Menú

dimarts, 17 de maig de 2022

El temps no perdona: Nip/Tuck

Ara feia temps que no escrivia una entrada d'aquesta secció pensada per veure com han tractat els anys, física i professionalment, els principals intèrprets de sèries que em van agradar. Són entrades que m'ajuden a cobrir forats quan no tinc material relacionat amb lectures, cinema o sèries sobre el qual escriure, però que encara que no ho sembli donen força feina. 

Sigui com sigui, després 12 anys del seu final, m'agradaria saber què va passar amb les persones que van posar el rostre i la veu als personatges de Nip/Tuck, una sèrie de quan TV3 encara comprava bones produccions televisives estrangeres.  

Comencem amb en Julian McMahon, l'actor australià que encarnava el cràpula d'en Christian Troy. Ara té 58 anys i quan va fer Nip/Tuck no era precisament un novell a la televisió, l'havíem vist per exemple a Charmed. A més, feia de Dr. Doom a les pel·lícules d'Els 4 Fantàstics dels anys 2000.

De cinema no n'ha fet gaire, al llarg de la seva carrera, de manera que el paper de superdolent podríem dir que és el més destacat que ha fet en aquest sentit, però a la televisió se l'ha pogut veure més: va sortir, per exemple, en 6 dels 13 episodis de Hunters i a la sèrie de superherois Runaways entre 2017 i 2018, però sobretot i de manera més recent ha estat el protagonista d'FBI: Most Wanted, una sèrie spin-off d'FBI, on també va sortir com a convidat, igual que a FBI: International

El seu soci a la clínica de cirurgia estètica, i coprotagonista de la sèrie, era en Sean McNamara, amb la cara i la veu d'en Dylan Walsh. Ara té també 58 anys i de cinema en va fer més que el seu excompany, però res de gaire destacat. 

A la televisió també hi ha treballat més, i a més de petits papers com podem veure al currículum de qualsevol actriu o actor, en el seu cas hi ha feines de llarga durada. El més destacat en aquest sentit són el d'Unforgettable (2011-2016), amb 61 episodis, un dels papers principals a la cancel·lada Life Sentence (2018), un de recurrent a Blue Bloods des de 2019 i el de general Sam Lane i sogre del protagonista a Superman and Lois des de 2021, quan va començar la sèrie.  

Completa el triangle protagonista, mai més ben dit, la Julia McNamara, interpretada per la Joely Richardson, que ara té 57 anys i que després de fer Nip/Tuck va sortir en algunes pel·lícules directament per a televisió, a més de fer força cinema. 

Tornaria a sortir en una sèrie amb més de dos capítols a The Tudors (2010), i el 2017 tindria un dels papers principals a Emerald City, cancel·lada al cap d'una sola temporada. Va tenir un paper principal a la minisèrie de 2018 The Rook i va sortir dos cops a The Blacklist, un el 2020 i un altre aquest 2022. Properament, però, la veurem a la sèrie The Sandman -sí, l'adaptació del còmic de Neil Gaiman-.

El fill que complicava el triangle era en Matt McNamara, interpretat per un John Hensley que ara té 44 anys però que no ha treballat gaire, no. De fet, tot i trobar una producció concreta recent on ha aparegut, l'única imatge que hi havia era aquesta, i no és gaire nítida. 

Pertany a la sèrie NCIS, on va sortir en 3 episodis el 2021. Abans d'això, el més destacat va ser el seu pas de 13 episodis per How to Get Away with Murder, entre 2017 i 2019, i la resta tot d'aparicions d'un o dos episodis com a màxim en diverses sèries. No li dedicaré un apartat, a la seva germana Annie, perquè després de Nip/Tuck sembla que no va tornar a actuar. Per tant, ho va deixar quan encara era menor d'edat.

Una altra que ho va deixar, però per motius que sí que va explicar el 2020, de quan és la foto, és la Kelly Carlson, que feia de Kimber Henry, l'actriu amb qui en Christian mantenia una relació turbulenta i intermitent. 

