Menú

dimecres, 22 de setembre de 2021

Sèries: DC's Legends of Tomorrow (sisena temporada)

Sembla mentida, però aquella sèrie que semblava que estaria protagonitzada per una mena de Lliga de la Justícia de marca blanca, amb les desferres de l'Univers DC (i que certament es presentava com a tal), i amb tota la fila de no haver de durar més d'una temporada, ha completat la seva sisena part amb una salut tremendament bona, i probablement havent-se convertit ja en la millor sèrie de l'Arrowverse

No sé si és un sentiment generalitzat, però si m'ho pregunten a mi no em costaria gaire fer aquesta afirmació sense el "probablement". Amb la desaparició d'Arrow, els clars símptomes de cansament de The Flash i una Supergirl que té alts i baixos, amb Batwoman bé -però encara jove- i sense haver començat a veure Superman & Lois, el que sí que puc dir és que Legends of Tomorrow és la sèrie, de totes aquestes, amb la qual m'ho passo millor. 

Amb un to desacomplexadament humorístic i fregant la sèrie B, ens continua presentant històries que sí, que tenen algun moment dramàtic i subtrames, però que sobretot estan pensades per mantenir-nos amb un somriure a la cara, i des que els seus responsables van descobrir aquest potencial i van deslligar-la de la pretesa seriositat de les altres sèries, encara que s'hagin barrejat en diversos crossovers, la sèrie ha anat cap amunt i, de moment, no n'ha baixat.

En fi, avui toca repassar la seva sisena temporada, emesa originalment entre maig i setembre de 2021, amb una pausa de gairebé un any respecte a la cinquena per qüestions relacionades amb la pandèmia de COVID-19, però queda compensat perquè aquest cop només caldrà esperar un mes per a la setena tongada d'episodis.

No hi ha dubte que la Sara Lance és la capitana i protagonista principal d'una sèrie que, tot i així, és força coral, però la seva abducció per part d'uns alienígenes al final de la temporada anterior ha permès que aquesta nova etapa donés més rellevància als altres personatges, que s'havien d'espavilar sense ella a l'hora de dur a terme les seves missions mentre ho compaginaven amb la cerca de la seva líder.

Un cop trobada, però, les repercussions de la seva abducció arriben fins al final dels seus 15 episodis. Per exemple, amb un gir radical que fa la vida d'en Mick Rory en conèixer bíblicament una alienígena.

D'aquella trobada en plena aventura de rescatar la Sara, en Mick en surt embarassat, una de les idees més boges que ha tingut mai la sèrie, i tot i així amb un sentiment maternal (paternal?) inesperat en ell, encara que, com ja sabem, en un dels viatges temporals que va fer amb els seus companys va engendrar una filla que, al present, és major d'edat i tot. 

Aquesta alienígena amb qui s'aparella, la Kayla (Aliyah O'Brien), és qui s'havia encarregat de segrestar la Sara, però ho feia a les ordres d'algú altre que es descobreix més tard. Es tracta d'en Bishop (Raffi Barsoumian), un geni científic. 

El seu motiu per segrestar la Sara, i altres personalitats de la història de la humanitat, era fer servir el seu ADN per crear una nova raça humana després d'eliminar l'actual, que com ja sabem -i en això estem d'acord- és perjudicial, per dir-ho finament, per a l'univers. 

Especialista en clonació, és també el responsable de la creació de les AVA, un dels clons de les quals és l'Ava que coneixem, i que sabíem que era un clon, però no qui l'havia creat. I ara també ho és la Sara, el cos original de la qual ha mort i ha estat substituït amb els records reimplantats i algunes interessants habilitats extra. Així, doncs, és la seva segona mort, perquè recordem que ja havia traspassat i ressuscitat a Arrow

Es tracta d'un enemic que anirem veient sobretot cap al final de la temporada, però abans de tot això la Sara per fi es retroba amb els seus companys i, en la seva missió general de seguiment del rastre d'activitats alienígenes al llarg de la història, amb ella o sense veiem els Legends treballant a la llavor de la cadena Big Belly Burger als anys 50, en un concurs de talents el 2045, en plena Crisi dels Míssils de Cuba el 1962, al Salvatge Oest a finals del segle XIX, a una sitcom de 2023, en una bitllera espacial o a l'Albacete de 1939. 

