Sèries: La casa nostra

Comparat amb quan era petit i adolescent, he d'admetre que no veig gaire televisió catalana, per motius com la baixa qualitat de les apps de TV3 per a Smart TV o la ferotge competència de les altres plataformes d'streaming, a més de l'abandonament per part meva del consum televisiu tradicional, el que podem anomenar "els canals normals". 

Però hi va haver una sèrie que a casa ens va cridar l'atenció, necessitàvem alguna cosa lleugera i d'episodis breus per a aquells dies en què se'ns fa molt tard per posar-nos l'habitual capítol de 45-60 minuts, i la vam anar veient malgrat la incomoditat d'aguantar anuncis a TV3 a la Carta o al 3Cat o descarregar-la pirata per veure-la amb un pendrive endollat al televisor. 

Es tracta de La casa nostra, una sitcom creada per Dani de la Orden, Oriol Capel i Eduard Sola que s'estrenava a 3Cat el 22 d'octubre de 2025 amb un total de 14 episodis i una cançó d'entrada a càrrec de The Tyets, un dels grups de moda del panorama musical català dels darrers anys.

La sèrie, evidentment de comèdia, gira al voltant d'un grup de personatges estretament relacionats i té com a escenaris dos pisos del mateix replà del que sembla L'Eixample i el bar de sota, i la convivència per necessitat d'alguns d'ells, tot plegat amb unes reminiscències de Plats bruts que és inevitable que hi trobem, però que per sort van de més a menys a mesura que passen els episodis, de manera inversament proporcional a com la sèrie en si va de menys a més. 

Encara que en aquesta mena de sèries no hi ha un clar protagonista, si n'hem de triar un segurament seria en Miqui (Marc Rius), un periodista de pa sucat amb oli a qui acaba de deixar la seva parella, la Ruth (Núria Casas), i a qui sembla que tot li surt malament. 

Viu al pis de lloguer que tenien els seus pares abans de separar-se, i en aquest sentit es troba en una situació que ja voldrien molts joves i no tan joves actualment, però les coses se li compliquen només començar la sèrie.

Per una banda, els esmentats pares, en Josep (Albert Ribalta) i la Pilar (Llum Barrera), es troben amb la necessitat, per motius diferents, d'allotjar-se temporalment a la que havia estat la llar familiar, així que a en Miqui se li ha acabat la tranquil·litat, perquè sons pares no paren de barallar-se i llançar-se pulles i, de pas, el menystenen com, pel que s'endevina, havien fet sempre.

Això afecta també el seu millor amic, l'Eric (Adrian Grösser), un cap de trons força babau però amb facilitat per lligar que fa més aviat el rol del pallasso del repartiment. 

No se sap a què es dedica professionalment, sempre té idees de bomber però, com a mínim, li fa companyia a en Miqui, que tal com li van les coses la necessita.

Però l'Eric no és l'únic amic que té, perquè ja sense viure amb ell trobem la Candela (Betsy Túrnez), la mestressa del bar de sota que esmentàvem abans.

És una dona experimentada, amb moltes anècdotes de les que potser no es poden explicar als nets, i porta el bar amb desimboltura i no té cap pèl a la llengua a l'hora de donar la seva opinió sobre qualsevol cosa. Una persona a qui tot se li'n fum -almenys en aparença- i que mira de tirar endavant per si mateixa mantenint l'aire misteriós que l'envolta, però que lluny de ser només la propietària i cambrera del bar, és una més de la colla. 

I, per acabar, tenim la Berta (Paula Malia, una de les protagonistes de Valeria), que interpreta la nova veïna d'en Miqui (i dels seus pares i el seu millor amic), una dona amb unes habilitats socials limitades perquè ha viscut sempre immersa en els estudis, i tot just ara s'ha independitzat i està descobrint moltes coses que les seves diverses carreres no li havien ensenyat.

Com es podia esperar, és un personatge que aporta l'element romàntic a la sèrie, però que també dona molt de joc humorísticament parlant.

Com deia al principi, tot i que ara potser ho explicaré amb altres paraules i amb més detall, La casa nostra comença com una mena de substituta, dècades després, de Plats bruts, i en algun moment dels primers episodis fa una mica d'angúnia i tot en aquest sentit, però afortunadament va deixant enrere aquest referent -fins i tot hi fa alguna al·lusió explícita- i agafa més personalitat pròpia.

 

També és veritat que, a mesura que n'anem veient episodis, ens fem nostres els seus personatges i ja deixem de comparar-les. És un humor més actual, tot s'ha de dir -i és lògic-, i els rols no són exactament equivalents, a més que els personatges evolucionen fins i tot dins d'aquests primers (?) 14 episodis. 

