Menú

dimecres, 13 de març del 2024

Adeu a Akira Toriyama

Fa uns dies ens llevàvem amb una de les pitjors notícies per als frikis en general, i aquesta és una categoria molt àmplia en la qual entren molts perfils diferents, en soc conscient. Però ho mantinc, perquè desapareixia una persona que n'ha influït d'una manera o una altra milions més arreu del món durant dècades, tant artistes de diversos àmbits com, és clar, consumidors.

No era una cosa inimaginable, al capdavall sabem que tothom se'n va, però segur que no ens esperàvem que tan aviat i tan de sobte se'ns anunciés la defunció del mestre Akira Toriyama, a la prematura edat de 68 anys

Aquesta circumstància ha impactat, per la importància de la seva obra, tantes persones arreu del món que no ha estat del tot sorprenent, però sí commovedor, veure tantes reaccions de comiat i agraïment per part de personalitats de diversos sectors, fins i tot de presidents de república o de clubs esportius, a més d'una cobertura excepcional per part dels mitjans de comunicació generalistes, amb els seus tòpics i ocasionals errors, és clar, però que no solen parlar de la mort de qualsevol mangaka.

El que vull fer aquí és, des de la modèstia infinita d'aquest blog, dedicar-li una entrada, com acostumo a fer en aquests casos, i en el seu no podia ser menys. No repassaré fil per randa la seva vida ni la seva trajectòria, és prou coneguda, però sí que en faré pinzellades, començant per dir que Toriyama va néixer el 1955 al llavors poble (i ara ciutat) de Kiyosu, a la prefectura japonesa de Aichi, i s'hi va mantenir fins al seu últim dia.

Gran amant de les maquetes de vehicles, i el nivell de detall que els conferia a les seves obres encara que fos amb un filtre de "bufoneria" ho demostra, aquests i els animals van ser els primers protagonistes dels dibuixos que feia de petit, però l'interès per esdevenir autor de manga li va venir en veure, segons la Wikipedia, la impressionant col·lecció del germà d'un amic, i citava Astroboy, del mestre Osamu Tezuka, com la influència definitiva per escollir aquesta professió.

Tot això passava quan anava a primària, però a la secundària, si bé es va allunyar una mica del manga, va gaudir amb les sèries televisives de superherois tokusatsu, com Ultraman, i amb les pel·lícules de monstres gegants kaijû, com Godzilla, elements que podem veure reflectits en les seves obres en forma de cameos divertits, especialment a Dr. Slump. El batxillerat el va fer en un institut especialitzat en disseny, i va decidir que es dedicaria a això i no aniria a la universitat, malgrat l'opinió dels seus pares. 

Quan es va graduar, va entrar a treballar en una agència de publicitat, dibuixant-hi pòsters, però aviat es va veure el vessant mandrós del mestre, que l'acompanyaria durant tota la seva carrera, i tenia el vici d'arribar tard i el costum de vestir-se, sembla ser, de manera massa informal. Al final, als 23 anys va deixar la feina. 

Va ser llavors quan va decidir ser dibuixant de manga, tot i que no n'era un consumidor habitual des que l'havia abandonat una mica en entrar a secundària, i va provar sort enviant, l'any 1978, Nazo no Rain Jack, una obra al concurs mensual per a nous talents de la revista Shônen Jump. Que fos una paròdia d'Star Wars va fer que no passés el tall, però un editor de la revista, un tal Torishima, el va animar a continuar-ho intentant.

La seva primera obra publicada a la revista va ser Wonder Island, del mateix 1978, però no va agradar als lectors, que la van votar última a les habituals enquestes de la revista. Tanmateix, hi va continuar insistint amb històries curtes que no van donar més de si, fins que l'editor li va recomanar que ho provés amb protagonistes femenins i això va desembocar en la creació de la comèdia absurda i escatològica Dr. Slump, el seu primer gran èxit, que es publicaria entre 1980 i 1984, quan la va acabar per començar Bola de Drac (1984-1995), una història de lluita amb humor i també drama inspirada pel seu amor per les pel·lícules de kungfu d'actors com en Jackie -cof, cof- Chan i per una història curta dibuixada per ell mateix sobre un nen artista marcial anomenada Dragon Boy, que en va ser el germen. La resta, com se sol dir, és història.

