Lectures: Dr. Slump vol. 14

Massa mesos han passat des de l'última ressenya de la primera gran obra d'Akira Toriyama, quan va sortir en català em pensava que me l'hauria de racionar, però ha estat la pròpia vida la que ha fet que n'espaiés les lectures.

Però bé, ja arribem al penúltim volum de Dr. Slump, una catorzena entrega que ja us avanço que m'ha agradat molt, i ara veurem per què.

Segurament és perquè m'agrada quan els personatges que no tenen tant de protagonisme de sobte n'agafen, o en aquest cas el recuperen, com en Sembei, que sí que és cert -s'esmenta en una de les històries- que ha perdut força paper perquè la seva creació, l'Arale, ja fa temps que es va convertir en l'estrella del còmic.

I no és que en aquest recopilatori perdi força, en cap dels sentits de la paraula, però sí que és veritat que veiem "brillar" -amb una interpretació lliure de la paraula- altres personatges. És el que passa, per exemple, a la primera història inclosa, que, de fet, dura tres capítols.

Hi coneixem ni més ni menys que Déu, un personatge que per l'aspecte recorda moltíssim, i sempre amb l'avantatge de saber què vindria després, el Follet Tortuga de Bola de Drac, i és el responsable de l'arribada de la (les) Gatxan a la Vila del Pingüí amb una missió encomanada, tota una revelació de la qual no entraré en detalls per no aixafar res, però dona una capa més a la clàssica història de personatge que arriba a la sèrie i se'n va escaldat.

La segona història, en aquest cas de dues parts, és més aviat commovedora i sí que té l'Arale com a clara protagonista.

És un relat senzill, en què un tigre d'aspecte imponent i amb mala reputació es passeja pel poble mentre els que el coneixen en fugen, però la seva actitud respon a un esdeveniment traumàtic del passat que la nena robot, en una mostra sorprenent d'empatia, intenta pal·liar amb un regal que, això sí, vol imposar a la seva brutal manera.

Després, una venjança contra l'Arale i les Gatxans, que es remunta a uns quants volums enrere, no surt com el seu perpetrador -el protagonista de la història- s'imaginava, però almenys recupera l'esperit escatològic que al llarg de la sèrie ha anat variant en intensitat.

I ara sí, en Sembei torna a ser el personatge principal d'una història en què podem veure'l crear un nou invent d'aquells seus, en aquest cas un aparell per aturar el temps per a tothom tret de qui el fa servir. Com ens agradaria que existís, de tant en tant, oi?

Però, és clar, ell el fa servir per fer trapelleries, algunes amb molta mala bava, i per coses com mirar-li les calcetes a la seva pròpia dona, amb qui, recordem-ho, té un fill, però cadascú amb els seus gustos i les seves tendències. I, com si es tractés d'en Nobita amb un invent d'en Doraemon, per a sorpresa de ningú n'acaba abusant, cosa que té unes conseqüències indesitjades.

Ara bé, després d'una breu història més ximpleta, però divertida, sobre un misteriós i petit objecte volador que porta de corcoll tota la vila, tenim una saga en 6 parts, poca broma, en què el protagonista no és altre que en Tsukutsun, de manera inesperada.

Fa l'efecte que a l'autor li agradava molt aquest personatge, que ja havia tingut pes en algunes històries i, gràcies al seu domini de les arts marcials, donava un impuls al component d'acció d'una sèrie principalment de comèdia, però en aquesta trama acaba d'esclatar.

L'Arale i les Gatxan també hi participen, al capdavall és un relat llarg, però tot plegat neix del segrest de l'Akane quan la confonen amb la princesa del regne de Nanaba -res a veure, per cert, amb l'OVA El secret del castell de Nanaba-, i la decisió d'en Tsukutsun, amb qui estava tenint una cita, d'arriscar la vida per salvar-la.

Això dona lloc a una trepidant aventura plena d'acció, trets, combats i un caràcter aventurer que no és habitual a la sèrie. S'hi pot percebre, més que mai, la progressiva orientació dels interessos de l'autor cap al que després seria la seva obra més coneguda, com ja sabem plena precisament d'això: aventura, combats i explosions.

A banda de tot això, trobo que l'estil del dibuix ja és molt proper al de Bola de Drac, cosa per altra banda natural, perquè és un fenomen que trobem en molts autors d'obres consecutives, però també fa ús d'una composició de pàgina i uns plans que fan, en aquest punt, que Dr. Slump sigui una obra força madura, evolucionada però sense perdre el seu humor, la seva essència, el que la fa tan única. Un penúltim volum refrescant per tot això que explico, però ara sé que només me'n queda un, que llegiré amb certa tristor.

