final de tot-, i la transformació del pocapena del Gi-hun del principi de la primera temporada al protagonista amargat i sacrificat d'aquesta segona part val la pena de veure. I el final, per a mi, és d'allò més rodó. Tot queda ben lligat.

 

La repercussió que ha tingut aquesta sèrie és poc habitual, en imatge real, en produccions que no vinguin de països anglosaxons o del nostre propi mercat, també en forma de productes que s'han comercialitzat i en campanyes de tota mena, però penso que el seu impacte està justificat, i és que El joc del calamar no és només sang i fetge, que també, sinó un retrat de l'espècie humana que convida a reflexionar. 

Sèries: Jessica Jones (tercera temporada)

Podria començar, com tantes altres vegades, dient la lentitud i el retard amb què he consumit la majoria de temporades de sèries de Marvel de Netflix, fins al punt que ja fa temps que no són de Netflix i les he hagut de veure a Disney+, però no ho faré. Bé, en certa manera potser sí que ho he fet.

El cas és que ara toca parlar de l'última temporada d'una d'aquelles sèries, concretament de l'única protagonitzada per una dona, i sense mirar -tampoc en tinc ganes- quina és l'opinió que el públic en té, he de dir que a mi m'ha agradat força. 

La tercera temporada de Jessica Jones es va publicar a Netflix el 14 de juny de 2019, en fa gairebé 6 anys, poca broma, però si una cosa és bona és pràcticament atemporal, i jo no he tingut cap problema pel fet de veure-la ara. Per sort o per desgràcia, aquell grup de sèries no requereixen el visionat de les pel·lícules de l'Univers Cinematogràfic Marvel, ni viceversa, de manera que no per culpa de tenir-la pendent m'he hagut de perdre altres coses.

En fi, aquesta vegada, després del trauma de l'enfrontament amb la seva mare, que era la dolenta de la segona temporada, la protagonista torna a la seva feina d'investigadora privada, dificultada, això sí, pel fet que ara ja és un personatge conegut i qualsevol ús dels seus poders -recordem: superforça i curació ràpida- es mira amb lupa.

Una que pot dur la seva identitat emmascarada en secret, i que per això no s'està de res en la seva croada contra la delinqüència, és la Trish, la millor amiga / germana adoptiva de la Jessica, que després de l'operació a la que es va sotmetre a la segona temporada ha adquirit uns poders que li permeten lluitar de manera efectiva contra "el mal", però és impulsiva, el nou poder li puja al cap i cada cop actua de manera més imprudent i descontrolada en la seva nova feina de justiciera.

Com que la cosa se li escapa de les mans sovint, la Jessica s'hi ha d'enfrontar per mirar d'aturar-li els peus i fer-li entendre allò que l'oncle Ben li va ensenyar a en Peter Parker i que tantes generacions de lectors de còmics i de consumidors de productes audiovisuals de superherois tenim inculcat: un gran poder comporta una gran responsabilitat.  

La Jessica, per la seva banda, intenta dur una vida normal dedicant-se a la seva professió, i també fent els seus descansos, i lligant si s'escau, com li passa amb l'Erik Gelden (Benjamin Walker), un home que resulta que també té un superpoder, tot i que una mica molest: detecta la maldat de les persones tot manifestant un mal de cap directament proporcional al grau d'aquesta maldat. 

Esdevé un personatge secundari interessant que, tot i tenir moltes ombres i un comportament, almenys fins ara, immoral i egoista, serà un aliat de gran valor durant la trama d'aquesta última temporada, començant per ajudar a identificar la persona que apunyala la Jessica ja al primer episodi.

Per la seva banda, en aquests episodis té un paper força important la Jeri Hogarth, que ara dona feina a en Malcolm, el veí exionqui de la Jessica, i que continua mostrant una actitud implacable i mancada d'ètica en nom de la seva eficàcia professional com a advocada.

Tanmateix, una revelació sobre la seva pròpia vida fa que es mostri relativament vulnerable i que es plantegi alguns dilemes morals, si bé li resulta molt difícil lluitar contra la seva pròpia naturalesa. 

Aquests últims 13 episodis ens parlen molt d'això: de moralitat, d'ètica, però també de pèrdua, tragèdia, redempció i l'obtenció del fi per sobre dels mitjans. Trobo que és un comiat digne per a una sèrie que, com les altres de Marvel originades a la plataforma d'streaming, té un desenvolupament pausat, però cru i amb una gran construcció de personatges.

Tal com van les coses ja veiem que la cosa no acabarà bé, si més no, no del tot, i que tots els personatges implicats hauran de pagar un preu força alt per les accions que han dut a terme, tant si les circumstàncies els hi han conduït com si han actuat per egoisme, imprudència o desconeixement. 

Tornarem a veure la seva protagonista? En teoria no, però com que Marvel Studios ja ha integrat en Daredevil al seu univers, i fins i tot s'ha ressuscitat la seva sèrie a Disney+, tampoc no hem de perdre del tot l'esperança de retrobar-nos amb aquesta investigadora sarcàstica i de reduït armari. 

 

Sèries: Daredevil (tercera temporada)

Més de 8 anys després de l'entrada que li vaig dedicar a la segona temporada d'aquesta sèrie arriba la tercera. No és que hi hagués cap pausa d'aquelles que de vegades es fan, sinó que a casa ens hem dedicat a altres sèries, tot arraconant les de Marvel per a Netflix, i les hem anat recuperant molt de tant en tant. 

