Sèries: Supergirl (tercera temporada)

L'any passat, quan encara veia les sèries quan tocava i en ressenyava les temporades tan bon punt acabaven, vaig parlar de la segona de Supergirl, una de les sèries més sòlides i interessants de l'Arrowverse.

Vaig dir que la trobava encara millor que la primera, hi havia picades d'ullet als fans, per fi vèiem en Superman i alhora se'l mantenia com a convidat especial excepcional per no fer ombra a la seva cosina i no li tornàvem a veure el pèl, els personatges evolucionaven... Per tot plegat, em va agradar moltíssim. 

La tercera temporada, no sé si sé explicar per què, no m'ha agradat tant, ho dic d'entrada. Però és molt probable que sigui perquè el llistó estava molt amunt. Ara bé, hi passen força coses, i força importants.

A banda d'alguna història autoconclusiva mentre la trama principal es va gestant, o del crossover amb les altres sèries amb les versions nazis dels superherois de Terra-X que ja he comentat a les entrades corresponents tot dient que no era el millor crossover que havia vist, a la nova temporada de Supergirl les coses es compliquen molt.

Sentimentalment, per exemple. El comiat forçat entre la protagonista i l'amor de la seva vida, el també extraterrestre Mon-El, la va obligar a passar pàgina -o intentar-ho- després de molt de temps deprimida i centrant-se en la seva vida de superheroïna en detriment de la privada, i resulta que el seu estimat torna després d'haver estat enviat accidentalment al segle XXXI i d'haver-hi passat set anys en el que per a la Kara han estat uns mesos.

Ell sí que ha passat pàgina, i ha fundat un grup de superherois del futur, la famosa Legió de Superherois dels còmics de DC, i s'ha casat. Tampoc no l'hi podem retreure perquè, com ja s'ha dit, per a ell han passat set anys.

Accidentalment traslladats 12.000 anys en el passat i criogenitzats per despertar-se al nostre present, els membres d'aquest grup de superherois del futur esdevenen uns aliats inestimables en la lluita contra l'amenaça de la Reign, una Worldkiller, guerreres kryptonianes alterades amb màgia negra que ara volen atacar la Terra.

Resulta que la Reign estava en estat latent dins la Sam Arias (Odette Annable), una kryptoniana enviada a la Terra abans que es destruís el seu planeta natal, adoptada i criada sense conèixer mai el seu origen ni el fet que tenia poders, i casualment directora de la L-Corp de la Lena Luthor, cosa que dona lloc al principal conflicte de la temporada, en què els protagonistes miren de derrotar la temible enemiga -que, a sobre, no està sola- i alhora salvar la que s'ha convertit en amiga de tots ells.

La seva faceta humana tampoc, perquè té una filla, la Ruby (Emma Tremblay, germana d'en Jacob Tremblay, el nen que va guanyar un munt de premis per la seva participació a Room), que com que per culpa de tot això es queda una mica desemparada permet que veiem l'Alex fent de mare temporal, ja que no va poder dur a terme el seu somni de ser-ho quan amb la Maggie no es van posar d'acord amb el tema de la descendència i van tallar.

Més coses relacionades amb la família: en J'onn descobreix que el seu pare, en M'yrnn (Carl Lumby) és viu i ha estat captiu durant segles, i el duu a la Terra, on després d'uns quants capítols adaptant-se i provocant escenes més aviat humorístiques ha de viure el drama de l'Alzheimer, tot i que en diuen d'una altra manera.

El seu personatge permet aprofundir en el d'en J'onn, però també tindrà rellevància a la trama, encara que haurà de ser a l'últim episodi.

I encara més família: la Kara també descobreix que la seva mare és viva, que es va salvar juntament amb la ciutat d'Argo, i aquí la troba mentre busca un element necessari per a la seva lluita contra la Worldkiller.

La tercera temporada de Supergirl està farcida d'esdeveniments, si bé no tots igual d'interessants, i hi va haver una llarga pausa en què el seu espai a la graella el va ocupar DC's Legends of Tomorrow, cosa ben estranya i que potser va fer que jo en desconnectés una mica, però també s'ha de dir que la Kara ha cedit bona part del protagonisme que tenia a personatges secundaris que han adquirit molta importància, com en Mon-El i companyia, o una subtrama d'en James Olsen, que val a dir que es mereixia.

Al darrer episodi, després d'uns comiats i moments molt emotius, ens deixen amb un cliffhanger que ja veurem com dona forma a una quarta temporada que espero que m'agradi més que aquesta, que com ja he dit abans no és que no m'hagi agradat, però m'ha agradat menys, i no acabo de tenir clar per què.

