Menú

dimarts, 27 de juliol de 2021

Lectures: La noia de la botiga 24 hores

M'agrada, la literatura japonesa, però reconec que pràcticament només he llegit obres d'en Haruki Murakami, un dels meus escriptors preferits en general i de qui, per sort, ho tenim tot traduït al català -i el que no, està en camí de ser traduït-. 

Però com que jo tinc costum de llegir en català o en anglès (només si és aquesta la versió original), amb altres autors de literatura japonesa ho tinc més pelut per poder-ne llegir obres, perquè n'arriben molt poques en català i el japonès, que mai no he dominat com per llegir-ne cap llibre, el tinc cada cop més rovellat. Així, doncs, un llibre japonès traduït al català i que no sigui del mestre Murakami era una rara oportunitat que no podia deixar escapar, me'l van regalar per Sant Jordi i ara que l'he llegit en vull parlar.

La noia de la botiga 24 hores, de Sayaka Murata, és una novel·la de 2016, guanyadora del prestigiós premi Akutagawa, que en japonès es diu Konbini ningen, que, de fet, seria "La persona de la botiga konbini", i argumentalment tindria més sentit, tot i que el títol quedaria molt menys atractiu. 

Es tracta d'un llibre curtet, a l'edició de butxaca són 160 pàgines i la lletra és gran, i al capdavall ja em va bé descansar de tant en tant de les bèsties de més de 1.000 pàgines en què m'acostumo a emmerdar, sobretot quan no tinc gaire constància llegint. Per cert, la traducció és de l'Albert Nolla, que ho fa directament del japonès, com en el cas de les obres de Murakami que ha traduït ell (que són la immensa majoria), i això és garantia de qualitat.

En fi, La noia de la botiga 24 hores és el relat en primera persona de la Keiko Furukura, una dependenta d'una d'aquestes botigues habituals al Japó, que són petits supermercats oberts tot el dia -o gran part del dia-, lloc que per a ella esdevé un oasi de tranquil·litat en permetre-li actuar de manera gairebé automàtica i, mentre hi és, no s'ha de preocupar per satisfer les expectatives de la societat, especialment la japonesa, molt quadriculada, tradicional i aficionada a jutjar els altres.


A la botiga només ha de seguir les normes establertes i és una dependenta modèlica, a més de veterana, perquè porta divuit dels trenta-sis anys que té treballant-hi. La pau i la tranquil·litat que aquesta mena de vida -sense aficions fora de la seva jornada laboral- li proporciona la fan feliç, però ni tan sols així es desempallega de les crítiques, benintencionades però crítiques igualment, pel fet d'haver-se "estancat" en una feina pensada per a estudiants en no ser de jornada completa, i també perquè és soltera, verge i no es mostra gens interessada en què aquesta situació canviï.

A les poques pàgines que té el llibre la protagonista ens explica, amb una sinceritat i una innocència enormes, com funciona la botiga, però també com són alguns dels moments en què es força a tenir vida social, i a quins comentaris i quines exigències s'ha d'enfrontar, mentre declara que no entén gaire algunes reaccions de les persones del seu entorn i explica alguna anècdota de quan era petita i generava incomoditat a la seva família i a l'escola amb la seva manera d'actuar i les coses que deia, per a ella perfectament normals, però no per a la societat.

La novel·la retrata la lluita de la Keiko per encaixar, sense deixar de ser com és, en un món que sap que no la considera normal, i com en alguns moments les seves conviccions trontollen, encara que en realitat no hi pugui fer res. I amb això l'autora, lluny d'explicar una història divertida amb un personatge estrany de qui puguem riure, denuncia aquest món, especialment allà al Japó, però segur que extrapolable a tot arreu en més o menys mesura, que es creu autoritzat a jutjar els altres i les seves decisions vitals -que, a sobre, no sempre són decisions, sinó que es poden deure a trastorns, com no s'especifica però es dedueix en aquest cas-. Per a mi, el missatge del llibre, que ressona perquè hi estic d'acord, és que deixem de tocar els pebrots als altres. Així de senzill.

 

 



dimarts, 20 de juliol de 2021

Sèries: Batwoman (segona temporada)

Després d'una reeixida primera temporada, els productors de Batwoman tenien una tasca complicada de cara a la segona. No només pel repte de mantenir el bon nivell, que hi és sempre, sinó perquè l'actriu que la protagonitzava, la Ruby Rose, tal com vaig explicar al final de l'entrada sobre la primera temporada, va decidir deixar-la perquè li estava passant factura, fins al punt que va haver de ser operada per culpa d'una lesió a l'esquena. 

Així, doncs, calia canviar la protagonista, i es va optar per canviar-la de debò: no només canviaria l'actriu, sinó que la Kate Kane deixaria de ser la dona sota l'uniforme. I del resultat de tot plegat en parlaré en aquesta entrada.

