Cinema: Wish

Veure pel·lícules al cinema amb la freqüència anterior a tenir descendència de poca edat és complicat, de fet impossible, i s'agreuja quan es tracta de films que no són aptes o de l'interès de la canalla. Afortunadament, quan es tracta d'animació, la cosa esdevé combinable i és per això que acostumem a poder gaudir al cinema de les estrenes més sonades amb la nena.

Ha estat el cas de la més recent de les pel·lícules de Disney, que enguany ha celebrat el centenari amb una proposta que, a més d'explicar una història, fa alguns autohomenatges i picades d'ullet a l'audiència coneixedora. Parlem-ne. 

Wish, en la versió catalana subtitulada com a El poder dels desitjos, és la nova pel·lícula de Disney, l'aposta de la companyia per a aquesta campanya de Nadal, i la dirigeixen Chris Buck i Fawn Veerasunthorn, amb guió d'Alison Moore i Jennifer Lee (aquesta última responsable del guió de Frozen i Frozen II a més de codirigir-les amb l'esmentat Chris Buck).

Anunciada al gener de 2022, la pel·lícula ens arribava el passat 24 de novembre amb una proposta d'estil clàssic i múltiples referències als 100 anys d'història de Disney, però potser ja és hora que parlem de l'obra en si.

La seva protagonista, l'Asha, és una noia de 17 anys que viu amb la seva cabreta Valentino, la seva mare i el seu avi, que justament fa els mateixos anys que Disney, tot i que no ho sembla pas ni pel seu aspecte ni per la seva agilitat. Tampoc per la gran diferència d'edat respecte de la seva neta, però qui sap, potser va ser pare molt tard. No s'explica, en tot cas.

La història té lloc al fictici regne de Rosas -així, en castellà-, un país insular fundat al Mar Mediterrani pel rei fetiller Magnífico, juntament amb la reina Amaya, com a paradís on els desitjos dels seu habitants són custodiats per ell i fets realitat de manera aleatòria en unes cerimònies mensuals que tothom espera amb ànsia i on pot ser agraciat en qualsevol moment de la seva vida... si té sort.

Resulta que la pel·lícula arrenca amb l'entrevista que ha de fet l'Asha com a candidata a aprenenta de maga amb el rei, i és en aquest context que se'ns explicarà com funciona, això dels desitjos, i on començarem a sentir, si no ens havia passat abans, l'olor de socarrim que fa tot plegat.

Sense voler entrar en més detalls de la trama per no aixafar res, només afegiré que Wish és un film sobre l'esperança, la llibertat, el preu de la pau i la capacitat d'entomar la vida tal com ve, sense enganyar-nos pensant que tot seran flors i violes i que tot anirà bé, encara menys perquè ho digui una figura autoritària.

Per fer front al conflicte que es desplega a la pel·lícula, l'Asha compta amb l'ajuda d'un estel que baixa del cel per proporcionar-li el recolzament de la seva màgia, un fet inaudit que dona lloc a l'aventura sense la qual la història no tindria gaire sentit.

És l'inevitable company-mascota de les obres de Disney, amb el permís de la cabra Valentino, és clar, però també hi trobarem molts tòpics i elements comuns amb les produccions de la totpoderosa companyia, a més de moltes referències a la seva pròpia història, que poden ser més o menys subtils, visuals, dins dels diàlegs o més directes i òbvies. 

A més de l'estel i la cabreta, l'Asha compta també amb els seus amics, una colla de set personatges, un dels quals amb tendència a esternudar, un altra de més tímida... -calen més pistes per agafar la referència?- que reaccionen de maneres diferents davant de les revelacions que els fa la protagonista.

Ens trobem, doncs, davant d'una simpàtica producció que, a més, homenatja l'evolució de la pròpia animació com a mitjà barrejant tècniques clàssiques i l'ús d'ordinadors, cosa que resulta en una mena de cel shading que no havíem vist en pel·lícules de Disney, i que cadascú decidirà si li agrada més o menys. 

Sigui com sigui, és la pel·lícula de Disney de 2023 i sembla que no ha funcionat gaire bé a les taquilles, però no és això el que ens importa a nosaltres. Si us agrada l'univers de la companyia, aneu a veure-la, o espereu que la pugin a Disney+, però sobretot quedeu-vos fins al final dels crèdits.
 

Sèries: The Morning Show

En publicar l'entrada sobre Servant ja vaig avisar que, aprofitant que estic gaudint d'uns mesos de regal de la subscripció a Apple TV gràcies a una promoció que hi va haver fa temps, aniria parlant de sèries que miro en aquesta plataforma d'streaming de gran qualitat però no tan coneguda com les "grans", i avui és el torn d'una altra d'aquestes produccions pròpies. 

