Menú

dimarts, 28 de juny de 2022

Sèries: After Life

Fa uns anys vaig veure i parlar sobre una sèrie creada i protagonitzada per un còmic britànic irreverent, sense pèls a la llengua i ferm defensor del missatge que les paraules no poden ser mai violència, que la violència és física, i que està molt en contra d'aquesta. 

És un paio que segueixo pel seu humor particular, càustic, groller fins i tot. Almenys als guions que escriu per als seus personatges. Un home que va cocrear The Office (l'original britànica), Extras, en solitari Derek i també ell solet la sèrie que ens ocupa avui, per a mi una obra mestra. 

After Life és la seva creació més recent, una producció de Derek Productions -el nom de la companyia no és casual- que ha distribuït Netflix i que té caràcter, localització i estructura tan britànics com el seu màxim responsable, amb tres temporades de sis capítols cadascuna, un total de 18, publicades entre 2019 i 2022.

He dit que en Ricky Gervais és un còmic, però tot i que a Derek ja havia demostrat que sabia posar-se dramàtic quan calia, podem dir que After Life, qualificada de comèdia negra i també de comèdia dramàtica, té un to molt més trist i seriós. No pretén, vaja, fer riure. O no tota l'estona, com a mínim.

En Tony és vidu i des que va morir la seva estimada Lisa (Kerry Godliman, que ja sortia a Derek), de càncer, només pensa en el suïcidi o, en el seu defecte, morir com més aviat millor. Si no s'ha suïcidat encara, i hi ha estat a punt més d'un cop, ha estat perquè va veure que la seva gossa tenia gana i tenir-ne cura va esdevenir la seva única motivació per viure.

Està enfadat amb el món des de llavors, viu amargat i no es mossega la llengua quan ha de dir el que pensa, encara que no l'hi hagin demanat, així com no s'està de res que li vingui de gust fer. Tot i així, va cada dia a treballar al diari del poble fictici on viu, el Tambury Gazette, una publicació local gratuïta on almenys ell es dedica a articles sensacionalistes sobre curiositats de la gent del poble, no necessàriament interessants.

En Tony ha deixat de tenir esperança, no creu en res i encara menys en la raça humana, però a mesura que la sèrie avança, a còpia d'interactuar amb els altres, que tenen reserves infinites de paciència amb ell, es va estovant i es proposa ser millor persona, tot i que l'absència de la Lisa és una llosa massa pesada per treure's de sobre, i això fa que en determinats aspectes li resulti impossible tirar endavant.

A la residència on visita diàriament el seu pare (David Bradley), que té Alzheimer, coneix la infermera Emma (Ashley Jensen, amb qui va coprotagonitzar Extras), i la relació que van establint tots dos és un dels punts més interessants de la història. A més, està tractada amb molt de realisme i naturalitat, res de hollywoodià, i amb un desenllaç ben plausible.

Deia més amunt que la sèrie no pretenia fer riure tota l'estona, però sí que hi ha moments que se'ns ha d'escapar el riure, i és que alguns dels personatges secundaris són d'allò més estrambòtics, especialment els que el protagonista coneix a través de la seva feina o la seva vida personal i després apareixen de manera recurrent, com el carter que no coneix els límits, el psiquiatre malparit, egoista i tremendament masclista o un home que viu envoltat de deixalles després d'una separació traumàtica.

També n'hi ha que són més normals i no formen part de la part de comèdia de la sèrie, com el cap del diari, en Matt (Tom Basden), que era el germà de la Lisa i que ha de fer malabarismes per alternar el seu paper de superior i el de cunyat comprensiu amb la situació que està vivint el vidu; en Lenny (Tony Way), el fotògraf del diari, amb qui en Tony té una relació d'amistat des de fa anys, però de qui es fum constantment a causa de la seva obesitat i l'obsessió que té amb el menjar; la Kath (Diane Morgan), la solitària i socialment poc hàbil responsable de publicitat del diari, la Roxy (Roisin Conaty), treballadora sexual de qui es fa amic després de pagar-li perquè li netegi la casa, o l'Anne (Penelope Wilton), una senyora que en Tony coneix al cementiri on va cada dia a parlar a la tomba de la Lisa perquè ella també hi va, en el seu cas a visitar el seu difunt marit, i que dona valuosíssimes lliçons de vida al protagonista, que també té algunes sortides intel·ligents que fan riure la seva nova amiga i l'ajuden a tirar endavant. 

After Life és una sèrie de to força malencònic, alguna llagrimeta ens fa deixar anar, sovint en les escenes dels records d'en Tony amb la Lisa, o amb els vídeos que ell es mira cada nit i que ella li va gravar quan s'estava morint, però també té moments d'humor, de riure's de la vida, i ens convida a relativitzar certes coses.

A més, transmet un important missatge que valida la tristesa, el dol, la ràbia, perquè tots n'hem sentit i en tornarem a sentir, i hem de trobar la manera d'expressar aquest malestar sense perjudicar els altres, però no es pot quedar dins. I és legítim estar enfadat amb el món, desanimat, i no voler córrer a tornar-nos a trobar bé.


