Lectures: Correus

Encara que tinc poc temps lliure, m'entesto en tenir més d'una afició, i una d'elles, des de ben petit, és llegir. El cas és que amb els llibres que tinc a casa, entre els que encara no he llegit mai i els que puc rellegir tranquil·lament perquè no me'n recordo gaire, no caldria que n'agafés de la biblioteca, però hi caic un cop rere l'altre en passar per davant de l'expositor de novetats quan hi vaig per agafar-hi i tornar-hi llibres per a la meva filla.

El llibre de què parlaré avui no l'hauria agafat mai en préstec, però, si fos pel títol. No em semblava que suggerís un tema gaire atractiu, però el seu autor, en canvi, el coneixia com un dels grans noms de la literatura estatunidenca del segle XX, i vaig pensar que el destí m'havia posat aquella portada als morros perquè hi fes coneixença, ja que no n'havia llegit mai res. Malauradament, pel que sembla, no hi ha res més d'ell publicat en la nostra llengua, almenys que jo hagi trobat. 

Correus és el nom d'aquesta novel·la de Charles Bukowski, autor tremendament prolífic i influent en la seva època, i un dels representants de l'anomenat realisme brut, és a dir, un tipus de realisme narratiu centrat en les vides quotidianes de persones normals i corrents, amb especial interès en els baixos fons, fent ús d'un llenguatge concís, sense cap floritura, i sense gaires embuts.

No és que jo sigui cap expert en literatura, en absolut, però sense tenir ni idea de quina mena de llibres escrivia aquest senyor que va viure de 1920 a 1994, sí que coneixia el seu nom, senyal que no era un qualsevol. El cas és que he connectat ràpidament amb la seva manera d'escriure i els seus temes, i continuaré buscant llibres i autors que pertanyin a aquest corrent.

Però anem al llibre, que ressenyaré breument dient que és un relat autobiogràfic narrat en primera persona pel seu alter ego, en Henry Chinaski, i basat en els anys que l'autor va treballar en oficines de correus. No hi ha grans esdeveniments: ens parla del fastigós dia a dia en aquesta empresa federal, de com l'explotaven i de com no s'estava de res en el seu escàs temps lliure, que en comptes de dedicar al descans omplia de sexe, alcohol i apostes hípiques, tot en excés. 

Publicat originalment el 1971, i editat en català per l'editorial mallorquina Quid Pro Quo el 2021, ens presenta una prosa ameníssima, molt divertida, amb anècdotes delirants gairebé al límit del que és creïble, però la sensació que transmet és aquesta: malgrat la duresa de les seves condicions laborals, aquest home portava una vida tremenda, s'ho passava d'allò més bé i pocs penediments es devia endur a la tomba.

Un cràpula, aquest Bukowski, i si tota la seva obra és tan irreverent com aquest primer llibre que n'he llegit, soc capaç de provar fins i tot a llegir-ne poesia, gènere en què també va ser molt prolífic i destacat, per pura curiositat, jo que no tinc gaire interès en aquest format no per menyspreu, sinó per la meva manca de capacitat de valorar-lo com cal. Sigui com sigui, m'ha caigut molt bé, aquest senyor, i el vull conèixer millor.

 

Sèries: El cavaller dels Set Regnes

Després d'haver llegit i vist Joc de Trons, no vaig dubtar a l'hora de veure House of the Dragon, ja sense llegir-ne primer el llibre, i com no podia ser d'una altra manera, quan vaig saber que sortia un nou spin-off d'aquest univers, de nou sense haver-ne llegit la versió original en paper perquè, aquest cop, admeto que desconeixia totalment, també l'havia de veure.

Ja havia sentit, perquè la gent no s'està de res a l'hora de comentar les coses de seguida que les veu, que era un producte diferent dins de l'obra de George R. R. Martin, que aportava alguna cosa que les altres dues sèries no tenien, i he comprovat que és així. Procedeixo, doncs, a escriure l'habitual crítica-comentari de la primera temporada de la sèrie, reduint al màxim possible els spoilers.  

El cavaller dels Set Regnes, que es pot veure amb doblatge i amb subtítols en català a HBO Max, és una sèrie que s'ha estrenat al gener d'aquest 2026 i que, de moment, consta de 6 episodis que conformen la seva primera temporada. 

Tot i que inicialment em pensava que era una minisèrie, en realitat hi haurà més temporades, cadascuna de les quals adaptarà una de les novel·les curtes de la sèrie d'en Dunk i l'Egg, col·lecció en marxa de la qual actualment hi ha tres llibres, publicats en català amb el nom de la sèrie de televisió. 

