Sèries: Welcome to Chippendales

A banda de les sèries curtes o minisèries, hi ha una altra cosa que m'agrada molt, i és veure algú fent un registre totalment diferent del que li coneixia.

Després de veure en Kumail Nanjiani a Silicon Valley i a la pel·lícula Eternals amb un to més aviat de comèdia, em cridava atenció veure'l en una sèrie dramàtica, i a sobre basada en fets reals. 

Welcome to Chippendales és el nom d'aquesta minisèrie de 8 episodis creada per Robert Siegel basant-se en el llibre Deadly Dance: The Chippendales Murders, de K. Scot Macdonald i Patrick Montesdeoca.

Situada el 1979 a Los Angeles, Califòrnia, el seu protagonista és l'immigrant indi Somen "Steve" Banerjee (Kumail Nanjiani), l'encarregat d'una benzinera que ha estalviat cada dòlar que ha pogut, abstenint-se de fer excessos, perquè vol fer realitat el somni americà i muntar un negoci de backgammon.

L'Steve somia amb l'èxit, el glamur, l'elegància, la riquesa, i renega una mica del seu passat, però no ho aconseguirà fins que uns coneguts li facin veure on hi ha l'autèntic negoci: el primer club d'estriptis masculí, que s'acabarà dient Chippendales.

Però com que en realitat és un empresari autodidacte, per acabar de fer les coses bé necessita gent especialitzada en diferents qüestions que l'ajudi a triomfar de debò.

Un d'ells és en Nick De Noia (Murray Bartlett), un coreògraf en hores baixes -i una actitud com si fos qui sap què- que és l'artífex artístic de l'èxit del club, cosa que provoca una lluita d'egos amb l'amo.

Com qui no vol la cosa -tot i que la vol-, la part del vestuari l'assumeix la Denise Coughlan (Juliette Lewis), que se li enganxa com una paparra però hi acaba establint una curiosa però bonica amistat.

Tot això no serviria de res, però, sense el talent de la comptable Irene Tychowsky (Annaleigh Ashford), que enlluerna l'Steve des del primer dia calculant els beneficis d'una cosa tan senzilla com posar menys glaçons a les begudes del bar.

També li fa de veu de la consciència, i d'alguna cosa més que tampoc cal rebentar, però ens ha de quedar clar que és un personatge cabdal.

Welcome to Chippendales és la història d'un grup de persones tremendament ambicioses malgrat les seves inseguretats que van col·laborar per tocar el cel, però tot plegat es va enfonsar per culpa de l'avarícia, les gelosies, les disputes internes i els delictes i crims en què va acabar tot plegat.

Bona música, ambientació vuitantera i un retrat del món de l'estriptis no tan explorat com el femení fan d'aquesta sèrie una producció recomanable i, atesa la seva durada, apta per al públic amb poc temps per comprometre's amb coses més llargues.

Jaje

Sèries: Love & Death

Us estalviaré la meva habitual parrafada sobre les virtuts de les minisèries o el pes que té la presència d'un intèrpret que ja coneixia a l'hora de veure'n una. 

La que porto avui tenia tots dos al·licients, el de la pròpia naturalesa breu i el de les cares conegudes, i a més estava basada en fets reals. 

Encara que Love & Death té un títol prou sintètic, i tot i que els que menystenen el poder destructiu dels spoilers -que són els que en van fent pertot arreu- diran que les obres basades en fets reals estan en una categoria en què parlar obertament del esdeveniments no perjudica ningú, jo us recomano que mireu la sèrie sense saber gairebé res de la seva premissa, fins i tot que n'eviteu el tràiler.

N'hi ha prou amb saber que està basada en un cas d'infidelitat que va posar en marxa un seguit d'esdeveniments que van acabar en tragèdia, i a partir d'aquí deixar-se anar i gaudir d'una trama que va al seu ritme -ni excessivament lent ni tampoc trepidant- i unes interpretacions més que convincents per part dels seus protagonistes i alguns dels secundaris.

