Lectures: El clan de los Poe - Sueño de primavera

Fa força temps vaig llegir i ressenyar El clan de los Poe, un emblemàtic shôjo dels anys 70 -una combinació que m'agrada especialment i de la que llegeixo tot el que enxampo traduït-, i me'n va quedar un molt bon regust.

Anys després, la mateixa editorial, però aquest cop en una edició normal, no de luxe com la de l'obra original, està recuperant els revivals que ha fet la seva autora, la Moto Hagio, i quan va sortir el primer me'l vaig demanar. He trigat força a llegir-lo, soc així de desordenat pel que fa a compres i consum, però el cas és que ja ho he fet i, com no podia ser d'una altra manera, vull compartir amb vosaltres les meves impressions al respecte. 

El clan de los Poe: Sueño de primavera és el títol d'aquesta seqüela que, quan el 2022 vaig fer la ressenya de l'obra original, ja vaig dir que esperava que Tomodomo ens portés, i ho va fer al setembre de 2024. Com vaig dir, l'autora havia rescatat els seus personatges 40 anys després de l'última història original i el que tenim aquí és una saga que es va publicar al Japó entre 2016 i 2017, i en què tornem a veure l'Edgar Poetsnell i l'Alan Twilight (en aquesta seqüela transcrit en castellà com a "Allan", curiosament).

Us explicava a la ressenya d'El clan de los Poe que els protagonistes són una mena de vampirs que en aquest lore es diuen "vampirnella", i que tenen la particularitat de ser immunes als efectes que habitualment tenen els raigs de sol sobre aquests éssers ficticis però, com aquests, necessiten sang i gaudeixen de (o pateixen, segons com) la vida eterna. 

També vaig explicar que un dels inconvenients de la vida i la joventut eternes era que, per tal de no aixecar sospites, cada cert temps havien de mudar-se ben lluny de la gent amb qui es relacionaven, perquè tard o d'hora la seva manca d'envelliment cridaria l'atenció.

Això donava lloc, a l'obra original, a capítols situats en diferents segles, sense ordre, però tampoc era important perquè, al capdavall, cada arc era més o menys independent dels altres. A Sueño de primavera tenim el que seria una saga més, en aquest cas situada al Regne Unit el 1944, i veiem com l'Edgar i l'Allan -en direm així per coherència amb aquest volum- s'instal·len en una casa de camp en una illa i coneixen els veïns, una noia i un nen jueus alemanys refugiats en el context d'una Segona Guerra Mundial que, al lloc on es desenvolupa la història, no té, per ara, més conseqüències.

La noia, anomenada Blanka, és pràcticament l'autèntica protagonista d'aquesta història, perquè si bé és cert que a l'original la gràcia de les trames era la relació dels protagonistes vampirnella amb els personatges secundaris, aquí fa la sensació que el drama d'ella i de son germà té un pes argumental més important del que podríem pensar, i que l'Edgar i l'Allan en són més aviat testimonis. 

Això no vol dir que no parlin de la seva situació, dels seus orígens i dels seus desacords, ni que deixin d'aparèixer personatges no humans del seu entorn. Però -i potser soc jo- el que ens ve de gust és seguir la trama de la noia.

Ens tornem a trobar, doncs, amb un relat d'època en què notem la delicadesa de l'autora i el seu amor per l'imaginari occidental, i també per la tragèdia, perquè en trobarem, especialment quan l'element sobrenatural s'entrelliga amb el realista. 

Val a dir, però, que el pas dels 40 anys no ha estat en va, i els 66 anys que tenia l'autora quan va començar aquesta seqüela -ara en té 76- es noten en un dibuix que, sense deixar de ser competent i reconeixible com a seu, té menys detall, bellesa, adequació de proporcions i, sobretot, aquelles composicions de pàgina espectaculars en comparació amb l'obra dels anys 70.

I ara permeteu-me que copiï i enganxi un paràgraf de la ressenya de l'original sobre l'edició per part de Tomodomo, perquè malauradament puc dir el mateix d'aquesta segona part:

Com a part negativa, i això és quelcom que ja he dit altres vegades que he ressenyat obres de la petita editorial que ens porta les obres de Moto Hagio, tenim una traducció efectiva però amb alguns moments de poca naturalitat, el problema recurrent de les interjeccions "eh" sense signes d'interrogació o la insistència en una tipografia que per a les minúscules mostra els accents de la i oberts, a la italiana. Això últim és quelcom que he comunicat a Tomodomo, i la seva resposta ha estat que no eren conscients que hi hagués cap problema, que ningú els havia dit res, però no em fa cap efecte que hi pensin fer res [Nota actual: anys després continua passant]. Novament, una mostra que les denúncies sovint inclements dels lectors en llocs com Twitter respecte a traduccions, impressions i formats van adreçades a determinats personatges públics o gegants del sector, però s'ometen quan es tracta de segons qui. 

