Sèries: The Bear

A hores d'ara, i havent quedat clar que durant les últimes dues dècades i mitja s'han fet moltes sèries d'altíssima qualitat tant interpretativa com argumental, i en termes de direcció i fotografia, els grans estudis tenen la fórmula de l'èxit ben apresa. I no passa res, ja ens agrada. També als grans actors de cinema, que no senten que treballar a la televisió sigui un pas enrere, ni de bon tros.

Tanmateix, de tant en tant hi ha alguna proposta que destaca per la seva originalitat, i trobo que és el cas de la sèrie de què vull parlar avui, que duu dues temporades emeses i, de moment, se n'esperen dues més. Però com que tinc ganes de parlar-ne i el final encara queda lluny, he decidit fer-ho ara.

The Bear és una sèrie creada per Christopher Storer i emesa originalment a la cadena FX, concretament a l'anomenada FX on Hulu, des de 2022. Aquí, com que FX forma part de les empreses subsidiàries de Disney, la podem veure a Disney+, i la veritat és que és d'aquelles sèries que circulen pel circuit del boca-orella, a més que s'ha fet un tip de rebre premis i nominacions, cosa que sempre contribueix a la popularitat d'un producte audiovisual.

El cas és que es tracta d'una comèdia dramàtica sobre el dia a dia d'un petit restaurant de barri de Chicago especialitzat en el conegut entrepà local de carn de vedella Italian Beef, i en som testimonis des de l'arribada del protagonista.

Ell és en Carmen "Carmy" Berzatto (Jeremy Allen White, un dels protagonistes de la coral Shameless), xef format en alta cuina i guanyador d'un prestigiós premi que es fa càrrec del The Original Beef of Chicagoland quan l'hereta del seu germà, que s'ha suïcidat.

Quan hi arriba descobreix que, per molt popular que sigui el restaurant entre la clientela habitual, està tremendament endeutat i el funcionament de la cuina és a les antípodes del que ell està acostumat a veure, però per respecte al seu germà el vol tirar endavant i convertir-lo en un local digne alhora que lluita per portar el millor possible els traumes familiars que l'han marcat i que el suïcidi no anunciat del seu germà, amb qui tenia una relació distant per desavinences diverses, ha empitjorat.

Un dels obstacles que s'hi troba és la manera de fer de l'egocèntric Richard "Richie" Jerimovich (Ebon Moss-Bachrach, un actor que hem vist en un fotimer de sèries fent papers secundaris, com ara Girls, The Last Ship o The Punisher, on curiosament coincidia amb en Jon Bernthal, el protagonista d'aquella sèrie i el difunt Mike Berzatto que veiem aquí en flashbacks), que porta el restaurant en lloc del que havia estat el seu millor amic.

Les discussions entre aquests dos personatges són unes de les escenes més recurrents de la sèrie, i la intensitat amb què es mostren és l'escenari perfecte per a autèntics duels interpretatius que han estat degudament reconeguts per la crítica. 

Amb l'objectiu de modernitzar el restaurant, en Carmy fitxa la Sydney Adamu (Ayo Edebiri), sous-chef i per tant número dos del restaurant, cosa que desperta les reticències d'un personal entossudit amb fer les coses com s'han fet sempre i posar pals a les rodes a en Carmy i qualsevol que li segueixi el corrent.

La Sydney és una noia amb molt de talent, però també una paciència gairebé infinita, que difícilment perd els papers quan topa amb la desobediència dels cuiners o hi ha desacords amb en Carmy, o bé és testimoni del caos en què es mou el restaurant que havia estat el preferit del seu pare, motiu pel qual hi vol entrar i, fent equip amb en Carmy, vol fer revifar.

Pel que fa al personal del restaurant podríem esmentar també en Marcus, el reboster, la Tina, cuinera inicialment -i gens dissimuladament- contrària a les noves incorporacions, o l'Ebrahim, un altre cuiner veterà però molt més discret. Però val la pena destacar també en Neil Fak (Matty Matheson), el manetes ingenu que és amic de la infantesa dels Berzatto i que esdevé d'allò més entranyable malgrat el seu aspecte descuidat i les seves maneres barroeres.

No vull oblidar la Natalie "Sugar" Berzatto (Abby Elliott), la germana d'en Carmy i d'en Mike, patidora com ella sola, que també ha heretat el restaurant i que, sobretot a la segona temporada, veurem molt tot ajudant a tirar-lo endavant encarregant-se de la paperassa. I també tenim en Jimmy "Cicero" Kalinowski (el gran Oliver Platt), millor amic del difunt pare dels Berzatto i inversor que els deixa els calés per modernitzar-lo, tot i que avisa que, si la cosa no surt bé, es quedarà el terreny i hi construirà alguna cosa més profitosa. 