 
 

Sèries: Slow Horses

Fa temps vaig tenir l'oportunitat de gaudir de períodes promocionals gratuïts de la plataforma de streaming Apple TV, i de les sèries que vaig tenir temps de veure en vaig parlar en el seu moment. N'hi havia una que tenia certa fama, però, que tot i així vaig anar deixant per a més endavant, i ara que m'he posat al dia havent-ne vist la quarta temporada, em ve de gust parlar-ne.

Reconec que li van passar al davant sèries que potser tenien una premissa o un tràiler més atractiu, i que va caldre sentir-ne recomanacions i saber que guanyava premis i nominacions perquè m'hi volgués posar, i ara he de dir que m'ha enganxat força. 

Slow Horses, basada en la sèrie de novel·les Slough House, de Mick Herron, és d'aquelles sèries britàniques ben fetes, amb pocs episodis per temporada però un guió i unes interpretacions excel·lents, que s'han fet un lloc des de fa uns anys al mig de la immensa quantitat de superproduccions americanes. 

L'èxit que ha tingut aquesta adaptació de Will Smith (no, no és aquell) es pot veure, per exemple, en el fet que, com dic, de moment n'existeixen quatre temporades (amb un total de 24 episodis, 6 per cadascuna), però ja està renovada fins a la sisena. Poca broma. 

La premissa d'aquesta sèrie d'espies de comèdia dramàtica però també negra és ben curiosa: segueix els casos d'una colla d'espies de l'MI5 britànic caiguts en desgràcia i destinats a una atrotinada oficina, la Slough House ("l'Aiguamoll"), on van aquells agents que han comès errors greus, o que fan nosa, però no en un grau que en justifiqui l'acomiadament.

Allà es passen els dies fent feines administratives rutinàries, avorrides, sense esperances reals de tornar al quarter general a fer d'espies dignes, i més aviat abocats a plegar per voluntat pròpia per pur avorriment. Tanmateix, en les quatre temporades que hem vist fins ara, han estat herois inesperats que han aturat, tot i que de manera barroera, amenaces d'abast nacional.

Els supervisa un antic peix gros, un paio amb experiència i contactes, en Jackson Lamb (Gary Oldman, sens dubte l'estrella del repartiment), que els tracta malament, els insulta i els menysprea, i passa tant de temps com pot bevent al seu despatx, sense rentar-se ni canviar-se de roba i amb els mitjons foradats sobre la taula.

Un personatge fastigós, però que a l'hora de la veritat mostra una gran intel·ligència per fer anar els seus superiors per allà on vol, dins de les seves possibilitats. Fins ara hem sabut poques coses del seu passat, però ha fet força feina bruta.

Entre els seus subordinats tenim, per definició, agents caiguts en desgràcia per motius no sempre coneguts -però parlem de coses com alcoholisme, addicció a les drogues o al joc, errors greus en missions...-, i que amb la seva actitud i professionalitat no tots sembla que es mereixin ser en el que anomenen "purgatori administratiu".

Hi trobem, per exemple, d'esquerra a dreta de la foto, en Roddy Ho (Christopher Chung), un hacker insuportable; la Catherine Standish (Saskia Reeves), exsecretària alcohòlica; la Louisa Guy (Rosalind Eleazar), destinada a la Slough House per una cagada greu en una missió, o en Min Harper (Dustin Demri-Burns), que es va deixar un disquet amb informació confidencial en un tren.

D'aquest grup d'agents, però, podríem dir que el protagonista és en River Cartwright (Jack Lowden), net d'un llegendari agent de l'MI5 que era prometedor però que és castigat després d'un fallit entrenament de simulacre d'atemptat amb bomba.

A diferència dels altres personatges, que duen més temps al "purgatori", en River es pren molt seriosament les missions, s'esforça més del que s'espera d'ell i vol guanyar-se el dret a tornar a ser respectat, però també té molt mala sort, i que els de dalt li posin pals a les rodes no hi ajuda.

Aquests "de dalt" són, de dreta a esquerra en aquest cas, la Diana Taverner (Kristin Scott Thomas, l'altra cara més coneguda del repartiment), la subdirectora general de l'MI5 i directora d'operacions i en Nick Duffy (Chris Reilly), cap d'afers interns i de la unitat tàctica coneguda com els Gossos, amb l'ajuda de l'inaguantable James "Spider" Webb (Freddie Fox), un agent que té una enemistat personal amb en River i que va provocar la seva defenestració amb una instrucció mal donada, i ara se'n fum.

