Sèries: Beef (segona temporada)

Recuperem una mica el ritme tradicional d'aquest blog després d'un breu període de temps en què les entrades s'han espaiat més pel simple motiu que no tenia temes de què parlar, i avui tornen les sèries, amb la segona temporada d'una que ja en el seu moment vaig dir que en principi era una minisèrie, i que probablement ho era abans que, a causa de l'èxit que va tenir, algú decidís que seria una sèrie antològica, així que puc fer una entrada sobre la seva segona temporada. 

La nova temporada de Beef, Bronca en la versió traduïda que podem veure subtitulada en català a Netflix, es va estrenar tres anys després de la primera, d'abril de 2023 a abril de 2026, però en comptes de 10 episodis la formen 8.

Una altra diferència és que, aquest cop, el repartiment no està dominat per intèrprets d'origen asiàtic, tot i que Corea hi està representada i d'una manera important. Aquesta vegada els seus protagonistes són estatunidencs, i els repassarem a continuació mentre comentem les circumstàncies argumentals de la temporada. 

Igual que a la primera temporada, ens trobem davant de la història d'un enfrontament que va escalant i que té unes conseqüències inesperades per a totes les parts implicades, que perden el control de la situació fins a uns extrems que freguen la comèdia.

Però podem veure clarament com l'acció depèn de dues parelles, i així és com ho tractaré. Començo per les cares més conegudes del repartiment, que fan dels personatges Josh Martín (Oscar Isaac, un dels meus actors preferits) i Lindsay Crane-Martín (Carey Mulligan), un matrimoni format pel mànager general d'un club de camp i la seva dona, que es dedica a l'interiorisme. 

Aparentment estan ben avinguts i es tracten braç a braç amb els ricatxos que constitueixen la clientela del club, però tant una cosa com l'altra són una aparença, perquè ni tenen el nivell socioeconòmic d'aquesta gent, ni sembla que se suportin l'un a l'altra en molts moments del seu dia a dia.

De fet, durant una discussió sortida de mare, amb crits i llançament d'objectes i tot, una parella d'empleats del club els enganxa i els grava amb el mòbil, i aquí comença tot plegat.

L'Austin Davis (Charles Melton) i l'Ashley Miller (Cailee Spaeny) són una jove parella ensucrada que ni tan sols ha discutit mai, tampoc és que portin gaire temps junts, però no trigarem en veure que hi ha discrepàncies importants i secrets que provoquen esquerdes en això que semblava perfecte.

Ell és un entrenador personal que intenta mantenir una clientela per complementar el seu sou de mitja jornada al club, i ella hi treballa però en una posició força baixa. El dia de l'esmentada discussió dels Martín, ells la presencien i fan servir el vídeo que graven per fer xantatge al seu cap i ascendir tant laboralment com en ingressos econòmics, un moviment astut i orquestrat sobretot per l'Ashley -l'Austin és igual de babau que ella, però ella té més iniciativa-, i segons el seu punt de vista necessari perquè, al capdavall, són joves que es troben en la impossible situació econòmica que tots coneixem, però és un moviment amb conseqüències devastadores. 

M'he allargat una mica amb la premissa de la temporada, però crec que era necessari. A partir d'aquí només diré que, com era d'esperar, sobretot si venim de la temporada anterior, la troca s'embolica de mala manera perquè, a sobre, aquestes aparences que volen mantenir els Martín tenen un cost elevat de manteniment, i el xantatge d'aquest parell de representants de la Generació Z només afegeix tensió i estrès a la vida de la parella més gran, i unes relliscades que són el germen del clímax de la història.

I quan entren en joc la nova propietària del club, una multimilionària coreana, amb un poder dels que controlen països, i la seva assistent, és quan els quatre personatges de què he parlat ja perden totalment el control de les seves vides, i cada capítol ens té amb l'ai al cor perquè sabem per experiència que no té pinta d'acabar bé. El darrer episodi, sobre el qual no explicaré res, té moments fins i tot delirants. De debò, no us la perdeu.

