Lectures: De què parlo quan parlo d'escriure

Hi ha llibres que volem llegir, però que per algun motiu ens fan mandra. Haruki Murakami és un dels meus escriptors preferits, tot el que en treuen -i, per sort, tot surt en català- m'ho compro i ho llegeixo amb delit. I la veritat és que ja n'havia llegit un parell de llibres de no ficció.

Però el títol del llibre d'avui em semblava, fins i tot a mi, poc atractiu. Això no va impedir que el volgués i me'l regalessin, però no el vaig llegir de seguida, com els altres, sinó que van passar un parell d'anys fins que m'hi vaig posar. Ara que ho he fet, però, puc dir que les aparences enganyen i que hauria d'haver confiat en l'autor, i no en el títol.

Havia llegit Underground, un llibre d'entrevistes sobre els atemptats amb gas sarín a Tòquio el 1995, i De què parlo quan parlo de córrer, on l'autor ens explica una de les seves passions, que és córrer maratons. I em van semblar interessantíssims. 

Però, no sé per què, De què parlo quan parlo d'escriure (2015) em va semblar que requeriria un esforç més gran, que tindria bon gust però que costaria una mica més d'empassar. Al capdavall, un llibre d'un escriptor parlant sobre el propi procés d'escriptura, i sobre ell mateix com a professional? Podria haver sortit malament.

I no, no trobo que sigui el cas, perquè me l'he empassat amb molt de gust. És cert que, sent seguidor de l'autor, em resulta interessant conèixer detalls de la seva vida, i la seva professió, evidentment, forma part de la seva vida, però intentant ser objectiu trobo que aquest llibre és interessant per si mateix. 

Murakami hi parla de com va decidir fer-se escriptor -detall que ja havia comentat en algun altre llibre-, com era la seva vida llavors, quan regentava un bar, com tracta les inspiracions de la vida real que qualsevol escriptor o escriptora fa servir a les seves obres, la seva metodologia, la seva relació amb els editors i els lectors i altres detalls d'allò més interessants i que confesso que m'han fet revifar una mica la malauradament molt apagada flama d'escriptor que tinc a dins.

Si en seguiu l'obra, us recomano sense cap mena de dubte aquest llibre, que va bé per conèixer millor la persona, en general coneguda per ser poc donada a participar en els mitjans de comunicació -i aquí tracta aquest tema-, però també per fer-se una idea més aproximada d'algunes de les coses que se'n diuen i veure, novament, que es tracta d'un professional tan exitós com humil.

Lectures: Primera personal del singular

Com que no tinc gaire temps, llegeixo molt menys que no pas voldria, ho he dit un munt de vegades. Per alguna raó, però, tampoc llegeixo les coses en l'ordre que me les compro o me les regalen. M'han de venir de gust, suposo.

El cas és que feia molt de temps que no començava un llibre només obtenir-lo, i ara m'ha passat amb el que em van regalar per Sant Jordi, un llibre no gaire gruixut, però la lectura del qual se m'ha allargat perquè sempre hi havia coses que li passaven al davant. Al final he fet un cop de cap i aquesta setmana me n'he llegit les dues darreres terceres parts en dos trajectes a i des de la feina.

L'escollit per al meu retorn a la lectura ha estat el mestre Haruki Murakami, un altre japonès -recordem que l'últim llibre que vaig llegir va ser del seu compatriota Kenzaburō Ōe-, però aquest a més és el meu preferit, un escriptor del qual mai em canso malgrat que algú menys fan d'ell que jo -i també algú que també en sigui- podria dir que sempre fa el mateix.

Primera persona del singular és un recull d'històries curtes publicat el 2020 al Japó que conté narracions en primera persona del singular, com diu el títol, tot i que aquesta característica és pròpia de tota l'obra de Murakami. En aquest cas, però, s'intueixen força elements autobiogràfics i no podem estar segurs que siguin totalment ficció -llevat d'algun cas especialment obvi-, sobretot quan en algun relat esmenta el seu nom real i la professió per la qual se'l coneix.

Originalment titulat Ichininsō tansū, l'autor ens parla de primeres relacions fugaces, trobades misterioses, casualitats,  anècdotes difícils de creure, música real i inventada, beisbol i amors platònics, tot plegat en 8 relats de diferent extensió i interès, tot s'ha de dir.

He llegit algunes ressenyes breus no professionals que el deixen força malament, però personalment trobo que, si bé alguna història està poc inspirada, en general hi trobem el Murakami que coneixem, amb protagonistes -siguin ell o no- normals i corrents, que beuen alcohol i escolten música clàssica o jazz i es van trobant en situacions més o menys versemblants però inesperades.

No són grans aventures ni odissees, sinó moments que els marquen, i m'agradaria saber quina part d'autobiografia conté cadascun d'ells. No crec que ho sàpiga mai, però el llibre m'ha deixat un bon regust, i és que per a mi llegir Haruki Murakami és com ser a casa.