Tant és així, que veient la tercera temporada de Daredevil s'hi feien algunes referències que no recordava, i això és una cosa que em sap greu, però tornar-ne a mirar la segona part no era una possibilitat gaire realista. Però, al capdavall, la història s'ha entès i ha posat fi -almenys de moment- a aquesta cuidada i celebrada adaptació a la televisió d'un dels còmics més populars de Marvel.

Publicada originalment a l'octubre de 2018, la tercera temporada de la sèrie, que acabaria sent l'última, comença amb la presumpció de mort del seu protagonista, tal com van acabar les coses a la sèrie crossover The Defenders (un dels fets que no recordava), almenys per part dels seus amics Foggy Nelson i Karen Page, que li continuen pagant el lloguer amb l'esperança que es faci realitat la llei universal de la ficció: si no hi ha cadàver, la mort no està assegurada.

I és que el cos del seu amic no ha aparegut perquè s'ha estimat més recuperar-se a l'ombra, ajudat pel capellà i la monja que se'n van encarregar després de la mort del seu pare. Tot i així, vol tornar a l'activitat superheroica massa aviat, vol accelerar el seu ressorgiment de les cendres, i les coses no li acaben d'anar bé.

Un dels grans enemics de la ficció televisiva del gènere dels superherois, magníficament interpretat per en Vincent d'Onofrio, torna a agafar protagonisme en aquesta tercera temporada -a la segona movia fils des de la presó i un paper més secundari- amb el seu inoblidable Wilson Fisk, el poderós criminal que ara fa un tracte amb l'FBI per protegir la seva estimada Vanessa i poder continuar la seva condemna en forma d'arrest domiciliari, per a indignació popular.

El cas és que els seus fils de titellaire arriben molt lluny, i els va col·locar fa molt de temps, i és en aquesta temporada que els comença a moure, fent ballar tothom al seu so. Des del punt de vista argumental, és una trama excel·lent i fa admirar encara més aquest dolent formidable.

Perquè no és només que demostri un gran poder amb la seva fortuna econòmica, sinó que exhibeix una gran intel·ligència en fer realitat els seus desitjos i els seus plans a través d'altres persones que té controlades d'una manera o d'una altra, algunes d'elles força elaborades i premeditades. 

En aquest sentit tenim un terrible executor de les seves ordres que fa que en Matt Murdock la balli magra, i provoca, de passada, el descrèdit de la figura d'en Daredevil, acció necessària per als objectius d'en Fisk. 

Això, com és natural, provoca la ira del protagonista, que un cop recuperats tant el cos com la memòria muscular es dedica a repartir llenya per desbaratar els plans de la seva nèmesi, però el camí és dur i exasperant, atès que la via física i la legal -on té l'ajuda del calmat Foggy i la cada cop més descontrolada Karen- no provoquen els resultats desitjats.

La tercera temporada de Daredevil és un gran clímax -quan es va escriure no se sabia que seria l'última, amb el permís de la propera resurrecció de la sèrie a Disney+ amb intenció de reboot però els mateixos intèrprets- per a l'enfrontament entre el superheroi cec i el magnat criminal, amb acció, lluita, sang (molta), renaixements, retrobaments, revelacions de les que canvien la vida i, per als que, a diferència de mi, coneixen bé el personatge dels còmics, picades d'ullet que a mi se m'han escapat en bona part, però que no han fet que gaudís menys d'aquest comiat temporal televisiu d'un personatge que, entre totes les sèries de Marvel per a Netflix, va convèncer prou com per fer-se un lloc a les produccions sota el paraigua de Disney, on ja ha fet algunes aparicions tant al cinema com a la televisió.

Si, per alguna raó, com jo, teniu la sèrie inacabada, feu i feu-vos el favor de recuperar-la, perquè val la pena veure com continua tot plegat. 

Sèries: Breeders (tercera i quarta temporada)

Al llarg dels anys he fet moltíssimes entrades sobre sèries de televisió. De vegades ha estat temporada per temporada, d'altres, quan ja n'havia vist algunes, però encara no s'havien acabat, i també hi ha hagut casos en què m'he esperat fins que tota la sèrie havia finalitzat per parlar-ne.

Avui, però, faré una cosa poc habitual, si és que mai l'havia fet: havia parlat d'aquseta sèrie després de veure'n les dues primeres temporades i ara comentaré les dues últimes, ja que n'han estat quatre en total. Si la coneixeu, si l'heu vist, podeu continuar llegint, però si no, i us interessa, potser val més que eviteu els spoilers, perquè en tractar-se de les temporades finals i havent fet el perfil dels personatges a l'entrada anterior, no puc parlar-ne sense revelar detalls importants de la trama.

Entrant en matèria, la tercera temporada de Breeders (Bendita paciencia a les plataformes HBO Max i Disney+) començava amb la família separada, atès que l'agressió d'en Luke al seu pare portava el personatge interpretat per en Martin Freeman a provar d'estar-se un temps fora de casa.

Això comporta una sèrie de reajustos a les dinàmiques familiars, amb la sensació que són una mena de vacances per al "culpable" de tot plegat, mentre l'Ally s'ha de fer càrrec en solitari, almenys en el dia a dia, de dos adolescents. Per la seva banda, ella i la filla, l'Ava, tampoc acaben de connectar, tot i que són problemes d'una intensitat molt inferior a la crisi entre el pare i el fill.

De les crisis tampoc s'escapen els entranyables pares d'en Paul, perquè en destapar-se un secret del passat d'en Jim el seu matrimoni perilla encara més que la relació entre el protagonista i la seva companya -recordem que no estan casats, de manera que tampoc és la seva dona-, afectada pel desgast del xoc de caràcters i les dificultats de criar descendència, una situació amb la qual molts ens podem sentir identificats. 

