Lectures: One Piece vols. 1 a 4

Fins no fa gaire no m'hauria imaginat que acabaria escrivint una ressenya com aquesta al blog, perquè l'obra en qüestió, per molt que sigui el manga més supervendes de la història i tremendament popular, sobrepassant llegendes com Bola de Drac o Naruto, en realitat no em va convèncer quan me'l vaig intentar llegir fa moltíssims anys, quan s'editava en grapa -quin format més dolent per al manga, per l'amor de Dende!-. 

Alguna cosa no m'acabava de convèncer, a banda del dibuix, i després simplement he estat testimoni de com durava i durava en el temps i s'anava fent famós, fins al punt que va començar el 1997 i encara no ha acabat, amb més de 100 volums que recopilen la seva publicació setmanal a la revista Shônen Jump. Sabia també que l'anime s'estava doblant al català, però no m'hi vaig ficar mai. Ara, però, en tenim en marxa la publicació del manga en català, en uns toms triples que van cridar l'atenció de la meva filla, els vam començar a agafar de la biblioteca perquè se'ls llegís ella, i ja posats me'ls estic llegint jo també, de manera que ja puc dir que estic llegint One Piece. 

No tinc gaire clar com vull afrontar aquests articles, si és que n'hi ha més -qui sap, potser me n'acabo cansant, de llegir o de parlar-ne, tot i que espero que no-, però en principi no faré un repàs d'esdeveniments com en altres casos. Tampoc tinc intenció de parlar de la premissa ni els personatges, que a aquestes altures ja coneix tothom que pugui estar mínimament interessat en aquesta obra, i soc jo qui hi arriba tardíssim.

El que sí que sé és que en aquesta primera entrada vull aclarir que he fet el tall al quart dels volums catalans, que és quan hi ha un canvi de saga, i que aquests volums inclouen, al seu torn, tres volums de l'edició estàndard que no vam tenir mai en el nostre idioma, en el qual apareix per primera vegada directament en aquest format. Per tant, el que he llegit fins ara han estat els 12 primers volums de One Piece, dels espaterrants 115 que porta publicats, i encara en seran més. 

Dit això, un petit incís sobre la traducció: és fantàstic, tot i que arriba molt tard, tenir aquest manga tan important en català, però trobo que des del punt de vista lingüístic la traducció deixa una mica a desitjar. Parlo d'algunes expressions calcades del castellà (com la de la imatge) i d'altres mal aplicades, contrastant amb algunes formes ultracorrectes com "per a" en comptes de "per", "mai no" en comptes de "mai" o la forma plena dels pronoms febles malgrat que -per les ordres que ens arriben a la feina- les editorials que publiquen manga en català en teoria prefereixen un llenguatge més col·loquial, amb les formes reduïdes d'aquests pronoms. A banda d'això, hi ha coses com la confusió freqüent de "l'hi" i "li", que s'ha de dir que és el punt feble de molts traductors i traductores.

Tornant a l'obra en si, he de dir que tenia unes nocions molt bàsiques i limitades dels protagonistes de l'obra, i amb la lectura d'aquests volums he pogut conèixer els seus orígens i com es van coneixent, cosa que ha estat agradable i enriquidora. Per motius de feina he estat en contacte amb trames molt més avançades de manera tangencial i esporàdica, però m'agradarà veure d'on ve tot plegat.

Aquí coneixem, doncs, el seu protagonista, en Monkey D. Ruffy, amb el seu estrambòtic poder que li atorga un cos de goma i un caràcter optimista, determinat i imaginatiu que dona lloc a combats d'allò més espectaculars i sorprenents; l'esquerp Roronoa Zoro, que vol ser el millor espadatxí del món, el mentider de bon cor Usopp, la misteriosa i reservada Nami i el magnífic cuiner faldiller i especialista en el combat amb les cames Sanji, que conformen el que de moment és la tripulació del protagonista, decidit a ser el rei dels pirates i obtenir el cobdiciat tresor anomenat One Piece.

