Menú

dijous, 15 de febrer del 2024

Visionats: Ant-Man and the Wasp - Quantumania

La cosa va de Marvel, últimament, al blog, i és que tot i tenir-ho complicat per veure pel·lícules per les complicacions pròpies de tenir criatures petites, l'altre dia ens va venir de gust mirar un dels llargmetratges de l'MCU que se'ns estan acumulant i que ja estem mirant directament a Disney+ en comptes de la gran pantalla, i així ho vam fer -tot i que en dues sessions-, de manera que per primer cop en molt de temps faré una crítica d'una pel·li de Marvel aquí al blog.

Fa precisament més de 3 anys publicava l'entrada sobre la segona pel·lícula d'aquesta saga, i en deia coses molt bones, perquè la considerava i la considero una excel·lent continuació del que feia especial la primera entrega. Què m'ha semblat, doncs, la tercera pel·lícula? 

Ant-Man and the Wasp: Quantumania és un llargmetratge de 2023 dirigit per Peyton Reed, el mateix director de les dues pel·lícules anteriors de l'Home Formiga, però a diferència d'aquelles cintes, que tenien San Francisco com a escenari i un tipus particular de gags, a la tercera part del que ja és una trilogia la cosa va per una altra banda.

A la segona part vam veure com l'Ant-Man i la Vespa rescataven la mare d'aquesta, atrapada al reialme quàntic des de feia dècades, i precisament aquest món és el protagonista de la pel·lícula que ens ocupa, amb totes les conseqüències que això té.

El primer que ens ve al cap és que es tracta d'un món d'extrema bellesa, com a mínim per als aficionats a la ciència-ficció i la fantasia. San Francisco, amb els seus carrers costeruts, el Golden Gate i els tramvies, és una ciutat que personalment trobo fascinant, però el reialme quàntic és una altra dimensió, un lloc que sembla un altre planeta i que, en alguns moments, recorda la riquesa ètnica d'alguns dels exuberants escenaris de la saga Star Wars, amb la qual ara Marvel està emparentada, per cert.

El problema, però, és que el que ens trobem en aquest tercer film és força trencador respecte als dos primers, i és que les persecucions urbanes i els divertits moments en què els protagonistes es feien petits i exploraven escenaris fins i tot domèstics des de la perspectiva d'un insecte donen pas a una immensitat espacial i argumental que fa que els canvis de mida dels nostres superherois esdevinguin poc més que una manera de distreure l'enemic a l'hora de lluitar.

És com si la guerra en què es veuen embolicats en contra de la seva voluntat, perquè el reialme quàntic literalment els xucla al seu interior, fos una aventura més dels Avengers, o dels Guardians de la Galàxia, i no pas d'uns personatges que havien estat molt còmodes, i les seves històries molt encertades, en els ambients locals i terrenals dels primers dos films.

No és que l'Ant-Man hagués estat fora de lloc a les pel·lícules dels Avengers, no és pas això el que dic. Allà feia les seves aportacions com un superheroi més. Però trobo que no acaba d'encaixar en una història com la que ens planteja aquesta Quantumania, encara que argumentalment sí que tingui sentit. El que vull dir és que no els acabo de veure com uns personatges per a aquesta mena de batalles campals en què si se'n surten és més aviat per l'ús de l'enginy que no pas per la força real que tenen.

Amb això no vull pas dir que sigui una pel·lícula dolenta o fluixa, de fet és divertida i té uns efectes visuals espectaculars. Però perd l'esperit de les anteriors, on hi havia un tipus d'humor particular que aquí veiem poques vegades en favor de l'acció i un humor més genèric de superherois. Es troba a faltar especialment el grandíssim personatge d'en Luís.

Pel que fa a la construcció de personatges, veiem com l'Scott està acompanyat tant per la Hope com per la seva filla Cassie (Kathryn Newton), ja gairebé adulta, i amb qui no va tenir contacte, lògicament, durant els 5 anys en què va estar desaparegut. Tanmateix, no s'acaba d'explorar la relació que tenen, però si la premissa hagués estat una altra penso que potser hi hauria hagut una mica més del conflicte generacional que esperaríem de dos rebels amb tendència a delinquir que, a més, són un pare separat i la seva filla en una edat difícil.

No puc acabar la crítica sense parlar del dolent de la pel·lícula, Kang el Conqueridor (Jonathan Majors), que en una versió diferent s'ha pogut veure a la sèrie Loki i que aquí és el responsable de la guerra que està tenint lloc al reialme quàntic.

La Janet, mare de la Hope i dona d'en Hank Pym, que també apareixen a la pel·lícula formant part de l'equip que va a parar a aquesta dimensió, és en certa manera responsable dels problemes que hi ha en aquest pintoresc indret, a causa d'una difícil i sacrificada decisió que va prendre quan hi vivia, i ara toca reparar el greuge.

La interpretació del personatge ha estat lloada, és un actor també aplaudit pel seu paper a Creed III, però malaurada i encertadament ha estat acomiadat de l'Univers Cinematogràfic Marvel per les acusacions de violència de gènere que hi ha contra ell. Per tant, no el veurem en futures interpretacions d'un personatge que sí que ha de continuar apareixent en pel·lícules de la companyia.

