Menú

dilluns, 25 d’octubre de 2021

Cinema: Ron dona error

He de reconèixer que havia assumit, després de veure'n el tràiler, que la pel·lícula de què parlo avui era de Pixar, o de Disney fent de Pixar (cas de les pel·lícules d'en Ralph), i que fa pocs dies que vaig saber que en realitat pertanyia a uns estudis nous, Locksmith Animation, fundats el 2014 però amb aquest projecte com a debut. 

Dic això perquè us feu una idea de la mena de film de què estem parlant, perquè podria haver estat signat perfectament per alguna de les companyies esmentades, o per la també gegant Dreamworks. De fet, la distribuïdora és 20th Century Fox, que ja fa uns anys que pertany a Disney, de manera que tot queda "a casa". En tot cas, s'ha estrenat en català -sembla que a l'animació encara és una semigarantia d'aquesta opció, horaris criminals a banda- i, malgrat que la traducció del títol és força nefasta perquè es nota que s'ha fet del castellà gairebé amb un traductor automàtic, la pel·li en si no en té la culpa i toca comentar-la sense tenir en compte això, però també sense deixar de fer esment a aquesta relliscada.

Ron dona error, de l'original Ron's Gone Wrong -on veiem la gràcia del rodolí que es perd en la traducció- està dirigida per Sarah Smith (també coguionista i cofundadora de l'estudi) i Jean-Philippe Vine, i ens presenta una història que més o menys podem deduir quan en veiem el tràiler, però que no per això la fa menys interessant.

El protagonista de la pel·lícula és en Barney Pudowski, un nano de secundària que viu amb el seu pare i la seva àvia, d'origen búlgar -detall que no tindria més importància si no formés part de la humorística caracterització de la senyora-, en una família modesta. 

Per tant, en Barney no està obsessionat amb els mòbils, les tauletes ni els ordinadors, com sí que ho estan tots els seus companys d'institut, i és víctima de la marginació per part d'aquests. Tot i així, no perd el seu caràcter amable i prova de tirar endavant conformant-se amb el que té.

El cas és que un dia s'anuncia un robotet, el B-bot, que està pensat per ajudar els adolescents a fer amistats, i ho fa connectant-se a una xarxa anomenada Bubble (ehem) i fent servir tota la informació que noies i nois vessen a internet per ajudar-los a trobar perfils similars. Això, a en Barney, sí que li agrada, però ni tan sols pel seu aniversari la seva família s'ho pot permetre.

Tanmateix, per un seguit de casualitats, sí que tindrà un B-bot, però... és defectuós, i tot i que inicialment el protagonista es desespera perquè no només no li serveix de gaire, sinó que empitjora la imatge de marginat que ja té, com era previsible es va fent amic del robotet.

A partir d'aquí comença una aventura amb humor, drama i moments caòtics que vol transmetre missatges com l'acceptació dels altres tal com són, l'essència de l'amistat -que inclou, també, acceptar les diferències- o la denúncia de l'assetjament escolar, que potser queda una mica tapat perquè sembla que calgui una figura de "dolent", però és assetjament igualment.

També, és clar, es parla de l'addicció a la tecnologia i com aquesta aïlla les persones ja des de ben joves, encara que irònicament, en aquest cas, el gadget sigui un aparell per ajudar a trobar amistats. Cal afegir-hi, també, el toc d'atenció respecte al perill d'una excessiva presència dels menors a les xarxes, i l'estigmatització que es pot produir segons què es comparteixi. 

No és la primera pel·lícula que ho fa, i només cal que alcem la mirada un moment quan siguem en un restaurant de menjar ràpid per adonar-nos que, quan la gent no està menjant, està mirant un mòbil, però la manca d'originalitat en aquest sentit no fa el missatge menys cert ni menys potent.

A banda d'això, Ron dona error és divertida, trepidant en alguns moments, més calmada en d'altres i amb uns temes que potser no són aptes per a la canalla més menuda, més que res perquè el missatge en aquestes edats costa més que arribi i som davant d'un d'aquells casos de cinema "per a tots els públics" que fa reflexionar els adults o quasi adults mentre que, per al públic més infantil, es tracta d'una pel·li de dibuixos més. 