Durant els capítols en què es van coneixent veiem combats cada cop més esbojarrats, amb enemics més temibles que els que han vist fins llavors, com correspon a un shônen mereixedor d'aquesta etiqueta, i una barreja d'humor, epicitat i violència.

Perquè en surt molta. Encara que els personatges demostrin tenir una resistència extrema a les ferides letals per a les persones normals, hi veiem córrer molta sang i es fumen uns mastegots que fan por. Però el to general és d'humor i amb el típic missatge d'esforç, lluita pels somnis i amistat. Sense deixar de banda moments de drama i llàgrimes.

Encara que, com he dit al principi, el dibuix no em va resultar gaire atractiu quan vaig intentar començar la sèrie a l'adolescència, i reconec que encara ara no és el que jo associo mentalment a l'"estil manga", he de dir que és perfectament adequat al ritme i el dinamisme que Eiichirô Oda dona a les seves pàgines i vinyetes, i que l'autor mostra una imaginació desbordant pel que fa al disseny dels personatges i els seus enemics, i és capaç de caracteritzar-los d'una manera clara.

Se'm fa una mica difícil llegir aquests volums tan gruixuts en el temps habitual de préstec de la biblioteca -tot i que es pot demanar pròrroga, és clar-, perquè lluiten molt, sí, però també xerren, però he d'admetre que això ja és culpa de les meves circumstàncies personals, en què el temps lliure és escàs i a certes hores els meus ulls ja no poden més. De moment, però, One Piece m'ha fet una bona segona impressió i continuaré llegint-la.

 

Sèries: Fleabag

Hi ha sèries de les que sents parlar de tant en tant però que per alguna raó no troben el seu moment en la teva complicada agenda fins que passen uns quants anys. Tot i així, la reputació que les precedeix és tan bona que no te n'oblides, i al final les acabes veient.

És el que m'ha passat a mi amb aquesta sèrie de només 12 episodis, tots ells curts, de menys de mitja hora, però ara ja he reparat el greuge i ho vull fer encara més parlant-ne aquí i fent-ne difusió per si algun dels meus 20 o 30 lectors (reals, perquè els altres 20 i 30 solen ser bots) encara no l'ha vist.

Fleabag és una sèrie britànica amb un origen peculiar: és l'adaptació a sèrie de televisió en dues temporades de 6 episodis cadascuna, el 2016 i el 2019, del monòleg que va guanyar el primer premi al prestigiós festival d'arts escèniques d'Edimburg, el Fringe Festival, l'any 2013. Però és que el va escriure i interpretar la mateixa protagonista de la sèrie de televisió, que també n'és la creadora, showrunner i guionista. 

És una sèrie estretament lligada als seus personatges, sobretot la seva protagonista, de manera que la premissa l'he d'explicar mentre la presento a ella. I és que seguim escenes de la vida de la Phoebe Waller-Bridge, que interpreta un personatge sense nom (o "fleabag" quan el veiem al repartiment), una dona jove amb problemes per relacionar-se amb els altres, que veiem en coses com una aparent addició al sexe, els xocs que té amb la seva estirada germana gran o la incomoditat amb què es desenvolupen les trobades amb el seu pare, vidu, i la seva nova parella, la seva padrina.

La protagonista no té gaire sort: regenta un cafè de conillets d'Índies que va obrir amb la seva millor amiga, que es va suïcidar, no va gaire bé econòmicament parlant i és l'ovella negra de la família, que la veu com una egoista que sempre fa sentir incòmodes els altres. 

Tanmateix, estem davant d'una sèrie d'humor, humor negre, tragicòmic en alguns moments, però al capdavall d'humor. I bona part de la gràcia està en els constants trencaments de la quarta paret per part de la protagonista, que ens va anticipant reaccions de les persones amb què es relaciona, comentant-ne coses o buscant la nostra complicitat amb mirades silencioses cap a la càmera.

La veiem a l'esquerra de la imatge, es diu Claire (Sian Clifford) i té una carrera professional exitosa, a banda d'un caràcter seriós, una mica esquerp i poca paciència amb els "numerets" que, segons ella, munta la protagonista per cridar l'atenció.

