Lectures: Les tenebres i l'alba

Feia molt de temps que no escrivia una entrada amb una crítica literària, i no és perquè em fes mandra, sinó perquè el darrer llibre que he llegit m'ha ocupat mesos. Lluny queda el meu rècord històric de lectures anuals que vaig aconseguir l'any passat, amb 22 llibres en 12 mesos, i no comptava pas amb ni tan sols acostar-m'hi, però tampoc esperava que una sola obra em durés uns mesos.

Tampoc és que no m'hagi agradat, al contrari: m'ha agradat molt, ja us ho avanço. Però és un llibre de 900 pàgines, per les dinàmiques familiars cada cop em costa més trobar temps lliure per fer el que a mi m'agrada i ja no tinc precisament vint anys, així que per molta força de voluntat que aconsegueixi aplegar, posar-me a llegir al llit passades les onze de la nit, estirat i recolzant-me sobre un colze és gairebé una garantia de llegir entre cinc i deu pàgines al dia. Tanmateix, ara que estic de vacances li he fumut canya i l'últim terç de la novel·la ha estat superat a un ritme força respectable. 

Després d'aquest llarg preàmbul toca parlar de Les tenebres i l'alba, de Ken Follett, que és el quart llibre de la saga Els pilars de la Terra però cronològicament va el primer de tots, és a dir que es tracta d'una preqüela.

Publicada en anglès originalment l'any 2020, aquesta novel·la històrica se situa entre els anys 997 i 1007, i ens explica, com es podia esperar d'un llibre d'aquesta sèrie, una història èpica i amb estira-i-arronses que ens tindran sovint amb l'ai al cor, protagonitzada per uns personatges que, amb les seves accions i els seus plans, posen els fonaments del que serà l'escenari físic i històric amb què arrenca el ja mític best-seller de 1987. 

Aquesta vegada el relat el teixeixen quatre personatges principals, que són l'Edgar, el fill d'un constructor de vaixells que, juntament amb la seva família, s'ha de reubicar i reinventar lluny el seu poble; la Ragna, la filla d'un comte normand que se'n va a Anglaterra per casar-se amb l'ealdorman de Shiring; l'Aldred, un monjo que vol convertir Shiring en un centre cultural; i el bisbe Wynstan, un home pèrfid, malvat, que és el gran dolent d'aquest relat.

No hi ha gaire cosa més per explicar de la premissa de l'obra, però hi veiem, com era d'esperar, lluites de poder, desgràcies, tragèdies, drames, romanticisme i tot el que podríem esperar d'un llibre de la saga, que ens té acostumats a fer-nos patir veient els cops que el destí clava als personatges bons i la quantitat d'obstacles que posa als seus somnis i desitjos, mentre que els dolents sembla que se surtin de tot.

Després de tres llibres ambientats al mateix univers i coneixent la manera de fer de l'autor, tot plegat esdevé una mica massa previsible, però alhora no podem evitar -si les condicions són les adequades, com comentava al principi- passar pàgines i pàgines, perquè Follett és un mestre a l'hora d'atrapar amb la seva construcció de personatges, el ritme just per fer amè qualsevol dels capítols, i els girs de guió col·locats als moments adequats, mentre descriu una època i uns costums sobre els quals s'ha documentat i ens fan viatjar a una època i un lloc que, en realitat, ens queden molt lluny.

Un relat, doncs, molt satisfactori, si bé en termes generals potser ja no té el mateix impacte perquè és més del mateix. Però quan aquest "mateix" és tan interessant i familiar, la veritat és que almenys jo no em puc queixar. Em temo, tanmateix, que he d'acabar amb una nota una mica negativa, i és que la traducció al català, que aquest cop està feta a sis mans -coses que passen al mercat editorial de vegades, normalment per culpa de les dates ajustades dels encàrrecs-, traspua diferents estils traductològics, cosa que es nota, per exemple, en fragments que estan més plens que altres de calcs del castellà o de l'anglès, però malauradament aquesta manca d'una revisió final és quelcom que s'està normalitzant a l'edició de llibres en català. 

Deixant això de banda, si sou fans de la saga, no us perdeu aquest llibre. I ara ja n'hi ha un altre, que llegiré espero que d'aquí a no gaires mesos, que se'n va a l'altre extrem per situar-se al final (?) cronològicament parlant. En parlaré.

 
 

Cinema: Spider-Man - Brand New Day

Ja fa temps, ho he dit altres vegades, que estic força desconnectat dels universos audiovisuals de Marvel i DC, en part per la gran quantitat de pel·lícules i sèries que s'han de veure per entendre-ho tot i agafar totes les referències, i en part perquè amb fills petits toca sacrificar moltes coses, entre les quals anar al cine en parella o en solitari, llevat d'excepcions.

Sí, es poden mirar les pel·lícules i les sèries a la tele perquè ben aviat estan disponibles en streaming, però també costa amb l'estressant i esgotadora vida que duem en aquesta etapa, i el més fàcil és que m'adormi a mitja pel·li. Però la d'avui la volia veure a la gran pantalla, com ha estat el cas de les tres entregues anteriors, i en termes de "deures" no requeria gaire cosa més que recordar com va acabar l'última, així que s'han demanat favors i ha estat possible, i per tant la comento aquí.

