Sèries: His & Hers

Avui us porto una altra minisèrie amb cares conegudes, una fórmula que acostuma a atraure la meva atenció perquè soc així de simple -tot i que també m'agrada una bona sèrie britànica d'aquestes que saben fer tan bé encara que no conegui ningú del seu repartiment-, i quan vaig veure el tràiler d'aquesta em va convèncer de seguida.

El seu desenvolupament, però, fa uns girs que potser no són d'alta televisió, cosa que no és necessàriament dolenta, però ja hi arribarem.

Basada en una novel·la de 2020 escrita per Alice Feeney, el 8 de gener d'aquest 2026 s'estrenava a Netflix, desenvolupada per William Oldroyd, aquesta minisèrie de 6 episodis anomenada His & Hers, un thriller de misteri ambientat a la petita població de Dahlonega, a Georgia (Estats Units), que un dia es desperta amb l'aparició del cadàver d'una dona brutalment assassinada al mig del bosc.

Com es pot esperar, la trama gira al voltant de les investigacions per desemmascarar i detenir la persona responsable del crim, però la particularitat d'aquesta sèrie és la relació directa que tenen amb la víctima els dos protagonistes. 

Ell és l'inspector Jack Harper (Jon Bernthal, en Frank "Punisher" Castle de Marvel), de la comissaria del xèrif del comtat de Lumpkin, que per circumstàncies que es van explicant a la sèrie, es veu obligat a amagar fets i adulterar proves perquè tot plegat no l'esquitxi.

El cas atrau una atenció inusual, especialment dels mitjans de comunicació, cosa que amoïna especialment en Jack, perquè la reportera més agressiva és algú que coneix bé, i que presentarem a continuació.

És l'Anna Andrews (Tessa Thompson, vista a la saga Creed i a Westworld, per exemple), presentadora de televisió molt famosa que, per motius personals que també es revelen aviat però que m'estimo més no tocar per no espatllar res, es va haver d'agafar un permís d'un any i, ara que intenta tornar a treballar, es troba que li han pres el lloc.

"Casualment" Dahlonega és el poble on es va criar, i també té una implicació personal amb la víctima, cosa que fa poc plausible que se li permeti treballar en el cas encara que sigui com a informadora, i que és una d'aquelles coses que abans he dit que no situarien la sèrie en l'excel·lència pel que fa al guió. Però, a més, i ara sí que em temo que he de fer un petit spoiler del primer episodi, està casada amb en Jack.

Com a tercer personatge que voldria destacar -n'hi ha d'altres que m'estimo més no tocar per mantenir el misteri en la mesura del possible- tenim la companya assignada a en Jack, provinent de Boston, anomenada Priya Patel (Sunita Mani, vista a GLOW i a Mr. Robot), que encara que té menys experiència aviat comença a veure comportaments estranys en el seu company, i duu a terme una investigació paral·lela quan la cosa comença a fer-li massa pudor.

La sèrie, evidentment, ens presenta altres personatges, sobretot amistats de la víctima que també estan relacionades d'una manera o d'una altra amb en Jack i l'Anna, així com algun sospitós massa evident que ja suposem que no serà el culpable, però que també emmerda la investigació. També hi tenim el càmera Richard Jones (Pablo Schreiber, vist a Orange is the New Black) i la nova presentadora estrella, la seva dona, la Lexy Jones (Rebecca Rittenhouse).

Un seguit de despropòsits i mostres de manca de professionalitat per part de tots plegats fan el cas més complex del que hauria de ser, però la seva resolució en un gir final inesperat fa que, almenys per a mi, valgui la pena veure-la, i compensa algunes coses poc plausibles i/o exageradament convenients. Les interpretacions, a més, són molt bones, i també tenim unes dosis de drames i tragèdies personals que donen alguns punts extra a la sèrie. 

 

Lectures: El clan de los Poe - Sueño de primavera

Fa força temps vaig llegir i ressenyar El clan de los Poe, un emblemàtic shôjo dels anys 70 -una combinació que m'agrada especialment i de la que llegeixo tot el que enxampo traduït-, i me'n va quedar un molt bon regust.

Anys després, la mateixa editorial, però aquest cop en una edició normal, no de luxe com la de l'obra original, està recuperant els revivals que ha fet la seva autora, la Moto Hagio, i quan va sortir el primer me'l vaig demanar. He trigat força a llegir-lo, soc així de desordenat pel que fa a compres i consum, però el cas és que ja ho he fet i, com no podia ser d'una altra manera, vull compartir amb vosaltres les meves impressions al respecte. 

