Sèries: Bridgerton

M'agraden les produccions d'època, tant me fa de quina i en quin lloc, però la sèrie de què parlo avui, encara que en aparença i pel material promocional ho sembli, és una ficció històrica en més d'un sentit, ja que se situa en una època alternativa.

Creada per Chris Van Dusen per a Netflix, i basada en una sèrie de novel·les de Julia Quinn, amb producció de Shondaland (Grey's Anatomy, How to Get Away With Murder, Scandal...), ens presenta des de desembre de 2020, i amb tres temporades completes en el moment que escric aquesta entrada, històries de l'alta societat londinenca del primer terç del segle XIX, en un context en què la reina Carlota, casada amb el rei Jordi III, és negra i, amb aquest casament, aquesta alta societat està formada per persones de totes les ètnies, un detall que explico perquè, més enllà de corregir greuges històrics i adaptar-se a la correcció política actual, s'esmenta en algun moment de l'argument.

Bridgerton és el nom d'aquesta sèrie, els protagonistes de la qual són la nombrosa família que dona nom a la producció, encapçalada per la vescomtessa Bridgerton, vídua i mare de vuit fills (Ruth Gemmell), que trencant la tendència de la societat aspira a què la seva descendència es casi bé, és clar, però sobretot que es casi per amor, com va fer ella encara que, malauradament, es quedés sense marit de molt jove.

Cadascuna de les seves criatures va rebre un nom seguint l'ordre alfabètic, de manera que tenim, de més gran a més petita, l'Anthony (Jonathan Bailey), l'hereu del títol de lord, amb un gran pes a les seves espatlles per complir les expectatives i liderar la família; en Benedict (Luke Thompson), que aprofita que no té aquest pes per dur una vida més aviat dissoluta, en Colin (Luke Newton), més discret però amb una interessant evolució a mesura que avança la sèrie, la Daphne (Phoebe Dynevor), una noia refinada i paradigma de noia casadora de l'alta societat, l'Eloise (Claudia Jessie), la rebel amb idees revolucionàries, la Francesca (Ruby Stokes) -que no surt a la foto-, obsessa de la música i de caràcter força reservat, en Gregory (Will Tilson), acomplexat per ser el petit, i la Hyacinth (Florence Hunt), la benjamina, que es baralla sovint amb el seu germanet. 

La gràcia de Bridgerton és que, per més que els personatges es mantinguin, cada temporada, entenc que reflex del que deu passar als llibres, se centra en un grup diferent. Passa que, com que hi ha tants Bridgerton, els protagonistes sempre són alguns d'ells.

A la primera, per exemple, tenim la història de la Daphne, designada "diamant" per part de la reina Carlota (Golda Rosheuvel), que és qui quan li presenten les noies casadores a cada temporada de festeig indica quina és la que troba més prometedora, i val més tenir-la contenta per obtenir la seva benedicció. A la Daphne no li agrada l'home amb qui el seu germà Anthony la vol prometre, i un amic precisament de l'Anthony, el duc Simon Basset (Regé-Jean Page), a qui estan pressionant perquè busqui muller, arriba a un acord amb la Daphne per fer veure que festegen i, així, aconseguir que deixin de buscar-los parella.

Tot i que tenia intenció de presentar les tres històries principals que hem vist fins ara, trobo més adequat fer una petita pausa per parlar de la família Featherington, les ovelles negres de Mayfair, que són lady Featherington (Polly Walker) i les seves filles Prudence (Bessier Carter), Philippa (Harriet Cains) i Penelope (Nicola Coughlan, vista a Derry Girls).

Són una família que intenta encaixar desesperadament en l'alta societat, però destaquen pels seus vestits cridaners i poca sofisticació. Les filles tenen poques probabilitats de trobar bons marits, i especialment és així en el cas de la Penelope, molt tímida i menyspreada per gent com la cruel Cressida Cowper (Jessica Madsen). 

A la segona temporada el protagonista és l'Anthony, que ha decidit que ja és hora que lord Bridgerton trobi una dona que hereti el títol de vescomtessa, encara que la seva vídua mare és encara molt respectada en aquest paper. 