Ara té 46 anys i l'últim cop que se la va poder veure actuar va ser el 2020, a la pel·lícula The Reason. Tanmateix, entre el final de la sèrie que la va fer famosa i aquest film, Carlson només va aparèixer en 8 episodis de Ghostfacers el 2010, que hauríem de veure si va ser després o abans del final de la sèrie, ja que 2010 va ser quan va acabar Nip/Tuck, un capítol de The Finder el 2012 i el telefilm Jimmy, el 2013. Després es va retirar per acompanyar el seu marit, un militar. 

I acabarem, perquè de personatges n'hi havia molts, però per la naturalesa de la sèrie la majoria feien aparicions d'un sol episodi i, els que no, tampoc no han quedat tant en el record, amb una actriu que probablement té el millor nom (artístic) que he vist mai, la Roma Maffia, que feia de la infermera Liz Cruz.

A punt de fer els 64 anys quan es publica aquesta entrada, ja abans de Nip/Tuck tenia un extens currículum, però després tampoc no ha parat de fer coses. Les més destacades, 4 episodis de Grey's Anatomy entre 2012 i 2013, 19 aparicions a Pretty Little Liars de 2013 a 2017 i 5 a Billions, d'on surt la foto que he posat, entre 2020 i 2021.

Us en recordeu, de la sèrie? A mi m'agradava molt, i mantinc l'esperança de tenir temps de tornar-la a mirar algun dia, després de la qual cosa li dedicaria una entrada, com no vaig fer en el seu moment. Com hem pogut veure, però, d'un repartiment curt pel que fa a intèrprets principals no tots han tingut la mateixa sort, i en alguns casos fins i tot han desaparegut del mapa. Una llàstima.

 

 







dimarts, 10 de maig de 2022

Cinema: Doctor Strange in the Multiverse of Madness

Fa cinc anys i escaig vaig publicar l'entrada sobre la primera pel·lícula d'un personatge de Marvel que s'ha anat fent el seu lloc a l'Univers Cinematogràfic de la companyia amb petites aparicions i intervencions cabdals, però que fins ara només tenia una pel·lícula en solitari.

Ara, i sense deixar d'interactuar amb altres personatges d'aquest ric univers, les seves aventures tenen una seqüela i ha estat l'última pel·lícula que veuré al cine en moltíssim temps, perquè en qualsevol moment arribarà el meu segon plançó i després tocarà seguir les noves propostes a les plataformes de streaming -i amb les petitíssimes finestres amb què es treballa actualment no serà pas cap gran drama-, de manera que també aquesta serà l'última entrada de la secció Cinema en, com a mínim, mesos.

Doctor Strange in the Multiverse of Madness està dirigida per Sam Raimi, i no pas pel director de la primera entrega, Scott Derrickson, i trobo que és una mica poètic perquè ell va dirigir la trilogia de l'Spider-Man dels anys 2000, referenciada a la recent Spider-Man: No Way Home.

El concepte de multivers a Marvel no és pas nou, ni tan sols al cinema/la televisió, i a la darrera pel·lícula de l'Home Aranya se'n va fer un bon ús, i precisament allà hi va tenir un paper cabdal el Doctor Strange, que aquí s'enfronta a més variants del multivers en una trama que l'afecta més directament.

El film comença amb un espectacular in media res, que dona lloc al cap de poc a una altra escena de lluïment d'efectes especials, monstres digitals i destrucció de la propietat urbana, una anticipació del gran ritme que té al llarg dels seus 126 minuts de metratge.

A partir d'aquí vull avisar que, tot i que es tracta d'una seqüela i que no crec que els 24-25 que llegireu aquesta entrada (creieu-me, són els números aproximats que estic veient sobretot quan parlo de cine) ho feu sense tenir el bagatge corresponent i, probablement, ja l'haureu vist i espereu trobar-hi una opinió per contrastar amb la vostra, un mínim d'spoilers sí que hi  haurà, i en aquest cas no es pot dir allò de "al tràiler s'explica", perquè repassant-lo m'adono que aquell muntatge altera les coses de tal manera que és un film molt diferent del que es pot deduir mirant-ne el tràiler.

El cas és que el protagonista, que també és un dels que van desaparèixer durant cinc anys per culpa d'en Thanos i això ha tingut repercussions a la seva vida privada, viu tranquil·lament al seu santuari de Nova York, però un bon dia té un somni en què intenta ajudar una noia, l'América Chávez (Xóchitl Gómez) a trobar el Llibre de Vishanti, que permet al seu posseïdor fer qualsevol encanteri per derrotar l'enemic. 

