Menú

dimarts, 25 de gener de 2022

Sèries: Luke Cage (segona temporada)

Fa quatre anys i mig que vaig fer la ressenya de la primera temporada d'una de les sèries que conformaven el lloat univers Marvel televisiu, però la vida es complica, i encara que a casa mirem un capítol d'alguna sèrie cada dia, en portem unes quantes alhora i, si se n'hi sumen d'altres, la feina s'acumula.

A més, ara que Disney+ té un altre univers Marvel televisiu -connectat amb el cinematogràfic-, es pot dir que les sèries de Marvel a Netflix han passat de moda. Suposo, doncs, que aquesta entrada la llegiran dos gats en comptes dels quatre habituals, però bé, per fi he vist la segona temporada de la sèrie protagonitzada pel superheroi de Harlem i és hora que en parli, com faré amb les temporades de les altres sèries del seu particular microunivers que vagi veient a partir d'ara, encara que sigui tard. 

Luke Cage rebia la seva segona temporada el juny de 2018 (la primera es va estrenar al setembre de 2016) i representa un canvi narratiu respecte a la primera.

Ara, el protagonista és un ídol i és reconegut com a superheroi, malgrat que mira de portar una vida modesta i vol, com qualsevol persona normal, que el deixin en pau.

Això no vol dir que faci els ulls grossos quan es produeixen crims al seu barri, i com era d'esperar els delinqüents continuen fent de les seves. Aquest cop, però, estableix una aliança amb la detectiu Misty Knight, que tot i perdre el braç dret durant The Defenders, ara en té un de prostètic que l'acosta, en termes de caracterització, a la versió en paper del seu personatge, i que fa que, com a "discapacitada", tingui un estatus força alt a la comissaria, encara que també es va cimentant amb els mèrits que acumula. 

Però només això, una trama de capítols autoconclusius amb casos episòdics, no sostindria la sèrie, i aquest cop ens trobem davant d'una llarga -i lenta- disputa entre la nova "reina de Harlem", la Mariah Dillard, i l'últim membre d'un clan caigut en desgràcia per culpa de la família d'ella.

El jamaicà John "Bushmaster" McIver (Mustafa Shakir), que té la capacitat d'aguantar i recuperar-se de ferides que matarien un home normal i una superforça amb la que pot doblegar en Luke, com evidencien els seus escassos però emocionants enfrontaments.

És, doncs, un rival de la seva mida, però alhora un personatge d'allò més interessant en tractar-se, malgrat els seus mètodes extremament violents, de la víctima d'un greuge. 

L'objectiu de la seva ira és, com hem dit, la Mariah, que regna a Harlem amb una impunitat absoluta, reforçada pels passos que fa per transformar el seu imperi en un de legal. Uns passos que se'n van a fer punyetes quan la invasió d'en Bushmasters l'obliga a posar-se violenta, de resultes de la qual cosa el barri es converteix en un camp de batalla amb incomptables morts. 

Encara que aquests siguin principalment de gent de les files d'un dels dos contrincants, ni la policia ni en Luke Cage ho poden permetre, i és aquest el maldecap dels protagonistes en una temporada argumentalment complexa -en el bon sentit de la paraula- que, per desgràcia, també és l'última, i és una llàstima, perquè hauria estat molt interessant veure cap on orienta els seus esforços un protagonista pacifista malgrat els seus poders, però que al final de la temporada pren una controvertida decisió.

Aquests episodis duen a l'extrem l'acostumat ritme lent, la foscor de les escenes i l'abundància de diàlegs que caracteritzen la Marvel de Netflix en general i Luke Cage en particular. De fet, aquesta lentitud va ser una de les raons per les quals a casa vam aparcar temporalment la sèrie quan era a la meitat. 

En reprendre-la no fa gaire, però, almenys jo he gaudit amb la construcció dels personatges, la trama criminal i policial i els diàlegs, amb força frases lapidàries, que l'acosten al gènere detectivesc, no sense algunes escenes d'acció dignes dels videojocs beat'em up i un punt de trama de culebrot, tot plegat amb una banda sonora farcida de soul, jazz o hip-hop que ajuda a acabar d'ambientar aquesta història com una d'essencialment negra. 


dimarts, 18 de gener de 2022

Sèries: Squid Game

Fa pocs mesos hi havia una sèrie que estava tremendament de moda, tothom en parlava i fins i tot se'n va començar a vendre marxandatge, i encara ara les botigues de roba tenen peces inspirades o replicades en el seu microunivers.

