Menú

dimarts, 2 d’agost de 2022

Lectures: Bermudillo, volum 4

Doncs al final, com per desgràcia és costum i agreujat per la pujada de la dificultat de les dinàmiques familiar amb l'arribada d'un nou membre, he trigat molt a llegir el següent integral d'aquest còmic clàssic neerlandès, de manera que a l'últim paràgraf de les ressenyes deixaré de fer pronòstics sobre quan llegiré la propera entrega.

Sigui com sigui, ara ja he arribat al quart volum de l'obra del guionista Thom Roep i el dibuixant Piet Wijn i em disposo, com sempre, a fer-ne la crítica, que espero que us agradi i us provoqui prou interès com per llegir-ne, almenys, la primera entrega i, a partir d'aquí, decidir si és un còmic per a vosaltres. 

Aquest llibre conté els àlbums Los dientes de Cassius Gaius (1983), Los embrollos de Pip (1984) i El último trasgo (1985), publicats respectivament amb els títols originals de De tanden van Casius Gaius, Het flodderwerk van Pief i De laatste plager

És, a més, el primer integral en què els tres àlbums que el composen són inèdits en castellà fins ara, ja que l'anterior començava amb un que ja s'havia publicat fa molts anys, precisament el que jo vaig tenir de petit i que em va marcar prou com per buscar, molts anys després, quin còmic era aquell i començar a comprar-me'n -demanar per Reis, més aviat- els integrals, i els dos restants eren inèdits. Aquest cop, però, ja són 100% obres que el lector d'aquí llegeix per primer cop en castellà.

A la primera història, Los dientes de Cassius Gaius, ens trobem un relat diferent del que havíem vist fins ara, i que reconec que m'ha semblat el més fluix de tots els que he llegit, perquè ja no ens trobem una ambientació fantàstica amb éssers adequats a l'escenari, sinó que es tracta d'una història més aviat de misteri, gairebé detectivesca.

Resulta que en Bermudillo va a parar a un poble de costa en què es produeix contraban i els principals sospitosos de col·laborar amb els malfactors són una família de pescadors. El protagonista haurà d'ajudar-los a netejar el seu bon nom, encara que sigui in extremis.

No és, en absolut, una història avorrida, i ens torna a delectar amb un dibuix preciós i uns paisatges corprenedors, però hi falta la màgia, fins i tot la del farcellet màgic que sempre duu a sobre, que arriba a perdre temporalment durant la trama. 

Aquests elements fantàstics tornen a Los embrollos de Pip, en què, continuant el seu inacabable periple, l'homenet coneix un ésser màgic, el Pip del títol, que causa diversos problemes perquè encara és jove -només té uns segles de vida- i no té dominada del tot la màgia que el seu pare l'obliga a aprendre, cosa que provoca divertides -i perilloses- situacions amb la multiplicació, la divisió i la petrificació d'elements, a més d'algunes corredisses per dins del seu castell al més pur estil, tot i que força anys abans, de Jumanji.

El nostre entranyable protagonista no fuig prou lluny d'aquell lloc, sinó que es queda uns dies en un poble d'allà a prop, i al següent àlbum, El último trasgo, torna a trobar-se amb en Pip, i coneix els seus esbojarrats cosins, mentre intenten desfer un altre embolic, aquest cop atrapant un follet que se'ls ha escapat al món dels humans i que es dedica a fer, tal com correspon a la seva naturalesa, malifetes.

Aquests dos àlbums amb en Pip implicat són, doncs, els més divertits del quart integral, i no sé si ens el tornarem a trobar (ni ho vull saber encara), però són una mostra més de la mestria del tàndem creador de la col·lecció a l'hora d'anar donant forma a un univers ric en personatges, ambientacions i situacions de tota mena.

El volum acaba, com també és costum, amb extres: en aquest cas tenim una història curta de Nit de Nadal amb un convidat molt especial, un text sobre la creació de Los dientes de Cassius Gaius, un altre sobre les circumstàncies, casualitats i coneixences que es van donar per a la creació d'en Bermudillo i les seves aventures, i finalment un repàs a diverses edicions estrangeres, és a dir no neerlandeses, del còmic.


 





dimarts, 26 de juliol de 2022

Sèries: Stranger Things (quarta temporada)

Dos anys després de l'última temporada llançada d'aquesta sèrie que ha estat una de les sensacions dels últims anys i un dels trumfos de Netflix, i amb un procés de filmació i producció que sens dubte ha patit les conseqüències de la pandèmia en forma de retards, ha arribat, per fi, la continuació.