Amb adaptacions a anime i, sobretot en el cas de Bola de Drac, amb una explosió sense precedents pel que fa a popularitat i obres derivades (marxandatge de tota mena, videojocs...), Akira Toriyama es va convertir en una llegenda del còmic, i va compaginar l'exigent serialització de les seves dues obres llargues amb la creació d'altres de més curtes, però també amb encàrrecs de dissenys de personatges per a videojocs (en parlo en aquesta entrada de 3 Botons i START que vaig publicar ahir, perquè es mereix un tractament propi) i productes d'animació, començant respectivament per la saga Dragon Quest (des de 1986 i fins ara) i l'OVA de dos episodis de 1988 Kôsuke-sama, Rikimaru-sama: Konpeitô no Ryû, on també va coescriure el guió sobre una història també de la seva creació.


Va continuar acceptant encàrrecs de dissenys de tota mena, fins i tot d'un cotxe elèctric anomenat QVOLT, a més de participar en les pel·lícules de Bola de Drac amb la creació de les premisses i el disseny dels personatges originals sobre els quals treballarien els equips d'animació, però ja no tornaria a dibuixar cap sèrie llarga, i després de la seva obra més popular es va limitar, en l'àmbit del manga, a relats més breus i recopilats en un sol volum a tot estirar.

En marxa tenim Bola de Drac Super, no dibuixada ni guionitzada per ell, però en la qual feia de supervisor, i enguany s'ha d'estrenar la sèrie animada Bola de Drac Daima, per a la qual va escriure conceptes argumentals i va dissenyar els personatges. 

Tan popular i influent com tímid, Akira Toriyama s'estimava més no ser vist en públic i és per això que s'acostumava a dibuixar a si mateix a les seves obres amb mascareta i posteriorment com un robot molt emblemàtic, i l'última foto que se'n coneix és aquesta, de 2017.

Sempre disposat a admetre que no li agradava gaire treballar, com reconeixia sovint en entrevistes i textos en lloar les tècniques de dibuix que li estalviaven feina -cosa que es nota en la pèrdua de qualitat del traç a mesura que repassem les seves obres cronològicament-, fins i tot això resultava entranyable i serà enyorat, perquè el que és innegable és que potser hi ha autors i autores de manga que han dibuixat moltes més pàgines que ell, i potser l'impacte econòmic i cultural de Bola de Drac ha estat rellevat pel de One Piece o Naruto, però sense Bola de Drac molts artistes no s'haurien dedicat al que es dediquen, ni molts de nosaltres llegiríem còmics ni miraríem anime a hores d'ara. De fet, la febre per la seva obra va ser cabdal per a la recuperació de l'ús del català gràcies a les versions animades que es van emetre a TV3 i també a la publicació del manga de Bola de Drac

Així que se n'ha anat un personatge molt més important del que podria semblar a primera vista, i qualsevol homenatge que se li faci es quedarà curt. Ens queda la seva obra, publicada gairebé en la seva totalitat al nostre mercat, tant de manga (amb Bola de Drac, Dr. Slump i Jaco en català), incloent-hi els volums autoconclusius i els reculls d'històries curtes, com llibres d'il·lustracions i uns quants dels videojocs en què d'una manera o una altra va participar. Adeu, mestre!
 







dijous, 7 de març del 2024

Sèries: Beef

Quan s'anuncien els guanyadors de premis de cinema i televisió és un bon moment per descobrir coses que potser ens haurien passat per alt per culpa de l'oferta excessiva que tenim a les plataformes de streaming, llevat que ens agradi buscar productes més desconeguts, de nínxol, que també està bé.

En el cas de la sèrie que avui ens ocupa, em va cridar l'atenció que la sèrie i els seus dos protagonistes rebessin premis tant als Globus d'Or com als Emmy, entre molts altres guardons i nominacions, i descobrir que era una minisèrie i que, per tant, no hi hauria d'invertir mesos, em va ajudar a prendre la decisió de veure-la.

Beef és una comèdia dramàtica pel director Lee Sung Jin per a Netflix que consta de 10 episodis que es van publicar a l'abril de 2023. Amb un repartiment d'intèrprets d'origen o ascendència asiàtica en la seva immensa majoria, explica la història d'una enemistat sorgida d'una disputa en un aparcament que, vista en perspectiva, té una importància inversament proporcional als extrems a què arriben els seus protagonistes.