No sé si us agrada en Ricky Gervais, potser us cau malament, potser us heu quedat amb la imatge d'ell que podem veure quan fa de presentador d'alguna gal·la d'entrega de premis televisius o fins i tot els Oscars, però sigui com sigui penso que aquesta sèrie us pot agradar i que demostra que sap fer moltes més coses, com a guionista i també com a actor, que no pas bromes que freguen (o són) l'insult i incomoden tothom. Doneu-li una oportunitat.




dimarts, 21 de juny de 2022

Sèries: The Falcon and the Winter Soldier

Disney+ ha estat, entre altres coses, la plataforma on la companyia ha pogut posar en marxa un conjunt de sèries de televisió basades en personatges de l'Univers Cinematogràfic Marvel ja no com ara Agents of S.H.I.E.L.D., que tenia connexions amb l'MCU al marge d'estar força bé, sinó de dedicades a Avengers (i algun enemic, a més de personatges nous que ja aniran sortint al blog) concrets que han tingut força presència a les popularíssimes pel·lícules basades en aquesta mitologia originària dels còmics, secundaris amb potencial que aquestes produccions miren d'aprofitar.

Jo, però, vaig al meu ritme, miro moltes altres sèries, de les quals bona part també d'altres còmics, i amb les sèries de Marvel de Disney+ -coi, de fet fins i tot amb les de Netflix, que ara passaran a formar part del catàleg de la plataforma d'streaming de la companyia d'en Mickey Mouse- vaig força tard. Fins ara només havia vist Wandavision, de la qual ja vaig parlar, mentre que les altres s'han anat estrenant i deixant-me enrere. Ara, però, ja he vist dues d'aquestes sèries i per fi puc parlar de la segona.

The Falcon and the Winter Soldier, creada per Malcolm Spellman i dirigida per Kari Skogland, ens parla del llegat del Capità Amèrica, després que al final d'Avengers: Endgame l'Steve Rogers desaparegués del panorama i li cedís l'escut a en Sam Wilson, en Falcon.

Uns mesos després d'aquells esdeveniments sabem que el personatge interpretat per l'Anthony Mackie no les té totes, i coneix gent que pensa el mateix, respecte al fet d'adoptar la identitat del Capità Amèrica i representar un país que encara té molts deutes pendents amb les persones negres, però continua servint amb la identitat amb la qual se'l coneixia fins ara.

Tot plegat mentre intenta dur una vida normal i ajudar la seva germana i el negoci familiar a Louisiana, on demostra que ser una persona cèlebre no li ha fet pujar els fums i es considera un més de la comunitat. 

Per la seva banda, en Bucky Barnes (Sebastian Stan, del qual vaig parlar far poc en escriure sobre la minisèrie Pam & Tommy) ha deixat enrere el seu passat com a Soldat d'Hivern, però encara té caps per lligar i va a teràpia obligatòria a canvi de la condonació dels seus crims. 

Així, els destins de tots dos personatges estretament lligats a l'Steve Rogers, i amb opinions diferents sobre el que s'hauria de fer amb el seu uniforme i el seu escut, s'uneix quan emprenen la missió d'aturar uns terroristes anomenats Flag Smashers, que fan servir una versió del sèrum del supersoldat que va donar la força sobrehumana tant al Capità Amèrica com al Soldat d'Hivern.

Els lidera la Karli Morgenthau (Erin Kellyman) i se'ls etiqueta com a terroristes perquè defensen les seves idees a través d'actes violents, però el seu objectiu és d'allò més noble: són ferms defensors de l'statu quo originat amb la desaparició sobtada de la meitat de la població per culpa d'en Thanos a Avengers: Infinity War, després de la qual els governs del món van eliminar les fronteres i fins i tot fomentar la mobilitat de grans grups de població per tal de repartir-la territorialment en una situació beneficiosa per a totes les parts.

Ara que tothom ha tornat, el món és ple de refugiats que "sobren", els de dalt són a punt de legislar perquè siguin retornats als seus països d'origen i els Flag Smashers, els destrossabanderes, volen aturar aquestes deportacions mentre protegeixen els refugiats, que viuen en situació de pobresa de tota manera, robant medicines i el que calgui per a ells. 

El conflicte genera prou soroll perquè els Estats Units s'hi fiquin, i com que en Sam va decidir no esdevenir el Capità Amèrica i donar el seu escut a un museu, al final és en John Walker (Wyatt Russell), un soldat d'elit, i també ros i blanquet, qui passa a ser la nova cara del superheroi més patriota. 

Amb maneres de fer diferents de les del duet protagonista, i amb col·laboracions esporàdiques i accidentals, és un personatge que té una subtrama pròpia, però que ja des de gairebé el principi es pot veure que no evolucionarà bé.

The Falcon and the Winter Soldier, amb 6 episodis, explora les conseqüències d'Endgame per a l'entorn del Capità Amèrica i també arreu del món, però ho fa amb una història sobre identitat, redempció i valors, i que toca temes d'interès social per desgràcia sempre vigents com el racisme, la migració i la guerra.

