Menú

dilluns, 28 de novembre de 2022

Sèries: Guardians de la nit (primera temporada)

A la meva última entrada vaig parlar de la primera temporada d'una de les sèries amb què s'ha estrenat el nou Super 3, l'SX3, que és Haikyû!!, un anime de voleibol que m'està agradant molt i que encara té un llarg recorregut per endavant.

Avui, en canvi, és el torn de la primera temporada de l'altra sèrie que he decidit seguir, una que vaig començar més per donar suport que perquè el tema m'interessés gaire. Sabia que venia d'un manga de molt d'èxit i que en aquest cas sí que s'està publicant en català, però ja fa anys que els shônen que van sortint no em desperten l'interès, l'últim que ho va aconseguir va ser Naruto.

Parlem de Guardians de la nit (en japonès Kimetsu no yaiba, literalment "espasa destrueixdimonis"), sèrie basada en el manga homònim de Koyoharu Gotouge que es va serialitzar a la Shônen Jump japonesa entre 2016 i 2020 amb un total de 23 volums recopilatoris.

La sèrie que l'adapta a l'animació va començar el 2019 i de moment té 44 episodis, a més d'una pel·lícula, però sembla que a l'X3 només se n'haurà emès la primera, i properament el film, que es va arribar a estrenar als cinemes en català en un moviment sorprenent perquè en aquell moment no hi havia traduïts ni la sèrie ni el manga, mentre que la segona temporada, a causa de la cruesa del tema, s'haurà d'emetre d'alguna manera encara no anunciada.

De què va, doncs, aquesta sèrie? El seu protagonista és en Tanjirô Kamado, un nano que viu a la muntanya amb la seva família i que duu el pa a casa des que el seu pare va morir de malaltia. Un dia, però, quan hi torna descobreix que el que li quedava de família ha estat assassinada, amb l'excepció de la seva germana Nezuko, que tot i així s'ha convertit en un dimoni que, curiosament, pot controlar les seves ànsies assassines.

En Tanjirô, encara sense haver pogut pair la tragèdia, s'assabenta de l'existència del Cos dels Caçadimonis, una organització secreta que es dedica, a l'era Taishô japonesa (1912-1926), a perseguir i matar dimonis, que anteriorment eren humans i en algun moment es van convertir en aquests éssers assedegats de sang i amb habilitats diverses.  

Per tal de venjar la seva família i descobrir com poder fer tornar la Nezuko a la normalitat, el protagonista accepta la proposta d'un d'aquests caçadors de dimonis, el que li explica l'existència de l'organització, d'anar-se a entrenar en l'art de l'espasa amb un mestre.

És així com, després d'un duríssim entrenament, en Tanjirô aprèn a fer servir tècniques especials de respiració que confereixen als caçadimonis força i resistència sobrehumanes amb les quals s'enfrontarà a diversos dimonis.

Aquests dimonis, com deia, abans eren humans, i això és interessant perquè, siguin quines siguin les seves habilitats i el seu aspecte, i malgrat la crueltat de què facin gala -i en aquest sentit Guardians de la nit és extremament violenta-, quan en coneixem la història, normalment quan són a punt de morir, de vegades no podem evitar sentir certa llàstima per ells, i és que la sèrie, quan vol, es pot posar molt dramàtica.

Al darrere d'aquests dimonis hi ha en Muzan Kibutsuji, el dimoni que amb la seva sang pot transformar les persones en altres dimonis de diferent entitat, i queda clar que serà el gran enemic que caldrà batre en algun moment, però pel camí en Tanjirô haurà de fer front a reptes cada cop més difícils.

No ho farà sol, encara que els aliats triguen una mica en començar a aparèixer: un d'ells és l'Inosuke, un paio que va amb dues espases serrades i una màscara (?) de senglar, probablement el meu personatge preferit perquè, a més d'estar una mica sonat i ser violent, és molt malparlat i m'ha fet sentir per primer cop en un anime en català, o gairebé per primer cop, perquè abans no s'estilava, renecs com "collons" i "hòstia". 

És un personatge que em fa riure, de vegades en veu alta, també amb la seva incapacitat, o mania, de dir malament els noms dels altres. Però no és l'únic.