 

Lectures: Els Barrufets - àlbums 17 i 18

M'havia marcat l'objectiu de llegir tots els àlbums dels Barrufets en què l'autor original, en Peyo, havia estat implicat personalment, i deixar-ho aquí, però al final he decidit continuar-ne agafant de la biblioteca i gaudir de les aventures d'aquests llegendaris personatges del còmic francobelga creades després de la mort del seu pare, i en principi continuaré amb aquest format de ressenyes dobles. 

Parlant de pares, l'hereu de Peyo és, argumentalment parlant, el seu fill Thierry Culliford, que ja va participar en el guió del volum 16, El barrufet financer, i que després de la sobtada i prematura defunció del mestre va continuar coescrivint la sèrie, i va continuar confiant en la col·laboració en el guió de Luc Parthoens i en el dibuix d'Alain Maury, tots dos ja participants al darrer àlbum en vida de Peyo, que per motius de salut va necessitar ajuda. No acostumo a entrar en tant de detall, però tal com va passar també al volum 16, Thierry va encarregar l'acolorit a la seva dona, Janine "Nine" Culliford.

I ens trobem, dos anys després de la desaparició de Peyo el 1992, de nou novembre però de 1994, la publicació del dissetè àlbum dels Barrufets, de nom El barrufador de joies, que fa un canvi de tendència i ens presenta una història que ocupa les 48 pàgines del llibre.

En aquest cas, en l'enèsima sortida accidentada d'uns barrufets al bosc per encàrrec del Gran Barrufet, el Barrufet Bromista cau a les mans d'uns humans que decideixen aprofitar la seva reduïda mida per obligar-lo, amb un xantatge, a robar a les cases d'un poble.

És una història divertida i amena que treu els barrufets de la seva zona de confort i, tot i que no és el primer cop que veiem humans a la sèrie -més enllà d'un Gargamel que aquí hi fa pràcticament un cameo i prou-, sí que podem dir que no se n'havien vist mai tants alhora, ni amb tant de protagonisme. 

 

Alhora, el ritme narratiu, els gags i les situacions encaixen amb el que havíem vist fins ara, també l'estil gràfic, així que els seus responsables fan una bona feina amb la continuïtat després de la mort del creador de la sèrie.

 

 

El mateix equip creatiu presentava, l'octubre de 1996, un nou àlbum anomenat Doctor Barrufet, amb una història que torna a ocupar tot l'àlbum i que aquest cop presenta una altra de les premisses habituals: els barrufets enreden la troca dins del poble en absència / distracció / malaltia del Gran Barrufet.

 

En aquest cas concret, tenim un barrufet que, com que el líder està ocupat i no se n'adona, comença a donar consells mèdics als altres i acaba obrint una consulta i autodenominant-se metge del poble. Els altres li segueixen el joc perquè són fàcils d'entabanar -de fet, ell mateix s'ho creu, sense mala intenció-, però després tot plegat s'embolica i n'hi ha alguns que volen dir la seva en aquesta sàtira de la pràctica de la Medicina i les seves variants.

 

Aquesta història m'ha agradat una mica menys que l'altra i se m'ha fet una mica llarga, però continua en la línia del que hauríem pogut trobar amb l'autor original. Així doncs, continuarem i ens tornarem a veure amb la crítica dels volums 19 i 20!  

  
 

 

Sèries: La casa nostra

Comparat amb quan era petit i adolescent, he d'admetre que no veig gaire televisió catalana, per motius com la baixa qualitat de les apps de TV3 per a Smart TV o la ferotge competència de les altres plataformes d'streaming, a més de l'abandonament per part meva del consum televisiu tradicional, el que podem anomenar "els canals normals". 

Però hi va haver una sèrie que a casa ens va cridar l'atenció, necessitàvem alguna cosa lleugera i d'episodis breus per a aquells dies en què se'ns fa molt tard per posar-nos l'habitual capítol de 45-60 minuts, i la vam anar veient malgrat la incomoditat d'aguantar anuncis a TV3 a la Carta o al 3Cat o descarregar-la pirata per veure-la amb un pendrive endollat al televisor. 

