Cinema: Toy Story 5

D'un temps ençà, ja ho he dit més vegades, i no només en l'àmbit del cinema, hi ha la tendència de recuperar franquícies adormides, fer reboots i també seqüeles innecessàries, però si les coses es fan bé poden aportar.

Toy Story 3 va ser un fenomen que va arribar a l'extrem de guanyar l'Oscar a la millor pel·lícula animada, però també estava nominada a la categoria general, cosa que és una fita. Era un film excel·lent, un tancament rodó per a una història que ens havia acompanyat en tres entregues durant 15 anys. I ara ens trobem 16 anys després amb la seva cinquena entrega.

Toy Story 5, estrenada aquest juny, està dirigida per Andrew Stanton, que ja havia dirigit la també innecessària però interessant quarta entrega el 2019, i havia estat un dels guionistes de les dues primeres pel·lícules. En aquesta, a més, la història i el guió són també seus. 

Faig servir termes que poden fer pensar que veig aquestes noves pel·lícules amb escepticisme o negativitat, però no és això el que vull transmetre. El que vull dir és que la història estava acabada amb el tercer film, amb aquell final tan emotiu que confesso que em va fer plorar quan el vaig veure en el seu moment, i que repassant-la amb els fills fa poc en preparació per aquesta nova estrena hi va haver un tens estira-i-arronsa entre les intencions de la pel·lícula i la meva voluntat de mantenir-me impassible. Aquest cop vaig guanyar jo. Però són històries emotives, perquè jo soc molt reticent a llençar o donar joguines, i la saga Toy Story toca temes molt sensibles per a mi en aquest sentit.

En aquella tercera pel·lícula hi va haver un relleu de protagonista humà, ja que la Bonnie va rebre la donació de les joguines d'un Andy que se n'anava a la universitat, i ja se sap que als Estats Units implica anar-se'n de casa segurament per no tornar-hi mai més, un trencament amb el passat que em pot arribar a fer mig entendre que en aquest context cultural concret abandonis les teves joguines. 

A la quarta entrega ja teníem només la nena, una mica més gran, i a la cinquena ja està establerta com a propietària (o "nena", com en diuen les joguines) d'aquesta colla tan simpàtica que coneixem des de 1995, amb les seves incorporacions i baixes. 

El cas és que a Toy Story 5 la Bonnie té vuit anys i viu en una època en què els aparells electrònics, com al món real, ens han envaït i també han pres possessió del temps lliure de la canalla, de manera que la protagonista és l'única nena del veïnat que encara juga amb joguines... fins que arriba la pressió de grup. 

Veient que li costa fer amics, els seus desesperats pares prenen la decisió de regalar-li una tauleta infantil, anomenada Lilypad, amb què a banda de distreure's pot xatejar amb altres nenes i sentir que forma part d'un grup.

Com podíem esperar els adults, i descobrirà -esperem- l'audiència, això té unes conseqüències nefastes per a les relacions humanes tradicionals que no cal que repassem aquí. A partir d'aquí fa la sensació que el film esdevindrà un relat propagandístic en contra de les joguines electròniques, però no cal que patim, perquè després s'introdueixen els matisos, la redempció i la conciliació, a més que els aparells que hi surten també adquireixen vida pròpia quan no els miren els humans, i tenen la seva història i els seus processos d'obsolescència i abandonament, per bé que el guió ens demana un salt de fe a l'hora de presentar la connectivitat com una mena de màgia intergeneracional que sabem que no existeix.

Recuperant la qüestió dels relleus, a Toy Story 5 en Woody torna a aparèixer -un altre salt de fe, atès que el final de la quarta pel·lícula era un altre emotiu comiat, en aquest cas d'ell respecte a la resta de joguines-, però la protagonista aquest cop és la Jessie, que porta des de la segona pel·lícula negant-se a acceptar qualsevol mena de canvi -aquesta és de les meves-, i la cinquena, a banda de ser, de manera comprensible, una estirada de xiclet per fer més calés amb un producte que saben que funcionarà amb l'excusa argumental del canvi de paradigma en el joc -que està prou bé, compte-, ens ofereix un emotiu tancament també a la història persona de la vaquera de drap. 