 

Pel que fa a la mena d'històries que veiem, com sol passar a les comèdies de situació, tenim tota mena d'embolics, equívocs i situacions que freguen l'absurd, i m'agradarà veure si continua i va pujant el nivell, però de moment puc dir que, sense ser una cosa totalment espectacular i innovadora, apunta maneres. 

 

Lectures: El gust de les ortigues

Un altre cop que caic a les xarxes del mostrador de novetats de la biblioteca, i aquest cop fins a l'extrem de fer-me interrompre la lectura d'un altre llibre, cosa que feia molt de temps que no em passava, però que està justificada perquè aquesta altra novel·la que estava llegint primer és molt més gruixuda i la de la biblioteca no la volia deixar passar, amb el risc que l'agafés algú altre i trigués en tornar.

En fi, gràcies a això he llegit per primer cop un dels clàssics de la literatura japonesa contemporània que coneixia de nom -fins i tot hi ha un premi literari dedicat a ell-, però que mai havia tingut l'ocasió de llegir. I ja us dic que, gràcies a la línia El Cercle de Viena, col·lecció de Viena Editorial dedicada a publicar clàssics del segle XX inèdits en català, en llegiré més obres.

Doncs bé, la meva estrena amb Jun'ichirô Tanizaki (1886-1965) ha estat amb aquesta novel·la de 1929 anomenada El gust de les ortigues, i que és un relat amb elements autobiogràfics sobre un matrimoni que està planificant la seva separació en els millors termes possibles, de manera amistosa, però alhora d'amagat d'una societat on el què diran era més important del que ho continua sent al Japó actual, que ja és dir.

El protagonista, en Kaname, ha aprovat i fins i tot encoratjat que la seva dona, la Misako, trobés una altra parella, i és que ell ja fa anys que va deixar de desitjar-la. La relació entre tots dos és cordial i de respecte mutu, però la lentitud del procés, la cautela i les excuses per no acabar de rematar el que ja només existeix sobre el paper els angoixa a tots dos, tenint en compte també que afectarà el seu fill. 

Paral·lelament a aquestes escenes quotidianes d'un matrimoni benestant d'Osaka, també tenim les trobades amb el pare de la Misako, amb qui en Kaname té molt bona relació malgrat que representa el tradicionalisme enfrontat a la modernitat que s'adiu més a la parella protagonista, i que a l'autor li serveixen per retratar aspectes de la cultura japonesa de l'època com la roba, l'arquitectura, la gastronomia, els costums o, sobretot, les arts, especialment el teatre de titelles bunraku. 

En fa una descripció meticulosa, però al contrari del que podríem pensar el text és d'allò més amè i les pàgines passen volant, a més que el recompte total d'aquestes, 256, tampoc és gaire elevat, si bé les altres novel·les de l'autor en el nostre idioma estan clarament per sota. 

El gust de les ortigues retrata el Japó d'una època concreta, a més del caràcter i la manera de pensar dels seus personatges, i toca un tema que es pot considerar prou avançat al seu temps, una combinació que ajuda a que ens puguem identificar amb els seus personatges, o alguns dels seus aspectes, segons les pròpies experiències vitals, tot i la distància geogràfica i temporal que ens separa d'ells com a lectors del segle XXI. M'ha agradat molt i tornaré al mestre Tanizaki aviat, espero.

 

  

Sèries: Salvador

Quan vaig veure pòsters promocionals d'aquesta sèrie a les marquesines de bus vaig pensar que era la típica sèrie espanyola de moda que, em sap greu dir-ho, no em sol atraure. Tanmateix, un dia, després de veure un capítol d'alguna altra cosa, vaig voler mirar tràilers i un va ser el de la producció que avui us porto, i sense saber-ne res prèviament em va cridar l'atenció pel tema.

No era una sèrie sobre conductors d'ambulància com es podria pensar pel pòster, sinó que retratava un drama de carrer, amb joves esgarriats, que vaig trobar que podia ser interessant, i que avui us la porti al blog vol dir que, efectivament, l'he vist sencera. 

Tampoc era gaire difícil, perquè Salvador, creada per Aitor Gabilondo i dirigida per Daniel Calparsoro, és una minisèrie de 8 episodis que es va estrenar al febrer, i que té com a protagonista un home amb el mateix nom i una vocació que hi coincideix, en ser metge, però que per circumstàncies que passarem a explicar a continuació la vida l'ha tret de l'aparador i l'ha posat a treballar a les trinxeres. Ja aviso que, per la naturalesa de la trama, hi ha un punt en què he de fer un spoiler gros, però també és veritat que al tràiler es mostra, perquè és essencial.

El seu protagonista és en Salvador, interpretat per en Luís Tosar, cap de cartell d'una sèrie en què veiem altres cares conegudes fins i tot per als que, com jo, estem força desconnectat del món del cinema i la televisió de producció espanyola.

Ell és metge, però l'addició a la beguda i el joc van fer que perdés la família i la feina, i ara intenta tornar a començar com a conductor d'ambulància, ja lluny de les seves addiccions i destrossat per dins per les conseqüències de les seves decisions.

