Cinema: Hoppers

Una mica encaixant-ho en un dia en què ja teníem altres coses, i al límit de l'hora i amb una sala força plena, hem pogut veure l'estrena de la setmana amb què sabíem que tornaríem a anar al cine en família -ara no és que anem al cine en cap altra formació-, i com que ja fa força dies que no escric res al blog i m'estic saltant la periodicitat setmanal que m'agrada mantenir, em va perfecte poder-ne parlar per poder-vos oferir contingut a totes i tots vosaltres. 

Pixar no falla i cada any ens porta una pel·lícula, enguany dues perquè tindrem Toy Story 5 -i en parlarem-, i aquesta he de dir que vaig descobrir que s'estava desenvolupant gràcies a un tràiler, però que jo no estigui excessivament al dia del que es fa a can Pixar no significa que m'interessi menys, i la seva nova pel·lícula no m'ha decebut. 

Dirigida per Daniel Chong, que ja és un veterà de la productora però normalment no feia tasques tan reconegudes, sobre un guió de Jesse Andrews, que a Pixar ja hi havia escrit Luca, la nova proposta de la companyia és Hoppers, un títol amb què no ens discutirem ni ens arrufaran el nas quan en parlem amb persones que l'hagin vist en idiomes no catalans.

La premissa del film, de missatge fortament ecològic, barreja ciència-ficció i comèdia, en fer que la seva protagonista, o més aviat la seva consciència, vagi a parar, mitjançant una tecnologia massa revolucionària per ser un projecte secret d'una professora universitària en el seu temps lliure, a dins d'un castor robòtic. Mentre coneixem els personatges principals veurem per què.

La protagonista és la Mabel Tanaka, una noia rebel que des de petita ha mostrat un amor desmesurat pels animals i la natura, en bona part per la influència de la seva àvia, amb qui va anar passant més i més temps des d'un incident a l'escola i hi va acabar vivint i tot.

Ella li va ensenyar les propietats calmants de la vida al mig de la natura, i ara que és adulta lluita pels drets dels animals que viuen en una clariana amenaçada per la imminent construcció d'un tram de carretera, i ho fa des de la impotència d'enfrontar-se sola a un alcalde ben decidit a dur a terme aquest projecte del qual depèn, creu, la seva reelecció. 

Ell és en Jerry Generazzo, un alcalde popular -en el sentit que cau bé a la ciutadania, no en l'altre- i pagat de si mateix que, tot i encaparrar-se amb aquesta construcció mediambientalment devastadora, no ens pinten com una persona malvada i execrable, sinó més aviat com un personatge que depèn tant de la seva imatge que és fàcil que caigui en el ridícul.

Quan la Mabel va a parar al cos del castor robòtic, cosa que fa pel seu compte i no pas perquè li hagin proposat formar part de cap experiment, ho fa precisament perquè la zona que intenta protegir estava poblada, abans que els humans els fessin fora, per castors, i confia en la tornada d'aquests perquè la llei obligui l'alcalde a aturar els seus plans.

Per fer-ho, es fa passar per castor gràcies a la seva nova aparença i intenta convèncer els seus "companys d'espècie" de tornar a viure a la clariana, però per fer-ho ha de convèncer el seu líder, en George, el rei dels mamífers. 

Aquest personatge tan simpàtic, fins al punt que es podria dir que és d'aquells secundaris robaescenes, és un tros de pa que ha estat acollint els animals que han fugit de la zona afectada, i tot i que inicialment no es deixa convèncer, quan va demostrant els seus coneixements i una insistència considerable li fan cas, però la tasca no és senzilla i han d'acudir als reis de les altres classes d'animals per fer un front comú.

Això dona lloc, i no em vull estendre més per no fer encara més spoilers, a situacions d'allò més divertides fins i tot dins dels inevitables conflictes entre éssers que no estan destinats a col·laborar ni entendre's a la vida real, i és que Hoppers, si bé té, com sempre amb Pixar, missatges que arriben més als adults que al públic més jove, també té un to de comèdia més elevat del que s'ha estat veient últimament a les estimades cintes de la productora.

Hi trobem gags, caos però també drama, és clar, i en aquest cas el drama és el mediambiental, que com he donat a entendre al principi és el missatge principal de la pel·lícula, que fa servir el mitjà de l'animació "infantil" i una història ben poc plausible, pertanyent a la ciència-ficció humorística, per recordar-nos que el conflicte que s'hi presenta és, per desgràcia, típic, estès i extremament difícil de solucionar.

