Lectures: Els barrufets - àlbums 19 i 20

Com ja sabeu, escric entrades ressenyant àlbums dels barrufets de dos en dos, i m'he adonat amb estupefacció que no vaig arribar a parlar dels números que us porto avui, tot i que juraria que ho havia fet. Potser em va enganxar en un moment en què ja tenia moltes altres coses sobre les quals escriure i em va passar per alt, i em fa ràbia perquè ara he estat força dies sense publicar perquè precisament no tenia, o això em pensava, material. 

Però bé, al capdavall són còmics de fa dècades i tampoc és que es trenqui el factor actualitat. Procedeixo, doncs, i ja em disculpareu si se'n ressent la ja de per si baixa qualitat analítica, a parlar d'aquests dos àlbums que s'havien escolat. 

Comencem amb El barrufet salvatge, un àlbum de 1998 amb dibuix d'Alain Maury i guió de Thierry Culliford i Luc Partoens, el mateix equip que s'havia fet càrrec dels dos volums anteriors, que eren els primers que es feien des de la prematura defunció del pare dels personatges, Peyo.

En aquesta original aventura ens trobem amb l'aparició, després d'una catàstrofe que fa que els barrufets hagin d'allunyar-se més que mai per aconseguir provisions, d'un barrufet salvatge -una referència a Tarzan, llegeixo- que ha crescut pel seu compte sense conèixer mai la resta de la vila. Una història que expandeix l'univers de l'obra d'una manera força interessant i en què totes dues parts han de fer un esforç d'adaptació per trobar punts en comú, amb un Gargamel que té tan mala sort que gairebé ens fa pena i tot.

Els mateixos guionistes i dibuixant s'encarregarien de L'amenaça dels barrufets, de 2000, en què les disputes entre els habitants de la vila els barrufets queden en suspensió quan són amenaçats per un altre poblat de barrufets en el que aparentment és un nou descobriment de barrufets desconeguts, però que en aquest cas són rèpliques malvades, i liderades per un Gran Barrufet dictador, dels personatges que ja coneixem.

La resolució de tot plegat, o més ben dit la causa de tot plegat, és un pla que se surt de mare, però almenys serveix per aconseguir l'objectiu d'unir uns barrufets entre els quals creixia la discòrdia.

Ens trobem amb dos àlbums en què els barrufets exploren nous terrenys, les idees són fresques -si bé, recordem, al primer àlbum ja coneixíem unes versions diferents d'aquests simpàtics éssers- i mantenen l'obra viva i interessant, que entrant en la seva cinquena dècada té molt de mèrit. No totes ho aconsegueixen, i el relleu obligat per les circumstàncies no va fer pas que l'obra se'n ressentís. 
 

 

 

Lectures: La ciutat i les seves muralles incertes

Ara portava temps sense parlar d'un dels meus escriptors preferits, potser el número u per a mi, però es deu a que el llibre que ressenyo avui l'he estat esperant molt de temps en edició de butxaca, cosa que no es va produir en el període aproximat habitual, i després de dos anys de paciència me'l van acabar regalant en l'edició normal, que no és tan diferent de les que després surten de butxaca, que com ja deveu saber, actualment ja no són ni gaire petites ni gaire barates. Com a curiositat, però, m'he assabentat que ara sí que surt, aquest mateix mes. Massa tard.

El cas és que ja m'he llegit l'últim llibre publicat en català (i en qualsevol idioma) del mestre Haruki Murakami, i ha arribat el moment que comparteixi amb vosaltres el que m'ha semblat. 

La ciutat i les seves muralles incertes és una novel·la de 2023 que té el seu origen, com ens explica l'autor una mica a contracor a l'epíleg, en un relat de 1980 que no li va agradar com va quedar i que només es va publicar en una revista, sense ser mai recopilat en cap llibre, una excepció dins de la norma. 

Per tant, el germen del que acabaria reescrivint a partir de 2020 i transformant en la novel·la que ens ocupa ve de fa més de quatre dècades. I mai sabrem com era la versió original de tot plegat. Què hi farem... al capdavall, és decisió del seu propi autor i, per part meva, el respecte és màxim en aquest sentit.