Aquestes dues parelles ens deixen, això sí, amb l'ai al cor en finalitzar la tercera temporada, però per sort en aquesta sèrie no acostumen a passar coses gaire greus, només que de tant en tant li agrada espantar-nos.

Les conseqüències d'aquestes crisis matrimonials continuen a la quarta i última temporada, fins i tot després del salt de cinc anys amb què comença, però potser queden una mica eclipsades per la notícia bomba que deixen anar un Luke de 18 anys i la seva xicota, la Maya, durant el sopar de Nadal.

Perquè sí, ara en Paul i l'Ally hauran de fer no només de pares d'uns adolescents, sinó també d'avis. Així, la sèrie aborda de manera magistral una etapa de la criança que encara no ens havia mostrat, i que són els primers moments de l'existència d'una criatura, fins i tot abans de néixer, i en aquest cas amb la particularitat que els seus pares encara en són, de criatures, pràcticament. 

A banda de tot això, es toquen temes ben reals i d'una manera prou realista -que són coses diferents- com l'amor adolescent, l'amor a la vellesa i especialment amb l'arribada d'una malaltia sense cura, i la dificultat de reconnectar amb la parella quan el desgast esmentat més amunt ha transformat completament les dues persones que un dia la van inaugurar amb il·lusió, energia i poques preocupacions. 

Breeders s'acomiada amb un episodi final que deixa temes oberts, però és intencionat, perquè se sabia que no continuaria més enllà de la quarta temporada, i perquè la vida real ja és això: continua, res no s'acaba del tot, els problemes no se solucionen en quatre dies i tot pot passar. 

La trobaré a faltar, sincerament, perquè com ja vaig dir a l'entrada sobre les dues primeres temporades m'he identificat molt amb les parts dolentes d'en Paul, m'hi reconec i no m'agrado, però alhora m'ajuda a veure que no soc l'únic que esclata, que té problemes per controlar la ira, i que els detonants són similars. Espero, però, tenir moments amb els meus fills que els facin pensar algun dia, amb sinceritat, que soc mitjanament bon pare.

Sèries: GLOW (tercera temporada)

Deia en parlar de la segona temporada de GLOW que, si bé ja no sorprenia en la seva posada en escena vuitantera, un "mal" que també pateix Stranger Things, sí que solidificava la proposta. Aprofundia en els seus personatges, tots entranyables a la seva manera, i tirava endavant la trama, que agafava cos.

Un programa fictici -tot i que basat en un que va existir- dins d'una sèrie de Netflix que per a mi és de les més interessants que té la plataforma de streaming, i que sempre és de les que em ve més de gust mirar quan se n'estrenen nous episodis. Doncs bé, ja fa un temps que està disponible la tercera temporada i toca parlar-ne.

Si a la segona temporada vèiem com el programa perillava pels constants problemes provocats gairebé sempre per la mateixa cadena local que en tenia els drets i al final era cancel·lat, també s'acabava amb un bri d'esperança, que era la contractació del grup per a fer el seu espectacle en directe en un hotel de Las Vegas.

S'endevinava, doncs, un canvi de format per a les lluitadores, però també en la localització d'aquests 10 nous episodis, com no podia ser d'una altra manera. I el resultat, per a mi, ha estat més que satisfactori.

Al principi tot són flors i violes: tenen feina estable, tot i que està previst que sigui durant uns mesos, cobren més i mentre no tenen espectacle gaudeixen de força temps lliure, que sovint passen a les perilloses sales del casino de l'hotel.

Allà, i en aquests moments de descans, continua tenint lloc, i encara més que a la segona temporada, el desenvolupament dels personatges, especialment dels secundaris, una cosa que sempre m'agrada. Tanmateix, els protagonistes principals són els que ja podíem identificar com a tals a la primera i la segona temporada.

En Sam, la Ruth i la Debbie gaudeixen d'aquesta nova estabilitat laboral, però igual que passa amb tots els altres personatges, això també comporta un desgast, i és que són gent de Los Angeles, amb família i éssers estimats a Califòrnia, i aquest dia a dia envoltat de luxes té el seu punt fosc en la monotonia en què s'instal·len.

Això els fa reflexionar sobre el seu futur, perquè al capdavall no està previst que això de Las Vegas, per més pesat que s'estigui fent, hagi de durar gaire -veurem, però, com això canvia cap al final-, i cadascun dels personatges ho viu a la seva manera i amb unes perspectives més optimistes o pessimistes, passant per l'apatia, com en el cas d'un Sam Sylvia que continua sent el meu personatge preferit, un paio escèptic i esquerp com n'hi ha pocs.

Continua també l'evolució de la seva relació amb la Ruth, que a Las Vegas s'arriba a jugar a l'àrea petita, però no és l'única subtrama romàntica de la temporada: la Rhonda i en Bash viuen l'inici del seu matrimoni, orquestrat per tal que la britànica no hagués de marxar del país, però aviat arribarà una crisi amb unes arrels prou profundes i de la qual se'ns ha anat donant alguna pista, ara més evident que mai.

Per la seva banda, l'Arthie i la Yolanda tiren endavant la seva relació, que al seu torn serà víctima d'una crisi relacionada amb el reconeixement (o manca d'aquest) de l'orientació sexual de la noia índia, mentre que la Debbie opta per gaudir de relacions d'una sola nit amb treballadors de l'hotel mentre enyora cada cop més un fill que no pot veure créixer per culpa precisament d'estar vivint a Las Vegas.