Amb l'acció situada vuit mesos després del final de la tercera temporada, i amb el que això significa pel que fa al creixement físic del repartiment adolescent, com es va notar per exemple a Game of Thrones, passem per alt aquesta distorsió entre el temps real i el temps transcorregut a la història per gaudir d'una temporada apoteòsica que, almenys jo, vaig començar a mirar amb el convenciment que era l'última, però que s'ha confirmat, i tal com acaba es nota, que no ho és. La propera, que ves a saber quan s'estrenarà, sí que tindrà aquest honor. Per cert, aviso que no m'entretinc en detalls, però que naturalment hi ha un mínim d'spoilers. Entenc, doncs, que continuareu llegint si l'heu vist i us interessa conèixer la meva opinió al respecte.

Stranger Things 4, que és el format amb què anomenen les temporades d'aquesta sèrie, és l'esperadíssima -perquè s'ha fet esperar, però també per com van acabar les coses a la tercera temporada- represa d'una història fascinant i dissenyada expressament per tocar-nos tota la fibra nostàlgica, i si em passa a mi, que no vaig ser consumidor de cinema als anys 80 perquè hi ha costums familiars diversos, m'imagino que els que sí que van mamar aquella cultura s'ho deuen passar allò més bé, altrament aquesta sèrie no tindria el mateix impacte.

Sigui com sigui, els nostres amics de Hawkins, Indiana, tornen a patir per culpa d'un mal sobrenatural, i no és que tinguin mala sort i tot els passi a ells, sinó que se'ns explica que tot està relacionat amb el que ha anat passant en temporades anteriors. 

Al principi no se sap, això, i el que preocupa els veïns és que comencen a tenir lloc assassinats en estranyes circumstàncies, amb víctimes que presenten les extremitats trencades i els ulls rebentats.

Com a espectadors sabem que aquestes morts tenen un caràcter sobrenatural relacionat amb l'Upside Down, però això la gent no ho sap, i busca un boc expiatori deixant-se endur per les circumstàncies.

Es tracta de l'Eddie Munson (Joseph Quinn), repetidor empedreït de l'institut de Hawkins i líder del club Hellfire, dedicat al rol, concretament de Dracs i Masmorres, a més de petit camell. Com que la primera víctima apareix a casa seva, la gent suma dos i dos i ell esdevé l'enemic públic número u. Està basat, per cert, en el cas real d'en Damien Echols, que va estar empresonat molts anys acusat d'assassinat pel seu aspecte.

Trobo que és un personatge molt interessant, intens i pallasso però, un cop el persegueixen i comença a veure les coses terrorífiques que presencia, canvia i esdevé un paio paranoic i espantadís, però entranyable.

La colla que ja coneixíem, en canvi, està tristament avesada a aquests fenòmens i, en certa manera encapçalada per l'entusiasta Dustin, es proposa netejar el nom de l'Eddie -líder del club al qual pertanyen els nanos protagonistes de les primeres temporades- mentre investiga l'origen dels assassinats i, armada amb l'experiència en el sector, també pretén acabar amb l'enemic, que anomenen Vecna, precisament com un que surt a Dracs i Masmorres.

És aquest el nucli aventurer d'una temporada -que d'altra banda té la part terrorífica més marcada que mai- amb un grup d'adolescents que, treballant en equip i amb l'ajuda de més d'un cop de sort, van assolint els seus objectius sense quedar excessivament traumatitzats per allò que viuen, i superant obstacles que normalment requeririen la presència d'adults experimentats, al més pur estil del cinema dels 80 i principis dels 90.

Aquest cop, però, hi ha una part del grup, on ja s'han integrat indiscutiblement els grans (Steve, Robin, Nancy i Jonathan), que viu la seva pròpia subtrama ben lluny d'allà, a Califòrnia, i és que la Joyce s'hi va mudar amb els seus fills Will i Jonathan i l'Eleven. 

Allà, però, mentre la noia intenta assimilar que ha perdut els poders, també pateix assetjament escolar, i una cosa s'acaba relacionant amb l'altra de manera que acaba, sense ser conscient de les conseqüències que tindrà, al laboratori del doctor Brenner, que li promet que li retornarà els poders, però no li diu que el mètode per aconseguir-ho serà extremament traumàtic. 