En aquest cas tenim un repartiment amb algunes cares molt, però molt conegudes, el gran al·licient de la sèrie, però també una premissa poc explorada -almenys, que jo sàpiga-, que és el d'una cadena de televisió on s'esdevé una gran crisi.

The Morning Show crida l'atenció pel seu repartiment, que anirem repassant pel que fa als rostres més destacats, però com acostumo a fer, vull tocar breument les dades més tècniques i dir que es va estrenar a l'esmentada plataforma l'any 2019 i no fa gaire, el 8 de novembre d'aquest 2023, s'acabava la seva tercera temporada, que no serà l'última.

Inspirada pel llibre de 2013 Top of the Morning: Inside the Cutthroat World of Morning TV, de Brian Stelter, és una creació de Jay Carson i tracta temes d'actualitat, que pels anys que són no hauria de sorprendre que incloguin els efectes de la pandèmia del COVID-19 en els seus personatges i l'escenari principal de la trama. Però ja toca entrar en matèria, de manera que som-hi:

Les protagonistes femenines de la sèrie són la Bradley Jackson (Reese Witherspoon) i l'Alex Levy (Jennifer Aniston), que formen el duet presentador del programa de notícies i varietats matinal de la fictícia cadena UBA després que la segona nomeni la primera com a copresentadora seva al llegendari programa The Morning Show, que s'ha quedat sense una de les seves cares de moltíssims anys.

I això és així perquè qui ocupava aquest lloc, en Mitch Kessler (Steve Carell), ha estat destapat com a depredador sexual i acomiadat de manera fulminant, fet que ha causat un gran impacte en l'audiència i el personal de la cadena, començant per la seva parella televisiva.

El fenomen del #MeToo és l'òbvia inspiració d'aquesta trama, de fet s'esmenta explícitament, així com també els principals famosos que van ser denunciats públicament, però la sèrie, en la seva primera temporada, que és on es tracta amb més profunditat tot i que a la segona encara belluga malgrat el protagonisme de la pandèmia, desplega mitjançant les opinions, les reaccions i els comportaments dels personatges un debat, per a mi molt encertat, sobre la qüestió sense simplificar-la en blancs i negres, i mostrant tota mena de punts de vista i conseqüències dins del consens general que parlem de fets deplorables.

En paral·lel, tenim personatges que es fustiguen per no haver fet prou per aturar-ho, d'altres que no en tenien ni idea, algú que posa la seva imatge per davant de tot, algú altre que reprodueix els comportaments que públicament diu que vol eradicar i també, evidentment, les víctimes d'aquests comportaments inadequats per part del que havia estat una de les cares més estimades dels Estats Units.

Tot plegat coincideix amb l'arribada d'un nou director general de la cadena, en Cory Ellison (Billy Crudup), sang nova per a una veterana empresa que vol ser líder d'audiència però, com podem veure des del principi, un personatge que sembla que s'ho passi bé sembrant el caos, i que sempre mostra un somriure trapella.

Tanmateix, a mesura que avança la història li coneixem els punts febles i les parts més fosques, a més de veure com no sempre se surt amb la seva. És un personatge força interessant, que no acabem de decidir si ens cau bé o no, i que això se sostingui durant tres temporades té molt de mèrit.

Un personatge que es fa un tip de patir, fins al punt de resultar gairebé patètic, és el d'en Charlie "Chip" Black (Mark Duplass), productor executiu del programa i ase dels cops cada vegada que hi ha algun merder relacionat amb The Morning Show. 

És la típica persona sense la qual moltes altres no aconseguirien l'èxit de què gaudeixen, però que tot i així no se sent prou reconeguda. Això no vol dir, però, que no tingui els seus grisos, perquè els té.

La sèrie manté l'interès tocant diversos temes principals, a la tercera temporada és com afecta a la credibilitat d'una cadena de notícies la possible adquisició per part d'un multimilionari, però també ens parla del funcionament d'un programa de televisió, el caos que s'hi genera diàriament, les enveges, les traïcions, els greuges comparatius, el masclisme i en definitiva les misèries internes, perquè una cosa és el que veiem des de casa i una altra de molt diferent com són, en realitat, totes aquestes persones quan no hi ha una càmera gravant-les, tant de manera individual, amb els seus desastres personals, com pel que fa a les relacions entre elles.

The Morning Show atrapa per tot això, però també pel polsim de culebrot que tenen algunes de les seves situacions, i un repartiment excel·lent en què també veurem passar, amb papers més petits, intèrprets com la Julianna Margulies, en Martin Short, la Marcia Gay Harden, l'Stephen Fry o en Jon Hamm.

Els meus 5 pitjors lluitadors preferits de Bola de Drac

No fa gaire que vaig publicar una entrada d'aquestes de llistes temàtiques de Bola de Drac, però en tinc una altra, que a veure si sé explicar bé, perquè reconec que el títol pot ser una mica confús. 

