Menú

diumenge, 15 de novembre del 2026

Lectures: ¡Yotsuba!

Hi ha mangues que saps que existeixen però que no et planteges llegir, encara que sigui per la constatació que no hi ha temps per a tot. De vegades, però, la vida fa tombs inesperats, i de la mateixa manera que m'estic llegint One Piece malgrat que no m'havia passat pel cap, també per "culpa" que la meva filla l'ha volgut agafar de la biblioteca m'he llegit aquest còmic que he de dir que m'ha agradat força i que em disposo a comentar.

En circumstàncies normals el comentaria, segons el cas, de volum en volum, cada un parell, segons sagues (com estic fent amb l'esmentada obra d'Eiichirô Oda) o quan ja els he pogut llegir sencers, però el cas del còmic d'avui és diferent: encara no s'ha acabat, però té un ritme de publicació molt lent i estem al mateix nivell que l'edició original japonesa, i per la seva naturalesa no és que hi hagi una gran trama de la qual s'esperi un final, així que aquest és un moment tan bo com qualsevol altre per fer-ne la ressenya.

¡Yotsuba!, en japonès Yotsuba to! (que vol dir "Yotsuba i...") és un manga de Kiyohiko Azuma (Azumanga Daioh) que es publica al Japó a la revista mensual Dengeki Daioh des de 2003 i que, en aquests 23 anys que han passat des de llavors, s'ha recopilat en només 16 volums, perquè us feu una idea de la periodicitat d'aquest manga, que també es reflecteix en el ritme de publicació de la seva versió en castellà de Norma Editorial.

Però de què va? Doncs és un d'aquells còmics categoritzats com a slice of life, o de vida quotidiana, amb un to de comèdia en què veiem les aventures i desventures d'una nena de 5 anys, la Yotsuba Koiwai, i el seu pare adoptiu, traductor, que s'acaben de mudar i de seguida fan amistat amb les veïnes del costat.

Són personatges entranyables tots ells, amb més o menys protagonisme en les històries que veiem capítol rere capítol, però principalment el que veiem és el dia a dia de la Yotsuba, els acudits que té, els seus dubtes, els descobriments que fa des de la ingenuïtat de la seva edat, i com hi reaccionen els personatges que l'envolten, tant les altres nenes com els adults, incloent-hi els amics del seu pare.

Tothom se l'estima, tot i que és una mica esbojarrada i en alguns moments ens pot fer pensar, trobo que és inevitable, en en Shin-chan, però són personatges i històries completament diferents, perquè només comparteixen el fet de tenir com a protagonistes nens de 5 anys que fan coses, i el to de comèdia.  

La Yotsuba explora, de vegades s'enfada amb els adults i no hi està d'acord, però no té cap mena de malícia i sempre és respectuosa. Quan s'equivoca, és per pura inexperiència, no perquè no escolti el que li diuen, i es posa trista quan les coses li surten malament, en comptes d'espolsar-se la responsabilitat com fa el fill dels Nohara. Com a mangues en general, a més, aquest és per a tots els públics, mentre que Shin-chan és per a adults. Però bé, ja prou de comparar-los: són molt diferents i prou.

Ara que està tan de moda la paraula, podem dir que ¡Yotsuba! és un manga molt cozy, els seus capítols es llegeixen amb un somriure a la cara, tant si el que ens expliquen és que la nena se'n va fer un tomb pel barri, com si visita les veïnes sense avisar, la visiten a ella els esmentats amics del pare o la seva àvia, que viu lluny, va d'excursió amb el pare i altres persones, intenta fer algun treball manual o vol aprendre a cuinar alguna cosa senzilla.

Pel que fa a la continuïtat, no n'hi ha gaire. Sí que les coses que passen als capítols, generalment autoconclusius, són referenciades en històries posteriors, però gairebé podríem llegir qualsevol volum i fer-nos una idea molt aproximada de com és ¡Yotsuba!. Tanmateix, hi ha algunes coses que sembla que en algun moment es desenvoluparan, o almenys jo penso que estaria bé: sabem que és adoptada i que viu sola amb el seu pare -un home amb més paciència que no pas jo, ja us ho dic, i amb qui té una relació molt bonica-, sense cap referència materna. Algun dia en sabrem alguna cosa més? 

Per altra banda, parlen que falta poc perquè comenci a anar a l'escola, a primària, però no ha anat mai a cap llar d'infants ni cap etapa preescolar, s'està a casa, cosa que segurament ha accentuat la seva ingenuïtat. Hi ha, doncs, un parell d'elements sobre els quals sobrevola el misteri.

Es tracta d'un manga la lectura del qual deixa sempre amb molt bon gust de boca, i no es deu haver vist perquè les imatges que he compartit són les que he trobat representatives del que volia escriure i potser no ha coincidit que això es notés gaire, però una de les raons per les quals la publicació de l'obra és tan lenta és que el mestre Azuma ofereix un dibuix detalladíssim, sovint fotorealista, en els paisatges, els fons i els escenaris, encara que els personatges els dibuixi amb un traç clar però expressiu que no està exempt de mèrit. 

