Lectures: La ciutat i les seves muralles incertes

Ara portava temps sense parlar d'un dels meus escriptors preferits, potser el número u per a mi, però es deu a que el llibre que ressenyo avui l'he estat esperant molt de temps en edició de butxaca, cosa que no es va produir en el període aproximat habitual, i després de dos anys de paciència me'l van acabar regalant en l'edició normal, que no és tan diferent de les que després surten de butxaca, que com ja deveu saber, actualment ja no són ni gaire petites ni gaire barates. Com a curiositat, però, m'he assabentat que ara sí que surt, aquest mateix mes. Massa tard.

El cas és que ja m'he llegit l'últim llibre publicat en català (i en qualsevol idioma) del mestre Haruki Murakami, i ha arribat el moment que comparteixi amb vosaltres el que m'ha semblat. 

La ciutat i les seves muralles incertes és una novel·la de 2023 que té el seu origen, com ens explica l'autor una mica a contracor a l'epíleg, en un relat de 1980 que no li va agradar com va quedar i que només es va publicar en una revista, sense ser mai recopilat en cap llibre, una excepció dins de la norma. 

Per tant, el germen del que acabaria reescrivint a partir de 2020 i transformant en la novel·la que ens ocupa ve de fa més de quatre dècades. I mai sabrem com era la versió original de tot plegat. Què hi farem... al capdavall, és decisió del seu propi autor i, per part meva, el respecte és màxim en aquest sentit.

En qualsevol cas, aquí tornem a trobar el Murakami que em fa patir amb la seva obsessió amb el realisme màgic, les dones esquives i amb traumes, les parts oníriques, el xoc de realitats, les referències jazzístiques i els sopars senzills, perquè mai sé per on em sortirà ni si m'agradarà el resultat final, però potser és per això que m'agrada tant, perquè em té atrapat amb aquesta intriga durant tot el llibre. Cada vegada.

La trama, en aquest cas, gira al voltant d'una parella adolescent que parla d'una ciutat imaginària, la desaparició de la noia i l'aparició del noi, el narrador i protagonista sense nom ni parts fosques i censurables -un altre element típic-, en aquella ciutat, que és clarament un lloc fantasiós, tot i que tèrbol i angoixant per l'austeritat extrema amb què s'hi viu en el sentit que hi falta gairebé tot el que hi ha al món real, i amb una tasca que ell ha de dur a terme i que voreja l'absurd.

A mesura que la trama avança, es produeix un desdoblament i seguim en paral·lel el que passa en aquell món imaginari i el que passa a la realitat, però també hi ha moments de confusió sobre qui és qui, quina és la versió real dels personatges que parlen i, per acabar-ho d'adobar, al món que és com el que coneixem -o "real", tot i que en aquesta obra és una paraula delicada- hi passen algunes coses que desafien la raó. 

Confesso que la part fantàstica i onírica és la que menys m'agrada a les obres de Murakami, i La ciutat i les seves muralles incertes comença amb un component fort d'aquesta mena, però sorprenentment després es va "asserenant" en aquest sentit abans d'arribar al clímax... que, com ja havia passat alguna altra vegada, acaba amb un final abrupte i obert a interpretacions, sense respondre algunes preguntes importants. 

Tot i això, encara que per la meva manera de ser m'estimo més no haver d'interpretar ni analitzar -segurament perquè no és el meu fort-, i que des d'un punt de vista més tècnic trobo que alguns moments de la novel·la són lents i s'hi repeteixen afirmacions i descripcions de manera innecessària, a més d'aquest final que no és final i no m'agrada, en conjunt la novel·la m'ha atrapat, ha anat de menys a més i puc dir que m'ha agradat. I sí, és una mica "el Murakami de sempre", amb les diferents versions d'una mateixa història. Però bé, ja ens coneixem i m'està bé. Al capdavall, és Murakami.

 

Els meus 5 combats preferits de Bola de Drac

He escrit diverses entrades, potser massa, sobre coses de Bola de Drac, especialment llistes de moments, personatges, situacions o elements preferits, però m'adono que tot i que vaig publicar, sense adonar-me'n, dues entrades sobre personatges preferits -amb anys de diferència i algun element que canviava-, no n'he fet cap sobre els meus combats preferits, i trobo que ja és hora de reparar aquest greuge.

Malauradament, hi ha una mica de repetició respecte a l'entrada sobre els meus moments preferits de l'obra d'Akira Toriyama, perquè alguns d'aquests són combats, però espero que sapigueu perdonar-me, perquè suposo que en diré coses diferents de l'altra vegada.

