Sèries: El mapa de los anhelos

Ja he dit múltiples vegades que el format de minisèrie em va molt bé, perquè requereix un compromís petit pel que fa a temps, i de fet també em va molt bé per poder escriure entrades al blog sense haver-ho de fer temporada per temporada ni haver d'esperar anys fins que acabo una sèrie.

La d'avui és una sèrie espanyola de sis episodis que tot i que té una premissa que sembla suada i previsible, la veritat és que m'ha agradat molt i m'ha atrapat com per voler-la veure a una velocitat superior a l'habitual, tot i que normalment soc més de dosificar-me les coses. 

El mapa de los anhelos és l'adaptació d'una novel·la de l'escriptora valenciana Alice Kellen, i és una producció de Brutal Media per a Netflix que es va estrenar al juliol d'aquest 2026.

No se'ns arriba a dir -i per alguna raó es cuiden que no es vegi cap rètol, marquesina de parada de bus o restaurant real- on se suposa que passa, i això li dona una capa d'artificialitat important, però té lloc en alguna localitat indeterminada de l'estat espanyol, segurament una urbanització de classe benestant, si hem de jutjar-ho per les casasses que s'hi veuen.

La premissa de la història és la següent: la protagonista, la Greta (Alícia Falcó) va ser gestada per salvar la vida de la seva germana, que patia una malaltia autoimmune, i va ser cabdal per permetre que la Lucy (Georgina Amorós) visqués fins a la meitat de la vintena, però es va acabar morint.

Un dia, mentre dina tota sola en un restaurant d'aquests que dic que no són reconeixibles perquè no existeix, se li acosta un desconegut tot dient-li que la seva germana, que era amiga d'ell, els va deixar, a tots dos, un joc al que hauran de jugar junts.

Al principi, la Greta es mostra reticent a fer cas de l'estrambòtica proposta d'aquest noi, en Will Tucker (Pablo Álvarez), que tampoc no col·labora gaire amb la seva actitud de paio misteriós i amb passat complicat. 

Però si li digués que no i prou no hi hauria història, tampoc si l'hostilitat que mostra al principi no evolucionés en una ràpida amistat i atracció, no dic res que no sigui tremendament previsible ja veient-ne el tràiler. 

La Lucy, que també veiem en força escenes no només del passat quan encara vivia, sinó en un present en què la Greta la "veu" i hi té "converses", va preparar per a la seva germana petita una sèrie de reptes per ajudar-la a encarrilar la vida i tirar endavant quan ella no hi fos. Coses com que es tragués el carnet de conduir o viatjar.

Un regal sorpresa que ningú sap com ni quan va preparar, atès que es va passar bona part de la vida hospitalitzada, però que acceptarem pel bé de la història, que tot i tenir forats, coses poc plausibles i aquesta aura que deia d'artificialitat en no permetre'ns identificar-nos amb els personatges ni els llocs per on es mouen, la veritat és que és un drama molt bonic i lacrimogen que, com deia al principi, m'ha atrapat i no n'he volgut allargar gaire el consum.

No es pot explicar gaire cosa més de la sèrie sense entrar directament en els spoilers, i els que he fet eren necessaris per poder construir un mínim aquesta entrada. De fet, tot plegat es va veient al tràiler. Però la força d'aquest producte és que, tot i així, val la pena veure'l i té unes interpretacions més que notables. 

En aquest sentit també tenim com a secundaris l'avi de les noies, interpretat per Ramón Barea i els pares tant de la Greta com de la difunta Lucy, que interpreten Mario de la Rosa i Laia Marull, aquesta última brodant un paper de mare totalment destrossada per la pèrdua d'una filla. Com a curiositat, tenim l'amo del bar on treballa en Will, en Pablo, que fa l'Òscar Kapoya, que anava al mateix curs que jo a l'institut, si bé a un grup diferent i no vam arribar a tenir tracte.

Durant els sis episodis veurem l'evolució dels personatges, cadascun amb els seus reptes personals, sigui tirar endavant després d'una tragèdia, saber-se perdonar un mateix, aprendre a aprofitar la vida, que apreciem poc quan tenim salut i, és clar, l'evolució de la relació entre els dos protagonistes, que no per previsible és menys interessant. El mapa de los anhelos no us farà perdre el temps.

 

 

Lectures: Les tenebres i l'alba

Feia molt de temps que no escrivia una entrada amb una crítica literària, i no és perquè em fes mandra, sinó perquè el darrer llibre que he llegit m'ha ocupat mesos. Lluny queda el meu rècord històric de lectures anuals que vaig aconseguir l'any passat, amb 22 llibres en 12 mesos, i no comptava pas amb ni tan sols acostar-m'hi, però tampoc esperava que una sola obra em durés uns mesos.