Malgrat tot, és la continuació d'una popular obra mestra i ha valgut la pena llegir-la, i n'hi ha més, que estan esperant el seu torn de ser publicades també en castellà. Tornarem a parlar del clan dels Poe.

 

Cinema: Hoppers

Una mica encaixant-ho en un dia en què ja teníem altres coses, i al límit de l'hora i amb una sala força plena, hem pogut veure l'estrena de la setmana amb què sabíem que tornaríem a anar al cine en família -ara no és que anem al cine en cap altra formació-, i com que ja fa força dies que no escric res al blog i m'estic saltant la periodicitat setmanal que m'agrada mantenir, em va perfecte poder-ne parlar per poder-vos oferir contingut a totes i tots vosaltres. 

Pixar no falla i cada any ens porta una pel·lícula, enguany dues perquè tindrem Toy Story 5 -i en parlarem-, i aquesta he de dir que vaig descobrir que s'estava desenvolupant gràcies a un tràiler, però que jo no estigui excessivament al dia del que es fa a can Pixar no significa que m'interessi menys, i la seva nova pel·lícula no m'ha decebut. 

Dirigida per Daniel Chong, que ja és un veterà de la productora però normalment no feia tasques tan reconegudes, sobre un guió de Jesse Andrews, que a Pixar ja hi havia escrit Luca, la nova proposta de la companyia és Hoppers, un títol amb què no ens discutirem ni ens arrufaran el nas quan en parlem amb persones que l'hagin vist en idiomes no catalans.

La premissa del film, de missatge fortament ecològic, barreja ciència-ficció i comèdia, en fer que la seva protagonista, o més aviat la seva consciència, vagi a parar, mitjançant una tecnologia massa revolucionària per ser un projecte secret d'una professora universitària en el seu temps lliure, a dins d'un castor robòtic. Mentre coneixem els personatges principals veurem per què.

La protagonista és la Mabel Tanaka, una noia rebel que des de petita ha mostrat un amor desmesurat pels animals i la natura, en bona part per la influència de la seva àvia, amb qui va anar passant més i més temps des d'un incident a l'escola i hi va acabar vivint i tot.

Ella li va ensenyar les propietats calmants de la vida al mig de la natura, i ara que és adulta lluita pels drets dels animals que viuen en una clariana amenaçada per la imminent construcció d'un tram de carretera, i ho fa des de la impotència d'enfrontar-se sola a un alcalde ben decidit a dur a terme aquest projecte del qual depèn, creu, la seva reelecció. 

Ell és en Jerry Generazzo, un alcalde popular -en el sentit que cau bé a la ciutadania, no en l'altre- i pagat de si mateix que, tot i encaparrar-se amb aquesta construcció mediambientalment devastadora, no ens pinten com una persona malvada i execrable, sinó més aviat com un personatge que depèn tant de la seva imatge que és fàcil que caigui en el ridícul.

Quan la Mabel va a parar al cos del castor robòtic, cosa que fa pel seu compte i no pas perquè li hagin proposat formar part de cap experiment, ho fa precisament perquè la zona que intenta protegir estava poblada, abans que els humans els fessin fora, per castors, i confia en la tornada d'aquests perquè la llei obligui l'alcalde a aturar els seus plans.

Per fer-ho, es fa passar per castor gràcies a la seva nova aparença i intenta convèncer els seus "companys d'espècie" de tornar a viure a la clariana, però per fer-ho ha de convèncer el seu líder, en George, el rei dels mamífers. 

Aquest personatge tan simpàtic, fins al punt que es podria dir que és d'aquells secundaris robaescenes, és un tros de pa que ha estat acollint els animals que han fugit de la zona afectada, i tot i que inicialment no es deixa convèncer, quan va demostrant els seus coneixements i una insistència considerable li fan cas, però la tasca no és senzilla i han d'acudir als reis de les altres classes d'animals per fer un front comú.

Això dona lloc, i no em vull estendre més per no fer encara més spoilers, a situacions d'allò més divertides fins i tot dins dels inevitables conflictes entre éssers que no estan destinats a col·laborar ni entendre's a la vida real, i és que Hoppers, si bé té, com sempre amb Pixar, missatges que arriben més als adults que al públic més jove, també té un to de comèdia més elevat del que s'ha estat veient últimament a les estimades cintes de la productora.

Hi trobem gags, caos però també drama, és clar, i en aquest cas el drama és el mediambiental, que com he donat a entendre al principi és el missatge principal de la pel·lícula, que fa servir el mitjà de l'animació "infantil" i una història ben poc plausible, pertanyent a la ciència-ficció humorística, per recordar-nos que el conflicte que s'hi presenta és, per desgràcia, típic, estès i extremament difícil de solucionar.