En qualsevol cas, aquí tornem a trobar el Murakami que em fa patir amb la seva obsessió amb el realisme màgic, les dones esquives i amb traumes, les parts oníriques, el xoc de realitats, les referències jazzístiques i els sopars senzills, perquè mai sé per on em sortirà ni si m'agradarà el resultat final, però potser és per això que m'agrada tant, perquè em té atrapat amb aquesta intriga durant tot el llibre. Cada vegada.

La trama, en aquest cas, gira al voltant d'una parella adolescent que parla d'una ciutat imaginària, la desaparició de la noia i l'aparició del noi, el narrador i protagonista sense nom ni parts fosques i censurables -un altre element típic-, en aquella ciutat, que és clarament un lloc fantasiós, tot i que tèrbol i angoixant per l'austeritat extrema amb què s'hi viu en el sentit que hi falta gairebé tot el que hi ha al món real, i amb una tasca que ell ha de dur a terme i que voreja l'absurd.

A mesura que la trama avança, es produeix un desdoblament i seguim en paral·lel el que passa en aquell món imaginari i el que passa a la realitat, però també hi ha moments de confusió sobre qui és qui, quina és la versió real dels personatges que parlen i, per acabar-ho d'adobar, al món que és com el que coneixem -o "real", tot i que en aquesta obra és una paraula delicada- hi passen algunes coses que desafien la raó. 

Confesso que la part fantàstica i onírica és la que menys m'agrada a les obres de Murakami, i La ciutat i les seves muralles incertes comença amb un component fort d'aquesta mena, però sorprenentment després es va "asserenant" en aquest sentit abans d'arribar al clímax... que, com ja havia passat alguna altra vegada, acaba amb un final abrupte i obert a interpretacions, sense respondre algunes preguntes importants. 

Tot i això, encara que per la meva manera de ser m'estimo més no haver d'interpretar ni analitzar -segurament perquè no és el meu fort-, i que des d'un punt de vista més tècnic trobo que alguns moments de la novel·la són lents i s'hi repeteixen afirmacions i descripcions de manera innecessària, a més d'aquest final que no és final i no m'agrada, en conjunt la novel·la m'ha atrapat, ha anat de menys a més i puc dir que m'ha agradat. I sí, és una mica "el Murakami de sempre", amb les diferents versions d'una mateixa història. Però bé, ja ens coneixem i m'està bé. Al capdavall, és Murakami.

 

Els meus 5 combats preferits de Bola de Drac

He escrit diverses entrades, potser massa, sobre coses de Bola de Drac, especialment llistes de moments, personatges, situacions o elements preferits, però m'adono que tot i que vaig publicar, sense adonar-me'n, dues entrades sobre personatges preferits -amb anys de diferència i algun element que canviava-, no n'he fet cap sobre els meus combats preferits, i trobo que ja és hora de reparar aquest greuge.

Malauradament, hi ha una mica de repetició respecte a l'entrada sobre els meus moments preferits de l'obra d'Akira Toriyama, perquè alguns d'aquests són combats, però espero que sapigueu perdonar-me, perquè suposo que en diré coses diferents de l'altra vegada.

Els repassaré per ordre cronològic, i seguint aquest criteri he de començar amb un combat de quarts de final del 22è Gran Torneig de les Arts Marcials, en què en Yamcha s'enfronta a un rival de poder desconegut, però que fa mala pinta, com és en Ten Shin Han.

Representa el primer enfrontament entre les escoles de la Tortuga i la Grua, i encara que el nou deixeble d'en Mutenrôshi perd el combat, i d'una manera molt impactant en trencar-li la cama expressament el seu rival i quedar inconscient, per una vegada l'antic bandit del desert fa un bon paper, cap ridícul, i és que fins llavors se l'havia associat a això: quedar malament tot i els seus intents de fer-se el xulo. Després d'aquest combat tornaria a perdre a quarts de final al 23è Gran Torneig de les Arts Marcials, i després el veuríem morir en la batalla contra els guerrers de l'espai, i el seu nom és sinònim de fracàs -mania que li devia tenir l'autor-, però aquest combat trobo que està molt bé i és un dels meus preferits. 