També tenim en Zenitsu (segons l'Inosuke, en "Cent Ictus"), un nano que també es va entrenar com a caçadimonis, però que ho va fer obligat per pagar uns deutes i que és extremament poruc -està obsessionat amb què morirà cada dos per tres- i només es posa a lluitar quan està adormit o inconscient. Curiosament, quan hi ha una noia pel mig es transforma i adopta una actitud ridículament seductora.

És sens dubte, juntament amb l'Inosuke, el personatge que posa el contrapunt humorístic a la sèrie, i tots dos tenen força més carisma que el protagonista, cosa que sé que no soc l'únic que pensa.

A Guardians de la nit veurem més personatges, com els Pilars, que són els caçadimonis més forts, però de moment, a la primera temporada, hem pogut saber poques coses d'ells. Un dels temes que els divideixen, això sí, és què s'ha de fer amb la Nezuko, perquè mai no s'havien trobat amb un dimoni que tingués "bona actitud".

Són personatges misteriosos que no sé si l'obra arriba a explorar amb més profunditat, però de moment el que he vist de la trama m'ha anat agradant cada cop més -li costa una mica arrencar, tot s'ha de dir- i, pel que fa al doblatge, com ja he apuntat alguna vegada a Twitter m'ha xocat la insistència en fer gairebé tots els noms esdrúixols, no sé si per assemblar-se més al japonès, idioma on no està gaire clar on és la síl·laba tònica, però sí que és un canvi notable respecte a la tendència de l'animació japonesa en català "de tota la vida", i en alguns casos crec que patina en exagerar-ho. 

M'han agradat les veus, tot i que sobta veure alguns personatges que són nens, i es diu que són nens, tenir veus greus, d'adult, i la traducció en general també, si bé no soc gaire partidari de la forma simple dels pronoms febles, sobretot quan hi ha verbs en què no presentaven cap problema i fer-ho així fa de "vells", com ara en casos com "aparteu-se".

Tornaré a parlar de Guardians de la nit quan s'emeti a televisió la pel·lícula que esmentava més amunt, que adapta la trama per a la qual l'episodi final de la primera temporada fa de pròleg. Ja veurem, doncs, quan podrem gaudir, i com, de la segona temporada, però de moment això és el que tindrem.


 





dilluns, 21 de novembre de 2022

Sèries: Haikyû!! (primera temporada)

Fa uns anys una amiga meva, a qui li va començar una mena d'obsessió tardana amb l'anime, em va dir que la seva sèrie preferida era una sobre uns nanos que jugaven al voleibol. L'escoltava i m'agradava veure-la tan motivada, però atesa l'escassetat del meu temps lliure i la durada dels períodes d'aquest, difícilment m'enganxo a sèries d'anime des dels anys 90, especialment si són més aviat llarguetes.

Aquella sèrie, pel tema i la durada, malauradament no entrava a la llista de candidates a ser vistes algun dia, tampoc el manga si algun dia arribava a publicar-se al nostre mercat, cosa que ha acabat passant. Doncs bé, el cas és que la versió animada ha estat una de les sèries inaugurals del nou SX3, i s'està emetent, per tant, en català i, ara que n'ha acabat la primera temporada, em ve de gust dedicar-li una entrada. 

Haikyû!!, que vol dir "voleibol!", és una sèrie de 85 episodis, a més de 5 OVA i 4 llargmetratges, que es basa en el manga de Haruichi Furudate, publicat originalment a la revista Shônen Jump entre 2012 i 2020 amb un total de 45 volums recopilatoris, que s'estan editant també en castellà -malauradament no en català- des de fa un temps sota el segell de Planeta Cómic.

Jo he aprofitat l'avinentesa de l'arribada de nous animes en català per fer una mica d'activisme i donar suport al nou SX3, però el cas és que m'estan agradant les sèries que estic seguint, i Haikyû!! força més del que em pensava al principi.

El seu protagonista és en Shoyo Hinata, un noi pèl-roig i baixet que somia amb jugar a voleibol, però amb prou feines va poder aplegar prou companys per muntar un equip quan anava a secundària, i quan van intentar participar en competicions oficials van fer el ridícul.

Ell, però, té una determinació indestructible i una extraordinària agilitat amb la qual esdevé un actiu de gran valor per al seu nou equip quan passa a Batxillerat, el Karasuno, que és l'equip protagonista de la sèrie.

