Lectures: Els Barrufets - àlbums 17 i 18

M'havia marcat l'objectiu de llegir tots els àlbums dels Barrufets en què l'autor original, en Peyo, havia estat implicat personalment, i deixar-ho aquí, però al final he decidit continuar-ne agafant de la biblioteca i gaudir de les aventures d'aquests llegendaris personatges del còmic francobelga creades després de la mort del seu pare, i en principi continuaré amb aquest format de ressenyes dobles. 

Parlant de pares, l'hereu de Peyo és, argumentalment parlant, el seu fill Thierry Culliford, que ja va participar en el guió del volum 16, El barrufet financer, i que després de la sobtada i prematura defunció del mestre va continuar coescrivint la sèrie, i va continuar confiant en la col·laboració en el guió de Luc Parthoens i en el dibuix d'Alain Maury, tots dos ja participants al darrer àlbum en vida de Peyo, que per motius de salut va necessitar ajuda. No acostumo a entrar en tant de detall, però tal com va passar també al volum 16, Thierry va encarregar l'acolorit a la seva dona, Janine "Nine" Culliford.

I ens trobem, dos anys després de la desaparició de Peyo el 1992, de nou novembre però de 1994, la publicació del dissetè àlbum dels Barrufets, de nom El barrufador de joies, que fa un canvi de tendència i ens presenta una història que ocupa les 48 pàgines del llibre.

En aquest cas, en l'enèsima sortida accidentada d'uns barrufets al bosc per encàrrec del Gran Barrufet, el Barrufet Bromista cau a les mans d'uns humans que decideixen aprofitar la seva reduïda mida per obligar-lo, amb un xantatge, a robar a les cases d'un poble.

És una història divertida i amena que treu els barrufets de la seva zona de confort i, tot i que no és el primer cop que veiem humans a la sèrie -més enllà d'un Gargamel que aquí hi fa pràcticament un cameo i prou-, sí que podem dir que no se n'havien vist mai tants alhora, ni amb tant de protagonisme. 

 

Alhora, el ritme narratiu, els gags i les situacions encaixen amb el que havíem vist fins ara, també l'estil gràfic, així que els seus responsables fan una bona feina amb la continuïtat després de la mort del creador de la sèrie.

 

 

El mateix equip creatiu presentava, l'octubre de 1996, un nou àlbum anomenat Doctor Barrufet, amb una història que torna a ocupar tot l'àlbum i que aquest cop presenta una altra de les premisses habituals: els barrufets enreden la troca dins del poble en absència / distracció / malaltia del Gran Barrufet.

 

En aquest cas concret, tenim un barrufet que, com que el líder està ocupat i no se n'adona, comença a donar consells mèdics als altres i acaba obrint una consulta i autodenominant-se metge del poble. Els altres li segueixen el joc perquè són fàcils d'entabanar -de fet, ell mateix s'ho creu, sense mala intenció-, però després tot plegat s'embolica i n'hi ha alguns que volen dir la seva en aquesta sàtira de la pràctica de la Medicina i les seves variants.

 

Aquesta història m'ha agradat una mica menys que l'altra i se m'ha fet una mica llarga, però continua en la línia del que hauríem pogut trobar amb l'autor original. Així doncs, continuarem i ens tornarem a veure amb la crítica dels volums 19 i 20!  

  
 

 

Sèries: La casa nostra

Comparat amb quan era petit i adolescent, he d'admetre que no veig gaire televisió catalana, per motius com la baixa qualitat de les apps de TV3 per a Smart TV o la ferotge competència de les altres plataformes d'streaming, a més de l'abandonament per part meva del consum televisiu tradicional, el que podem anomenar "els canals normals". 

Però hi va haver una sèrie que a casa ens va cridar l'atenció, necessitàvem alguna cosa lleugera i d'episodis breus per a aquells dies en què se'ns fa molt tard per posar-nos l'habitual capítol de 45-60 minuts, i la vam anar veient malgrat la incomoditat d'aguantar anuncis a TV3 a la Carta o al 3Cat o descarregar-la pirata per veure-la amb un pendrive endollat al televisor. 

Es tracta de La casa nostra, una sitcom creada per Dani de la Orden, Oriol Capel i Eduard Sola que s'estrenava a 3Cat el 22 d'octubre de 2025 amb un total de 14 episodis i una cançó d'entrada a càrrec de The Tyets, un dels grups de moda del panorama musical català dels darrers anys.

La sèrie, evidentment de comèdia, gira al voltant d'un grup de personatges estretament relacionats i té com a escenaris dos pisos del mateix replà del que sembla L'Eixample i el bar de sota, i la convivència per necessitat d'alguns d'ells, tot plegat amb unes reminiscències de Plats bruts que és inevitable que hi trobem, però que per sort van de més a menys a mesura que passen els episodis, de manera inversament proporcional a com la sèrie en si va de menys a més. 

Encara que en aquesta mena de sèries no hi ha un clar protagonista, si n'hem de triar un segurament seria en Miqui (Marc Rius), un periodista de pa sucat amb oli a qui acaba de deixar la seva parella, la Ruth (Núria Casas), i a qui sembla que tot li surt malament. 

Viu al pis de lloguer que tenien els seus pares abans de separar-se, i en aquest sentit es troba en una situació que ja voldrien molts joves i no tan joves actualment, però les coses se li compliquen només començar la sèrie.

Per una banda, els esmentats pares, en Josep (Albert Ribalta) i la Pilar (Llum Barrera), es troben amb la necessitat, per motius diferents, d'allotjar-se temporalment a la que havia estat la llar familiar, així que a en Miqui se li ha acabat la tranquil·litat, perquè sons pares no paren de barallar-se i llançar-se pulles i, de pas, el menystenen com, pel que s'endevina, havien fet sempre.

