Menú

dimarts, 7 de desembre de 2021

Cinema: Encanto

Tot i que Disney no té una periodicitat establerta a l'hora d'estrenar els seus clàssics d'animació, aquest 2021 ens ha sorprès presentant no una, sinó dues pel·lícules. 

A diferència del que va passar amb Raya i l'últim drac, però, aquesta no ha tingut doblatge català, amb l'argument que se situa a Colòmbia i, com que a Catalunya tothom entén el castellà, tampoc no tenia gaire sentit. És un problema complex i que es pot debatre durant l'estona que calgui, però no és aquest el lloc per fer-ho. A mi, per una vegada, m'estava bé veure-la en castellà -encara que la versió original està feta en anglès, que ningú s'equivoqui-, i ara toca fer-ne la crítica.

Amb el nom d'Encanto (també en anglès), es tracta d'un film dirigit per Jared Bush i Byron Howard (director de Bolt, Embolicats i Zootròpolis), amb un guió coescrit pel mateix Bush (que ja havia escrit Vaiana) i Charise Castro Smith

És una pel·lícula sobre habilitats individuals, representades en aquest cas per uns dons màgics concedits als membres de la família Madrigal després que en el passat l'avi fos assassinat davant de la seva dona i els seus tres nadons acabats de néixer i que l'espelma que duien per il·luminar el camí de la seva fugida proporcionés als supervivents una protecció màgica que, per començar, els va concedir una enorme casa amb consciència propia que des de llavors anomenen Casita.

En un número musical que apareix ben aviat perquè no ens quedi cap dubte, tot i l'estil de l'animació i el curt inicial, que no és un film fet en col·laboració amb Pixar, coneixem els membres de la família Madrigal a través de la cançó que ens canta la protagonista, la Mirabel, i que parla dels dons que tenen les seves germanes, els seus pares, tiets, tietes, cosins i cosines. 

Superforça, superoïda, metamorfosi i altres "capacitats" que semblen més aviat impediments són alguns dels poders que tenen els familiars de la noia, que destaca entre tots plegats perquè a la seva cerimònia d'obtenció d'un don, quan era petita, no en va rebre cap.

Ella fa el cor fort i fa veure que no li importa, però enveja els altres i ho està passant especialment malament perquè s'acosta la cerimònia d'un cosinet seu que fa que dins seu lluitin l'alegria per ell i els mals records de la seva pròpia cerimònia. El pitjor, però, és que l'àvia, la matriarca, li fa una mica el buit aparentment per culpa de la seva manca de don. 

Sense voler rebentar res més d'un argument que cal reconèixer que és més aviat previsible, només afegiré que Encanto evoluciona per convertir-se en una aventura de reivindicació dels punts forts de la seva protagonista, que és una noia d'allò més normal, cosa que no representaria un conflicte per a ella si no fos perquè està envoltada de gent que és especial per un o altre motiu. 

Malentesos, injustícies i drames diversos contribueixen a fer la història interessant, encara que, com he dit més amunt, sigui fàcil preveure per on aniran les coses. 

El seu missatge que hi ha sota la capa fantàstica d'aquest relat ens diu que encara que no destaquem en res, se suposa que tots tenim alguna cosa especial, alguna funció, algun moment en què lluïm més del que és habitual. I tard o d'hora ho descobrirem. Se suposa. Alguns ens ho haurem de creure i confiar-hi.

 



dimecres, 1 de desembre de 2021

Visionats: Shang-Chi and the Legend of the Ten Rings

És evident que ja no vaig al cine tant com abans, per qüestions familiars, però ara que s'hi pot tornar amb més o menys normalitat, en general puc veure-hi les pel·lícules que més m'interessen. De vegades, però, no és així, com ha passat amb aquesta, que he hagut d'esperar que alliberessin de la llosa del Premium a la plataforma Disney+. 

I ara que ja l'he pogut veure, i juntament amb Eternals al cinema seria el més important que hi ha, per ara, de l'anomenada Fase Quatre de l'Univers Cinematogràfic Marvel, en vull fer una humil crítica. 

Shang-Chi: The Legend of the Ten Rings és un film d'aquest 2021 dirigit per Destin Daniel Cretton que suposa la primera adaptació cinematogràfica de les aventures d'en Shang-Chi, que no sé si és el primer superheroi asiàtic de la història dels còmics (va debutar el 1973), però sí que és el primer superheroi de l'Univers Cinematogràfic de Marvel amb aquest origen.

