Sèries: The Beast in Me

De les diverses maneres que té una sèrie de cridar-me l'atenció, n'hi ha una que no acostumo a esmentar, si és que ho he fet mai, i és posar-me com a protagonistes actors i actrius que venen de sèries que m'havien agradat molt. 

És el que fa aquesta nova minisèrie que us porto aquí al blog, de la qual també en vaig mirar el tràiler per saber si m'interessava argumentalment o no, però que en saber quins eren els protagonistes ja em tenien convençut pràcticament del tot.

The Beast in Me és el nom d'aquesta sèrie que Netflix publicava al novembre de 2025, i que en 8 episodis ens presenta un thriller psicològic i criminal en què una escriptora en hores baixes veu com se li trasllada al costat un nou veí que resulta ser el fill d'un magnat immobiliari que, a més, és famós perquè se'l va acusar de matar la seva dona.

De fet, amb això ja he parlat força de la premissa de la sèrie, així que ara, com sempre, toca descriure una mica els personatges principals i algun de secundari mentre abordo algun aspecte més de la trama. 

Ella és l'Aggie Wiggs (Claire Danes, de Homeland), com deia una escriptora en crisi, perquè el seu últim èxit de vendes es va publicar fa uns anys i s'està endarrerint en l'entrega d'una nova novel·la, en bona part perquè una tragèdia personal va interrompre el seu procés.

Amb l'arribada d'aquest misteriós veí se li presenta l'oportunitat de solucionar el seu bloqueig mental i recuperar l'estatus econòmic que la va dur a traslladar-se a la zona residencial on viu, ara amb una casa atrotinada i poques possibilitats d'arreglar-la.

Ell és en Nile Jarvis (Matthew Rhys, el protagonista masculí de The Americans), un home ric -forma part del grup del seu pare- i misteriós que coneix l'Aggie quan intenta que li signi la seva part de l'aprovació veïnal que necessita per construir un camí per fer footing al barri. 

No comencen amb bon peu, però després ell li ofereix la possibilitat d'escriure un llibre sobre ell mateix, per tal de netejar el seu nom de les sospites d'assassinat de la seva dona, de la qual mai es va trobar el cos. En Nile té un caràcter agressiu en el bon i en el mal sentit de la paraula, està acostumat a obtenir allò que vol i, si l'importunen, pot arribar a fer por, especialment amb els rumors que circulen sobre ell.

Precisament per això, l'Aggie intenta una doble via en què per una banda té converses amb en Nile, que val a dir que acostumen a ser molt disteses i els acosten a una mena d'amistat, i per l'altra l'investiga per saber la veritat sobre la mort de la seva dona, per autoprotecció però també per no estar-li fent un llibre de neteja d'imatge que digui mentides, i ho fa des del moment que se li presenta a casa un agent de l'FBI borratxo, en Brian Abbott (David Lyons), que reprèn pel seu compte i d'amagat la croada contra en Nile que li va enfonsar la carrera fa uns anys.

D'aquesta manera, com a espectadors som testimonis d'aquesta complicada i delicada investigació, i alhora de com ens retraten el protagonista, amb tot d'ambigüitats que no ens posaran les coses fàcils a l'hora de decidir si hi simpatitzem o no. 

A l'entorn immediat d'en Nile hi ha, per una banda, la seva nova dona, la Nina (Brittany Snow), la qual menysprea, el seu oncle Rick (Tim Guinee), que li fa de cap de seguretat i la feina bruta que calgui, tot mostrant una sang freda considerable en més d'una ocasió, i el germà d'aquest, en Martin Jarvis (Jonathan Banks, de Breaking Bad i Better Call Saul), que és el magnat immobiliari de què parlàvem, i que amb els seus mètodes mafiosos s'ha enriquit fins al punt en què es troba, alhora que imposa en el seu fill, amb la seva extrema seriositat i un menyspreu que duu escrit a la cara, una por i un respecte que aquest intenta reproduir amb la dona i la veïna.

No puc parlar de més coses sense carregar-me la sorpresa de la trama i dels girs que té, però acabaré dient que és una sèrie que enganxa i que ens transmet una atmosfera angoixant amb els seus moments de tensió, una fotografia pròpia dels thrillers dels 70, amb gra i ombres realçades, i unes interpretacions del nivell que podíem esperar dels seus protagonistes. 

 
 

Lectures: Beautiful World, Where Are You

Quan un autor m'agrada vull llegir-ne més coses i acostumo a comprar-me o agafar de la biblioteca més llibres seus, i després del que vaig gaudir de Normal People, i precisament quan la vaig anar a tornar a la biblioteca, vaig veure a la prestatgeria dues novel·les més de la seva autora, i vaig decidir endur-me'n una, que em vaig posar a llegir en arribar a casa.

El llistó estava molt alt, i la portada és plena de cites de ressenyes que la posen pels núvols, així que en tenia moltes ganes. Ha estat a l'altura, però, de les meves expectatives?  

Beautiful World, Where Are You és una novel·la de Sally Rooney de 2021 que gira al voltant de dues amigues dels principis de la trentena que viuen separades, una a Dublín i l'altra en un poble que no està tan lluny, però que per motius de feina i malentesos sembla que sigui a una distància insuperable.

La que viu al poble es diu Alice i és una novel·lista famosa, mentre que l'altra es diu Eileen i treballa d'editora en una revista de poca importància. S'escriuen e-mails l'una a l'altra explicant-se la vida i també filosofant sobre diverses qüestions que les preocupen sobre el món actual, uns textos que poden ser una mica farragosos i esnobs, i que certament no han ajudat a que jo llegís el llibre al ritme que esperava, sobretot venint de l'anterior novel·la de l'autora irlandesa, però bé, això és un altre tema, i estem parlant de la trama.

