Sèries: Haikyū!! (quarta temporada)

Així com vaig comentar la tercera temporada de Haikyû!! de seguida que va acabar la seva emissió a l'X3, en el cas de la seva quarta i última, per circumstàncies personals, l'he anat veient amb retard, en petites maratons -tot i que l'episodi final el vaig veure a temps- i, també per intercalar entrades sobre altres temes, al final he trigat una mica més del compte en portar-la al blog.

Sigui com sigui, és hora de parlar-ne, i serà l'últim cop, em temo, en molt de temps, perquè com he dit és la darrera part, i l'adaptació animada del que queda d'història serà, en teoria, una pel·lícula, però això se sap des de 2020 i encara no té data.

Amb el títol de Haikyû!! To the Top, i altre cop amb 25 episodis en comptes dels 10 de la curta tercera part, tot i que dividits en dues parts amb una pausa d'uns mesos, la quarta temporada de la sèrie arribava 3 anys i escaig després de la tercera, cosa que particularment em sembla una barbaritat i que, per sort, l'audiència catalana no ha hagut de patir, al preu de seguir aquesta història anys després de "quan tocava".

En fi, argumentalment, després de l'agònica però interessantíssima final prefectural de Miyagi, i assolit l'objectiu ideal d'arribar al campionat nacional de voleibol de batxillerat del Japó, posats a fer, toca intentar guanyar-lo.

Abans d'això, i com passava a la segona temporada, tindrem una bona colla de capítols de preparació, que inclouen entrenaments, sí, però aquest cop amb un context diferent, que és el de la invitació de la selecció japonesa sub-19 a en Kageyama per a una estada de prova, i la d'en Tsukishima a una altra estada, però dels millors jugadors de primer any de diversos equips. 

En Hinata s'escola en aquesta última, i per tant no el deixen participar oficialment en els entrenaments, però el deixen quedar-s'hi com a aplegapilotes, cosa aparentment humiliant però que li permetrà aprendre coses a les quals no havia donat importància fins llavors. Uns i altres, en tot cas, coneixen jugadors d'altres equips amb qui es tornaran a trobar al Nacional.

Un cop comença, per fi -tot i que no em queixo dels episodis previs- el tan esperat campionat, el Karasuno supera el primer partit i arriba el de la segona ronda, contra l'Inarizaki, un institut que no coneixíem però que és dels que acostumen a arribar lluny i, a més, intimida amb el seu potent grup d'animadors, que fan música tota l'estona i també esbronquen els rivals.

Això no seria prou, és clar, sense que l'equip fos competitiu, i ho és, liderat pels bessons Miya, que fan que el Karasuno s'hagi d'esforçar com mai per poder aguantar les seves envestides, cosa que dona lloc a un partit apassionant, llarguíssim pel que fa a nombre d'episodis, amb gairebé la segona meitat de la temporada dedicada.

Contribueixen a aquesta durada, com havia passat altres cops, les escenes de caracterització i aprofundiment en els personatges, flashbacks en què coneixem alguns dels membres dels equips rivals -i aquest és un dels punts forts de Haikyû!!, que aconsegueix que els comprenguem i ens identifiquem amb ells- i en què sabem més coses dels "nostres", i també escenes del present en què ens fem càrrec de la vulnerabilitat dels nanos, les seves preocupacions i l'esforç que fan per poder tenir, també, el seu moment de glòria malgrat els errors i les males ratxes.

Lamentablement, això també fa que, com he dit, el segon partit ocupi l'última part de la temporada. Què passa, doncs, amb la resta del campionat? L'aventura del Karasuno s'acaba aquí? La rivalitat amb el Nekoma de Tòquio, que fa anys que no es pot resoldre al nacional perquè l'equip de Miyagi no hi arribava, queda a l'aire?

Doncs no, serà el següent partit -no pas la final, seria massa forçat-, però no ho veurem a la sèrie. Tampoc als OVA, que han estat 5 entregues que aquí s'han emès en moments diferents de quan se suposa que s'havien de veure (però sense que hagi afectat en res, tot s'ha de dir). 

Això passarà a l'esmentada futura pel·lícula, així que espero que, si han de tornar a passar quatre anys per veure com continua tot plegat, ens beneficiem del fet que ja n'han passat gairebé tres des de l'emissió japonesa de l'últim episodi. 

En qualsevol cas, el camí fins ara ha estat apassionant, hem arribat a estimar una colla de personatges i a interessar-nos pel voleibol si abans no ens cridava gaire l'atenció, i almenys jo necessitaré saber com continua tot plegat, i espero no haver-me de comprar (o agafar de la biblioteca) els últims volums del manga en català que es començaran a publicar enguany, perquè en conjunt és un còmic força llarg. Què arribarà primer?