Els repassaré per ordre cronològic, i seguint aquest criteri he de començar amb un combat de quarts de final del 22è Gran Torneig de les Arts Marcials, en què en Yamcha s'enfronta a un rival de poder desconegut, però que fa mala pinta, com és en Ten Shin Han.

Representa el primer enfrontament entre les escoles de la Tortuga i la Grua, i encara que el nou deixeble d'en Mutenrôshi perd el combat, i d'una manera molt impactant en trencar-li la cama expressament el seu rival i quedar inconscient, per una vegada l'antic bandit del desert fa un bon paper, cap ridícul, i és que fins llavors se l'havia associat a això: quedar malament tot i els seus intents de fer-se el xulo. Després d'aquest combat tornaria a perdre a quarts de final al 23è Gran Torneig de les Arts Marcials, i després el veuríem morir en la batalla contra els guerrers de l'espai, i el seu nom és sinònim de fracàs -mania que li devia tenir l'autor-, però aquest combat trobo que està molt bé i és un dels meus preferits. 

Al mateix torneig hi tenim el següent combat de la llista, que he esmentat diverses vegades perquè és un dels meus moments preferits absoluts de Bola de Drac. També he dit més d'un cop que, mentre veia la sèrie, no vaig caure en què els tocaria enfrontar-se fins que l'àrbitre els va cridar al ring. 

Que en Goku i en Krilín lluitessin entre si no era nou, ja havia passat durant els entrenaments amb el seu mestre, el Follet Tortuga, però la disposició de les eliminatòries del 22è campionat va fer que es trobessin a semifinals, les últimes a les quals arribaria en Krilín, i tot i que en Goku, quan s'hi va posar seriosament, el va derrotar amb facilitat, durant una estona ens van oferir un combat fratricida d'allò més emocionant.

Després d'aquell torneig va venir la saga d'en Satanàs Cor Petit Gran Rei dels Dimonis, el moment en què Bola de Drac va fer un salt notable cap a un to més fosc i dramàtic, amb morts colpidores i una pujada de la violència.

En aquest context, i amb en Goku desaparegut, vam poder veure el Follet Tortuga enfrontant-se, en una batalla real, sense que fos un entrenament ni una competició, sinó en un combat a mort, al terrible malvat de la saga, l'esmentat Satanàs Cor Petit, que a més era un vell conegut seu. El mestre va morir en fracassar la seva espectacular tècnica mafûba o ona de contenció demoníaca ("tornado verd" a la traducció catalana de l'anime), i en realitat no va ser un combat pròpiament dit, perquè no hi va haver cap intercanvi de cops, però veure'l posar-se seriós per primera vegada em va marcar. 

Del combat entre en Goku i en Vegeta també n'havia parlat com un dels meus moments preferits de la sèrie, però de totes les vegades que al llarg de l'obra original i també Super en què aquest dos guerrers de l'espai s'han enfrontat, la primera és la més emblemàtica, i segurament el combat més èpic de Bola de Drac juntament amb el d'en Son Gohan contra en Cèl·lula. 

Un combat igualadíssim amb el destí de la Terra en joc, i en què veiem tots dos contrincants mostrant tècniques i transformacions espectaculars. Sempre he defensat i defensaré que la victòria pels pèls d'en Goku hauria estat impossible sense la intervenció dels seus companys en moments clau, i que tècnicament la victòria és d'en Vegeta. Estaria disposat a acceptar, molt a contracor, un empat, però no una victòria del protagonista. En qualsevol cas, una batalla memorable entre un Goku que arriba molt més fort de l'Altre Món i un príncep dels guerrers de l'espai que té una força tremenda malgrat el seu físic més aviat petit. 

I acabarem a la saga dels androides i en Cèl·lula, on es produeix l'últim dels meus combats preferits, i és el d'en Cor Petit contra l'A-17. 

Ja s'havien trobat un cop, a la carretera en què havien lluitat l'A-18 contra en Vegeta, però allò no va ser un combat com a tal, sinó que l'androide el va deixar inconscient per evitar que ataqués la seva companya. Aquí ja s'ha unit al Totpoderós, és molt més fort i el combat amb què pretén acabar amb l'A-17 perquè, entre altres coses, en Cèl·lula no l'absorbeixi, és d'allò més igualat i espectacular, amb un desplegament de tècniques força interessant i l'oportunitat de veure lluitar l'A-17, que fins llavors feia més aviat d'observador. No sabem com hauria acabat el combat, però, perquè allò que el namequià intentava evitar acaba passant malgrat tot. 

Què en penseu? Quins són els vostres preferits? Els meus són aquests, que no vol dir que no me n'agradin d'altres, i podria fer una ràpida menció al ja comentat d'en Son Gohan contra en Cèl·lula, el d'en Krilín contra en Chaoz a quarts de final del torneig que ja ha sortit dos cops en aquesta entrada, o el d'en Goku contra el seu avi al torneig de la Baba la Vident, però havia d'escollir i he triat aquests.
 

