Lectures: Blue Fighter

El mestre Jirô Taniguchi és un autor de què he parlat diverses vegades en aquest blog, on he escrit ressenyes sobre els seus encantadors relats de vida quotidiana, contemplativa, etc. com El gourmet solitario o Furari, a més d'alguna obra amb una mica més de fantasia, però molt emotiva, com Barri llunyà o El almanaque de mi padre, un dels meus mangues preferits.

El manga que porto avui al blog és molt diferent, cosa que ha fet molt interessant aquest retrobament amb l'autor, encara que part de la culpa la té el fet que aquest cop no n'és pas ell, el guionista, sinó que s'encarrega només de l'apartat gràfic, com passava amb Hotel Harbour View. 

Com ja es veia en aquella obra, a Blue Fighter el dibuix del mestre Taniguchi és diferent del seu inconfusible estil posterior, més realista i detallat en comptes de la línia més clara de les obres per les quals el recordem, que recordem que escrivia ell mateix i eren més contemplatives, reflexives i nostàlgiques.

En aquest estil més antic -l'obra és de 1980- demostra la seva gran capacitat per dibuixar cares diferenciades entre si i de diverses ètnies, a més de vehicles i escenaris amb gran realisme, si bé depèn de la proximitat dels plans.

Però bé, ara toca parlar de la història, i és la d'en Reggae, un boxador japonès alcohòlic i amb un registre de victòries i derrotes desfavorable que crida l'atenció d'en D'Angelo, un promotor estatunidenc sense escrúpols que vol aprofitar la combinació de la irregularitat del púgil i la seva tremenda potència i agressivitat per fer calés.

Tot plegat, amb un to que ens pot recordar mangues de l'època com els del duet Buronson i Tetsuo Hara o els de Ryōichi Ikegami, amb molta violència i testosterona. En aquest cas, però, és un volum autoconclusiu, i per a mi aquesta durada no fa cap favor a la història.

Potser és un problema d'un estil narratiu i uns diàlegs críptics, que no ens ho donen tot mastegat, però la meva impressió general és que hi havia potencial per fer una història més llarga i desenvolupar més els personatges, perquè hi ha coses que queden a l'aire, sobretot la insinuació d'un passa tèrbol del protagonista, i diàlegs que no he acabat d'entendre en el context.

És com si faltés una mica més d'informació i s'hagués volgut condensar en un número de pàgines acordades un relat que donava per a més, però m'ha deixat amb gust de poc.

Lectures: Els barrufets - àlbums 19 i 20

Com ja sabeu, escric entrades ressenyant àlbums dels barrufets de dos en dos, i m'he adonat amb estupefacció que no vaig arribar a parlar dels números que us porto avui, tot i que juraria que ho havia fet. Potser em va enganxar en un moment en què ja tenia moltes altres coses sobre les quals escriure i em va passar per alt, i em fa ràbia perquè ara he estat força dies sense publicar perquè precisament no tenia, o això em pensava, material. 

Però bé, al capdavall són còmics de fa dècades i tampoc és que es trenqui el factor actualitat. Procedeixo, doncs, i ja em disculpareu si se'n ressent la ja de per si baixa qualitat analítica, a parlar d'aquests dos àlbums que s'havien escolat. 

Comencem amb El barrufet salvatge, un àlbum de 1998 amb dibuix d'Alain Maury i guió de Thierry Culliford i Luc Partoens, el mateix equip que s'havia fet càrrec dels dos volums anteriors, que eren els primers que es feien des de la prematura defunció del pare dels personatges, Peyo.

En aquesta original aventura ens trobem amb l'aparició, després d'una catàstrofe que fa que els barrufets hagin d'allunyar-se més que mai per aconseguir provisions, d'un barrufet salvatge -una referència a Tarzan, llegeixo- que ha crescut pel seu compte sense conèixer mai la resta de la vila. Una història que expandeix l'univers de l'obra d'una manera força interessant i en què totes dues parts han de fer un esforç d'adaptació per trobar punts en comú, amb un Gargamel que té tan mala sort que gairebé ens fa pena i tot.

Els mateixos guionistes i dibuixant s'encarregarien de L'amenaça dels barrufets, de 2000, en què les disputes entre els habitants de la vila els barrufets queden en suspensió quan són amenaçats per un altre poblat de barrufets en el que aparentment és un nou descobriment de barrufets desconeguts, però que en aquest cas són rèpliques malvades, i liderades per un Gran Barrufet dictador, dels personatges que ja coneixem.