 

Lectures: Look Back

Que hi hagi comparativament un boom de manga en català des de l'any passat ens ha agafat a tots plegats força per sorpresa. No acabem d'entendre per què ara sí i fa 10-15 anys, no. Per què només s'apostava per coses molt segures i ara estan publicant o publicaran mangues d'èxit però sense necessàriament suport d'un anime català potent, o que sí que s'havia pogut veure a la televisió en català, però fins ara no s'havia provat de treure'n el manga, cas de Dr. Slump, Ranma 1/2 o One Piece. 

Les editorials deuen saber, és clar, si és el moment o no, però a mi em sorprèn particularment que hi hagi tan pocs volums únics en la nostra llengua. Hom pensaria que són apostes poc arriscades perquè, si no es venen, almenys no és una col·lecció que generi pèrdues. És un únic llançament. Però el cas és que hi ha molt pocs volums únics en català, com Barri llunyà o Jaco, i no n'esperava gaires més. En aquest sentit, el que ressenyo avui, a sobre, ha sortit en dues edicions simultànies, la senzilla i la de tapa dura, cosa que encara em descol·loca més.

Però no me'n queixaré pas, perquè per culpa del meu pèssim ritme lector actual em va molt bé que es publiquin obres curtes, i ja m'agrada que s'editin en la nostra llengua coses inesperades, encara que sigui perquè, en aquest cas, es tracta d'un volum signat per Tatsuki Fujimoto, autor de Chainsaw Man, que s'està publicant en català.

Look Back, que ens porta Norma Editorial, una de les editorials que estan llançant més coses en el nostre idioma, és un relat més o menys costumista sobre dues noies que dibuixen manga, i no puc dir-ne gaire cosa més per no carregar-me la gràcia del gir argumental que es produeix avançada l'obra, però em permetreu, espero, que parli de la premissa una mica més.

La Fujino, una d'elles, és una estudiant de quart de primària d'un poble que col·labora amb el diari de l'escola amb una tira còmica dibuixada amb els mitjans i l'habilitat que podríem esperar d'una persona de nou o deu anys.

Un dia, però, li demanen que cedeixi una mica d'espai a la col·laboració de la Kyômoto (per algun motiu, l'edició prescindeix de l'accent circumflex que sí que apareix a la contraportada), una companya hikikomori, és a dir reclosa a la seva habitació, que resulta que fa unes vinyetes de paisatges tremendament ben dibuixades.

Això podria desembocar en un relat d'enveja i competició, però el que fa la Fujino és sentir-se esperonada per millorar practicant nit i dia, cosa que se'ns narra amb força pàgines sense text i vinyetes grans on som testimonis del pas de les hores, els dies i les estacions.

Ja a secundària, la Kyômoto surt de la seva habitació i la Fujino l'empeny a fer un manga juntes i provar sort enviant-lo a un dels típics concursos que promouen les revistes japoneses de còmics.

Ja he explicat tot el que crec que és raonable sense rebentar res, el pas de les pàgines ens dirà si la cosa surt bé o no, però sí que hi ha, ho avançava més amunt, un gir argumental important.

És un esdeveniment d'aquells que ens canvien la vida i que ens fan reflexionar sobre què hauria passat si les coses haguessin anat d'una altra manera, que és el que fa Look Back a través d'escenes imaginàries, tot plegat amb un to malencònic, amb el sentiment de culpa planant sobre la història i una resolució esperançadora però agredolça.

No havia llegit res d'aquest autor, potser li dono una oportunitat a la molt diferent Chainsaw Man, però m'ha agradat el ritme narratiu ràpid que mostra en aquesta obra, ajudat per l'absència de text en moltes de les seves 160 pàgines (que no vol dir que no expliquin coses), així com també el seu traç gruixut però detallat.

Precisament per això, tanmateix, em quedo amb ganes de més i m'hauria agradat que la lectura convidés a prendre-se-la amb calma, però és d'aquells casos en què no devorar-la d'un sol cop demana un exercici de contenció.

Cinema: Creed III

Vaig descobrir que la pel·lícula s'estrenava per casualitat, veient que en alguna pàgina web o xarxa social se n'estava reproduint el tràiler de manera automàtica, cosa de la qual vaig fugir perquè no volia ni el més mínim spoiler.

