Lectures: De què parlo quan parlo d'escriure

Hi ha llibres que volem llegir, però que per algun motiu ens fan mandra. Haruki Murakami és un dels meus escriptors preferits, tot el que en treuen -i, per sort, tot surt en català- m'ho compro i ho llegeixo amb delit. I la veritat és que ja n'havia llegit un parell de llibres de no ficció.

Però el títol del llibre d'avui em semblava, fins i tot a mi, poc atractiu. Això no va impedir que el volgués i me'l regalessin, però no el vaig llegir de seguida, com els altres, sinó que van passar un parell d'anys fins que m'hi vaig posar. Ara que ho he fet, però, puc dir que les aparences enganyen i que hauria d'haver confiat en l'autor, i no en el títol.

Havia llegit Underground, un llibre d'entrevistes sobre els atemptats amb gas sarín a Tòquio el 1995, i De què parlo quan parlo de córrer, on l'autor ens explica una de les seves passions, que és córrer maratons. I em van semblar interessantíssims. 

Però, no sé per què, De què parlo quan parlo d'escriure (2015) em va semblar que requeriria un esforç més gran, que tindria bon gust però que costaria una mica més d'empassar. Al capdavall, un llibre d'un escriptor parlant sobre el propi procés d'escriptura, i sobre ell mateix com a professional? Podria haver sortit malament.

I no, no trobo que sigui el cas, perquè me l'he empassat amb molt de gust. És cert que, sent seguidor de l'autor, em resulta interessant conèixer detalls de la seva vida, i la seva professió, evidentment, forma part de la seva vida, però intentant ser objectiu trobo que aquest llibre és interessant per si mateix. 

Murakami hi parla de com va decidir fer-se escriptor -detall que ja havia comentat en algun altre llibre-, com era la seva vida llavors, quan regentava un bar, com tracta les inspiracions de la vida real que qualsevol escriptor o escriptora fa servir a les seves obres, la seva metodologia, la seva relació amb els editors i els lectors i altres detalls d'allò més interessants i que confesso que m'han fet revifar una mica la malauradament molt apagada flama d'escriptor que tinc a dins.

Si en seguiu l'obra, us recomano sense cap mena de dubte aquest llibre, que va bé per conèixer millor la persona, en general coneguda per ser poc donada a participar en els mitjans de comunicació -i aquí tracta aquest tema-, però també per fer-se una idea més aproximada d'algunes de les coses que se'n diuen i veure, novament, que es tracta d'un professional tan exitós com humil.

Adeu a Shannen Doherty

Toca interrompre altre cop els plans que tenia per al blog perquè, de tant en tant, ens deixa algú del món de l'oci cultural que nodreix Cementiri de Pneumàtics i que em toca de més a prop, i avui he de parlar d'una actriu que sabia que tard o d'hora ens deixaria, perquè estava greument malalta des de feia anys i la cosa no millorava, però sempre és dolorós quan el final es confirma.

S'ha mort la Shannen Doherty (1971-2024), a l'edat de 53 anys, a causa d'un càncer que el 2015 va anunciar que tenia, el 2017 havia remès i el 2020 va tornar en estadi 4, cosa que feia esperar el pitjor i, després de 4 anys, així ha estat. 

Ja feia un temps que en parlava obertament i es preparava per a aquest moment, encarregant-se de tot de coses que no volia passar-li a la seva mare un cop no hi fos, i fins i tot he llegit que va aconseguir divorciar-se, després de molts mesos intentant-ho, just un dia abans de morir-se. Tanmateix, fa unes setmanes s'havia mostrat esperançada respecte a possibles noves vies de tractament de la malaltia, però no hi ha estat a temps.

Nascuda a Memphis, a l'estat de Tennessee (Estats Units), com a Shannen Maria Doherty, va començar a actuar a la televisió de ben petita, i en aquesta etapa el seu paper més conegut va ser el de Jenny a Little House on the Prairie, a l'última temporada, amb 11 anys.

Després va començar a despuntar amb coses com la pel·lícula Girls Just Want to Have Fun (1985), al costat de la Sarah Jessica Parker i la Helen Hunt, o la sèrie Our House (1986-1988), a més de la pel·lícula Heathers (1988), però el paper amb el que va fer un salt enorme al món de la fama va ser el següent.