La seva filla és el seu gran penediment, ja que per culpa de tot plegat estan distanciats i ella no vol saber res d'ell, però per acabar-ho d'adobar, s'ha fet amb males companyies.

És la Milena (Candela Arestegui), que s'ha fet neonazi i treballa en un bar conegut per ser la seva base d'operacions. Malgrat els intents d'en Salvador d'allunyar-la d'ells, té tan poca influència sobre la seva filla que ha de veure, amb desesperació, com continua formant part d'aquesta banda anomenada White Souls.

Com es podia esperar, aquest grup es dedica a activitats il·legals per finançar-se i poder defensar postures relacionades amb el seu ultrapatriotisme i la seva xenofòbia, i aprofita l'excusa, a la sèrie, de l'arribada dels seguidors radicals de l'Olympique de Marsella a Madrid per jugar un partit de Champions contra el Reial Madrid, per organitzar una esbatussada amb els àrabs.

En els primers compassos de Salvador tot sembla una mica massa simplista, i com que s'evita esmentar el nom complet dels equips de futbol esmentats, fa la sensació que no es vol mullar gaire, però aviat veurem com la trama es posa més profunda, retrata problemes endèmics i, pel camí, no s'està de mostrar la brutalitat de tot plegat, començant per [avís d'spoiler!] l'explícit assassinat de la Milena. 

La natural desesperació davant la mort d'un fill, especialment en aquestes circumstàncies i sabent que la seva relació mai podrà ser reparada, dona pas en el personatge d'en Salvador a una freda determinació de saber la veritat sobre la mort de la Milena, i per fer-ho deixa de banda la seva ideologia progressista i comença a buscar respostes en els companys de la seva filla, que pensen en una venjança que serveix també els interessos xenòfobs, i que tot sigui dit, tenen un sentit de la comunitat que pot resultar comprensiblement atractiu per als joves esgarriats que deia.

I a partir d'aquest acostament podem veure la part més humana d'aquests personatges que durant el primer episodi eren simples neonazis.  

Això està especialment exemplificat en el personatge de la Julia (Claudia Salas), l'altra noia del grup, amb qui a mesura que avança la sèrie s'estableix una mena de relació paternofilial postissa, i és que es tracta d'un personatge més fràgil del que podia semblar al principi.

La Julia va començar a anar amb els White Souls per despit, ja que els seus pares, d'ideologia esquerrana, no van estar prou per ella i ara fa uns anys que van trencar relacions. Té una filla petita, que ara està en un centre d'acollida a causa de la pertinença de la noia a aquest grup ultradretà.

D'això se n'aprofita la inspectora Sonia Martín (Patricia Vico), que l'obliga a fer d'informant, d'espia, de talp, fent-li xantatge amb la nena i assegurant-li que si col·labora li arreglarà la situació.

La Martín és un personatge una mica ambigu al principi, i intenta aturar els peus d'en Salvador dient-li que no es fiqui en assumptes que li van grans, però després veiem com és una de les poques policies no corruptes que surten a la sèrie, i que va contracorrent, amb conseqüències potencialment negatives per a ella. 

He dit més amunt que Salvador humanitza aquests personatges neonazis, i és veritat. No ho dic com una cosa dolenta ni ha de ser així. Dins d'una ideologia amb què no tenim per què combregar ni deixar de rebutjar pel seu vessant contrari als drets humans, al final són persones a les quals la vida ha conduït cap aquí, cadascuna amb una història i amb algú que l'ha manipulat per acabar on és ara. I, com ja se sap si es coneix una mica com funciona aquest món, els qui mouen els fils d'aquests titelles no són caps rapats ni duen cap mena de tatuatge ni indumentària nazi.

En aquest grup dels White Souls veiem personatges, a banda dels esmentats, com en Nacho (César Mateo) que era el xicot de la Milena, l'estrany Mateo (Richard Holmes), veí i amic de tota la vida de la noia, o la Carla (Leonor Watling, un altre dels grans noms), una mena de matriarca que porta el bar i sedueix en Salvador en més d'un sentit per aprofitar la seva imatge de pare desposseït de la seva filla per als interessos de la banda. També cal esmentar els companys de feina d'en Salvador, especialment la Marjane (Fariba Sheikhan), que li fa costat tot i veure com se salta tota mena de protocols per la seva missió personal.

En el tram final, Salvador es va posant cada cop més interessant i fuig dels blancs i negres amb què semblava que havia començat, i tot i que hi passen coses previsibles o poc plausibles, al final és prou entretinguda i convida a reflexionar sobre la diferència entre la veritat i el que diferents interessos ens volen vendre que ho és. També és una sèrie sobre l'abandonament, la mala presa de decisions i la importància des les xarxes de suport. Val la pena.