Cinema: Vaiana 2

Després de perdre-li la por amb Frozen II, Disney continua fent seqüeles numerades per al cinema de les seves pel·lícules, i aquest cop li ha tocat a una de les més populars dels últims anys, que arriba després de força expectació i que ja s'ha pogut veure -i en escriure aquestes línies encara es pot veure- als cinemes i en la nostra llengua.

Vaiana 2 arriba 8 anys després de la primera part, sembla mentida que hagin passat tants anys, amb un equip de direcció totalment canviat i format per David Derrick Jr., Jason Hand i Dana Ledoux Miller, tot i que en tasques de guió repeteix Jared Bush, aquest cop acompanyat de la codirectora esmentada més amunt.

Llegeixo que originalment havia de ser una sèrie de televisió que faria de seqüela de l'exitosa pel·lícula que ens va presentar els personatges, però després va evolucionar en un altre llargmetratge que és el que ens ha arribat ara, i ha estat una sort, perquè així ha obtingut la notorietat que es mereix.

Després de l'aventura de la primera part, en què la seva rebel·lia li va permetre arribar més lluny que cap altre habitant de l'illa de Motunui, la Vaiana és, tres anys després, una ídol a casa seva, respectada i gairebé venerada pels adults, imitada pels infants i adorada per la seva germana petita, nou membre de la família a Vaiana 2.

Va fent excursions per tal d'explorar el món, però la pau no podia durar gaire, o no hi hauria pel·lícula, i en una visió un dels seus ancestres li dona la clau per trobar altres pobles, que és alhora el somni de la protagonista i un esdeveniment necessari, diu, per a la supervivència de Motunui.

Haurà de salpar, doncs, ara en una missió concreta, i per mantenir les coses fresques, atès que una segona part d'una història no pot sorprendre, ja, pel que fa a personatges i ambientació, aquesta vegada ho farà acompanyada d'alguns dels seus veïns, que aporten la força, la producció alimentària i l'enginyeria naval necessàries -segons el criteri de la Vaiana- per dur a terme l'aventura amb un mínim de garanties.

Però no serà pas una aventura alegre i feliç, malgrat els moments d'humor -torna a brillar especialment el gall Heihei, mascota disneiana ja inoblidable- i les cançons que esquitxen l'enèsim musical de la companyia, sinó que les coses s'enredaran, i d'una manera que va més enllà de les típiques complicacions que fan que una història tingui interès.

Serà necessària -i gens sorprenent, donada la importància del personatge- la participació d'en Maui per poder dur a terme la missió, tot i que al principi es mostra reticent a tornar-se a creuar a la vida de la Vaiana, almenys davant de la perillosa amenaça actual.

La pel·lícula ens ofereix aventures, humor, cançons -el temps ho acabarà de confirmar, però em temo que no són tan memorables com les de la primera part, tal com li va passar a Frozen II- i també una mica de drama i tensió.

És un film divertit, força amè i no es fa gens llarg, i sempre és agradable tornar-se a trobar personatges dels quals només coneixíem una història, de manera que els veiem evolucionar i aprofundim en la seva caracterització, però si li hem de trobar algun defecte, a aquesta segona part, jo crec que seria la superficialitat amb què es descriuen els secundaris i uns enemics que podrien haver donat més de si, però que malauradament es queden en un estat massa abstracte en el cas del principal, en Nalo, i massa ambigu en el del secundari, la Matangi.

Veurem si això canvia a la possible tercera part que se'ns insinua al final d'aquesta, però per a això encara han de passar uns anys. De moment, gaudim d'aquestes dues entregues de les aventures de la Vaiana.

Lectures: El desprendimiento

Feia temps que no llegia res del meu estimat Osamu Tezuka, i no és que no se n'estigui publicant res, al contrari: Planeta Cómic va fer una atrevida afirmació segons la qual ho pensava editar tot, d'un dels autors més prolífics de la història, a més d'un dels més influents, i amb una cadència gairebé mensual ens van arribant volums tant de títols que altres editorials havien publicat fa anys com d'obres inèdites.