Són uns mesos en què les noies enforteixen lligams, però també resolen friccions que arrosseguen d'abans o que es creen ara, uns canvis que desemboquen en aquest aprofundiment en la seva caracterització que esmentava més amunt. També es revelen secrets i alguns personatges viuen transformacions espectaculars, per si algú es pensava que GLOW perdria embranzida en acomodar-se.

Hi ha, com sempre, moments més dramàtics, però també molts d'humorístics, dins dels quals cal destacar un episodi en què, entre altres coses per trencar la monotonia, s'intercanvien els papers dalt del ring, cosa que resulta d'allò més divertida un cop posada en pràctica i fa l'episodi memorable.

Malgrat que es passen tota la temporada a la ciutat del pecat, seria desencertat afirmar que aquesta tercera part és monòtona, poc variada per a l'espectador. Com hem vist, hi passen moltes coses, hi ha moments per a patir i per a riure i, sobretot, el canvi de programa televisiu a espectacle en directe no fa que GLOW deixi de ser GLOW.

Són els seus personatges els que fan que la sèrie sigui tan interessant i enganxi tant, tant se val si fingeixen que s'estomaquen davant de les càmeres d'una televisió local de mala mort com si són en un hotel de tercera o qualsevol escenari que se'ls pugui acudir als productors de la sèrie d'ara endavant.

Esperem que continuï almenys un temps més, perquè val la pena. A hores d'ara, però, no se sap, i Netflix s'ha tornat molt inclement amb les sèries, tot i que abans tenia fama de rescatar les que altres cadenes cancel·laven. Toquem fusta.

Sèries: This is Us (tercera temporada)

Igual que la vegada anterior, torno a parlar de This is Us després d'una mica més d'un any, ara per comentar les meves impressions sobre la tercera temporada d'una de les sèries que més m'agraden i m'interessen de la televisió actual.

Ja hem pogut veure, doncs, la tercera tongada de 18 episodis d'aquest càlid drama familiar de la cadena nord-americana NBC, nous episodis que, fidels al que havíem vist fins ara, ens han fet emocionar, riure, entendrir-nos i interessar-nos pel destí dels seus personatges.

Assumint, com l'any passat, que heu vist aquests episodis, parlaré sense entrar en detalls perquè no es tracta de resumir res, però sí que diré coses que seran spoilers per a qualsevol persona que no els hagi vist. Quedeu avisats.

La segona temporada ens deixava amb una ullada al futur en què els personatges havien d'anar a visitar algú, una dona, que estava malalta, però no en teníem més detalls. Si les dues primeres temporades ens feien especular sobre la mort d'en Jack -i va costar que ens l'expliquessin-, aquesta prometia fer-nos ballar el cap respecte a aquest nou tema... però no ens en parla gaire, aquest cop, i amb les trames de cadascun dels personatges aconseguim oblidar-nos-en.

Comencem amb la Kate i en Toby, una relació que a la segona temporada va perillar, amb avortament natural inclòs, però que aquí es reforça amb el ressorgiment d'una Kate que, malgrat els advertiments sobre la seva edat i la seva formidable obesitat, decideix tirar endavant el projecte de ser mare i recorre a la fecundació in vitro, que resulta que funciona: aquesta entranyable parella tindrà descendència.

Si tot va bé, és clar, perquè és un embaràs de risc i ja sabem com les gasten, els guionistes. Tanmateix, tot i el final feliç que es mereixia la Kate, la mirada al futur que es produeix al final de la temporada ens mostra que alguna cosa anirà malament en aquesta parella.

Molt més ens fa patir, en canvi, el matrimoni format per en Randall i la Beth, amb les filles en aquest cas relegades a un paper molt secundari, amb la petita excepció de la Tess, que acabada d'entrar a l'adolescència descobreix que és lesbiana, tema que es tracta amb la sensibilitat que caracteritza la sèrie.

El problema dels Pearson negres és que en Randall ha decidit entrar en política i fer-se councilman, una mena de regidor en el sistema polític dels Estats Units. Aquesta lluita personal, amb resultats èpics de David contra Goliath, té un preu, i és que la Beth, novament, ha de renunciar als seus somnis per fer-se càrrec de les filles... fins que decideix que ja n'hi ha prou i ella tampoc no vol deixar estar un projecte que li fa la il·lusió que res no li havia fet mai de la vida.

Per la seva banda, el tarambana d'en Kevin, que sembla que ja ha tornat a sortir de l'alcoholisme i les drogues, s'embolica amb la Zoe (Melanie Liburd), cosina de la Beth, amb qui va viure durant molts anys com si fossin germanes. 

És una relació que no fa bona pinta, perquè ella és un esperit lliure, sense ganes de comprometre's, però en Kevin n'està d'allò més penjat. Tot i així, ens donarà més d'una sorpresa... i novament en Kevin ens farà patir.

Gràcies a ell, però, descobrim el secret més ben guardat d'en Jack: el seu germà Nicky (Griffin Dunne), que va morir a la guerra del Vietnam, en realitat no hi va morir. Arran d'un gravíssim error que va provocar la mort d'un nen, en Jack va decidir que no en volia saber res, es va inventar aquesta mentida de cara a la seva futura família i només hi va arribar a contactar una vegada, per insistència d'en Nicky, per dir-li que deixés d'enviar-li postals. 

No es van tornar a veure, no van tornar a parlar -com hem vist, no pas perquè en Nicky no ho intentés- i en Jack va morir sense saber la veritat sobre aquell "accident" del Vietnam. Un drama d'aquells que m'agraden a mi, de malentesos sense resoldre i un Nicky que ha viscut amargat, alcoholitzat i sol en una caravana durant dècades. Quan en Kevin destapa aquesta història l'obliga a conèixer la família del seu difunt germà, però no vol entrar a formar-ne part... i tot i així, en una escena del futur, el veiem amb ells. 