Ella va ser la cara i la veu de la Brenda Walsh de Beverly Hills 90210 de 1990 a 1994, un personatge emblemàtic de la televisió dels anys 90 que és com la majoria de nosaltres la va conèixer. En aquella època, la meva germana mirava la sèrie a Telecinco i se'n parlava a les revistes que es comprava, però jo no hi estava interessat perquè eren "coses de nenes". Tot i així, m'havia fixat en el personatge des de lluny i he de dir que va ser un dels meus crushes televisius. 

Anys després, quan la sèrie s'apropava al seu final i ella ja no hi sortia, en vaig veure uns quants episodis, però va ser el 2006, amb l'arribada de la versió catalana sencera al K3 -hi havia hagut doblatge en català en desconnexió territorial a Telecinco, però no de tota la sèrie-, i amb una predisposició diferent gràcies a la relativa maduresa adquirida per part meva amb els anys, la vaig veure sencera i es va convertir en una de les meves sèries preferides. 

Pel que fa a la Shannen, en va marxar després de la quarta temporada perquè la van acomiadar a causa dels conflictes amb els companys (en algun cas arribant a les mans i tot) i els continus retards a l'hora de presentar-se al set de rodatge que feien anar malament tothom, com explicava en aquesta entrevista (en anglès), on admet que es va guanyar la reputació d'actriu difícil de tractar, però també explica que tot plegat venia dels problemes personals que tenia i dels perills de la fama sobtada.

Aquest brevíssim vídeo pertany a un gag de la pel·lícula Mallrats (1995), una de les mítiques del director Kevin Smith, per al qual va fer un cameo després a Jay and Silent Bob Strike Back (2001) i amb qui va mantenir una amistat des que es van conèixer. 

Al clip veiem com el personatge interpretat per l'Ethan Suplee, en veure-la, li pregunta si és la Brenda (de Beverly Hills 90210), una referència que ja es produeix a la presentació del personatge a l'inici de la pel·lícula. Resulta curiós que, havent estat acomiadada de la sèrie, i volent continuar la seva carrera, acceptés aquestes bromes, però sempre està bé prendre's les coses amb humor.

Si bé la vaig seguir com una de les protagonistes d'una sèrie que ja començava a ser antiga, i la pel·lícula de Mallrats la vaig veure molts anys més tard, sí que vaig poder ser testimoni del seu èxit següent en el moment que tocava: el 1998 arribaria Charmed, el seu altre gran paper, on feia de Prue Halliwell, una de les tres germanes bruixes (bones) de San Francisco. 

El seu personatge, però, va marxar de la sèrie abans d'hora un altre cop, el 2001, després de la tercera temporada. Curiosament, estava produïda per l'Aaron Spelling, que ja l'havia contractat i acomiadat a l'altra sèrie. Però també fa poc, en els últims mesos de la seva vida, va explicar (o més aviat hi va insistir) que el seu segon acomiadament es va produir per tensions amb una de les coprotagonistes, l'Alyssa Milano. 

Després de Charmed va tenir una etapa de perfil més baix i poc èxit amb un programa de càmera oculta (Scare Tactics), una sèrie cancel·lada després d'una temporada, North Shore (2004-2005), o un reality show sobre ruptures i confessions incòmodes, Breaking Up With Shannen Doherty (2006) que tampoc va durar gaire. Però el 2008 va tenir una mica més d'encert en reprendre el paper de Brenda a 90210, la seqüela de Beverly Hills 90210 on també tornaven alguns altres intèrprets de la sèrie original, ara convertits en adults fets i drets. Ella hi va participar en 7 episodis entre 2008 i 2009. Al capdavall, ja no eren elles les protagonistes, sinó que havien passat a tenir-hi un paper secundari.

El tema dels retrobaments li agradava, perquè el 2014 va fer un altre reality amb la Holly Marie Combs, la Piper de Charmed, i el 2016 la tindríem a la sèrie que suposava el reboot de la pel·lícula Heathers, que havia coprotagonitzat, ara fent de mare d'un dels personatges.