És una producció de to seriós, per tot això que he explicat, cosa que no significa que no hi hagi moments per a l'humor, especialment en les interaccions entre en Sam i en Bucky, a l'estil de les pel·lícules de parelles de detectius forçats a treballar plegats, però també amb la intervenció d'un Baró Zemo (Daniel Brühl) presoner i obligat a col·laborar amb ells, i a més del retorn d'algun personatge secundari del que no havíem tornat a saber res, evidentment també hi ha espectaculars escenes de combats i explosions de nivell cinematogràfic.

Com a història no és tan apassionant ni enganxa tant, segurament, com la de Wandavision, i encara no la puc comparar amb les de les altres sèries que s'han anat llançant, però trobo que és prou digna -sense conèixer la majoria de referències als còmics on surten aquestes trames- del llegat del meu personatge preferit de Marvel i, pel que sembla, continuarà en una quarta pel·lícula de la saga Captain America. Molt bona notícia.



 


dimarts, 14 de juny de 2022

Lectures: Dr. Slump vol. 2

A l'entrada dedicada al primer volum d'aquest emblemàtic manga, que per cert ha estat una de les que han obtingut, amb diferència, més visites dels últims mesos, vaig anunciar la meva intenció d'anar ressenyant-ne els volums un per un, de manera que per una banda hi hauria racions freqüents d'aquesta sèrie i per l'altra la secció Lectures no seria tan esporàdica com les meves circumstàncies vitals fan, cada cop més, que ho sigui.

Doncs bé, ha arribat l'hora de parlar del segon volum del manga Dr. Slump, que com ja deveu saber s'ha començat a publicar, i a molt bon ritme, en català per primera vegada i reparant un greuge històric.

Aquest segon recopilatori de l'edició definitiva conté històries molt mítiques, a més de primeres aparicions de personatges secundaris inoblidables i -cosa que depèn del que es fes originalment en la publicació japonesa a la revista Shônen Jump- coincideix que hi ha força pàgines a tot color o, en alguns casos, a dues tintes. 

Amb un disseny ja establert en l'Arale baixeta i rodanxona, i molt d'humor i encara alguns gags dels que trenquen la quarta paret, és un volum més dedicat a les trapelleries i idees esbojarrades de la petita ginoide que no pas a la presentació de personatges, com és natural.

Ja em perdonareu la qualitat dels escanejos, els faig amb una aplicació del mòbil sense maltractar els volums, però vull que les imatges que acompanyin aquestes ressenyes siguin de l'edició catalana. 

En fi, deia que no hi ha tanta presentació de personatges, però els nous sí que els han de presentar una mica, i és el cas de la repel·lent però en certa manera entranyable Kinoko Sarada, la nena de cinc anys que va amb tricicle i que té un alt concepte de si mateixa i la pròpia maduresa.

També se'ns presenten un malaurat atracador de bancs que es topa amb l'imparable tàndem format per l'Arale i la Gatxan, i que apareix en més d'un capítol -ara no recordo si és un personatge que anirà fent aparicions de tant en tant-, i la parella d'extraterrestres tan estimada pel públic que és la del rei Nikotxan i el seu ajudant, que sí que són recurrents a la història.


Però també hi ha lloc per a la construcció, i no tant presentació, de personatges en coses com la caracterització d'en Sembei com un pervertit integral, cosa de la qual ja vam tenir algun indici al primer volum i que aquí es veu, sobretot, en l'obsessió per comprovar l'estampat de les calcetes de la senyoreta Yamabuki com si fos una gran aspiració vital.

El protagonisme no humà, però sovint antropomòrfic, el tenen també molts dels invents d'en Sembei, coses que construeix en poques vinyetes i que de vegades fa innecessàriament complicades o poc pràctiques, però que demostren el seu geni.

Veiem la pistola transformadora, la màquina materialitzadora i també una aeronau que funciona impulsant-se amb ventalls, en un desplegament de la imaginació desbordant que tenia l'Akira Toriyama dels anys 80. El resultat de l'entrada en escena d'aquests invents, però, acostuma a ser desastrós, sobretot per al seu creador, per culpa de la innocent però imprudent intervenció de l'Arale.

El volum acaba amb un parell de capítols dedicats a una aventura de caire fantàstic que té lloc pel motiu més banal, però que ens porta a Wonder Island, escenari de la història curta amb què va debutar l'autor el 1978 i que es podria considerar un crossover, tal com anys després Bola de Drac visitaria breument l'Illa del Pingüí. Aquí hi ha tota mena d'éssers de conte i enemics d'aspecte terrorífic, però que no oblidaran que van conèixer l'Arale i la Gatxan.

En definitiva, un volum farcit de bones històries, humor i situacions delirants que, ja en el segon volum, demostra com n'és, de divertida, aquesta obra, i com era el seu autor quan donava curs a la seva imaginació i el seu vessant més humorístic.

 




Potser també t'interessa...

Related Posts with Thumbnails