La sèrie reflecteix d'una manera prou realista -o això vull creure, atès que no en tinc cap experiència personal- el caos i l'estrès propis de les cuines dels restaurants, i hi destaquen unes interpretacions excel·lents i una fotografia amb tendència als plans propers i les seqüències llargues.

Dit això, i reconec que en assabentar-me'n vaig decidir que ja era hora de veure-la, a la segona temporada hi ha un episodi magnífic dedicat en exclusiva a un accidentat sopar que es va produir cinc anys abans del present de la sèrie, i on veiem una espectacular Jamie Lee Curtis fent de desequilibrada mare dels Berzatto. 

Tal com passa amb un destacat episodi de la primera temporada, es tracta d'un capítol molt intens, que ens ho fa passar malament, alhora que ens deixa amb una sensació d'allò més satisfactòria pel que acabem de veure. Esperem que les properes temporades també tinguin entregues així.

De debò, em costa redactar aquesta crítica, perquè trobo que The Bear és una sèrie difícil de descriure amb les meves limitades capacitats, però val la pena deixar-se seduir pel seu estil, les interpretacions naturals d'uns personatges que evolucionen d'una manera d'allò més interessant, el seu ritme i la seva direcció. Ara mateix no trobarem res de semblant a la televisió, i les extremament bones crítiques que rep en són la prova.

 

Lectures: El lliri blanc

Des que les aventures de l'Astèrix i l'Obèlix van canviar de mans i es va produir una mena de renaixement d'aquest llegendari còmic francès he estat fidel a la cita biennal de comprar-me'n els àlbums o demanar-los per Reis, i els he llegit al cap de poc i n'he parlat aquí.

Aquesta vegada, no sé per què, l'àlbum de 2023 sí que me'l van portar, els Reis, però no ha estat fins ara que me l'he llegit i em disposo a parlar-ne, tot esperant que a hores d'ara a algú encara li pugui semblar útil i interessant que ho faci.

El lliri blanc és el títol d'aquesta nova aventura dibuixada per Didier Conrad, com veiem des de 2013, amb la conya ja fa més de 10 anys, però a la portada hi veiem una sorpresa, i és que el guió és a càrrec, aquest cop, de Fabcaro, que substitueix temporalment Jean-Yves Ferri, que ha sol·licitat un descans. 

El que ens presenta aquest nou àlbum, però, no patiu, és una nova història en la línia de les que hem estat veient darrerament, no s'aprecia -si més no, jo- un canvi d'estil ni una diferència de qualitat al guió, i és fidel al sentit de l'humor habitual de la sèrie.

La seva premissa recorda la de tot un clàssic d'Astèrix, un còmic de 1970 anomenat La zitzània, però si en aquella ocasió els romans enviaven al llogaret gal un especialista en provocar disputes per tal de poder enxampar els protagonistes i els seus convilatans amb la guàrdia baixa, en aquest cas, amb el mateix objectiu, l'enviat adopta una estratègia totalment oposada: amb els seus consells exageradament optimistes i propis dels típics llibres d'autoajuda que l'àlbum parodia, vol que els gals es relaxin i apaivaguin el caràcter volàtil pel qual són coneguts.

L'Astèrix i l'Obèlix, que són homes amants de la tradició, no estan gaire contents amb el bon rotllo que es respira a la vila, encara que sembli una afirmació contradictòria, i s'encarregaran d'investigar què passa i intentar solucionar una de les conseqüències del canvi provocat al poble per part d'aquest foraster que és el metge Dosventus.  

Sense voler entrar en més detalls de la trama, ens hi trobarem els gags habituals, com els rampells d'ira d'un Obèlix que normalment mostra un caràcter dolç i ingenu, l'aparició obligada dels pobres pirates o les fatídiques trobades del duet protagonista amb els romans que patrullen per la zona.

També, i no esperàvem una altra cosa, paròdies i referències iròniques a fets i situacions de l'actualitat, com ara els esmentats filòsofs de l'autoajuda, però també el mal funcionament de la xarxa ferroviària francesa -amb el qual ens podem, tristament, identificar els catalans- o la insatisfacció en el matrimoni.

