Lectures: Segador

Ara feia força temps que no llegia un llibre del Discmón, i el que tenia pendent -perquè encara n'hi ha un de publicat que no tinc- estava protagonitzat precisament pel meu personatge preferit de l'esbojarrat univers de Sir Terry Pratchett, de manera que de ganes de llegir-me'l no me'n faltaven, però li han passat altres coses al davant perquè, atès el ritme de publicació d'aquesta saga en català, me la vull dosificar en la mesura del possible.

Segador és el nom d'aquesta novel·la de 1991 que és la segona protagonitzada per la Mort personificada i l'onzena general del Discmón. Com havia passat a Morth, aquí ens trobem el divertit personatge abandonant el seu deure altre cop, però per motius diferents: els Auditors de la Realitat consideren que està desenvolupant una personalitat massa independent i l'envien a viure entre els humans.

Allà, adopta el nom de Bill Porta i s'integra en una comunitat agrícola segant espigues com abans segava vides, i la interacció amb els humans, dels quals no coneix els costums a un nivell profund, provoca un munt de situacions i equívocs que ens arrenquen més d'un somriure, però a poc a poc estableix vincles amb els seus companys. 

Per altra banda, mentre no arriba el seu substitut, al Discmón es comencen a produir fenòmens paranormals atès que l'equilibri entre la vida i la mort s'ha trencat, i l'autor ens mostra la seva particular i satírica visió d'un repertori de monstres clàssics i altres tòpics del gènere del terror.

El caos és absolut a Ankh-Morpork i rodalies, mentre que la vida de la Mort és pràcticament un oasi de calma i tranquil·litat, i personalment són aquestes escenes, les de la Parca, les que més m'han agradat. A més, part del videojoc Discworld II, amb què vaig descobrir l'existència d'aquests llibres, es basa en els fets d'aquesta història, de manera que em sento més preparat per jugar-hi seriosament algun dia.

Un altre volum ben interessant i divertit del Discmón, i encara que no sé si Mai Més té plans de continuar la saga en català, espero que sí i poder llegir més aventures d'aquest simpàtic esquelet amb dalla.
 
 

Sèries: His & Hers

Avui us porto una altra minisèrie amb cares conegudes, una fórmula que acostuma a atraure la meva atenció perquè soc així de simple -tot i que també m'agrada una bona sèrie britànica d'aquestes que saben fer tan bé encara que no conegui ningú del seu repartiment-, i quan vaig veure el tràiler d'aquesta em va convèncer de seguida.

El seu desenvolupament, però, fa uns girs que potser no són d'alta televisió, cosa que no és necessàriament dolenta, però ja hi arribarem.

Basada en una novel·la de 2020 escrita per Alice Feeney, el 8 de gener d'aquest 2026 s'estrenava a Netflix, desenvolupada per William Oldroyd, aquesta minisèrie de 6 episodis anomenada His & Hers, un thriller de misteri ambientat a la petita població de Dahlonega, a Georgia (Estats Units), que un dia es desperta amb l'aparició del cadàver d'una dona brutalment assassinada al mig del bosc.

Com es pot esperar, la trama gira al voltant de les investigacions per desemmascarar i detenir la persona responsable del crim, però la particularitat d'aquesta sèrie és la relació directa que tenen amb la víctima els dos protagonistes. 

Ell és l'inspector Jack Harper (Jon Bernthal, en Frank "Punisher" Castle de Marvel), de la comissaria del xèrif del comtat de Lumpkin, que per circumstàncies que es van explicant a la sèrie, es veu obligat a amagar fets i adulterar proves perquè tot plegat no l'esquitxi.

El cas atrau una atenció inusual, especialment dels mitjans de comunicació, cosa que amoïna especialment en Jack, perquè la reportera més agressiva és algú que coneix bé, i que presentarem a continuació.

És l'Anna Andrews (Tessa Thompson, vista a la saga Creed i a Westworld, per exemple), presentadora de televisió molt famosa que, per motius personals que també es revelen aviat però que m'estimo més no tocar per no espatllar res, es va haver d'agafar un permís d'un any i, ara que intenta tornar a treballar, es troba que li han pres el lloc.

"Casualment" Dahlonega és el poble on es va criar, i també té una implicació personal amb la víctima, cosa que fa poc plausible que se li permeti treballar en el cas encara que sigui com a informadora, i que és una d'aquelles coses que abans he dit que no situarien la sèrie en l'excel·lència pel que fa al guió. Però, a més, i ara sí que em temo que he de fer un petit spoiler del primer episodi, està casada amb en Jack.

Com a tercer personatge que voldria destacar -n'hi ha d'altres que m'estimo més no tocar per mantenir el misteri en la mesura del possible- tenim la companya assignada a en Jack, provinent de Boston, anomenada Priya Patel (Sunita Mani, vista a GLOW i a Mr. Robot), que encara que té menys experiència aviat comença a veure comportaments estranys en el seu company, i duu a terme una investigació paral·lela quan la cosa comença a fer-li massa pudor.

La sèrie, evidentment, ens presenta altres personatges, sobretot amistats de la víctima que també estan relacionades d'una manera o d'una altra amb en Jack i l'Anna, així com algun sospitós massa evident que ja suposem que no serà el culpable, però que també emmerda la investigació. També hi tenim el càmera Richard Jones (Pablo Schreiber, vist a Orange is the New Black) i la nova presentadora estrella, la seva dona, la Lexy Jones (Rebecca Rittenhouse).

