Lectures: One Piece - vols. 5 a 8

Fa uns mesos us vaig portar les meves impressions de la primera saga de One Piece, un manga d'una popularitat i un èxit inqüestionables i trencadors de rècords, però en el qual jo mai m'havia endinsat, i que només havia tocat breument molt al principi de la seva primera edició en castellà i, per motius de feina, de manera dispersa.

Però ara que n'ha sortit l'edició en català i en volums triples directament, he tingut l'oportunitat de posar-m'hi seriosament i, després d'haver escrit sobre els quatre primers volums triples, els corresponents a la saga d'East Blue, he decidit fer el mateix amb la següent, la d'Alabasta, que abarca els volums originals 13 a 24 i, per tant, del 5 al 8 d'aquesta edició.

Un cop formada la tripulació bàsica de la banda del Barret de Palla, aquesta s'endinsa al mar Grand Line a la recerca del somiat tresor One Piece que dona nom a la sèrie, i després d'algunes parades on es continua ampliant amb un personatge emblemàtic que les poques i disperses vegades que l'havia vist sempre m'havia fet molta gràcia, el bufó ren antropomòrfic Tony Tony Chopper, els protagonistes es topen amb un sindicat criminal anomenat Baroque Works, amb què l'autor aprofita per fer desfilar una bona colla de personatges i poders extravagants que seran els rivals d'en Ruffy i els seus durant tota la saga.

El nom d'aquesta, de fet, ve del regne que els criminals volen controlar tot escampant-hi la zitzània, una manipulació política en tota regla que provoca una guerra civil. 

Un dels membres dels Baroque Works és, en realitat, la princesa d'Alabasta, la Nefertari Vivi, de caràcter pacifista i que té com a objectiu que l'exèrcit rebel i el del seu pare, el reial, no es trobin i la batalla resultant destrueixi el país.

La Vivi esdevé un membre més de la colla i el segon personatge femení del repartiment principal, si més no temporalment, i aviat veurem com no és la típica princesa que cal protegir -que també-, sinó que té moltes coses per aportar.

Amb tota aquesta aventura, a més de conèixer personatges nous, tant d'enemics com d'aliats -però més secundaris-, uns de més memorables i carismàtics que altres -però que, per la longevitat de l'obra i pel que he dit més d'un cop que l'he tocat una mica per motius de feina, sé que tornarem a veure en alguna altra saga-, ens fem un tip de veure combats trepidants, atacs especials esbojarrats i amb noms cridaners, i litres de sang.

Ja ho vaig dir a la primera ressenya, però aquí la cosa va a més: els personatges, sobretot els protagonistes, pateixen unes ferides esfereïdores, letals de necessitat, però la màgia del còmic fa que recuperar-se'n sigui pràcticament bufar i fer ampolles. No podem donar ningú per mort, ni els més forts ni els que normalment no lluiten però aquí recorren a la violència encara que no se'ns haguessin donat pistes que hi estaven capacitats, i també quan no ho estan gaire, no ens enganyem, perquè també veurem lluitar en Chopper.

Malgrat aquesta violència, acompanyada del corresponent dramatisme i les frases lapidàries, en aquesta saga hi continua havent lloc per a l'humor, amb els gags recurrents de la banda del Barret de Palla i els nous que s'estableixen amb les dinàmiques entre el repartiment creixent, però també per a les emocions.

El final estricte de la saga, que es difumina quan s'enganxa amb el preludi del que serà la propera, és un moment lacrimogen que em fa l'efecte, des del desconeixement, que es recorda com una de les escenes més emblemàtiques d'un manga llarguíssim i on, sens dubte, hi ha d'haver molta competència en aquest sentit.

El manga, amb aquesta aventura prou llarga per si mateixa, es consolida, tal com ho fa la fama d'en Ruffy i la seva banda entre els pirates i la Marina, i si bé em vaig prendre els 4 volums anteriors (12 d'originals) com una prova per decidir si m'hi quedava o no, parafrasejant la famosa cita de la pel·lícula Django, de Quentin Tarantino, si amb aquella primera saga One Piece tenia la meva curiositat, amb la segona ha aconseguit la meva atenció.

 

 

 

 

 

Lectures: Blue Fighter

El mestre Jirô Taniguchi és un autor de què he parlat diverses vegades en aquest blog, on he escrit ressenyes sobre els seus encantadors relats de vida quotidiana, contemplativa, etc. com El gourmet solitario o Furari, a més d'alguna obra amb una mica més de fantasia, però molt emotiva, com Barri llunyà o El almanaque de mi padre, un dels meus mangues preferits.

