divendres, 7 de maig de 2021

Lectures: Utena

D'aquí a uns mesos tornarà a estar d'actualitat una obra que fa molts anys, concretament 21, es va començar a emetre en la seva versió animada en català al K3. Un anime popular i recordat amb afecte, que jo també vaig veure en el seu moment i que tenia component misteriós i una narrativa complexa que tot i així no afectaven la seva qualitat i el seu interès.

Doncs bé, se'n tornarà a parlar perquè n'arribarà una nova edició del manga -malauradament, altre cop només en castellà-, després que entre 2001 i 2002 se n'editessin els 5 volums que la formen. Fa uns anys vaig dedicar-li una entrada en un altre lloc, i la vull recuperar ara, perquè al capdavall el text és meu i de tota manera el reformulo per a aquest blog personal. 

Utena: la chica revolucionaria és un manga de Chiho Saitô i Be Papas publicat en forma de sèrie setmanal a la revista Ciao entre 1996 i 1998 al Japó, i que va tenir una adaptació a sèrie animada de 39 episodis, un llargmetratge animat, dos manga spin-off d'un volum cadascun i un videojoc per a la Saturn. 

Aquí ens va arribar el manga original, a més d'un que adaptava la pel·lícula, a més de l'esmentada sèrie, que sí que vam poder gaudir en català. Pel que fa al manga, però, en tinc una opinió força diferent

La protagonista de la història és la Utena Tenjô, una noia de 14 anys que va a una acadèmia d'elit i que duu un informe de noi, almenys a la part de dalt, i representa un rol de gènere que és inevitable que ens faci pensar en la Lady Oscar, de la magnífica La Rosa de Versalles

De petita, als 7 anys, va estar a punt de morir i un home la va salvar i li va llepar les llàgrimes, cosa profundament fastigosa que tot i així a ella l'ha fet somiar amb aquell príncep salvador, el "Príncep de les Llàgrimes", des de llavors. De fet, rebre'n cartes durant aquests anys hi ha contribuït. És per això que actua com ell, té una actitud tradicionalment masculina i vol salvar qui necessiti la seva ajuda. 

He dit que anava a una acadèmia d'elit, però hi va perquè és l'origen de les cartes que ha anat rebent del seu Príncep de les Llàgrimes, i allà hi coneix la misteriosa i taciturna estudiant Anthy Himemiya, a més de desfermar la passió de les alumnes femenines tant amb la roba de noi com quan, ocasionalment, es posa l'uniforme oficial previst per a les noies. 

Doncs bé, a l'acadèmia Ohtori, ja de per si elitista, hi ha un grup encara més selecte d'estudiants, el Consell, que fa ús d'unes instal·lacions exclusives i que celebra uns duels en què es disputa la Núvia de la Rosa, que és, efectivament, l'Anthy. El guanyador dels duels, en què acostuma a tenir avantatge el campió vigent, perquè de dins del cos de l'Anthy en surt l'Espasa de Déu, s'endú (o manté) la noia com a esclava. 

Així, el caràcter salvador de la Utena i la situació que es troba a l'acadèmia fan que, amb la voluntat de protegir l'Anthy, entri en aquesta dinàmica de duels per guanyar i actuar segons aquell ideal de comprar esclaus per alliberar-los que segur que ens ha passat alguna vegada pel cap. 

Però, és clar, a partir de llavors ha d'acceptar tots els desafiaments i guanyar-los perquè no li prenguin l'Anthy. L'objectiu de tot plegat és obtenir el poder per "revolucionar el món", un concepte abstracte que no s'acaba d'explicar, i a mesura que el manga avança malbarata espai amb històries protagonitzades per personatges secundaris -difícils de situar cronològicament respecte a la trama- i d'altres de curtes i més humorístiques on el pes el té el mico Chu-chu, mascota que viu amb la Utena i l'Anthy

Com a successió de combats, a l'anime n'hi ha més i tenen molt més atractiu en estar animats, és clar, però tampoc no és que a la sèrie de televisió la trama s'acabi entenent del tot, o si més no està oberta a interpretacions, com passa amb Evangelion

No és una obra senzilla d'entendre, ja dic ara que jo no en seguia gaire el fil, tot i que m'agradava, però el manga és encara més confús, i els simbolismes fàl·lics, incestuosos i abusius que hi trobem el compliquen. Per acabar-ho d'adobar, l'edició del manga no és de les millors que li he vist a Norma Editorial -tot i que entenc que eren els seus primers anys de volum japonès estàndard, format que li va costar adoptar-, amb algunes tintes massa fluixes i un horrible efecte moiré que si bé trobem en altres obres del seu segell encara ara, a Utena era constant. 

