Sèries: Salvador

Quan vaig veure pòsters promocionals d'aquesta sèrie a les marquesines de bus vaig pensar que era la típica sèrie espanyola de moda que, em sap greu dir-ho, no em sol atraure. Tanmateix, un dia, després de veure un capítol d'alguna altra cosa, vaig voler mirar tràilers i un va ser el de la producció que avui us porto, i sense saber-ne res prèviament em va cridar l'atenció pel tema.

No era una sèrie sobre conductors d'ambulància com es podria pensar pel pòster, sinó que retratava un drama de carrer, amb joves esgarriats, que vaig trobar que podia ser interessant, i que avui us la porti al blog vol dir que, efectivament, l'he vist sencera. 

Tampoc era gaire difícil, perquè Salvador, creada per Aitor Gabilondo i dirigida per Daniel Calparsoro, és una minisèrie de 8 episodis que es va estrenar al febrer, i que té com a protagonista un home amb el mateix nom i una vocació que hi coincideix, en ser metge, però que per circumstàncies que passarem a explicar a continuació la vida l'ha tret de l'aparador i l'ha posat a treballar a les trinxeres. Ja aviso que, per la naturalesa de la trama, hi ha un punt en què he de fer un spoiler gros, però també és veritat que al tràiler es mostra, perquè és essencial.

El seu protagonista és en Salvador, interpretat per en Luís Tosar, cap de cartell d'una sèrie en què veiem altres cares conegudes fins i tot per als que, com jo, estem força desconnectat del món del cinema i la televisió de producció espanyola.

Ell és metge, però l'addició a la beguda i el joc van fer que perdés la família i la feina, i ara intenta tornar a començar com a conductor d'ambulància, ja lluny de les seves addiccions i destrossat per dins per les conseqüències de les seves decisions.

La seva filla és el seu gran penediment, ja que per culpa de tot plegat estan distanciats i ella no vol saber res d'ell, però per acabar-ho d'adobar, s'ha fet amb males companyies.

És la Milena (Candela Arestegui), que s'ha fet neonazi i treballa en un bar conegut per ser la seva base d'operacions. Malgrat els intents d'en Salvador d'allunyar-la d'ells, té tan poca influència sobre la seva filla que ha de veure, amb desesperació, com continua formant part d'aquesta banda anomenada White Souls.

Com es podia esperar, aquest grup es dedica a activitats il·legals per finançar-se i poder defensar postures relacionades amb el seu ultrapatriotisme i la seva xenofòbia, i aprofita l'excusa, a la sèrie, de l'arribada dels seguidors radicals de l'Olympique de Marsella a Madrid per jugar un partit de Champions contra el Reial Madrid, per organitzar una esbatussada amb els àrabs.

En els primers compassos de Salvador tot sembla una mica massa simplista, i com que s'evita esmentar el nom complet dels equips de futbol esmentats, fa la sensació que no es vol mullar gaire, però aviat veurem com la trama es posa més profunda, retrata problemes endèmics i, pel camí, no s'està de mostrar la brutalitat de tot plegat, començant per [avís d'spoiler!] l'explícit assassinat de la Milena. 

La natural desesperació davant la mort d'un fill, especialment en aquestes circumstàncies i sabent que la seva relació mai podrà ser reparada, dona pas en el personatge d'en Salvador a una freda determinació de saber la veritat sobre la mort de la Milena, i per fer-ho deixa de banda la seva ideologia progressista i comença a buscar respostes en els companys de la seva filla, que pensen en una venjança que serveix també els interessos xenòfobs, i que tot sigui dit, tenen un sentit de la comunitat que pot resultar comprensiblement atractiu per als joves esgarriats que deia.

I a partir d'aquest acostament podem veure la part més humana d'aquests personatges que durant el primer episodi eren simples neonazis.  

Això està especialment exemplificat en el personatge de la Julia (Claudia Salas), l'altra noia del grup, amb qui a mesura que avança la sèrie s'estableix una mena de relació paternofilial postissa, i és que es tracta d'un personatge més fràgil del que podia semblar al principi.

La Julia va començar a anar amb els White Souls per despit, ja que els seus pares, d'ideologia esquerrana, no van estar prou per ella i ara fa uns anys que van trencar relacions. Té una filla petita, que ara està en un centre d'acollida a causa de la pertinença de la noia a aquest grup ultradretà.

D'això se n'aprofita la inspectora Sonia Martín (Patricia Vico), que l'obliga a fer d'informant, d'espia, de talp, fent-li xantatge amb la nena i assegurant-li que si col·labora li arreglarà la situació.

La Martín és un personatge una mica ambigu al principi, i intenta aturar els peus d'en Salvador dient-li que no es fiqui en assumptes que li van grans, però després veiem com és una de les poques policies no corruptes que surten a la sèrie, i que va contracorrent, amb conseqüències potencialment negatives per a ella. 