I, com m'acostuma a passar quan es parla massa -per al meu gust- d'una sèrie (o un llibre, cas El codi Da Vinci), quan veig que és massa mainstream, dubto de l'interès que pugui suscitar en mi. Normalment descarto l'obra en qüestió i puc dormir tranquil al respecte, però en aquest cas la va salvar el fet de ser coreana, i a mi l'Extrem Orient fa molts anys que em crida l'atenció, de manera que vaig decidir mirar-la, però al meu ritme i evitant spoilers, cosa que va costar però que vaig aconseguir al 100%. 

Squid Game, títol internacional en anglès del coreà Ojing-eo Geim, és una sèrie creada, escrita i dirigida per Hwang Dong-hyuk que, per ara, ha tingut 9 episodis que han obtingut un enorme èxit a Netflix. 

La premissa, segons Hwang inspirada en part pels mangues Liar Game i Battle Royale, és tan senzilla com potencialment sucosa: 456 persones greument endeutades reben la invitació -una invitació difícil de rebutjar- de participar en una sèrie de proves que els permetran, si guanyen, endur-se una quantitat de diners astronòmica amb la qual poden eixugar els seus deutes i solucionar-se la vida de cop. De tots aquests participants n'arribem a conèixer amb certa profunditat només un grapat, que destaco a continuació:

L'indiscutible protagonista és en Seong Gi-hun (Lee Jung-jae, llegeixo que un dels actors de més èxit de Corea del Sud), un home divorciat i amb una filla que no acaba de sortir del pou i que viu amb la seva anciana mare mentre intenta pagar la manutenció de la nena amb el que tregui de les apostes a les quals és addicte, que com és natural no li surten gaire bé.

Malgrat que és un pobre desgraciat, aviat veiem com té un bon cor i les millors intencions, només que intenta solucionar els seus problemes per la via fàcil, i la que li ofereixen en aquesta ocasió sembla que ho hagi de ser.

Aquí, davant seu a la filera, tenim en Cho Sang-woo (Park Hae-soo), un conegut d'en Gi-hun que vivia al mateix barri que ell i que era admirat pel seu entorn perquè va anar a la universitat i es va convertir en un inversor d'èxit. 

El que no es va saber tant va ser que robava als seus clients, i és per això que ha acabat en aquest lloc. L'incomoda trobar-s'hi en Gi-hun, i mostra constantment una actitud freda, centrada en acomplir l'objectiu. 

Hi ha moments en què sí que se li veu certa humanitat, sobretot en la relació que desenvolupa amb el paquistanès Abdul Alí (Anupam Tripathi, a la dreta de la imatge), un jove immigrant obrer que participa en aquestes proves per poder mantenir la família, atès que el seu cap va deixar de pagar-li fa temps i la cosa va acabar ben malament. 

De caràcter innocent, bonifaci, admira en Sang-woo i tracta els altres amb respecte, i no se li veu en cap moment ni una engruna de maldat, cosa que el fa d'allò més entranyable.

Igualment entranyable és el participant número 001, el vellet que veiem al costat esquerre d'en Gi-hun a la imatge, i que té el nom d'Oh Il-nam (O Yeong-su, guanyador del Globus d'Or al millor actor secundari per aquest paper).

La fragilitat que mostra, pròpia de l'edat, i el tumor cerebral que té, fan que els altres personatges de la colla protagonista li tinguin llàstima i vagin sempre amb ell, malgrat que a la  majoria de les proves fa l'efecte que serà un llast.

Aquesta colla protagonista que esmento queda completada amb la Kang Sae-byok (HoYeon Jung, a la dreta de la imatge), desertora nord-coreana que més que per deutes necessita els diners per pagar un agent que rescati els seus pares de l'altra banda de la frontera i poder-se muntar una vida a Corea del Sud amb ells i el seu germà petit, que ara és en un orfenat.

Sempre fa cara de pomes agres, i és el personatge més desconfiat de tots, però alhora veiem que no és algú de qui s'hagi de tenir por, perquè no té males intencions.

Qui sí que en té és un gàngster, en Heo Sung-tae (Jang Deok-su), que ha adquirit el seu deute personal després d'haver robat tant als seus superiors com als seus subordinats a l'organització. 

De personalitat abusadora, sempre el veiem enrabiat o bé menyspreant els altres, i val a dir que té una presència imponent que fa que sigui un personatge amb el qual és millor no estar enemistat.