Ignoro si hi haurà més films de l'Ant-Man, però solucionada la qüestió del reialme quàntic, encara que hi hagi alguns personatges divertits i tot plegat sigui bonic de veure, m'agradaria que els personatges tornessin a la superfície inclinada de San Francisco. 

El temps dirà si això es fa realitat, però com a mínim suposo que els tornarem a veure en projectes que afectin als Avengers, i que l'Scott i companyia formaran part de l'obligada nova formació del grup de superherois més poderós de la Terra (a Marvel).
 





dijous, 8 de febrer del 2024

Sèries: She-Hulk - Attorney at Law

Cada sèrie basada en un personatge de Marvel que ha anat apareixent a Disney+ ha tingut un munt de lloances, independentment del fet que, com passa sempre, després la cosa es refredi i la gent hi comenci a trobar pegues.

De moment, a mi m'han agradat molt totes, però la d'avui era un cas especial en què només n'havia sentit lloances, especialment per l'estil humorístic refrescant que desprenia, segons deien. Un cop vista, doncs, toca parlar-ne.

She-Hulk: Attorney at Law és una minisèrie creada per Jessica Gao i està basada en el personatge de la Hulka, que va néixer als còmics l'any 1979 -per molt que cogui als masclistes que van saltar tot pensant-se que s'havia fet expressament una versió femenina d'en Hulk per complir amb una "agenda", sense tenir ni idea que ja porta 45 anys entre nosaltres-, i ha tingut 9 episodis llançats l'any 2023 a la plataforma.

Com no podia ser d'una altra manera, narra les aventures de la cosina d'en Bruce Banner, la identitat civil d'en Hulk, de qui adquireix, d'una manera molt ingènua i pròpia dels còmics antics de superherois -feblesa que la sèrie no només no intenta amagar, sinó que reconeix-, els mateixos poders, però podríem dir que millorats i tot.

En Hulk de l'Univers Cinematogràfic Marvel apareix a la sèrie en un paper secundari mig recurrent, interpretat evidentment per en Mark Ruffalo (recordem que a can Marvel la cohesió entre cinema i televisió és tota, no com a la competència), per tal d'orientar i entrenar la seva cosina davant d'aquest gran trasbals que pateix amb la transformació, i dona lloc a moments certament divertits.

Però l'autèntica protagonista és ella, una Jennifer Walters (Tatiana Maslany, protagonista d'Orphan Black), advocada d'èxit que de cop i volta pateix aquest canvi i passa a rebre atenció precisament en la forma "monstruosa", que d'una banda li fa perdre la feina però, de l'altra, li'n dona una de nova.


Resulta que ara és advocada especialitzada en qüestions superheroiques, i està obligada a treballar amb el seu aspecte de 2 metres -al qual pot accedir i del qual es pot desfer a voluntat- tot el dia, però és quan plega que coneixem de debò la Jennifer Walters, l'humana normal amb una vida sentimental desastrosa i una creixent gelosia respecte al seu propi alter ego, que s'endú tota l'atenció, fins i tot en el terreny amorós per la curiositat que desperta en els homes, a més d'haver de fer front a atacs dels enemics que fa la seva versió verda, com sol passar en els casos en què el públic general coneix la identitat civil dels superherois... i això que ella no n'és pas, o com a mínim no s'ho planteja com a activitat habitual.

La sèrie no té una trama general pròpiament dita, sinó que ens presenta històries més o menys autoconclusives amb repercussions en el que va passant-li després a la protagonista. Per exemple, veiem com li encarreguen que defensi un monstre (interpretat pel mític Tim Roth, que ja havia sortit, tot i que caracteritzant-lo d'una manera diferent, a The Incredible Hulk) amb qui el seu cosí -interpretat en aquella ocasió per l'Edward Norton- havia tingut problemes, la surrealista disputa legal pel nom de Hulka, les dificultats per anar a un casament d'una vella amiga, o com coneix un altre superheroi de l'MCU que no diré aquí per si algú encara no ha vist la sèrie, però que és un toc interessant per a la caracterització de tots dos personatges.
 

Deveu haver notat que no he esmentat personatges secundaris llevat del cosiníssim. No és que no n'hi hagi. Tenim, per exemple, la Nikki Ramos (Ginger Gonzaga), l'ajudant i millor amiga de la Jennifer, o el company de feina Augustus "Pug" Pugliese (John Segarra), però es tracta d'una sèrie molt centrada en el seu personatge principal i la seva dualitat forçada.
 
She-Hulk: Attorney at Law és una comèdia legal lleugera i no hi ha res de dolent en això, però també aprofita per denunciar, sempre amb humor, temes com el masclisme imperant a la nostra societat. A més, té tendència a trencar la quarta paret, com se sol dir, tot fent autoreferències i referències a la mateixa existència de l'Univers Cinematogràfic Marvel, cosa que ens arrenca somriures, però que en algun moment potser es duu una mica massa lluny.