L'excusa és la dels alienígenes, sí, però al final ens permet veure'ls viatjar endavant i enrere en el temps i viure situacions d'allò més delirants, que és el punt fort de la sèrie, mentre reforcen lligams i les relacions evolucionen.

En aquest àmbit m'ha agradat molt veure com la Zari original tornava, després que acordés amb la seva substituta un alternança periòdica entre el tòtem i la dimensió dels altres personatges, cosa que permet que la seva relació amb en Nate continuï, encara que sigui a batzegades, i és que era una parella que m'agradava particularment, però que havia tingut un comiat força trist en manifestar-se impossible que la Zari Tomaz i la Zari Tarazi coexistissin si volien mantenir viu en Behrad, que d'altra banda s'ha revelat com una incorporació molt interessant i divertida en aquestes últimes dues temporades.

En el capítol de les incorporacions, i després d'estires i arronses que vam veure a la cinquena temporada, l'Astra, antiga enemiga, ja és un membre més dels Legends, però ara sense poders, i per això demana a en Constantine que li ensenyi màgia.

No tenen la millor relació de professor i alumna, i en una de les picabaralles tots dos perden els poders que tenien, cosa que marca bona part de la resta de la temporada perquè ell considera que és inútil sense la màgia, i des de llavors dedica tots els seus esforços, de manera força egoista, a recuperar-la, i fins i tot recorrerà a un beuratge de l'infern, és a dir la droga, per fer drecera en aquest objectiu.

És un trist desenvolupament de les circumstàncies d'un personatge que sempre havia anat força a la seva, però que havia aconseguit una bonica relació sentimental amb la Zari pija i el respecte de la resta de Legends. Malauradament, al final d'aquesta temporada, manipulat pel ja esmentat Bishop, troba el seu tràgic final

A la seva dreta, a la imatge de dalt, veiem una altra nova incorporació, que és l'Esperanza "Spooner" Cruz (Lisseth Chávez), una noia que viu atrinxerada i que assegura que va ser abduïda pels extraterrestres de petita i que pot comunicar-s'hi gràcies a -per a ella "per culpa de"- uns poders mentals que va adquirir pressumptament amb aquella abducció, d'allò més útils per a les missions de la temporada.

Al final les coses es van reconduint, i malgrat tot el patiment i l'esmentada pèrdua d'en Constantine, la Sara i l'Ava per fi poden celebrar el seu esperat casament, que queda interromput pel cliffhanger de la temporada: la nau Waverider és destruïda per una altra Waverider, i l'equip es queda embarrancat a l'any 1925 sense aparent manera de sortir d'allà. 

Veurem què ens espera a la setena temporada, però aquesta sisena ha estat divertidíssima, delirant i amb uns personatges prou atractius, com sempre, de manera que sense que gairebé ens n'adonem continua el cicle d'altes i baixes que ha caracteritzat la sèrie des del principi. Si algú segueix o ha seguit alguna vegada alguna de les altres sèries de l'Univers DC televisiu, però pel que sigui no ha fet cas d'aquesta, hi insisteixo: s'està equivocant. 



dimecres, 15 de setembre de 2021

Visionats: La família Mitchell contra les màquines

Com ja és ben sabut per qualsevol que tingui una mica d'interès en el tema, el català està en hores molt baixes, ja no per prohibicions dictatorials, sinó per l'abandonament del seu ús per part de la població jove, causat per la minsa presència d'aquesta llengua als continguts de les plataformes de streaming -mentre que en el passat els continguts de referència eren abundants i atractius i contribuïen enormement a la normalització lingüística-, amb la connivència de les autoritats polítiques, que tenen coses més urgents per gestionar, aparentment. 

