Cinema: Vaiana (2026)

Hi ha tendències, modes, a les diferents indústries de l'entreteniment que solen funcionar bé, però que de vegades fan llufa. És el que passa amb la pel·lícula de què parlaré avui, que amb la broma no hem anat al cine tan poc com podríem pensar, tot i que sí que ha estat, en el que duem d'any, en exclusiva per veure-hi produccions pensades per a la canalla, encara que a nosaltres també ens interessessin. 

Aquesta pel·lícula l'anàvem a veure tant sí com no, al capdavall l'original ens agrada, i quan en vam veure el teaser fa una pila de mesos (potser més d'un any, ja no me'n recordo) ens va engrescar prou, però... com ha sortit, al final?

Vaiana, com es continua dient aquí a la pel·lícula que originalment és Moana, és el remake amb persones de carn i ossos -i animals generats per ordinador- dirigit per Thomas Kail de la pel·lícula animada de Disney que ens va arribar just 10 anys abans, i aquí rau el seu principal problema.

Abans de continuar, he de dir que conec la rebuda general que ha tingut aquesta adaptació, i ha sigut dolenta, però jo, ja ho sabeu, soc benèvol i és difícil que una cosa no m'agradi. Doncs bé, en aquest cas continuaré en la mateixa línia i reconec que a mi m'ha agradat. Perquè ja m'agradava el producte original i aquest és una reinterpretació en un altre format, i a nivell tècnic trasllada bé el que l'animació feia amb la llibertat pròpia de la seva naturalesa. 

Hi veiem una Vaiana interpretada per la debutant Catherine Laga'Aia, que per al meu gust reprodueix bé la inicialment tímida protagonista que després mostra el seu caràcter rebel -amb causa- i la determinació d'arriscar la vida per salvar el seu poble, i que al capdavall és l'heroïna de la història, per molt que tingui l'ajuda d'un personatge amb poders.

Ell és en Maui, que té la cara i el modificat cos de l'actor més conegut i de més renom del repartiment, en Dwayne "The Rock" Johnson, que la veritat és que costa veure en aquest paper no pel seu voluminós físic, sinó perquè per exigències del paper duu una cabellera espectacular tot i que sabem que ell va sempre rapat al zero. 

Tot plegat fa que costi evitar veure'l com "en The Rock disfressat de Maui", però pel que fa a la interpretació del guió assignat fa el fet, i les interaccions d'estira-i-arronsa que evolucionen en l'amistat amb la Vaiana són com les recordem de la pel·lícula original. 

Els animals, en especial el pollastre babau Heihei, per força havien de ser generats per ordinador, i encara que ens arrenca els mateixos somriures que quan el veiem en dibuixos animats, perquè és el paper que li toca, es fa una mica estrany veure'l "de veritat", i li escau més la seva naturalesa original.

El principal problema d'aquesta versió, que repeteixo que a mi m'ha agradat, és que no calia fer-la en absolut. Si més no, tan aviat. Hem vist un fotimer de live actions de clàssics de Disney, pocs dels grans títols de la companyia no s'han adaptat encara (veurem Frozen amb persones reals algun dia?), i potser les ganes d'esprémer les pròpies franquícies de noves maneres han dut la companyia a precipitar-se en fer un remake d'una història de fa només 10 anys que, si ens agrada, segur que hem vist més cops en aquest temps.

És interessant veure com es traslladen determinades escenes, situacions, personatges, fenòmens al nou format, per descomptat, i només per això ja val la pena, però el que és la història és pràcticament calcada de l'original i no aporta gairebé res. 

No és com, per exemple, la reinterpretació de Dumbo en imatge real de 2019, que allarga i modernitza un film animat de fa una pila de dècades. A la Vaiana de 2026 es fa el mateix, també pel que fa a plans i coreografies musicals, que a la Vaiana de 2016, i això és el que no ha agradat al públic. Massa igual, massa aviat. I la patacada que s'ha fumut a les taquilles ha estat monumental.

Tot i així, traient aquest context, trobo que és una pel·lícula que els fans de l'original han de veure en algun moment, encara que sigui per decidir que era millor la versió animada, si més no, pel mèrit de presentar aquesta aventura per primera vegada.