A l'obra magna d'Akira Toriyama hi ha un fotimer de personatges, hi estarem d'acord, però també estarem d'acord en què la trama, al final, gira al voltant d'un grupet reduït i, com m'he queixat moltes vegades, massa centrat en en Goku, el seu protagonista. 

Quan parlo de Bola de Drac ja miro de donar importància als personatges secundaris, com vaig fer a la recent entrada sobre els meus moments de glòria preferits, però avui vull anar encara més lluny i parlar de lluitadors que a la sèrie destaquen pels seus mals resultats, però que per context sabem que no són pas fluixos, i que a mi m'agraden per algun motiu. I no, no parlaré d'en Yamcha, que seria l'elecció òbvia, però sí que l'esmentaré un parell de cops. Som-hi:

Començarem amb en Chaoz, el company diria que inseparable d'en Ten Shin Han, però més endavant deixa de dur-lo a les batalles, i és que en realitat no és un lluitador que destaqui gaire per la seva força ni la seva habilitat.

El que sí que té són poders psíquics, que fa servir per guanyar combats a la fase preliminar del Gran Torneig de les Arts Marcials o per manipular els aparellaments, però contra enemics més poderosos com en Krilín no n'hi ha prou i perd estrepitosament, malgrat un moment més seriós quan llança el dodon-pa. Al següent torneig ni tan sols arriba a la fase final, perquè el derrota el Tao-pai-pai robotitzat. A les dues grans batalles on participa, contra en Satanàs Cor Petit i contra els guerrers de l'espai, mor sense haver fet pràcticament res. Ara bé, és bufó.

El ninja Murasaki de la Torre d'Acer, per a mi la part més interessant de la saga de la Cinta Vermella, no és rival per a en Goku, però és un combat molt divertit perquè tracta amb humor tots els tòpics de combat d'aquests guerrers de l'imaginari japonès. 

El caporal Murasaki fa tot el que pot per vèncer en Goku, amb tots els paranys i enganys que se li acudeixen, però tot li surt malament i cal dir que fa força el ridícul. Ara bé, com deia més amunt, ens proporciona un divertidíssim combat que remet a un humor més propi de Dr. Slump, l'obra anterior de l'autor, i per això el vull homenatjar.

En Kiwi és un dels membres de l'immens exèrcit d'en Freezer, i l'hi té jurada a en Vegeta, però quan troba l'ocasió de pelar-lo i treure-se'n l'espina fa el descobriment fatal que el guerrer de l'espai s'ha tornat molt més fort que abans i ara el supera amb escreix.

Mor ràpidament, i si us pregunteu per què el poso en aquesta llista... bé, és que estèticament sempre m'ha agradat molt, i quan era petit i les figures de goma de Bola de Drac eren molt poques i de dubtosa qualitat -ni pensaments de les articulades, que llavors no havien arribat aquí-, jo somiava amb què en sortissin més, i com que no sortien, dibuixava els seus personatges en cartolines, els retallava i hi jugava, i recordo haver-lo fet a ell, també.

He dit que esmentaria en Yamcha, i ho faig ara, perquè el seu tercer infructuós intent de superar la primera ronda de la fase final d'un Gran Torneig de les Arts Marcials el va enfrontar al senyor Shen, que sí que és el personatge que vull destacar. 

Aquest humà normal i corrent, que després sabríem que era Déu posseint un cos, era tan poc amenaçador que el deixeble del Follet Tortuga es va confiar massa i, malgrat algun moment que va valer la pena, com la presentació del sôkidan, el cert és que va fer força el ridícul, cosa que també va fer -amb l'ajuda del teatret del Totpoderós- aquest senyor de mitjana edat i ulleres que, al final, va guanyar el combat. Entranyable.

Acabo amb l'A-20, l'androide que en realitat era el seu mateix creador -i creador de tots els altres androides-, el doctor Gero, el responsable de la saga dels androides i en Cèl·lula, que com que s'havia modificat a si mateix ara era un lluitador aparentment temible.

I potser sí, però l'única escena en què ho va demostrar va ser aquella en què va perforar el pit d'en Yamcha -ja l'he tornat a esmentar-, que va sobreviure gràcies a les mongetes màgiques. I potser quan va xuclar l'energia d'en Cor Petit atacant-lo per l'esquena. Fora d'això, i de matar civils innocents, sobretot es va dedicar a fugir de la colla protagonista i els combats els va lliurar el seu acòlit, l'A-19. Va morir miserablement traït per l'atac de l'A-17, que no el volia continuar obeint. 

Tot i així, va ser seleccionat per formar part del reduït repartiment de personatges del primer videojoc de lluita 1 contra 1 de Bola de Drac, el Dragon Ball Z: Super Butôden (a Europa senzillament Dragon Ball Z) de la Super Nintendo (1993), cosa força curiosa.

I fins aquí els meus estimats perdedors. Quins són els vostres?