No m'hi allargaré gaire perquè ni vull fer spoilers ni la cosa dona per a tant, això serà una ressenya breu, però un tema al voltant del qual giren les vides de les dues dones, com ens passa a tantes persones, és el sentimental. L'Eileen està enamorada, des d'adolescent, d'en Simon, amic comú de totes dues, un bon home que a més és molt atractiu i que la tracta de meravella en el seu paper de millor amic, però que segons l'Eileen és poc accessible emocionalment. Per la seva banda, l'Alice ha conegut un home allà al poble, en Felix, que a diferència dels altres tres personatges té uns interessos allunyats de la literatura i la política, una reputació discutible i una honestedat innecessàriament brutal.

 

La novel·la ens va explicant, amb alternança entre capítols narratius i d'altres en forma dels e-mails que esmentava, uns mesos de la vida de les dues dones, amb els seus traumes personals i familiars, els respectius alts i baixos en les seves relacions sentimentals i també en la seva pròpia amistat, que trontolla en més d'una ocasió.

Som testimonis dels drames i les preocupacions de les dues dones, reflex d'una generació que ja em comença a quedar per sota, en un text que a mi no m'ha resultat tan amè com el de Normal People -també he de dir que m'he entestat a llegir-lo en sessions al llit abans de dormir i la son m'ha impedit avançar gaire, però que l'embranzida final l'he fet de dia i m'hi he enganxat més-, ni la història m'ha emocionat com aquella, tampoc hi han ajudat les expectatives provocades pels extractes de crítiques que deia al principi, però que naturalment no em penedeixo d'haver llegit, i m'ha convençut de continuar llegint el que hagi fet i vagi fent aquesta senyora. Al capdavall, té una manera de narrar que em captiva amb la seva capacitat de ser extremament descriptiva i minuciosa amb detalls com els sons, les olors, la roba dels personatges o els seus gestos sense que això entorpeixi la lectura com de vegades sí que passa amb altres autors.

Suposo que la continuaré llegint en versió original, però he d'esmentar que tenim tota la seva obra disponible en català, en aquest cas amb el nom d'On ets, món bonic, d'Edicions del Periscopi, que també té Gent normal i Intermezzo, mentre que el seu debut, Converses entre amics, és de La Magrana. 

 

Lectures: Els Barrufets - àlbums 15 i 16

Com us vaig anunciar fa uns mesos, i em feia l'efecte que havia passat menys temps, en el tram final de les ressenyes dels àlbums dels Barrufets he passat a parlar de dos llibres en comptes de tres, i els d'avui són els últims en què va participar el seu creador, en Pierre "Peyo" Culliford, perquè el 1992 ens va deixar, per desgràcia, de manera prematura.

A L'estrany despertar del barrufet gandul, un àlbum publicat originalment en francès el 1991, tenim en realitat cinc històries de 8 pàgines cadascuna, i aquest cop la que li dona el nom és la més divertida.

Resulta que els barrufets li volen fer una broma al barrufet gandul, que es passa el dia dormint, i decoren la vila i es disfressen de manera que li fan creure que ha dormit durant 200 anys.

Això dona lloc a uns quants gags molt ben trobats i divertits, he arribat a riure en veu alta i tot, cosa extremament rara en mi quan llegeixo, i una sèrie de bromes creuades que acaben amb en Gargamel esquitxat i tot.

Però a l'àlbum hi ha quatre històries més, trames senzilles però ben trobades en què veiem els barrufets estrenar un trenet per facilitar el transport de provisions, l'arribada d'un drac com a perillosa mascota del barrufet tímid, la creació d'un cos de bombers al poble i el caos provocat per un talp ben miop.

Són històries d'una qualitat, per a mi, superior a les del 14è àlbum, també de cinc històries, que no vol dir que fossin dolentes, però a mi m'han agradat més aquestes.

L'últim àlbum dels barrufets amb la presència del seu creador és El barrufet financer, que té una intrahistòria curiosa, i encara que tampoc és el lloc d'explicar amb detall, direm que hi va haver un canvi d'editorial que incloïa un acord de creació d'un àlbum amb una història sencera (és a dir, res de relats breus) i uns terminis d'entrega força curts.

Això va fer que l'autor compartís guió amb el seu fill Thierry i dibuix amb Alain Maury i Luc Parthoens, però el cas és que al novembre de 1992 es va poder publicar aquest àlbum, malgrat la precària salut de Peyo, i va ser tot un èxit.

En aquesta història, després d'un contacte d'un barrufet amb un mercat humà se li acut introduir els diners a la vila dels barrufets, que fins ara s'han dedicat a les seves coses amb un sistema d'intercanvi de bens i serveis sense establir valors ni monedes de cap mena.

El que ara esdevé el barrufet financer els convenç i comencen a fer servir els diners, mentre el Gran Barrufet no s'hi pot ficar gaire perquè està malalt, i el que comença com una cosa divertida i d'allò més interessant per al lector acaba en un caos que ja es podia esperar, perquè al capdavall és una crítica al capitalisme.

És un concepte que l'autor volia plasmar en un àlbum i que va poder fer just abans de morir, cosa que va passar el 24 de desembre de 1992. 

Hem repassat els seus 16 àlbums, i a partir d'ara veuré si continuo llegint els que van escriure i dibuixar els seus successors, però estic content d'haver fet aquest recorregut pel material original d'una franquícia que, a la televisió, de petit m'agradava molt. Hi he pogut conèixer amb més profunditat barrufets concrets, també els barrufets com a poble, i gaudir d'històries més o menys interessants i divertides d'aquest clàssic del còmic francobelga. Missió complerta.