Sèries: Supergirl (tercera temporada)

L'any passat, quan encara veia les sèries quan tocava i en ressenyava les temporades tan bon punt acabaven, vaig parlar de la segona de Supergirl, una de les sèries més sòlides i interessants de l'Arrowverse.

Vaig dir que la trobava encara millor que la primera, hi havia picades d'ullet als fans, per fi vèiem en Superman i alhora se'l mantenia com a convidat especial excepcional per no fer ombra a la seva cosina i no li tornàvem a veure el pèl, els personatges evolucionaven... Per tot plegat, em va agradar moltíssim. 

La tercera temporada, no sé si sé explicar per què, no m'ha agradat tant, ho dic d'entrada. Però és molt probable que sigui perquè el llistó estava molt amunt. Ara bé, hi passen força coses, i força importants.

A banda d'alguna història autoconclusiva mentre la trama principal es va gestant, o del crossover amb les altres sèries amb les versions nazis dels superherois de Terra-X que ja he comentat a les entrades corresponents tot dient que no era el millor crossover que havia vist, a la nova temporada de Supergirl les coses es compliquen molt.

Sentimentalment, per exemple. El comiat forçat entre la protagonista i l'amor de la seva vida, el també extraterrestre Mon-El, la va obligar a passar pàgina -o intentar-ho- després de molt de temps deprimida i centrant-se en la seva vida de superheroïna en detriment de la privada, i resulta que el seu estimat torna després d'haver estat enviat accidentalment al segle XXXI i d'haver-hi passat set anys en el que per a la Kara han estat uns mesos.

Ell sí que ha passat pàgina, i ha fundat un grup de superherois del futur, la famosa Legió de Superherois dels còmics de DC, i s'ha casat. Tampoc no l'hi podem retreure perquè, com ja s'ha dit, per a ell han passat set anys.

Accidentalment traslladats 12.000 anys en el passat i criogenitzats per despertar-se al nostre present, els membres d'aquest grup de superherois del futur esdevenen uns aliats inestimables en la lluita contra l'amenaça de la Reign, una Worldkiller, guerreres kryptonianes alterades amb màgia negra que ara volen atacar la Terra.

Resulta que la Reign estava en estat latent dins la Sam Arias (Odette Annable), una kryptoniana enviada a la Terra abans que es destruís el seu planeta natal, adoptada i criada sense conèixer mai el seu origen ni el fet que tenia poders, i casualment directora de la L-Corp de la Lena Luthor, cosa que dona lloc al principal conflicte de la temporada, en què els protagonistes miren de derrotar la temible enemiga -que, a sobre, no està sola- i alhora salvar la que s'ha convertit en amiga de tots ells.

La seva faceta humana tampoc, perquè té una filla, la Ruby (Emma Tremblay, germana d'en Jacob Tremblay, el nen que va guanyar un munt de premis per la seva participació a Room), que com que per culpa de tot això es queda una mica desemparada permet que veiem l'Alex fent de mare temporal, ja que no va poder dur a terme el seu somni de ser-ho quan amb la Maggie no es van posar d'acord amb el tema de la descendència i van tallar.

Més coses relacionades amb la família: en J'onn descobreix que el seu pare, en M'yrnn (Carl Lumby) és viu i ha estat captiu durant segles, i el duu a la Terra, on després d'uns quants capítols adaptant-se i provocant escenes més aviat humorístiques ha de viure el drama de l'Alzheimer, tot i que en diuen d'una altra manera.

El seu personatge permet aprofundir en el d'en J'onn, però també tindrà rellevància a la trama, encara que haurà de ser a l'últim episodi.

I encara més família: la Kara també descobreix que la seva mare és viva, que es va salvar juntament amb la ciutat d'Argo, i aquí la troba mentre busca un element necessari per a la seva lluita contra la Worldkiller.

La tercera temporada de Supergirl està farcida d'esdeveniments, si bé no tots igual d'interessants, i hi va haver una llarga pausa en què el seu espai a la graella el va ocupar DC's Legends of Tomorrow, cosa ben estranya i que potser va fer que jo en desconnectés una mica, però també s'ha de dir que la Kara ha cedit bona part del protagonisme que tenia a personatges secundaris que han adquirit molta importància, com en Mon-El i companyia, o una subtrama d'en James Olsen, que val a dir que es mereixia.

Al darrer episodi, després d'uns comiats i moments molt emotius, ens deixen amb un cliffhanger que ja veurem com dona forma a una quarta temporada que espero que m'agradi més que aquesta, que com ja he dit abans no és que no m'hagi agradat, però m'ha agradat menys, i no acabo de tenir clar per què.