He d'avisar, igual que vaig fer amb la pel·lícula dels Eternals, que fins que vaig veure aquest film no en coneixia absolutament res, podríem dir que ni el nom. No soc especialista en Marvel, i encara menys en personatges que no arriben ni a secundaris als còmics dels altres. Dit això, espero que disculpeu possibles imprecisions i que entengueu aquesta crítica com el que és: la d'un film que he vist com a producte independent. 

La història comença amb escenes de fa mil anys (literalment), en què coneixem en Xu Wenwu (Tony Leung, aclamat actor honkoguès fetitxe de Wong Kar-wai), un guerrer que aconsegueix deu anells que li proporcionen poders divins i la immortalitat, gràcies als quals munta una organització que conquereix regnes i interfereix en la política de qualsevol país des de llavors. 

Coneixem també com s'enamora i té dos fills, un dels quals el protagonista d'una pel·lícula que passa de semblar del gènere wuxia d'arts marcials amb tocs místics i fantàstics i coreografies estil Tigre i drac, amb una narració en mandarí, per sort -cosa que és rara en un mercat com l'estatunidenc-, a semblar una comèdia també d'arts marcials com les d'en Jackie Chan a l'hora de traslladar-nos al present, en què seguim en Shang-Chi (Simu Liu), que viu a San Francisco, lluny física i mentalment del seu passat de fill d'aquell poderós guerrer, fent d'aparcacotxes amb el nom de Shaun. 

Allà viu d'una manera molt modesta, però feliç, i hi té una gran amiga, la Katy (Awkwafina, també rapera, i que va posar la veu a la dragona Sisu a Raya i l'últim drac), amb qui té una relació de "col·legues" que dona al film el seu vessant més humorístic i que no sap res del passat del seu amic.

Evidentment, les coses s'han de complicar i un bon dia rep l'atac d'uns membres dels Deu Anells, que dona lloc, com no podia ser d'una altra manera, a una espectacular escena d'acció als costeruts carrers de San Francisco.

Conscient que és literalment el seu passat perseguint-lo, en Shang-Chi decideix tornar a la Xina per avisar la seva germana Xialing (Meng'er Zhang, en el seu primer paper fora del teatre), també lluitadora, i a partir d'aquí la cosa s'emmerda i som testimonis d'un seguit de combats espectaculars i ben coreografiats, amanits pels elements fantàstics que van en augment a mesura que la trama avança i arribem al poble original del protagonista, situat en una altra dimensió, on s'ha d'enfrontar al seu passat tot abraçant-lo i desrovellant la seva tècnica, apresa a contracor quan era petit, i d'una manera més concreta enfrontant-se al seu pare.

Un pare borratxo de poder, com ha estat sempre, però amb una motivació personal amb què ens podem identificar i que fa que no el puguem considerar un malvat sense matisos.  

El tram final del film és visualment espectacular, adient per a la mena de lloc en què els personatges es troben, i la resolució de tot plegat és tan previsible com ben trenada, de manera que no podem exigir-li res més, a aquest film. No li falta, de fet, ni l'escena post-crèdits típica de Marvel on ens donen un tast de cap a on durà, el destí, aquests personatges.

No volia acabar sense comentar que si el regust, segons el moment, de les pel·lícules d'arts marcials més belles o més humorístiques no era prou, també hi interpreta un paper la mítica Michelle Yeoh, que ha treballat en els dos tipus de films xinesos que esmento. 

Shang-Chi, plena d'acció i amb un bon ritme, és, per a mi, un producte força rodó, i sembla que va funcionar pel que fa a acollida del públic i la crítica. Personalment trobo que, alliberada de l'enorme ombra dels Avengers, Marvel Studios està desplegant una Fase Quatre molt atractiva i que no cal patir per la continuïtat del seu èxit a la gran pantalla ni per l'existència de productes que se'n derivin.
 
 

 
 




dijous, 25 de novembre de 2021

Sèries: Stargirl (segona temporada)

No tot l'univers DC televisiu està lligat. Existeix el que coneixem com a Arrowverse (Arrow, The Flash, Supergirl, DC's Legends of Tomorrow, Batwoman i Superman & Lois), però també hi ha sèries que van per lliure, encara que participessin en forma de cameo al creuament de Crisis on Infinite Earths fa un temps.

Una d'aquestes sèries va ser de les coses més refrescants del gènere que vaig veure l'any passat, i ara que n'he vist la segona temporada em ve de gust parlar-ne. 