La resolució de tot plegat, o més ben dit la causa de tot plegat, és un pla que se surt de mare, però almenys serveix per aconseguir l'objectiu d'unir uns barrufets entre els quals creixia la discòrdia.

Ens trobem amb dos àlbums en què els barrufets exploren nous terrenys, les idees són fresques -si bé, recordem, al primer àlbum ja coneixíem unes versions diferents d'aquests simpàtics éssers- i mantenen l'obra viva i interessant, que entrant en la seva cinquena dècada té molt de mèrit. No totes ho aconsegueixen, i el relleu obligat per les circumstàncies no va fer pas que l'obra se'n ressentís. 
 

 

 

Lectures: La ciutat i les seves muralles incertes

Ara portava temps sense parlar d'un dels meus escriptors preferits, potser el número u per a mi, però es deu a que el llibre que ressenyo avui l'he estat esperant molt de temps en edició de butxaca, cosa que no es va produir en el període aproximat habitual, i després de dos anys de paciència me'l van acabar regalant en l'edició normal, que no és tan diferent de les que després surten de butxaca, que com ja deveu saber, actualment ja no són ni gaire petites ni gaire barates. Com a curiositat, però, m'he assabentat que ara sí que surt, aquest mateix mes. Massa tard.

El cas és que ja m'he llegit l'últim llibre publicat en català (i en qualsevol idioma) del mestre Haruki Murakami, i ha arribat el moment que comparteixi amb vosaltres el que m'ha semblat. 

La ciutat i les seves muralles incertes és una novel·la de 2023 que té el seu origen, com ens explica l'autor una mica a contracor a l'epíleg, en un relat de 1980 que no li va agradar com va quedar i que només es va publicar en una revista, sense ser mai recopilat en cap llibre, una excepció dins de la norma. 

Per tant, el germen del que acabaria reescrivint a partir de 2020 i transformant en la novel·la que ens ocupa ve de fa més de quatre dècades. I mai sabrem com era la versió original de tot plegat. Què hi farem... al capdavall, és decisió del seu propi autor i, per part meva, el respecte és màxim en aquest sentit.

En qualsevol cas, aquí tornem a trobar el Murakami que em fa patir amb la seva obsessió amb el realisme màgic, les dones esquives i amb traumes, les parts oníriques, el xoc de realitats, les referències jazzístiques i els sopars senzills, perquè mai sé per on em sortirà ni si m'agradarà el resultat final, però potser és per això que m'agrada tant, perquè em té atrapat amb aquesta intriga durant tot el llibre. Cada vegada.

La trama, en aquest cas, gira al voltant d'una parella adolescent que parla d'una ciutat imaginària, la desaparició de la noia i l'aparició del noi, el narrador i protagonista sense nom ni parts fosques i censurables -un altre element típic-, en aquella ciutat, que és clarament un lloc fantasiós, tot i que tèrbol i angoixant per l'austeritat extrema amb què s'hi viu en el sentit que hi falta gairebé tot el que hi ha al món real, i amb una tasca que ell ha de dur a terme i que voreja l'absurd.

A mesura que la trama avança, es produeix un desdoblament i seguim en paral·lel el que passa en aquell món imaginari i el que passa a la realitat, però també hi ha moments de confusió sobre qui és qui, quina és la versió real dels personatges que parlen i, per acabar-ho d'adobar, al món que és com el que coneixem -o "real", tot i que en aquesta obra és una paraula delicada- hi passen algunes coses que desafien la raó. 

Confesso que la part fantàstica i onírica és la que menys m'agrada a les obres de Murakami, i La ciutat i les seves muralles incertes comença amb un component fort d'aquesta mena, però sorprenentment després es va "asserenant" en aquest sentit abans d'arribar al clímax... que, com ja havia passat alguna altra vegada, acaba amb un final abrupte i obert a interpretacions, sense respondre algunes preguntes importants. 

Tot i això, encara que per la meva manera de ser m'estimo més no haver d'interpretar ni analitzar -segurament perquè no és el meu fort-, i que des d'un punt de vista més tècnic trobo que alguns moments de la novel·la són lents i s'hi repeteixen afirmacions i descripcions de manera innecessària, a més d'aquest final que no és final i no m'agrada, en conjunt la novel·la m'ha atrapat, ha anat de menys a més i puc dir que m'ha agradat. I sí, és una mica "el Murakami de sempre", amb les diferents versions d'una mateixa història. Però bé, ja ens coneixem i m'està bé. Al capdavall, és Murakami.