Sèries: Fleabag

Hi ha sèries de les que sents parlar de tant en tant però que per alguna raó no troben el seu moment en la teva complicada agenda fins que passen uns quants anys. Tot i així, la reputació que les precedeix és tan bona que no te n'oblides, i al final les acabes veient.

És el que m'ha passat a mi amb aquesta sèrie de només 12 episodis, tots ells curts, de menys de mitja hora, però ara ja he reparat el greuge i ho vull fer encara més parlant-ne aquí i fent-ne difusió per si algun dels meus 20 o 30 lectors (reals, perquè els altres 20 i 30 solen ser bots) encara no l'ha vist.

Fleabag és una sèrie britànica amb un origen peculiar: és l'adaptació a sèrie de televisió en dues temporades de 6 episodis cadascuna, el 2016 i el 2019, del monòleg que va guanyar el primer premi al prestigiós festival d'arts escèniques d'Edimburg, el Fringe Festival, l'any 2013. Però és que el va escriure i interpretar la mateixa protagonista de la sèrie de televisió, que també n'és la creadora, showrunner i guionista. 

És una sèrie estretament lligada als seus personatges, sobretot la seva protagonista, de manera que la premissa l'he d'explicar mentre la presento a ella. I és que seguim escenes de la vida de la Phoebe Waller-Bridge, que interpreta un personatge sense nom (o "fleabag" quan el veiem al repartiment), una dona jove amb problemes per relacionar-se amb els altres, que veiem en coses com una aparent addició al sexe, els xocs que té amb la seva estirada germana gran o la incomoditat amb què es desenvolupen les trobades amb el seu pare, vidu, i la seva nova parella, la seva padrina.

La protagonista no té gaire sort: regenta un cafè de conillets d'Índies que va obrir amb la seva millor amiga, que es va suïcidar, no va gaire bé econòmicament parlant i és l'ovella negra de la família, que la veu com una egoista que sempre fa sentir incòmodes els altres. 

Tanmateix, estem davant d'una sèrie d'humor, humor negre, tragicòmic en alguns moments, però al capdavall d'humor. I bona part de la gràcia està en els constants trencaments de la quarta paret per part de la protagonista, que ens va anticipant reaccions de les persones amb què es relaciona, comentant-ne coses o buscant la nostra complicitat amb mirades silencioses cap a la càmera.

La veiem a l'esquerra de la imatge, es diu Claire (Sian Clifford) i té una carrera professional exitosa, a banda d'un caràcter seriós, una mica esquerp i poca paciència amb els "numerets" que, segons ella, munta la protagonista per cridar l'atenció.

Està casada i té un fillastre adolescent obsessionat amb ella, i és un personatge interessant perquè podem percebre que, sota aquesta capa de fredor artificial, en realitat s'estima molt la seva germana, i de tant en tant podem veure aquesta faceta.

El pare de totes dues està interpretat per en Bill Paterson i tampoc té un nom que s'arribi a dir a la sèrie, i fins i tot a l'últim episodi s'arriba a fer un gag al respecte. Com deia més amunt, té una relació amb la que va ser la padrina de les germanes (sí, de totes dues. He vist coses molt estranyes en diverses famílies al respecte, així que no hi donaré més voltes), una Olivia Colman que és de les cares més conegudes i guardonades del repartiment, i que aquí interpreta un personatge tremendament egoista, narcisista i vanitosa, que tracta les seves fillastres (bé, oficialment no ho és perquè no s'han arribat a casar) de manera passivo-agressiva. 

El pare, per altra banda, es mostra maldestre a l'hora de parlar amb les seves filles adultes, sobretot quan es tracta de sentiments, però al llarg de la sèrie anem veient moments en què mostra una saviesa inesperada.

Podem continuar parlant de relacions incòmodes esmentant el cunyat de la protagonista, marit de la Claire, que es diu Martin i l'interpreta en Brett Gelman (vist a Go On, Love o Stranger Things), un autèntic imbècil que odia la protagonista i no se n'amaga, un paio tremendament masclista i patètic que sempre tenim ganes de veure com cau. Si això passa o no, ho anirem veient al llarg dels episodis.

Els homes amb qui queda la protagonista també són un filó de situacions incòmodes, perquè tenim un exnòvio amb tendència a tornar amb ella constantment, un paio que fa comentaris impertinents sense parar o un altre que té un caràcter estranyot i unes dents de Nosferatu en què és impossible no fixar-se. 

Fleabag és una sèrie sense un fil conductor, són, com deia al principi, escenes de la vida d'una dona, però amb el denominador comú de la incomoditat, els moments violents i un humor molt particular que en diversos moments deixa al protagonisme al drama, i amb un final agredolç que he d'admetre que no m'esperava i que em va semblar punyent i va donar més punts a la sèrie. 

No sé si és per a tothom, però els múltiples premis i nominacions que va rebre, incloent-hi BAFTA, Emmy i Globus d'Or, entre 2016 i 2020, els entenc perfectament.  

