Menú

dimarts, 27 de setembre de 2022

Sèries: De yakuza a mestre de casa

Estic convençut que alguna vegada us ha passat que no havíeu fet cas d'alguna sèrie fins que un bon dia, per avorriment, la proveu i us agrada. De vegades ja passa, això. Que alguna cosa no ens crida l'atenció quan està de moda, però després sí.

Va ser el cas d'una sèrie d'anime que té pocs episodis, però que he anat veient en estones mortes i el cert és que li he acabat agafant el gust. Avui parlaré de la seva primera temporada, i al gener, que se n'estrena la segona, potser també li dedicaré una entrada.

Gokushufudô és un manga de Kousuke Oono que es publica a la revista japonesa Kurage Brunch des de 2018 i que duu 10 volums recopilatoris. Al nostre mercat el publica en castellà Ivrea amb el nom de Gokushufudô: Yakuza amo de casa.

El manga va tenir una adaptació a sèrie d'imatge real, un dorama com en diuen al Japó, de 10 episodis l'any 2020, fa uns mesos se'n va estrenar una pel·lícula també live action i, pel mig i encara en marxa, tenim la sèrie animada de Netflix també de 10 capítols que, com deia al principi, el 2023 torna amb més episodis.

De què va, però, aquesta història? Doncs es tracta d'un relat costumista, un slice of life, que segueix les aventures quotidianes d'un exmembre de la yakuza, el crim organitzat japonès, que ara és mestre de casa, no sabem ben bé per què -almenys no s'explica a l'anime-, i que ho viu amb la mateixa passió amb què exercia la seva tasca anterior. 

L'home, anomenat Tatsu ("Tatsu l'Immortal", li deien), és un autèntic crac de tot allò que té a veure amb la cura de la llar i la gestió dels recursos, un mestre de la cuina, la neteja i les compres, mentre que la seva dona, la Miku, una otaku, treballa en una oficina.

Aquesta subversió dels rols tradicionals, al contrari del que es podria pensar, no és la gràcia de la sèrie, i ni tan sols se'n fa cap gag. És una situació normalitzada en el context de Gokushufudô, mentre que l'humor rau en l'estranyesa de veure un excriminal d'aspecte perillós en un escenari tan pacífic i duent a terme les seves tasques amb devoció. 

Però només des d'un punt de vista estètic, sinó també per la seva manera de parlar i moure's, tan amenaçadora malgrat ell mateix, que fa que algunes persones amb les que interactua li tinguin por sense saber que és un tros de pa, però aquí entren en joc els prejudicis, els malentesos -estic segur que es perden jocs de paraules de l'original- i les situacions que no són el que semblen, com ara, per posar un exemple, quan algú es troba en Tatsu tacat de sang i n'extreu conclusions precipitades.   

Alguns gags també tenen a veure amb les trobades del protagonista amb altres membres de la yakuza, tant del seu clan com dels rivals, i les situacions absurdes, en tant que extremament quotidianes, en què acaben tots plegats. 

No sé si al manga o en propers episodis s'arribarà a explicar com va passar d'un extrem a l'altre, l'entranyable Tatsu, però la seva història m'ha recordat una mica la de Saint Oniisan, el manga sobre la vida de Jesús i Buda al Japó contemporani. En aquell cas vaig deixar de seguir-lo perquè em semblava que era un humor avorrit de tan blanc que era. Aquesta obra, però, sí que m'agrada, i fins i tot el seu estil d'animació mínima, criticat per a alguns perquè sembla que sigui un còmic animat -fins i tot hi apareixen onomatopeies escrites!-, el trobo atractiu.

I cal dir que és un relat amè, perquè en cada episodi veiem diverses històries curtes, així que no n'hi ha cap que s'acabi fent pesada, i és que abans que això pugui passar -i, evidentment, hi haurà premisses que ens agradaran més que altres-, ja s'ha acabat i se'ns explica una altra anècdota. Crec que no hi perdreu res si en mireu 3 o 4 episodis per provar-la. A més, no són gens llargs.

 





dimarts, 20 de setembre de 2022

Sèries: Ms. Marvel

Continuem veient les sèries de Marvel de Disney+ amb l'ordre canviat, per problemes de disponibilitat horària per repassar materials previs i reforçar bagatge, i aquest cop ha estat el torn d'una que va tenir una acollida excel·lent a les xarxes i que ara, saltant-me'n d'altres, he visionat.

En aquest cas l'única referència que tenia del personatge era la de la superheroïna que admira, és impossible no relacionar els dos personatges com a mínim pel nom, però no n'he llegit mai cap còmic i podem dir que m'enfrontava a la sèrie sense cap coneixement ni cap prejudici, ni bo ni dolent, previ.

Ms. Marvel, creada per Bisha K. Ali, es basa en els còmics del mateix nom, en marxa des de 2014, tot i que el personatge va debutar a Captain Marvel el 2013. 

