Lectures: Sortiller

Després de la plaent però allargada lectura de l'últim llibre de què us vaig parlar, ha tornat, espero, el meu ritme normal de lectures i ja m'he llegit una altra novel·la, aquest cop del meu estimat Discmón, que feia molt de temps que tenia pendent però que, com que ha baixat el ritme de la publicació de la saga en català, no m'ha fet deixar d'estar al dia de l'obra magna de Sir Terry Pratchett en la nostra llengua.

Sortiller és el nom de la tercera aventura protagonitzada pel patètic però entranyable mag Gratavent, cinquè llibre publicat originalment -no pas en català, en què Mai Més Llibres segueix un altre ordre- d'aquest meravellós univers de la literatura fantàstica, amb el títol original de Sourcery, de 1988.

La premissa és la següent: diuen que els mags són vuitens fills, però què passaria si un mag tingués fills? Que en podria tenir vuit, i llavors el vuitè fill d'un vuitè fill seria un sortiller, un mag amb un poder inimaginable, res a veure amb la màgia de pa sucat amb oli que fan els mags del Discmón, que tot i saber-ne molt més que l'inútil d'en Gratavent, no deixen de ser més aviat discrets.

Això és el que passa en aquest llibre: sorgeix un sortiller que posa de cap per avall el Discmón, i provoca un caos i una guerra màgica que sembla que ningú és capaç d'aturar.

En Gratavent tampoc ho és, però no seria el protagonista de la història si no es veiés arrossegat a una missió que no li ve gens de gust i per a la qual no està preparat. Ho fa, això sí, amb uns companys ben curiosos: la Conina, una lluitadora excel·lent amb una vocació totalment diferent, i en Nijel, un bàrbar aficionat que encara està en etapa de principiant.

Per allà també corre el mític Equipatge, el cofre misteriós amb potes que coneixem des de la primera aventura, El color de la màgia, i veiem desfilar també uns quants mags dels seriosos, els de la Universitat No Vista, el també mític simi bibliotecari i, sobretot, un munt de situacions absurdes provocades o facilitades per les circumstàncies del relat, en què la màgia real i pura es desferma amb totes les seves forces i fa possible qualsevol cosa que ens puguem imaginar o, més ben dit, que l'autor es va poder imaginar amb la seva capacitat de fer-nos passar pàgines i pàgines amb descripcions vives i humorístiques de situacions i paisatges, diàlegs divertits i ironia pertot arreu.

La resolució de tot plegat és èpica i ens deixa amb ganes de saber coses que espero que s'expliquin al proper llibre dedicat a la trama dels mags, però en general Sortiller és una novel·la divertida, esbojarrada i en què veiem com l'escenari de tantes aventures és directament víctima d'uns fets extraordinaris. 

Sèries: El mapa de los anhelos

Ja he dit múltiples vegades que el format de minisèrie em va molt bé, perquè requereix un compromís petit pel que fa a temps, i de fet també em va molt bé per poder escriure entrades al blog sense haver-ho de fer temporada per temporada ni haver d'esperar anys fins que acabo una sèrie.

La d'avui és una sèrie espanyola de sis episodis que tot i que té una premissa que sembla suada i previsible, la veritat és que m'ha agradat molt i m'ha atrapat com per voler-la veure a una velocitat superior a l'habitual, tot i que normalment soc més de dosificar-me les coses. 

El mapa de los anhelos és l'adaptació d'una novel·la de l'escriptora valenciana Alice Kellen, i és una producció de Brutal Media per a Netflix que es va estrenar al juliol d'aquest 2026.

No se'ns arriba a dir -i per alguna raó es cuiden que no es vegi cap rètol, marquesina de parada de bus o restaurant real- on se suposa que passa, i això li dona una capa d'artificialitat important, però té lloc en alguna localitat indeterminada de l'estat espanyol, segurament una urbanització de classe benestant, si hem de jutjar-ho per les casasses que s'hi veuen.

La premissa de la història és la següent: la protagonista, la Greta (Alícia Falcó) va ser gestada per salvar la vida de la seva germana, que patia una malaltia autoimmune, i va ser cabdal per permetre que la Lucy (Georgina Amorós) visqués fins a la meitat de la vintena, però es va acabar morint.

Un dia, mentre dina tota sola en un restaurant d'aquests que dic que no són reconeixibles perquè no existeix, se li acosta un desconegut tot dient-li que la seva germana, que era amiga d'ell, els va deixar, a tots dos, un joc al que hauran de jugar junts.

Al principi, la Greta es mostra reticent a fer cas de l'estrambòtica proposta d'aquest noi, en Will Tucker (Pablo Álvarez), que tampoc no col·labora gaire amb la seva actitud de paio misteriós i amb passat complicat. 

Però si li digués que no i prou no hi hauria història, tampoc si l'hostilitat que mostra al principi no evolucionés en una ràpida amistat i atracció, no dic res que no sigui tremendament previsible ja veient-ne el tràiler. 

La Lucy, que també veiem en força escenes no només del passat quan encara vivia, sinó en un present en què la Greta la "veu" i hi té "converses", va preparar per a la seva germana petita una sèrie de reptes per ajudar-la a encarrilar la vida i tirar endavant quan ella no hi fos. Coses com que es tragués el carnet de conduir o viatjar.

Un regal sorpresa que ningú sap com ni quan va preparar, atès que es va passar bona part de la vida hospitalitzada, però que acceptarem pel bé de la història, que tot i tenir forats, coses poc plausibles i aquesta aura que deia d'artificialitat en no permetre'ns identificar-nos amb els personatges ni els llocs per on es mouen, la veritat és que és un drama molt bonic i lacrimogen que, com deia al principi, m'ha atrapat i no n'he volgut allargar gaire el consum.