 

Sèries: The Testaments

Tot i que The Handmaid's Tale em va agradar molt, i crec que és una d'aquelles sèries que es recordaran durant anys, i fins i tot es tornaran a recomanar quan la gent ja deixi de parlar-ne, he de reconèixer que després del seu final més aviat obert almenys en un tema molt important no em vaig informar de si hi havia plans de tancar la història del tot.

De fet, tot i saber que venia d'una novel·la de Margaret Atwood, ni tan sols vaig investigar si podia llegir-ne alguna mena de continuació. Els mesos van passar i, gairebé un any després, al maig d'aquest 2026, vaig descobrir que se n'estrenava la seqüela a la televisió. I és d'aquesta que us vull parlar avui, tot i que només se n'ha fet, de moment, una temporada de 10 episodis.

The Testaments, creada per Bruce Miller, responsable ja de l'altra sèrie, és el nom d'aquesta continuació que fa un canvi de perspectiva i, després del fructuós atemptat del final de la primera sèrie, ens porta a una Gilead on hi ha hagut alguns canvis i en què, passats quatre anys, aquelles nenes segrestades i assignades a les famílies dels comandants ara són adolescents i un percentatge d'elles tenen la regla, cosa que dona esperances a la dictadura teocràtica pel que fa a la natalitat, tan afectada per la caiguda de la fertilitat segons l'escenari establert per la història de la sèrie original.

Ara, doncs, ja no es fa servir el sistema de criades, sinó que s'emparella les noies -anomenades Prunes pel color de l'uniforme que duen-, que biològicament ja estan preparades per ser mares, amb comandants que són, en molts casos, dècades més vells que elles. 

Així, veiem una altra història de brutal explotació de les dones d'aquest règim, però ara canviant les dones de fertilitat comprovada per les potencials mares, amb l'agreujant que són pràcticament nenes, per molt que la menstruació en les circumstàncies d'aquest món es produeixi més tard. 

Evidentment, se les ha criat amb l'objectiu vital de ser mullers d'un comandant i amb la religió com a columna vertebral del tot, de manera que no s'han qüestionat mai si el que estan vivint és normal o correcte. Qualsevol desviació del comportament previst o qualsevol expressió d'un dubte és tallat de soca-rel, amb mètodes també brutals segons el cas.

En aquest context, tenim un grup de personatges al voltant dels quals gira la sèrie, però en destacarem dos que són les coprotagonistes.

Comencem amb l'Agnes MacKenzie (Chase Infiniti), que no és altra que la Hannah de la primera sèrie, la filla de la June Osborne, que s'ha fet gran i ara sí que ha oblidat del tot els seus orígens, atesa l'edat a què la van arrencar de la seva família i la van donar a una altra i els anys que han passat.

L'Agnes és una noia exemplar, obedient i bona amiga, però a mesura que avança la temporada la veiem qüestionar-se coses, descobrir que el sistema té grisos tirant a negres, i també que li agradaria tenir alguna cosa dir en l'elecció de la seva futura parella. 

I també tenim la Daisy (Lucy Halliday), una Perla, noies de blanc que venen de fora, que han conegut el món "lliure" però que han mostrat tant d'interès i fervor per la filosofia de Gilead que les han reclutat. En el cas de la Daisy, però, aviat sabem que es tracta d'una espia enviada per Mayday, l'organització que opera des de l'estranger per derrocar Gilead.

El cas és que l'assignen a l'Agnes perquè aquesta la guiï i la converteixi, amb el temps, en una més de les noies, circumstància que després descobrirà que ha estat pràcticament cosa del destí. Les acompanyen, en papers secundaris, noies amb caràcters i esperances diferents, entre les quals destaquen la Becka (Mattea Conforti), millor amiga de l'Agnes i secretament enamorada d'ella; la Shunammite (Rowan Blanchard), una noia pagada de si mateixa que veu com s'està quedant enrere en això de la "transformació en dona"; i la Hulda (Isolde Ardies), la més ingènua de la colla.

La formació d'aquestes noies és a càrrec de les "tietes", liderades per la incombustible Lydia (Ann Dowd), personatge que roman de la sèrie anterior i que, com llavors, té un comportament aparentment neutral i unes intencions que no acabem de conèixer del tot, cosa que la fa tremendament interessant.