El seu protagonista és en Duncan "Dunk" l'Alt (Peter Claffey), un cavaller errant molt pobre que, de fet, no ens acaba de quedar clar si és cavaller oficialment, perquè el cavaller del qual ell era escuder, Ser Arlan of Pennytree (Danny Webb), el coneixem a través de flaixbacs, ja que ell l'enterra només començar al sèrie, i en aquestes escenes només el veiem com un personatge més aviat ridícul, i reticent a nomenar-lo cavaller al seu torn.

Tanmateix, ell es fa dir cavaller errant i es vol inscriure en un torneig i anar-se guanyant un nom i uns diners, però com que no el coneix ningú i el seu mentor també és pràcticament desconegut, no li serà gens fàcil obtenir el permís per fer-ho.

Al principi del seu periple coneix l'Egg (Dexter Sol Ansell), un nano que confon amb un mosso de quadra, però que insisteix en ser el seu escuder. I, tot i que al principi en Dunk s'hi resisteix, aviat formen un bonic vincle entre un homenot que mostra més autoconfiança que habilitats reals i un nen força savi però amb un cor enorme que el vol acompanyar tant sí com no.

El nen amaga una identitat que no revelaré en aquestes línies i que es veu a mesura que avança la temporada, però tots dos junts formen un duet d'allò més simpàtic i entranyable.

Un esdeveniment desafortunat li complica enormement la vida al protagonista, i és que per la seva bondat de cor es baralla amb algú que està força per sobre d'ell en termes d'autoritat, i això precipita el tens tram final de la temporada, més seriós que no pas el primer, que destaca -i aquesta és una de les diferències d'aquest producte respecte als anteriors- per l'humor que veiem ja en una de les primeres escenes del primer episodi, que es desmarca de Joc de Trons en "cagar-se" en la mítica cançó d'entrada. Una cançó, per cert, que no torna a sortir, així com cap episodi té opening.

L'altra diferència amb les altres dues sèries és que els personatges que poblen El cavaller dels Set Regnes, tot i pertànyer a una Història comuna i amb cognoms i cases que ja coneixíem -de fet, se suposa que la trama té lloc 90 anys abans de Joc de Trons-, són en la seva majoria gent sense gaire poder ni possibilitats reals de canviar aquesta situació, i en alguns casos tenim personatges secundaris excèntrics, ridículs i amb no gaires més aspiracions que les d'en Dunk.

Una història lleugera, divertida en alguns moments, amb algunes escenes força violentes també, no perdéssim el costum, que va bé per tornar d'alguna manera a Joc de Trons sense que hi hagi la gravetat ni la solemnitat de les sèries vistes fins ara. 

 

Lectures: Segador

Ara feia força temps que no llegia un llibre del Discmón, i el que tenia pendent -perquè encara n'hi ha un de publicat que no tinc- estava protagonitzat precisament pel meu personatge preferit de l'esbojarrat univers de Sir Terry Pratchett, de manera que de ganes de llegir-me'l no me'n faltaven, però li han passat altres coses al davant perquè, atès el ritme de publicació d'aquesta saga en català, me la vull dosificar en la mesura del possible.

Segador és el nom d'aquesta novel·la de 1991 que és la segona protagonitzada per la Mort personificada i l'onzena general del Discmón. Com havia passat a Morth, aquí ens trobem el divertit personatge abandonant el seu deure altre cop, però per motius diferents: els Auditors de la Realitat consideren que està desenvolupant una personalitat massa independent i l'envien a viure entre els humans.

Allà, adopta el nom de Bill Porta i s'integra en una comunitat agrícola segant espigues com abans segava vides, i la interacció amb els humans, dels quals no coneix els costums a un nivell profund, provoca un munt de situacions i equívocs que ens arrenquen més d'un somriure, però a poc a poc estableix vincles amb els seus companys. 

Per altra banda, mentre no arriba el seu substitut, al Discmón es comencen a produir fenòmens paranormals atès que l'equilibri entre la vida i la mort s'ha trencat, i l'autor ens mostra la seva particular i satírica visió d'un repertori de monstres clàssics i altres tòpics del gènere del terror.

El caos és absolut a Ankh-Morpork i rodalies, mentre que la vida de la Mort és pràcticament un oasi de calma i tranquil·litat, i personalment són aquestes escenes, les de la Parca, les que més m'han agradat. A més, part del videojoc Discworld II, amb què vaig descobrir l'existència d'aquests llibres, es basa en els fets d'aquesta història, de manera que em sento més preparat per jugar-hi seriosament algun dia.

Un altre volum ben interessant i divertit del Discmón, i encara que no sé si Mai Més té plans de continuar la saga en català, espero que sí i poder llegir més aventures d'aquest simpàtic esquelet amb dalla.