Menú

dissabte, 18 de maig del 2024

Lectures: El fill del perruquer

Ja vaig amenaçar fa uns mesos, a la ressenya d'A dalt tot està tranquil, que no seria l'última novel·la que llegiria del seu autor. De fet, abans d'aquella l'havia descobert per la seva obra més recent, però em vaig estimar més començar per la primera, que em va agradar molt, com ja vaig dir.

Avui ha arribat el torn, però, del llibre que em va cridar l'atenció i em va fer interessar pel senyor Gerbrand Bakker, que a més ha superat les expectatives que es van crear el dia que en vaig llegir la sinopsi de contraportada.

El fill del perruquer és una novel·la publicada originalment en neerlandès l'any 2022 amb el títol de De kapperszoon, i el seu protagonista, que viu a Amsterdam, als Països Baixos, es dedica a un ofici de tradició familiar, com suggereix el nom del llibre.

Amb la particularitat, però, que no va conèixer el seu pare, que viatjava a bord d'un dels avions implicats en l'accident de l'aeroport de Tenerife de 1977 quan ell era al ventre de la seva mare. Ara, a la trentena llarga, en Simon s'ha començat a interessar més que mai per les circumstàncies que van envoltar aquell tràgic moment de la història de la seva família, perquè la seva mare, l'Anja, que té un caràcter força peculiar, s'ha esforçat sempre a fer com si allò no hagués passat mai, en no voler-ne parlar amb el seu fill ni de petit ni a l'actualitat i en no donar excessiva importància al fet que no s'arribés a identificar mai el cadàver del seu marit, com va passar amb tants altres.

En Simon ha heretat, doncs, la perruqueria, però del seu avi, en Jan, que encara viu, i a diferència d'ell, que va batejar la perruqueria com a Chez Jean per donar-li un toc glamurós i la va convertir gairebé en un centre social, s'ho pren amb molta calma: agafa pocs clients i no cada dia, perquè no necessita gaires diners en viure sol i en un pis, a dalt de la perruqueria, que abans era del seu avi -que ara és en una residència- i pel qual no ha hagut de pagar res. 

A mesura que la història avança, som testimonis del dia a dia d'en Simon i la relació que té amb els familiars que conserva, alguns clients, els nanos amb discapacitat intel·lectual que coneix a la piscina on ajuda la seva mare a fer-los cursets, i fins i tot amb un escriptor sospitosament similar al propi autor, en el que és la nota d'humor d'una novel·la de to costumista i en alguns punts força malenconiosa, amb un esment especial a les pàgines dedicades al desaparegut Cornelis, el pare, que m'han agradat moltíssim.

Bakker torna a presentar, amb El fill del perruquer, un relat de frases curtes, diàlegs àgils, situacions quotidianes, realisme, reflexió i un protagonista solitari i amb complicades relacions amb els seus progenitors, com ja havia vist a A dalt tot està tranquil, i malgrat que el final no acaba d'estar tan tancat com a mi m'agradaria, vull pensar que té la intenció que el lector faci hipòtesis sobre possibles desenllaços i, superat un primer moment de perplexitat, he après a trobar-li el què.

Sigui com sigui, i sense haver llegit encara les altres tres obres seves que tenim en català gràcies a Raig Verd i una excel·lent traducció de Maria Rosich, em fa l'efecte que aquest senyor està esdevenint un dels meus escriptors preferits, amb trets que si algun dia em poso a escriure de debò segurament es veuran reflectits. 




diumenge, 12 de maig del 2024

Sèries: Això no és Suècia

No soc gaire de mirar sèries de TV3, ho confesso d'entrada. No perquè els tingui cap mania en especial, sinó perquè ja vaig passar pàgina fa temps de les emissions en hores concretes, i les plataformes d'streaming de "la catalana", com en deien els meus avis (sempre amb una connotació positiva), estarem d'acord que no són gaire modernes i no acaben de funcionar del tot bé.

Però de tant en tant hi ha coses que em criden l'atenció i una d'elles va ser la sèrie que us porto avui, que temàticament estava emparentada amb una d'anglesa que em va agradar força, Breeders, i també amb la meva situació personal com a pare de nens petits.


