Els meus 5 combats preferits de Bola de Drac

He escrit diverses entrades, potser massa, sobre coses de Bola de Drac, especialment llistes de moments, personatges, situacions o elements preferits, però m'adono que tot i que vaig publicar, sense adonar-me'n, dues entrades sobre personatges preferits -amb anys de diferència i algun element que canviava-, no n'he fet cap sobre els meus combats preferits, i trobo que ja és hora de reparar aquest greuge.

Malauradament, hi ha una mica de repetició respecte a l'entrada sobre els meus moments preferits de l'obra d'Akira Toriyama, perquè alguns d'aquests són combats, però espero que sapigueu perdonar-me, perquè suposo que en diré coses diferents de l'altra vegada.

Els repassaré per ordre cronològic, i seguint aquest criteri he de començar amb un combat de quarts de final del 22è Gran Torneig de les Arts Marcials, en què en Yamcha s'enfronta a un rival de poder desconegut, però que fa mala pinta, com és en Ten Shin Han.

Representa el primer enfrontament entre les escoles de la Tortuga i la Grua, i encara que el nou deixeble d'en Mutenrôshi perd el combat, i d'una manera molt impactant en trencar-li la cama expressament el seu rival i quedar inconscient, per una vegada l'antic bandit del desert fa un bon paper, cap ridícul, i és que fins llavors se l'havia associat a això: quedar malament tot i els seus intents de fer-se el xulo. Després d'aquest combat tornaria a perdre a quarts de final al 23è Gran Torneig de les Arts Marcials, i després el veuríem morir en la batalla contra els guerrers de l'espai, i el seu nom és sinònim de fracàs -mania que li devia tenir l'autor-, però aquest combat trobo que està molt bé i és un dels meus preferits. 

Al mateix torneig hi tenim el següent combat de la llista, que he esmentat diverses vegades perquè és un dels meus moments preferits absoluts de Bola de Drac. També he dit més d'un cop que, mentre veia la sèrie, no vaig caure en què els tocaria enfrontar-se fins que l'àrbitre els va cridar al ring. 

Que en Goku i en Krilín lluitessin entre si no era nou, ja havia passat durant els entrenaments amb el seu mestre, el Follet Tortuga, però la disposició de les eliminatòries del 22è campionat va fer que es trobessin a semifinals, les últimes a les quals arribaria en Krilín, i tot i que en Goku, quan s'hi va posar seriosament, el va derrotar amb facilitat, durant una estona ens van oferir un combat fratricida d'allò més emocionant.

Després d'aquell torneig va venir la saga d'en Satanàs Cor Petit Gran Rei dels Dimonis, el moment en què Bola de Drac va fer un salt notable cap a un to més fosc i dramàtic, amb morts colpidores i una pujada de la violència.

En aquest context, i amb en Goku desaparegut, vam poder veure el Follet Tortuga enfrontant-se, en una batalla real, sense que fos un entrenament ni una competició, sinó en un combat a mort, al terrible malvat de la saga, l'esmentat Satanàs Cor Petit, que a més era un vell conegut seu. El mestre va morir en fracassar la seva espectacular tècnica mafûba o ona de contenció demoníaca ("tornado verd" a la traducció catalana de l'anime), i en realitat no va ser un combat pròpiament dit, perquè no hi va haver cap intercanvi de cops, però veure'l posar-se seriós per primera vegada em va marcar. 

Del combat entre en Goku i en Vegeta també n'havia parlat com un dels meus moments preferits de la sèrie, però de totes les vegades que al llarg de l'obra original i també Super en què aquest dos guerrers de l'espai s'han enfrontat, la primera és la més emblemàtica, i segurament el combat més èpic de Bola de Drac juntament amb el d'en Son Gohan contra en Cèl·lula. 

Un combat igualadíssim amb el destí de la Terra en joc, i en què veiem tots dos contrincants fent gal·la de tècniques i transformacions espectaculars. Sempre he defensat i defensaré que la victòria pels pèls d'en Goku hauria estat impossible sense la intervenció dels seus companys en moments clau, i que tècnicament la victòria és d'en Vegeta. Estaria disposat a acceptar, molt a contracor, un empat, però no una victòria del protagonista. En qualsevol cas, una batalla memorable entre un Goku que arriba molt més fort de l'Altre Món i un príncep dels guerrers de l'espai que té una força tremenda malgrat el seu físic més aviat petit. 

I acabarem a la saga dels androides i en Cèl·lula, on es produeix l'últim dels meus combats preferits, i és el d'en Cor Petit contra l'A-17. 