Un seguit de despropòsits i mostres de manca de professionalitat per part de tots plegats fan el cas més complex del que hauria de ser, però la seva resolució en un gir final inesperat fa que, almenys per a mi, valgui la pena veure-la, i compensa algunes coses poc plausibles i/o exageradament convenients. Les interpretacions, a més, són molt bones, i també tenim unes dosis de drames i tragèdies personals que donen alguns punts extra a la sèrie. 

 

Lectures: El clan de los Poe - Sueño de primavera

Fa força temps vaig llegir i ressenyar El clan de los Poe, un emblemàtic shôjo dels anys 70 -una combinació que m'agrada especialment i de la que llegeixo tot el que enxampo traduït-, i me'n va quedar un molt bon regust.

Anys després, la mateixa editorial, però aquest cop en una edició normal, no de luxe com la de l'obra original, està recuperant els revivals que ha fet la seva autora, la Moto Hagio, i quan va sortir el primer me'l vaig demanar. He trigat força a llegir-lo, soc així de desordenat pel que fa a compres i consum, però el cas és que ja ho he fet i, com no podia ser d'una altra manera, vull compartir amb vosaltres les meves impressions al respecte. 

El clan de los Poe: Sueño de primavera és el títol d'aquesta seqüela que, quan el 2022 vaig fer la ressenya de l'obra original, ja vaig dir que esperava que Tomodomo ens portés, i ho va fer al setembre de 2024. Com vaig dir, l'autora havia rescatat els seus personatges 40 anys després de l'última història original i el que tenim aquí és una saga que es va publicar al Japó entre 2016 i 2017, i en què tornem a veure l'Edgar Poetsnell i l'Alan Twilight (en aquesta seqüela transcrit en castellà com a "Allan", curiosament).

Us explicava a la ressenya d'El clan de los Poe que els protagonistes són una mena de vampirs que en aquest lore es diuen "vampirnella", i que tenen la particularitat de ser immunes als efectes que habitualment tenen els raigs de sol sobre aquests éssers ficticis però, com aquests, necessiten sang i gaudeixen de (o pateixen, segons com) la vida eterna. 

També vaig explicar que un dels inconvenients de la vida i la joventut eternes era que, per tal de no aixecar sospites, cada cert temps havien de mudar-se ben lluny de la gent amb qui es relacionaven, perquè tard o d'hora la seva manca d'envelliment cridaria l'atenció.

Això donava lloc, a l'obra original, a capítols situats en diferents segles, sense ordre, però tampoc era important perquè, al capdavall, cada arc era més o menys independent dels altres. A Sueño de primavera tenim el que seria una saga més, en aquest cas situada al Regne Unit el 1944, i veiem com l'Edgar i l'Allan -en direm així per coherència amb aquest volum- s'instal·len en una casa de camp en una illa i coneixen els veïns, una noia i un nen jueus alemanys refugiats en el context d'una Segona Guerra Mundial que, al lloc on es desenvolupa la història, no té, per ara, més conseqüències.

La noia, anomenada Blanka, és pràcticament l'autèntica protagonista d'aquesta història, perquè si bé és cert que a l'original la gràcia de les trames era la relació dels protagonistes vampirnella amb els personatges secundaris, aquí fa la sensació que el drama d'ella i de son germà té un pes argumental més important del que podríem pensar, i que l'Edgar i l'Allan en són més aviat testimonis. 

Això no vol dir que no parlin de la seva situació, dels seus orígens i dels seus desacords, ni que deixin d'aparèixer personatges no humans del seu entorn. Però -i potser soc jo- el que ens ve de gust és seguir la trama de la noia.

Ens tornem a trobar, doncs, amb un relat d'època en què notem la delicadesa de l'autora i el seu amor per l'imaginari occidental, i també per la tragèdia, perquè en trobarem, especialment quan l'element sobrenatural s'entrelliga amb el realista. 

Val a dir, però, que el pas dels 40 anys no ha estat en va, i els 66 anys que tenia l'autora quan va començar aquesta seqüela -ara en té 76- es noten en un dibuix que, sense deixar de ser competent i reconeixible com a seu, té menys detall, bellesa, adequació de proporcions i, sobretot, aquelles composicions de pàgina espectaculars en comparació amb l'obra dels anys 70.

I ara permeteu-me que copiï i enganxi un paràgraf de la ressenya de l'original sobre l'edició per part de Tomodomo, perquè malauradament puc dir el mateix d'aquesta segona part:

Com a part negativa, i això és quelcom que ja he dit altres vegades que he ressenyat obres de la petita editorial que ens porta les obres de Moto Hagio, tenim una traducció efectiva però amb alguns moments de poca naturalitat, el problema recurrent de les interjeccions "eh" sense signes d'interrogació o la insistència en una tipografia que per a les minúscules mostra els accents de la i oberts, a la italiana. Això últim és quelcom que he comunicat a Tomodomo, i la seva resposta ha estat que no eren conscients que hi hagués cap problema, que ningú els havia dit res, però no em fa cap efecte que hi pensin fer res [Nota actual: anys després continua passant]. Novament, una mostra que les denúncies sovint inclements dels lectors en llocs com Twitter respecte a traduccions, impressions i formats van adreçades a determinats personatges públics o gegants del sector, però s'ometen quan es tracta de segons qui. 

Malgrat tot, és la continuació d'una popular obra mestra i ha valgut la pena llegir-la, i n'hi ha més, que estan esperant el seu torn de ser publicades també en castellà. Tornarem a parlar del clan dels Poe.