Resulta, però, que aquesta noia apareix a la realitat fugint d'un monstre i, després que tant l'Strange com en Wong l'ajudin a derrotar aquesta mena de Shuma-Gorath, els explica que té el poder de travessar el multivers

Sempre és recomanable anar a veure les pel·lícules sabent d'on venim, però evitant teories i notícies sobre qui hi surt i qui hi deixa de sortir, i m'alegro d'haver-ho aconseguit en aquest cas. D'acord, va ser perquè em vaig trobar amb què de sobte l'estrenaven i m'havia marxat del cap, però agraeixo la sensació que vaig sentir veient certs cameos i no sabent, fins que ho estava veient en directe, quina seria la implicació d'un personatge com la Wanda Maximoff, la Scarlet Witch, que vam deixar levitant al final de la magnífica minisèrie Wandavision

No vull, per si casualment algú que llegeix aquesta entrada vol veure la pel·lícula i encara no ho ha fet, revelar res més al respecte, però recordem que el personatge interpretat per l'Elizabeth Olsen està obsessionada amb una realitat que no és la seva. I no vull dir res més.

Al capdavall, Doctor Strange in the Multiverse of Madness és la història d'una guerra, i això garanteix espectaculars combats plens d'efectes especials i moments èpics i heroics, i aquí hi juguen un paper important els companys mags de l'Strange, i els mestres i els estudiants del santuari de Kamar-Taj, que aquest cop apareix relativament poc en comparació amb el primer film.

Però el multivers en si és un concepte que dona molt de joc, i ens permet gaudir de versions alternatives de les coses que ja coneixem, que és quelcom que sempre funciona si està ben fet, i és el cas. També de versions alternatives dels personatges, i sense voler fer spoilers d'alguna de les sorpreses més interessants, aquest film lliga magistralment universos cinematogràfics que fins ara anaven per lliure o, si més no, que no ens havien volgut dir explícitament que formaven part de la mateixa gran família tot i que en la seva versió original en còmic sí que ho fossin. I ja callo.

A banda de combats, festivals visuals i algun moment estranyament absurd i que frega el ridícul -em venen al cap una de les encarnacions del Doctor Strange i el "combat musical"-, i de tocs de cinema de terror innegables, també és una pel·lícula sobre el dol, el dolor de la pèrdua, l'amor incondicional més enllà del que és raonable, i l'acceptació dels propis errors i de la necessitat de tirar endavant i saber-se perdonar un mateix.

El Doctor Strange ha tingut la seva segona pel·lícula en solitari, ja tocava, i se'ns promet que n'hi haurà almenys una altra, però de moment ha aconseguit, si no ho havia fet ja la primera entrega, provocar el meu interès per un personatge que, a priori, i com he dit molts cops en casos similars, no em cridava gens l'atenció perquè a mi la màgia als còmics de superherois m'avorreix una mica. En cinema, com a mínim, m'està encantant.

 

 


dimarts, 3 de maig de 2022

Sèries: Pam & Tommy

Us en recordeu, del famós vídeo domèstic de la Pamela Anderson i en Tommy Lee? Jo no el vaig arribar a veure, perquè en aquella època (1995) amb prou feines tenia un PC per primer cop des de feia un any, com per a sobre tenir internet abans que es popularitzés al nostre territori... Però el cas és que recordo que se'n va parlar, del fet que s'havia filtrat. Va ser una d'aquelles coses que passen als famosos i que acaba sabent tothom.

Doncs bé, basada en un article de la revista Rolling Stone de 2014, se n'ha fet una minisèrie de 8 episodis que podeu trobar a Disney+ i que he volgut veure perquè m'agraden les històries basades en fets reals i perquè els intèrprets que la protagonitzen em cridaven l'atenció, i ara en parlaré.