Al mateix torneig hi tenim el següent combat de la llista, que he esmentat diverses vegades perquè és un dels meus moments preferits absoluts de Bola de Drac. També he dit més d'un cop que, mentre veia la sèrie, no vaig caure en què els tocaria enfrontar-se fins que l'àrbitre els va cridar al ring. 

Que en Goku i en Krilín lluitessin entre si no era nou, ja havia passat durant els entrenaments amb el seu mestre, el Follet Tortuga, però la disposició de les eliminatòries del 22è campionat va fer que es trobessin a semifinals, les últimes a les quals arribaria en Krilín, i tot i que en Goku, quan s'hi va posar seriosament, el va derrotar amb facilitat, durant una estona ens van oferir un combat fratricida d'allò més emocionant.

Després d'aquell torneig va venir la saga d'en Satanàs Cor Petit Gran Rei dels Dimonis, el moment en què Bola de Drac va fer un salt notable cap a un to més fosc i dramàtic, amb morts colpidores i una pujada de la violència.

En aquest context, i amb en Goku desaparegut, vam poder veure el Follet Tortuga enfrontant-se, en una batalla real, sense que fos un entrenament ni una competició, sinó en un combat a mort, al terrible malvat de la saga, l'esmentat Satanàs Cor Petit, que a més era un vell conegut seu. El mestre va morir en fracassar la seva espectacular tècnica mafûba o ona de contenció demoníaca ("tornado verd" a la traducció catalana de l'anime), i en realitat no va ser un combat pròpiament dit, perquè no hi va haver cap intercanvi de cops, però veure'l posar-se seriós per primera vegada em va marcar. 

Del combat entre en Goku i en Vegeta també n'havia parlat com un dels meus moments preferits de la sèrie, però de totes les vegades que al llarg de l'obra original i també Super en què aquest dos guerrers de l'espai s'han enfrontat, la primera és la més emblemàtica, i segurament el combat més èpic de Bola de Drac juntament amb el d'en Son Gohan contra en Cèl·lula. 

Un combat igualadíssim amb el destí de la Terra en joc, i en què veiem tots dos contrincants mostrant tècniques i transformacions espectaculars. Sempre he defensat i defensaré que la victòria pels pèls d'en Goku hauria estat impossible sense la intervenció dels seus companys en moments clau, i que tècnicament la victòria és d'en Vegeta. Estaria disposat a acceptar, molt a contracor, un empat, però no una victòria del protagonista. En qualsevol cas, una batalla memorable entre un Goku que arriba molt més fort de l'Altre Món i un príncep dels guerrers de l'espai que té una força tremenda malgrat el seu físic més aviat petit. 

I acabarem a la saga dels androides i en Cèl·lula, on es produeix l'últim dels meus combats preferits, i és el d'en Cor Petit contra l'A-17. 

Ja s'havien trobat un cop, a la carretera en què havien lluitat l'A-18 contra en Vegeta, però allò no va ser un combat com a tal, sinó que l'androide el va deixar inconscient per evitar que ataqués la seva companya. Aquí ja s'ha unit al Totpoderós, és molt més fort i el combat amb què pretén acabar amb l'A-17 perquè, entre altres coses, en Cèl·lula no l'absorbeixi, és d'allò més igualat i espectacular, amb un desplegament de tècniques força interessant i l'oportunitat de veure lluitar l'A-17, que fins llavors feia més aviat d'observador. No sabem com hauria acabat el combat, però, perquè allò que el namequià intentava evitar acaba passant malgrat tot. 

Què en penseu? Quins són els vostres preferits? Els meus són aquests, que no vol dir que no me n'agradin d'altres, i podria fer una ràpida menció al ja comentat d'en Son Gohan contra en Cèl·lula, el d'en Krilín contra en Chaoz a quarts de final del torneig que ja ha sortit dos cops en aquesta entrada, o el d'en Goku contra el seu avi al torneig de la Baba la Vident, però havia d'escollir i he triat aquests.