Lectures: Action Comics - Superman and the Men of Steel

Quan vaig parlar del rellançament de DC Comics conegut com a The New 52 des del punt de vista d'en Batman, tant pel que fa a Batman com a Detective Comics, ja vaig dir que a mi, això dels reset d'històries que he seguit durant anys no m'agrada, perquè acostuma a negar els fets que el lector ha assumit com a oficials durant molt temps, però que afortunadament en les aventures del Cavaller Fosc s'havia fet d'una manera exquisida, amb elements de l'etapa prèvia i alhora un nou punt de partida per als nous lectors.

No és el cas de Superman, que rellançava la tardor de 2011 la seva col·lecció més veterana, Action Comics, amb aquesta nova etapa recopilada en el volum Action Comics: Superman and the Men of Steel, que recull els números 1 a 8 de la col·lecció, publicats individualment als Estats Units entre novembre de 2011 i juny de 2012.

En aquest cas el rellançament és total, en Superman comença de zero i es redissenyen els personatges clau de la franquícia, donant a tots plegats un aspecte més modern i jove, que suposo que no devia fer cap gràcia als incondicionals de l'Home d'Acer que en seguien les peripècies cada mes. 

Al principi veiem l'Últim Fill de Krypton en una espectacular entrada, lluitant contra la corrupció i no pas contra grans enemics superpoderosos. Un Superman jove, novell, que encara no vola, sinó que té un salt increïble, com el van concebre als anys 30 els seus pares, en Jerry Siegel i en Joe Shuster. 

Un Superman que fa honor al seu nom, perquè la seva força i les seves habilitats són superhumanes, però no arriben al nivell d'exageració que han tingut durant dècades. Aviat el tornarem a veure així, però si més no durant els primers números és un Superman derrotable, vencible, fal·lible. 

Un Superman que no té l'aprovació de la gent corrent, perquè se sap que és alienígena i, de fet, les autoritats (concretament l'Exèrcit) el persegueixen i li volen fer proves. És un enfocament més realista, si ens aturem a pensar en què passaria si entre nosaltres hi hagués algú així. 

La campanya d'odi encetada per un Lex Luthor al seu torn també més corrent, no tan poderós com el que vèiem fins ara, ajuda a empitjorar la percepció que el públic té d'un home que l'únic que està fent és lluitar contra el mal. I és que les coses funcionen així a la societat actual, estimades lectores i estimats lectors: posem algú en el punt de mira i, si tenim poder de convicció, aquella persona serà titllada de criminal. Ho hem vist desenes de vegades. 

Naturalment també tornarem a veure la Lois Lane, que aquí encara no ha tingut cap contacte directe amb en Superman, i en Jimmy Olsen, que ja no és "l'amic d'en Superman", sinó que amb qui té amistat és amb en Clark Kent. En aquesta primera part de la nova etapa aquests dos personatges tenen un paper petit, de reporters testimonis dels estralls que causa la presència i la persecució del superheroi, que veuran abans que ningú com el que és: un dels bons.

No trigarem, però, en veure com l'inexpert Superman ha d'emprar totes les seves forces per tal d'enfrontar-se a una amenaça planetària que posa de manifest el caràcter còsmic de moltes de les aventures de l'Home d'Acer, que precisament just abans i en directa relació amb això s'ha d'enfrontar a un exèrcit d'homes d'acer dissenyats per a vèncer-lo, i on no faltarà un vell conegut com és l'Steel, que a més protagonitza les històries secundàries que es reuneixen al final d'aquest volum. 

Però en una demostració de síntesi perfectament aplicada el guionista, el cèlebre Grant Morrison, acompanyat pels dibuixos de Rags Morales, Andy Kubert i Gene Ha, aprofita per a explicar-nos l'origen d'en Superman, tant el de la seva versió civil, en Clark Kent i la seva infantesa a Smallville, com el dels últimes dies de Krypton, tot plegat relacionat amb els esdeveniments del present. 

Fet aquest salt de superheroi gairebé aficionat a salvador del planeta la història ens proporciona un tram final que té a veure amb els fets dels números anteriors, on coneixem la Legió, els superherois que vénen del futur i que col·laboren amb en Superman ocasionalment, acord que queda establert també en aquest rellançament. 

Puc dir que aquest volum m'ha agradat força, amb un Grant Morrison que explica moltes coses però les explica bé, sense que sigui necessari un immens coneixement de l'Univers DC ni seguir la complicada narrativa amb què acostuma a presentar les històries. 

Per sort o per desgràcia sóc molt més de Batman que de Superman, per tant abans de The New 52 no duia gens al dia els còmics de l'Home d'Acer, de manera que a mi m'ha anat molt bé aquest rellançament, però és possible que als lectors de sempre aquesta creu i ratlla els faci la mateixa ràbia que em faria a mi veure un Univers Batman on els fets canònics han passat a formar part d'una etapa anterior que ja no compta. Tot i així, Superman and the Men of Steel és un bon còmic en si mateix, amb què pot gaudir qualsevol tipus de lector.