Ja s'havien trobat un cop, a la carretera en què havien lluitat l'A-18 contra en Vegeta, però allò no va ser un combat com a tal, sinó que l'androide el va deixar inconscient per evitar que ataqués la seva companya. Aquí ja s'ha unit al Totpoderós, és molt més fort i el combat amb què pretén acabar amb l'A-17 perquè, entre altres coses, en Cèl·lula no l'absorbeixi, és d'allò més igualat i espectacular, amb un desplegament de tècniques força interessant i l'oportunitat de veure lluitar l'A-17, que fins llavors feia més aviat d'observador. No sabem com hauria acabat el combat, però, perquè allò que el namequià intentava evitar acaba passant malgrat tot. 

Què en penseu? Quins són els vostres preferits? Els meus són aquests, que no vol dir que no me n'agradin d'altres, i podria fer una ràpida menció al ja comentat d'en Son Gohan contra en Cèl·lula, el d'en Krilín contra en Chaoz a quarts de final del torneig que ja ha sortit dos cops en aquesta entrada, o el d'en Goku contra el seu avi al torneig de la Baba la Vident, però havia d'escollir i he triat aquests.
 

 

 

Sèries: Secret Invasion

Fa poc parlava de l'última pel·lícula de Marvel que havia vist al cine, la primera en anys, de fet, i en diverses ocasions he comentat, tot fent la crítica de les sèries de televisió de la marca que vaig veient quan puc, que no estic consumint tots aquests productes al ritme que m'agradaria, però les meves circumstàncies personals són les que són, i val a dir que la freqüència de publicació d'aquestes sèries i pel·lícules és força alta.

Veient els tràilers de Spider-Man: Brand New Day, però, vaig decidir que voldria veure Avengers: Doomsday a la pantalla gran, però per fer-ho hauria de posar-me les piles amb tot el que tinc pendent veure de Marvel Studios. Doncs bé, la primera cosa que puc guixar és la sèrie de què parlo avui, que ja té més de tres anys.

Secret Invasion, altre cop amb el format habitual de minisèrie de sis episodis, és una creació de Kyle Bradstreet estrenada a Disney+ el 2023, basada en el crossover dels còmics de Marvel que va tenir lloc l'any 2008, i que ens allunya dels superherois pròpiament dits per donar protagonisme a personatges que a les pel·lícules han fet papers més secundaris, tot i que necessaris, especialment el de l'antic director de S.H.I.E.L.D., un Nick Fury (Samuel L. Jackson) que durant molts anys hem anat veient als films que van anar construint l'empenta necessària per a la saga dels Avengers.

Aquí veiem com és la seva vida després del Lapse provocat per en Thanos, i coneixem (tot i que ja ho havíem vist una mica a Captain Marvel) la seva aliança amb la raça alienígena dels skrulls, canviaformes, que s'han anat infiltrant a la Terra davant la impossibilitat de trobar un altre planeta després de perdre el seu amb la invasió per part dels krees. 

Concretament, veiem les conseqüències d'aquesta aliança i de l'ajuda benintencionada, però no exempta d'esdeveniments moralment i legalment reprovables, que ha estat donant als alienígenes -també rebent-ne-, que ha arribat un punt en què estan camuflats entre els terrícoles a un nivell que ni tan sols en Nick Fury controla, i amb uns plans que no coincideixen necessàriament amb els pacífics que els havien de permetre quedar-se al nostre planeta a les bones.

Perquè una facció de skrulls liderada per en Gravik (Kingsley Ben-Adir) pretén eliminar la raça humana tot provocant atemptats que condueixin a la Tercera Guerra Mundial i accelerar una integració que està trigant més del que estan disposats a aguantar, i la feina serà del protagonista per aturar-ho. 

El principal aliat i vell amic d'en Fury és en Talos (Ben Mendelsohn), antic líder dels skrulls de tarannà pacífic i probablement massa ingenu en creure en la via pacífica, però que està disposat a qualsevol cosa per evitar la invasió violenta del planeta per part dels seus congèneres.

El patiment de l'skrull s'accentua pel fet que la seva pròpia filla, la G'iah (Emilia Clarke, la inoblidable Daenerys de Game of Thrones), forma part de l'exèrcit rebel, tot i que en aquest sentit hi ha uns matisos que anirem veient a mesura que avança la sèrie.

Un personatge força interessant més enllà del reclam que suposa el seu nom al repartiment de Secret Invasion, i amb un paper cabdal al clímax de la història del qual no revelaré més detalls. 

