Sèries: Esa noche

Tornem amb una altra minisèrie espanyola, hi ha hagut una petita ratxa a casa en aquest sentit, i he de dir que després de veure'n el tràiler m'imaginava una cosa força diferent de la que acaba sent pel que fa a to, a més de considerar erròniament que ho explicava tot.

Sense ser res memorable ni canviar-me la vida, la veritat és que m'ha sorprès molt positivament, però no avancem esdeveniments, perquè ara cal parlar de la sèrie en si.

Creada per Jason George i escrita per ell mateix i Lara Sendim basant-se en una novel·la de Gillian McAllister, i formada per sis episodis, Esa noche és el nom d'aquest thriller que podríem, com em va passar a mi al principi, prejutjar com una mena de Very Bad Things, però la cosa no va ben bé per aquí, i és que no té absolutament res de comèdia, al contrari.

Estrenada a Netflix al març d'aquest 2026, la premissa de la sèrie és la següent: les germanes Arbizu, pamploneses, estan de vacances a la República Dominicana i provoquen la mort d'un ciutadà del país que de seguida intenten amagar. Ja se'ns ha dit en un flash forward que no ho aconseguiran, però la gràcia de la sèrie és veure com s'arriba fins a aquell punt. 

De fet, van a passar uns dies al país caribeny perquè l'any anterior ja hi havien anat i la germana gran, la Cris (Paula Usero, a l'esquerra de la imatge), amant del animals i de la vida bohèmia, s'hi va voler quedar per muntar un centre d'acollida d'animals. 

El problema és que aquelles primeres vacances van tenir alguna ramificació més que va acabar conduint a l'incident que les col·loca en la posició d'haver de cometre el delicte d'amagar un cadàver.

L'autora material és la germana petita, l'Elena (Clara Galle), de sobrenom "Txiki", una noia ingènua, dolça i la nineta dels ulls de les seves germanes, que tot i aquesta caracterització és mare soltera d'una nena d'uns mesos, l'Ane, el principal motiu de preocupació de les Arbizu per sortir d'aquesta complicadíssima situació.

Tot i aquest perfil que ens convida a mirar-nos-la amb els mateixos ulls que les seves germanes, l'Elena és força mentidera, també, i precisament al voltant d'això gira tot plegat.

I la germana mitjana és la Paula (Claudia Salas, vista a Salvador), de caràcter brusc i directe, temperamental fins i tot, i amb un rol protector, tot plegat reforçat per una tragèdia que va tenir lloc a la família quan eren petites. 

S'ha passat la vida intentant protegir les seves germanes, i els fets amb què arrenca la sèrie són la prova més dura a la que s'han enfrontat mai. L'acompanya la Luisa (Nüll García), la seva dona, amb qui estan intentant tenir un fill i que no té ni idea de les coses que arriben a maquinar les germanes Arbizu. 

Esa noche és la història d'unes vacances que surten molt i molt malament, un thriller amb versions contradictòries, mentides i traïcions, però també el relat de com una família esquerdada per uns fets del passat s'enfronta a la prova definitiva i si serà capaç de mantenir-se unida, especialment sota la "direcció" del pare, el veterinari Don Javier (Pedro Casablanc), un home profundament religiós, conservador i sentenciós. 

Tal com està estructurada la sèrie, porta l'espectador d'una banda a l'altra aprofitant que cadascun dels personatges té el seu punt de vista o, segons el cas, la seva versió dels fets de què ha sigut testimoni, de manera que no podem dir que fa trampa, però si la mireu podeu preparar-vos per no refiar-vos de res del que us expliquin.

 

Lectures: Sortiller

Després de la plaent però allargada lectura de l'últim llibre de què us vaig parlar, ha tornat, espero, el meu ritme normal de lectures i ja m'he llegit una altra novel·la, aquest cop del meu estimat Discmón, que feia molt de temps que tenia pendent però que, com que ha baixat el ritme de la publicació de la saga en català, no m'ha fet deixar d'estar al dia de l'obra magna de Sir Terry Pratchett en la nostra llengua.

Sortiller és el nom de la tercera aventura protagonitzada pel patètic però entranyable mag Gratavent, cinquè llibre publicat originalment -no pas en català, en què Mai Més Llibres segueix un altre ordre- d'aquest meravellós univers de la literatura fantàstica, amb el títol original de Sourcery, de 1988.

La premissa és la següent: diuen que els mags són vuitens fills, però què passaria si un mag tingués fills? Que en podria tenir vuit, i llavors el vuitè fill d'un vuitè fill seria un sortiller, un mag amb un poder inimaginable, res a veure amb la màgia de pa sucat amb oli que fan els mags del Discmón, que tot i saber-ne molt més que l'inútil d'en Gratavent, no deixen de ser més aviat discrets.

Això és el que passa en aquest llibre: sorgeix un sortiller que posa de cap per avall el Discmón, i provoca un caos i una guerra màgica que sembla que ningú és capaç d'aturar.

En Gratavent tampoc ho és, però no seria el protagonista de la història si no es veiés arrossegat a una missió que no li ve gens de gust i per a la qual no està preparat. Ho fa, això sí, amb uns companys ben curiosos: la Conina, una lluitadora excel·lent amb una vocació totalment diferent, i en Nijel, un bàrbar aficionat que encara està en etapa de principiant.