Tampoc és que no m'hagi agradat, al contrari: m'ha agradat molt, ja us ho avanço. Però és un llibre de 900 pàgines, per les dinàmiques familiars cada cop em costa més trobar temps lliure per fer el que a mi m'agrada i ja no tinc precisament vint anys, així que per molta força de voluntat que aconsegueixi aplegar, posar-me a llegir al llit passades les onze de la nit, estirat i recolzant-me sobre un colze és gairebé una garantia de llegir entre cinc i deu pàgines al dia. Tanmateix, ara que estic de vacances li he fumut canya i l'últim terç de la novel·la ha estat superat a un ritme força respectable. 

Després d'aquest llarg preàmbul toca parlar de Les tenebres i l'alba, de Ken Follett, que és el quart llibre de la saga Els pilars de la Terra però cronològicament va el primer de tots, és a dir que es tracta d'una preqüela.

Publicada en anglès originalment l'any 2020, aquesta novel·la històrica se situa entre els anys 997 i 1007, i ens explica, com es podia esperar d'un llibre d'aquesta sèrie, una història èpica i amb estira-i-arronses que ens tindran sovint amb l'ai al cor, protagonitzada per uns personatges que, amb les seves accions i els seus plans, posen els fonaments del que serà l'escenari físic i històric amb què arrenca el ja mític best-seller de 1987. 

Aquesta vegada el relat el teixeixen quatre personatges principals, que són l'Edgar, el fill d'un constructor de vaixells que, juntament amb la seva família, s'ha de reubicar i reinventar lluny el seu poble; la Ragna, la filla d'un comte normand que se'n va a Anglaterra per casar-se amb l'ealdorman de Shiring; l'Aldred, un monjo que vol convertir Shiring en un centre cultural; i el bisbe Wynstan, un home pèrfid, malvat, que és el gran dolent d'aquest relat.

No hi ha gaire cosa més per explicar de la premissa de l'obra, però hi veiem, com era d'esperar, lluites de poder, desgràcies, tragèdies, drames, romanticisme i tot el que podríem esperar d'un llibre de la saga, que ens té acostumats a fer-nos patir veient els cops que el destí clava als personatges bons i la quantitat d'obstacles que posa als seus somnis i desitjos, mentre que els dolents sembla que se surtin de tot.

Després de tres llibres ambientats al mateix univers i coneixent la manera de fer de l'autor, tot plegat esdevé una mica massa previsible, però alhora no podem evitar -si les condicions són les adequades, com comentava al principi- passar pàgines i pàgines, perquè Follett és un mestre a l'hora d'atrapar amb la seva construcció de personatges, el ritme just per fer amè qualsevol dels capítols, i els girs de guió col·locats als moments adequats, mentre descriu una època i uns costums sobre els quals s'ha documentat i ens fan viatjar a una època i un lloc que, en realitat, ens queden molt lluny.

Un relat, doncs, molt satisfactori, si bé en termes generals potser ja no té el mateix impacte perquè és més del mateix. Però quan aquest "mateix" és tan interessant i familiar, la veritat és que almenys jo no em puc queixar. Em temo, tanmateix, que he d'acabar amb una nota una mica negativa, i és que la traducció al català, que aquest cop està feta a sis mans -coses que passen al mercat editorial de vegades, normalment per culpa de les dates ajustades dels encàrrecs-, traspua diferents estils traductològics, cosa que es nota, per exemple, en fragments que estan més plens que altres de calcs del castellà o de l'anglès, però malauradament aquesta manca d'una revisió final és quelcom que s'està normalitzant a l'edició de llibres en català. 

Deixant això de banda, si sou fans de la saga, no us perdeu aquest llibre. I ara ja n'hi ha un altre, que llegiré espero que d'aquí a no gaires mesos, que se'n va a l'altre extrem per situar-se al final (?) cronològicament parlant. En parlaré.

 
 

Cinema: Spider-Man - Brand New Day

Ja fa temps, ho he dit altres vegades, que estic força desconnectat dels universos audiovisuals de Marvel i DC, en part per la gran quantitat de pel·lícules i sèries que s'han de veure per entendre-ho tot i agafar totes les referències, i en part perquè amb fills petits toca sacrificar moltes coses, entre les quals anar al cine en parella o en solitari, llevat d'excepcions.

Sí, es poden mirar les pel·lícules i les sèries a la tele perquè ben aviat estan disponibles en streaming, però també costa amb l'estressant i esgotadora vida que duem en aquesta etapa, i el més fàcil és que m'adormi a mitja pel·li. Però la d'avui la volia veure a la gran pantalla, com ha estat el cas de les tres entregues anteriors, i en termes de "deures" no requeria gaire cosa més que recordar com va acabar l'última, així que s'han demanat favors i ha estat possible, i per tant la comento aquí.