Parlant de defectes, es podria dir que el final és una mica decebedor en la resolució, que no és res més que una distracció precisament causada per aquest metahumor, i que els efectes visuals del personatge en la seva versió gegant no acaben de ser gaire fluids. 

Tanmateix, és una molt bona sèrie, és divertida i evidentment els fans del personatge per fi el poden veure a la petita pantalla. El futur de la Hulka televisiva, però, no pinta gaire bé: es diu que el pressupost necessari per fer-ne més temporades és excessiu, de manera que no n'esperem, per si de cas.



 
 
 

dijous, 1 de febrer del 2024

Sèries: Loki

He de reconèixer que, de totes les sèries de Marvel de Disney+, aquesta era la que em feia més mandra. Des del punt de vista del tema, l'ambientació i la història dels personatges, en Thor i companyia, així com la seva interpretació de la mitologia nòrdica, no m'atrauen gaire, o si més no, m'interessen força menys que altres franquícies de la companyia.

Per això, una sèrie dedicada al dolent de les aventures del Déu del Tro era quelcom que no em venia especialment de gust. Però també soc completista amb algunes coses, l'havia de veure i la bona opinió que en tenia la gent va acabar de fer-me'n venir ganes. I ha estat una agradable sorpresa. 

Loki, de títol senzill i directe, és la sèrie protagonitzada pel personatge del mateix nom, però sense haver-me'n informat prèviament em va sorprendre molt positivament -pels motius esmentats més amunt- que no tingués res a veure amb tot això de la mitologia nòrdica. De fet, es toca de passada per parlar del rerefons del personatge, però la cosa no va per aquí, ni de bon tros. 

Creada per Michael Waldron, la sèrie parteix d'una interessant premissa: durant el viatge enrere en el temps dels Avengers a Avengers: Endgame, en Loki roba el Tesseractis i s'escapa de la seva detenció, però en fer-ho s'ha convertit en una versió alternativa de si mateix, en una nova línia temporal. És llavors quan el deté l'Autoritat de les Variacions Temporals (TVA en anglès), encarregada d'evitar línies temporals alternatives, i li ofereix l'oportunitat de col·laborar a canvi de no esborrar-lo de l'existència, que és com es procedeix normalment en aquests casos.

El Loki que protagonitza la sèrie és el de 2012 i, per tant, no ha viscut res posterior a la primera pel·lícula dels Avengers, i tot i que és, en el fons, un brivall, sempre ha buscat el reconeixement dels altres i ha comès maldats perquè s'ha sentit injustament tractat, deixant de banda que té tendència a fer bretolades.

A la sèrie li veiem el costat més humà -si és que això es pot dir d'un déu-, encara que en realitat li convé fer bondat, i esdevenir un agent més de l'AVT, a les ordres i després braç a braç amb en Mobius (Owen Wilson, la cara més coneguda del repartiment, amb permís d'en Tom Hiddleston).

L'ambientació de tot plegat recorda en certa manera la pel·lícula Brazil i mons distòpics de l'estil de 1984, si la jutgem per una tecnologia avançada però d'aspecte intencionadament retro (al capdavall, l'AVT existeix "fora del temps"), la foscor de la fotografia i la sensació d'opressió, clares jerarquies i vigilància constant, de manera que els aficionats a aquesta branca de la ciència-ficció s'hi trobaran com a casa, com és el meu cas.

Però res no és el que sembla, i diversos personatges ens sorprendran a mesura que avanci la trama i es vagi descobrint què hi ha, en realitat, al darrere d'aquest organisme autoritari que decideix qui ha d'existir i qui no.

En Loki, per la seva banda, mostrarà, com deia més amunt, el seu vessant més humà, el veurem vulnerable i obrint-se als altres, començant per una variant seva de gènere femení al voltant de la qual gira la primera temporada i, en menor mesura, la segona.

Al final, s'aplega una petita colla de personatges que ens roben el cor i que lluiten per salvar la mateixa existència de l'univers, en complexes argumentacions de ciència fictícia pròpies del gènere i dels viatges temporals, però que si no ens hi volem trencar el cap -i la gent com jo és millor que no ho faci- podem veure com el que, en realitat, és: una sèrie d'aventures amb missions a través del temps que pot recordar una mica, fins i tot, malgrat les grans diferències, la meva enyorada DC's Legends of Tomorrow

És interessant comentar que Loki és la primera sèrie de l'Univers Cinematogràfic Marvel de Marvel Studios per a Disney+ que té segona temporada, i és que en principi les propostes que ens han anat arribant estaven pensades com a minisèries.

Doncs bé, la història se'ns ha presentat aquest cop en dues tongades de sis episodis cadascuna, distribuïts a la plataforma d'streaming des del 2021 i des del 2023 respectivament. I té sentit, perquè la trama té prou entitat com per ocupar aquests 12 episodis

No sabem si es farà alguna cosa més amb aquests personatges, ara per ara, però si no, la història ha quedat tancada d'una manera satisfactòria. A més, hem pogut aprofundir en un personatge carismàtic, encara que no sigui el que havíem vist a les últimes pel·lícules de Marvel, sinó una versió de fa molts anys que ha tirat per una altra banda. 







Potser també t'interessa...

Related Posts with Thumbnails