Estem davant d'una sèrie d'espies, que al capdavall és la feina del seu protagonista, amanida amb una invasió alienígena de la qual la Humanitat no sospita res, que és prou interessant per si mateixa, si bé farcida de tòpics tant pel que fa a girs de guió com en les banderes implicades, però també és una sèrie que aprofundeix en la caracterització d'en Nick Fury d'una manera que a les pel·lícules no es podia fer. 

Malgrat que al principi li costa una mica arrencar, la trama esdevé molt més interessant al cap de poc, com també és interessant veure el protagonista mostrar-se envellit, cansat, amoïnat pels seus errors i les conseqüències d'aquests. 

A aquest personatge que va aplegar els superherois que conformarien els Avengers i que ho feia amb una actitud autoritària i freda li veiem, aquí, el costat més humà, imperfecte i fins i tot feble. Però també la intenció de donar, si cal, la vida per salvar el planeta, i la seva versió del que és l'afecte per a aquelles persones, humanes o no, que formen part de la seva vida personal per molt que al principi fos a causa d'una missió. M'alegro d'haver-la vist i espero veure'n alguna referència en productes futurs, o que jo no hagi vist encara.

 

Sèries: Esa noche

Tornem amb una altra minisèrie espanyola, hi ha hagut una petita ratxa a casa en aquest sentit, i he de dir que després de veure'n el tràiler m'imaginava una cosa força diferent de la que acaba sent pel que fa a to, a més de considerar erròniament que ho explicava tot.

Sense ser res memorable ni canviar-me la vida, la veritat és que m'ha sorprès molt positivament, però no avancem esdeveniments, perquè ara cal parlar de la sèrie en si.

Creada per Jason George i escrita per ell mateix i Lara Sendim basant-se en una novel·la de Gillian McAllister, i formada per sis episodis, Esa noche és el nom d'aquest thriller que podríem, com em va passar a mi al principi, prejutjar com una mena de Very Bad Things, però la cosa no va ben bé per aquí, i és que no té absolutament res de comèdia, al contrari.

Estrenada a Netflix al març d'aquest 2026, la premissa de la sèrie és la següent: les germanes Arbizu, pamploneses, estan de vacances a la República Dominicana i provoquen la mort d'un ciutadà del país que de seguida intenten amagar. Ja se'ns ha dit en un flash forward que no ho aconseguiran, però la gràcia de la sèrie és veure com s'arriba fins a aquell punt. 

De fet, van a passar uns dies al país caribeny perquè l'any anterior ja hi havien anat i la germana gran, la Cris (Paula Usero, a l'esquerra de la imatge), amant del animals i de la vida bohèmia, s'hi va voler quedar per muntar un centre d'acollida d'animals. 

El problema és que aquelles primeres vacances van tenir alguna ramificació més que va acabar conduint a l'incident que les col·loca en la posició d'haver de cometre el delicte d'amagar un cadàver.

L'autora material és la germana petita, l'Elena (Clara Galle), de sobrenom "Txiki", una noia ingènua, dolça i la nineta dels ulls de les seves germanes, que tot i aquesta caracterització és mare soltera d'una nena d'uns mesos, l'Ane, el principal motiu de preocupació de les Arbizu per sortir d'aquesta complicadíssima situació.

Tot i aquest perfil que ens convida a mirar-nos-la amb els mateixos ulls que les seves germanes, l'Elena és força mentidera, també, i precisament al voltant d'això gira tot plegat.

I la germana mitjana és la Paula (Claudia Salas, vista a Salvador), de caràcter brusc i directe, temperamental fins i tot, i amb un rol protector, tot plegat reforçat per una tragèdia que va tenir lloc a la família quan eren petites. 

S'ha passat la vida intentant protegir les seves germanes, i els fets amb què arrenca la sèrie són la prova més dura a la que s'han enfrontat mai. L'acompanya la Luisa (Nüll García), la seva dona, amb qui estan intentant tenir un fill i que no té ni idea de les coses que arriben a maquinar les germanes Arbizu. 

Esa noche és la història d'unes vacances que surten molt i molt malament, un thriller amb versions contradictòries, mentides i traïcions, però també el relat de com una família esquerdada per uns fets del passat s'enfronta a la prova definitiva i si serà capaç de mantenir-se unida, especialment sota la "direcció" del pare, el veterinari Don Javier (Pedro Casablanc), un home profundament religiós, conservador i sentenciós. 

Tal com està estructurada la sèrie, porta l'espectador d'una banda a l'altra aprofitant que cadascun dels personatges té el seu punt de vista o, segons el cas, la seva versió dels fets de què ha sigut testimoni, de manera que no podem dir que fa trampa, però si la mireu podeu preparar-vos per no refiar-vos de res del que us expliquin.