Es tracta de La casa nostra, una sitcom creada per Dani de la Orden, Oriol Capel i Eduard Sola que s'estrenava a 3Cat el 22 d'octubre de 2025 amb un total de 14 episodis i una cançó d'entrada a càrrec de The Tyets, un dels grups de moda del panorama musical català dels darrers anys.

La sèrie, evidentment de comèdia, gira al voltant d'un grup de personatges estretament relacionats i té com a escenaris dos pisos del mateix replà del que sembla L'Eixample i el bar de sota, i la convivència per necessitat d'alguns d'ells, tot plegat amb unes reminiscències de Plats bruts que és inevitable que hi trobem, però que per sort van de més a menys a mesura que passen els episodis, de manera inversament proporcional a com la sèrie en si va de menys a més. 

Encara que en aquesta mena de sèries no hi ha un clar protagonista, si n'hem de triar un segurament seria en Miqui (Marc Rius), un periodista de pa sucat amb oli a qui acaba de deixar la seva parella, la Ruth (Núria Casas), i a qui sembla que tot li surt malament. 

Viu al pis de lloguer que tenien els seus pares abans de separar-se, i en aquest sentit es troba en una situació que ja voldrien molts joves i no tan joves actualment, però les coses se li compliquen només començar la sèrie.

Per una banda, els esmentats pares, en Josep (Albert Ribalta) i la Pilar (Llum Barrera), es troben amb la necessitat, per motius diferents, d'allotjar-se temporalment a la que havia estat la llar familiar, així que a en Miqui se li ha acabat la tranquil·litat, perquè sons pares no paren de barallar-se i llançar-se pulles i, de pas, el menystenen com, pel que s'endevina, havien fet sempre.

Això afecta també el seu millor amic, l'Eric (Adrian Grösser), un cap de trons força babau però amb facilitat per lligar que fa més aviat el rol del pallasso del repartiment. 

No se sap a què es dedica professionalment, sempre té idees de bomber però, com a mínim, li fa companyia a en Miqui, que tal com li van les coses la necessita.

Però l'Eric no és l'únic amic que té, perquè ja sense viure amb ell trobem la Candela (Betsy Túrnez), la mestressa del bar de sota que esmentàvem abans.

És una dona experimentada, amb moltes anècdotes de les que potser no es poden explicar als nets, i porta el bar amb desimboltura i no té cap pèl a la llengua a l'hora de donar la seva opinió sobre qualsevol cosa. Una persona a qui tot se li'n fum -almenys en aparença- i que mira de tirar endavant per si mateixa mantenint l'aire misteriós que l'envolta, però que lluny de ser només la propietària i cambrera del bar, és una més de la colla. 

I, per acabar, tenim la Berta (Paula Malia, una de les protagonistes de Valeria), que interpreta la nova veïna d'en Miqui (i dels seus pares i el seu millor amic), una dona amb unes habilitats socials limitades perquè ha viscut sempre immersa en els estudis, i tot just ara s'ha independitzat i està descobrint moltes coses que les seves diverses carreres no li havien ensenyat.

Com es podia esperar, és un personatge que aporta l'element romàntic a la sèrie, però que també dona molt de joc humorísticament parlant.

Com deia al principi, tot i que ara potser ho explicaré amb altres paraules i amb més detall, La casa nostra comença com una mena de substituta, dècades després, de Plats bruts, i en algun moment dels primers episodis fa una mica d'angúnia i tot en aquest sentit, però afortunadament va deixant enrere aquest referent -fins i tot hi fa alguna al·lusió explícita- i agafa més personalitat pròpia.

 

També és veritat que, a mesura que n'anem veient episodis, ens fem nostres els seus personatges i ja deixem de comparar-les. És un humor més actual, tot s'ha de dir -i és lògic-, i els rols no són exactament equivalents, a més que els personatges evolucionen fins i tot dins d'aquests primers (?) 14 episodis. 

 

Pel que fa a la mena d'històries que veiem, com sol passar a les comèdies de situació, tenim tota mena d'embolics, equívocs i situacions que freguen l'absurd, i m'agradarà veure si continua i va pujant el nivell, però de moment puc dir que, sense ser una cosa totalment espectacular i innovadora, apunta maneres.