Vull comentar, també, que en algunes coses m'ha semblat força semblant a un film que vaig criticar fa poc, La família Mitchell contra les màquines, en què també es presentava un producte tecnològic nou -amb un responsable curiosament també anomenat Mark, al seu torn com en Zuckerberg- que es descontrolava i amb missatge també a favor del tracte interpersonal per sobre de l'obsessió amb les pantalles, encara que allà l'amenaça era mundial i aquí, en canvi, la cosa és més d'estar per casa.

Sigui com sigui, és força entretinguda i si se'n fa una bona promoció, sobretot per part dels qui l'hagin vist, podria ser una referència. Em temo, però, que en no dur el segell d'una productora reconeguda corre el risc de passar força desapercebuda i ser oblidada en pocs anys. Esperem que no sigui així.




dimarts, 19 d’octubre de 2021

El temps no perdona: Battlestar Galactica

Avui torna una secció força esporàdica d'aquest blog, una secció dedicada a veure què se n'ha fet, d'actors i actrius de les sèries que he vist al llarg de la vida, m'hagin impactat o no, i amb un títol una mica cruel perquè sembla que estigui esperant que s'hagin fet grans i, per què no, que el temps els hagi tractat malament.

No és així, però admeto que és més interessant que es notin canvis en el seu aspecte. En qualsevol cas, aquest cop li toca a Battlestar Galactica, una sèrie de ciència-ficció que vaig veure en la versió de 2004 i que, com que va acabar originalment l'any 2010 -tot i que jo la vaig veure més tard-, els 11 anyets que han passat justifiquen que fem una ullada a la vida laboral posterior dels membres més importants del seu repartiment.

Comencem amb el líder i comandant de la Galactica, la nau principal de la sèrie, en William Adama, que interpretava l'Edward James Olmos

L'actor ara té 74 anys i després de la sèrie se l'ha pogut veure en algunes pel·lícules, la més recent de les quals Chasing Wonders, de 2021, i d'on surt la imatge, mentre que en televisió ha fet, com a papers més importants, una temporada a Dexter el 2011, cinc episodis d'Agents of S.H.I.E.L.D. l'any 2015, i des de 2018 el paper principal de Felipe Reyes a Mayans M.C., l'spin-off de Sons of Anarchy.

La política Laura Roslin tenia la cara de la Mary McDonnell, que ara té 69 anys però que no té l'aspecte que veiem a la imatge, encara que reconec que l'he posat buscant l'impacte, però sí que és cert que pertany al seu paper més recent, dos capítols de la sèrie Rebel, d'aquest mateix 2021.

Abans, podem veure que va fer un parell de films després de Battlestar Galactica, concretament Scream 4 i Margin Call, l'any 2011, i que no tornaria a la gran pantalla fins 10 anys després, posant veu a un personatge de la pel·lícula animada de Netflix The Witcher: Nightmare of the Wolf

Ha estat fent, sobretot, televisió: el més destacat, 23 episodis de The Closer entre 2009 i 2012, un paper principal a Major Crimes de 2012 a 2018, quatre capítols de Fargo el 2017 i l'aparició esmentada al principi.

Passem a una part del repartiment més jove i també protagonista i ens trobem la tinent Kara "Starbuck" Trace, interpretada per la Katee Sackhoff, que el 2010 va fer una temporada de 24, i des de 2012 ha estat posant la veu al personatge Bo-Katan Kryze a les sèries animades Star Wars: The Clone Wars i Star Wars Rebels, però finalment ha pogut posar-li també cara i veu a The Mandalorian. A banda d'això, des de 2019 forma part del repartiment principal d'Another Life.

Jo, però, l'he anat veient sobretot en el seu histriònic paper d'Amunet a The Flash, on ha anat apareixent de manera esporàdica des de 2017. Per cert, ara té 41 anys.  

La Kate tenia un estira-i-arronsa sentimental amb en Lee "Apollo" Adama, interpretat per en Jamie Bamber, ara amb 48 anys, que no ha fet res de destacable al cinema però que en televisió, en canvi, ha anat fent cosetes.

