Sèries: High Potential

Ignoro si és una cosa que havia comentat alguna vegada al blog, però no soc gaire fan de les sèries anomenades procedimentals, és a dir aquelles en què hi ha un cas o una història que queda tancat, normalment, al mateix episodi. Hi sol haver subtrames i desenvolupament de personatges, és clar, i sempre hi ha excepcions, però generalment m'agrada més que un capítol continuï l'anterior i que cada temporada correspongui a una història.

Però de vegades mirem sèries que ha triat la nostra parella, o amic, o el que sigui, i cal ser una mica flexible, i més d'un cop m'he endut alguna sorpresa en aquest sentit. Dins de les sèries procedimentals, un cas habitual és el de les investigacions policials, i la sèrie que us porto avui marca totes dues caselles. Podria haver-me resultat menys interessant, però m'ha sorprès que m'hagi atrapat. 

High Potential és, com dic, una sèrie d'investigació policial, però ho és amb un ingredient diferent, refrescant -almenys per la meva limitada experiència al respecte-, en el sentit que gira al voltant d'una assessora improbable atès el seu perfil.

Basada en una sèrie francobelga de 2021 anomenada HPI, la versió que estic veient jo, amb 31 episodis entre 2 temporades (2024-2026) i amb previsió d'una tercera, és una producció per a l'ABC que aquí es pot veure a Disney+.  

No es pot parlar de la sèrie sense descriure la seva protagonista, la Morgan Gillory (Kaitlin Olson, també productora), mare soltera -per separació- de dues nenes i un nen que treballa netejant al Departament de Policia de Los Angeles, i que un dia descobreixen que ha estat tocant proves d'un cas perquè resulta que té altes capacitats i s'ha fet un tip d'acumular tota mena d'informació que ha vist en documentals de la televisió, i la seva extrema atenció al detall i retentiva ajuden a resoldre un cas.

Com no podia ser d'una altra manera, això li proporciona una oferta formal de feina al departament com a assessora policial, tot i que la seva actitud informal, la roba llampant que duu i el seu perfil de classe podríem dir que no tan alta com la dels seus companys genera unes reticències inicials basades en els prejudicis.

Sobretot en l'inspector Adam Karadec (Daniel Sunjata), de qui passa a ser companya, i que és un home escrupolós tant amb la seva vida com amb la feina, tot el contrari del caos i la justificació dels mitjans per una finalitat que representa la Morgan.

A poc a poc es van llimant les asprors, no perquè ella cedeixi el més mínim a l'hora de seguir els protocols, sinó perquè la seva personalitat carismàtica i els bons resultats que el departament aconsegueix gràcies a ella l'arrosseguen, i és més aviat en Karadec qui esdevé un pelet -tampoc gaire- més flexible a mesura que avancen els episodis. 

Com a personatges secundaris destacats tenim la Daphne Forrester (Javicia Leslie, protagonista a la segona temporada de Batwoman) i el seu company Lev "Oz" Özdil (Deniz Akdeniz), que col·laboren amb ella i en Karadec en molts casos tot proporcionant tasques de suport, perquè encara que la Morgan sigui capaç de deduir coses que als altres ni els passarien pel cap gràcies a una capacitat d'observació i uns coneixements extraordinaris, al capdavall no és totpoderosa i hi ha coses a les quals no arriba, sobretot quan es tracta de treball de camp i moments en què cal treure les armes. 

Per damunt d'ells hi ha la subcomissària Selena Soto (Judy Reyes), que és la cap del departament de Delictes Greus on, concretament, treballen tots plegats. És amable, comprensiva i generosa, i ajuda extraoficialment la Morgan a investigar el cas de desaparició del seu excompany i pare de la filla gran fa 16 anys.

A partir d'aquesta premissa, i donant-nos pinzellades de la construcció de tots els personatges -encara que, com és lògic, la vida personal de la qual tenim més detalls és la de la protagonista, que té un fill també amb altes capacitats, un bebè i una filla adolescent amb què gestiona una altra mena de problemes-, High Potential ens va mostrant casos generalment d'assassinat en què les aportacions de la Morgan són imprescindibles, en revelar que la resolució aparent partia d'una premissa tan comprensible com equivocada gràcies a detalls que a qualsevol altra persona li passarien per alt.

I així va fent, amb històries autoconclusives i la clàssica desfilada d'actors i actrius d'un sol episodi, dos com a màxim, mentre l'esmentat cas del seu excompany desaparegut va avançant a poc a poc i endinsant-se en un embolic perillós a mesura que passen els episodis i sobretot a la segona temporada, on apareixen personatges nous i es va creant un clima de tensió al voltant d'aquest afer.

De moment, però, per veure més casos d'un capítol però també on van a parar les trames personals, ens haurem d'esperar al gener, quan s'estrenarà a tercera temporada de la versió estatunidenca de la sèrie.
 

Lectures: One Piece - vols. 5 a 8

Fa uns mesos us vaig portar les meves impressions de la primera saga de One Piece, un manga d'una popularitat i un èxit inqüestionables i trencadors de rècords, però en el qual jo mai m'havia endinsat, i que només havia tocat breument molt al principi de la seva primera edició en castellà i, per motius de feina, de manera dispersa.

Però ara que n'ha sortit l'edició en català i en volums triples directament, he tingut l'oportunitat de posar-m'hi seriosament i, després d'haver escrit sobre els quatre primers volums triples, els corresponents a la saga d'East Blue, he decidit fer el mateix amb la següent, la d'Alabasta, que abarca els volums originals 13 a 24 i, per tant, del 5 al 8 d'aquesta edició.