Així doncs, ¡Yotsuba! és un manga molt rodó en tots els seus aspectes, i estic molt content d'haver-li donat una oportunitat, perquè tot i ser una persona amb uns gustos força variats, potser sorprèn una mica que digui que és bastant el meu rotllo. Però és que ho és.


  

dilluns, 9 de novembre del 2026

Sèries: High Potential

Ignoro si és una cosa que havia comentat alguna vegada al blog, però no soc gaire fan de les sèries anomenades procedimentals, és a dir aquelles en què hi ha un cas o una història que queda tancat, normalment, al mateix episodi. Hi sol haver subtrames i desenvolupament de personatges, és clar, i sempre hi ha excepcions, però generalment m'agrada més que un capítol continuï l'anterior i que cada temporada correspongui a una història.

Però de vegades mirem sèries que ha triat la nostra parella, o amic, o el que sigui, i cal ser una mica flexible, i més d'un cop m'he endut alguna sorpresa en aquest sentit. Dins de les sèries procedimentals, un cas habitual és el de les investigacions policials, i la sèrie que us porto avui marca totes dues caselles. Podria haver-me resultat menys interessant, però m'ha sorprès que m'hagi atrapat. 

High Potential és, com dic, una sèrie d'investigació policial, però ho és amb un ingredient diferent, refrescant -almenys per la meva limitada experiència al respecte-, en el sentit que gira al voltant d'una assessora improbable atès el seu perfil.

Basada en una sèrie francobelga de 2021 anomenada HPI, la versió que estic veient jo, amb 31 episodis entre 2 temporades (2024-2026) i amb previsió d'una tercera, és una producció per a l'ABC que aquí es pot veure a Disney+.  

No es pot parlar de la sèrie sense descriure la seva protagonista, la Morgan Gillory (Kaitlin Olson, també productora), mare soltera -per separació- de dues nenes i un nen que treballa netejant al Departament de Policia de Los Angeles, i que un dia descobreixen que ha estat tocant proves d'un cas perquè resulta que té altes capacitats i s'ha fet un tip d'acumular tota mena d'informació que ha vist en documentals de la televisió, i la seva extrema atenció al detall i retentiva ajuden a resoldre un cas.

Com no podia ser d'una altra manera, això li proporciona una oferta formal de feina al departament com a assessora policial, tot i que la seva actitud informal, la roba llampant que duu i el seu perfil de classe podríem dir que no tan alta com la dels seus companys genera unes reticències inicials basades en els prejudicis.

Sobretot en l'inspector Adam Karadec (Daniel Sunjata), de qui passa a ser companya, i que és un home escrupolós tant amb la seva vida com amb la feina, tot el contrari del caos i la justificació dels mitjans per una finalitat que representa la Morgan.

A poc a poc es van llimant les asprors, no perquè ella cedeixi el més mínim a l'hora de seguir els protocols, sinó perquè la seva personalitat carismàtica i els bons resultats que el departament aconsegueix gràcies a ella l'arrosseguen, i és més aviat en Karadec qui esdevé un pelet -tampoc gaire- més flexible a mesura que avancen els episodis. 

Com a personatges secundaris destacats tenim la Daphne Forrester (Javicia Leslie, protagonista a la segona temporada de Batwoman) i el seu company Lev "Oz" Özdil (Deniz Akdeniz), que col·laboren amb ella i en Karadec en molts casos tot proporcionant tasques de suport, perquè encara que la Morgan sigui capaç de deduir coses que als altres ni els passarien pel cap gràcies a una capacitat d'observació i uns coneixements extraordinaris, al capdavall no és totpoderosa i hi ha coses a les quals no arriba, sobretot quan es tracta de treball de camp i moments en què cal treure les armes. 

Per damunt d'ells hi ha la subcomissària Selena Soto (Judy Reyes), que és la cap del departament de Delictes Greus on, concretament, treballen tots plegats. És amable, comprensiva i generosa, i ajuda extraoficialment la Morgan a investigar el cas de desaparició del seu excompany i pare de la filla gran fa 16 anys.

A partir d'aquesta premissa, i donant-nos pinzellades de la construcció de tots els personatges -encara que, com és lògic, la vida personal de la qual tenim més detalls és la de la protagonista, que té un fill també amb altes capacitats, un bebè i una filla adolescent amb què gestiona una altra mena de problemes-, High Potential ens va mostrant casos generalment d'assassinat en què les aportacions de la Morgan són imprescindibles, en revelar que la resolució aparent partia d'una premissa tan comprensible com equivocada gràcies a detalls que a qualsevol altra persona li passarien per alt.