 

Spider-Man: Brand New Day, dirigida per Destin Daniel Cretton, continua la història on l'havia deixat No Way Home, de 2021 i que comentava aquí, i és que malgrat el festival de multiversos i de fanservice que va ser aquella meravella, la trama de l'Spider-Man actual, l'interpretat per en Tom Holland, el deixava en una situació molt trista, en salvar l'univers a canvi de ser oblidat, no com a superheroi, sinó com a Peter Parker, l'home sota la màscara.

 

L'home aranya ha continuat la seva tasca superheroica i s'ha de dir que, sense la distracció i el punt feble que suposa l'existència d'éssers estimats, atesa la defunció de la tia May a l'anterior pel·lícula i l'oblit de la seva identitat per part del seu millor amic, en Ned Leeds, i la seva estimada, l'MJ, la seva carrera en aquest sentit ha estat tot un èxit pel que fa a eficiència.

 

Però ni tan sols en Batman pot viure d'aquesta manera, i en Peter els enyora i se sent sol. Duu una vida sacrificada tot desitjant trobar el moment de tornar-se a presentar als seus amics i esperant que alguna cosa els faci recordar-se d'ell, però de moment dona prioritat a la seva tasca i s'hi concentra tant com pot, deixant de banda la seva part més humana, que és el que el que, combinada amb els seus poders, el fa un superheroi.

 

Això no vol dir que no tingui cap contacte amb altres persones, però sempre és relacionat amb la feina i sota la seva identitat superheroica, com per exemple la fructífera connexió que té amb la inspectora Jean DeWolff (Lisa Colón-Zayas), o l'estira-i-arronsa que té amb en Frank "The Punisher" Castle, que interpretat novament per en Jon Bernthal és un dels pocs personatges que han sobreviscut de les sèries de Marvel de Netflix en la transició a l'Univers Cinematogràfic de Marvel, i recordem que el personatge en si va debutar precisament a The Amazing Spider-man, concretament al número 129, de 1974.

 

 

Amb ell haurà de col·laborar, ara que per fi -com alguns han apuntat- aquesta encarnació de l'Spider-Man es mou per Nova York durant tota la pel·lícula, per enfrontar-se a un nou, poderós i misteriós enemic que el fa sortir de la zona de confort i suposa una amenaça molt més gran que qualsevol dels brivalls que ha aturat durant aquests anys en què només ell sabia que era en Peter Parker i la resta del món ha continuat avançant sense ell.

 

L'enemic en qüestió, aquest cop, té el poder de controlar la ment de qui vulgui i anar saltant de víctima a víctima, cosa que el fa especialment difícil d'empaitar, però no vull revelar res més de la seva caracterització, llevat del fet que la interpreta (spoiler alert) la Sadie Sink (Stranger Things), perquè si veiem la pel·lícula sense saber-ne res, en conèixer el seu nom ens adonem de la jugada que ha fet aquí Marvel Studios per unir universos de còmic i fem un bot a la cadira.

 

A banda del drama personal del solitari protagonista -de fet, precisament per això- els problemes se li amunteguen quan comença a manifestar-se que la seva part aràcnida està guanyant terreny dins del seu cos, fet que l'obliga a tornar a aprendre a fer d'Spider-man, però també a mirar de controlar la contundència amb què actua a partir de llavors, 

 

La naturalesa invisible dels poders de l'enemiga principal d'aquest film queda compensada per l'aparició de personatges d'acció com l'esmentat Punisher, però també del perillós aliat que és en Hulk, que ja ens podem imaginar que si no està controlat per la voluntat del doctor Bruce Banner pot esdevenir un terrible rival.

 

 

No ens avorrim pas mirant Brand New Day, que tot i deixar de banda els enemics típics i tòpics del personatge, ens presenta una trama interessant per si mateixa sense oblidar aquesta part més humana que en Peter intenta recuperar en més d'un sentit, i que trobo que el guió resol d'una manera natural, sense posar les coses excessivament fàcils ni donant-nos un final totalment feliç com potser desitjaríem, però d'aquesta manera s'obre la possibilitat, que esperem que es faci realitat, de noves aventures d'aquest popular superheroi a la gran pantalla dins dels plans actuals de Marvel. 

 

De fet, com és habitual, cal quedar-se fins al final dels crèdits per veure una breu escena addicional que ens promet que el tornarem a veure. I, si tot va bé, jo ho faré a la gran pantalla i després vindré aquí a explicar-vos-ho, però espero que no calgui esperar gairebé cinc anys més.

 

 

Lectures: One Piece vols. 1 a 4

Fins no fa gaire no m'hauria imaginat que acabaria escrivint una ressenya com aquesta al blog, perquè l'obra en qüestió, per molt que sigui el manga més supervendes de la història i tremendament popular, sobrepassant llegendes com Bola de Drac o Naruto, en realitat no em va convèncer quan me'l vaig intentar llegir fa moltíssims anys, quan s'editava en grapa -quin format més dolent per al manga, per l'amor de Dende!-. 