En aquesta nova sèrie, però, coneixem coses del seu passat i de com va arribar a entrar a l'organització, una capa de profunditat molt encertada que acaba de caracteritzar aquest personatge no sé si entranyable, però que mai podem odiar del tot.

Hi ha alguna vella cara coneguda més, en aquesta temporada, però com que no vull fer spoilers considero que ja he fet unes pinzellades del que promet ser una seqüela més que digna, i espero que per fi tinguem totes les respostes que ens falten i quedin tots els caps ben lligats.

 

 

Lectures: Astèrix a Lusitània

Els fans de les aventures d'Astèrix ja sabem que cada dos anys en surt un àlbum nou, després del relleu artístic forçat per la mort d'Uderzo, i el 2025 vam arribar a la setena entrega d'aquesta nova etapa que començava el 2013 -per tant, ja no tan nova-.

Tanmateix, no va ser fins al meu aniversari el passat mes de març que me'l van regalar, i l'he tingut a la tauleta de nit des de llavors a l'espera que li arribés el moment, i el moment ha estat ara. Per tant, passo a fer-ne, com sempre, la meva humil crítica.

Astèrix a Lusitània és com es diu el 41è àlbum d'Astèrix, i aquest cop compta amb el guió de Fabcaro per segona vegada i al dibuix s'hi manté, des de 2013, Didier Conrad. I, com és tradició, després de l'aventura anterior a "casa" (tot i que ja vaig dir que tenia una mica de viatge, també), tocava un nou viatge d'aquest duet (trio, no ens oblidem de l'Idèfix!).

Aquesta vegada toca anar a la versió Astèrix de Portugal, una Lusitània que si l'hem visitat alguna vegada en temps moderns ens arrencarà més d'un somriure amb els seus tòpics exagerats -el pessimisme, la tristor dels fados, l'obsessió amb el bacallà...- i alguna referència més turística. 

La premissa, en aquest cas, és l'arribada d'un lusità que havia sortit brevíssimament a La residència dels deus (1971) i que, tot recordant els nostres intrèpids gals, s'acosta al seu llogaret i els demana ajuda per rescatar un comerciant injustament acusat d'intentar enverinar el Cèsar i empresonat per aquest motiu.

L'Astèrix i l'Obèlix, que no necessiten que els empenyin gaire a l'hora de viatjar i ajudar tot aquell que els necessiti, accepten l'encàrrec i se'n van cap al sud-oest d'Europa per rescatar l'home, víctima d'una complexa i rebuscada -i alhora potser agafada pels pèls, també us ho dic- conxorxa del seu competidor, propietari d'una marca que llegeixo que havia sortit a Astèrix a Itàlia -no vaig caure en la referència, sincerament, perquè han passat ja uns quants anys-, i el corrupte governador de província lusitana.

La missió, en tot cas, requereix una infiltració per part dels nostres amics, i ja ens podem imaginar que no serà fàcil, perquè si bé el menut Astèrix és molt espavilat, l'Obèlix diguem que... té molta força. El veurem rondinar pels canvis que aquest viatge suposa en la seva alimentació i fins i tot el seu aspecte, però a l'hora d'estomacar romans tots dos formen un duet inigualable.

En definitiva, un nou àlbum de les aventures de l'Astèrix que val la pena llegir, que toca temes com el comerç globalitzat i que ens fa somriure més d'un cop amb el seus gags habituals, el seu humor, les picades d'ullet en forma de noms amb referències d'actualitat o còmplices amb el lector -aquí cal dir que hem d'aplaudir, com sempre, la traducció, que en aquesta ocasió s'ha empescat coses com el traïdor Botiflés- i de cares de personalitats de la vida real, i les situacions absurdes en què es troben sovint els protagonistes. 

Celebro que l'etapa posterior als autors originals d'aquesta llegenda del còmic francobelga continuï amb tan bones idees i una periodicitat que el mestre Uderzo no va poder mantenir, i amb la broma ja van 7 àlbums d'aquest nou Astèrix que es veu fresc, però que alhora no trenca del tot amb el clàssic ni en l'estil gràfic ni en l'humorístic.