Per a la canalla és un film divertit amb animalons que parlen i fan el burro i després veuran en forma de peluix a les botigues, amb sort a la que té més edat li anirà entrant el missatge, i per als adults és un recordatori del que estem fent malament per acció o omissió, però ensucrat amb tota la part humorística. 

Sigui com sigui, ja tenim nova pel·lícula de Pixar i, si sou fans de les seves creacions, no us l'hauríeu de perdre.

 

 

Sèries: The Beast in Me

De les diverses maneres que té una sèrie de cridar-me l'atenció, n'hi ha una que no acostumo a esmentar, si és que ho he fet mai, i és posar-me com a protagonistes actors i actrius que venen de sèries que m'havien agradat molt. 

És el que fa aquesta nova minisèrie que us porto aquí al blog, de la qual també en vaig mirar el tràiler per saber si m'interessava argumentalment o no, però que en saber quins eren els protagonistes ja em tenien convençut pràcticament del tot.

The Beast in Me és el nom d'aquesta sèrie que Netflix publicava al novembre de 2025, i que en 8 episodis ens presenta un thriller psicològic i criminal en què una escriptora en hores baixes veu com se li trasllada al costat un nou veí que resulta ser el fill d'un magnat immobiliari que, a més, és famós perquè se'l va acusar de matar la seva dona.

De fet, amb això ja he parlat força de la premissa de la sèrie, així que ara, com sempre, toca descriure una mica els personatges principals i algun de secundari mentre abordo algun aspecte més de la trama. 

Ella és l'Aggie Wiggs (Claire Danes, de Homeland), com deia una escriptora en crisi, perquè el seu últim èxit de vendes es va publicar fa uns anys i s'està endarrerint en l'entrega d'una nova novel·la, en bona part perquè una tragèdia personal va interrompre el seu procés.

Amb l'arribada d'aquest misteriós veí se li presenta l'oportunitat de solucionar el seu bloqueig mental i recuperar l'estatus econòmic que la va dur a traslladar-se a la zona residencial on viu, ara amb una casa atrotinada i poques possibilitats d'arreglar-la.

Ell és en Nile Jarvis (Matthew Rhys, el protagonista masculí de The Americans), un home ric -forma part del grup del seu pare- i misteriós que coneix l'Aggie quan intenta que li signi la seva part de l'aprovació veïnal que necessita per construir un camí per fer footing al barri. 

No comencen amb bon peu, però després ell li ofereix la possibilitat d'escriure un llibre sobre ell mateix, per tal de netejar el seu nom de les sospites d'assassinat de la seva dona, de la qual mai es va trobar el cos. En Nile té un caràcter agressiu en el bon i en el mal sentit de la paraula, està acostumat a obtenir allò que vol i, si l'importunen, pot arribar a fer por, especialment amb els rumors que circulen sobre ell.

Precisament per això, l'Aggie intenta una doble via en què per una banda té converses amb en Nile, que val a dir que acostumen a ser molt disteses i els acosten a una mena d'amistat, i per l'altra l'investiga per saber la veritat sobre la mort de la seva dona, per autoprotecció però també per no estar-li fent un llibre de neteja d'imatge que digui mentides, i ho fa des del moment que se li presenta a casa un agent de l'FBI borratxo, en Brian Abbott (David Lyons), que reprèn pel seu compte i d'amagat la croada contra en Nile que li va enfonsar la carrera fa uns anys.

D'aquesta manera, com a espectadors som testimonis d'aquesta complicada i delicada investigació, i alhora de com ens retraten el protagonista, amb tot d'ambigüitats que no ens posaran les coses fàcils a l'hora de decidir si hi simpatitzem o no. 

A l'entorn immediat d'en Nile hi ha, per una banda, la seva nova dona, la Nina (Brittany Snow), la qual menysprea, el seu oncle Rick (Tim Guinee), que li fa de cap de seguretat i la feina bruta que calgui, tot mostrant una sang freda considerable en més d'una ocasió, i el germà d'aquest, en Martin Jarvis (Jonathan Banks, de Breaking Bad i Better Call Saul), que és el magnat immobiliari de què parlàvem, i que amb els seus mètodes mafiosos s'ha enriquit fins al punt en què es troba, alhora que imposa en el seu fill, amb la seva extrema seriositat i un menyspreu que duu escrit a la cara, una por i un respecte que aquest intenta reproduir amb la dona i la veïna.

