dimarts, 15 de juny de 2021

Lectures: ¡Achís! - Historias cortas de Naoki Urasawa

En Naoki Urasawa és un dels meus autors preferits de manga. He anat fent ressenyes de tot el que n'he llegit, com ara Cinturó Negre, Billy Bat, Pluto, Monster, Master Keaton, Pineapple Army o Happy!, però la d'avui em fa pensar en una en concret, Historias cortas de Naoki Urasawa, en què es recopilaven en un gruixut volum un munt de narracions curtes dels seus inicis com a mangaka.

I me la recorda perquè, aquest cop, també parlaré d'un recopilatori d'històries curtes de l'autor que reconec que no tenia present, i que de cop m'he trobat ja editat. Surt a la venda oficialment l'endemà de publicar-se aquesta entrada, però jo ja he tingut el privilegi de llegir-la, així que som-hi!

Amb el títol d'¡Achís! - Historias cortas de Naoki Urasawa, originalment Kushami: Urasawa Naoki Tanpenshû, o com apareix en petit a la portada kushami: Naoki Urasawa Short Stories, inclou 8 històries recuperades de diverses publicacions en revista entre 1995 i 2018, així que l'estil de dibuix que hi trobem és molt diferent d'aquell primer recopilatori molt més "katsuhirootomià".

Publicat al Japó el 2019 i en 192 pàgines, aquest cop la quantitat de pàgines estàndard dels tankôbon, presenta relats sense relació entre ells, amb temes diferents, però ens agradin més o menys tenen la qualitat pròpia i indiscutible de les obres del mestre. 

El recull s'obre amb Damiyan!, de 2016, en què uns nois reben un encàrrec de la yakuza per solucionar una disputa interna gràcies als poders mentals que diuen que té un d'ells. Una història que trobo que es podria haver allargat en forma de manga d'almenys un volum amb capítols autoconclusius, cap gran trama, de manera que fa l'efecte que el que tenim aquí sigui un tastet, però ens haurem de conformar amb això.

Després tenim ¡Lanza apuntando a la Luna! (2006), un altre relat que es podria haver estirat més, però que fa el fet, i que té com a protagonista un periodista que veu com la seva carrera està estancada escrivint esqueles, fins que un dia un vident li encarrega la de la seva pròpia mort, cosa que destapa una misteriosa trama.

Després de la molt breu Los maduritos (2013), dedicada a l'emoció dels fans de cantants llegendaris quan uns i altres han assolit la maduresa, tot plegat amb elements autobiogràfics, el volum ens sorprèn amb l'aventura Henry y Charles (1995), protagonitzada per dos ratolins que intenten aconseguir un tall de pastís en una cuina on hi ha un temible gat, en el que acaba sent una mena d'sketch de dibuixos animats clàssics.

Després tenim It's a Beautiful Day (2018), altre cop amb la música com a element central, que és l'adaptació a còmic d'una anècdota que l'autor va sentir del músic de folk Kenji "Enken" Endô, però que aquest no va poder veure en vida perquè l'agenda del mestre Urasawa no li va permetre posar-s'hi quan volia i, en anar-ho posposant, va tenir lloc aquesta trista circumstància. 

Ens tornem a trobar la música i l'element autobiogràfic, per tercer i últim cop al recopilatori, amb Musica Nostra (2015-2017), en què veiem 7 històries de 2 pàgines cadascuna sobre experiències i reflexions musicals de l'autor, des de la forma de les guitarres fins a les cares d'esforç dels guitarristes (però no les guitarristes) fins a concerts on va anar i personalitats que va arribar a conèixer. 

A continuació tenim Kaijû Kingdom (2013), que ens mostra un Japó en què els monstres gegants existeixen de veritat i han generat una indústria i un tipus de turisme que intenta treure profit de la inevitable desgràcia, i ho veiem a través dels ulls d'un otaku francès amb el clàssic aspecte tòpic associat als homes adults frikis. 

És una història que en mans d'algú altre podria haver generat un shônen llarguíssim, però que Urasawa tracta com a relat curt sense pretensions de profunditat i, en fer-ho, manté l'interès en la mesura justa, per al meu gust, per entretenir sense deixar-nos amb ganes de més. 

El volum es tanca amb Solo Mission, una història que ja ens avisen que s'ha de llegir amb sentit de lectura occidental, atès que es va publicar per primer cop el 2016 a la revista francesa The Tipping Point i es va decidir fer-ho així. És una història molt curta protagonitzada per un home que ha de viatjar a un perillós planeta i com discuteix amb la seva dona sobre la necessitat de continuar duent a terme aquestes missions tan perilloses, amb un gir final prou divertit.