Això no vol dir que s'hagin acabat els flashbacks, perquè encara se'ns expliquen detalls del passat de la família Pearson, incloent-hi com es van conèixer en Jack i la Becca, la seva primera cita i alguns malentesos inicials.

L'ombra d'en Jack és allargada, que l'hi diguin a en Toby, però ja ens agrada saber més coses d'ell, d'un personatge destrossat a la seva manera, un lluitador que no va ser un pare i un marit impecable, ja ho vam veure, però que s'hi va acostar molt. 

La tercera temporada de This is Us ens narra més coses del passat i el present dels Pearson, prou interessants com per oblidar, com deia al principi, que ens havien posat la mel als llavis amb un avançament del futur al final de la segona, i quan ja ni tan sols hi pensàvem, a l'últim episodi coneixem la identitat de qui, en la malaltia, ha fet que es reuneixin els personatges, que en alguns casos veiem que s'havien allunyat. I, ara sí, esperem que a la propera temporada se'ns acabi d'explicar del tot.

Sèries: Supergirl (tercera temporada)

L'any passat, quan encara veia les sèries quan tocava i en ressenyava les temporades tan bon punt acabaven, vaig parlar de la segona de Supergirl, una de les sèries més sòlides i interessants de l'Arrowverse.

Vaig dir que la trobava encara millor que la primera, hi havia picades d'ullet als fans, per fi vèiem en Superman i alhora se'l mantenia com a convidat especial excepcional per no fer ombra a la seva cosina i no li tornàvem a veure el pèl, els personatges evolucionaven... Per tot plegat, em va agradar moltíssim. 

La tercera temporada, no sé si sé explicar per què, no m'ha agradat tant, ho dic d'entrada. Però és molt probable que sigui perquè el llistó estava molt amunt. Ara bé, hi passen força coses, i força importants.

A banda d'alguna història autoconclusiva mentre la trama principal es va gestant, o del crossover amb les altres sèries amb les versions nazis dels superherois de Terra-X que ja he comentat a les entrades corresponents tot dient que no era el millor crossover que havia vist, a la nova temporada de Supergirl les coses es compliquen molt.

Sentimentalment, per exemple. El comiat forçat entre la protagonista i l'amor de la seva vida, el també extraterrestre Mon-El, la va obligar a passar pàgina -o intentar-ho- després de molt de temps deprimida i centrant-se en la seva vida de superheroïna en detriment de la privada, i resulta que el seu estimat torna després d'haver estat enviat accidentalment al segle XXXI i d'haver-hi passat set anys en el que per a la Kara han estat uns mesos.

Ell sí que ha passat pàgina, i ha fundat un grup de superherois del futur, la famosa Legió de Superherois dels còmics de DC, i s'ha casat. Tampoc no l'hi podem retreure perquè, com ja s'ha dit, per a ell han passat set anys.

Accidentalment traslladats 12.000 anys en el passat i criogenitzats per despertar-se al nostre present, els membres d'aquest grup de superherois del futur esdevenen uns aliats inestimables en la lluita contra l'amenaça de la Reign, una Worldkiller, guerreres kryptonianes alterades amb màgia negra que ara volen atacar la Terra.

Resulta que la Reign estava en estat latent dins la Sam Arias (Odette Annable), una kryptoniana enviada a la Terra abans que es destruís el seu planeta natal, adoptada i criada sense conèixer mai el seu origen ni el fet que tenia poders, i casualment directora de la L-Corp de la Lena Luthor, cosa que dona lloc al principal conflicte de la temporada, en què els protagonistes miren de derrotar la temible enemiga -que, a sobre, no està sola- i alhora salvar la que s'ha convertit en amiga de tots ells.

La seva faceta humana tampoc, perquè té una filla, la Ruby (Emma Tremblay, germana d'en Jacob Tremblay, el nen que va guanyar un munt de premis per la seva participació a Room), que com que per culpa de tot això es queda una mica desemparada permet que veiem l'Alex fent de mare temporal, ja que no va poder dur a terme el seu somni de ser-ho quan amb la Maggie no es van posar d'acord amb el tema de la descendència i van tallar.

Més coses relacionades amb la família: en J'onn descobreix que el seu pare, en M'yrnn (Carl Lumby) és viu i ha estat captiu durant segles, i el duu a la Terra, on després d'uns quants capítols adaptant-se i provocant escenes més aviat humorístiques ha de viure el drama de l'Alzheimer, tot i que en diuen d'una altra manera.

El seu personatge permet aprofundir en el d'en J'onn, però també tindrà rellevància a la trama, encara que haurà de ser a l'últim episodi.

I encara més família: la Kara també descobreix que la seva mare és viva, que es va salvar juntament amb la ciutat d'Argo, i aquí la troba mentre busca un element necessari per a la seva lluita contra la Worldkiller.

La tercera temporada de Supergirl està farcida d'esdeveniments, si bé no tots igual d'interessants, i hi va haver una llarga pausa en què el seu espai a la graella el va ocupar DC's Legends of Tomorrow, cosa ben estranya i que potser va fer que jo en desconnectés una mica, però també s'ha de dir que la Kara ha cedit bona part del protagonisme que tenia a personatges secundaris que han adquirit molta importància, com en Mon-El i companyia, o una subtrama d'en James Olsen, que val a dir que es mereixia.