 

 

Sèries: Secret Invasion

Fa poc parlava de l'última pel·lícula de Marvel que havia vist al cine, la primera en anys, de fet, i en diverses ocasions he comentat, tot fent la crítica de les sèries de televisió de la marca que vaig veient quan puc, que no estic consumint tots aquests productes al ritme que m'agradaria, però les meves circumstàncies personals són les que són, i val a dir que la freqüència de publicació d'aquestes sèries i pel·lícules és força alta.

Veient els tràilers de Spider-Man: Brand New Day, però, vaig decidir que voldria veure Avengers: Doomsday a la pantalla gran, però per fer-ho hauria de posar-me les piles amb tot el que tinc pendent veure de Marvel Studios. Doncs bé, la primera cosa que puc guixar és la sèrie de què parlo avui, que ja té més de tres anys.

Secret Invasion, altre cop amb el format habitual de minisèrie de sis episodis, és una creació de Kyle Bradstreet estrenada a Disney+ el 2023, basada en el crossover dels còmics de Marvel que va tenir lloc l'any 2008, i que ens allunya dels superherois pròpiament dits per donar protagonisme a personatges que a les pel·lícules han fet papers més secundaris, tot i que necessaris, especialment el de l'antic director de S.H.I.E.L.D., un Nick Fury (Samuel L. Jackson) que durant molts anys hem anat veient als films que van anar construint l'empenta necessària per a la saga dels Avengers.

Aquí veiem com és la seva vida després del Lapse provocat per en Thanos, i coneixem (tot i que ja ho havíem vist una mica a Captain Marvel) la seva aliança amb la raça alienígena dels skrulls, canviaformes, que s'han anat infiltrant a la Terra davant la impossibilitat de trobar un altre planeta després de perdre el seu amb la invasió per part dels krees. 

Concretament, veiem les conseqüències d'aquesta aliança i de l'ajuda benintencionada, però no exempta d'esdeveniments moralment i legalment reprovables, que ha estat donant als alienígenes -també rebent-ne-, que ha arribat un punt en què estan camuflats entre els terrícoles a un nivell que ni tan sols en Nick Fury controla, i amb uns plans que no coincideixen necessàriament amb els pacífics que els havien de permetre quedar-se al nostre planeta a les bones.

Perquè una facció de skrulls liderada per en Gravik (Kingsley Ben-Adir) pretén eliminar la raça humana tot provocant atemptats que condueixin a la Tercera Guerra Mundial i accelerar una integració que està trigant més del que estan disposats a aguantar, i la feina serà del protagonista per aturar-ho. 

El principal aliat i vell amic d'en Fury és en Talos (Ben Mendelsohn), antic líder dels skrulls de tarannà pacífic i probablement massa ingenu en creure en la via pacífica, però que està disposat a qualsevol cosa per evitar la invasió violenta del planeta per part dels seus congèneres.

El patiment de l'skrull s'accentua pel fet que la seva pròpia filla, la G'iah (Emilia Clarke, la inoblidable Daenerys de Game of Thrones), forma part de l'exèrcit rebel, tot i que en aquest sentit hi ha uns matisos que anirem veient a mesura que avança la sèrie.

Un personatge força interessant més enllà del reclam que suposa el seu nom al repartiment de Secret Invasion, i amb un paper cabdal al clímax de la història del qual no revelaré més detalls. 

Estem davant d'una sèrie d'espies, que al capdavall és la feina del seu protagonista, amanida amb una invasió alienígena de la qual la Humanitat no sospita res, que és prou interessant per si mateixa, si bé farcida de tòpics tant pel que fa a girs de guió com en les banderes implicades, però també és una sèrie que aprofundeix en la caracterització d'en Nick Fury d'una manera que a les pel·lícules no es podia fer. 

Malgrat que al principi li costa una mica arrencar, la trama esdevé molt més interessant al cap de poc, com també és interessant veure el protagonista mostrar-se envellit, cansat, amoïnat pels seus errors i les conseqüències d'aquests. 

A aquest personatge que va aplegar els superherois que conformarien els Avengers i que ho feia amb una actitud autoritària i freda li veiem, aquí, el costat més humà, imperfecte i fins i tot feble. Però també la intenció de donar, si cal, la vida per salvar el planeta, i la seva versió del que és l'afecte per a aquelles persones, humanes o no, que formen part de la seva vida personal per molt que al principi fos a causa d'una missió. M'alegro d'haver-la vist i espero veure'n alguna referència en productes futurs, o que jo no hagi vist encara.