 

Spider-Man: Brand New Day, dirigida per Destin Daniel Cretton, continua la història on l'havia deixat No Way Home, de 2021 i que comentava aquí, i és que malgrat el festival de multiversos i de fanservice que va ser aquella meravella, la trama de l'Spider-Man actual, l'interpretat per en Tom Holland, el deixava en una situació molt trista, en salvar l'univers a canvi de ser oblidat, no com a superheroi, sinó com a Peter Parker, l'home sota la màscara.

 

L'home aranya ha continuat la seva tasca superheroica i s'ha de dir que, sense la distracció i el punt feble que suposa l'existència d'éssers estimats, atesa la defunció de la tia May a l'anterior pel·lícula i l'oblit de la seva identitat per part del seu millor amic, en Ned Leeds, i la seva estimada, l'MJ, la seva carrera en aquest sentit ha estat tot un èxit pel que fa a eficiència.

 

Però ni tan sols en Batman pot viure d'aquesta manera, i en Peter els enyora i se sent sol. Duu una vida sacrificada tot desitjant trobar el moment de tornar-se a presentar als seus amics i esperant que alguna cosa els faci recordar-se d'ell, però de moment dona prioritat a la seva tasca i s'hi concentra tant com pot, deixant de banda la seva part més humana, que és el que el que, combinada amb els seus poders, el fa un superheroi.

 

Això no vol dir que no tingui cap contacte amb altres persones, però sempre és relacionat amb la feina i sota la seva identitat superheroica, com per exemple la fructífera connexió que té amb la inspectora Jean DeWolff (Lisa Colón-Zayas), o l'estira-i-arronsa que té amb en Frank "The Punisher" Castle, que interpretat novament per en Jon Bernthal és un dels pocs personatges que han sobreviscut de les sèries de Marvel de Netflix en la transició a l'Univers Cinematogràfic de Marvel, i recordem que el personatge en si va debutar precisament a The Amazing Spider-man, concretament al número 129, de 1974.

 

 

Amb ell haurà de col·laborar, ara que per fi -com alguns han apuntat- aquesta encarnació de l'Spider-Man es mou per Nova York durant tota la pel·lícula, per enfrontar-se a un nou, poderós i misteriós enemic que el fa sortir de la zona de confort i suposa una amenaça molt més gran que qualsevol dels brivalls que ha aturat durant aquests anys en què només ell sabia que era en Peter Parker i la resta del món ha continuat avançant sense ell.

 

L'enemic en qüestió, aquest cop, té el poder de controlar la ment de qui vulgui i anar saltant de víctima a víctima, cosa que el fa especialment difícil d'empaitar, però no vull revelar res més de la seva caracterització, llevat del fet que la interpreta (spoiler alert) la Sadie Sink (Stranger Things), perquè si veiem la pel·lícula sense saber-ne res, en conèixer el seu nom ens adonem de la jugada que ha fet aquí Marvel Studios per unir universos de còmic i fem un bot a la cadira.

 

A banda del drama personal del solitari protagonista -de fet, precisament per això- els problemes se li amunteguen quan comença a manifestar-se que la seva part aràcnida està guanyant terreny dins del seu cos, fet que l'obliga a tornar a aprendre a fer d'Spider-man, però també a mirar de controlar la contundència amb què actua a partir de llavors, 

 

La naturalesa invisible dels poders de l'enemiga principal d'aquest film queda compensada per l'aparició de personatges d'acció com l'esmentat Punisher, però també del perillós aliat que és en Hulk, que ja ens podem imaginar que si no està controlat per la voluntat del doctor Bruce Banner pot esdevenir un terrible rival.

 

 

No ens avorrim pas mirant Brand New Day, que tot i deixar de banda els enemics típics i tòpics del personatge, ens presenta una trama interessant per si mateixa sense oblidar aquesta part més humana que en Peter intenta recuperar en més d'un sentit, i que trobo que el guió resol d'una manera natural, sense posar les coses excessivament fàcils ni donant-nos un final totalment feliç com potser desitjaríem, però d'aquesta manera s'obre la possibilitat, que esperem que es faci realitat, de noves aventures d'aquest popular superheroi a la gran pantalla dins dels plans actuals de Marvel. 

 

De fet, com és habitual, cal quedar-se fins al final dels crèdits per veure una breu escena addicional que ens promet que el tornarem a veure. I, si tot va bé, jo ho faré a la gran pantalla i després vindré aquí a explicar-vos-ho, però espero que no calgui esperar gairebé cinc anys més.