La segona temporada de Stargirl, les coses com són, ha acabat sent molt diferent del que em pensava. Primer, perquè assumia que ens oferiria una nova guerra de la JSA contra la ISA, aquest cop representada per les filles i els fills dels membres de la Societat de la Injustícia derrotats a la primera temporada.

I segon, perquè, per alguna raó estranya, destaca al "cognom" les paraules "Summer School", com si fos un aspecte rellevant de la trama. Això em va fer pensar que seria el que deia més amunt de la guerra entre adolescents, tot plegat amanit amb escenes típiques d'institut amb el "morbo" de l'enemistat adquirida entre alguns d'ells amb el final de la ISA... però al final, i per sort, no ha estat això.

Al primer episodi, però, semblava que la cosa aniria per aquí, perquè la premissa és que ha arribat l'estiu i la Courtney ha d'anar a classes de recuperació perquè ha suspès algunes assignatures. També la Yolanda, que es passa la temporada traumatitzada pel fet d'haver matat en Brainwave, un dels enemics principals de la primera part de la sèrie, i ara té al·lucinacions al respecte.

És un tema clàssic en els còmics de superherois: que l'execució o la derrota letal d'un dolent, per molt dolent que sigui, és una línia vermella que s'intenta no creuar mai, i si es fa les coses no tornen a ser com abans. Li passa a la Yolanda i també li va passar a l'antiga JSA, però hi tornarem més avall.

En paral·lel a tot això, la Cindy intenta reclutar altres adolescents, generalment fills dels antics membres de la ISA, precisament per tornar a formar un grup de superdolents, que era el camí que hom podia esperar després dels esdeveniments de la primera temporada. 

Però no, al cap de poc es veu que la cosa va per una altra banda: la filla d'en Dragon King té un misteriós diamant que conté l'Eclipso (Nick Tarabay), una entitat que s'alimenta de la foscor i la negativitat de les persones, que busca la manera d'alliberar-se del seu captiveri dins del diamant i tornar a provocar el caos.  

La JSA original és precisament el grup que el va segellar al diamant fa una dècada, després que matés la filla del Dr. Mid-Nite, i gràcies a aquesta connexió podem veure els seus membres en algunes escenes de flashback, perquè a la primera temporada els havíem vist de manera molt testimonial.

Malauradament, el que sabem és que per poder acabar amb l'Eclipso van decidir, en no trobar cap alternativa, matar-ne l'hoste, un humà, i aquella decisió va deixar la Societat de la Justícia ben tocada, perquè va ser fruit d'una votació molt ajustada. Com sabem, al cap de poc de tornar-se a unir gairebé tots ells van perdre la vida contra la ISA. 

El temible enemic dona a la temporada un to molt més fosc que no pas el de la primera, en què tot plegat era més aviat alegre i teatral, encara que hi hagués morts. A la segona veiem com l'Eclipso manipula la ment dels personatges i els provoca al·lucinacions per aprofitar-se de les seves pors, els seus dubtes, els seus traumes, les coses de què es penedeixen... 

I aquella decisió de creuar la línia vermella, encara que fos per necessitat, plana per sobre dels personatges, en Pat inclòs -perquè tot i no haver-hi participat directament es lamenta de no haver intentat evitar-ho amb més vehemència-, i té conseqüències en el present, on l'Eclipso es vol venjar i on la nova JSA té també problemes propis, com el de la Yolanda, el del divorci imminent dels pares de la Beth o la mala relació d'en Rick amb el seu oncle, sense oblidar en Mike, el germanastre de la Courtney, que se sent frustrat perquè li agradaria formar part de la JSA i sempre hi ha alguna cosa que ho impedeix.

També és una temporada en què debuta la Jennie-Lynn Scott (Ysa Penarejo), la filla del Green Lantern original, tot i que és més aviat com si fiqués els dits dels peus a la piscina per veure si l'aigua és gaire freda, ja que apareix cap al principi i cap al final, encara inexperta i amb un poder molt més gran del que pot controlar.

Sense voler entrar en més detalls, la temporada acaba com la primera: amb una batalla final èpica, amb participació de tothom i una resolució sorprenent. Tanmateix, ha estat una història força diferent, tràgica, funesta, pertorbadora per als seus personatges. Ara bé, s'acaba tot obrint possibilitats molt interessants de cara a la tercera pel que fa a la configuració de la JSA i les relacions entre els adolescents que són fills o hereus de la generació anterior tant d'aquest grup com de la ISA. L'esperaré amb ganes.





Potser també t'interessa...

Related Posts with Thumbnails