 

 

 

 

Sèries: The Pitt

Malgrat que miro amb assiduïtat Grey's Anatomy i ja són 22 temporades, la veritat és que no recordo cap altra sèrie de metges que hagi vist, deixant de banda vagues records d'A cor obert quan era petit. No és un gènere que no m'agradi, simplement és un fet que l'he tocat poc.

Però la sèrie d'avui em va cridar l'atenció quan va començar a rebre premis Emmy, i alguna cosa em va dir que seria una proposta diferent. Ho és, m'ha encantat i avui us en vull parlar amb més deteniment. 

The Pitt és el nom d'aquesta producció de l'HBO Max ("Max" a seques quan va començar) que de moment ha tingut dues temporades de 15 episodis cadascuna, començant a l'abril de 2025, i que és una creació de R. Scott Gemmill, que havia estat productor i guionista de la mítica E.R., sèrie també de metges -i que no he vist mai- a la qual ja sortia, de molt més jove, el protagonista d'aquesta. 

El que fa destacar aquesta sèrie, que se situa a la sala d'urgències del fictici Centre Mèdic de Traumatologia de Pittsburgh, amb el sobrenom de "The Pitt" (el pou), és el realisme amb què es desenvolupen els seus episodis, tant pel que fa als tractaments mèdics -no tinc manera de saber com de contrastats estan, ho reconec, però el nivell de detall ha d'estar documentat per força- com pel fet que cada episodi és una hora d'un torn d'un dia concret, i el moviment dels personatges amunt i avall permet a la càmera separar-se i seguir un altre cas i uns altres personatges, tot creant la il·lusió d'un pla seqüència.

Qui remena les cireres, almenys en el seu torn, és el doctor Michael "Robby" Robinavitch (Noah Wyle, vist, com deia, a E.R.), un metge excel·lent però sever amb els seus estudiants que aviat descobrim que té traumes personals que el fan addicte a la feina alhora que infeliç a la seva vida privada.

Encara que de vegades pot caure en l'arrogància, en realitat és un bon mestre i procura que el seu personal estigui satisfet alhora que aprèn. És combatiu amb les condicions laborals, econòmiques i logístiques de l'hospital. 

Podem destacar també, d'esquerra a dreta, el doctor Dennis Whitaker (Gerran Howell), un metge estudiant de quart any que a la primera temporada és ingenu i li'n passen de tots colors, però que a la segona veiem que ha evolucionat d'una manera considerable en els mesos que se suposa que han passat entre temporades.

La doctora Melissa King (Taylor Dearden, filla d'en Bryan Cranston), és resident i és un personatge també interessant perquè és neurodivergent. No es diu explícitament què té, però se li veuen trets TEA, i de fet té una germana que ho és i en un grau força alt, cosa que li ha fet desenvolupar una gran sensibilitat a l'hora de tractar els pacients. És un personatge entranyable. 

No ho és tant la doctora Trinity Santos (Isa Briones), que comença com a interna (primer any després de la graduació) i té una actitud xulesca i es relaciona amb els altres burxant-los, com li fa a la pobra Victoria Javadi (Shabana Azeez), metgessa estudiant que té la llosa de ser filla de reconeguts metges del mateix hospital, especialment la seva mare, que li posa molta pressió.

També podem parlar del doctor Frank Langdon (Patrick Ball), l'estudiant estrella d'en Robby, ara ja metge de ple dret i amb uns anys d'experiència, que és encara més arrogant que ell però que, per motius que no revelaré aquí i que el fan caure en un pou metafòric, rep una cura d'humilitat durant el que portem de sèrie. El veiem al centre de la imatge de sota.

Podem esmentar també la doctora Cassie McKay (Fiona Dourif), resident de segon any que destaca també per la seva empatia i que porta un monitor de turmell per motius que no s'acaben d'explicar, o la cap de les infermeres, la Dana Evans (Katherine LaNasa), una dona de caràcter fort i grans capacitats de lideratge que, quan cal, és la més amable i comprensiva del món, però que val més no fer emprenyar. I sembla l'única que s'atreveix a cantar-li a en Robby les quaranta quan cal.

Tots ells tenen històries personals, però The Pitt no s'hi recrea com passa amb Grey's Anatomy, sinó que ens n'ofereix pinzellades i, a més, als canvis de temporada (ha passat entre la primera i la segona, assumeixo que amb la tercera passarà el mateix) ens quedem amb les ganes de saber com continuen algunes trames, però ens hem de conformar amb deduir i completar les peces del trencaclosques amb la nostra imaginació. Aquí l'important és el que passa a la sala d'urgències.

El que sí que ens mostra és les seves fortaleses i febleses com a doctors i doctores, i infermers i infermeres, perquè no tothom té el mateix nivell de seguretat en si mateix, velocitat, eficiència o encert a l'hora de fer la seva feina. 