Això no és Suècia és una sèrie de 8 episodis de 2023 que, a hores d'ara, no té més temporades i es podria considerar acabada des del punt de vista argumental i del missatge que volia transmetre, però no està totalment descartat que en el futur continuï.

Probablement ja la coneixeu i l'heu vist, m'he trobat que tothom a qui l'hi he recomanat ja l'havia vist, així que no crec que us descobreixi res, però en parlaré de tota manera perquè segur que us interessa moltíssim saber què en penso.


La sèrie segueix la família protagonista, formada per la Mariana (Aina Clotet, que la coescriu), en Sam (Marcel Borràs), la seva filla Lia (Violeta Sanvisens) i el més menut, en Max (Artur i Roc Santiago), que es trasllada a viure a Vallvidrera, al terme municipal de Barcelona, per un rampell no sabem si sobtat o meditat de canviar radicalment de vida i instal·lar-se en un lloc més incòmode pel que fa al transport però més saludable i espaiós en estar envoltat de natura.

És una decisió que la nena no paeix gaire bé, i que motivarà el seu "mal" comportament al llarg dels episodis, però que els seus pares imposen perquè realment creuen que li farà bé. I que, tot sigui dit, sempre queda bé a l'hora de compartir coses a Instagram, fans com són de la criança respectuosa i moderna i amb la filosofia hippie amb un toc de pijisme que tenen. 


Malgrat que són nouvinguts, l'arribada va acompanyada de la voluntat de participar activament a les decisions de l'AFA de la nova escola, en el que és un reflex de l'ànsia de molts progenitors per demostrar la seva implicació en la vida acadèmica de filles i fills, una competició per ser la millor mare o el millor pare que podem observar al nostre entorn aquells que diàriament hem de trepitjar territori escolar.

Es podria pensar que me n'estic fotent, i no nego que una mica sí perquè, per la meva manera de ser, no m'agraden aquestes dinàmiques "postureres", i també es podria pensar, segons el bagatge que tinguem, que la sèrie caricaturitza -exagera- aquest perfil de pares i mares, però el cert és que, sense impedir que sigui parcialment així, aquest perfil existeix i aquí hi apareix retratat amb prou fidelitat, tots els personatges tenen com a mínim traces de persones que coneixem de la nostra realitat, i és això el que fa que Això no és Suècia atrapi i ens provoqui somriures però també reflexions.


Perquè la teoria està molt bé, però voler marcar totes les caselles de la doctrina imperant pel que fa a la criança és tan natural com pràcticament impossible i, de vegades, dut a l'extrem, pot provocar l'efecte contrari al que desitgem i perjudicar la canalla. 

Totes i tots cometem errors en el nostre difícil camí com a progenitors, sé de què parlo, així com tenim moments en què la tasca ens sobrepassa i ens desfoguem de la manera equivocada, o cometem actes d'egoisme probablement guanyat a pols però injust per a l'altre membre de la parella. I celebro que se'n parli, que no s'amagui per vendre un fals relat de criança i estil de vida ideals com, malauradament, passa massa sovint a les xarxes socials.

I aquí això passa tant amb la Mariana, que busca l'equilibri entre tornar al món laboral després de fer de mare i mestressa de casa durant uns anys i estar per una canalla que la reclama amb tota la raó del món, com amb en Sam, que està esgotat després d'agafar-li el relleu i enyora la llibertat de quan treballava (concepte que només pot semblar contradictori si no es té descendència o s'odia la pròpia feina).


Pors, dubtes i confessions que també ens mostren altres personatges en una sessió grupal amb una terapeuta especialitzada en criança (terapeuta que ho és a la vida real, com també són reals algunes de les intervencions que hi veiem) a la qual tornem en forma de flashbacks al principi de cadascun dels episodis posteriors al primer, i que poden arribar a sorprendre, però que no podem jutjar perquè és probable que ens identifiquem amb alguns d'ells i, amb els que no, hem de mirar de tenir empatia. 

Una sessió que al present del primer capítol acaba abruptament amb una tragèdia que és al centre de la trama que dona nom a la sèrie, i és que la Mariana està obsessionada amb una misteriosa família sueca que també viu al barri, i que enriqueix un guió que potser es considerava massa buit amb el tema de la criança, un món que en realitat és prou interessant com per fer-ne una sèrie. I dues. 