Això afecta també el seu millor amic, l'Eric (Adrian Grösser), un cap de trons força babau però amb facilitat per lligar que fa més aviat el rol del pallasso del repartiment. 

No se sap a què es dedica professionalment, sempre té idees de bomber però, com a mínim, li fa companyia a en Miqui, que tal com li van les coses la necessita.

Però l'Eric no és l'únic amic que té, perquè ja sense viure amb ell trobem la Candela (Betsy Túrnez), la mestressa del bar de sota que esmentàvem abans.

És una dona experimentada, amb moltes anècdotes de les que potser no es poden explicar als nets, i porta el bar amb desimboltura i no té cap pèl a la llengua a l'hora de donar la seva opinió sobre qualsevol cosa. Una persona a qui tot se li'n fum -almenys en aparença- i que mira de tirar endavant per si mateixa mantenint l'aire misteriós que l'envolta, però que lluny de ser només la propietària i cambrera del bar, és una més de la colla. 

I, per acabar, tenim la Berta (Paula Malia, una de les protagonistes de Valeria), que interpreta la nova veïna d'en Miqui (i dels seus pares i el seu millor amic), una dona amb unes habilitats socials limitades perquè ha viscut sempre immersa en els estudis, i tot just ara s'ha independitzat i està descobrint moltes coses que les seves diverses carreres no li havien ensenyat.

Com es podia esperar, és un personatge que aporta l'element romàntic a la sèrie, però que també dona molt de joc humorísticament parlant.

Com deia al principi, tot i que ara potser ho explicaré amb altres paraules i amb més detall, La casa nostra comença com una mena de substituta, dècades després, de Plats bruts, i en algun moment dels primers episodis fa una mica d'angúnia i tot en aquest sentit, però afortunadament va deixant enrere aquest referent -fins i tot hi fa alguna al·lusió explícita- i agafa més personalitat pròpia.

 

També és veritat que, a mesura que n'anem veient episodis, ens fem nostres els seus personatges i ja deixem de comparar-les. És un humor més actual, tot s'ha de dir -i és lògic-, i els rols no són exactament equivalents, a més que els personatges evolucionen fins i tot dins d'aquests primers (?) 14 episodis. 

 

Pel que fa a la mena d'històries que veiem, com sol passar a les comèdies de situació, tenim tota mena d'embolics, equívocs i situacions que freguen l'absurd, i m'agradarà veure si continua i va pujant el nivell, però de moment puc dir que, sense ser una cosa totalment espectacular i innovadora, apunta maneres. 

 

Lectures: El gust de les ortigues

Un altre cop que caic a les xarxes del mostrador de novetats de la biblioteca, i aquest cop fins a l'extrem de fer-me interrompre la lectura d'un altre llibre, cosa que feia molt de temps que no em passava, però que està justificada perquè aquesta altra novel·la que estava llegint primer és molt més gruixuda i la de la biblioteca no la volia deixar passar, amb el risc que l'agafés algú altre i trigués en tornar.

En fi, gràcies a això he llegit per primer cop un dels clàssics de la literatura japonesa contemporània que coneixia de nom -fins i tot hi ha un premi literari dedicat a ell-, però que mai havia tingut l'ocasió de llegir. I ja us dic que, gràcies a la línia El Cercle de Viena, col·lecció de Viena Editorial dedicada a publicar clàssics del segle XX inèdits en català, en llegiré més obres.

Doncs bé, la meva estrena amb Jun'ichirô Tanizaki (1886-1965) ha estat amb aquesta novel·la de 1929 anomenada El gust de les ortigues, i que és un relat amb elements autobiogràfics sobre un matrimoni que està planificant la seva separació en els millors termes possibles, de manera amistosa, però alhora d'amagat d'una societat on el què diran era més important del que ho continua sent al Japó actual, que ja és dir.

El protagonista, en Kaname, ha aprovat i fins i tot encoratjat que la seva dona, la Misako, trobés una altra parella, i és que ell ja fa anys que va deixar de desitjar-la. La relació entre tots dos és cordial i de respecte mutu, però la lentitud del procés, la cautela i les excuses per no acabar de rematar el que ja només existeix sobre el paper els angoixa a tots dos, tenint en compte també que afectarà el seu fill. 

Paral·lelament a aquestes escenes quotidianes d'un matrimoni benestant d'Osaka, també tenim les trobades amb el pare de la Misako, amb qui en Kaname té molt bona relació malgrat que representa el tradicionalisme enfrontat a la modernitat que s'adiu més a la parella protagonista, i que a l'autor li serveixen per retratar aspectes de la cultura japonesa de l'època com la roba, l'arquitectura, la gastronomia, els costums o, sobretot, les arts, especialment el teatre de titelles bunraku. 

En fa una descripció meticulosa, però al contrari del que podríem pensar el text és d'allò més amè i les pàgines passen volant, a més que el recompte total d'aquestes, 256, tampoc és gaire elevat, si bé les altres novel·les de l'autor en el nostre idioma estan clarament per sota. 

El gust de les ortigues retrata el Japó d'una època concreta, a més del caràcter i la manera de pensar dels seus personatges, i toca un tema que es pot considerar prou avançat al seu temps, una combinació que ajuda a que ens puguem identificar amb els seus personatges, o alguns dels seus aspectes, segons les pròpies experiències vitals, tot i la distància geogràfica i temporal que ens separa d'ells com a lectors del segle XXI. M'ha agradat molt i tornaré al mestre Tanizaki aviat, espero.