Sens dubte, és un exemple més de l'encertada estratègia de Marvel Studios de donar temps de pantalla a personatges menors per complementar els seus productes estrella, els llargmetratges per al cinema, i en aquest cas estem davant d'una minisèrie -com no podia ser d'una altra manera, tal com hem vist fins ara- de 6 episodis, llançada originalment entre juny i juliol d'aquest mateix 2022 i que destaca, entre altres coses, per l'ús de les animacions de determinats elements de l'escenari i la sobreimpressió d'etiquetes també animades tot imitant les de les xarxes socials del jovent.

Perquè la Kamala Khan (Iman Vellani) és una noia de 16 anys que va a l'institut i que, com gairebé tothom a aquesta edat, lluita per encaixar i per tenir una vida com més normal millor. En el seu cas hi ha un factor afegit, que és el de ser estatunidenca de primera generació, perquè els seus pares van néixer al Pakistan i, per tant, és una noia musulmana.

Aquest fet, que comparteix amb la seva millor amiga, la Nakia (Yasmeen Fletcher) i amb el qual simpatitza el friki del seu millor amic, en Bruno (Matt Lintz), és un element caracteritzador molt present a la sèrie, i s'aprofita per fer-nos un retrat de com és la vida d'una adolescent d'aquesta creença als Estats Units actuals, i en concret en un context de comunitat immigrant pakistanesa. 

És una qüestió que es tracta amb delicadesa, al capdavall a l'equip implicat hi ha gent que sap de què parla, i no cau en les habituals descripcions de racisme, integrisme i marginació, sinó que d'una manera refrescant ens ofereix escenes de la vida quotidiana d'una persona musulmana en aquest context geogràfic i històric i ho amaneix amb una ambientació deliciosa si som amants de la música i la sumptuositat aràbigues. 

Es mereix una menció especial la música de Laura Karpman, a més de les diferents peces dels endings, que excepcionalment -tenint poc temps no solc mirar els muntatges d'entrada i de sortida de les sèries més d'un cop- he volgut mirar en més d'un capítol.

Ara bé, tot i que no és una sèrie de denúncia, també hi veiem xocs culturals i generacionals, i és que la Kamala, que és a tots els efectes una noia de Jersey City del segle XXI, conviu amb uns pares afectuosos però amb el xip propi de la seva cultura, així que una de les seves lluites és aconseguir la llibertat i el respecte de què sí que gaudeix el seu germà gran com a home que és.

Ens podem imaginar l'efecte que provoca a la vida de la Kamala, que fins i tot s'ha d'escapar de casa per anar a una convenció dels Avengers disfressada de la seva admirada Capitana Marvel, descobrir que un artilugi que duu generacions a la família li desperta uns poders que li donen el potencial de ser una superheroïna de debò.

Al principi de manera maldestra, però cada cop més segura de si mateix a mesura que s'enfronta a diverses situacions i gràcies al suport d'en Bruno, la Kamala va dominant cada cop més aquesta mena de diamants que crea del no-res amb les mans i que li permeten arribar a llocs elevats o clavar contundents cops de puny.

Evidentment, aquests poders no serveixen només per omplir les tardes després de l'institut, sinó que atrauen uns éssers màgics de la mitologia islàmica, els djinns, que tenen unes intencions més fosques del que li expliquen inicialment a la protagonista.

Per tant, acabarem veient combats, persecucions i fins i tot viatges, perquè tot plegat enllaça amb el tràgic origen de la família de la Kamala, i l'acció s'arriba a traslladar temporalment fins i tot a Karachi, la capital del Pakistan. Allà, a més d'entrar en detalls sobre la història familiar dels Khan, també veiem, a través del retrobament entre l'àvia i la mare, respectivament interpretades per la Samina Ahmand i la Zenobia Shroff, un canvi en les dinàmiques maternofilials que marquen el conjunt de la sèrie.

En només 6 episodis, la nova superheroïna s'acaba enfrontant a enemics tant a l'estranger com a casa seva, i és que la seva aparició atrau l'atenció, i no només de la seva comunitat, que l'anima i l'admira. Tot plegat acaba donant a la sèrie unes dosis d'acció que semblaven poc probables en els seus primers compassos, i un lore prou ric que espero que es continuï explorant. 

Perquè la sèrie s'acaba aquí, i Marvel Studios no vol fer segones temporades, però en aquest cas també continuarem veient la Kamala Khan: l'any que ve s'estrena The Marvels, on li veurem la cara presumiblement al costat de la de la Capitana Marvel. I és una gran notícia, perquè és un personatge que s'ha fet estimar. 



dimarts, 13 de setembre de 2022

Cinema: Bola de Drac Super - El superheroi

Ara feia temps que no escrivia cap entrada d'aquesta secció, i la raó és ben senzilla d'entendre: només hi parlo de pel·lícules que veig al cinema -les altres entren a la secció Visionats-, i com que vaig tenir un fill al mes de maig, no he tornat a anar a cap sala de projeccions...

...Però m'han permès fer una excepció, aprofitant que per horaris i circumstàncies extraescolars havia aparegut un forat, i que es tractava del cas especial d'un film de Bola de Drac, de manera que he fet una incursió inesperada al cinema i ara us en parlaré.

