Sèries: The Testaments

Tot i que The Handmaid's Tale em va agradar molt, i crec que és una d'aquelles sèries que es recordaran durant anys, i fins i tot es tornaran a recomanar quan la gent ja deixi de parlar-ne, he de reconèixer que després del seu final més aviat obert almenys en un tema molt important no em vaig informar de si hi havia plans de tancar la història del tot.

De fet, tot i saber que venia d'una novel·la de Margaret Atwood, ni tan sols vaig investigar si podia llegir-ne alguna mena de continuació. Els mesos van passar i, gairebé un any després, al maig d'aquest 2026, vaig descobrir que se n'estrenava la seqüela a la televisió. I és d'aquesta que us vull parlar avui, tot i que només se n'ha fet, de moment, una temporada de 10 episodis.

The Testaments, creada per Bruce Miller, responsable ja de l'altra sèrie, és el nom d'aquesta continuació que fa un canvi de perspectiva i, després del fructuós atemptat del final de la primera sèrie, ens porta a una Gilead on hi ha hagut alguns canvis i en què, passats quatre anys, aquelles nenes segrestades i assignades a les famílies dels comandants ara són adolescents i un percentatge d'elles tenen la regla, cosa que dona esperances a la dictadura teocràtica pel que fa a la natalitat, tan afectada per la caiguda de la fertilitat segons l'escenari establert per la història de la sèrie original.

Ara, doncs, ja no es fa servir el sistema de criades, sinó que s'emparella les noies -anomenades Prunes pel color de l'uniforme que duen-, que biològicament ja estan preparades per ser mares, amb comandants que són, en molts casos, dècades més vells que elles. 

Així, veiem una altra història de brutal explotació de les dones d'aquest règim, però ara canviant les dones de fertilitat comprovada per les potencials mares, amb l'agreujant que són pràcticament nenes, per molt que la menstruació en les circumstàncies d'aquest món es produeixi més tard. 

Evidentment, se les ha criat amb l'objectiu vital de ser mullers d'un comandant i amb la religió com a columna vertebral del tot, de manera que no s'han qüestionat mai si el que estan vivint és normal o correcte. Qualsevol desviació del comportament previst o qualsevol expressió d'un dubte és tallat de soca-rel, amb mètodes també brutals segons el cas.

En aquest context, tenim un grup de personatges al voltant dels quals gira la sèrie, però en destacarem dos que són les coprotagonistes.

Comencem amb l'Agnes MacKenzie (Chase Infiniti), que no és altra que la Hannah de la primera sèrie, la filla de la June Osborne, que s'ha fet gran i ara sí que ha oblidat del tot els seus orígens, atesa l'edat a què la van arrencar de la seva família i la van donar a una altra i els anys que han passat.

L'Agnes és una noia exemplar, obedient i bona amiga, però a mesura que avança la temporada la veiem qüestionar-se coses, descobrir que el sistema té grisos tirant a negres, i també que li agradaria tenir alguna cosa dir en l'elecció de la seva futura parella. 

I també tenim la Daisy (Lucy Halliday), una Perla, noies de blanc que venen de fora, que han conegut el món "lliure" però que han mostrat tant d'interès i fervor per la filosofia de Gilead que les han reclutat. En el cas de la Daisy, però, aviat sabem que es tracta d'una espia enviada per Mayday, l'organització que opera des de l'estranger per derrocar Gilead.

El cas és que l'assignen a l'Agnes perquè aquesta la guiï i la converteixi, amb el temps, en una més de les noies, circumstància que després descobrirà que ha estat pràcticament cosa del destí. Les acompanyen, en papers secundaris, noies amb caràcters i esperances diferents, entre les quals destaquen la Becka (Mattea Conforti), millor amiga de l'Agnes i secretament enamorada d'ella; la Shunammite (Rowan Blanchard), una noia pagada de si mateixa que veu com s'està quedant enrere en això de la "transformació en dona"; i la Hulda (Isolde Ardies), la més ingènua de la colla.

La formació d'aquestes noies és a càrrec de les "tietes", liderades per la incombustible Lydia (Ann Dowd), personatge que roman de la sèrie anterior i que, com llavors, té un comportament aparentment neutral i unes intencions que no acabem de conèixer del tot, cosa que la fa tremendament interessant.

En aquesta nova sèrie, però, coneixem coses del seu passat i de com va arribar a entrar a l'organització, una capa de profunditat molt encertada que acaba de caracteritzar aquest personatge no sé si entranyable, però que mai podem odiar del tot.