No es pot explicar gaire cosa més de la sèrie sense entrar directament en els spoilers, i els que he fet eren necessaris per poder construir un mínim aquesta entrada. De fet, tot plegat es va veient al tràiler. Però la força d'aquest producte és que, tot i així, val la pena veure'l i té unes interpretacions més que notables. 

En aquest sentit també tenim com a secundaris l'avi de les noies, interpretat per Ramón Barea i els pares tant de la Greta com de la difunta Lucy, que interpreten Mario de la Rosa i Laia Marull, aquesta última brodant un paper de mare totalment destrossada per la pèrdua d'una filla. Com a curiositat, tenim l'amo del bar on treballa en Will, en Pablo, que fa l'Òscar Kapoya, que anava al mateix curs que jo a l'institut, si bé a un grup diferent i no vam arribar a tenir tracte.

Durant els sis episodis veurem l'evolució dels personatges, cadascun amb els seus reptes personals, sigui tirar endavant després d'una tragèdia, saber-se perdonar un mateix, aprendre a aprofitar la vida, que apreciem poc quan tenim salut i, és clar, l'evolució de la relació entre els dos protagonistes, que no per previsible és menys interessant. El mapa de los anhelos no us farà perdre el temps.

 

 

Lectures: Les tenebres i l'alba

Feia molt de temps que no escrivia una entrada amb una crítica literària, i no és perquè em fes mandra, sinó perquè el darrer llibre que he llegit m'ha ocupat mesos. Lluny queda el meu rècord històric de lectures anuals que vaig aconseguir l'any passat, amb 22 llibres en 12 mesos, i no comptava pas amb ni tan sols acostar-m'hi, però tampoc esperava que una sola obra em durés uns mesos.

Tampoc és que no m'hagi agradat, al contrari: m'ha agradat molt, ja us ho avanço. Però és un llibre de 900 pàgines, per les dinàmiques familiars cada cop em costa més trobar temps lliure per fer el que a mi m'agrada i ja no tinc precisament vint anys, així que per molta força de voluntat que aconsegueixi aplegar, posar-me a llegir al llit passades les onze de la nit, estirat i recolzant-me sobre un colze és gairebé una garantia de llegir entre cinc i deu pàgines al dia. Tanmateix, ara que estic de vacances li he fumut canya i l'últim terç de la novel·la ha estat superat a un ritme força respectable. 

Després d'aquest llarg preàmbul toca parlar de Les tenebres i l'alba, de Ken Follett, que és el quart llibre de la saga Els pilars de la Terra però cronològicament va el primer de tots, és a dir que es tracta d'una preqüela.

Publicada en anglès originalment l'any 2020, aquesta novel·la històrica se situa entre els anys 997 i 1007, i ens explica, com es podia esperar d'un llibre d'aquesta sèrie, una història èpica i amb estira-i-arronses que ens tindran sovint amb l'ai al cor, protagonitzada per uns personatges que, amb les seves accions i els seus plans, posen els fonaments del que serà l'escenari físic i històric amb què arrenca el ja mític best-seller de 1987. 

Aquesta vegada el relat el teixeixen quatre personatges principals, que són l'Edgar, el fill d'un constructor de vaixells que, juntament amb la seva família, s'ha de reubicar i reinventar lluny el seu poble; la Ragna, la filla d'un comte normand que se'n va a Anglaterra per casar-se amb l'ealdorman de Shiring; l'Aldred, un monjo que vol convertir Shiring en un centre cultural; i el bisbe Wynstan, un home pèrfid, malvat, que és el gran dolent d'aquest relat.

No hi ha gaire cosa més per explicar de la premissa de l'obra, però hi veiem, com era d'esperar, lluites de poder, desgràcies, tragèdies, drames, romanticisme i tot el que podríem esperar d'un llibre de la saga, que ens té acostumats a fer-nos patir veient els cops que el destí clava als personatges bons i la quantitat d'obstacles que posa als seus somnis i desitjos, mentre que els dolents sembla que se surtin de tot.

Després de tres llibres ambientats al mateix univers i coneixent la manera de fer de l'autor, tot plegat esdevé una mica massa previsible, però alhora no podem evitar -si les condicions són les adequades, com comentava al principi- passar pàgines i pàgines, perquè Follett és un mestre a l'hora d'atrapar amb la seva construcció de personatges, el ritme just per fer amè qualsevol dels capítols, i els girs de guió col·locats als moments adequats, mentre descriu una època i uns costums sobre els quals s'ha documentat i ens fan viatjar a una època i un lloc que, en realitat, ens queden molt lluny.

Un relat, doncs, molt satisfactori, si bé en termes generals potser ja no té el mateix impacte perquè és més del mateix. Però quan aquest "mateix" és tan interessant i familiar, la veritat és que almenys jo no em puc queixar. Em temo, tanmateix, que he d'acabar amb una nota una mica negativa, i és que la traducció al català, que aquest cop està feta a sis mans -coses que passen al mercat editorial de vegades, normalment per culpa de les dates ajustades dels encàrrecs-, traspua diferents estils traductològics, cosa que es nota, per exemple, en fragments que estan més plens que altres de calcs del castellà o de l'anglès, però malauradament aquesta manca d'una revisió final és quelcom que s'està normalitzant a l'edició de llibres en català. 

Deixant això de banda, si sou fans de la saga, no us perdeu aquest llibre. I ara ja n'hi ha un altre, que llegiré espero que d'aquí a no gaires mesos, que se'n va a l'altre extrem per situar-se al final (?) cronològicament parlant. En parlaré.