Per això, per desgràcia, és notícia la rara aparició d'un contingut amb àudio en català a Netflix i companyia, i aprofitant que n'havia sentit parlar bé i que teníem la nena desperta a una hora poc habitual, vam decidir veure amb ella aquest film produït per la mateixa plataforma. 

Bé, parlem de coses més alegres, de la pel·lícula en si, que es diu La família Mitchell contra les màquines, s'ha estrenat aquest mateix 2021 a Netflix i la dirigeix Mike Rianda, que també la coescriu amb Jeff Rowe i fa la veu del fill de la família, l'Aaron.

El film té com a protagonista una família típica estatunidenca -almenys des del punt de vista audiovisual- formada per un pare (Rick Mitchell, amb veu de Danny McBride), una mare (Linda Mitchell, interpretada per Maya Rudolph), l'esmentat nano Aaron i la seva germana gran, la Katie (Abbi Jacobson), que és l'autèntica protagonista de la història. 

Ah, i en Monchi, el gos, els lladrucs i sorolls del qual són una "feina" d'en Doug the Pug, un gos seguit per milions de persones a la vida real, i que jo no coneixia.

He dit que era una família típica, però no he dit pas que fos ideal, de portada de revista, i és que, com totes les famílies, té defectes i problemes. El que se'ns presenta al principi, amb un to humorístic -que és el to de pràcticament tot el film-, és el que tants de nosaltres vivim: l'addicció a les pantalles, sobretot des de la generalització i l'evolució dels smartphones, i qui ho pateix més és el pare, un amant de la natura que passa de la tecnologia, amb la qual és, de fet, força sapastre. 

La història comença quan la família es prepara perquè la Katie, aspirant a cineasta des de fa temps, marxi a estudiar en una escola de cinema de Califòrnia. Ja ho té tot preparat, però son pare li ha preparat una sorpresa: en comptes d'anar-hi amb avió, faran un viatge en família amb el cotxe. 

A ella això no li agrada gaire, però després d'una tremenda discussió el viatge comença i esdevé una trepidant aventura quan la presentació d'uns robots domèstics per part d'un jove empresari rei de les xarxes socials (de nom Mark, ehem...) surt malament i la humanitat en ple pateix l'atac d'unes màquines reprogramades per capturar-la.

Com que és una pel·lícula d'humor per a tota la família -encara que, com és habitual a l'animació moderna, amb picades d'ullet també per als adults-, aquesta invasió no té res a veure amb la de la saga Terminator, és una cosa molt més asèptica, però dona lloc a un escenari apocalíptic en què sembla que els únics a l'altura de la situació són els Mitchell, que empesos per la valenta Katie decideixen no fugir, sinó enfrontar-se als invasors

Sense entrar en més detalls de la trama, La família Mitchell contra les màquines és una pel·lícula molt divertida, exagerada en alguns moments i amb un humor particular, amb un intel·ligent ús de memes i recursos visuals (que inclouen imatge real) i uns dissenys molt característics que barregen elements de 2D i 3D amb colorit d'estil aquarel·la.  

Malgrat els seus moments més esbojarrats, que acostumen a ser molt curtets i no saturen gens, el film conté també una bonica història de reforç dels vincles familiars durant el viatge en cotxe i la mateixa aventura de salvar el món, sobretot pel que fa a la noia i el seu pare, que s'han anat distanciant i estan en plena crisi paternofilial. 

A més, sense convertir-ho en un tema de conversa dins del guió, normalitza les persones LGBTQ amb petits detalls i frases casuals amb tant d'encert i naturalitat que em sap greu fins i tot esmentar-ho, però és important que això es faci en pel·lícules d'èxit. En fi, no us la perdeu, és d'allò més recomanable.






dijous, 9 de setembre de 2021

Lectures: Pugeu la biga mestra, fusters / Seymour: una introducció

Per Sant Jordi em van regalar, aprofitant l'avinentesa de la seva reedició llargament esperada -almenys per mi-, el llibre de J.D. Salinger que em faltava. Ja vaig parlar fa uns anys del seu títol més famós, El vigilant en el camp de sègol, i fa una dècada li dedicava una breu ressenya a Franny i Zooey, que he rellegit recentment per preparar-me per a la lectura d'aquest títol que em faltava, i que per fi puc portar al blog.