El més sonat d'aquests retrobaments, però, segurament va ser BH90210, una sèrie de 6 episodis emesa el 2019 en què tant ella com la resta del repartiment principal de Beverly Hills 90210 -excepte en Luke Perry, que feia poc que s'havia mort de manera sobtada- interpretaven unes versions dramatitzades de si mateixos, amb elements de les seves respectives vides reals.

Precisament amb ell va formar una de les parelles fictícies més emblemàtiques de la televisió dels anys 90, i ara ja no és amb nosaltres cap dels dos.

No he repassat tota la seva carrera, però vull acabar dient que l'últim paper televisiu que consta al seu currículum és el telefilm List of a Lifetime, de 2021, però en pel·lícules aquest any s'ha estrenat sota demanda Darkness of Man, i com a papers pòstums la tindrem a How to Make a Deal with the Devil i Bukowski. 

Descansi en pau.

Sèries: Virgin River

Ja no és cap novetat per a ningú, i jo ho he dit moltes vegades en parlar-vos de sèries, que a la televisió fa anys que s'hi fan coses de molta qualitat, tant argumental com pel que fa a estàndards de producció, i és per això que intèrprets de gran prestigi fan estades més o menys llargues a la ja no tan petita pantalla, cosa que abans era una etapa que potser preferien oblidar del seu passat d'abans de saltar al cinema.

Doncs bé, això no significa que s'hagin deixat de fer coses més lleugeres, però que també són satisfactòries quan es busca una altra mena de producte, i el que us porto avui és pràcticament el que podríem considerar un telefilm de diumenge a la tarda, farcit de tòpics, forats de guió i girs poc versemblants, però és tan addictiu que el podem qualificar de "plaer culpable".

Virgin River és el nom d'aquesta sèrie basada en unes novel·les de Robyn Carr, i que podem veure a Netflix des de 2019, tot i que a casa ens hi hem posat aquest mateix any. De moment se n'han fet 5 temporades que sumen un total de 54 episodis, i ens els hem ventilat en un temps relativament curt. Per alguna cosa deu ser.

La història comença quan la seva protagonista, la infermera i llevadora Mel Monroe (Alexandra Breckenridge, vist a This is Us en un paper recurrent), deixa Los Angeles per fer un canvi radical de vida i se'n va a viure al fictici poble muntanyenc de Virgin River, també a Califòrnia.

Ho fa responent a un anunci de feina que l'alcaldessa del poble, la Hope McCrea (Annette O'Toole), penja a internet pintant-ho tot plegat més bonic del que és, com sol passar, començant pel fet que el metge per al qual ha de treballar no ha demanat en cap moment una ajudant, fet que provoca friccions amb la protagonista des del primer episodi.

La Mel, en tot cas, és una persona competent, dolça i amable, però ha viscut unes quantes tragèdies personals sobre les quals triga a obrir-se amb els habitants del poble, un d'aquells llocs tradicionals en què l'arribada d'una persona nova és la cosa més excitant que pot arribar a passar.

A Virgin River hi coneix en Jack Sheridan (Martin Henderson, vist a Grey's Anatomy), l'amo del bar i veterà de l'Iraq, un bon paio però també força tancat i poc disposat a parlar de si mateix, el típic que vol solucionar tots els seus problemes sense ajuda, segons aquesta imatge d'"home com cal" que la societat ens ven constantment.

En Jack s'enamora de la Mel al primer capítol i provarà de conquerir-la, però la seva situació sentimental, quan comença la història, és una mica més complicada del que li agradaria, atès que està sortint -encara que ell sempre li hagi dit que no era res seriós- amb una dona, la Charmaine (Lauren Hammersley), que no es pren gens, però gens bé, el desenvolupament dels esdeveniments.

L'alcaldessa que dèiem, la Hope, és un dels personatges més importants de la sèrie, amb una personalitat decidida i, això sí, una xafarderia que sembla una característica pròpia de totes les dones de certa edat de la sèrie.

Manté alguna rivalitat, i també una curiosa relació d'amor-odi amb el doctor Mullins, que després entendrem d'on ve i com evoluciona. Ella mateixa, com a personatge, es va transformant lentament i aprenem a apreciar-la malgrat les seves particularitats.