Pam & Tommy va ser dirigida per Craig Gillespie (I, Tonya i Cruella) i els seus 8 episodis es van afegir a la plataforma Hulu dels Estats Units entre febrer i març d'aquest 2022, i se situa temporalment en el període entre 1995 i 1998, el que va durar el matrimoni entre la vigilant de la platja Pamela Anderson (Lily James, vista a Downton Abbey, Mamma Mia! Here We Go Again...) i el bateria de Mötley Crüe, en Tommy Lee (Sebastian Stan, el Soldat d'Hivern de l'Univers Cinematogràfic (i ara televisiu) Marvel).

No parla únicament de la turbulenta història d'aquella cinta, encara que sigui el motiu principal pel qual existeix la pròpia sèrie, sinó també de com es van enamorar els dos protagonistes i, amb la impulsivitat que els caracteritzava, van anar cremant etapes encara més ràpid del que ens tenen acostumats els estatunidencs -ella és canadenca, però se m'entén- pel que fa a les relacions sentimentals. 

Tot plegat arrenca quan el fuster Rand Gauthier (Seth Rogen, també productor executiu que havia de col·laborar amb el seu col·lega James Franco, que es va desvincular d'un projecte que també havia de protagonitzar), emprenyat legítimament amb les males maneres amb què el tracta en Tommy Lee quan li està reformant la casa, decideix robar-li una caixa forta per cobrar-se els calés que li deu, però hi troba una cosa potencialment molt més valuosa.

Resulta que la parella havia gravat en una cinta vídeos domèstics amb les seves relacions íntimes i el fuster, aficionat al porno i amb contactes en aquest sector, la mostra a un director conegut seu, l'Uncle Miltie (Nick Offerman), i junts la posen en circulació per tal de treure'n profit econòmic.

La cinta es va obrint camí al mercat clandestí dels VHS mentre internet va traient el nas i les regulacions pel que fa als drets comercials sembla que encara no existeixin, però els que la protagonitzen continuen les seves frenètiques vides i mantenen intactes els seus somnis d'èxit, que els fan fins i tot entranyables malgrat el despotisme d'ell respecte a qualsevol que no sigui la seva dona, i anem coneixent facetes de l'actriu que probablement desconeixíem per culpa de l'encasellament en el seu personatge televisiu, en el que és una construcció de personatges trobo que excel·lent.

Però les coses, amb el temps, es van complicant en tots els sentits: com tantes altres parelles d'aquell àmbit geogràfic, i especialment les de famosos, els ha faltat un període de coneixença pausada i hi ha força diferències entre ells; per altra banda, les coses per a en Rand es van emmerdant perquè voler fer diners ràpidament normalment no és bona idea, i a partir d'aquí la sèrie abandona el seu to d'humor negre -amb algun moment televisivament delirant, sobretot el de la primera trobada íntima entre la Pam i en Tommy- i passa al drama.

És probable que ens hagi atret, d'aquesta història, el morbo de conèixer la història real del que va passar amb aquell vídeo, com va circular i quines en van ser les conseqüències. Això ens ho dona, és clar, però també es parla de com afecta cadascun dels personatges implicats, i en particular una Pamela Anderson que, en ser dona en una indústria com la del cinema i la televisió, pateix més que ningú sense tenir-ne cap culpa, perquè al capdavall tot és una venjança d'un fuster envers un mal client que se surt de mare i esquitxa més gent de la que hauria d'haver patit els efectes d'aquella acció.

Veurem com la nostra simpatia inicial amb el personatge secundari ultratjat vira cap a la indiferència pel que li passi, i és que tot i que les seves víctimes són celebritats que sembla que estiguin per damunt de tot, no deixen de ser persones i tenen, com tothom, i encara que siguin rostres públics, dret a la intimitat i a fer el que vulguin en la seva vida privada sense que se n'assabenti tothom. 

Recomano aquesta sèrie per la història real que explica i també, no volia estar-me d'esmentar-ho, les interpretacions de la parella protagonista -no tant la d'un Seth Rogen que, tot i ser un actor que segueixo, aquí no m'ha convençut com a personatge dramàtic-, que a més va passar per un procés de caracterització brutal per assemblar-se al màxim a les persones reals que encarnaven, ell amb un munt de tatuatges col·locats i ella amb pròtesis dentals, mamàries i fins i tot al front. Però que aquest aspecte no ens distregui: les seves actuacions valen molt la pena. 





Potser també t'interessa...

Related Posts with Thumbnails