Però conèixer la seva existència va provocar en mi la reacció de plantejar-me si, tot i les complicades circumstàncies personals per anar al cine tenint un fillet de 9 mesos, tindria ocasió de veure-la a la pantalla gran, com les dues entregues anteriors. I, per si de cas, vaig repassar la saga original, la meva preferida pel que fa a cinema, i també les dues pel·lícules que ja s'havien fet d'aquesta saga de seqüeles i alhora spin-offs.

I sí, malgrat que la cosa va anar d'un pèl per un virus que corria per casa, vaig poder veure Creed III al cinema i en versió original, encara que fos un ventós dijous a la nit i amb una congestió nasal considerable.

Així, després de molt de temps de l'última vegada, puc publicar una entrada d'aquesta secció del blog dedicada a les pel·lícules que veig al cinema.

Dirigida pel mateix protagonista, en Michael B. Jordan, que s'estrena en aquesta tasca, sobre un guió de Keenan Coogler i Zach Baylin, Creed III va ser concebuda -la no participació d'en Sylvester Stallone ho fa evident- per sortir de l'ombra de la saga Rocky, per bé o per mal.

Si Creed mostrava paral·lelismes amb Rocky i Creed II evocava una mica Rocky II i encra més Rocky IV, la tercera pel·lícula del fill de l'Apollo havia de tenir com a rival principal el fill d'en Clubber Lang, de Rocky III.

Els plans, però, van canviar i la cosa va anar per una altra banda. Sí que la història comença amb l'Adonis retirat després d'una breu però fructífera carrera, com li passava al personatge interpretat per en Sylvester Stallone a la tercera entrega de la saga original, però els paral·lelismes entre totes dues pel·lícules amb el tres en números romans s'acaben aquí. 

El matrimoni Creed gaudeix d'una bona vida, ara amb la nena uns anys més gran (a la segona part només hi naixia), i la Bianca s'ha adaptat a les circumstàncies de la seva malaltia auditiva i s'ha reciclat com a productora, però només amb això no hi hauria història, que ens arriba directament des del passat del protagonista en la forma d'un vell amic que el va a buscar després de 18 anys.

Són els que en Damian "Diamond Dame" Anderson (Jonathan Majors) s'ha passat a la garjola per uns fets sobre els quals se'ns van fent flashbacks i que remeten als dies feliços en què ell era un boxador prometedor i l'Adonis un amic més jove que l'acompanyava als combats.

Els somnis d'en Dame van acabar el dia que el van detenir, però li ha quedat l'espina d'esdevenir campió del món dels pesos pesants i demana al seu vell amic que, amb la seva influència i la cogestió del gimnàs llegat pel seu pare, faci realitat el seu desig.

Això posa l'Adonis en un compromís, atesa la manca d'una carrera professional per part del seu amic, i sense entrar en més detalls de la trama només diré que les coses es compliquen molt més del que temia el protagonista, que com no podia ser d'una altra manera haurà de posar-se els guants i pujar al ring un altre cop.

En surt una bona pel·lícula de boxa, volia saber més coses dels Creed i en aquest sentit n'estic satisfet, i m'agrada que s'hagi tingut el detall de repescar un redimit Viktor Drago, però s'allunya molt de l'esperit de Rocky, cosa que no passava amb les dues primeres Creed. 

No només argumentalment, sinó també en ritme (116 minuts és relativament poc per als estàndards actuals), estil de direcció i cinematografia, fins i tot. El mateix Michael B. Jordan cita, com a influències per a les coreografies dels combats, Bola de Drac, Naruto i Hajime no Ippo...

Per part del mestre Stallone, ha fet declaracions renegant del film i del tracte que ha rebut dels productors, que explicaria la seva absència de Creed III, on més enllà de l'esment del seu nom un cop no surt ni en forma de trucada telefònica recordant-nos que l'Adonis i ell es consideraven pràcticament família.

Em consta que el film ha agradat força, i s'ha fet èmfasi en lloar la nova direcció per la que s'ha apostat. 

Entenc que, per al públic cansat d'una saga aparentment eterna, sigui una cosa bona que s'allunyi de l'ombra del producte original, igual que ho intentava el personatge respecte al seu llegendari entrenador, però com que a mi ja m'hauria estat bé que fos "Rocky IX", trobo a faltar aquella essència que ha desaparegut del tot de la nova entrega. 

El temps dirà si els productes previstos per al futur de la saga fan fortuna, allà m'hi tindran, però veient aquesta pel·lícula veig amb uns altres ulls l'escena final de Creed II, amb un Rocky negant-se a pujar al ring a celebrar el triomf del seu deixeble perquè pugui volar sol. I això és el que fa, també en un sentit metacinematogràfic, a Creed III.