Alguna cosa no m'acabava de convèncer, a banda del dibuix, i després simplement he estat testimoni de com durava i durava en el temps i s'anava fent famós, fins al punt que va començar el 1997 i encara no ha acabat, amb més de 100 volums que recopilen la seva publicació setmanal a la revista Shônen Jump. Sabia també que l'anime s'estava doblant al català, però no m'hi vaig ficar mai. Ara, però, en tenim en marxa la publicació del manga en català, en uns toms triples que van cridar l'atenció de la meva filla, els vam començar a agafar de la biblioteca perquè se'ls llegís ella, i ja posats me'ls estic llegint jo també, de manera que ja puc dir que estic llegint One Piece. 

No tinc gaire clar com vull afrontar aquests articles, si és que n'hi ha més -qui sap, potser me n'acabo cansant, de llegir o de parlar-ne, tot i que espero que no-, però en principi no faré un repàs d'esdeveniments com en altres casos. Tampoc tinc intenció de parlar de la premissa ni els personatges, que a aquestes altures ja coneix tothom que pugui estar mínimament interessat en aquesta obra, i soc jo qui hi arriba tardíssim.

El que sí que sé és que en aquesta primera entrada vull aclarir que he fet el tall al quart dels volums catalans, que és quan hi ha un canvi de saga, i que aquests volums inclouen, al seu torn, tres volums de l'edició estàndard que no vam tenir mai en el nostre idioma, en el qual apareix per primera vegada directament en aquest format. Per tant, el que he llegit fins ara han estat els 12 primers volums de One Piece, dels espaterrants 115 que porta publicats, i encara en seran més. 

Dit això, un petit incís sobre la traducció: és fantàstic, tot i que arriba molt tard, tenir aquest manga tan important en català, però trobo que des del punt de vista lingüístic la traducció deixa una mica a desitjar. Parlo d'algunes expressions calcades del castellà (com la de la imatge) i d'altres mal aplicades, contrastant amb algunes formes ultracorrectes com "per a" en comptes de "per", "mai no" en comptes de "mai" o la forma plena dels pronoms febles malgrat que -per les ordres que ens arriben a la feina- les editorials que publiquen manga en català en teoria prefereixen un llenguatge més col·loquial, amb les formes reduïdes d'aquests pronoms. A banda d'això, hi ha coses com la confusió freqüent de "l'hi" i "li", que s'ha de dir que és el punt feble de molts traductors i traductores.

Tornant a l'obra en si, he de dir que tenia unes nocions molt bàsiques i limitades dels protagonistes de l'obra, i amb la lectura d'aquests volums he pogut conèixer els seus orígens i com es van coneixent, cosa que ha estat agradable i enriquidora. Per motius de feina he estat en contacte amb trames molt més avançades de manera tangencial i esporàdica, però m'agradarà veure d'on ve tot plegat.

Aquí coneixem, doncs, el seu protagonista, en Monkey D. Ruffy, amb el seu estrambòtic poder que li atorga un cos de goma i un caràcter optimista, determinat i imaginatiu que dona lloc a combats d'allò més espectaculars i sorprenents; l'esquerp Roronoa Zoro, que vol ser el millor espadatxí del món, el mentider de bon cor Usopp, la misteriosa i reservada Nami i el magnífic cuiner faldiller i especialista en el combat amb les cames Sanji, que conformen el que de moment és la tripulació del protagonista, decidit a ser el rei dels pirates i obtenir el cobdiciat tresor anomenat One Piece.

Durant els capítols en què es van coneixent veiem combats cada cop més esbojarrats, amb enemics més temibles que els que han vist fins llavors, com correspon a un shônen mereixedor d'aquesta etiqueta, i una barreja d'humor, epicitat i violència.

Perquè en surt molta. Encara que els personatges demostrin tenir una resistència extrema a les ferides letals per a les persones normals, hi veiem córrer molta sang i es fumen uns mastegots que fan por. Però el to general és d'humor i amb el típic missatge d'esforç, lluita pels somnis i amistat. Sense deixar de banda moments de drama i llàgrimes.

Encara que, com he dit al principi, el dibuix no em va resultar gaire atractiu quan vaig intentar començar la sèrie a l'adolescència, i reconec que encara ara no és el que jo associo mentalment a l'"estil manga", he de dir que és perfectament adequat al ritme i el dinamisme que Eiichirô Oda dona a les seves pàgines i vinyetes, i que l'autor mostra una imaginació desbordant pel que fa al disseny dels personatges i els seus enemics, i és capaç de caracteritzar-los d'una manera clara.

Se'm fa una mica difícil llegir aquests volums tan gruixuts en el temps habitual de préstec de la biblioteca -tot i que es pot demanar pròrroga, és clar-, perquè lluiten molt, sí, però també xerren, però he d'admetre que això ja és culpa de les meves circumstàncies personals, en què el temps lliure és escàs i a certes hores els meus ulls ja no poden més. De moment, però, One Piece m'ha fet una bona segona impressió i continuaré llegint-la.