Està casada i té un fillastre adolescent obsessionat amb ella, i és un personatge interessant perquè podem percebre que, sota aquesta capa de fredor artificial, en realitat s'estima molt la seva germana, i de tant en tant podem veure aquesta faceta.

El pare de totes dues està interpretat per en Bill Paterson i tampoc té un nom que s'arribi a dir a la sèrie, i fins i tot a l'últim episodi s'arriba a fer un gag al respecte. Com deia més amunt, té una relació amb la que va ser la padrina de les germanes (sí, de totes dues. He vist coses molt estranyes en diverses famílies al respecte, així que no hi donaré més voltes), una Olivia Colman que és de les cares més conegudes i guardonades del repartiment, i que aquí interpreta un personatge tremendament egoista, narcisista i vanitosa, que tracta les seves fillastres (bé, oficialment no ho és perquè no s'han arribat a casar) de manera passivo-agressiva. 

El pare, per altra banda, es mostra maldestre a l'hora de parlar amb les seves filles adultes, sobretot quan es tracta de sentiments, però al llarg de la sèrie anem veient moments en què mostra una saviesa inesperada.

Podem continuar parlant de relacions incòmodes esmentant el cunyat de la protagonista, marit de la Claire, que es diu Martin i l'interpreta en Brett Gelman (vist a Go On, Love o Stranger Things), un autèntic imbècil que odia la protagonista i no se n'amaga, un paio tremendament masclista i patètic que sempre tenim ganes de veure com cau. Si això passa o no, ho anirem veient al llarg dels episodis.

Els homes amb qui queda la protagonista també són un filó de situacions incòmodes, perquè tenim un exnòvio amb tendència a tornar amb ella constantment, un paio que fa comentaris impertinents sense parar o un altre que té un caràcter estranyot i unes dents de Nosferatu en què és impossible no fixar-se. 

Fleabag és una sèrie sense un fil conductor, són, com deia al principi, escenes de la vida d'una dona, però amb el denominador comú de la incomoditat, els moments violents i un humor molt particular que en diversos moments deixa al protagonisme al drama, i amb un final agredolç que he d'admetre que no m'esperava i que em va semblar punyent i va donar més punts a la sèrie. 

No sé si és per a tothom, però els múltiples premis i nominacions que va rebre, incloent-hi BAFTA, Emmy i Globus d'Or, entre 2016 i 2020, els entenc perfectament.  

 

 

 

 

Sèries: The Pitt

Malgrat que miro amb assiduïtat Grey's Anatomy i ja són 22 temporades, la veritat és que no recordo cap altra sèrie de metges que hagi vist, deixant de banda vagues records d'A cor obert quan era petit. No és un gènere que no m'agradi, simplement és un fet que l'he tocat poc.

Però la sèrie d'avui em va cridar l'atenció quan va començar a rebre premis Emmy, i alguna cosa em va dir que seria una proposta diferent. Ho és, m'ha encantat i avui us en vull parlar amb més deteniment. 

The Pitt és el nom d'aquesta producció de l'HBO Max ("Max" a seques quan va començar) que de moment ha tingut dues temporades de 15 episodis cadascuna, començant a l'abril de 2025, i que és una creació de R. Scott Gemmill, que havia estat productor i guionista de la mítica E.R., sèrie també de metges -i que no he vist mai- a la qual ja sortia, de molt més jove, el protagonista d'aquesta. 

El que fa destacar aquesta sèrie, que se situa a la sala d'urgències del fictici Centre Mèdic de Traumatologia de Pittsburgh, amb el sobrenom de "The Pitt" (el pou), és el realisme amb què es desenvolupen els seus episodis, tant pel que fa als tractaments mèdics -no tinc manera de saber com de contrastats estan, ho reconec, però el nivell de detall ha d'estar documentat per força- com pel fet que cada episodi és una hora d'un torn d'un dia concret, i el moviment dels personatges amunt i avall permet a la càmera separar-se i seguir un altre cas i uns altres personatges, tot creant la il·lusió d'un pla seqüència.