¡Achís! és un recull prou interessant d'històries diferents pel que fa a durada i temes (tot i que ja hem vist que la música des d'un punt de vista autobiogràfic hi és recurrent), totes magníficament dibuixades tant en el cas de les acolorides com en les que són en blanc i negre, i un volum que recomano encara que no sigui la nova obra de llarga durada d'aquest creador d'èxits, que sospito que no trigarà a arribar al nostre mercat. No la deixeu passar.


dimecres, 9 de juny de 2021

Cinema: Cruella

Confesso que no m'hauria pensat mai que faria una entrada sobre aquesta pel·lícula. No tenia present la seva producció, ja no pensava en el cinema com a escenari per veure films perquè, com en tantes altres coses que podem atribuir a la pandèmia, ens hem acostumat força a no tenir-lo en compte, i a sobre era una història relacionada amb un clàssic de l'animació que no havia vist mai. No, a casa de petits no anàvem gairebé mai al cine, i de Disney coneixíem les 3 o 4 coses que teníem en VHS, i en el meu cas parlem de mitjan anys 90. 

Però davant la proposta d'anar a veure la nova pel·lícula d'imatge real pensada per netejar la reputació de les dolentes de Disney, encara que fos com a acompanyant i per la gràcia de tornar a seure en una butaca d'una sala de cine, vaig dir que sí, i sense tenir-ne gaires expectatives, el cas és que em va agradar força i he decidit parlar-ne aquí, ves per on. 

Cruella, d'aquest mateix 2021 i estrenada tant als cinemes -a aquesta, a diferència de Raya i l'últim drac, no se li ha fet boicot per castigar Disney- com a Disney+ (pagant aquell abominable i polèmic extra, és clar) és un film de Craig Gillespie (I, Tonya) que ens proposa una mirada al passat de la dolenta de 101 Dàlmates, la Cruella de Vil, que a la pel·lícula de 1961 tenia fixació amb els gossos d'aquesta raça, però una de negativa, perquè els volia morts i fer-se'n un abric amb les pells. 

A la pel·lícula coneixem l'Estella Miller (Billie Gadson als cinc anys i Tipper Seifert-Cleveland als dotze), una nena aficionada a la moda i amb alguns rampells de crueltat per culpa dels quals la seva mare li posa el sobrenom, tot i que atribuint-lo a aquesta personalitat gairebé independent, de "Cruella". 

És una nena que incomoda la gent del seu entorn, començant pel seu misteriós color de cabells, inexplicat, que fa que tingui exactament una meitat de color negre i l'altra de color blanc, i com que no es deixa trepitjar per ningú dona més d'un maldecap a la seva patidora mare, que a més l'està pujant sola. 

Una tragèdia fa que hagi de començar a viure al carrer, on coneix dos nens que a partir de llavors seran la seva família, i que gràcies als seus noms sabem de seguida que són els futurs dolents babaus de la 17a pel·lícula animada de Disney. 

Són en Horace (Paul Walter Hauser, vist a Kingdom i a Cobra Kai), a l'esquerra, i en Jasper (Joel Fry, que entre altres coses va sortir en 8 episodis de Game of Thrones), a la dreta, germans i a 101 Dàlmates esbirros de la Cruella.

Aquí l'acullen i tots tres junts duen a terme una vida de lladregots a mesura que van creixent (i pren el relleu la protagonista adulta del film, l'Emma Stone, també el gran atractiu per a mi a l'hora de voler veure la pel·lícula), fins que ella decideix fer realitat els seus somnis i posar-se a treballar en el món de la moda, cosa que aconsegueix gràcies al seu talent natural i l'ajuda de la casualitat, i és que la reina del sector la descobreix en un moment d'esclat creatiu i rebel que resulta que li agrada.

Aquest personatge, la baronessa Von Hellman, és interpretat per la gran Emma Thompson, i li proporciona un tracte especial, dins el despotisme i el narcicisme que la caracteritzen, perquè veu que li pot fer molt de servei.

Tanmateix, l'eix del film té a veure amb la relació entre tots dos personatges i uns fets del passat que només coneix la Cruella, però que provocaran l'allargat clímax d'una història molt més interessant que no em pensava.  

Cruella comença com una pel·lícula d'explicació dels motius d'un personatge que coneixem com a malvat en el seu futur -un futur ambientat als anys seixanta, mentre que en aquesta reinterpretació passa a estar ambientat a la Londres setantera de la revolució punk dels 70, no passa res, coses de les actualitzacions-, però que lluny de redimir-lo ens l'acaba presentant com a cool, empoderat i atractiu fins al punt que ja se n'ha anunciat una seqüela. 

Hi ha picades d'ullet a la pel·lícula de dibuixos -quedeu-vos també per a l'escena durant els crèdits- que podrem reconèixer si ens la sabem de memòria o l'acabem de veure (el meu cas), un bon ritme i una música punk britànica excel·lent, però potser haurem d'esperar a la segona part per veure cap on va tot això dels dàlmates, perquè en aquesta reinterpretació costa veure la llavor d'aquella assassina de gossos en aquesta noia que, malgrat les injustícies de què ha estat víctima i una fortíssima personalitat, l'únic que volia era triomfar com a dissenyadora de moda. Continuarem atents.



dijous, 3 de juny de 2021

Visionats: Raya i l'últim drac

Ara que per circumstàncies alienes a la voluntat de tots plegats no és tan fàcil anar al cinema, naturalment les entrades de la secció "Cinema" han passat a ser molt testimonials, i quan parlo d'una pel·lícula gairebé sempre és a "Visionats", perquè les he vist a casa.