Després de Battlestar Galactica se l'ha pogut veure en un paper protagonista a Law & Order: UK durant 32 episodis entre 2009 i 2011, també en el repartiment principal de la sèrie mèdica Monday Mornings (2013), cancel·lada després d'una sola temporada, el mateix que va passar l'any següent amb The Smoke, però les coses li van anar millor amb Marcella, sèrie britànica -de fet, ell és d'allà- on va protagonitzar les dues primeres temporades (2016-2018), i en 19 episodis de Counter Strike (2019-2020). A la imatge el veiem a la sèrie antològica Innocent

Un dels personatges més detestables de la sèrie, el científic Gaius Baltar, era interpretat per l'actor James Callis, també britànic, que ara té 50 anys i després de la sèrie que el va fer famós va sortir en 10 episodis d'Eureka (2010-2012), cinc de 12 Monkeys (2017) i, posant la veu a l'Alucard, ha participat a la sèrie animada de Castlevania, com a feines més destacades. El més recent que en consta és el seu rol de The Merchant a la nova versió de McGyver, el 2020, i que aquí he volgut representar amb la foto.

El doctor estava embolicat amb la cylon humanoide coneguda com a Número Sis, que tenia la cara i la veu de la Tricia Helfer, ara amb 47 anys.

Després de la sèrie es va poder veure en tres episodis de la popular Two and a Half Men entre 2009 i 2011, protagonitzant la segona temporada de Dark Blue el 2010, en 12 episodis de The Firm el 2012, i sobretot a Lucifer entre 2016 i 2021 i Van Helsing (a la imatge, on surt caracteritzada com a Olivia/Dràcula, no és que aquest sigui el seu aspecte actual de debò) des de 2019.

Una altra cara molt associada a la sèrie era la de la Grace Park, amb 47 anys actualment, i és normal, perquè hi va interpretar fins a 3 personatges, que van ser el cylon humanoide Número Vuit i dues còpies seves. 

A les acaballes de la seva participació a la sèrie va obtenir papers importants a les ja cancel·lades The Cleaner (2008-2009) i The Border (2008-2010), però sobretot ha format part del repartiment principal de Hawaii Five-0 de 2010 a 2017, i en pertànyer al mateix univers que l'esmentada nova versió de McGyver, allà també hi ha sortit, en un episodi, fent el mateix paper. Des de 2018 participa a A Million Little Things, d'on surt la imatge que he posat.

La mà dreta de l'Adama era el coronel Saul Tigh, un home antipàtic i rondinaire, creador de la simpàtica exclamació "What the frak?", que interpretava el senyor Michael Hogan, que actualment té 71 o 72 anys, segons la Wikipedia, perquè només consta el seu any de naixement, el 1949.

L'home no era pas un debutant, havia fet anteriorment molt de cinema i molta televisió, però res de tan destacable com Battlestar Galactica. I després? Doncs va continuar fent episodis únics o aparicions curtes en sèries, i els seus papers més destacats han estat, des de llavors, 22 capítols com a secundari a Teen Wolf (2012-2017), cinc a Husbands (2013), sis a Fargo (2015), sis més a 12 Monkeys (2016), quatre a The Man in the High Castle (2016) o vuit a No Easy Days (2018). El 2020 va sortir fent un petit paper a la pel·lícula Sonic the Hedgehog, d'on surt la imatge, i també va patir una caiguda que li va provocar lesions cerebrals, de les quals encara es recuperava fa uns mesos.

Com oblidar també el cap de la part d'enginyeria i mecànica de la Galactica, en "Chief" Galen Tyrol? L'interpretava l'Aaron Douglas, ara de 50 anys, i amb un èxit immediatament posterior, almenys pel que fa a feina més o menys estable, com van ser els 12 episodis de The Bridge que va fer el 2010.

Després va sortir en nou capítols de Hellcats (2010-2011), 11 de Hemlock Grove (2013), tres de la tercera temporada de The Killing (2013), sis a The Returned (2015), vuit a Dirk Gently's Holistic Detective Agency (2016) i altres papers recurrents a Imposters (2017) i Unspeakable (2018), a més de cosetes com la pel·lícula de 2020 Operation Christmas Drop, d'on he tret la imatge. L'home no ha parat de fer coses, però sens dubte, com tants altres companys, la seva fama es nodreix de la sèrie de la qual parlem avui.

Acabarem, tot i que de personatges n'hi ha molts més, amb l'últim que considero important, i és el tinent Karl "Helo" Agathon, amb la veu i la cara d'en Tahmoh Penikett. L'actor, de 46 anys, va encadenar el final de la sèrie amb un paper principal a Dollhouse, on va fer 27 episodis durant les dues temporades que la sèrie va tenir entre 2009 i 2010.