Com es podia esperar d'un film de la saga, i de Pixar en general, tenim una aventura divertida per als infants (no cal dir que les joguines de sempre tenen la seva intrahistòria i ens arrencaran més d'un somriure amb les seves noves preocupacions), amb missatge per si té la fortuna d'arribar-los, i una lectura diferent per part del públic adult, que se sent identificat amb aquests canvis associats a les etapes de creixement, amb la nostàlgia derivada de deixar enrere el passat però mirar-lo de tant en tant, i a l'evolució de la societat lligada a la de la tecnologia. Per a mi, doncs, tot i que el film no calia, val la pena. 

Hi haurà una sisena part? Ja no m'atreveixo a dir ni que sí ni que no. La història de les joguines continua viva després de 31 anys, així que... per què no? De moment, pel que acabo de llegir mentre redacto aquesta entrada, el senyor Stanton diu que té pensada una trilogia per a la Bonnie, com la va tenir l'Andy, així que podríem veure una Toy Story 6. La qüestió és quan. 
 

 

 

Sèries: Beef (segona temporada)

Recuperem una mica el ritme tradicional d'aquest blog després d'un breu període de temps en què les entrades s'han espaiat més pel simple motiu que no tenia temes de què parlar, i avui tornen les sèries, amb la segona temporada d'una que ja en el seu moment vaig dir que en principi era una minisèrie, i que probablement ho era abans que, a causa de l'èxit que va tenir, algú decidís que seria una sèrie antològica, així que puc fer una entrada sobre la seva segona temporada. 

La nova temporada de Beef, Bronca en la versió traduïda que podem veure subtitulada en català a Netflix, es va estrenar tres anys després de la primera, d'abril de 2023 a abril de 2026, però en comptes de 10 episodis la formen 8.

Una altra diferència és que, aquest cop, el repartiment no està dominat per intèrprets d'origen asiàtic, tot i que Corea hi està representada i d'una manera important. Aquesta vegada els seus protagonistes són estatunidencs, i els repassarem a continuació mentre comentem les circumstàncies argumentals de la temporada. 

Igual que a la primera temporada, ens trobem davant de la història d'un enfrontament que va escalant i que té unes conseqüències inesperades per a totes les parts implicades, que perden el control de la situació fins a uns extrems que freguen la comèdia.

Però podem veure clarament com l'acció depèn de dues parelles, i així és com ho tractaré. Començo per les cares més conegudes del repartiment, que fan dels personatges Josh Martín (Oscar Isaac, un dels meus actors preferits) i Lindsay Crane-Martín (Carey Mulligan), un matrimoni format pel mànager general d'un club de camp i la seva dona, que es dedica a l'interiorisme. 

Aparentment estan ben avinguts i es tracten braç a braç amb els ricatxos que constitueixen la clientela del club, però tant una cosa com l'altra són una aparença, perquè ni tenen el nivell socioeconòmic d'aquesta gent, ni sembla que se suportin l'un a l'altra en molts moments del seu dia a dia.

De fet, durant una discussió sortida de mare, amb crits i llançament d'objectes i tot, una parella d'empleats del club els enganxa i els grava amb el mòbil, i aquí comença tot plegat.

L'Austin Davis (Charles Melton) i l'Ashley Miller (Cailee Spaeny) són una jove parella ensucrada que ni tan sols ha discutit mai, tampoc és que portin gaire temps junts, però no trigarem en veure que hi ha discrepàncies importants i secrets que provoquen esquerdes en això que semblava perfecte.

Ell és un entrenador personal que intenta mantenir una clientela per complementar el seu sou de mitja jornada al club, i ella hi treballa però en una posició força baixa. El dia de l'esmentada discussió dels Martín, ells la presencien i fan servir el vídeo que graven per fer xantatge al seu cap i ascendir tant laboralment com en ingressos econòmics, un moviment astut i orquestrat sobretot per l'Ashley -l'Austin és igual de babau que ella, però ella té més iniciativa-, i segons el seu punt de vista necessari perquè, al capdavall, són joves que es troben en la impossible situació econòmica que tots coneixem, però és un moviment amb conseqüències devastadores. 