Per a la canalla és un film divertit amb animalons que parlen i fan el burro i després veuran en forma de peluix a les botigues, amb sort a la que té més edat li anirà entrant el missatge, i per als adults és un recordatori del que estem fent malament per acció o omissió, però ensucrat amb tota la part humorística. 

Sigui com sigui, ja tenim nova pel·lícula de Pixar i, si sou fans de les seves creacions, no us l'hauríeu de perdre.

 

 

Sèries: The Beast in Me

De les diverses maneres que té una sèrie de cridar-me l'atenció, n'hi ha una que no acostumo a esmentar, si és que ho he fet mai, i és posar-me com a protagonistes actors i actrius que venen de sèries que m'havien agradat molt. 

És el que fa aquesta nova minisèrie que us porto aquí al blog, de la qual també en vaig mirar el tràiler per saber si m'interessava argumentalment o no, però que en saber quins eren els protagonistes ja em tenien convençut pràcticament del tot.

The Beast in Me és el nom d'aquesta sèrie que Netflix publicava al novembre de 2025, i que en 8 episodis ens presenta un thriller psicològic i criminal en què una escriptora en hores baixes veu com se li trasllada al costat un nou veí que resulta ser el fill d'un magnat immobiliari que, a més, és famós perquè se'l va acusar de matar la seva dona.

De fet, amb això ja he parlat força de la premissa de la sèrie, així que ara, com sempre, toca descriure una mica els personatges principals i algun de secundari mentre abordo algun aspecte més de la trama. 

Ella és l'Aggie Wiggs (Claire Danes, de Homeland), com deia una escriptora en crisi, perquè el seu últim èxit de vendes es va publicar fa uns anys i s'està endarrerint en l'entrega d'una nova novel·la, en bona part perquè una tragèdia personal va interrompre el seu procés.

Amb l'arribada d'aquest misteriós veí se li presenta l'oportunitat de solucionar el seu bloqueig mental i recuperar l'estatus econòmic que la va dur a traslladar-se a la zona residencial on viu, ara amb una casa atrotinada i poques possibilitats d'arreglar-la.

Ell és en Nile Jarvis (Matthew Rhys, el protagonista masculí de The Americans), un home ric -forma part del grup del seu pare- i misteriós que coneix l'Aggie quan intenta que li signi la seva part de l'aprovació veïnal que necessita per construir un camí per fer footing al barri. 

No comencen amb bon peu, però després ell li ofereix la possibilitat d'escriure un llibre sobre ell mateix, per tal de netejar el seu nom de les sospites d'assassinat de la seva dona, de la qual mai es va trobar el cos. En Nile té un caràcter agressiu en el bon i en el mal sentit de la paraula, està acostumat a obtenir allò que vol i, si l'importunen, pot arribar a fer por, especialment amb els rumors que circulen sobre ell.

Precisament per això, l'Aggie intenta una doble via en què per una banda té converses amb en Nile, que val a dir que acostumen a ser molt disteses i els acosten a una mena d'amistat, i per l'altra l'investiga per saber la veritat sobre la mort de la seva dona, per autoprotecció però també per no estar-li fent un llibre de neteja d'imatge que digui mentides, i ho fa des del moment que se li presenta a casa un agent de l'FBI borratxo, en Brian Abbott (David Lyons), que reprèn pel seu compte i d'amagat la croada contra en Nile que li va enfonsar la carrera fa uns anys.

D'aquesta manera, com a espectadors som testimonis d'aquesta complicada i delicada investigació, i alhora de com ens retraten el protagonista, amb tot d'ambigüitats que no ens posaran les coses fàcils a l'hora de decidir si hi simpatitzem o no. 

A l'entorn immediat d'en Nile hi ha, per una banda, la seva nova dona, la Nina (Brittany Snow), la qual menysprea, el seu oncle Rick (Tim Guinee), que li fa de cap de seguretat i la feina bruta que calgui, tot mostrant una sang freda considerable en més d'una ocasió, i el germà d'aquest, en Martin Jarvis (Jonathan Banks, de Breaking Bad i Better Call Saul), que és el magnat immobiliari de què parlàvem, i que amb els seus mètodes mafiosos s'ha enriquit fins al punt en què es troba, alhora que imposa en el seu fill, amb la seva extrema seriositat i un menyspreu que duu escrit a la cara, una por i un respecte que aquest intenta reproduir amb la dona i la veïna.

No puc parlar de més coses sense carregar-me la sorpresa de la trama i dels girs que té, però acabaré dient que és una sèrie que enganxa i que ens transmet una atmosfera angoixant amb els seus moments de tensió, una fotografia pròpia dels thrillers dels 70, amb gra i ombres realçades, i unes interpretacions del nivell que podíem esperar dels seus protagonistes.