Al darrer episodi, després d'uns comiats i moments molt emotius, ens deixen amb un cliffhanger que ja veurem com dona forma a una quarta temporada que espero que m'agradi més que aquesta, que com ja he dit abans no és que no m'hagi agradat, però m'ha agradat menys, i no acabo de tenir clar per què.

Sèries: Fargo (3a temporada)

Un altre cas com el de la tercera temporada de Better Call Saul: la vaig seguir al dia, però no ha tingut entrada fins ara perquè hi ha hagut altres prioritats, però no vol dir que hagi deixat la sèrie -ni pensaments- ni que m'hagi cansat de fer-ne entrades.

Fargo continua sent la magnífica sèrie que era quan va començar com a "continuació" estilística, espiritual i nominal de la mítica pel·lícula dels germans Coen de 1995, amb nova història, nous personatges i noves premisses cada temporada. 

Com sempre, hi veiem un seguit de crims, que generalment comencen amb un d'inesperat, producte d'un accident, un malentès o una precipitació, i malgrat el to pausat que ha caracteritzat tant el film original com les tres temporades de la sèrie de la cadena FX, hi ha moments de tensió creixent i acceleració sobtada dels esdeveniments, a més d'una atmosfera angoixant no pas renyida amb algun moment d'humor negre. 

Tot comença quan en Ray Stussy (Ewan McGregor), agent de la condicional de la Nikki Swango (Mary Elizabeth Winstead), amb qui manté una relació que va contra les normes, demana al seu germà bessó (i per tant també interpretat per l'Ewan McGregor, l'actor més conegut del repartiment de la temporada), que ha tingut molt més èxit que ell econòmicament parlant i es podria dir que és ric, diners per poder-li comprar un anell a la noia.

L'Emmit Stussy, propietari d'una empresa de pàrquings, li diu que no, i això és la gota que fa vessar el got de la paciència d'en Ray, que considera que fa anys el seu germà el va estafar quedant-se una valuosíssima col·lecció de segells que, en vendre-la, li va proporcionar una bona picossada que va poder començar a invertir en els negocis que el farien ric. 

La tragèdia està servida: aprofitant-se d'un altre exconvicte de qui és agent, li encarrega anar a cal seu germà i robar-li l'únic segell que li queda, però el desgraciat perd l'adreça i, valent-se d'una memòria inexacta, va a una adreça similar on, casualment, hi ha un altre home que es diu Stussy i el mata.

La víctima és el padrastre de la Gloria Burgle (Carrie Coon, de The Leftovers), policia d'Eden Valley, poble on se situa l'acció d'aquesta temporada i un exemple més d'un element característic de Fargo, que és el de l'agent de policia honrat/da i incansable i, generalment, el menys humorístic dels personatges, tot i que també caracteritzat pel dialecte habitual a la saga.

Sense saber ben bé què està passant, i en contra de les ordres del seu inepte nou superior -interpretat per en Shea Whigham, vist a Boardwalk Empire-, la Gloria investiga l'assassinat i la relació que té amb els altres Stussy.

Abans de passar a l'últim personatge que vull comentar tenim també en Sy Feltz (Michael Stuhlbarg, també de Boardwalk Empire), el soci de l'Emmit i un dels personatges que més pateixen el seguit de desgràcies que tenen lloc durant aquesta història que més o menys esquitxa tothom i que, com és habitual a Fargo, deixa pocs supervivents.

La segona temporada de la sèrie no tenia un dolent a l'alçada d'en Lorne Malvo (Billy Bob Thornton), de la primera, però en aquesta en tornem a tenir un, i és el misteriós i fredament temible V. M. Varga (David Thewlis, vist a la saga Harry Potter i a Wonder Woman). 

Un paio extravagant, tranquil i d'aspecte i costums desagradables que amb la dentadura postissa que duu l'actor fa que costi molt entendre'l en anglès, però que estic segur que en versió doblada deu perdre molt. En fi, aquest senyor fa dos anys va deixar diners a l'Emmit i ara vol fer servir l'empresa per als seus delictius interessos en contra de la voluntat del seu propietari, a qui domina davant la impotència del personatge interpretat per l'Ewan McGregor.

Com era d'esperar després del que ja coneixem de la franquícia, el tram final és trepidant, un clímax sostingut en què les bales i la sang, i les venjances, agafen més protagonisme, i com a curiositat tenim el retorn d'en Mr. Wrench (Russell Harvard, actor sordmut, germà i fill de sordmuts), que havia sortit a la primera temporada, situada 4 anys abans que aquesta, que s'esdevé a l'època de Nadal 2010-11. 

La tercera temporada de Fargo és esplèndida, i potser el seu únic defecte és que el llistó estava tan alt que, per més bona que sigui, no és res que no haguéssim vist fins ara. No és, per tant, un problema seu, sinó intrínsec a la franquícia: ja no sorprèn. Però això no té per què ser una cosa dolenta, sinó que es podria considerar tot plegat un mateix producte, un seguit d'històries del mateix univers. Que, de fet, és el que és.

Sèries: Better Call Saul (3a temporada)

Han passat mesos des que vaig acabar de veure la tercera temporada de Better Call Saul, l'aclamat spin-off de Breaking Bad, però no ha estat fins ara que n'he fet una entrada perquè, senzillament, m'havia estimat més parlar d'altres coses, abans. 

Però la vaig veure al dia, setmana rere setmana, com sempre, i és que es tracta d'una de les meves sèries preferides de l'actualitat. Al capdavall, continuo considerant la sèrie "mare" la meva preferida i aquesta no només n'és una digna successora, sinó que algunes veus ja consideren que podria superar-la i tot.