Qui remena les cireres, almenys en el seu torn, és el doctor Michael "Robby" Robinavitch (Noah Wyle, vist, com deia, a E.R.), un metge excel·lent però sever amb els seus estudiants que aviat descobrim que té traumes personals que el fan addicte a la feina alhora que infeliç a la seva vida privada.

Encara que de vegades pot caure en l'arrogància, en realitat és un bon mestre i procura que el seu personal estigui satisfet alhora que aprèn. És combatiu amb les condicions laborals, econòmiques i logístiques de l'hospital. 

Podem destacar també, d'esquerra a dreta, el doctor Dennis Whitaker (Gerran Howell), un metge estudiant de quart any que a la primera temporada és ingenu i li'n passen de tots colors, però que a la segona veiem que ha evolucionat d'una manera considerable en els mesos que se suposa que han passat entre temporades.

La doctora Melissa King (Taylor Dearden, filla d'en Bryan Cranston), és resident i és un personatge també interessant perquè és neurodivergent. No es diu explícitament què té, però se li veuen trets TEA, i de fet té una germana que ho és i en un grau força alt, cosa que li ha fet desenvolupar una gran sensibilitat a l'hora de tractar els pacients. És un personatge entranyable. 

No ho és tant la doctora Trinity Santos (Isa Briones), que comença com a interna (primer any després de la graduació) i té una actitud xulesca i es relaciona amb els altres burxant-los, com li fa a la pobra Victoria Javadi (Shabana Azeez), metgessa estudiant que té la llosa de ser filla de reconeguts metges del mateix hospital, especialment la seva mare, que li posa molta pressió.

També podem parlar del doctor Frank Langdon (Patrick Ball), l'estudiant estrella d'en Robby, ara ja metge de ple dret i amb uns anys d'experiència, que és encara més arrogant que ell però que, per motius que no revelaré aquí i que el fan caure en un pou metafòric, rep una cura d'humilitat durant el que portem de sèrie. El veiem al centre de la imatge de sota.

Podem esmentar també la doctora Cassie McKay (Fiona Dourif), resident de segon any que destaca també per la seva empatia i que porta un monitor de turmell per motius que no s'acaben d'explicar, o la cap de les infermeres, la Dana Evans (Katherine LaNasa), una dona de caràcter fort i grans capacitats de lideratge que, quan cal, és la més amable i comprensiva del món, però que val més no fer emprenyar. I sembla l'única que s'atreveix a cantar-li a en Robby les quaranta quan cal.

Tots ells tenen històries personals, però The Pitt no s'hi recrea com passa amb Grey's Anatomy, sinó que ens n'ofereix pinzellades i, a més, als canvis de temporada (ha passat entre la primera i la segona, assumeixo que amb la tercera passarà el mateix) ens quedem amb les ganes de saber com continuen algunes trames, però ens hem de conformar amb deduir i completar les peces del trencaclosques amb la nostra imaginació. Aquí l'important és el que passa a la sala d'urgències.

El que sí que ens mostra és les seves fortaleses i febleses com a doctors i doctores, i infermers i infermeres, perquè no tothom té el mateix nivell de seguretat en si mateix, velocitat, eficiència o encert a l'hora de fer la seva feina. 

L'estructura d'un capítol representant una hora del torn en qüestió no ens ha de fer pensar en un estil com el de 24, perquè la tensió que s'hi viu no és la mateixa. Bé, de fet sí que hi ha tensió, però és pels casos mèdics en si, no tots de la mateixa gravetat ni el mateix nivell de drama -que també n'hi ha, i de grossos-, i perquè a les dues temporades hi ha hagut esdeveniments externs que han posat el departament al límit. 

Els episodis acaben de manera gairebé abrupta, sense cliffhangers, però la naturalitat del relat, les interpretacions i el ritme constant de la sèrie fan que vulguem veure'n el capítol següent. I per tot plegat The Pitt és una sèrie per tenir en compte i no m'estranyaria gens que en el futur s'acabés considerant un clàssic. Doneu-li una oportunitat. El munt de premis i nominacions que ha rebut no són perquè sí.