I així va fent, amb històries autoconclusives i la clàssica desfilada d'actors i actrius d'un sol episodi, dos com a màxim, mentre l'esmentat cas del seu excompany desaparegut va avançant a poc a poc i endinsant-se en un embolic perillós a mesura que passen els episodis i sobretot a la segona temporada, on apareixen personatges nous i es va creant un clima de tensió al voltant d'aquest afer.

De moment, però, per veure més casos d'un capítol però també on van a parar les trames personals, ens haurem d'esperar al gener, quan s'estrenarà a tercera temporada de la versió estatunidenca de la sèrie.
 

dilluns, 2 de novembre del 2026

Lectures: One Piece - vols. 5 a 8

Fa uns mesos us vaig portar les meves impressions de la primera saga de One Piece, un manga d'una popularitat i un èxit inqüestionables i trencadors de rècords, però en el qual jo mai m'havia endinsat, i que només havia tocat breument molt al principi de la seva primera edició en castellà i, per motius de feina, de manera dispersa.

Però ara que n'ha sortit l'edició en català i en volums triples directament, he tingut l'oportunitat de posar-m'hi seriosament i, després d'haver escrit sobre els quatre primers volums triples, els corresponents a la saga d'East Blue, he decidit fer el mateix amb la següent, la d'Alabasta, que abarca els volums originals 13 a 24 i, per tant, del 5 al 8 d'aquesta edició.

Un cop formada la tripulació bàsica de la banda del Barret de Palla, aquesta s'endinsa al mar Grand Line a la recerca del somiat tresor One Piece que dona nom a la sèrie, i després d'algunes parades on es continua ampliant amb un personatge emblemàtic que les poques i disperses vegades que l'havia vist sempre m'havia fet molta gràcia, el bufó ren antropomòrfic Tony Tony Chopper, els protagonistes es topen amb un sindicat criminal anomenat Baroque Works, amb què l'autor aprofita per fer desfilar una bona colla de personatges i poders extravagants que seran els rivals d'en Ruffy i els seus durant tota la saga.

El nom d'aquesta, de fet, ve del regne que els criminals volen controlar tot escampant-hi la zitzània, una manipulació política en tota regla que provoca una guerra civil. 

Un dels membres dels Baroque Works és, en realitat, la princesa d'Alabasta, la Nefertari Vivi, de caràcter pacifista i que té com a objectiu que l'exèrcit rebel i el del seu pare, el reial, no es trobin i la batalla resultant destrueixi el país.

La Vivi esdevé un membre més de la colla i el segon personatge femení del repartiment principal, si més no temporalment, i aviat veurem com no és la típica princesa que cal protegir -que també-, sinó que té moltes coses per aportar.

Amb tota aquesta aventura, a més de conèixer personatges nous, tant d'enemics com d'aliats -però més secundaris-, uns de més memorables i carismàtics que altres -però que, per la longevitat de l'obra i pel que he dit més d'un cop que l'he tocat una mica per motius de feina, sé que tornarem a veure en alguna altra saga-, ens fem un tip de veure combats trepidants, atacs especials esbojarrats i amb noms cridaners, i litres de sang.

Ja ho vaig dir a la primera ressenya, però aquí la cosa va a més: els personatges, sobretot els protagonistes, pateixen unes ferides esfereïdores, letals de necessitat, però la màgia del còmic fa que recuperar-se'n sigui pràcticament bufar i fer ampolles. No podem donar ningú per mort, ni els més forts ni els que normalment no lluiten però aquí recorren a la violència encara que no se'ns haguessin donat pistes que hi estaven capacitats, i també quan no ho estan gaire, no ens enganyem, perquè també veurem lluitar en Chopper.

Malgrat aquesta violència, acompanyada del corresponent dramatisme i les frases lapidàries, en aquesta saga hi continua havent lloc per a l'humor, amb els gags recurrents de la banda del Barret de Palla i els nous que s'estableixen amb les dinàmiques entre el repartiment creixent, però també per a les emocions.

El final estricte de la saga, que es difumina quan s'enganxa amb el preludi del que serà la propera, és un moment lacrimogen que em fa l'efecte, des del desconeixement, que es recorda com una de les escenes més emblemàtiques d'un manga llarguíssim i on, sens dubte, hi ha d'haver molta competència en aquest sentit.

El manga, amb aquesta aventura prou llarga per si mateixa, es consolida, tal com ho fa la fama d'en Ruffy i la seva banda entre els pirates i la Marina, i si bé em vaig prendre els 4 volums anteriors (12 d'originals) com una prova per decidir si m'hi quedava o no, parafrasejant la famosa cita de la pel·lícula Django, de Quentin Tarantino, si amb aquella primera saga One Piece tenia la meva curiositat, amb la segona ha aconseguit la meva atenció.

 

 

 

 

 

Potser també t'interessa...

Related Posts with Thumbnails