Ella és la Candy Montgomery (Elizabeth Olsen, l'eterna Bruixa Escarlata de Marvel, i aquest és un altre al·licient: m'agrada veure intèrprets fent papers diferents d'aquells en què s'han encasellat), una mestressa de casa de Wiley (Texas) amb dues criatures i un marit, en Pat (Patrick Fugit) tan bon paio com ensopit a finals dels anys 70.

Imagineu-vos la típica dona d'aquella època, la mestressa i muller perfecta, amb la cuina impecable, i a més ben integrada i destacada a la comunitat, que en aquest cas gira al voltant de l'església del poble. Tot molt de pel·lícula, és clar.

Allà hi acostuma a coincidir amb els Gore, un dels quals és l'Allan (el cotitzat Jesse Plemons), un paio seriós i encara més avorrit que en Pat, i força inexpressiu, però un bon dia i després d'un moment en absolut atractiu la Candy se'l comença a mirar d'una altra manera, no triga gaire a decidir que vol tenir un afer amb ell i així l'hi fa saber.

Després de pensar-s'hi molt, l'Allan hi accedeix -no és cap gran revelació, si li digués que no no hi hauria història-, però entre tots dos estableixen, després de diverses negociacions, unes normes pensades per assegurar-se que les respectives parelles no patiran i, és clar, el clàssic acord de no permetre que el que hauria de ser només sexe acabi amb els sentiments romàntics complicant-ho tot.

Les trobades, ben calendaritzades i de vegades una mica forçades precisament per això, se succeeixen de manera reeixida, passats uns primers moments incòmodes per la inexperiència de tots dos en matèria de relacions il·lícites, però un afer és garantia d'estrès i les coses no seran tan asèptiques com sobretot la Candy es pensava.

Una de les conseqüències de les complicacions típiques d'una infidelitat que la Candy i l'Allan experimenten és precisament la gràcia d'una història que altrament hauria estat tan comuna com avorrida i digna només dels programes de xafarderies o, a tot estirar, d'una trama de culebrot.

Love & Death, creada per David E. Kelley (responsable de coses com Picket Fences, Boston Legal, Ally McBeal o Big Little Lies) i basada en un llibre de Jim Atkinson i John Bloom al seu torn basat en fets reals, ens parla en els seus 7 episodis d'una dona avorrida d'una vida aparentment ideal però sense emocions i com la decisió de donar-se una alegria va acabar sacsejant tota una comunitat i portant el poble als telenotícies de tot el país.

En tot plegat hi participen altres personatges, és clar, i és que la sèrie es pren el seu temps per explicar amb detall aquells esdeveniments que devien ser força mediàtics als Estats Units de 1979-80. Malauradament, hi ha algun cas en què sembla que no es desenvolupin gairebé gens, com el de la Sherry (Krysten Ritter, la Jessica Jones de la televisió), amiga de la protagonista, que pràcticament no hi pinta res més que fer de confident de les aventures, mai més ben dit, de la Candy.

No vull dir, però, que la trama es desenvolupi amb pressa. Trobo que té el ritme adequat i explica les coses amb la necessària calma, i amb petits flashforwards perquè anem ensumant la tragèdia, però sí que és cert que hi ha un parell de personatges massa poc espremuts.

Sigui com sigui, una excel·lent minisèrie amb bones interpretacions i aquell atractiu extra que tenen les obres de ficció basades en esdeveniments que han tingut lloc a la realitat. Recomanada.

Lectures: Psalm per als construïts en terres salvatges

Els videojocs no són l'únic àmbit en què descobreixo l'existència de coses perquè a les xarxes socials algú en parla i em criden l'atenció. També em passa amb els còmics i els llibres en general, com en el cas de la novel·la que ressenyo avui.

