Sèries: Secret Invasion

Fa poc parlava de l'última pel·lícula de Marvel que havia vist al cine, la primera en anys, de fet, i en diverses ocasions he comentat, tot fent la crítica de les sèries de televisió de la marca que vaig veient quan puc, que no estic consumint tots aquests productes al ritme que m'agradaria, però les meves circumstàncies personals són les que són, i val a dir que la freqüència de publicació d'aquestes sèries i pel·lícules és força alta.

Veient els tràilers de Spider-Man: Brand New Day, però, vaig decidir que voldria veure Avengers: Doomsday a la pantalla gran, però per fer-ho hauria de posar-me les piles amb tot el que tinc pendent veure de Marvel Studios. Doncs bé, la primera cosa que puc guixar és la sèrie de què parlo avui, que ja té més de tres anys.

Secret Invasion, altre cop amb el format habitual de minisèrie de sis episodis, és una creació de Kyle Bradstreet estrenada a Disney+ el 2023, basada en el crossover dels còmics de Marvel que va tenir lloc l'any 2008, i que ens allunya dels superherois pròpiament dits per donar protagonisme a personatges que a les pel·lícules han fet papers més secundaris, tot i que necessaris, especialment el de l'antic director de S.H.I.E.L.D., un Nick Fury (Samuel L. Jackson) que durant molts anys hem anat veient als films que van anar construint l'empenta necessària per a la saga dels Avengers.

Aquí veiem com és la seva vida després del Lapse provocat per en Thanos, i coneixem (tot i que ja ho havíem vist una mica a Captain Marvel) la seva aliança amb la raça alienígena dels skrulls, canviaformes, que s'han anat infiltrant a la Terra davant la impossibilitat de trobar un altre planeta després de perdre el seu amb la invasió per part dels krees. 

Concretament, veiem les conseqüències d'aquesta aliança i de l'ajuda benintencionada, però no exempta d'esdeveniments moralment i legalment reprovables, que ha estat donant als alienígenes -també rebent-ne-, que ha arribat un punt en què estan camuflats entre els terrícoles a un nivell que ni tan sols en Nick Fury controla, i amb uns plans que no coincideixen necessàriament amb els pacífics que els havien de permetre quedar-se al nostre planeta a les bones.

Perquè una facció de skrulls liderada per en Gravik (Kingsley Ben-Adir) pretén eliminar la raça humana tot provocant atemptats que condueixin a la Tercera Guerra Mundial i accelerar una integració que està trigant més del que estan disposats a aguantar, i la feina serà del protagonista per aturar-ho. 

El principal aliat i vell amic d'en Fury és en Talos (Ben Mendelsohn), antic líder dels skrulls de tarannà pacífic i probablement massa ingenu en creure en la via pacífica, però que està disposat a qualsevol cosa per evitar la invasió violenta del planeta per part dels seus congèneres.

El patiment de l'skrull s'accentua pel fet que la seva pròpia filla, la G'iah (Emilia Clarke, la inoblidable Daenerys de Game of Thrones), forma part de l'exèrcit rebel, tot i que en aquest sentit hi ha uns matisos que anirem veient a mesura que avança la sèrie.

Un personatge força interessant més enllà del reclam que suposa el seu nom al repartiment de Secret Invasion, i amb un paper cabdal al clímax de la història del qual no revelaré més detalls. 

Estem davant d'una sèrie d'espies, que al capdavall és la feina del seu protagonista, amanida amb una invasió alienígena de la qual la Humanitat no sospita res, que és prou interessant per si mateixa, si bé farcida de tòpics tant pel que fa a girs de guió com en les banderes implicades, però també és una sèrie que aprofundeix en la caracterització d'en Nick Fury d'una manera que a les pel·lícules no es podia fer. 

Malgrat que al principi li costa una mica arrencar, la trama esdevé molt més interessant al cap de poc, com també és interessant veure el protagonista mostrar-se envellit, cansat, amoïnat pels seus errors i les conseqüències d'aquests. 

A aquest personatge que va aplegar els superherois que conformarien els Avengers i que ho feia amb una actitud autoritària i freda li veiem, aquí, el costat més humà, imperfecte i fins i tot feble. Però també la intenció de donar, si cal, la vida per salvar el planeta, i la seva versió del que és l'afecte per a aquelles persones, humanes o no, que formen part de la seva vida personal per molt que al principi fos a causa d'una missió. M'alegro d'haver-la vist i espero veure'n alguna referència en productes futurs, o que jo no hagi vist encara.

 

Sèries: Esa noche

Tornem amb una altra minisèrie espanyola, hi ha hagut una petita ratxa a casa en aquest sentit, i he de dir que després de veure'n el tràiler m'imaginava una cosa força diferent de la que acaba sent pel que fa a to, a més de considerar erròniament que ho explicava tot.

Sense ser res memorable ni canviar-me la vida, la veritat és que m'ha sorprès molt positivament, però no avancem esdeveniments, perquè ara cal parlar de la sèrie en si.

Creada per Jason George i escrita per ell mateix i Lara Sendim basant-se en una novel·la de Gillian McAllister, i formada per sis episodis, Esa noche és el nom d'aquest thriller que podríem, com em va passar a mi al principi, prejutjar com una mena de Very Bad Things, però la cosa no va ben bé per aquí, i és que no té absolutament res de comèdia, al contrari.