Per al·lusions, que ja tocava, tenim en Vernon "Doc" Mullins (Tim Matheson) el metge del poble, que s'encarrega de tot, i que sembla que sempre té força feina, tot i que es tracta d'un poble bonic però perdut a dalt de la muntanya.

En Doc és tossut, no vol admetre que es fa gran i necessita ajuda, però també és un home recte i en qui es pot confiar. A més, encara que costi, és capaç de mostrar certa flexibilitat quan l'ocasió l'hi obliga.

Al bar, en Jack no hi treballa sol, sinó que hi té una mà dreta imprescindible que és en John "Preacher" Middleton (Colin Lawrence), hàbil cuiner que a més és un tros de pa de la mida d'un campanar, i força enamoradís també.

Al principi de la sèrie vol guanyar-se el favor de la Paige, la rebostera del poble, que viu amb el seu fill i clarament amaga alguna cosa. El veurem comprometre's per ella i també precipitar-se en qüestions amoroses en general, i coneix en Jack d'haver lluitat amb ell a l'Iraq. Sigui com sigui, és un paio en qui es pot confiar.

Amb ells també hi havia en Daniel Brady (Benjamin Hollingsworth), més jove, que també treballa al bar però que no pot abandonar les seves maneres rebels, el somni de qualsevol noia amant del tipus Dylan (de Beverly Hills 90210). 

En Jack el protegeix i li'n deixa passar moltes perquè se sent responsable d'ell, ja ho havia estat a la guerra, però en Brady (així l'anomenen sempre) fa tot el que pot per fer-lo empipar. És un dels personatges que més i millor evolucionen de la sèrie, i l'acabem estimant força. També viurà una bonica però accidentada història d'amor.

La història de Virgin River no tindria gaire interès si els únics conflictes fossin les discussions i els malentesos, de manera que hi havia d'haver un dolent, i aquest és en Calvin (David Cubitt, vist a Medium), el líder d'una organització que trafica amb cànnabis, tot i que després la cosa puja de nivell perquè, probablement, només amb herba era una mica ridícula com a representant del crim.

La seva gent viu en un assentament proper a Virgin River i normalment no empipa gaire, però després les seves accions tenen conseqüències força greus per als protagonistes.

Acabarem el repàs de personatges amb la Brie Sheridan (Zibby Allen), que arriba al poble ben entrada la sèrie i que fa d'una de les germanes d'en Jack, que s'instal·la a l'habitació que hi ha damunt del bar de manera inicialment temporal.

Tot i que primer la veiem adoptar un aire misteriós i una mica rebel, esdevé un dels personatges més entranyables del repartiment i agafa un protagonisme inesperat a mesura que avança la sèrie.

Virgin River és una sèrie romanticota, ensucrada, si no us agrada aquest gènere us recomano que en fugiu, i com deia al principi té vicis de telefilm de diumenge a la tarda. Fins i tot hi ha personatges que podríem dir que estan mal construïts, com el d'una noia que arriba al poble semblant una cosa i després contradient aquest perfil sense cap explicació, transformant-se massa i massa de pressa. 

A més, malgrat que duem cinc temporades -i ha de continuar-, se suposa que l'acció té lloc durant pocs mesos, cosa que fa inversemblants segons quins canvis en les situacions i les relacions entre els personatges.

Per acabar-ho d'adobar, la direcció és una mica erràtica, i té la mania d'acabar alguns episodis amb cliffhangers o situacions crítiques que a l'episodi següent ens expliquen sense mostrar-nos el que ha passat realment, com si no fos gaire important i només haguessin volgut provocar aquest efecte per enganxar-nos.

Però, encara que sigui una sèrie a la qual li falta poliment, el cert és que enganxa, i no hi falten les traïcions, els amors tràgics, els accidents, les malalties, els naixements, les morts i fins i tot les catàstrofes naturals.

Se li poden trobar molts defectes, però si no hi busqueu "alta televisió" és una sèrie perfectament vàlida, i si us hi poseu us trobareu com jo, esperant que diguin quan punyeta pensen llançar-ne la sisena temporada.