Qui li busca les pessigolles sovint, i ja veurem qui en surt més mal parat, és la Han Mi-nyeo (Kim Joo-ryoung), una presumpta estafadora que sembla que estigui tocada del bolet i a qui li agrada fer xivarri i manipular els altres.

Les relacions que s'estableixen entre els personatges de la sèrie a través de les seves interaccions en diverses circumstàncies són un dels ingredients que en mantenen l'interès, però el desenvolupament de la trama és, sens dubte, el seu punt més fort, i al primer episodi veurem per què.

Resulta que els jocs en els que participa tota aquesta gent, obligada en més o menys grau, són versions de jocs tradicionals infantils amb una característica especial: els que no guanyen, moren. Ho descobreixen durant la primera prova, el Picaparet de tota la vida, però en aquest cas els que són caçats movent-se quan no toca són afusellats

Els supervivents, horroritzats, es plantegen, com dicten les normes, abandonar la seva participació, cosa que és possible si ho vota la majoria, però al capdavall tots tenen la necessitat de rebre el premi -que augmenta a mesura que els participants van morint- i s'hi queden, altrament no hi hauria sèrie.  

A partir d'aquest punt té lloc una successió de jocs tradicionals en versió letal que es desenvolupa en uns dies i en què els personatges han de col·laborar, trair-se o fins i tot empènyer-se mútuament a la mort, segons el cas, per salvar la vida. I és que sigui quina sigui la dinàmica de cada equip que inevitablement es va formant, el que és evident és que al final només en pot quedar un, de guanyador, encara que vulguin deixar aquest pensament de banda i anar superant prova rere prova.

Tot plegat és d'allò més inquietant, com ho són les condicions en què s'allotgen a la gran nau amb monstruoses lliteres que els acullen, accés limitat al lavabo i una dieta espartana, tot sota la vigilància d'uns guàrdies uniformats sobre els quals no sabem -excepte en un cas- absolutament res.

Havia sentit que Squid Game era una sèrie extremament violenta. Tenint en compte que amb els anys m'he estovat -diuen que passa quan tens fills-, si a mi no m'ha semblat que n'hi hagi per a tant probablement és que no n'hi ha per a tant, però bé, sí que hi ha violència, força sang i, sobretot, violència psicològica. Perquè podem sentir empatia envers l'angoixa dels personatges en veure les seves vides constantment amenaçades, ser testimonis de la mort d'altres participants amb els que han anat creant lligams o fins i tot haver de prendre decisions que provoquen la mort dels altres, tot per salvar la pròpia vida. En aquest sentit, sí, és una sèrie molt dura.

També està molt ben rodada, escrita i dirigida, encara que és previsible pel que fa al camí aproximat que seguiran les coses des del moment que hi ha un protagonista destacat, i toca temes relacionats amb el capitalisme, la pobresa, la solidaritat, etc., però ara que es parla d'una possible segona temporada m'estimaria més que la cosa s'acabés amb el final semiobert -sí, encara que algunes coses hagin quedat sense resposta, o que s'hagi aprofundit poquíssim en els guàrdies o els espectadors dels jocs- amb què acaba aquesta per ara única temporada. Em fa por que una hipotètica segona part perdi el rumb o, com a mínim, no sigui tan impactant com aquesta. En fi, ara ja hi estic enganxat i hauré de continuar seguint-la, si és que finalment la prorroguen.




 


 



dimarts, 11 de gener de 2022

Lectures: El clan de los Poe

Hi ha alguns clàssics que se senten anomenar tantes vegades que hom decideix consumir-los algun dia, quan l'ocasió ho permeti o ho faciliti. És el que em va passar quan es va anunciar la llicència d'un shôjo dels anys 70 que coneixia de nom, perquè sempre se cita quan es parla dels manga més importants d'aquella època, però que no va ser fins fa poc que es va publicar al nostre mercat.

El clan de los Poe, en japonès Poe no ichizoku, és l'obra més popular de Moto Hagio, autora de la qual ja havia llegit ¿Quién es el 11º pasajero? i Catarsis i que és membre del conegut Grup del 24 d'autores japoneses nascudes al voltant de 1949 i que van revolucionar no només la demografia shôjo, sinó el còmic del país del Sol naixent en general.

Què és, però, aquesta obra publicada originalment entre 1972 i 1976 i guanyadora del premi Shôgakukan el 1975 juntament amb la ja esmentada ¿Quién es el 11º pasajero?, de la mateixa autora? Doncs és un manga de fantasia i "terror gòtic", com l'he trobat també etiquetat, sobre un clan de vampirs, en aquest univers anomenats "vampirnella" -ignoro per què, però fa una mica de coseta, també ho he de dir, igual que la referència descarada a Edgar Allan Poe-, al llarg dels segles donada la seva immortalitat.