Un manga sens dubte emblemàtic de finals dels 90, que espero que millori l'apartat tècnic en aquesta nova i esperada edició -i, posats a fer, se'n renovi la traducció, però vists altres casos amb aquesta editorial no crec que s'hi destinin recursos-, però que pel que fa a la història a mi no em va agradar, no la vaig trobar fluida i és d'aquells casos en què trobo que l'anime és força millor. Tant és així que me la vaig acabar venent, un cop la vaig acabar de llegir. 

Per tant, personalment no la recomano, almenys en format manga. De tant en tant hi ha coses que no m'agraden, a mi, que m'ho empasso tot, i també ho he de poder dir.






 

divendres, 30 d’abril de 2021

Lectures: Dust 8

Llegir obres d'Osamu Tezuka, sempre és un plaer. Rellegir-les, també. Però hi va haver uns anys en què semblava impossible que poguessin arribar gaires coses inèdites, atesa la poca repercussió del manga clàssic al nostre mercat. Tanmateix, des de fa uns anys això ha canviat, i ara ja no sorprèn tant que surtin còmics signats pel Déu del Manga que no havien vist mai la llum traduïts al castellà. 

Per tant, els mangues d'aquest senyor que surten actualment sense que haguessin tingut edicions prèvies em fan una il·lusió especial, i avui toca parlar d'un altre títol que encaixa en aquesta descripció.

Dust 8, publicada originalment a la revista Shônen Sunday el 1972 i recopilada en dos volums que ens arriben directament en un llibre de tapa dura de 416 pàgines en el format amb què Planeta Cómic està publicant la resta de l'obra del mestre -excepte Adolf, que ara ho està fent en volums estàndard per primera vegada-, és un manga que m'ha anat agradant més a mesura que l'anava llegint. 

Partint d'una premissa de ciència-ficció una mica naïf, podríem dir, l'obra l'acaben conformant episodis autoconclusius que formen part d'una trama més gran. 

La història comença quan un accident d'avió en una illa misteriosa deixa 10 supervivents, que han pogut salvar la vida perquè els han caigut unes pedres que tenen propietats màgiques. El també misteriós senyor de l'illa ordena a un noi i una noia que estan conscients que entreguin aquestes pedres, i quan ho fan perden la vida. Tanmateix, els seus cossos són posseïts per una mena d'esperits, els kikimora, que s'hauran d'encarregar de recuperar les altres 8 pedres dels respectius supervivents, que per alguna raó donen nom al títol del còmic.

Sembla que els kikimora escollits són un matrimoni, de manera que ara que tenen aquests cossos actuen com a tal. Tot i així, mentre que ella vol fer-ne via i recuperar les 8 pedres com més aviat millor, ell s'estima més buscar la manera de guanyar diners per no haver de malviure mentre dura el procés.

Això provoca una mena de competència estranya, ja que ell ofereix als supervivents una manera de continuar vius a canvi de diners, si cal obstaculitzant els intents d'anar per feina d'ella, i acaba semblant que ell és el bo i ella, la dolenta, encara que tinguin el mateix objectiu final. 

Malgrat que tot plegat és, com deia, una mica ingenu, i hi ha moments en què com a lectors ens adonem que la situació es podria haver resolt de seguida sense sortir de l'escena inicial a l'illa o que la "competència" entre els dos protagonistes és força absurda, la trama es divideix en capítols dedicats a cadascun dels "Dust" i això permet a l'autor narrar les circumstàncies de cadascun d'ells, cosa que dona lloc a una obra episòdica que resulta d'allò més interessant.

Cada cop que els kikimora s'acosten a un dels supervivents veiem com aquests són plenament conscients que viuen gràcies a les pedres, de les quals no es pensen separar -quan se n'allunyen una mica comencen a trobar-se malament-, i la reacció de cadascun d'ells davant l'arribada dels missatgers de la mort i l'oferta que els fa el noi (que, per cert, no té nom, com tampoc la seva dona) és la gràcia de Dust 8, que en aquest sentit a mi m'ha recordat una mica, amb totes les enormes diferències que hi ha, la més moderna (i altament recomanable) Ikigami

És cert que alguns dels capítols són força més curts que altres -la quantitat de pàgines de cada capítol és irregular-, però els que són més llargs són tots interessants i ens mostren com els supervivents lluiten per fer realitat els seus desitjos o acabar alguna tasca pendent, més altruista o egoista, abans que els arribi una mort de la qual s'havien escapat una vegada, però que saben que no poden tornar a despistar. 