Així com altres cops he conegut coses perquè explorava la bibliografia d'algun autor del qual m'havia agradat una obra, o en buscava expressament algun de molt conegut, de vegades miro el catàleg d'una editorial d'aquestes que es guanyen una reputació pel bon criteri amb què trien les obres. 

És el que passa amb aquesta novel·la breu, amb l'afegit del que deia al principi, la popularitat que havia adquirit entre persones que segueixo a l'antic Twitter. Tot plegat va fer que superés les reticències inicials respecte a la relació pàgines/preu, que en aquest cas no és gaire favorable -i això dins d'un mercat en què els preus dels llibres han pujat molt en els darrers anys i es distancien cada cop més dels atractius preus de les versions originals-, i em decidís a comprar i llegir Psalm per als construïts en terres salvatges, de Becky Chambers.

L'aposta, que no tenia pinta d'arriscada, em va sortir bé? Doncs és precisament d'això, que hem vingut a parlar. Però començarem amb la premissa, senzilla però necessària per parlar de qualsevol llibre.

Resulta que a la lluna anomenada Panga, la humanitat i els robots fa temps que van partir peres, tot i que de manera civilitzada, i les persones viuen en un món sostenible -d'aquí que es consideri que la novel·la pertany al subgènere solarpunk- i en una harmonia utòpica en què hi ha un nombre curiosament alt de persones que es consideren no binàries i una àmplia conscienciació al respecte, o qui sap si sempre ha estat una cosa d'allò més natural. 

Tot plegat és senyal d'una societat d'allò més avançada, sense grans problemes -almenys en aparença-, que viu en el territori establert per a les persones, mentre que les màquines fa segles que van anar a una mena d'exili i van passar a ser més aviat mites d'un passat remot.

En aquest context tenim li Dex, protagonista de la guanyadora del premi Hugo a la millor novel·la curta el 2022, que és uni mongi del te, especialista en preparar tes segons el caràcter i les necessitats que endevina en els seus clients, a qui escolta i conforta, que un bon dia s'adona que viatjar d'aquí cap allà fent feliços els altres no l'omple del tot i pren la decisió d'explorar el món més enllà de la zona delimitada per als humans.

No puc dir gaire cosa més de la trama sense destrossar-la, però és que -i vet aquí el meu principal problema amb la novel·la- no hi ha gaire cosa més per dir. Sabia que era la primera part d'una història formada per dues novel·les curtes -aquí els editors, amb l'avantatge del temps transcorregut des de l'edició original als Estats Units, ens podrien haver dur un volum integral i hauria quedat del gruix d'un llibre normal sense que ens hi haguéssim de deixar 40 euros en total, però bé-, i tot i així no m'ha agradat la sensació final que tot plegat era una introducció. 

No hi passa gran cosa, si bé el que hi llegim transmet un constant missatge de bon rotllo, és amè i passa molt bé, i de cop s'acaba i sabem que tocarà llegir la segona part. A mi m'ha quedat gust de poc, vaja. Esperava alguna mena de conflicte que no arriba mai.

La traducció

No acostumo a fer un apartat específic per parlar de traduccions, però quan ho faig és per dir-ne alguna cosa que no m'ha acabat d'agradar. En aquest cas he de tocar la polèmica decisió de fer servir el llenguatge neutre. 

No hi tinc res en contra, personalment, si bé cal admetre que en català no teníem cap fórmula existent que ho solucionés de manera natural, com sí que té l'idioma original amb el they/them/their, així que s'ha optat per la proposta de fer servir les terminacions en -i. El problema és que ens hi podem acostumar ràpidament, però a la traducció això patina no un parell de cops, si no ben bé una trentena, en què per a li Dex es fa servir el masculí, de manera que es trenca l'acord tàcit de naturalitzar la condició no binària del personatge. 

Dit això, per la resta força bé llevat d'algun moment en què l'ull entrenat -és a dir, la impossibilitat de desconnectar el lingüista o el revisor que duem dins els que ens dediquem a això- detecta alguna reminiscència de l'anglès, però res d'exagerat.