La tercera és una temporada en què veiem la destrucció definitiva de la relació entre el protagonista, el futur Saul Goodman, i el seu germà, en Charles McGill, una batalla legal d'astúcia que, coneixent en Jimmy, i per més que els "grans" el menyspreïn com a advocat, per força havia de ser apassionant. 

El combat té lloc amb males arts i moltíssima picardia per totes dues bandes, però és un terreny en què en Jimmy es mou com peix a l'aigua, com anirem veient durant aquesta temporada en què potser perd una batalla, sí, però la guerra és més llarga.

Com que es veu obligat a prendre's un descans ha d'estudiar maneres de guanyar-se la vida, i és llavors quan entra en contacte amb el món de la publicitat i pot alliberar el showman que té dins. També és en aquest moment que neix el personatge d'en Saul Goodman, i quan el lema de "tot s'hi val" adquireix la seva màxima expressió.

Televisió a banda, però, en Jimmy també reprèn el contacte amb les ancianes a qui havia ajudat a portar una demanda -una de les poques bones accions amb què ens havia entendrit aquest bandit- i se les empesca per embrutar la bona imatge que s'hi havia guanyat. 

Pel que fa a la seva vida personal, continua la relació amb la Kim, a qui va convèncer per muntar una oficina conjunta tot i tenir clients per separat, ben allunyats ja de l'enorme bufet Hamlin, Hamlin & McGill. 

És una relació que té el seu ritme, ja es veu que ella no n'està 100% convençuda i que no és del tot formal, però també, i des de la primera temporada, patim per ella perquè, per culpa de la seva bondat i la seva debilitat per en Jimmy, acabarà prenent mal, tard o d'hora.

Pel que fa als més criminals del repartiment, en aquesta tercera temporada es produeix l'esperada trobada entre en Gus Frink (Giancarlo Esposito), el gran dolent de Breaking Bad i propietari de la cadena de menjar ràpid Los Pollos Hermanos, i el "justicier" o antiheroi Mike Ehrmantraut, un dels seus esbirros més importants a la sèrie original i que està brillant en aquesta com a personatge més entranyable. 

Aquí veiem com entren en contacte i de quina manera l'ancià, que s'havia emmerdat en una guerra solitària contra el narcotraficant Héctor Salamanca, es veu mig obligat a treballar per al rival d'aquest. Les desventures d'en Nacho, per altra banda, es continuen enduent bona part del metratge dels episodis amb més interès i tensió que mai, tret característic d'aquesta sèrie i la que la va originar.

La tercera temporada de Better Call Saul continua reafirmant una sèrie que cada cop queda més clar que és un encert, i que, encara que sembli paradoxal, mentre s'acosta argumentalment -i pel que fa a aparició de personatges- a la sèrie original, alhora va prenent més personalitat.

Les peces per a la connexió total amb Breaking Bad ja estan gairebé totes posades, però jo almenys tinc ganes que em continuïn explicant coses d'aquests personatges i el seu rerefons, i trobo que com a mínim no hauríem de veure aparèixer en Walter White (Bryan Cranston) fins a la cinquena temporada o, per crear un cop d'efecte, al final de la quarta. Ja ho veurem.

 

Sèries: Arrow (tercera temporada)

Com que després de l'entrada sobre la primera temporada vaig dedicar-ne una segona a l'adaptació televisiva de l'Arquer Maragda suposo que no és cap sorpresa que ara que ha acabat una nova temporada arribi la tercera entrada sobre aquest producte audiovisual més que notable basat en personatges de DC Comics.

Assumiré, com ja vaig assumir al final de la segona, que llegiu això amb coneixement de causa i, per tant, aniré amb menys miraments pel que fa als spoilers que si estigués presentant una sèrie en el seu conjunt o una primera temporada. Aquesta mena d'article és, senzillament, un recull de les meves impressions sobre quelcom que entenc que el lector o la lectora ja ha vist. 

Deia que a la segona temporada Arrow havia continuat fent les coses bé, havia crescut, havia presentat nous personatges i trames més interessants. En general s'havia anat acostant més a les aventures d'en Green Arrow que els fans dels seus còmics coneixem. I en segons quins aspectes la tercera temporada ha evolucionat en el mateix sentit, però també hi ha hagut unes quantes coses que no m'han agradat.

La temporada comença amb les habituals aventures autoconclusives i urbanes del protagonista i els seus aliats, que l'havien ballat magra al final de la segona, però ben aviat arriba una tragèdia, una mort que recol·loca sota la disfressa d'una identitat superheroica la identitat civil que li coneixíem els fans, després de la bifurcació nascuda de la tampoc inadequada sorpresa de guió que es va establir a la primera temporada. La màgia de les adaptacions.

Aquest mort provoca una sèrie de conseqüències que s'estenen durant tota la temporada, i van des de l'esmentat reajustament -i l'entrenament per a arribar-hi, cosa que també propicia l'arribada d'un altre personatge clàssic de DC, en Ted Grant (J.R. Ramírez)- fins al desplegament d'una complicada i exagerada venjança que esdevé el tema principal de la temporada i, per a mi, el seu punt feble.

Abans de tocar aquest tema, però, vull parlar de les coses bones d'aquesta tongada de 23 episodis. A banda de la identificació -tot i que la versió amb la Sara tampoc no em feia nosa- de la per fi ben aprofitada Dinah Laurel Lance amb la Black Canary, en aquests capítols veiem per fi en Roy fent del superheroi que li pertoca, amb el clàssic nom d'Arsenal i la indumentària vermella que sempre l'ha caracteritzat.