Ell és en Danny Cho (Steven Yeun), un contractista de pa sucat amb oli que viu en un motel amb el seu germà i que no és especialment bo en res, tot i que intenta emmascarar amb una actitud falsament segura la sensació que és un perdedor. La mala sort que acostuma a tenir, combinada amb el seu costum de fer el mínim esforç, ajuden a què tingui aquesta percepció, i l'espectador la comparteix.

El seu somni és fer calés per construir una casa per als seus pares, que se'n van tornar a Corea després de perdre el motel, del qual eren propietaris, per culpa d'un cosí d'en Danny, i demostrar-los tant a ells com a si mateix que és un home en qui es pot confiar.

Ella és l'Amy Lau (Ali Wong), que té un negoci de plantes que està intentant vendre per una quantitat de diners que li solucionaria la vida mentre manté la família. 

L'Amy té un temperament fort i una obsessió amb les pistoles, i quan en Danny sense voler gairebé xoca contra el seu cotxe en fer marxa enrere a l'aparcament d'uns grans magatzems, ella li ensenya el dit del mig, cosa que desencadena una violenta persecució en cotxe pels carrers del seu veïnat tranquil als afores de Los Angeles.

En Danny viu amb el seu germà petit, en Paul (Young Mazino), un dropo que aparentment és una càrrega per al seu germà, però al darrere d'aquesta situació hi ha unes circumstàncies que coneixerem més endavant. 

En Paul juga un paper determinant, sense voler-ho, en la disputa entre en Danny i l'Amy, i desencadena algunes de les coses més greus que passen a la sèrie.

Per la seva banda, l'Amy viu amb el seu marit George (Joseph Lee), d'ascendència japonesa i escultor que viu a l'ombra de la fama del seu pare, ja desaparegut, que va tenir força èxit en l'ofici. Ell, en canvi, no en té tant com per mantenir la família, i principalment s'encarrega de tenir cura de la casa i la filla del matrimoni, la petita June (Remy Holt), ajudat en part per la seva pròpia mare, la Fumi (Patti Yasutake), que no s'entén gaire amb la seva nora.

En George és bon paio, atent i amable, però l'Amy el trova avorrit, i el fet d'haver de ser ella qui manté, pencant moltíssimes hores, la família, en una casa enorme d'un barri benestant, la té en constant tensió, agreujada pel moment decisiu en què es troba la possible venda del seu negoci.

És en aquest context d'infelicitat de tots dos, per motius diferents, que la disputa comença i, per desgràcia per a ells i el seu entorn, es va agreujant d'una manera absurda amb un intercanvi de putades que esdevé una competició que ni en Danny ni l'Amy volen perdre.

Així, la tragicomèdia està servida i ens trobem amb un desenllaç d'aquells que ens deixen una sensació de neguit, i ens fan reflexionar sobre les expectativesla ira, les frustracions i com les canalitzem, així com sobre la forta unió d'aquests dos protagonistes basada en l'enemistat mútua. 

En principi, com he dit abans, és una minisèrie, però quan publico aquesta entrada llegeixo que s'està estudiant fer-ne una segona temporada, amb uns altres intèrprets i una altra història, ja que aquesta queda tancada, de manera que potser acaba esdevenint una sèrie antològica. Sigui com sigui, de moment tenim aquests més que notables 10 episodis.

 
 

 





dijous, 29 de febrer del 2024

Sèries: Ted Lasso

Sovint començo les meves entrades sobre sèries amb una introducció sobre com les vaig descobrir, i el cas d'avui no serà una excepció. Però el que diré d'ella serà diferent d'altres cops: no en vaig conèixer l'existència perquè em cridés l'atenció la participació de cap intèrpret dels que en formaven part, ni el tema, ni per campanyes publicitàries.

Només en coneixia el nom perquè alguns companys de Retroscroll -perquè al capdavall som persones amb aficions més enllà dels videojocs- la seguien, però quan en vaig fer una ullada a la Wikipedia per saber de què anava tampoc no em va dir gran cosa. A més, semblava que el seu origen era una mena de conya, i anava sobre esports. Que m'agraden, eh? Però en format de ficció potser no tant. 

Doncs bé, amb el temps vaig acabar tenint l'ocasió de veure-la, els companys hi insistien i gràcies a una promoció amb la compra de la PlayStation 5, que consistia en 6 mesos de prova d'Apple TV, la plataforma que té aquesta sèrie, i de la qual he parlat quan he escrit entrades sobre altres sèries que hi he vist, al final la vaig veure. I sort que ho vaig fer, com veurem a la meva valoració final. 