La gran incògnita del final de la tercera temporada va ser l'aparent mort d'en Hopper, que als crèdits se'ns donava a entendre que havia sobreviscut i, efectivament, en aquesta temporada es confirma. Això dona lloc, de manera una mica forçada, tot s'ha de dir, a una aventura de cerca i rescat per part del personatge interpretat per la Winona Ryder i l'excèntric Murray, que se'n van a la URSS a buscar en Hopper.

El pare adoptiu de l'Eleven, capturat pels soviètics i forçat a treballar en un gulag, sobreviu com pot i ens mostra escenes molt dures de la vida en aquests camps de treball, però aquesta subtrama, de manera sorprenent, té els moments més humorístics de la temporada.

Tenim, amb la quarta temporada de Stranger Things, un seguit de subtrames estretament relacionades entre elles, i més denses que mai, que tot i així conformen un conjunt d'allò més amè, que fa que no ens resulti pesat veure cap dels capítols, alguns d'una durada inusual -l'últim, el novè, de 2 hores i 20 minuts!-, al contrari: ens manté enganxats i amoïnats per tots els personatges del bàndol dels protagonistes i els seus éssers estimats.

Veiem com els nanos i les nanes han crescut, han canviat físicament i en alguns casos d'interessos i tot, com pateixen pels problemes típics de l'adolescència -especial menció al pobre Will- i com els personatges es dispersen geogràficament i, tot i així, aporten cadascun d'ells el seu esforç per acabar amb l'enemic, que a sobre té un origen d'allò més treballat i adient a la història que se'ns ha estat explicant fins ara.

Amb les habituals referències a la cultura popular cinematogràfica vuitantera, entre les quals la inevitable, per la naturalesa semblant, d'en Vecna cap a Malson a Elm Street -saga a la qual també es fa una curiosa metarreferència-, Stranger Things 4 és una delícia de veure, escoltar i, en general, seguir.

Té moments espectaculars, excel·lents efectes especials -els flashbacks de l'Eleven de petita contenen fins i tot retocs digitals de la cara d'una nena perquè coincideixi amb la Millie Bobby Brown en aquella suposada edat, i es nota una mica però poc a poc hi arribarem-, un acompanyament musical digne de l'època en què té lloc l'acció, amb el synthwave que tant ens agrada, i les trames que transcorren en paral·lel són prou interessants en si mateixes, però formen un conjunt d'enorme qualitat per a una sèrie que no es mereix una altra cosa. 

Stranger Things és una sèrie a la qual se li han permès coses que a d'altres no, com ara el retoc posterior d'alguns efectes especials que no estaven llestos el dia de l'estrena, o que aquesta quarta part hagi estat més llarga, i amb capítols més llargs, en comptes de dividir-se en dues temporades com hauria passat amb qualsevol altra, a més que s'ha partit en dues parts, de 7 i 2 episodis respectivament, separades per només 2 mesos perquè els germans Duffer van veure que necessitaven un capítol extra i Netflix, altre cop, els va dir que sí. 

És una sèrie a la qual se li ha permès tot i que té un pressupost extraordinari, però ha valgut la pena, i la quarta temporada ens promet una cinquena part que espero que no ens faci esperar dos anys com aquest cop i que, si és tan espectacular i èpica -el combat final contra en Vecna és digne dels combats més emblemàtics de Bola de Drac- com aquesta, ens deixarà amb un regust inigualable. El llistó és altíssim. 












dimarts, 19 de juliol de 2022

Sèries: The Flash (vuitena temporada)

Ja fa un temps que, en publicar entrades sobre les últimes temporades d'aquesta sèrie, dic que mostra símptomes d'esgotament, que ja no em diverteix, etc. 

Tanmateix, no deu ser aquesta l'opinió de l'audiència ni de la cadena The CW, que la mantenen viva i fins i tot l'han renovat per a una novena temporada mentre s'han carregat sèries que a mi m'agradaven més, i a sobre totes juntes, com Batwoman i, de manera molt dolorosa per a mi, Legends of Tomorrow. Amb la finalització natural, fa temps, d'Arrow i la més recent, però ben tancada, de Supergirl, ara del famós Arrowverse només ens queda The Flash, i com és habitual procedeixo a comentar la seva vuitena temporada.