La crítica d'avui, però, hauria d'haver estat de la primera de les seccions esmentades, perquè quan es va estrenar els cinemes eren oberts (amb restriccions), però no ens podíem desplaçar fora de la comarca, i a la nostra no vam poder gaudir de l'últim film de Disney, atès que la cadena Cinesa va fer boicot a la companyia d'en Mickey Mouse per les seves pràctiques abusives durant la pandèmia, exemplificades en l'estrena de pel·lícules com Mulan directament a Disney+ mentre a les sales se'ls exigien més calés que mai en un moment d'incertesa pel que fa a la recaptació. 

En tot cas, hem hagut d'esperar al llançament del Blu-ray per veure-la, un parell de setmanes abans que arribés a la plataforma d'streaming de la companyia (però tant hi fa, perquè a casa les de Disney es compren, també), i evidentment ho hem fet en català. 

Raya i l'últim drac és el títol del darrer film d'animació de Disney, el primer des de Frozen II (2019), amb direcció de Don Hall i Carlos López Estrada i banda sonora de James Newton Howard (poca broma). 

La pel·lícula té lloc al territori fictici de Kumandra, inspirat en el sud-est asiàtic sense correspondre's amb cap país real, i parteix de la fantàstica premissa que antigament uns esperits malvats anomenats Druun van arrasar el país i l'últim drac, la Sisu, es va sacrificar per derrotar-los i salvar la gent. Com que va concentrar el seu poder en una gemma, les lluites per la seva custòdia van dividir la població en tribus, situació en què es troba 500 anys després.

Coneixem la protagonista, la Raya, quan el seu pare l'entrena perquè en el futur sigui la protectora de la gemma, tot i que ell, en Benja, té la intenció de signar la pau amb totes les altres tribus, i amb aquesta intenció organitza una trobada que, evidentment, acaba malament, amb la gemma trencada, els Druun alliberats i cada cop més gent petrificada per culpa d'aquests.

La seva missió és aplegar els trossos de gemma que s'enduen els representants de cadascuna de les tribus per tal de restaurar la pau, i al cap d'uns anys aconsegueix invocar la Sisu, amb qui emprèn a partir de llavors l'aventura que forma el gruix del film.

No vull revelar res més de la trama, però trobo que calia explicar tot això perquè és el punt de partida, prou complex per ser Disney, d'aquesta pel·lícula d'aventures protagonitzada per una jove guerrera que no sé si s'acabarà considerant "princesa Disney", però que encapçala un repartiment prou divers en una història que fa pensar en una mena de cinema d'animació més allunyat, complex i original del que associem a la companyia del ratolí més famós de la Història, i sens dubte orientada a un públic una mica més juvenil, amb acció, combats, traïcions i dolents que no ho són tant. 

Això no vol dir que no hi hagi humor ni personatges entranyables, començant per la mateixa Sisu, que és el contrapunt de comèdia per a la protagonista, més seriosa i concentrada en la seva missió. També tenim la muntura de la Raya, la mena d'armadillo anomenat Tuk Tuk, en Boun, un nano de 10 anys que té una barca restaurant, el bebè Noi i en Tong, el guerrer d'aspecte temible però de caràcter amable.

La pel·lícula és un viatge ple d'aventures que es resolen amb moments més dramàtics, representats pels combats i les discussions amb els enemics, i d'altres de més divertits en què se succeeixen escenes trepidants. Com deia més amunt, Raya no és un musical, i per tant no ens trobarem aquells moments de calma que busquen oferir un descans argumental i presentar una candidata a cançó clàssica. Però no cal que patim, perquè podrem admirar els impressionants paisatges que hi apareixen malgrat els pocs descansos de què gaudiran els seus personatges. 

Lluny de la típica estructura poca-solta de "princesa" que ha de ser rescatada o que s'enamora d'un home que per algun motiu representa un conflicte, que va quedant cada cop més enrere en la filmografia de Disney en favor d'un estil d'història que fa ben bé dues dècades que triomfa en altres companyies com Dreamworks, i com ja estava fent amb èxit -després de tímids intents com Chicken Little o Bolt- a les dues Frozen -però sense la part de musical d'aquestes-, i en títols com les dues pel·lícules d'en Ralph o la de Big Hero 6, Raya i l'últim drac és, doncs, una pel·lícula força interessant que no crec que assoleixi la popularitat de les esmentades Frozen o de Vaiana, en part també per les circumstàncies en què ha nascut pel que fa a difusió del producte, però que pot apel·lar perfectament a un tipus de públic diferent, que no se senti atret, per sistema, per la imatge que sempre ha donat Disney, però sí per la de Pixar, i és evident que des de fa anys és aquest el referent de la companyia, amb l'avantatge que, en treballar en solitari, pot estampar-hi només el seu logotip. 




Potser també t'interessa...

Related Posts with Thumbnails