No hi ha cap noia que li cridi l'atenció, tot i que tampoc és exigent: no busca ni enamorar-se, al contrari, troba que és un tràmit més i que l'amor és una complicació innecessària, de manera que quan la reina Carlota nomena diamant l'Edwina Sharma (Charithra Chandran) la posa al seu punt de mira, ja que al capdavall és la casadora més cobejada. Haurà de caure en gràcia també, però, a la seva protectora i soltera germana gran, la Kate (Simone Ashley), que ho complicarà tot fins a uns límits dolorosos.

A la tercera s'explora, donant-li tot el protagonisme, l'amor que la Penelope ha sentit sempre pel seu veí i amic Colin, que no ha estat mai conscient d'aquesta admiració romàntica. Els somnis d'ella en aquest sentit són difícils de fer realitat perquè té una autoestima molt tocada, en part per com l'han menyspreat fins i tot les seves germanes, poc valorades elles també a l'alta societat, i la seva mare, però també perquè en Colin s'ha anat fent gran i ara és tot un faldiller i atrau l'atenció de totes les noies en edat de casar-se.

No vull revelar res més d'aquesta ni de cap de les temporades, però he de dir que la sèrie m'ha sorprès molt positivament. Reconec que el primer episodi se'm va fer feixuc, trobava poc interessants uns personatges que vivien per mostrar-se en balls de saló -amb música moderna i volgudament anacrònica interpretada amb estil clàssic i instruments de corda, això sí- i per llegir el pamflet setmanal de la misteriosa Lady Whistledown (amb veu en off de la llegendària Julie Andrews), farcit de tafaneries sobre la pròpia societat i capaç de tacar el bon nom de qualsevol família, que esdevé la subtrama recurrent de la sèrie, però ben aviat m'hi vaig enganxar de mala manera i després me n'he empassat els capítols com si fossin gots del desaparegut Sunny Delight de llimona. 

Mentre esperem la quarta temporada, també podem mirar l'spin-off de la joventut de la reina Carlota que tenim a la mateixa Netflix, i que sens dubte mirarem properament per contextualitzar la joventut d'alguns dels personatges més veterans i igualment entranyables de la sèrie.

Sigui com sigui, i encara que no estem davant d'una d'aquelles sèries que sortiran a les llistes de les millors de la història, el cert és que és un entreteniment perfectament vàlid i molt addictiu, amb les seves intrigues, maquinacions, girs de guió, moments telenovel·lescs i un potent element romàntic amanit per amors impossibles (o gairebé), que és una cosa que sempre m'agrada, i estic content d'haver-me decidit a provar-lo tot i que, inicialment, no em cridava l'atenció en excés. 

Lectures: Dubrovski

Igual que en el cas de l'última entrada que vaig publicar, que també va ser una ressenya literària, avui el protagonista és un llibre que vaig descobrir a l'expositor de la biblioteca, i com que és una cosa que veig que continuarà passant potser deixaré d'esmentar-la, perquè ja no serà excepcional. O potser ho continuo dient per contextualitzar. Ja ho veurem.

La literatura russa no és quelcom que conegui profundament, amb prou feines he llegit un parell dels seus clàssics grossos, però Anna Karènina es va convertir, en una edició barata en català d'una col·lecció del diari El Periódico, en un dels meus llibres preferits. També havia llegit Crimen y castigo (en castellà, sí), i em va agradar força. Ara bé, tots dos eren llibres tan interessants com densos. Amb Puixkin, considerat el pare de la literatura russa moderna, amb aportacions lingüístiques i literàries que van influir els grans escriptors que el van succeir, encara no m'hi havia posat, tot i tenir-ne alguna cosa des de fa molts anys, però ara que m'he topat amb aquesta petita novel·la m'he endut la sorpresa que, en aquest cas, la narració és tremendament amena. 

Amb el senzill títol de Dubrovski, va ser publicat en català per Edicions Cal·lígraf el 2020, i com s'encarrega d'explicar el traductor, Jaume Creus, al pròleg, ens arribava per primer cop complet, sense les omissions d'una edició de moltes dècades abans.

Tanmateix, aquesta obra d'Aleksandr Puixkin resta inacabada, com tantes altres que Puixkin va abandonar i no va reprendre abans de la seva sobtada mort en duel als 37 anys el 1837 -l'obra es va publicar pòstumament el 1841 amb el títol triat per l'editor-, segons l'esmentat pròleg. Això no vol dir, però, que sigui una pèrdua de temps llegir-la, atès que el final, tot i abrupte i narrativament compatible amb possibles esdeveniments nous que l'haurien, sens dubte, millorat, té una mena de final de capítol que, per força, ha de servir com a final del relat. 