Va sortir també en dos capítols de The Killing, entre 2011 i 2012, sis de Supernatural (2013-2014), vuit de Strange Empire (2014) o un munt de telefilms, el més recent dels quals amb fotografia confirmada aquest de la que he adjuntat, Ann Rule's Circle of Deception, d'aquest mateix 2021.

Com acostuma a passar en els casos de sèries amb molt d'èxit, les persones que hi participen no tenen dificultats per trobar feina immediatament, però que siguin nous èxits ja són figues d'un altre paner, i que superin l'obtingut amb la sèrie que els va donar la fama és una raresa. En tot cas, sobta veure com en molts casos el que han fet després no hagi tingut, ni de bon tros, la rellevància ni la repercussió que es podrien haver esperat. I això passa amb cada sèries de les que han estat objecte d'una entrada d'aquesta secció.



dilluns, 11 d’octubre de 2021

Lectures: Subnormal, una historia de acoso escolar

No ens deixem enganyar per la paraula destacada del títol, perquè aquí el subtítol és el més important. Estem davant d'un còmic seriós, amb missatge. Un còmic de conscienciació, basat en una història real que ja coneixia perquè n'havia vist un vídeo d'aquests que de vegades circulen per les xarxes i que pertanyen al programa "Aprendemos juntos" del BBVA.

Subnormal: una historia de acoso escolar és un còmic publicat aquest mateix any, el 2021, amb dibuixos de Miguel Porto i guió de Fernando Llor, basat en la història real de l'exjugador de bàsquet de l'ACB Iñaki Zubizarreta, que va patir un brutal assetjament escolar a principis dels anys 80.

El còmic, buscant un cop d'efecte, comença amb la representació del moment en què el protagonista va estar a punt de saltar d'un penya-segat per acabar amb el seu patiment, encara que fos a canvi de perdre també la vida.

Sabem que no ho va fer -com sí que, per desgràcia, han acabat fent massa adolescents i algú de menys edat i tot-, però l'escena marca el to dramàtic de l'obra, que amb la petita llicència de l'aparició d'smartphones probablement per connectar més amb el públic principal a què s'adreça, a continuació ens posa en antecedents.

L'Iñaki era l'objecte de les befes dels seus companys de classe perquè, amb una estatura extraordinàriament alta als onze anys i un caràcter pacífic, acompanyats d'un alt nivell de tolerància, aquests petits dimonis l'insultaven i el tractaven de "subnormal" i de gegant, i el més greu és que una de les seves professores no només no hi feia res, davant de tot això, sinó que també tenia el costum d'humiliar-lo davant de la classe, cosa que només afegia llenya al foc.

Dels companys de classe en rebia insults i befes, però nanos més grans el maltractaven físicament i les hi van fer passar molt magres, perquè encara que amb el seu cos més gran del que li pertocava per edat podria haver-se plantat -i malgrat el caràcter pacífic que deia més amunt alguna vegada ho havia intentat-, si el superaven en nombre i crueltat poca cosa hi podia fer, fins que va arribar un punt de no retorn en què va decidir, després d'haver estat a punt de morir, que ja n'hi havia prou.

És un còmic sobre una història real i amb missatge pacifista i educatiu, de manera que no veurem que el protagonista es prengui la revenja a la qual és fàcil considerar que té dret, però sí que s'ho planteja. El camí que emprèn a partir de llavors, en canvi, és el de centrar-se en allò que el fa feliç i, ja de gran, com s'encarreguen també de mostrar-nos en unes fotografies i uns textos que les acompanyen al final d'aquest volum de 152 pàgines, dedicar-se a difondre el missatge de la lluita contra l'assetjament escolar.

Personalment em queda un regust amarg de tota aquesta història, perquè encara que el senyor Zubizarreta afirmi que és feliç amb aquesta tasca, potser perquè tinc un caràcter més propens a esclats d'ira m'hauria estimat més que els malparits que el van tractar com el van tractar ho acabessin pagant d'alguna manera. Ens haurem de confirmar amb la solució que el protagonista hi va trobar.


 


Potser també t'interessa...

Related Posts with Thumbnails