El manga que porto avui al blog és molt diferent, cosa que ha fet molt interessant aquest retrobament amb l'autor, encara que part de la culpa la té el fet que aquest cop no n'és pas ell, el guionista, sinó que s'encarrega només de l'apartat gràfic, com passava amb Hotel Harbour View. 

Com ja es veia en aquella obra, a Blue Fighter el dibuix del mestre Taniguchi és diferent del seu inconfusible estil posterior, més realista i detallat en comptes de la línia més clara de les obres per les quals el recordem, que recordem que escrivia ell mateix i eren més contemplatives, reflexives i nostàlgiques.

En aquest estil més antic -l'obra és de 1980- demostra la seva gran capacitat per dibuixar cares diferenciades entre si i de diverses ètnies, a més de vehicles i escenaris amb gran realisme, si bé depèn de la proximitat dels plans.

Però bé, ara toca parlar de la història, i és la d'en Reggae, un boxador japonès alcohòlic i amb un registre de victòries i derrotes desfavorable que crida l'atenció d'en D'Angelo, un promotor estatunidenc sense escrúpols que vol aprofitar la combinació de la irregularitat del púgil i la seva tremenda potència i agressivitat per fer calés.

Tot plegat, amb un to que ens pot recordar mangues de l'època com els del duet Buronson i Tetsuo Hara o els de Ryōichi Ikegami, amb molta violència i testosterona. En aquest cas, però, és un volum autoconclusiu, i per a mi aquesta durada no fa cap favor a la història.

Potser és un problema d'un estil narratiu i uns diàlegs críptics, que no ens ho donen tot mastegat, però la meva impressió general és que hi havia potencial per fer una història més llarga i desenvolupar més els personatges, perquè hi ha coses que queden a l'aire, sobretot la insinuació d'un passa tèrbol del protagonista, i diàlegs que no he acabat d'entendre en el context.

És com si faltés una mica més d'informació i s'hagués volgut condensar en un número de pàgines acordades un relat que donava per a més, però m'ha deixat amb gust de poc.

Lectures: Els barrufets - àlbums 19 i 20

Com ja sabeu, escric entrades ressenyant àlbums dels barrufets de dos en dos, i m'he adonat amb estupefacció que no vaig arribar a parlar dels números que us porto avui, tot i que juraria que ho havia fet. Potser em va enganxar en un moment en què ja tenia moltes altres coses sobre les quals escriure i em va passar per alt, i em fa ràbia perquè ara he estat força dies sense publicar perquè precisament no tenia, o això em pensava, material. 

Però bé, al capdavall són còmics de fa dècades i tampoc és que es trenqui el factor actualitat. Procedeixo, doncs, i ja em disculpareu si se'n ressent la ja de per si baixa qualitat analítica, a parlar d'aquests dos àlbums que s'havien escolat. 

Comencem amb El barrufet salvatge, un àlbum de 1998 amb dibuix d'Alain Maury i guió de Thierry Culliford i Luc Partoens, el mateix equip que s'havia fet càrrec dels dos volums anteriors, que eren els primers que es feien des de la prematura defunció del pare dels personatges, Peyo.

En aquesta original aventura ens trobem amb l'aparició, després d'una catàstrofe que fa que els barrufets hagin d'allunyar-se més que mai per aconseguir provisions, d'un barrufet salvatge -una referència a Tarzan, llegeixo- que ha crescut pel seu compte sense conèixer mai la resta de la vila. Una història que expandeix l'univers de l'obra d'una manera força interessant i en què totes dues parts han de fer un esforç d'adaptació per trobar punts en comú, amb un Gargamel que té tan mala sort que gairebé ens fa pena i tot.

Els mateixos guionistes i dibuixant s'encarregarien de L'amenaça dels barrufets, de 2000, en què les disputes entre els habitants de la vila els barrufets queden en suspensió quan són amenaçats per un altre poblat de barrufets en el que aparentment és un nou descobriment de barrufets desconeguts, però que en aquest cas són rèpliques malvades, i liderades per un Gran Barrufet dictador, dels personatges que ja coneixem.

La resolució de tot plegat, o més ben dit la causa de tot plegat, és un pla que se surt de mare, però almenys serveix per aconseguir l'objectiu d'unir uns barrufets entre els quals creixia la discòrdia.

Ens trobem amb dos àlbums en què els barrufets exploren nous terrenys, les idees són fresques -si bé, recordem, al primer àlbum ja coneixíem unes versions diferents d'aquests simpàtics éssers- i mantenen l'obra viva i interessant, que entrant en la seva cinquena dècada té molt de mèrit. No totes ho aconsegueixen, i el relleu obligat per les circumstàncies no va fer pas que l'obra se'n ressentís.