Veiem també el sentit del sobrenom de la Thea, "Speedy", i una faceta desconeguda d'en Malcolm Merlyn, a més de la recuperació d'en Vertigo, aquesta vegada amb la cara d'en Peter Stormare (Fargo, Prison Break...), l'aparició de la Cupid (Amy Gumenick) -personatge creat precisament per l'Andrew Kreisberg, un dels responsables de la sèrie, al guió del número 15 de Green Arrow/Black Canary (2009)- i la de la parella formada per en Maseo Yamashiro (Karl Yune) i la seva dona Tatsu (Rila Fukushima), que no és altra que la Katana, una altra vella coneguda de l'Univers DC.

No són pocs els personatges extrets de còmics de fora de l'àmbit immediat de Green Arrow que debuten en aquesta temporada, i un d'ells és en Ray Palmer (Brandon Routh, conegut per haver protagontizat la fallida Superman Returns el 2006), el mític Atom, que aquí compra l'empresa de l'Oliver Queen amb la intenció de sanejar-la, però aporta l'element romàntic en esdevenir el tercer angle del triangle amorós d'una afortunadíssima Felicity.

La tercera és una temporada en què la sèrie continua donant la benvinguda a personatges dels còmics de DC, i on sens dubte hi continua havent les picades d'ullet a aquells que estem més atents als detalls, però amb la introducció d'un d'aquests personatges la cosa degenera i dóna lloc a una segona meitat de temporada per al meu gust poc interessant i sense gaire sentit.

Es tracta d'en Ra's al Ghul (Matt Nable), que des de l'aparició de la seva filla menys coneguda Nyssa i la Lliga dels Assassins sospitàvem que acabaria apareixent a la sèrie. A més, va estar a punt de fer-ho d'una manera espectacular: el mateix Liam Neeson, que el va interpretar a Batman Begins i The Dark Knight Rises, estava disposat a fer-ho, però no va trobar la manera de quadrar horaris amb altres feines.

Una llàstima, perquè hauria estat la primera connexió real entre una pel·lícula i una sèrie basades en còmics de DC, companyia que continua tenint problemes per a crear un univers audiovisual coherent com el de Marvel.

El cas és que la introducció d'aquest potent enemic d'en Batman dóna lloc a un combat memorable que ens va deixar amb l'ai al cor a la pausa d'hivern, però trobo que ha adquirit un pes massa gran, i aprofitant el seu protagonisme han volgut tocar conceptes vistos als còmics del Cavaller Fosc, concretament el de l'obsessió d'en Ra's per tenir un successor, un hereu al capdavant de la Lliga dels Assassins, i casar-lo amb la filla (a la història original, la Talia, que de resultes d'això esdevindria la mare de l'únic fill biològic d'en Batman).

No és que estigui malament reversionar certs esdeveniments, com tampoc no em molesta que s'alterin els orígens o les identitats dels personatges pel bé de l'originalitat d'una adaptació -sempre dic que sóc força flexible en aquest sentit-, però aquest tema l'he trobat molt forçat i tota la saga d'en Ra's al Ghul excessivament llarga, repetitiva i amb moviments previsibles.

S'ha desvirtuat també la idea de la ciutat oculta i tibetana de Nanda Parbat, fins al punt que els trajectes entre Starling City i aquesta localitat són tan freqüents i senzills que gairebé sembla que els personatges agafin el metro i paguin només una zona. 

Pel que fa als flaixbacs, herència de les dues primeres temporades, no m'han agradat gaire. La nova trama de Hong Kong, amb un Oliver obligat per A.R.G.U.S. a dur a terme una missió, no m'ha convençut, m'ha semblat confusa i he d'admetre que precisament perquè no aconseguia concentrar-m'hi no l'he entès gaire.

Si tot plegat estigués pensat per a introduir la Katana, que veurem també a la pel·lícula Suicide Squad el 2016 -amb tots els personatges ja coneguts interpretats per actors de més renom, una altra cagada-, encara tindria una mínima justificació, però hi té un paper molt petit en favor del seu marit, que als còmics és molt menys important.

En qualsevol cas sembla com si, havent mostrat la formació de l'Oliver Queen a l'illa de Lian Yu durant dues temporades, ara la sèrie no sàpiga tirar endavant sense aquests continus flaixbacs, i en aquesta tercera temporada no han estat gaire bons, ni eren necessaris.

El final tampoc no m'ha agradat, i no em sap greu dir-ho: massa allunyat del to de la sèrie -que diuen que a la quarta temporada serà menys fosca- i del caràcter d'aquest Oliver Queen, a més d'inversemblant en l'aspecte sentimental.

Tanmateix ha tingut moments bons, sobretot abans de la saga d'en Ra's al Ghul, i m'han agradat les connexions amb la sèrie The Flash, que va néixer precisament com a spin-off d'Arrow i de la qual vaig parlar fa poc, així com l'evolució de la major part dels personatges, amb un Diggle i una Felicity cada cop més sòlids i importants.

Però la tercera temporada de la sèrie de l'Arquer Maragda s'ha desviat, en la meva opinió, del bon camí per on anava, ha menyspreat algun personatge -hem vist en Roy en un brevíssim moment de glòria i ja li han pres la identitat-, ha fet un pas en fals en presentar l'Atom, que ha esdevingut una mena de còpia barata de l'Iron Man -amb uns efectes especials, per a acabar-ho d'adobar, per sota dels estàndards- i ens ha marejat una mica amb els inacabables problemes del protagonista per a decidir què és, en què creu i quina mena de vida vol portar. Potser amb els 46 primers episodis n'hi havia prou, per a resoldre aquest tema.