Això no és Suècia parla de criança, però també de culpa, i de relacions socials i de parella. El missatge: fem el que podem, però sempre cometrem errors. A la vida i a la mater/paternitat. El problema és que en aquest últim àmbit ens amoïnen més, perquè tenen conseqüències sobre les persones que més ens importen.




dissabte, 4 de maig del 2024

Lectures: Dr. Slump vol. 11

Continuem amb les ressenyes després de la lectura de cada volum de Dr. Slump, intentaré que la freqüència d'aquestes entrades, sobretot ara que som relativament a la recta final, no decaigui, i aquest cop toca parlar d'un volum en què es desenvolupa força un personatge molt important que es va presentar a l'anterior.

A l'última entrada sobre la primera gran obra del recentment desaparegut Akira Toriyama vam veure com arribava una de les incorporacions més rellevants de la col·lecció, l'Obotxaman, i en aquest nou volum recopilatori es constata que va ser tot un encert per part de l'autor.

Només començar el volum s'hi enceta una història que s'allargarà durant diversos capítols, cosa que al principi de l'obra no era gaire habitual, però que a mesura que avança ens sorprèn cada cop menys. De fet, la història no comença aquí, sinó que l'anterior recopilatori es tancava amb un cliffhanger

Resolt el problema amb què acabava el desè volum d'aquesta edició, som testimonis dels primers dies de l'Obotxaman a la Vila del Pingüí, la seva integració a l'institut -on els companys al·lucinen veient que és tan fort com l'Arale, sense que sospitin que és una còpia d'ella en versió masculina- i el seu enamorament profund de la protagonista, totalment aliena a aquests sentiments a causa del seu caràcter distret i esbojarrat.

Però després tenim una trama d'allò més "boladedraquiana", amb el doctor Mashirito construint, després de diversos intents fallits, un Home de Caramel, el 7, que finalment pot derrotar l'Arale i que també despatxa l'Obotxaman amb un atac que, tal com està escenificat, tornaríem a veure a Bola de Drac uns anys després.

Això té un seguit de conseqüències que donen lloc a capítols molt divertits, perquè després de la victòria aconseguida pel "bàndol dels bons" amb protagonistes inesperades, en Sembei descobreix la veritat sobre el nou vilatà i es proposa arreglar-lo, cosa que el duu a una petita i absurda aventura de viatges temporals, però mentrestant posa el seu cos al cap intacte de l'Arale, que té el seu cos destrossat, i la petita diferència anatòmica que hi ha entre tots dos és la llavor d'una situació que cal evitar.

Passada aquesta "saga de l'Obotxaman", Dr. Slump torna a oferir-nos històries autoconclusives amb l'humor i la mena de gags de sempre, com per exemple un capítol en què, precisament a conseqüència de la reparació dels robots, l'Arale troba una nova manera de desplaçar-se.

També tenim una nova història muda protagonitzada per les Gatxan, que fa molt de temps ja n'havien tingut alguna, però aquí no provoquen el caos, sinó que ajuden un animal. Força entranyable. 

A continuació, torna en Superman després de força temps i, potser per compensar-ho, se'ns ofereixen dos episodis seguits protagonitzats per aquest patètic extraterrestre "justicier", el primer dels quals tot mostrant el seu vessant més malparit i tros de merda que patètic.

On sí que fa una mica més de llàstima és al capítol que tanca el volum, on coneixem, perquè ve de visita a la Terra, el seu germà Shoppaman, que vol aprendre d'ell per emprendre la seva pròpia carrera de superheroi, i en Superman fa mans i mànigues per estar a l'altura de la imatge que el nano té d'ell. 

Un volum, en definitiva, molt interessant i divers, on l'autor no abandona les històries purament humorístiques que caracteritzaven fins ara l'obra, però també flirteja amb trames més llargues i força acció en el que seria, trobo, un assaig del que vindria després amb Bola de Drac, no sé si de manera conscient o no. Sigui com sigui, és un dels millors toms de la col·lecció.




Potser també t'interessa...

Related Posts with Thumbnails