Però de què va? Doncs la història comença amb la descripció de la relació entre el ric i excèntric terratinent Kirila Troiekúrov i el seu amic Andrei Dubrovski, militar retirat i terratinent també, però de molt menor rellevància. 

Un dia, en una de les habituals trobades d'en Troiekúrov amb altres nobles, un comentari desafortunat provoca una discussió desproporcionada que acaba amb un fatídic procés judicial en què en Dubrovski ho perd tot. Serà la tasca del seu fill venjar un afront tan gran, però no entraré en més detalls perquè tampoc hi ha tanta història per explicar i no la voldria rebentar més, encara que les sinopsis del llibre que es troben a internet pràcticament ho expliquin tot.

Una novel·la no gaire llarga, no arriba a les 150 pàgines, en què tenim grans dosis de drama, fins i tot tragèdia, però també romanticisme. He llegit que Puixkin era més amè de llegir cap al final de la seva vida, ja ho aniré veient, però ja us dic ara que aquesta història passa molt bé. No deixa escapar, però, l'ocasió de criticar la noblesa i tractar la qüestió de l'alliberament dels serfs i el bandolerisme, tot retratant una part de la vida russa als camps de principis del segle XIX. No sé si m'agradaran altres obres d'aquest emblemàtic escriptor, però de moment hi he entrat, trobo, per una obra que acull qualsevol lector amb els braços oberts.

Lectures: Tòquio, estació de Ueno

Fa uns mesos, i sobretot aquest estiu, la meva filla de set anys s'ha posat a llegir amb avidesa, cosa que ens ha obligat a recórrer a la xarxa de biblioteques per no gastar-nos 15-20 euros en un entreteniment d'un dia, i en aquestes incursions em trobo temptat per les propostes que aquestes temples del préstec literari decideixen exposar en mobles dedicats a tal efecte.

I de vegades hi caic, com m'ha passat amb el llibre de què parlaré avui, que no és de la meva biblioteca particular i que no sabia que existia fins que el vaig veure.

Tòquio, estació de Ueno, és una novel·la de la japonesa d'ascendència coreana Miri Yū, autora amb força reconeixement de la crítica però amb la qual jo m'he topat ara per primer cop.

Per sort, ha cridat prou l'atenció com perquè ens hagi arribat en català, gràcies a Quaderns Crema, aquesta obra seva que m'ha sorprès positivament, atès que me la vaig endur pel simple fet de ser un llibre de la literatura japonesa traduït a la meva llengua. 

La premissa és senzilla: un vell sensesostre repassa, amb salts endavant i enrere, i combinant la prosa senzilla amb trams més lírics, una vida dedicada a treballar en obres de la construcció com les instal·lacions dels Jocs Olímpics de Tòquio de 1964, lluny de la seva família, on per acabar-ho d'adobar té lloc també la tragèdia, i les circumstàncies que el van portar de gaudir d'una merescuda jubilació al seu poble natal, prop de Fukushima -lloc conegut mundialment des de la catàstrofe de 2011, que també apareix a la novel·la-, a viure al parc de Ueno, a Tòquio, tot sol.

L'autora ens descriu amb detall, però sense fer-se feixuga en cap moment, el que el protagonista, en Kazu, que narra en primera persona, observa i recorda, sigui una exposició d'art que visiten unes dones que segueix o uns fets històrics relacionats amb el parc de Ueno que li explica un company sensesostre, a més de les seves experiències amb la feina al camp o històries dels seus avantpassats.

En d'altres moments ens ofereix una interpretació més oberta del que passa, posant-se més críptica o ambigua, però al final el que fem, llegint aquest llibre que originalment va sortir al Japó el 2014 amb el títol de JR Ueno-Eki Kōenguchi (literalment "Sortida Parc de l'estació de Ueno dels Ferrocarrils Japonesos), és acompanyar el seu protagonista en les seves reflexions durant un temps.

Un relat emotiu, en alguns moments molt trist, però que tanmateix ens deixa amb una sensació agradable, com si haguéssim conegut una mica un sensesostre real com els que l'autora va entrevistar mentre es documentava per a aquesta novel·la que recomano.