Resulta que en Shoyo fa uns salts altíssims, que compensen en part la seva poca alçada i el baix nivell en altres aspectes d'aquest esport, i és el revulsiu que sorprèn els rivals i permet que el Karasuno pugi alguns graons pel que fa a qualitat. Tot i així, és un equip que ja fa temps que no arriba gaire lluny a les competicions i la seva arribada, juntament amb la d'altres nous jugadors de primer curs, és un raig d'esperança.

En aquest sentit m'ha recordat els dos grans mangues/animes esportius de la meva vida, Captain Tsubasa i Touch, en el primer cas perquè presenta un seguit de personatges que, un cop ens n'aprenem els noms, ens adonem que ens els estimem de manera individual i també com a equip, i en el segon, aquesta lluita, aquest esforç per millorar i tornar-ho a intentar quan l'equip és humà, falla, perd i ha de tornar a començar des de zero quan arriba una nova competició.

Hi ha personatges per a tots els gustos: en Shoyo manté una relació de rivalitat amistosa amb en Tobio Kageyama, a qui s'havia enfrontat a secundària, perquè tenen caràcters molt diferents: si en Shoyo té més voluntat que habilitat i coneixements tàctics, en Kageyama falla en el seu individualisme i despotisme, pel qual té el malnom de "Rei de la pista", no perquè sigui bo, sinó perquè és manaire. Junts, però, esdevenen una parella d'or quan aprenen a entendre's i col·laborar.

Amb papers menys importants, almenys per ara, tenim personatges també interessants com el lliure Nishinoya, l'altiu Tsukishima, l'enorme i potent però tímid Azumane, el capità Sawamura o, el meu preferit, en Tanaka, que és escandalós i arrauxat. Sobta negativament, però, que l'equip tingui la figura típica i tòpica de la mànager, una noia, la Shimizu, que és una simple ajudant i, de fet, gairebé no obre mai la boca.

Un altre ingredient habitual al manganime d'esports és el dels rivals formidables i carismàtics, i a Haikyû!! ens en trobem alguns, que estan construïts de manera que no podem evitar respectar-los i admirar-los encara que, com és natural, anem amb el Karasuno.

A la sèrie veiem reflectida la passió amb què els equips lluiten per guanyar i es tornen a aixecar quan cauen, però també el respecte pel rival, pels companys que cometen errors i tota una sèrie de valors amb què sempre s'haurien d'educar els esportistes, però que malauradament no sempre veiem a la vida real.

Tot i que es tracta d'un spokon, és a dir un manga de tenacitat esportiva, i hi ha moments dramàtics i en general té un to tirant a èpic, la sèrie també té molt d'humor, de manera que el resultat està força equilibrat.

Hi col·laboren també a la versió catalana les interpretacions, que per als més veterans inicialment poden provocar una sensació d'enyorança de les grans veus que se sentien a l'anime d'abans, però que a poc a poc van fent-se un lloc al nostre cor. 

Cosa que no vol dir, però, que el doblatge no grinyoli en algunes coses, tant de traducció (no puc amb el terme "escola mitjana", quan aquí tenim l'equivalent de la secundària, com no em canso de repetir a les revisions que faig a la feina, a més d'alguna frase que no té gaire sentit i que és una mala traducció diuen que de la versió castellana) com del doblatge pròpiament dit, en aquest cas alguna pronunciació deficient -tant del japonès com d'esses sonores i vocals obertes que fallen esporàdicament perquè així és com estan creixent les noves generacions de parlants del català- o la poca varietat de les veus, especialment dels personatges secundaris i terciaris, on ens fem un tip de sentir la del llegendari Joan Pera. 

En l'apartat visual, trobo que Haikyû!! no té uns dissenys excessivament detallats ni els podríem confondre mai amb els d'un llargmetratge, però pel que fa a les animacions són figues d'un altre paner, amb uns moviments molt realistes que donen molt de dinamisme als partits, per sort, com deia, força èpics, però sense efectes especials ni jugades impossibles. És refrescant.

M'ha agradat molt, m'hi he enganxat i, naturalment, continuaré mirant-ne les temporades, i a mesura que les acabi n'aniré tornant a parlar aquí al blog.







dimarts, 15 de novembre de 2022

Adeu a Kevin Conroy, la veu del Batman animat

És normal que actors i actrius que eren referents nostres, o fins i tot dels nostres pares, vagin desapareixent d'aquest mon per causes naturals, n'hi ha fins i tot que ens sorprenen en arribar a una edat de tres xifres. Però en general no ens hauria de xocar -sí saber greu- que ens deixés, per exemple, fa uns anys, el mític Adam West, el Batman de la sèrie televisiva dels anys 60.