Per allà també corre el mític Equipatge, el cofre misteriós amb potes que coneixem des de la primera aventura, El color de la màgia, i veiem desfilar també uns quants mags dels seriosos, els de la Universitat No Vista, el també mític simi bibliotecari i, sobretot, un munt de situacions absurdes provocades o facilitades per les circumstàncies del relat, en què la màgia real i pura es desferma amb totes les seves forces i fa possible qualsevol cosa que ens puguem imaginar o, més ben dit, que l'autor es va poder imaginar amb la seva capacitat de fer-nos passar pàgines i pàgines amb descripcions vives i humorístiques de situacions i paisatges, diàlegs divertits i ironia pertot arreu.

La resolució de tot plegat és èpica i ens deixa amb ganes de saber coses que espero que s'expliquin al proper llibre dedicat a la trama dels mags, però en general Sortiller és una novel·la divertida, esbojarrada i en què veiem com l'escenari de tantes aventures és directament víctima d'uns fets extraordinaris. 

Sèries: El mapa de los anhelos

Ja he dit múltiples vegades que el format de minisèrie em va molt bé, perquè requereix un compromís petit pel que fa a temps, i de fet també em va molt bé per poder escriure entrades al blog sense haver-ho de fer temporada per temporada ni haver d'esperar anys fins que acabo una sèrie.

La d'avui és una sèrie espanyola de sis episodis que tot i que té una premissa que sembla suada i previsible, la veritat és que m'ha agradat molt i m'ha atrapat com per voler-la veure a una velocitat superior a l'habitual, tot i que normalment soc més de dosificar-me les coses. 

El mapa de los anhelos és l'adaptació d'una novel·la de l'escriptora valenciana Alice Kellen, i és una producció de Brutal Media per a Netflix que es va estrenar al juliol d'aquest 2026.

No se'ns arriba a dir -i per alguna raó es cuiden que no es vegi cap rètol, marquesina de parada de bus o restaurant real- on se suposa que passa, i això li dona una capa d'artificialitat important, però té lloc en alguna localitat indeterminada de l'estat espanyol, segurament una urbanització de classe benestant, si hem de jutjar-ho per les casasses que s'hi veuen.

La premissa de la història és la següent: la protagonista, la Greta (Alícia Falcó) va ser gestada per salvar la vida de la seva germana, que patia una malaltia autoimmune, i va ser cabdal per permetre que la Lucy (Georgina Amorós) visqués fins a la meitat de la vintena, però es va acabar morint.

Un dia, mentre dina tota sola en un restaurant d'aquests que dic que no són reconeixibles perquè no existeix, se li acosta un desconegut tot dient-li que la seva germana, que era amiga d'ell, els va deixar, a tots dos, un joc al que hauran de jugar junts.

Al principi, la Greta es mostra reticent a fer cas de l'estrambòtica proposta d'aquest noi, en Will Tucker (Pablo Álvarez), que tampoc no col·labora gaire amb la seva actitud de paio misteriós i amb passat complicat. 

Però si li digués que no i prou no hi hauria història, tampoc si l'hostilitat que mostra al principi no evolucionés en una ràpida amistat i atracció, no dic res que no sigui tremendament previsible ja veient-ne el tràiler. 

La Lucy, que també veiem en força escenes no només del passat quan encara vivia, sinó en un present en què la Greta la "veu" i hi té "converses", va preparar per a la seva germana petita una sèrie de reptes per ajudar-la a encarrilar la vida i tirar endavant quan ella no hi fos. Coses com que es tragués el carnet de conduir o viatjar.

Un regal sorpresa que ningú sap com ni quan va preparar, atès que es va passar bona part de la vida hospitalitzada, però que acceptarem pel bé de la història, que tot i tenir forats, coses poc plausibles i aquesta aura que deia d'artificialitat en no permetre'ns identificar-nos amb els personatges ni els llocs per on es mouen, la veritat és que és un drama molt bonic i lacrimogen que, com deia al principi, m'ha atrapat i no n'he volgut allargar gaire el consum.

No es pot explicar gaire cosa més de la sèrie sense entrar directament en els spoilers, i els que he fet eren necessaris per poder construir un mínim aquesta entrada. De fet, tot plegat es va veient al tràiler. Però la força d'aquest producte és que, tot i així, val la pena veure'l i té unes interpretacions més que notables. 

En aquest sentit també tenim com a secundaris l'avi de les noies, interpretat per Ramón Barea i els pares tant de la Greta com de la difunta Lucy, que interpreten Mario de la Rosa i Laia Marull, aquesta última brodant un paper de mare totalment destrossada per la pèrdua d'una filla. Com a curiositat, tenim l'amo del bar on treballa en Will, en Pablo, que fa l'Òscar Kapoya, que anava al mateix curs que jo a l'institut, si bé a un grup diferent i no vam arribar a tenir tracte.

Durant els sis episodis veurem l'evolució dels personatges, cadascun amb els seus reptes personals, sigui tirar endavant després d'una tragèdia, saber-se perdonar un mateix, aprendre a aprofitar la vida, que apreciem poc quan tenim salut i, és clar, l'evolució de la relació entre els dos protagonistes, que no per previsible és menys interessant. El mapa de los anhelos no us farà perdre el temps.