M'he allargat una mica amb la premissa de la temporada, però crec que era necessari. A partir d'aquí només diré que, com era d'esperar, sobretot si venim de la temporada anterior, la troca s'embolica de mala manera perquè, a sobre, aquestes aparences que volen mantenir els Martín tenen un cost elevat de manteniment, i el xantatge d'aquest parell de representants de la Generació Z només afegeix tensió i estrès a la vida de la parella més gran, i unes relliscades que són el germen del clímax de la història.

I quan entren en joc la nova propietària del club, una multimilionària coreana, amb un poder dels que controlen països, i la seva assistent, és quan els quatre personatges de què he parlat ja perden totalment el control de les seves vides, i cada capítol ens té amb l'ai al cor perquè sabem per experiència que no té pinta d'acabar bé. El darrer episodi, sobre el qual no explicaré res, té moments fins i tot delirants. De debò, no us la perdeu.

 

Lectures: Els Barrufets - àlbums 17 i 18

M'havia marcat l'objectiu de llegir tots els àlbums dels Barrufets en què l'autor original, en Peyo, havia estat implicat personalment, i deixar-ho aquí, però al final he decidit continuar-ne agafant de la biblioteca i gaudir de les aventures d'aquests llegendaris personatges del còmic francobelga creades després de la mort del seu pare, i en principi continuaré amb aquest format de ressenyes dobles. 

Parlant de pares, l'hereu de Peyo és, argumentalment parlant, el seu fill Thierry Culliford, que ja va participar en el guió del volum 16, El barrufet financer, i que després de la sobtada i prematura defunció del mestre va continuar coescrivint la sèrie, i va continuar confiant en la col·laboració en el guió de Luc Parthoens i en el dibuix d'Alain Maury, tots dos ja participants al darrer àlbum en vida de Peyo, que per motius de salut va necessitar ajuda. No acostumo a entrar en tant de detall, però tal com va passar també al volum 16, Thierry va encarregar l'acolorit a la seva dona, Janine "Nine" Culliford.

I ens trobem, dos anys després de la desaparició de Peyo el 1992, de nou novembre però de 1994, la publicació del dissetè àlbum dels Barrufets, de nom El barrufador de joies, que fa un canvi de tendència i ens presenta una història que ocupa les 48 pàgines del llibre.

En aquest cas, en l'enèsima sortida accidentada d'uns barrufets al bosc per encàrrec del Gran Barrufet, el Barrufet Bromista cau a les mans d'uns humans que decideixen aprofitar la seva reduïda mida per obligar-lo, amb un xantatge, a robar a les cases d'un poble.

És una història divertida i amena que treu els barrufets de la seva zona de confort i, tot i que no és el primer cop que veiem humans a la sèrie -més enllà d'un Gargamel que aquí hi fa pràcticament un cameo i prou-, sí que podem dir que no se n'havien vist mai tants alhora, ni amb tant de protagonisme. 

 

Alhora, el ritme narratiu, els gags i les situacions encaixen amb el que havíem vist fins ara, també l'estil gràfic, així que els seus responsables fan una bona feina amb la continuïtat després de la mort del creador de la sèrie.

 

 

El mateix equip creatiu presentava, l'octubre de 1996, un nou àlbum anomenat Doctor Barrufet, amb una història que torna a ocupar tot l'àlbum i que aquest cop presenta una altra de les premisses habituals: els barrufets enreden la troca dins del poble en absència / distracció / malaltia del Gran Barrufet.

 

En aquest cas concret, tenim un barrufet que, com que el líder està ocupat i no se n'adona, comença a donar consells mèdics als altres i acaba obrint una consulta i autodenominant-se metge del poble. Els altres li segueixen el joc perquè són fàcils d'entabanar -de fet, ell mateix s'ho creu, sense mala intenció-, però després tot plegat s'embolica i n'hi ha alguns que volen dir la seva en aquesta sàtira de la pràctica de la Medicina i les seves variants.

 

Aquesta història m'ha agradat una mica menys que l'altra i se m'ha fet una mica llarga, però continua en la línia del que hauríem pogut trobar amb l'autor original. Així doncs, continuarem i ens tornarem a veure amb la crítica dels volums 19 i 20!