Hi ha alguna vella cara coneguda més, en aquesta temporada, però com que no vull fer spoilers considero que ja he fet unes pinzellades del que promet ser una seqüela més que digna, i espero que per fi tinguem totes les respostes que ens falten i quedin tots els caps ben lligats.

 

 

Lectures: Astèrix a Lusitània

Els fans de les aventures d'Astèrix ja sabem que cada dos anys en surt un àlbum nou, després del relleu artístic forçat per la mort d'Uderzo, i el 2025 vam arribar a la setena entrega d'aquesta nova etapa que començava el 2013 -per tant, ja no tan nova-.

Tanmateix, no va ser fins al meu aniversari el passat mes de març que me'l van regalar, i l'he tingut a la tauleta de nit des de llavors a l'espera que li arribés el moment, i el moment ha estat ara. Per tant, passo a fer-ne, com sempre, la meva humil crítica.

Astèrix a Lusitània és com es diu el 41è àlbum d'Astèrix, i aquest cop compta amb el guió de Fabcaro per segona vegada i al dibuix s'hi manté, des de 2013, Didier Conrad. I, com és tradició, després de l'aventura anterior a "casa" (tot i que ja vaig dir que tenia una mica de viatge, també), tocava un nou viatge d'aquest duet (trio, no ens oblidem de l'Idèfix!).

Aquesta vegada toca anar a la versió Astèrix de Portugal, una Lusitània que si l'hem visitat alguna vegada en temps moderns ens arrencarà més d'un somriure amb els seus tòpics exagerats -el pessimisme, la tristor dels fados, l'obsessió amb el bacallà...- i alguna referència més turística. 

La premissa, en aquest cas, és l'arribada d'un lusità que havia sortit brevíssimament a La residència dels deus (1971) i que, tot recordant els nostres intrèpids gals, s'acosta al seu llogaret i els demana ajuda per rescatar un comerciant injustament acusat d'intentar enverinar el Cèsar i empresonat per aquest motiu.

L'Astèrix i l'Obèlix, que no necessiten que els empenyin gaire a l'hora de viatjar i ajudar tot aquell que els necessiti, accepten l'encàrrec i se'n van cap al sud-oest d'Europa per rescatar l'home, víctima d'una complexa i rebuscada -i alhora potser agafada pels pèls, també us ho dic- conxorxa del seu competidor, propietari d'una marca que llegeixo que havia sortit a Astèrix a Itàlia -no vaig caure en la referència, sincerament, perquè han passat ja uns quants anys-, i el corrupte governador de província lusitana.

La missió, en tot cas, requereix una infiltració per part dels nostres amics, i ja ens podem imaginar que no serà fàcil, perquè si bé el menut Astèrix és molt espavilat, l'Obèlix diguem que... té molta força. El veurem rondinar pels canvis que aquest viatge suposa en la seva alimentació i fins i tot el seu aspecte, però a l'hora d'estomacar romans tots dos formen un duet inigualable.

En definitiva, un nou àlbum de les aventures de l'Astèrix que val la pena llegir, que toca temes com el comerç globalitzat i que ens fa somriure més d'un cop amb el seus gags habituals, el seu humor, les picades d'ullet en forma de noms amb referències d'actualitat o còmplices amb el lector -aquí cal dir que hem d'aplaudir, com sempre, la traducció, que en aquesta ocasió s'ha empescat coses com el traïdor Botiflés- i de cares de personalitats de la vida real, i les situacions absurdes en què es troben sovint els protagonistes. 

Celebro que l'etapa posterior als autors originals d'aquesta llegenda del còmic francobelga continuï amb tan bones idees i una periodicitat que el mestre Uderzo no va poder mantenir, i amb la broma ja van 7 àlbums d'aquest nou Astèrix que es veu fresc, però que alhora no trenca del tot amb el clàssic ni en l'estil gràfic ni en l'humorístic.

 

Cinema: Toy Story 5

D'un temps ençà, ja ho he dit més vegades, i no només en l'àmbit del cinema, hi ha la tendència de recuperar franquícies adormides, fer reboots i també seqüeles innecessàries, però si les coses es fan bé poden aportar.

Toy Story 3 va ser un fenomen que va arribar a l'extrem de guanyar l'Oscar a la millor pel·lícula animada, però també estava nominada a la categoria general, cosa que és una fita. Era un film excel·lent, un tancament rodó per a una història que ens havia acompanyat en tres entregues durant 15 anys. I ara ens trobem 16 anys després amb la seva cinquena entrega.