El problema és la meva manca de temps, i per això dono prioritat als volums més prims, o autoconclusius, o d'històries curtes, com és el cas del que us porto avui, que és el llançament més recent de la col·lecció en el moment de publicar aquesta entrada, però per les seves característiques ha passat per davant de moltes altres lectures pendents.

El desprendimiento, en japonès Rakuban, és un recull d'històries que no tinc clar que tinguin un tema en comú, però que a més són de llargada i interès desigual. Són relats, en qualsevol cas, no gaire llargs que van ser publicats originalment en diferents revistes, de manera que ni tan sols això, tenen en comú. No és que sigui gaire important, ni únic en l'extensíssima bibliografia de l'autor, però sí que em sembla curiós. 

En fi, comencem amb una història de 1959, la que dona nom al recopilatori, i que ens situa en una mina en la qual un noi jove pregunta al supervivent d'un esfondrament de fa molts anys per les circumstàncies d'aquella tragèdia, per demostrar-li que ha anat canviant el relat amb el temps, tot plegat amb un objectiu ocult.

A continuació ens trobem Flores en tierra yerma (1959) la història d'una illa on viuen només una colla de pescadors i on també es produeixen baralles sembla que diàries, i en què surt vencedor un home cepat que té atemorits els altres.

Un bon dia n'hi arriba un altre que li planta cara, però que no pretén buscar brega i es vol dedicar a una curiosa afició que canviarà l'atmosfera del grup de treballadors, amb un desenllaç colpidor.

Les històries que trobem a continuació no m'han semblat especialment interessants ni memorables, i també són més curtes: a Batalla final en el cabo Caníbal (1957) veiem una operació suïcida en el context de la Segona Guerra Mundial, però amb un estil narratiu i gràfic que desprèn un humor que sobta en aquestes circumstàncies, i que va més enllà, trobo, de l'habitual toc de comèdia de Tezuka en qualsevol de les seves obres. L'estil de dibuix més senzill de l'habitual no l'afavoreix.

A El fantasma de la base Jet, de 1956, un fenomen provoca la sospita que hi ha fantasmes, i a El valle de fuego (1960) tenim un western en què també hi intervenen les creences en allò sobrenatural, ja que gira al voltant d'una pistola maleïda.

Després tenim una història anomenada El cuaderno de bitácora del Tornado (1964) que no passa de la quarantena de pàgines, però que curiosament es fa un pèl feixuga perquè s'hi condensa una història amb molts elements, al preu de presentar moltes vinyetes petites per pàgina i farcides de text, cosa poc habitual en un autor que era conegut pel dinamisme no només dels seus dibuixos -que aquí es manté-, sinó també de les seves composicions de pàgina.

No veiem de seguida cap on va la història, però si tenim una mica de paciència li acabem agafant el gust, i ens trobem davant d'un relat de ciència-ficció amb races humanoides, intrigues polítiques i criminals i un missatge ecologista.

És probable que la millor història del recopilatori sigui l'última, molt llarga (ocupa aproximadament un 40% del volum) però que a més consumim a un ritme molt inferior perquè no té format de còmic, sinó, sorprenentment, de relat il·lustrat.

Alas de polvo de estrella (1962) és el nom d'aquesta narració sobre unes misterioses ales que un astronauta troba a l'espai i porta a la Terra, i l'efecte que tenen sobre la classe treballadora d'una ciutat i, després d'un seguit de peripècies, també sobre tota la societat. 

Una història ambientada en una visió seixantera del futur, que parla de diferències entre classes, explotació laboral i els perills de la tecnologia per a les persones, però sobretot descriu una possible deriva de la moral humana, especialment per part dels que tenen la paella pel mànec.

I així es tanca aquest recopilatori que segurament no conté les millors històries curtes d'Osamu Tezuka, però que celebro que hàgim rebut, i és que l'editorial ja va anunciar fa uns anys que trauria "tota l'obra" del Déu del Manga. La rebré amb els braços oberts, tant les obres mestres com les més fluixes.