Ted Lasso
és el nom d'aquesta producció que va néixer d'un personatge que l'actor Jason Sudeikis havia interpretat per a uns vídeos promocionals per a l'NBC sobre un entrenador de futbol americà que era contractat per liderar un equip de futbol anglès, i després en uns esquetxos del programa Saturday Night Live, però tot plegat va acabar desembocant en una sèrie de tres temporades que s'ha pogut veure entre 2020 i 2023 i que, si deixem de banda la premissa, que pot resultar poc atractiva per a un públic interessat en coses més "serioses", resulta que hi descobrirem una sèrie meravellosa, que és el que m'ha passat a mi.

Perquè la història comença així, amb més molla ara que ha esdevingut una sèrie de debò: un entrenador de futbol americà que ha aconseguit l'ascens d'un equip a la primera divisió de la lliga universitària de futbol americà i s'ha fet viral per un ball durant la celebració de la fita és contractat per la nova propietària del fictici club de futbol londinenc AFC Richmond, molt modest, sense tenir ni idea del futbol europeu.

El senyor Sudeikis interpreta aquest Ted Lasso del títol, un paio tremendament optimista, amable i ingenu que aprofita l'avinentesa de la separació amb la seva dona per provar sort en aquesta nova feina que li ha sortit a l'altra banda del gran bassal, tot i que, com dic més amunt, ni tan sols coneix les normes d'un esport que, tradicionalment, als Estats Units s'ha menyspreat una mica, en part també per la gran popularitat que allà hi tenen esports com el bàsquet, el beisbol, l'hoquei sobre gel i, és clar, el seu football

El xoc cultural que pateix en Ted és notable: dels Estats Units profunds a Londres, la capital del país del te, que no li agrada gens, i un entorn que no entén gaire les seves bromes sovint  basades en referències culturals molt específiques ni tampoc el seu caràcter extremament alegre, ratllant en Ned Flanders, que amaga problemes personals, entre els quals la tristesa amb què porta la separació tant de la seva dona com del seu fill, que s'ha quedat al seu país. 

A més, com que se l'ha contractat per fer una feina que no està preparat per fer, i li toca un equip que no és gaire bo, els resultats no acaben de ser els que l'afició espera i de seguida se la posa en contra.

Tot això ja ho tenia previst la seva cap, la Rebecca Welton (Hannah Waddingham), la nova propietària del club després de l'acord de divorci amb el seu exmarit i expropietari de l'equip. Per venjar-se d'ell, que la va enganyar múltiples vegades i és d'aquells malparits a qui totes les maldats els surten bé, pretén enfonsar l'equip que ell encara estima tot fent que baixi totes les categories possibles del futbol anglès.

Evidentment, no n'ha informat en Ted, a qui tracta amb una falsa amabilitat -tot dissimulant el menyspreu cap a la seva lluminosa personalitat-, però encara que al principi no ho sembli anirem descobrint la cara més humana i vulnerable de la Rebecca ben aviat, i esdevindrà un dels personatges més entranyables del repartiment.

En Ted no ha arribat sol a Anglaterra: l'ha acompanyat el seu ajudant i amic des de fa molts anys, en Beard (Brendan Hunt), a la dreta de la imatge. Es tracta d'un personatge amb un caràcter força diferent del d'en Ted, que mesura les paraules però que deixa anar contundents píndoles de saviesa. Val a dir, però, que també és força estranyot.

A l'esquerra hi tenim en Nate Shelley (Nick Mohammed), encarregat del material del Richmond, extremament tímid i víctima habitual de les bromes dels jugadors de l'equip. Aquest és un dels personatges més interessants de la sèrie, per l'evolució que mostra al llarg dels 34 episodis que dura. I ens trenca el cor en més d'una ocasió.

Qui és absolutament adorable i el meu personatge preferit des del primer episodi, però, és la Keeley Jones (Juno Temple, segurament una de les cares més conegudes del repartiment juntament amb el protagonista, tot i que cap dels dos és un top de Hollywood). 

Ella és una model que s'acosta a la trentena i aparentment és el típic personatge superficial que no és ningú sense la seva parella, en aquest cas un dels futbolistes del Richmond, però aviat veiem com no té ni un pèl de ximple i és tota una professional de les relacions públiques, a més d'un tros de pa.