La segona temporada de Batwoman arrencava forteta: la solució argumental a la renúncia de la seva protagonista era un accident d'avió i la presumpta defunció de tots els seus ocupants, fora de pantalla, cosa que sempre fa l'efecte, i en aquest cas no era cap secret, de remei d'emergència per a un problema greu de producció.

Però mentre es mantenia l'esperança del públic en no mostrar cap cadàver -ja ho diuen, que si no veiem la mort d'un personatge podem assumir que en algun moment reapareixerà-, calia trobar una nova justiciera que es fes càrrec de l'uniforme literal que deixava enrere la Kate Kane i del metafòric que suposa la sèrie en si.

I la responsabilitat recau en la Ryan Wilder (Javicia Leslie), una expresidiària que va anar a parar a la presó per un crim que no havia comès, i que ara viu en la indigència i ho té molt complicat per trobar feina, preferiblement en algun lloc on pugui posar en pràctica els seus coneixements d'arts marcials.

Mentre en Luke Fox i la Mary Hamilton es debaten entre començar el dol per l'aparent mort de la Kate i l'esperança de retrobar-la viva, el cas és que Gotham necessita una Batwoman, i encara que sigui a contracor acaben proposant-li a la Ryan, que els havia anat a tornar la batdisfressa, que se la posi per guanyar temps mentre torna "l'autèntica" Batwoman.

El desenvolupament de la trama, però, fa que aquests tres personatges formin el nou Batequip, i la Ryan és acceptada com una més de la família, mentre lluita nit rere nit contra la delinqüència i l'allargada ombra de la Kate Kane, a més dels seus dubtes i la seva situació judicial. 

A l'entrada sobre la primera temporada, en parlar de la sortida de la Ruby Rose, vaig pregar perquè això no afectés al que per a mi va ser el més interessant d'aquella primera tongada d'episodis: el personatge de l'Alice, la seva desapareguda germana bessona reconvertida en dolenta. Afortunadament, la segona temporada no ens ha decebut en aquest sentit.

El personatge interpretat per la Rachel Skarsten (al fons de la imatge) continua desenvolupant-se en aquesta temporada, en què sabem on va anar i què va fer en el període entre que va poder escapar del seu captiveri i va aparèixer a Gotham com a temible criminal.

Si a la primera temporada podíem identificar-nos amb la seva ràbia i la seva frustració per culpa del segrest, en aquesta sabem com es va convertir en la letal assassina que és actualment, però també ens sorprèn amb una vessant humana que no esperàvem pas. I té relació amb una nova enemiga, una Safiyah (Shivani Ghai) que recorda molt la Talia al Ghul o el seu pare, el mític Ra's al Ghul, clàssics enemics d'en Batman que també tenen una caracterització aràbiga i un petit exèrcit amb què mostren un poder brutal malgrat que tenen la base en un lloc petit i remot. Va ser ella qui la va entrenar, però també qui li va fer una mala jugada que marca la subtrama de la Beth/Alice en aquests capítols.

Pel que fa a altres personatges menys importants, tenim per una banda la Sophie, que evoluciona molt i, sense acabar de caure gaire més simpàtica que abans, obre els ulls respecte a la seva feina dins dels Crows, una companyia que cada cop degenera més, en paral·lel amb el seu fundador, en Jacob Kane, pare de la Kate i la Beth, que entre una cosa i l'altra no guanya per a disgustos i veiem caure en una profunda decadència mentre el seu equip es va tornant més i més violent. 

És una temporada amb moltes trames i subtrames, si ens aturem a pensar-hi, però es porten d'una manera gens confusa, alhora que es construeix una protagonista nova, i això té molt de mèrit.

Potser el pitjor d'aquests capítols és el seu dolent principal, amb permís de la Safiyah: es tracta del mític Black Mask (Peter Outerbridge, vist a Orphan Black), l'home que hi ha al darrere de la distribució d'una nova droga, Snakebite, a la ciutat de Gotham.

En aquest punt sembla massa casual que hi hagi tantes coses relacionades, però el personatge en si és l'element excessivament teatral que novament acosta Batwoman a la peculiar Gotham, i com que és l'únic, personalment trobo que no hi encaixa bé i que es podria haver escrit d'una manera més realista i continguda.

La segona temporada de Batwoman és una temporada que havia de resoldre coses força importants, i que tot i així no dubta a l'hora de presentar una trama complexa sense que costi de seguir. Però principalment és una temporada en què els personatges principals busquen el seu nou lloc en un món sense la Kate, i en què la persona que la substitueix sense haver-ho desitjat va agafant-li el truc i, sobretot, va fent seva la identitat de Batwoman, fins al punt que el cercle més proper de l'original l'accepta, l'acull i li fa sentir que té una família i una casa, coses que fins ara havia tingut d'una manera molt disfuncional. 