No puc parlar de més coses sense carregar-me la sorpresa de la trama i dels girs que té, però acabaré dient que és una sèrie que enganxa i que ens transmet una atmosfera angoixant amb els seus moments de tensió, una fotografia pròpia dels thrillers dels 70, amb gra i ombres realçades, i unes interpretacions del nivell que podíem esperar dels seus protagonistes. 

 
 

Lectures: Beautiful World, Where Are You

Quan un autor m'agrada vull llegir-ne més coses i acostumo a comprar-me o agafar de la biblioteca més llibres seus, i després del que vaig gaudir de Normal People, i precisament quan la vaig anar a tornar a la biblioteca, vaig veure a la prestatgeria dues novel·les més de la seva autora, i vaig decidir endur-me'n una, que em vaig posar a llegir en arribar a casa.

El llistó estava molt alt, i la portada és plena de cites de ressenyes que la posen pels núvols, així que en tenia moltes ganes. Ha estat a l'altura, però, de les meves expectatives?  

Beautiful World, Where Are You és una novel·la de Sally Rooney de 2021 que gira al voltant de dues amigues dels principis de la trentena que viuen separades, una a Dublín i l'altra en un poble que no està tan lluny, però que per motius de feina i malentesos sembla que sigui a una distància insuperable.

La que viu al poble es diu Alice i és una novel·lista famosa, mentre que l'altra es diu Eileen i treballa d'editora en una revista de poca importància. S'escriuen e-mails l'una a l'altra explicant-se la vida i també filosofant sobre diverses qüestions que les preocupen sobre el món actual, uns textos que poden ser una mica farragosos i esnobs, i que certament no han ajudat a que jo llegís el llibre al ritme que esperava, sobretot venint de l'anterior novel·la de l'autora irlandesa, però bé, això és un altre tema, i estem parlant de la trama.

No m'hi allargaré gaire perquè ni vull fer spoilers ni la cosa dona per a tant, això serà una ressenya breu, però un tema al voltant del qual giren les vides de les dues dones, com ens passa a tantes persones, és el sentimental. L'Eileen està enamorada, des d'adolescent, d'en Simon, amic comú de totes dues, un bon home que a més és molt atractiu i que la tracta de meravella en el seu paper de millor amic, però que segons l'Eileen és poc accessible emocionalment. Per la seva banda, l'Alice ha conegut un home allà al poble, en Felix, que a diferència dels altres tres personatges té uns interessos allunyats de la literatura i la política, una reputació discutible i una honestedat innecessàriament brutal.

 

La novel·la ens va explicant, amb alternança entre capítols narratius i d'altres en forma dels e-mails que esmentava, uns mesos de la vida de les dues dones, amb els seus traumes personals i familiars, els respectius alts i baixos en les seves relacions sentimentals i també en la seva pròpia amistat, que trontolla en més d'una ocasió.

Som testimonis dels drames i les preocupacions de les dues dones, reflex d'una generació que ja em comença a quedar per sota, en un text que a mi no m'ha resultat tan amè com el de Normal People -també he de dir que m'he entestat a llegir-lo en sessions al llit abans de dormir i la son m'ha impedit avançar gaire, però que l'embranzida final l'he fet de dia i m'hi he enganxat més-, ni la història m'ha emocionat com aquella, tampoc hi han ajudat les expectatives provocades pels extractes de crítiques que deia al principi, però que naturalment no em penedeixo d'haver llegit, i m'ha convençut de continuar llegint el que hagi fet i vagi fent aquesta senyora. Al capdavall, té una manera de narrar que em captiva amb la seva capacitat de ser extremament descriptiva i minuciosa amb detalls com els sons, les olors, la roba dels personatges o els seus gestos sense que això entorpeixi la lectura com de vegades sí que passa amb altres autors.

Suposo que la continuaré llegint en versió original, però he d'esmentar que tenim tota la seva obra disponible en català, en aquest cas amb el nom d'On ets, món bonic, d'Edicions del Periscopi, que també té Gent normal i Intermezzo, mentre que el seu debut, Converses entre amics, és de La Magrana.