Com a resultat tenim el que en forma de sèrie animada (o d'imatge real) hauria estat la típica producció amb cas/enemic setmanal emmarcat en una missió general, però Dust 8 té una conclusió, encara que, sense voler entrar en spoilers, sigui tan artificial com coherent amb la ingenuïtat a la qual he fet referència diversos cops en aquesta ressenya.

Val a dir que originalment havien de ser 18 episodis, perquè els supervivents dels quals s'havien de recuperar les pedres eren 18, i l'obra, en si, va néixer com a Dust 18, però Tezuka es trobava en un moment de transició entre les seves obres per a públic infantil i l'enfocament al manga per a adults. 

Va ser un canvi que ara valorem i que sens dubte fa que se n'estiguin editant i reeditant obres, i que és indestriable del seu estatus com a autor de còmic, però que llavors el feia patir perquè el públic de l'època no ho va pair de seguida i aquesta obra, concretament, va ser cancel·lada. Sí, el Déu del Manga tampoc n'estava exempt, de les tiranies de les revistes japoneses. Per sort, de cara a la publicació en volums recopilatoris, l'autor va fer una sèrie de canvis argumentals, amb els canvis de dibuix associats, per donar coherència i un caràcter complet al manga que ens ha arribat ara. 

Un manga que, tot i les seves mancances -més que res, aquestes cosetes sobre les quals val més que no ens escalfem el cap si no volem trobar forats pertot arreu-, és força entretingut i ens mostra el patiment de persones amb les seves llums i les seves ombres quan s'enfronten a la mort, de manera que és un drama orientat al públic adult. 

Com a curiositat, el volum inclou, suposo que per decisió editorial perquè per la seva durada no hauria tingut cabuda de manera individual, una història independent anomenada Bakaichi, de 1971, protagonitzada per un noi que viu assetjat pels companys d'institut perquè és extremament baixet i sembla un nen, i que té lloc en un poble on es desenvolupa una trama fantàstica i sobrenatural amb evolucions una mica pertorbadores.

Per ser una història extra col·locada en aquest llibre com a possible única manera que veiés la llum, trobo que està força bé, i també és seinen, manga per a adults, encara que els seus protagonistes siguin estudiants d'institut. 

En conjunt, Dust 8 i aquest benvingut extra del final és un volum recomanable, encara que no sigui de les millors coses que va fer el prolífic Osamu Tezuka, i ja friso per veure què més ens arribarà del que és el meu autor preferit de manga.
 

 

  



divendres, 23 d’abril de 2021

Sèries: Narcos

La Màfia, i el crim organitzat en general, no específicament sicilià, és un tema que fa molts anys que m'atrau i sobre el qual m'informo a través de llibres de no-ficció, però que també em fascina en les seves representacions en el món de la ficció. 

Reconec, però, que de càrtels de narcotraficants a Amèrica vaig fluix, i és per això que m'ha agradat molt veure aquesta popular sèrie de Netflix que retrata, amb un nom curt, fàcil de recordar i prou descriptiu alhora, l'auge del tràfic de drogues a Colòmbia durant els anys 80 i la primera meitat dels 90. 

Narcos, creada per Chris Brancato, Carlo Bernard i Doug Miro, és una sèrie dramàtica de gènere criminal i voluntat biogràfica que es va emetre en tres temporades de 10 episodis cadascuna entre 2015 i 2017. Per tant, com es pot veure, no la vaig seguir al dia quan la van fer. En realitat l'havia començat fa molt de temps, però havia quedat penjada fins que, fa uns mesos, vaig decidir reprendre-la d'una vegada.

Les dues primeres temporades de la sèrie tenen com a protagonista i alhora enemic número u el líder del que es coneixeria com el càrtel de Medellín, en Pablo Escobar, figura històrica que en aquesta versió està interpretada pel brasiler Wagner Moura, que hi fa un paper espectacular, tot i que l'accent portuguès del seu castellà -après expressament per a la sèrie en pocs mesos- ens tregui una mica del personatge, de vegades.

Sense intenció de defensar-ne la figura, però mostrant les seves facetes més humanes perquè, al capdavall i com tothom, tenia les seves motivacions i preocupacions, la sèrie fa un seguiment de la seva trajectòria des que a finals dels anys 70 com a contrabandista fins que va començar a produir cocaïna, etapa en què té lloc el gruix de la sèrie i on el veiem convertit en un autèntic senyor de la droga. 