Bola de Drac: El superheroi ha arribat als cinemes en català després d'una campanya de pressió a Twitter per la por que, en tenir-ne els drets la cada cop més gran Crunchyroll en comptes de l'habitual Selecta Visión, només arribés en castellà.

No sé fins a quin punt ha estat la campanya o si l'empresa ja ho tenia previst i vam estar excessivament a la defensiva, seria una imprudència estrenar només en castellà res de Bola de Drac a Catalunya, però el cas és que quan es va saber que s'estrenaria al Japó jo recordo que es va criticar molt l'estil d'animació per ordinador i que la sensació general era que seria una bajanada. Ho és? Parlem-ne.

Dirigida per en Tetsurô Kodama, i amb la implicació de l'autor del manga original de Bola de Drac, l'Akira Toriyama, pel que fa al concepte general i el disseny dels nous personatges, la pel·lícula segueix la tradició dels llargmetrages basats en aquest univers de no encaixar clarament en la cronologia de la història canònica, però presenta una trama que barreja elements nostàlgics amb altres de més refrescants.

Sense voler entrar en gaires detalls, el xiclet de la Cinta Vermella es torna a estirar amb la nova generació tant del seu comandament com del departament científic, i de pas coneixem alguns detalls personals del Dr. Gero, que fan canònic un personatge recent dels videojocs. 

El cas és que l'Exèrcit de la Cinta Vermella es prepara per tornar i ha creat un parell d'androides d'allò més forts, cosa que fa que en Cor Petit, podríem dir que el protagonista d'aquesta pel·lícula, s'infiltri a les seves instal·lacions per saber-ne més.

Dit així pot semblar una premissa poca-solta, però acaba donant lloc a una sèrie de combats nascuts d'una motivació justificada, i el que és més important, amb les dosis d'acció, espectacularitat i humor a què ens té acostumats Bola de Drac.

Com deia més amunt, un tema que es va discutir en el seu moment va ser el de l'estil d'animació, que aquesta vegada ha optat per l'animació per ordinador o CGI, tot fent un efecte com de videojoc amb gràfics cel shading, dels quals la franquícia ha tingut uns quants exemples. 

Per part meva, he de dir que passats els minuts inicials va deixar de distreure'm i fins i tot vaig reconèixer que algunes coses tenien un molt bon acabat, com ara un grau més alt d'animació en els moviments dels personatges.

Anant al més important, que és la història, Bola de Drac Super: El superheroi és divertida i, tal com feia La resurrecció d'en Freezer, dona protagonisme a personatges que normalment no en tenen, tot i que aquesta vegada són de més entitat que el Follet Tortuga i en Ten Shin Han. 

En Goku i en Vegeta hi apareixen, és clar, però no participen en la batalla i això permet que els que llueixen siguin sobretot en Cor Petit i posteriorment en Son Gohan, amb la col·laboració d'altres personatges. Això no fa que la història sigui menys atractiva, per a mi fins i tot és al contrari, perquè és refrescant, ni que es deixin de banda les noves transformacions, que no són un tema exclusiu d'en Kakarot i el príncep dels Guerrers de l'Espai (em nego a anomenar-los "saiyans" per més que els últims productes animats de Bola de Drac en català hagin incorporat el terme). 

Malgrat que la pel·lícula sigui, en teoria, de Bola de Drac Super, no cal en absolut seguir aquesta nova sèrie ni en la seva forma animada ni en la de paper per poder-la entendre, i com a màxim qui no conegui Super no sabrà qui són 3 o 4 personatges que no tenen gaire rellevància aquesta vegada.

Però la nova sèrie de Bola de Drac presenta problemes de congruència respecte a l'obra original, perquè se situa durant els 10 anys que van passar entre la derrota d'en Bû i aquell torneig de les arts marcials que va quedar interromput quan en Goku se'n va anar volant i Bola de Drac s'acabava abruptament, i tot i així no queda clar en quin punt passa tot plegat, sobretot quan comencem a pensar en les edats d'en Goten i en Trunks respecte al naixement i els primers anys de la Pan. Aquesta pel·lícula, però, ens mostra la neta d'en Goku amb 3 anys i escaig, de manera que passaria molt poc abans de l'esmentat torneig que marca el final de l'obra original, on es va dir que en tenia 4.

A banda d'això, també hi ha situacions una mica poca-soltes, com els desitjos que demana la Bulma per evitar que les boles de drac estiguin gaire temps a l'abast de la gent, o el que es demana al drac Shenron en aquesta pel·lícula, que sembla un deus ex machina. I, no ho oblidem, el que anomeno "nostàlgia" no deixa de ser un reciclatge d'idees.

En general, però, trobo que les coses bones pesen més que les dolentes en aquest film, i és que amb mostres de la vida quotidiana dels nostres estimats personatges, combats frenètics, enemics amb grisos, picades d'ullet (alguna fins i tot a una altra obra del mestre Toriyama), l'esmentat protagonisme de personatges fins ara secundaris i, en tot cas, el retorn de Bola de Drac a la gran pantalla, per força m'havia d'agradar. 


 

Potser també t'interessa...

Related Posts with Thumbnails