Un cop formada la tripulació bàsica de la banda del Barret de Palla, aquesta s'endinsa al mar Grand Line a la recerca del somiat tresor One Piece que dona nom a la sèrie, i després d'algunes parades on es continua ampliant amb un personatge emblemàtic que les poques i disperses vegades que l'havia vist sempre m'havia fet molta gràcia, el bufó ren antropomòrfic Tony Tony Chopper, els protagonistes es topen amb un sindicat criminal anomenat Baroque Works, amb què l'autor aprofita per fer desfilar una bona colla de personatges i poders extravagants que seran els rivals d'en Ruffy i els seus durant tota la saga.

El nom d'aquesta, de fet, ve del regne que els criminals volen controlar tot escampant-hi la zitzània, una manipulació política en tota regla que provoca una guerra civil. 

Un dels membres dels Baroque Works és, en realitat, la princesa d'Alabasta, la Nefertari Vivi, de caràcter pacifista i que té com a objectiu que l'exèrcit rebel i el del seu pare, el reial, no es trobin i la batalla resultant destrueixi el país.

La Vivi esdevé un membre més de la colla i el segon personatge femení del repartiment principal, si més no temporalment, i aviat veurem com no és la típica princesa que cal protegir -que també-, sinó que té moltes coses per aportar.

Amb tota aquesta aventura, a més de conèixer personatges nous, tant d'enemics com d'aliats -però més secundaris-, uns de més memorables i carismàtics que altres -però que, per la longevitat de l'obra i pel que he dit més d'un cop que l'he tocat una mica per motius de feina, sé que tornarem a veure en alguna altra saga-, ens fem un tip de veure combats trepidants, atacs especials esbojarrats i amb noms cridaners, i litres de sang.

Ja ho vaig dir a la primera ressenya, però aquí la cosa va a més: els personatges, sobretot els protagonistes, pateixen unes ferides esfereïdores, letals de necessitat, però la màgia del còmic fa que recuperar-se'n sigui pràcticament bufar i fer ampolles. No podem donar ningú per mort, ni els més forts ni els que normalment no lluiten però aquí recorren a la violència encara que no se'ns haguessin donat pistes que hi estaven capacitats, i també quan no ho estan gaire, no ens enganyem, perquè també veurem lluitar en Chopper.

Malgrat aquesta violència, acompanyada del corresponent dramatisme i les frases lapidàries, en aquesta saga hi continua havent lloc per a l'humor, amb els gags recurrents de la banda del Barret de Palla i els nous que s'estableixen amb les dinàmiques entre el repartiment creixent, però també per a les emocions.

El final estricte de la saga, que es difumina quan s'enganxa amb el preludi del que serà la propera, és un moment lacrimogen que em fa l'efecte, des del desconeixement, que es recorda com una de les escenes més emblemàtiques d'un manga llarguíssim i on, sens dubte, hi ha d'haver molta competència en aquest sentit.

El manga, amb aquesta aventura prou llarga per si mateixa, es consolida, tal com ho fa la fama d'en Ruffy i la seva banda entre els pirates i la Marina, i si bé em vaig prendre els 4 volums anteriors (12 d'originals) com una prova per decidir si m'hi quedava o no, parafrasejant la famosa cita de la pel·lícula Django, de Quentin Tarantino, si amb aquella primera saga One Piece tenia la meva curiositat, amb la segona ha aconseguit la meva atenció.

 

 

 

 

 

Lectures: Blue Fighter

El mestre Jirô Taniguchi és un autor de què he parlat diverses vegades en aquest blog, on he escrit ressenyes sobre els seus encantadors relats de vida quotidiana, contemplativa, etc. com El gourmet solitario o Furari, a més d'alguna obra amb una mica més de fantasia, però molt emotiva, com Barri llunyà o El almanaque de mi padre, un dels meus mangues preferits.

El manga que porto avui al blog és molt diferent, cosa que ha fet molt interessant aquest retrobament amb l'autor, encara que part de la culpa la té el fet que aquest cop no n'és pas ell, el guionista, sinó que s'encarrega només de l'apartat gràfic, com passava amb Hotel Harbour View. 

Com ja es veia en aquella obra, a Blue Fighter el dibuix del mestre Taniguchi és diferent del seu inconfusible estil posterior, més realista i detallat en comptes de la línia més clara de les obres per les quals el recordem, que recordem que escrivia ell mateix i eren més contemplatives, reflexives i nostàlgiques.

En aquest estil més antic -l'obra és de 1980- demostra la seva gran capacitat per dibuixar cares diferenciades entre si i de diverses ètnies, a més de vehicles i escenaris amb gran realisme, si bé depèn de la proximitat dels plans.

Però bé, ara toca parlar de la història, i és la d'en Reggae, un boxador japonès alcohòlic i amb un registre de victòries i derrotes desfavorable que crida l'atenció d'en D'Angelo, un promotor estatunidenc sense escrúpols que vol aprofitar la combinació de la irregularitat del púgil i la seva tremenda potència i agressivitat per fer calés.

Tot plegat, amb un to que ens pot recordar mangues de l'època com els del duet Buronson i Tetsuo Hara o els de Ryōichi Ikegami, amb molta violència i testosterona. En aquest cas, però, és un volum autoconclusiu, i per a mi aquesta durada no fa cap favor a la història.

Potser és un problema d'un estil narratiu i uns diàlegs críptics, que no ens ho donen tot mastegat, però la meva impressió general és que hi havia potencial per fer una història més llarga i desenvolupar més els personatges, perquè hi ha coses que queden a l'aire, sobretot la insinuació d'un passa tèrbol del protagonista, i diàlegs que no he acabat d'entendre en el context.

És com si faltés una mica més d'informació i s'hagués volgut condensar en un número de pàgines acordades un relat que donava per a més, però m'ha deixat amb gust de poc.