Veiem els seus violents enfrontaments amb les famílies rivals, la gestió del seu imperi i la relació amb els polítics corruptes en major o menor mesura, i també el seu vessant més humà, de pare de família i d'espècie d'heroi de les classes populars, així com també la seva decadència a mesura que la trama avança.

Una decadència buscada per la DEA, l'administració de control de les drogues dels Estats Units, que s'hi involucra perquè el tràfic de cocaïna està fent estralls al seu territori, i les figures que encapçalen una operació agònica, que sembla que no acabi mai per culpa de la profunda corrupció de les autoritats colombianes, són els dos agents que veiem a la imatge.

A l'esquerra tenim en Javier Peña (Pedro Pascal, actualment protagonista de The Mandalorian i vist també a Wonder Woman 1984 i en alguns episodis de Game of Thrones), policia de Texas que domina el castellà i que té una ferma determinació a acabar amb l'enemic, la mateixa que el seu company Steve Murphy (Boyd Holbrook), en aquest cas estatunidenc angloparlant que, tot i la seva fermesa, pateix perquè la tasca és més perillosa del que s'havia pensat i l'amoïna la seguretat de la seva dona.

La decadència d'en Pablo Escobar és també fruit dels esforços dels seus rivals més grans, el càrtel de Cali, liderat pels germans Rodríguez, que durant la segona temporada es conjura per destronar l'encara rei del narcotràfic, i que a la tercera adquireix el protagonisme absolut. 

Aquest canvi, que inicialment podria refredar l'interès de l'espectador per la sèrie, es gestiona de manera magistral precisament en introduir els nous personatges durant la segona temporada, i ben aviat les seves circumstàncies -concretament el pla de rendició pactat amb el govern, amb un període de gràcia de 6 mesos que dona tot el joc del món per als crims que cometran- ens faran oblidar, gràcies a la manera com estan explicades i les interpretacions dels actors i les actrius, que no fa gaire estàvem enganxats a la història d'Escobar.

Parlant d'interpretacions, una de les més destacades és la del personatge d'en Jorge Salcedo, el cap de seguretat del càrtel de Cali, interpretat pel galaico-suec Matías Varela i un personatge amb què ens podem identificar ràpidament perquè és, en essència, un bon paio que ja es veu que no vol continuar col·laborant amb l'organització criminal, però que hi està obligat.

En convertir-se en un protagonista inesperat, encara que els "bons" continuen sent els de la DEA, acaba sent el personatge que seguim i les decisions que pren fan que patim -o almenys a mi m'ha passat- a uns nivells que no m'esperava pas. 

Narcos té un seguit de particularitats que la fan destacar com a sèrie, començant perquè està basada en fets reals, tot i que -ja ho adverteix al principi de cada episodi- amb llicències per motius dramàtics, raó per la qual de tant en tant mostra imatges d'arxiu sobre els esdeveniments de la realitat, i sobretot perquè, tot i ser una producció almenys en bona part estatunidenca, està rodada sobretot en castellà

Per a l'espectador dels Estats Units deu passar desapercebut el fet que el domini del castellà, la dicció i el dialecte que correspondrien a la localització de la sèrie canvia força de personatge a personatge, però és normal. Si se sap castellà, i sobretot si s'és colombià, crida més l'atenció. Tot i així, la quantitat de metratge rodat exclusivament en aquest idioma és sorprenentment alta, amb l'anglès reservat per als agents de la DEA (que també fan la narració en off) i, de tant en tant, converses entre personatges que tenen el castellà com a llengua materna, suposo que per algun motiu de quotes d'anglès per complir. 

Al capdavall, els estatunidencs no són gaire amics dels subtítols, tenint com tenen una llengua tan poderosa internacionalment. Ja se sap: qui té com a llengua materna un idioma que entén moltíssima gent sol tenir poca tendència a voler saber res de les altres.

En definitiva, Narcos és una sèrie d'allò més interessant, que pot tenir moments més lents i feixucs, però que en general sap dosificar el ritme i els esdeveniments per atrapar-nos i explicar-nos un conjunt d'històries reals -malgrat les llicències que es pren-, de manera que posa a l'abast del públic general una part tràgica de la història contemporània.

A partir d'aquí, el que havia de ser la seva quarta temporada es va independitzar com a spin-off i es va convertir en Narcos México, ambientada als anys 80 i que espero poder veure i comentar algun dia, d'aquí a un temps, aquí.

 
 

 


Potser també t'interessa...

Related Posts with Thumbnails