Toy Story 5, estrenada aquest juny, està dirigida per Andrew Stanton, que ja havia dirigit la també innecessària però interessant quarta entrega el 2019, i havia estat un dels guionistes de les dues primeres pel·lícules. En aquesta, a més, la història i el guió són també seus. 

Faig servir termes que poden fer pensar que veig aquestes noves pel·lícules amb escepticisme o negativitat, però no és això el que vull transmetre. El que vull dir és que la història estava acabada amb el tercer film, amb aquell final tan emotiu que confesso que em va fer plorar quan el vaig veure en el seu moment, i que repassant-la amb els fills fa poc en preparació per aquesta nova estrena hi va haver un tens estira-i-arronsa entre les intencions de la pel·lícula i la meva voluntat de mantenir-me impassible. Aquest cop vaig guanyar jo. Però són històries emotives, perquè jo soc molt reticent a llençar o donar joguines, i la saga Toy Story toca temes molt sensibles per a mi en aquest sentit.

En aquella tercera pel·lícula hi va haver un relleu de protagonista humà, ja que la Bonnie va rebre la donació de les joguines d'un Andy que se n'anava a la universitat, i ja se sap que als Estats Units implica anar-se'n de casa segurament per no tornar-hi mai més, un trencament amb el passat que em pot arribar a fer mig entendre que en aquest context cultural concret abandonis les teves joguines. 

A la quarta entrega ja teníem només la nena, una mica més gran, i a la cinquena ja està establerta com a propietària (o "nena", com en diuen les joguines) d'aquesta colla tan simpàtica que coneixem des de 1995, amb les seves incorporacions i baixes. 

El cas és que a Toy Story 5 la Bonnie té vuit anys i viu en una època en què els aparells electrònics, com al món real, ens han envaït i també han pres possessió del temps lliure de la canalla, de manera que la protagonista és l'única nena del veïnat que encara juga amb joguines... fins que arriba la pressió de grup. 

Veient que li costa fer amics, els seus desesperats pares prenen la decisió de regalar-li una tauleta infantil, anomenada Lilypad, amb què a banda de distreure's pot xatejar amb altres nenes i sentir que forma part d'un grup.

Com podíem esperar els adults, i descobrirà -esperem- l'audiència, això té unes conseqüències nefastes per a les relacions humanes tradicionals que no cal que repassem aquí. A partir d'aquí fa la sensació que el film esdevindrà un relat propagandístic en contra de les joguines electròniques, però no cal que patim, perquè després s'introdueixen els matisos, la redempció i la conciliació, a més que els aparells que hi surten també adquireixen vida pròpia quan no els miren els humans, i tenen la seva història i els seus processos d'obsolescència i abandonament, per bé que el guió ens demana un salt de fe a l'hora de presentar la connectivitat com una mena de màgia intergeneracional que sabem que no existeix.

Recuperant la qüestió dels relleus, a Toy Story 5 en Woody torna a aparèixer -un altre salt de fe, atès que el final de la quarta pel·lícula era un altre emotiu comiat, en aquest cas d'ell respecte a la resta de joguines-, però la protagonista aquest cop és la Jessie, que porta des de la segona pel·lícula negant-se a acceptar qualsevol mena de canvi -aquesta és de les meves-, i la cinquena, a banda de ser, de manera comprensible, una estirada de xiclet per fer més calés amb un producte que saben que funcionarà amb l'excusa argumental del canvi de paradigma en el joc -que està prou bé, compte-, ens ofereix un emotiu tancament també a la història persona de la vaquera de drap. 

Com es podia esperar d'un film de la saga, i de Pixar en general, tenim una aventura divertida per als infants (no cal dir que les joguines de sempre tenen la seva intrahistòria i ens arrencaran més d'un somriure amb les seves noves preocupacions), amb missatge per si té la fortuna d'arribar-los, i una lectura diferent per part del públic adult, que se sent identificat amb aquests canvis associats a les etapes de creixement, amb la nostàlgia derivada de deixar enrere el passat però mirar-lo de tant en tant, i a l'evolució de la societat lligada a la de la tecnologia. Per a mi, doncs, tot i que el film no calia, val la pena. 

Hi haurà una sisena part? Ja no m'atreveixo a dir ni que sí ni que no. La història de les joguines continua viva després de 31 anys, així que... per què no? De moment, pel que acabo de llegir mentre redacto aquesta entrada, el senyor Stanton diu que té pensada una trilogia per a la Bonnie, com la va tenir l'Andy, així que podríem veure una Toy Story 6. La qüestió és quan.