L'estructura d'un capítol representant una hora del torn en qüestió no ens ha de fer pensar en un estil com el de 24, perquè la tensió que s'hi viu no és la mateixa. Bé, de fet sí que hi ha tensió, però és pels casos mèdics en si, no tots de la mateixa gravetat ni el mateix nivell de drama -que també n'hi ha, i de grossos-, i perquè a les dues temporades hi ha hagut esdeveniments externs que han posat el departament al límit. 

Els episodis acaben de manera gairebé abrupta, sense cliffhangers, però la naturalitat del relat, les interpretacions i el ritme constant de la sèrie fan que vulguem veure'n el capítol següent. I per tot plegat The Pitt és una sèrie per tenir en compte i no m'estranyaria gens que en el futur s'acabés considerant un clàssic. Doneu-li una oportunitat. El munt de premis i nominacions que ha rebut no són perquè sí.

   

 

 

Cinema: Vaiana (2026)

Hi ha tendències, modes, a les diferents indústries de l'entreteniment que solen funcionar bé, però que de vegades fan llufa. És el que passa amb la pel·lícula de què parlaré avui, que amb la broma no hem anat al cine tan poc com podríem pensar, tot i que sí que ha estat, en el que duem d'any, en exclusiva per veure-hi produccions pensades per a la canalla, encara que a nosaltres també ens interessessin. 

Aquesta pel·lícula l'anàvem a veure tant sí com no, al capdavall l'original ens agrada, i quan en vam veure el teaser fa una pila de mesos (potser més d'un any, ja no me'n recordo) ens va engrescar prou, però... com ha sortit, al final?

Vaiana, com es continua dient aquí a la pel·lícula que originalment és Moana, és el remake amb persones de carn i ossos -i animals generats per ordinador- dirigit per Thomas Kail de la pel·lícula animada de Disney que ens va arribar just 10 anys abans, i aquí rau el seu principal problema.

Abans de continuar, he de dir que conec la rebuda general que ha tingut aquesta adaptació, i ha sigut dolenta, però jo, ja ho sabeu, soc benèvol i és difícil que una cosa no m'agradi. Doncs bé, en aquest cas continuaré en la mateixa línia i reconec que a mi m'ha agradat. Perquè ja m'agradava el producte original i aquest és una reinterpretació en un altre format, i a nivell tècnic trasllada bé el que l'animació feia amb la llibertat pròpia de la seva naturalesa. 

Hi veiem una Vaiana interpretada per la debutant Catherine Laga'Aia, que per al meu gust reprodueix bé la inicialment tímida protagonista que després mostra el seu caràcter rebel -amb causa- i la determinació d'arriscar la vida per salvar el seu poble, i que al capdavall és l'heroïna de la història, per molt que tingui l'ajuda d'un personatge amb poders.

Ell és en Maui, que té la cara i el modificat cos de l'actor més conegut i de més renom del repartiment, en Dwayne "The Rock" Johnson, que la veritat és que costa veure en aquest paper no pel seu voluminós físic, sinó perquè per exigències del paper duu una cabellera espectacular tot i que sabem que ell va sempre rapat al zero. 

Tot plegat fa que costi evitar veure'l com "en The Rock disfressat de Maui", però pel que fa a la interpretació del guió assignat fa el fet, i les interaccions d'estira-i-arronsa que evolucionen en l'amistat amb la Vaiana són com les recordem de la pel·lícula original. 

Els animals, en especial el pollastre babau Heihei, per força havien de ser generats per ordinador, i encara que ens arrenca els mateixos somriures que quan el veiem en dibuixos animats, perquè és el paper que li toca, es fa una mica estrany veure'l "de veritat", i li escau més la seva naturalesa original.

El principal problema d'aquesta versió, que repeteixo que a mi m'ha agradat, és que no calia fer-la en absolut. Si més no, tan aviat. Hem vist un fotimer de live actions de clàssics de Disney, pocs dels grans títols de la companyia no s'han adaptat encara (veurem Frozen amb persones reals algun dia?), i potser les ganes d'esprémer les pròpies franquícies de noves maneres han dut la companyia a precipitar-se en fer un remake d'una història de fa només 10 anys que, si ens agrada, segur que hem vist més cops en aquest temps.

És interessant veure com es traslladen determinades escenes, situacions, personatges, fenòmens al nou format, per descomptat, i només per això ja val la pena, però el que és la història és pràcticament calcada de l'original i no aporta gairebé res. 

No és com, per exemple, la reinterpretació de Dumbo en imatge real de 2019, que allarga i modernitza un film animat de fa una pila de dècades. A la Vaiana de 2026 es fa el mateix, també pel que fa a plans i coreografies musicals, que a la Vaiana de 2016, i això és el que no ha agradat al públic. Massa igual, massa aviat. I la patacada que s'ha fumut a les taquilles ha estat monumental.

Tot i així, traient aquest context, trobo que és una pel·lícula que els fans de l'original han de veure en algun moment, encara que sigui per decidir que era millor la versió animada, si més no, pel mèrit de presentar aquesta aventura per primera vegada.