Pugeu la biga mestra, fusters / Seymour: una introducció, traduïda al català el 1971 per Antoni Pigrau i el gran Manuel de Pedrolo, tornava a ser editada en català el 2019 -jo ho devia descobrir tard, malgrat que de tant en tant anava mirant a LaButxaca si s'havia fet, sempre sense èxit- i, pel que he pogut veure, no se li han actualitzat ni la traducció, cosa que al final penso que no calia, ni la maquetació/tipografia, que en aquest cas sí que desentona amb la resta d'obres publicades pel mateix segell editorial, i en traeix l'antiguitat. 

En fi, tal com passava amb Franny i Zooey, però aquí amb un títol que necessàriament ho deixa més clar, el llibre, de només 160 pàgines, en realitat conté dues històries, que són Pugeu la biga mestra, fusters (1955) i Seymour: una introducció (1961), recopilades en anglès per primer cop l'any 1963 en el que seria el quart i últim llibre publicat en vida de Salinger. Se sap que en va escriure molts més, però de moment només un recull de tres històries inèdites s'ha editat de manera pòstuma, l'any 2014, i per disputes legals només en alguns territoris, per desgràcia cap d'ells català.

Anem per feina: la primera part, la de Pugeu la biga mestra, fusters, és el més o menys divertit relat que fa en Buddy, un dels germans grans dels esmentats Franny i Zooey, d'un absurd episodi en què es va presentar, mig obligat, al casament del seu germà Seymour, i aquest no s'hi havia presentat, tot provocant la ira de la família de la núvia i la desbandada dels convidats, de manera que en Buddy comparteix viatge en un cotxe on tots els ocupants, excepte ell, són familiars de la núvia, i som testimonis de la incomoditat que això li suposa. Acaba sent, com ens té avesats l'autor, la descripció d'una escena llarga però única, una mena de pla seqüència, en què aprofita per mostrar la seva sornegueria habitual.

Acabada aquesta història ve la segona part, més llarga, Seymour: una introducció, que és ben bé això: aquest cop, en Buddy parla del seu germà, ara des de 1959, onze anys després del seu suïcidi -no és cap spoiler, les diverses històries de la família Glass se situen en diferents moments cronològics i en algunes s'esmenta aquesta tràgica qüestió-, per descriure'l. 

Ho fa divagant d'una manera brutal, fins al punt que el mateix autor ens convida, després d'unes pàgines molt disperses i feixugues, a abandonar la lectura. I el cert és que jo no ho hauria fet mai, però reconec que se m'estava fent molt pesat. Després la cosa millora, quan de debò entra en matèria i explica coses del seu admirat germà gran. Continua anant cap aquí i cap allà, semblant -i probablement sent-ho- inconnex sovint, fent servir la tècnica literària coneguda com a "corrent de consciència" o "monòleg interior", que consisteix a seguir els pensaments i les associacions d'idees tal com li venen

Superades unes quantes pàgines, la paciència té recompensa i, encara que sigui de manera desordenada, el que ens ofereix en Buddy -que de vegades parla amb el lector com si fos el mateix Salinger- és realment una descripció d'en Seymour, tant física com psicològica, que ens permet fer-nos una idea aproximada de com era, aquest personatge fictici tan important en l'univers familiar creat per l'autor i recurrent a la seva obra. 

Així, doncs, m'ha resultat una lectura força interessant, si bé menys amena que d'altres, i ara ja puc dir que he llegit tot el que s'ha publicat en català de J.D. Salinger, a l'espera que n'arribin més coses, i em sap greu no haver repassat abans el recull Nou contes. Per sort, això em permetrà escriure una entrada més sobre una obra d'un dels meus autors preferits, que citaré com a influència si mai arribo a convertir-me en escriptor de debò, escrivint alguna cosa que es publiqui en un llibre del qual sigui l'únic autor, perquè de moment només he aparegut en un de compartit

 

 
  



Potser també t'interessa...

Related Posts with Thumbnails