El clan de los Poe: Sueño de primavera és el títol d'aquesta seqüela que, quan el 2022 vaig fer la ressenya de l'obra original, ja vaig dir que esperava que Tomodomo ens portés, i ho va fer al setembre de 2024. Com vaig dir, l'autora havia rescatat els seus personatges 40 anys després de l'última història original i el que tenim aquí és una saga que es va publicar al Japó entre 2016 i 2017, i en què tornem a veure l'Edgar Poetsnell i l'Alan Twilight (en aquesta seqüela transcrit en castellà com a "Allan", curiosament).

Us explicava a la ressenya d'El clan de los Poe que els protagonistes són una mena de vampirs que en aquest lore es diuen "vampirnella", i que tenen la particularitat de ser immunes als efectes que habitualment tenen els raigs de sol sobre aquests éssers ficticis però, com aquests, necessiten sang i gaudeixen de (o pateixen, segons com) la vida eterna. 

També vaig explicar que un dels inconvenients de la vida i la joventut eternes era que, per tal de no aixecar sospites, cada cert temps havien de mudar-se ben lluny de la gent amb qui es relacionaven, perquè tard o d'hora la seva manca d'envelliment cridaria l'atenció.

Això donava lloc, a l'obra original, a capítols situats en diferents segles, sense ordre, però tampoc era important perquè, al capdavall, cada arc era més o menys independent dels altres. A Sueño de primavera tenim el que seria una saga més, en aquest cas situada al Regne Unit el 1944, i veiem com l'Edgar i l'Allan -en direm així per coherència amb aquest volum- s'instal·len en una casa de camp en una illa i coneixen els veïns, una noia i un nen jueus alemanys refugiats en el context d'una Segona Guerra Mundial que, al lloc on es desenvolupa la història, no té, per ara, més conseqüències.

La noia, anomenada Blanka, és pràcticament l'autèntica protagonista d'aquesta història, perquè si bé és cert que a l'original la gràcia de les trames era la relació dels protagonistes vampirnella amb els personatges secundaris, aquí fa la sensació que el drama d'ella i de son germà té un pes argumental més important del que podríem pensar, i que l'Edgar i l'Allan en són més aviat testimonis. 

Això no vol dir que no parlin de la seva situació, dels seus orígens i dels seus desacords, ni que deixin d'aparèixer personatges no humans del seu entorn. Però -i potser soc jo- el que ens ve de gust és seguir la trama de la noia.

Ens tornem a trobar, doncs, amb un relat d'època en què notem la delicadesa de l'autora i el seu amor per l'imaginari occidental, i també per la tragèdia, perquè en trobarem, especialment quan l'element sobrenatural s'entrelliga amb el realista. 

Val a dir, però, que el pas dels 40 anys no ha estat en va, i els 66 anys que tenia l'autora quan va començar aquesta seqüela -ara en té 76- es noten en un dibuix que, sense deixar de ser competent i reconeixible com a seu, té menys detall, bellesa, adequació de proporcions i, sobretot, aquelles composicions de pàgina espectaculars en comparació amb l'obra dels anys 70.

I ara permeteu-me que copiï i enganxi un paràgraf de la ressenya de l'original sobre l'edició per part de Tomodomo, perquè malauradament puc dir el mateix d'aquesta segona part:

Com a part negativa, i això és quelcom que ja he dit altres vegades que he ressenyat obres de la petita editorial que ens porta les obres de Moto Hagio, tenim una traducció efectiva però amb alguns moments de poca naturalitat, el problema recurrent de les interjeccions "eh" sense signes d'interrogació o la insistència en una tipografia que per a les minúscules mostra els accents de la i oberts, a la italiana. Això últim és quelcom que he comunicat a Tomodomo, i la seva resposta ha estat que no eren conscients que hi hagués cap problema, que ningú els havia dit res, però no em fa cap efecte que hi pensin fer res [Nota actual: anys després continua passant]. Novament, una mostra que les denúncies sovint inclements dels lectors en llocs com Twitter respecte a traduccions, impressions i formats van adreçades a determinats personatges públics o gegants del sector, però s'ometen quan es tracta de segons qui. 

Malgrat tot, és la continuació d'una popular obra mestra i ha valgut la pena llegir-la, i n'hi ha més, que estan esperant el seu torn de ser publicades també en castellà. Tornarem a parlar del clan dels Poe.

 

Cinema: Hoppers

Una mica encaixant-ho en un dia en què ja teníem altres coses, i al límit de l'hora i amb una sala força plena, hem pogut veure l'estrena de la setmana amb què sabíem que tornaríem a anar al cine en família -ara no és que anem al cine en cap altra formació-, i com que ja fa força dies que no escric res al blog i m'estic saltant la periodicitat setmanal que m'agrada mantenir, em va perfecte poder-ne parlar per poder-vos oferir contingut a totes i tots vosaltres. 