Estrenada a Netflix al març d'aquest 2026, la premissa de la sèrie és la següent: les germanes Arbizu, pamploneses, estan de vacances a la República Dominicana i provoquen la mort d'un ciutadà del país que de seguida intenten amagar. Ja se'ns ha dit en un flash forward que no ho aconseguiran, però la gràcia de la sèrie és veure com s'arriba fins a aquell punt. 

De fet, van a passar uns dies al país caribeny perquè l'any anterior ja hi havien anat i la germana gran, la Cris (Paula Usero, a l'esquerra de la imatge), amant del animals i de la vida bohèmia, s'hi va voler quedar per muntar un centre d'acollida d'animals. 

El problema és que aquelles primeres vacances van tenir alguna ramificació més que va acabar conduint a l'incident que les col·loca en la posició d'haver de cometre el delicte d'amagar un cadàver.

L'autora material és la germana petita, l'Elena (Clara Galle), de sobrenom "Txiki", una noia ingènua, dolça i la nineta dels ulls de les seves germanes, que tot i aquesta caracterització és mare soltera d'una nena d'uns mesos, l'Ane, el principal motiu de preocupació de les Arbizu per sortir d'aquesta complicadíssima situació.

Tot i aquest perfil que ens convida a mirar-nos-la amb els mateixos ulls que les seves germanes, l'Elena és força mentidera, també, i precisament al voltant d'això gira tot plegat.

I la germana mitjana és la Paula (Claudia Salas, vista a Salvador), de caràcter brusc i directe, temperamental fins i tot, i amb un rol protector, tot plegat reforçat per una tragèdia que va tenir lloc a la família quan eren petites. 

S'ha passat la vida intentant protegir les seves germanes, i els fets amb què arrenca la sèrie són la prova més dura a la que s'han enfrontat mai. L'acompanya la Luisa (Nüll García), la seva dona, amb qui estan intentant tenir un fill i que no té ni idea de les coses que arriben a maquinar les germanes Arbizu. 

Esa noche és la història d'unes vacances que surten molt i molt malament, un thriller amb versions contradictòries, mentides i traïcions, però també el relat de com una família esquerdada per uns fets del passat s'enfronta a la prova definitiva i si serà capaç de mantenir-se unida, especialment sota la "direcció" del pare, el veterinari Don Javier (Pedro Casablanc), un home profundament religiós, conservador i sentenciós. 

Tal com està estructurada la sèrie, porta l'espectador d'una banda a l'altra aprofitant que cadascun dels personatges té el seu punt de vista o, segons el cas, la seva versió dels fets de què ha sigut testimoni, de manera que no podem dir que fa trampa, però si la mireu podeu preparar-vos per no refiar-vos de res del que us expliquin.

 

Lectures: Sortiller

Després de la plaent però allargada lectura de l'últim llibre de què us vaig parlar, ha tornat, espero, el meu ritme normal de lectures i ja m'he llegit una altra novel·la, aquest cop del meu estimat Discmón, que feia molt de temps que tenia pendent però que, com que ha baixat el ritme de la publicació de la saga en català, no m'ha fet deixar d'estar al dia de l'obra magna de Sir Terry Pratchett en la nostra llengua.

Sortiller és el nom de la tercera aventura protagonitzada pel patètic però entranyable mag Gratavent, cinquè llibre publicat originalment -no pas en català, en què Mai Més Llibres segueix un altre ordre- d'aquest meravellós univers de la literatura fantàstica, amb el títol original de Sourcery, de 1988.

La premissa és la següent: diuen que els mags són vuitens fills, però què passaria si un mag tingués fills? Que en podria tenir vuit, i llavors el vuitè fill d'un vuitè fill seria un sortiller, un mag amb un poder inimaginable, res a veure amb la màgia de pa sucat amb oli que fan els mags del Discmón, que tot i saber-ne molt més que l'inútil d'en Gratavent, no deixen de ser més aviat discrets.

Això és el que passa en aquest llibre: sorgeix un sortiller que posa de cap per avall el Discmón, i provoca un caos i una guerra màgica que sembla que ningú és capaç d'aturar.

En Gratavent tampoc ho és, però no seria el protagonista de la història si no es veiés arrossegat a una missió que no li ve gens de gust i per a la qual no està preparat. Ho fa, això sí, amb uns companys ben curiosos: la Conina, una lluitadora excel·lent amb una vocació totalment diferent, i en Nijel, un bàrbar aficionat que encara està en etapa de principiant.

Per allà també corre el mític Equipatge, el cofre misteriós amb potes que coneixem des de la primera aventura, El color de la màgia, i veiem desfilar també uns quants mags dels seriosos, els de la Universitat No Vista, el també mític simi bibliotecari i, sobretot, un munt de situacions absurdes provocades o facilitades per les circumstàncies del relat, en què la màgia real i pura es desferma amb totes les seves forces i fa possible qualsevol cosa que ens puguem imaginar o, més ben dit, que l'autor es va poder imaginar amb la seva capacitat de fer-nos passar pàgines i pàgines amb descripcions vives i humorístiques de situacions i paisatges, diàlegs divertits i ironia pertot arreu.

La resolució de tot plegat és èpica i ens deixa amb ganes de saber coses que espero que s'expliquin al proper llibre dedicat a la trama dels mags, però en general Sortiller és una novel·la divertida, esbojarrada i en què veiem com l'escenari de tantes aventures és directament víctima d'uns fets extraordinaris.