El que no podíem esperar, llevat que tinguéssim coneixement que patia un càncer intestinal, era que es morís a la prematura edat de 66 anys en Kevin Conroy, la veu del Batman animat.

Nascut a Westbury (Nova York), als Estats Units, un 30 de novembre de 1955, als 18 anys se'n va anar a la ciutat de Nova York a estudiar art dramàtic, on sembla que va compartir habitació amb uns tals Robin Williams i Kelsey Grammer.

Un cop graduat, va fer teatre i el 1980 va debutar a la televisió, al culebrot Another World, amb uns quants capítols. Durant els anys 80 va anar compaginant el teatre amb aparicions televisives, per exemple a la cèlebre Dinastia

I el 1992 va trobar la feina que li canviaria la carrera per sempre: es va presentar a l'audició de la sèrie animada d'en Batman, considerada la millor sèrie de dibuixos animats sobre superherois que s'ha fet mai, i va convèncer amb la seva proposta, com s'explica al principi del vídeo.

Aquella sèrie es va emetre originalment entre 1992 i 1995, però després va tenir una continuació a The New Batman Adventures entre 1997 i 1999, període en què també va interpretar el Cavaller Fosc quan apareixia a Superman: The Animated Series. Posteriorment, entre 1999 i 2001, va repetir el paper a Batman: Beyond, a Justice League (2001-2004), a Justice League Unlimited (2004-2006), a Justice League Action (2006-2008) i en diversos productes on apareixia el personatge de manera ocasional, a més que també va arribar a fer la veu d'en John Grayson, el pare del primer Robin, en un capítol de The Batman, i va reprendre el paper de Cavaller Fosc en un episodi de Teen Titans Go! de 2018. 

S'espera que el 2023 s'estreni la sèrie Batman: Cape Crusader, on va arribar a gravar la veu d'en Thomas Wayne, precisament el pare del personatge que li va canviar la vida.

A banda de tot això, també va fer el personatge en llargmetratges animats, no sempre, suposo que per problemes d'agenda, però sí força vegades. Com a curiositat, el 2019 va sortir en un episodi de Batwoman fent d'un envellit Bruce Wayne de Terra-99 al crossover de Crisis on Infinite Earths

Era la primera vegada que se li permetia interpretar el personatge, encara que fos en una versió diferent de l'estàndard, no només posant-li la veu, sinó també la cara i els moviments. Tot un homenatge tant a ell com als fans.

En aquest clip de vídeo el veiem parlant, amb altres companys com el mitiquíssim Mark Hamill -que si al cinema és conegut per fer de Luke Skywalker de la saga Star Wars a la televisió ho és per la seva inconfusible veu d'en Joker-, de la participació en els videojocs de la saga Batman: Arkham, una de les meves preferides, amb productes espectaculars i molt ben cuidats en aspectes com aquest, recuperar les veus emblemàtiques de les sèries animades per als videojocs, principalment les d'en Batman i en Joker. 

S'atribueix al senyor Hamill l'afirmació que quan li oferien fer de Joker, sempre preguntava si "en Kevin" hi seria, i en cas afirmatiu no necessitava llegir el guió i acceptava el paper de seguida.

No era el primer videojoc d'en Batman on posava la veu el mestre Conroy, però: ho havia fet per primer cop al The Adventures of Batman & Robin de Mega-CD (1994), al Batman: Vengeance (2001), al Batman: Rise of Sun Tzu (2003) i, ja amb Arkham iniciada, va participar també a DC Universe Online (2011), els jocs de lluita Injustice: Gods Among Us (2013) i Injustice 2 (2017), Lego DC Super-Villains (2018) i MultiVersus (2022).

Se n'ha anat la veu del Batman animat, la d'un home que gaudia anant a les convencions de còmics per tal de poder interactuar amb els fans, per als quals la seva veu era indiscutiblement la del superheroi de Gotham, però que poques vegades podien veure mostrant el rostre per la naturalesa de la seva feina. Descansi en pau.

 

 


Potser també t'interessa...

Related Posts with Thumbnails