Plantejada com una sèrie d'històries autoconclusives sense ordre cronològic -d'endreçar se n'encarrega una cronologia que trobem al segon volum dels que formen aquesta edició en dues parts- i sense una durada estàndard, que es va serialitzar en revistes al llarg del període esmentat més amunt, El clan de los Poe ens va mostrant situacions en què s'han trobat els seus britànics protagonistes, especialment els germans Edgar i Merrybelle Poetsnell, que tenen una relació tan estreta i dramàtica que frega l'incest, i al voltant de la qual giren algunes de les trames i, quan no, algunes de les penes dels personatges.

Són adolescents que s'han quedat així en entrar a formar part del clan de vampirnella que dona nom a l'obra -i que, per cert, són immunes a la llum del Sol, però sí que necessiten beure sang humana i els crucifixos i les bales de plata els poden matar-, i aquesta joventut eterna és també la causa que no es puguin estar gaires anys en un mateix lloc ni puguin socialitzar gaire amb els humans. 

Amb aquesta premissa, l'autora es permet mostrar-nos històries seves en diferents segles (concretament, XVIII, XIX i XX), uns relats autoconclusius que, precisament perquè ho són, no hi fa res que apareguin desordenats cronològicament. Tanmateix, alguns tenen conseqüències en històries publicades posteriorment, i un dels aspectes que més m'han agradat d'aquesta lectura ha estat la profunditat amb què afecta el pas dels Poetsnell la vida d'altres personatges de diverses èpoques, sobretot el que es pot considerar el tercer protagonista, l'Alan Twilight, amb alguns dels relats tremendament nostàlgics i emotius gràcies a això.

Envoltats de misteri fins i tot per als lectors, i amb l'autora contribuint a aquesta aura amb el seu traç i unes composicions de pàgina ben dinàmiques i preciosistes -amb profusió d'un imaginari occidental que és la base visual i ambiental de l'obra-, el que tenim aquí són tasts de la llarguíssima vida dels protagonistes, amb forats que podem omplir amb la nostra imaginació, a través dels relats dels secundaris o, si algun dia Tomodomo s'anima a llicenciar-la, la continuació en què la mestra Hagio treballa des que el 2016, 40 anys després de la finalització del manga, es va decidir a rescatar aquest univers tan estimat i influent per a la indústria japonesa del còmic en el seu moment i amb reverberacions encara ara, en què fins i tot la gran Riyoko Ikeda ha volgut connectar la també ressuscitada La Rosa de Versalles amb l'obra de què parlo avui. Ah, i no vull acabar sense dir que n'existeixen diverses adaptacions en forma de drama radiofònic, sèrie televisiva d'imatge real i fins i tot obra de teatre Takarazuka.

El clan de los Poe, o si més no la part clàssica, s'ha publicat al nostre mercat en dos volums de més de 400 pàgines en comptes dels cinc estàndard originals. Són dos volums grans, amb paper setinat i relleus a la portada, i amb algunes pàgines en color, il·lustracions i textos complementaris. Si hagués sortit en tapa dura hauria estat la cirereta. 

Com a part negativa, i això és quelcom que ja he dit altres vegades que he ressenyat obres de la petita editorial que ens porta les obres de Moto Hagio, tenim una traducció efectiva però amb alguns moments de poca naturalitat, el problema recurrent de les interjeccions "eh" sense signes d'interrogació o la insistència en una tipografia que per a les minúscules mostra els accents de la i oberts, a la italiana. Això últim és quelcom que he comunicat a Tomodomo, i la seva resposta ha estat que no eren conscients que hi hagués cap problema, que ningú els havia dit res, però no em fa cap efecte que hi pensin fer res. Novament, una mostra que les denúncies sovint inclements dels lectors en llocs com Twitter respecte a traduccions, impressions i formats van adreçades a determinats personatges públics o gegants del sector, però s'ometen quan es tracta de segons qui.  

Malgrat això, celebro que l'editorial vagi portant obres d'aquesta llegendària autora, i espero que algun dia tinguem un tercer volum amb el material nou (vull pensar que estan esperant que la mangaka el doni per tancat), perquè El clan de los Poe m'ha agradat molt i m'ha fet venir ganes de llegir i rellegir més shôjo dels anys 70. Per sort, en tinc.



Potser també t'interessa...

Related Posts with Thumbnails