He dit més amunt que Salvador humanitza aquests personatges neonazis, i és veritat. No ho dic com una cosa dolenta ni ha de ser així. Dins d'una ideologia amb què no tenim per què combregar ni deixar de rebutjar pel seu vessant contrari als drets humans, al final són persones a les quals la vida ha conduït cap aquí, cadascuna amb una història i amb algú que l'ha manipulat per acabar on és ara. I, com ja se sap si es coneix una mica com funciona aquest món, els qui mouen els fils d'aquests titelles no són caps rapats ni duen cap mena de tatuatge ni indumentària nazi.

En aquest grup dels White Souls veiem personatges, a banda dels esmentats, com en Nacho (César Mateo) que era el xicot de la Milena, l'estrany Mateo (Richard Holmes), veí i amic de tota la vida de la noia, o la Carla (Leonor Watling, un altre dels grans noms), una mena de matriarca que porta el bar i sedueix en Salvador en més d'un sentit per aprofitar la seva imatge de pare desposseït de la seva filla per als interessos de la banda. També cal esmentar els companys de feina d'en Salvador, especialment la Marjane (Fariba Sheikhan), que li fa costat tot i veure com se salta tota mena de protocols per la seva missió personal.

En el tram final, Salvador es va posant cada cop més interessant i fuig dels blancs i negres amb què semblava que havia començat, i tot i que hi passen coses previsibles o poc plausibles, al final és prou entretinguda i convida a reflexionar sobre la diferència entre la veritat i el que diferents interessos ens volen vendre que ho és. També és una sèrie sobre l'abandonament, la mala presa de decisions i la importància des les xarxes de suport. Val la pena.  

 

 

Coses que m'hauria agradat veure a Bola de Drac

Ara que porto uns dies sense publicar res al blog, o si més no més dies del que és habitual, perquè tampoc tinc cap ressenya de cap mena pendent d'escriure, se m'ha acudit un tema dels que em van bé en aquests casos i que, al capdavall, acostumen a tenir més visites que els altres.

He parlat de moltes coses relacionades amb Bola de Drac al cap dels anys, però de tant en tant se me n'acut alguna altra, i avui he pensat que podria compartir amb vosaltres coses que no es van veure a l'obra d'Akira Toriyama, com a mínim al manga, perquè les pel·lícules les tinc menys controlades i, al capdavall, no formen part del cànon.  

Comencem per una que he pensat sempre, i és que en Goku i en Chaoz no es van enfrontar mai, i és una cosa que m'agradaria veure i que, de fet, es pot fer en diversos videojocs de lluita, com es pot veure a la imatge que he agafat d'exemple.

De fet, no tinc constància que aquests dos personatges hagin arribat mai a parlar directament, i l'única referència a una possible amistat entre ells que em ve al cap és quan, en un dels cops que en Goku clava a en Nappa quan arriba a l'erm en què els guerrers de l'espai lluiten contra els guerrers Z, el protagonista de la sèrie diu que és per en Chaoz. Suposo que són "amics d'un amic", com una mena d'amics de segon grau, o potser allò que segur que tots ens hem trobat algun cop, i és que dins d'una colla una mica gran, sempre hi ha algú amb qui ens fem menys i que ens resultaria fins i tot una mica incòmode fer alguna cosa junts sense la presència de cap altre membre.

En Trunks de 8 anys va participar en un Gran Torneig de les Arts Marcials, concretament el 25è, i de fet el va guanyar, però va ser a la categoria infantil i a mi el que m'hauria agradar veure és l'"original", el primer que vam veure, el del futur, lluitar en un d'ells. I no, no em serveix el Joc d'en Cèl·lula, on més que participar-hi va acabar implicat en una batalla campal. 

Les circumstàncies no eren les més favorables, ell visitava el present dels protagonistes breument i en moments comptats i crítics, fora de la pau necessària perquè se celebrés l'esdeveniment, que tot i així de tant en tant es va continuar duent a terme, d'aquí que el 24è el guanyés Mr. Satan. Però bé, per una raó o una altra, em quedo sense veure en Trunks, el normal, el seriós, no el pallasso, participant en un Tenkaichi Budôkai. 

Sabem que en Krilín va aconseguir conquerir el cor de l'A-18, i encara que pel tipus de manga que és i el públic al que va adreçat és comprensible que no ens n'expliquessin els detalls, la parella era tan improbable que m'agradaria molt saber alguna cosa més sobre com aquest voluntariós però físicament poc atractiu personatge va fer que la bella androide es fixés en ell com a home. El moment que el va començar a mirar amb uns altres ulls. I no, no crec que fos pels gestos bondadosos que va mostrar amb ella quan la ginoide encara estava amb la mentalitat assassina amb què la vam conèixer.

També m'agradaria saber com va anar el tema de la Bulma i en Vegeta, més enllà de l'impacte argumental. Ens deia el Trunks del futur que sa mare es va fixar en el príncep dels guerrers de l'espai perquè el veia molt sol, i també sabem que es va cansar de les infidelitats d'en Yamcha, però encara que m'ho imagino com un tema més passional que romàntic, m'agradaria veure en Vegeta acceptant les propostes del primer personatge femení de Bola de Drac.