El seu company és en Jamie Tartt (Phil Dunster), més jove que ella i el golejador de l'equip, cosa que té ben present perquè, tot i que es tracta d'un equip modest, és perfectament conscient que el necessita i té els fums ben apujats, també com a home famós i atractiu. 

Ben immadur tant per edat com per actitud, també presenta una interessant evolució al llarg de la sèrie, demostrant un cop més la capacitat dels guionistes de ficció per fer que els nostres sentiments envers els personatges fluctuïn. 

A qui no li cau gens bé és a en Roy Kent (Brett Goldstein), un altre dels meus personatges preferits, que és un jugador més veterà -amb experiència fins i tot al Chelsea- i molt temperamental que es passa el dia rondinant, dient paraulotes i grunyint -per això m'agrada tant-, però que en el fons, i es deixaria tallar una cama abans de reconèixer-ho, té un costat sensible i és bon paio.

Fa el paper de mentor i líder de la resta de l'equip atesa la seva experiència, tot i que, sense tenir una edat tan avançada com alguns futbolistes d'ara, sap que físicament ja no és el que era i que els seus dies sobre el terreny de joc estan comptats. 

Qui sí que és tremendament bon paio és en Sam Obisanya (Toheeb Jimoh), un jugador molt jove que comença a destacar quan el canvien de posició al camp i que rarament perd el somriure, però quan li passen coses dolentes tampoc perd les maneres. 

Podríem parlar d'uns quants membres més de l'equip, com per exemple el simpàtic Dani Rojas (Cristo Fernández), encara més optimista que en Ted, però a en Sam se li dedica més metratge que a la majoria, i fins i tot protagonitza una improbable però bonica història d'amor, de manera que per algun motiu deu ser.

Entre els personatges secundaris fora del club en si tenim una colla d'aficionats del Richmond que segueixen tots els seus partits des del pub de la Mae (Annette Badland), la propietària de caràcter fort que els serveix les cerveses i que no és menys fanàtica de l'equip que ells.

També coneixerem en Rupert Mannion (Anthony Head), l'insuportable exmarit de la Rebecca, la molt sàvia però també molt jove neboda d'en Roy, la Phoebe (Elodie Blomfield), l'implacable periodista Trent Crimm (James Lance) o el nerviós Leslie Higgins (Jeremy Swift), el número dos del club i de la Rebecca.

A hores d'ara potser us esteu demanant, com em passava a mi, com es reflecteix, el futbol en si, a la sèrie. Doncs bé, val a dir que els estàndards de producció de Ted Lasso són alts, però que les escenes de l'esport es veuen més aviat falses i amb una fotografia estranya, tot i que a mesura que avança la sèrie estan més treballades.

A banda d'això, hi ha atenció al detall amb l'aparició d'equips i escuts reals -malgrat que els jugadors que en duen les samarretes no ho són-, referències i inspiracions en jugadors i entrenadors que existeixen i cameos de personalitats de diversos àmbits del futbol anglès.

Però el protagonisme a Ted Lasso el tenen les persones, per això m'he entretingut tant en repassar els personatges principals i esmentar-ne alguns de secundaris. És una història de superació, de fe en els miracles, d'esforç i fins i tot una mica d'èpica, però aquesta sèrie va sobre els seus personatges, que construeix tan bé.

L'entrenador va aprenent sobre el futbol original sobre la marxa i aconsegueix un equip digne, però sobretot treballa amb persones humanes i els ensenya a ser millors individus a través de l'exemple, que és el seu objectiu independentment dels resultats esportius.  

Perquè aquesta és una sèrie que pertany al gènere de la comèdia dramàtica. Ens farà riure, i tant, té un humor molt especial, però els seus personatges tenen misèries, moments més fumuts i traumes, i en aquest sentit es fa força èmfasi en la importància de la salut mental, cosa que hem d'aplaudir.

Ara ja fa unes setmanes que la vaig acabar, així que no crec que parli en calent quan dic que des del segon capítol vaig tenir un sentiment de no voler que s'acabés mai. I me la vaig anar dosificant, perquè sabia que no era gaire llarga, però si fins ara no us he convençut del tot -en cas que tinguéssiu dubtes sobre si veure-la o no-, deixeu-me que us digui que, inesperadament, s'ha convertit en una de les sèries que més m'han agradat a la vida





Potser també t'interessa...

Related Posts with Thumbnails