 

Cinema: The Wild Robot

Enguany ha estat molt dolent pel que fa a freqüència de visites a les sales de cinema, per part meva, el pitjor que recordo, però de tant en tant hi ha algun film que volem veure amb la nena i que a nosaltres també ens agrada i ens treu una mica el cuquet. Després de mesos de sequera, però, aviat hi haurà una altra sessió, així que no trigaré gaire a publicar una altra entrada de cinema.

El cas és que fa poc vam veure'n una que jo, sincerament, no tenia controlada, però que vaig veure algunes persones recomanant molt i, un cop vista, em ve de gust parlar-ne una mica.

The Wild Robot és una pel·lícula escrita i dirigida per Chris Sanders (Lilo & Stitch, Com ensinistrar un drac, Els Crood...) basant-se en una novel·la de Peter Brown de 2016, i té més d'una reminiscència de l'Studio Ghibli, començant per la seva protagonista, una ginoide que recorda l'icònic robot de El castell al cel, però també pel seu missatge ecologista.

Produïda per Dreamworks, que com ja sabem tots plegats ens ha portat en les darreres dècades coses com Shrek, Madagascar o l'esmentada saga Com ensinistrar un drac, la pel·lícula mostra un estil visual diferent del que havíem vist fins ara en la companyia, amb un colorit que recorda traços de pintura i que remet, per exemple, als films animats del multivers de l'Spider-man. 

Tornant a la seva protagonista, es diu ROZZUM unitat 7134, abreujat com a "Roz", i és un robot assistent que va a parar a un bosc després de l'accident que pateix l'avió que en transportava un carregament, del qual és l'única supervivent. 

Allà, amb la informació de què disposa, intenta trobar un client que li encarregui una missió, cosa que produeix situacions divertides en tractar-se, tots els éssers vius amb què es topa, d'animals salvatges. Quan troba la manera de comunicar-s'hi, la història passa a ser una mena de faula amb tot d'animals que parlen l'idioma de l'espectador -malauradament, tot i la importància de la cinta, no s'ha doblat al català- i es relacionen entre si deixant de banda, gràcies a la suspensió de la incredulitat, les relacions de predador i presa pròpies de les respectives espècies, o si més no convertint-les en amenaces i bromes per no traumatitzar-nos amb les horribles morts dels personatges amb què connectem i que sí que es produirien al món real. 

Argumentalment està justificat amb l'efecte positiu que exerceix la Roz en els animals del bosc, tot i que, al principi, la seva arribada provoca un terrabastall i el lògic recel de les bèsties. La més afectada, però, és un pollet d'oca que perd tota la família en caure la Roz damunt del niu on la mare covava uns ous. 

Així, la protagonista se'n fa càrrec perquè una guineu, en Fink, que es volia menjar l'ou, li dona consells a contracor, tot esdevenint el típic dolent reconvertit en bo amb què es completa el trio principal de personatges.

Però, quan les coses s'estaven posant en ordre, la pel·lícula ens recorda que, al capdavall, la robot és un producte de consum i l'empresa que la va fabricar, en aquest món futur on la tecnologia ha fet possible la seva existència, la vol recuperar, i això introdueix el conflicte i la tensió en aquesta història que no és, malgrat el que podria semblar, necessàriament per al públic més jove, que com sol passar amb aquestes pel·lícules d'animació modernes no en sabrà llegir tots els missatges.

The Wild Robot és una història emotiva, divertida, dramàtica quan cal, que ens parla de la natura i els seus cicles, la lletja petjada de la humanitat al planeta, l'acceptació i la confiança en un mateix, però, sobretot, de la família i les diferents i sorprenents formes en què es pot presentar.

És una pel·lícula molt bonica en tots els sentits, i si no la podeu veure en pantalla gran us recomano que ho feu quan la distribueixin en qualsevol de les plataformes d'streaming que tots més o menys tenim, o que us la compreu en suport físic. 

Ha tingut una acollida excel·lent i acumula premis. Qui sap si s'endurà també l'Oscar a la millor pel·lícula d'animació a l'edició de 2025...