A banda d'això, si fins ara havíem tingut un àlbum "a casa" i un "de viatge" de manera alternativa, aquest sisè llibre post-Uderzo fa una barreja de totes dues coses, una proposta refrescant. La traducció, excel·lent com sempre, també ens arrenca algun somriure amb alguna frase lligada a l'imaginari recent català o les lletres adaptades de les cançons d'un Assegurançatòrix al qual es dona força llibertat en aquesta aventura. Parlant de personatges que normalment tenen un paper més testimonial, El lliri blanc ens posa el cap del poble, l'Abraracúrcix, com a tercer membre de l'expedició dels gals de manera excepcional, cosa que també m'ha agradat força.

En definitiva, una molt benvinguda nova aventura de l'Astèrix i l'Obèlix, fidels a la seva cita cada dos anys, i la part positiva que jo hagi trigat mesos a llegir-la és que ara "només" hauré d'esperar un any i mig per a la propera.

Lectures: El color de la màgia / La llum fantàstica

Amb els anys que fa que escric blogs, alguna vegada m'ha passat que escrivia sobre alguna qüestió que ja havia tocat feia temps, i normalment me n'adono abans de publicar i només lamento la pèrdua de temps que representa, però això que faré avui és una repetició conscient... i només parcial, a més de justificada.

Fa uns anys em vaig estrenar a l'univers del Discmón, de Terry Pratchett, amb la lectura de la primera novel·la que el conforma... en l'original anglès. Tenia intenció d'anar-me'n comprant entregues en aquell idioma gràcies a uns preus competitius combinats amb habituals ofertes a Amazon, però aquestes rebaixes en llibres, possibles amb els d'importació gràcies a una legislació més benèvola per al consumidor fora de l'estat espanyol, han anat desapareixent, i després van començar a arribar les traduccions catalanes de Mai Més, més cares però... en català, de manera que me'ls vaig començar a comprar o a demanar per a ocasions com aniversaris i Reis.

Després de gaudir de diverses novel·les de la saga, i com que l'editorial catalana no està seguint l'ordre de publicació original -ni cal, tal com està fet aquest univers-, no ha estat fins ara que he llegit la traducció d'aquell primer llibre, que de manera excepcional dins del Discmón sí que té una seqüela directa i amb l'acció consecutiva i, com que els he llegit tots dos seguits, avui us porto una crítica literària barroera, com sempre, però de dos títols en un.

El color de la màgia, de 1983, enceta aquest estimat univers literari amb la presentació d'en Gratavent, un mag inútil perquè no sap fer cap encanteri, que sobreviu com pot però que no sent una vergonya gaire extrema pel fet d'anar tirant, si cal, entabanant qui calgui.

Repudiat pels seus col·legues, si és que se'n pot dir així malgrat que no exerceix, en Gratavent troba algú que l'admira, per desconeixement, en la figura d'en Doslliris, un turista d'una altra regió del Disc que esdevé el primer de la seva espècie i que, amb la seva extrema curiositat i ingenuïtat, una pila de calés i un bagul màgic, provoca una sèrie de conseqüències que condueixen el món al caos.

La primera novel·la en si mateixa ja és d'allò més divertida, amb les situacions absurdes i la sàtira que caracteritzen la saga sencera, però acaba en un cliffhanger, i és necessari llegir-se la segona, La llum fantàstica (1986), per saber com acaba tot plegat.

Aquí, en Gratavent s'ha convertit, sense voler-ho i per circumstàncies que m'estimo més no revelar aquí per si encara queda algú que no s'hagi endinsat en aquesta fascinant obra, en l'home més buscat del Disc, tot plegat en un context en què el món està a punt de ser l'objecte d'una terrible amenaça. Els nivells d'absurditat pugen, així com l'acció, i s'hi continua conformant aquest univers de personatges, llocs i situacions que parodien l'imaginari fantàstic occidental de màgia, éssers mitològics, bàrbars i decadència que tornarem a veure en novel·les posteriors, i que ens mantenen amb un somriure a la cara -o al cervell, si no som tan expressius- durant gairebé tota la lectura.

Tornar a llegir el primer llibre ha estat una experiència més interessant que no em pensava. He de dir que en recordava ben poca cosa, però no crec que sigui pel canvi d'idioma, sinó perquè dec tenir una memòria nefasta, i 4 anys per a mi són suficients per tornar a agafar un llibre com si fos gairebé la primera vegada. En certa manera va molt bé per rellegir sense la sensació constant d'estar repetint. M'agradarà llegir més aventures d'en Gratavent, protagonista també dels videojocs del Discmón, però quan arribaran més llibres de la saga dels mags és quelcom que només saben els de l'editorial Mai Més.