Tots plegats són uns trepes, uns manipuladors i uns traïdors que només miren per si mateixos, i compliquen la tasca d'aquests descartats que, malgrat tot, fan servir per als seus esquemes més perversos, sense que els afectats en siguin conscients, per tal de dur a terme operacions de dubtosa legalitat. De fet, cada temporada gira al voltant d'algun atac de falsa bandera, algun escàndol que s'ha de tapar o alguna col·laboració inadequada que esclata a la cara de l'agència, i els pobres de la Slough House són els que paguen els plats trencats, en algun cas amb la mort i tot.  

Slow Horses és, com diu el seu nom, una sèrie de desenvolupament lent, però molt ben trenat, i amb unes trames força complexes que anem entenent millor a mesura que avança cada temporada. Res no és gratuït, i ajuda a la construcció dels personatges, fent ús de la comèdia negra, del drama o de la tragèdia segons les necessitats del moment.

Una sorpresa que agradarà a qualsevol amant del gènere dels espies, i que sens dubte continuaré mirant mentre en vagin sortint temporades. 

Lectures: Els meus dies al cafè Torunka

Quan estic acabant un llibre tinc més o menys pensat quin vull llegir a continuació, però de vegades me n'entra algun d'inesperat, normalment de la biblioteca. El d'aquesta vegada, però, té un origen diferent: resulta que on treballo es tradueix manga i anime, però també llibres d'altres menes, entre les quals alguna novel·la, i d'aquest, la mostra del qual em va arribar a les mans fa poc, no en sabia res, perquè no havia participat en cap fase del projecte. I va ser una agradable sorpresa veure a l'oficina una novetat de novel·la japonesa en català, de manera que me l'havia d'endur en informal préstec tant sí com no.

Em va fer la sensació que seria molt amè, molt agradable de llegir, i ara que me l'he acabat puc confirmar-ho, perquè quan em posen al davant drames quotidians japonesos, em costa parar.

Els meus dies al cafè Torunka, de Satoshi Yagisawa, es va publicar al Japó com a Junkissa Torunka l'any 2013, i és la tercera novel·la de l'autor, després de les també editades en català Els meus dies a la llibreria Morisaki (2010) i Amics i llibres a Jinbôchô (2011).

Navona Editorial ens les ha portat, com també la tercera, aquest cop amb traducció de Marta Moya, de qui ja vaig parlar perquè vaig ressenyar-ne la primera novel·la com a escriptora, i ha estat aquest proppassat mes de març, per tant el llibre encara conserva certa calor del forn. 

Després d'aquesta introducció suposo que voleu saber de què va, el llibre, així que fil a l'agulla: Els meus dies al cafè Torunka és un relat en tres capítols que gira al voltant d'una petita cafeteria amagada en un carreró de Tòquio, un espai tranquil i tradicional -en el funcionament i en la preparació del producte en què es basa el seu negoci- regentat per un home amb l'ajuda d'un cambrer jovenet i, ocasionalment, la seva filla adolescent. 

A cada capítol l'autor adopta el punt de vista d'un personatge diferent, començant per aquest cambrer, que rep la visita d'una misteriosa clienta que assegura que el coneix d'una altra vida. Després, tenim la història d'un dels clients habituals del cafè i la seva relació amb una altra de les clientes, que ve de lluny i és tangencial, però d'allò més dramàtica.

Per acabar, se'ns explica, a través de la Shizuku, la filla de l'amo, tant la seva pròpia història com la de la família, amb tragèdia inclosa, de manera que acabem tenint una idea del rerefons dels personatges més importants i de la història de la cafeteria i del tranquil barri.

Yagisawa ens ho explica amb un estil senzill, sense floritures, que es llegeix de pressa i amb moltes ganes malgrat el caràcter tranquil que desprenen les històries quotidianes que explica, totes amb un punt més o menys intens de dramatisme pel que fa a les relacions sentimentals, sense oblidar temes com la pèrdua, l'abandó i la mort com a element sempre present en el passat dels personatges. I, encara que sembli mentida amb el que acabo de dir, tot plegat desprèn un bon rotllo que ens deixa molt satisfets quan en llegim l'última pàgina.

M'ha agradat molt, el que he vist aquí, i sens dubte seguiré de prop aquest autor, així que aniré fent una ullada a la biblioteca, aquest cop pública, per veure si en trobo els altres llibres publicats fins ara i, com sempre, si això passa n'acabaré parlant aquí.