Tornant al tema del Gran Torneig de les Arts Marcials, si bé és cert que se'ns ha dit, o bé dins de la sèrie o bé en materials relacionats amb ella i gràcies als càlculs i les deduccions dels estudiosos, que la 20a edició, la que va immediatament abans de la primera que se'ns mostra, la va guanyar el Rei Xapa, però em faria gràcia veure algun spin-off de com va ser aquell torneig.

De fet, de més campionats anteriors, incloent-hi el 13è, que va ser el de la primera victòria d'en Mutenrôshi. Aquestes coses, en altres obres tant de còmic com d'imatge real modernes, serien perfectament factibles com a preqüeles i spin-offs, i la veritat és que hi tinc curiositat. 

Una altra, i ja acabo: productes més moderns com Bola de Drac Super ens han ensenyat alguns personatges de la sèrie treballant, guanyant-se la vida. I són feines, excepte la d'en Goku, relacionades amb la força física adquirida durant tots aquests anys.

Tot això està molt bé, però... per què no se'ns parlava mai de què vivien, durant l'aventura original? Què feia en Goku quan era adolescent, per menjar? Cada dia caçava o pescava? Després sabem que el sogre els passava calés, però hi ha massa forats. Què feia, en Krilín, abans de fer-se policia a Super? I el Follet Tortuga, que només tenia deixebles excepcionalment -i no sembla que li paguessin-, de què vivia?  

En fi, per avui ho deixo aquí. Quines coses us hauria agradat que s'expliquessin millor a Bola de Drac, o fins i tot si es van explicar en converses, quines us hauria agradat veure? 

 

Lectures: Correus

Encara que tinc poc temps lliure, m'entesto en tenir més d'una afició, i una d'elles, des de ben petit, és llegir. El cas és que amb els llibres que tinc a casa, entre els que encara no he llegit mai i els que puc rellegir tranquil·lament perquè no me'n recordo gaire, no caldria que n'agafés de la biblioteca, però hi caic un cop rere l'altre en passar per davant de l'expositor de novetats quan hi vaig per agafar-hi i tornar-hi llibres per a la meva filla.

El llibre de què parlaré avui no l'hauria agafat mai en préstec, però, si fos pel títol. No em semblava que suggerís un tema gaire atractiu, però el seu autor, en canvi, el coneixia com un dels grans noms de la literatura estatunidenca del segle XX, i vaig pensar que el destí m'havia posat aquella portada als morros perquè hi fes coneixença, ja que no n'havia llegit mai res. Malauradament, pel que sembla, no hi ha res més d'ell publicat en la nostra llengua, almenys que jo hagi trobat. 

Correus és el nom d'aquesta novel·la de Charles Bukowski, autor tremendament prolífic i influent en la seva època, i un dels representants de l'anomenat realisme brut, és a dir, un tipus de realisme narratiu centrat en les vides quotidianes de persones normals i corrents, amb especial interès en els baixos fons, fent ús d'un llenguatge concís, sense cap floritura, i sense gaires embuts.

No és que jo sigui cap expert en literatura, en absolut, però sense tenir ni idea de quina mena de llibres escrivia aquest senyor que va viure de 1920 a 1994, sí que coneixia el seu nom, senyal que no era un qualsevol. El cas és que he connectat ràpidament amb la seva manera d'escriure i els seus temes, i continuaré buscant llibres i autors que pertanyin a aquest corrent.

Però anem al llibre, que ressenyaré breument dient que és un relat autobiogràfic narrat en primera persona pel seu alter ego, en Henry Chinaski, i basat en els anys que l'autor va treballar en oficines de correus. No hi ha grans esdeveniments: ens parla del fastigós dia a dia en aquesta empresa federal, de com l'explotaven i de com no s'estava de res en el seu escàs temps lliure, que en comptes de dedicar al descans omplia de sexe, alcohol i apostes hípiques, tot en excés. 

Publicat originalment el 1971, i editat en català per l'editorial mallorquina Quid Pro Quo el 2021, ens presenta una prosa ameníssima, molt divertida, amb anècdotes delirants gairebé al límit del que és creïble, però la sensació que transmet és aquesta: malgrat la duresa de les seves condicions laborals, aquest home portava una vida tremenda, s'ho passava d'allò més bé i pocs penediments es devia endur a la tomba.

Un cràpula, aquest Bukowski, i si tota la seva obra és tan irreverent com aquest primer llibre que n'he llegit, soc capaç de provar fins i tot a llegir-ne poesia, gènere en què també va ser molt prolífic i destacat, per pura curiositat, jo que no tinc gaire interès en aquest format no per menyspreu, sinó per la meva manca de capacitat de valorar-lo com cal. Sigui com sigui, m'ha caigut molt bé, aquest senyor, i el vull conèixer millor.