M'ha agradat força, i vull acabar destacant que, com que la protagonista ha passat a ser una persona negra (i lesbiana, però l'anterior ja ho era), i a l'esmentat Batequip ja no hi queda ningú blanc, la sèrie ha aprofitat per posar més èmfasi en problemes relacionats amb el racisme, com ara el policial -no hi ha dubte que el cas George Floyd encara cueja, i ja s'ha vist d'una manera o una altra en diverses sèries-, i ha fet una aposta clara, tant argumentalment com pel que fa al repartiment, per la diversitat.





dimarts, 13 de juliol de 2021

Cinema: Black Widow

Atesos els esdeveniments de la pel·lícula Avengers: Endgame, que tancava una llarguíssima etapa de dues desenes de films dedicats als superherois de Marvel, sorprenia una mica que arribés finalment la història individual de la Vídua Negra.

Tanmateix, hi havia una manera de fer-la, i s'ha fet, i malgrat una sèrie de circumstàncies personals que a última hora semblava que ho havien d'impedir (almenys que la veiés com volia, en versió original, cosa que a Mataró és en un passi i prou), vam poder anar-la a veure al cinema, així que ha arribat l'hora de comentar-la.

Black Widow és la pel·lícula d'orígens d'un personatge que va començar a sortir a l'Univers Cinematogràfic Marvel a Iron Man 2, l'any 2010, així que ha trigat força a tenir el seu film en solitari. Molt més, és evident, que en Black Panther, que ja havia sortir a Captain America: Civil War abans de protagonitzar un llargmetratge, però entre ambdós moments només van passar dos anys. 

Amb l'assassina russa desertora més famosa de Marvel s'han trigat 11 anys, però també és cert que el personatge s'ha pogut lluir, si bé des d'un segon pla -personalment no ha estat mai dels que més m'han interessat a l'MCU-, en un munt d'aventures prèvies. 

En qualsevol cas, a la Natasha Romanoff (encara em molesta, coneixent com funcionen els cognoms russos, que tenen gènere, que no es digui Romanova) se li devia una cinta en solitari, i amb aquesta que dirigeix Cate Shortland tornem a veure la Scarlett Johansson interpretant-la, en un moment que se situa cronològicament, i de manera encertada, després de la desbandada de la Civil War, en què decideix fúmer el camp -més acorralada del que vol admetre, ja que és una fugitiva acusada de violar els famosos acords de Sokovia- i viure discretament.

Però abans d'això se'ns mostren escenes de la seva infantesa, que ens posen en context i que recorden, per una qüestió temàtica innegable, la premissa de la magnífica sèrie The Americans. Això enllaça amb els esdeveniments del present del film, en què la Nat rep uns misteriosos vials que li envia la seva germana, que no veu des de fa molts anys.

La Yelena, interpretada per la jove Florence Pugh, una autèntica robaescenes, com se sol anomenar els secundaris que gairebé fan ombra als protagonistes, que sí que ha continuat treballant per als russos, però que arrel d'un descobriment posa en marxa la trama principal de la pel·lícula.

La relació entre elles dues és espectacular al principi, entranyable després, i inicia la reunió familiar que després s'estén als "progenitors", interpretats per la Rachel Weisz i en David Harbour (Stranger Things), dos espies soviètics, i com tots plegats s'enfronten al seu passat representat per una organització encapçalada pel general Dreykov (Ray Winstone).

Sense voler revelar més detalls de la trama dels que ja he revelat, Black Widow és una pel·lícula sobre lligams familiars i redempció, tot amb l'embolcall d'un film de superherois -tot i que no del tot- farcit de tòpics de cinema d'espies i propaganda antisoviètica i d'escenes espectaculars (persecucions de vehicles, lluites cos a cos però també amb armes de foc, explosions...), com correspon a una producció hollywoodiana i, a més, de Marvel.

No hi falten moments humorístics, al guió, una característica inherent als llargmetratges de la franquícia, i en aquest sentit excel·leixen, tot i els seus traumàtics passats, la germana petita i l'antic supersoldat Red Guardian, que fan el contrapunt a les més serioses Natasha i la "mare", la científica Melina.

Black Widow és una pel·lícula d'allò més entretinguda, que aporta en construcció del personatge amb una relació tangencial amb la resta de l'MCU -cosa que ja va bé, perquè se'n pot gaudir de manera independent-, i que fa un homenatge a un personatge que ja no hauríem de tornar a veure, però que -o potser per això- se'l mereixia. Era un deute pendent. 

Com sempre, ja hi ha gent que li troba mil defectes -personalment, a banda del cognom de la protagonista, que ja he esmentat abans, només em grinyola l'ús d'accent rus en personatges que dominen l'anglès com per passar per estatunidencs i que, quan estan sols, no parlin directament en la seva llengua materna, però aquestes coses són habituals i deuen respondre al desig de no incomodar l'audiència principal, de parla anglesa-, i trobo que el deute amb la Nat està més que pagat. 

Pel que fa al gran descobriment que és el de la Yelena, sembla ser que la tornarem a veure, com suggereix l'escena post-crèdits, però en pantalles d'una altra mida.



Potser també t'interessa...

Related Posts with Thumbnails