Pixar no falla i cada any ens porta una pel·lícula, enguany dues perquè tindrem Toy Story 5 -i en parlarem-, i aquesta he de dir que vaig descobrir que s'estava desenvolupant gràcies a un tràiler, però que jo no estigui excessivament al dia del que es fa a can Pixar no significa que m'interessi menys, i la seva nova pel·lícula no m'ha decebut. 

Dirigida per Daniel Chong, que ja és un veterà de la productora però normalment no feia tasques tan reconegudes, sobre un guió de Jesse Andrews, que a Pixar ja hi havia escrit Luca, la nova proposta de la companyia és Hoppers, un títol amb què no ens discutirem ni ens arrufaran el nas quan en parlem amb persones que l'hagin vist en idiomes no catalans.

La premissa del film, de missatge fortament ecològic, barreja ciència-ficció i comèdia, en fer que la seva protagonista, o més aviat la seva consciència, vagi a parar, mitjançant una tecnologia massa revolucionària per ser un projecte secret d'una professora universitària en el seu temps lliure, a dins d'un castor robòtic. Mentre coneixem els personatges principals veurem per què.

La protagonista és la Mabel Tanaka, una noia rebel que des de petita ha mostrat un amor desmesurat pels animals i la natura, en bona part per la influència de la seva àvia, amb qui va anar passant més i més temps des d'un incident a l'escola i hi va acabar vivint i tot.

Ella li va ensenyar les propietats calmants de la vida al mig de la natura, i ara que és adulta lluita pels drets dels animals que viuen en una clariana amenaçada per la imminent construcció d'un tram de carretera, i ho fa des de la impotència d'enfrontar-se sola a un alcalde ben decidit a dur a terme aquest projecte del qual depèn, creu, la seva reelecció. 

Ell és en Jerry Generazzo, un alcalde popular -en el sentit que cau bé a la ciutadania, no en l'altre- i pagat de si mateix que, tot i encaparrar-se amb aquesta construcció mediambientalment devastadora, no ens pinten com una persona malvada i execrable, sinó més aviat com un personatge que depèn tant de la seva imatge que és fàcil que caigui en el ridícul.

Quan la Mabel va a parar al cos del castor robòtic, cosa que fa pel seu compte i no pas perquè li hagin proposat formar part de cap experiment, ho fa precisament perquè la zona que intenta protegir estava poblada, abans que els humans els fessin fora, per castors, i confia en la tornada d'aquests perquè la llei obligui l'alcalde a aturar els seus plans.

Per fer-ho, es fa passar per castor gràcies a la seva nova aparença i intenta convèncer els seus "companys d'espècie" de tornar a viure a la clariana, però per fer-ho ha de convèncer el seu líder, en George, el rei dels mamífers. 

Aquest personatge tan simpàtic, fins al punt que es podria dir que és d'aquells secundaris robaescenes, és un tros de pa que ha estat acollint els animals que han fugit de la zona afectada, i tot i que inicialment no es deixa convèncer, quan va demostrant els seus coneixements i una insistència considerable li fan cas, però la tasca no és senzilla i han d'acudir als reis de les altres classes d'animals per fer un front comú.

Això dona lloc, i no em vull estendre més per no fer encara més spoilers, a situacions d'allò més divertides fins i tot dins dels inevitables conflictes entre éssers que no estan destinats a col·laborar ni entendre's a la vida real, i és que Hoppers, si bé té, com sempre amb Pixar, missatges que arriben més als adults que al públic més jove, també té un to de comèdia més elevat del que s'ha estat veient últimament a les estimades cintes de la productora.

Hi trobem gags, caos però també drama, és clar, i en aquest cas el drama és el mediambiental, que com he donat a entendre al principi és el missatge principal de la pel·lícula, que fa servir el mitjà de l'animació "infantil" i una història ben poc plausible, pertanyent a la ciència-ficció humorística, per recordar-nos que el conflicte que s'hi presenta és, per desgràcia, típic, estès i extremament difícil de solucionar.

Per a la canalla és un film divertit amb animalons que parlen i fan el burro i després veuran en forma de peluix a les botigues, amb sort a la que té més edat li anirà entrant el missatge, i per als adults és un recordatori del que estem fent malament per acció o omissió, però ensucrat amb tota la part humorística. 

Sigui com sigui, ja tenim nova pel·lícula de Pixar i, si sou fans de les seves creacions, no us l'hauríeu de perdre.