La vuitena temporada de The Flash no m'ha semblat pas un desastre, vull que això quedi clar. El que passa és que les pauses constants, cada cop més aleatòries -almenys per a l'espectador- que es fan en l'emissió de les sèries estatunidenques provoquen que la trama d'aquella mateixa temporada em vagi quedant molt lluny i la percepció global que en tinc estigui marcada pel tram més recent.

Dic això perquè, repassant a la Wikipedia quines han estat les trames i subtrames de la temporada he recordat que hi va haver coses que em van agradar, i m'adono que la temporada en si m'ha cansat una mica -o m'ha continuat cansant com l'últim parell d'anys-, però seria més just considerar que té alts i baixos.

La temporada s'ha dividit en diversos arcs argumentals i el primer comença fortet, almenys a mi em va semblar una innegable millora respecte al que feia temps que s'arrossegava. Es tracta de la saga Armageddon, en què un ésser arribat del futur assegura a en Barry Allen que serà el causant de la fi del món i que ve per eliminar-lo.

Tot plegat té a veure amb una reescriptura de la línia temporal que provoca uns canvis molt específics dels quals només és conscient l'angoixat protagonista, que s'ha convertit, de cop, en un home odiat i el responsable d'una mort important a la família.

Després d'un breu interludi de dos episodis, la nova saga, anomenada Death Revisited, gira al voltant d'una sèrie d'assassinats en què les víctimes apareixen totalment carbonitzades, i té el Team Flash desorientadíssim respecte a les seves motivacions.

En un gir de guió, sembla que el responsable d'aquestes morts és un vell conegut de la sèrie, però el més important de tot plegat és que, després del que és una saga no especialment interessant, tenim, ara sí, una mort a la família.

Ens hem passat uns anys veient créixer una sèrie de personatges i coneixent-los i estimant-los cada cop més, i ara hi ha hagut una mena de relleu amb la marxa d'en Cisco i l'arribada dels interessants, però clarament de menys categoria, Chester i Allegra, que val a dir que la vuitena teKillermporada s'encarrega de caracteritzar i no cauen en absolut malament.

Però jo en Cisco i la Caitlin els duc al cor, i aquesta última en realitat ara ja era la "germana de". La Killer Frost, darrerament Frost a seques, és un d'aquells casos d'enemiga reconvertida en aliada, i s'havia fet estimar moltíssim, però aquesta temporada ens ha deixat, i ara ho dic com a eufemisme de dinyar-la. La qüestió és... per quant de temps?

Després d'un segon interludi en què destaca més que res un episodi en què el cos d'en Barry envelleix a mesura que utilitza la força de la velocitat per culpa de l'artilugi d'un enemic, l'últim arc argumental de la temporada es diu It's All Negative i és, en la meva opinió, molt avorrit i, sobretot, complex, cosa que no hi ajuda.

Les sagues no se succeeixen de manera brusca, sempre hi ha elements que es planten i es van desenvolupant fins que passen al primer pla, i en aquest cas havíem vist l'Iris agafant una misteriosa malaltia temporal -no que duri un temps i prou, sinó que té a veure amb el Temps-. El cas és que arriba un moment que desapareix i es revela que la culpa la tenen les Forces que vam conèixer a la temporada anterior, tot i que en versió negativa i duent a terme un pla de reestructuració dels equilibris després que en Flash prengués a l'Eobard Thawne la seva Força de la Velocitat negativa durant la saga Armageddon. 

Veig que només són 4 episodis, però a mi aquesta saga se m'ha fet massa llarga, i difícil de comprendre i digerir. 

Tot acaba més o menys bé, però de cara a la novena temporada a mi el que em crida l'atenció és si se sabrà l'efecte que ha tingut a la línia temporal l'accidentada i registrada visita que van fer al present els fills d'en Barry i l'Iris

Pel que fa la resta, no tinc un interès especial en veure com evolucionen els poders de la Cecile, que en aquesta temporada els ha vist augmentar, ni en el futur d'en Chester i l'Allegra, però demano als guionistes que sàpiguen trobar enemics interessants, que no siguin més del mateix. Aquesta temporada ha sigut, com la setena, un intent d'això, amb diverses trames i no un sol enemic desesperantment invencible com va passar amb alguns de temporades anteriors, però trobo que no han acabat de tenir un interès gaire elevat. Hi ha marge per millorar.








Potser també t'interessa...

Related Posts with Thumbnails