Lectures: La mort del comanador - Llibre 2

Fa exactament 3 mesos -quan escric aquesta entrada- publicava la meva ressenya del primer llibre de La mort del comanador, l'última obra d'en Haruki Murakami que ha aparegut en format butxaca i que vaig rebre, juntament amb la segona part, en aquest Sant Jordi edició especial 2020.

En fi, a l'entrada sobre la primera part vaig dir que el que havia llegit era una "ameníssima introducció a un nou relat de realisme màgic" de l'autor, i és ben bé que en aquesta segona part la trama, evidentment, avança, i té el seu desenllaç, però els elements fantàstics, onírics o com es vulguin anomenar prenen importància.

A La mort del comanador - Llibre 2, Murakami ens parla cel procés del retrat de la nena Marie, encàrrec del misteriós veí Menshiki, que sospita que podria ser la seva filla biològica, i com tot plegat és alhora una tasca agradable per al pintor protagonista i una situació incòmoda per les circumstàncies en què s'ha produït. 

Ell sent, però, una connexió especial amb aquella adolescent de 13 anys i s'adona que s'entenen perfectament, sovint sense necessitat de paraules -ella és, a més, poc parladora, i només es deixa anar una mica en aquestes sessions del retrat-. Això és important, perquè arriba un moment que la noia desapareix i, per fer que torni, el protagonista -recordem que sense nom, per això no el faig servir- s'ha d'endinsar en una mena d'altra dimensió i viure una història tan estranya que ningú se la creuria... llevat de la Marie.

Amb el títol original de Utsurô metafâ hen ("la metàfora canviant"), aquesta segona part conté, com deia, una proporció més gran d'elements fantàstics, sense abandonar el realisme i la profusió d'escenes quotidianes -continuen els àpats senzills, les galetes rosegades, els gots de whisky i l'òpera el tocadiscs de la casa-, però... funciona?

Sense ser en absolut un bon crític, i menys encara de literatura, em fa l'efecte que malgrat la cura amb què s'havien anat desplegant els elements misteriosos, la resolució de tot plegat és una mica massa simple i directa. I ho dic jo, que m'empipo quan una història que m'agrada molt acaba abruptament amb algun esdeveniment sobtat i incomprensible. 

Per a mi això no fa que estiguem davant d'una mala història -hi ha qui ho diu-, però hi ha alguna cosa que no m'ha acabat de girar rodona, i la part del periple del protagonista a l'altra dimensió se m'ha fet feixuga, repetitiva. Tanmateix, la sensació global que me n'enduc és satisfactòria, i suposo que es deu a uns personatges que m'han sabut atrapar, m'identifiqués o no amb ells, i aquell ritme típic de l'autor, suau però no excessivament, i les seves descripcions del dia a dia dels protagonistes. És el de sempre, però quan m'agrada un autor ja és això, el que n'espero.

La mort del comanador combina el Haruki Murakami més realista amb el més fantàstic, trobo que en proporcions adequades, però sí que és cert que semblava que el clímax del relat havia de ser més elaborat, i en canvi deixa amb algun dubte pel que fa al destí d'algun personatge secundari o, més ben dit, els seus rerefons. També ho podem veure d'una altra manera: a la vida no sempre acabem sabent el final de les històries de la gent, o les seves motivacions. I hem d'aprendre a viure amb això.

 
 

Lectures: La mort del comanador - Llibre 1

Cada cop que surt un llibre nou del mestre Haruki Murakami, un dels meus preferits, estic pendent... de la sortida de la seva versió en butxaca, que va millor per preu i espai -tot i que els preus de les edicions de butxaca han pujat molt durant la darrera dècada-, i és així com em van regalar, al Sant Jordi Especial d'Estiu 2020, les dues entregues de què consta la seva darrera obra. 

Avui parlaré de la primera part, que tot i que no resol la trama -evidentment- funciona prou bé com per parlar-ne i escriure les meves impressions al respecte, de manera breu, sense revelar detalls innecessaris. 

Es tracta de La mort del comanador: Llibre 1, originalment publicada el 2017 al Japó com a Kishidanchô-goroshi - Arawareru idea hen, i que en català tenim, com de costum -però de vegades hi ha tristes excepcions traduïdes de l'anglès-, traduïda del japonès per l'Albert Nolla. 

En aquesta novel·la, el protagonista, que no té nom -o no s'esmenta, més ben dit-, és pintor especialitzat en retrats, una feina fàcil i agradable per a ell que li permet anar passant, però enyora quan estudiava i pensava que pintaria quadres més trencadors i d'una altra mena. Ara, la dona l'ha deixat per un altre sense donar gaires més explicacions i, als 36 anys, decideix anar a fer un viatge en cotxe pel Japó fins que s'instal·la a la casa d'un altre pintor, famós en aquest cas, però ara en una residència amb Alzheimer, després que el fill d'aquest, company d'estudis del protagonista, li proposi estar-s'hi i així, de pas, la casa no queda buida i no es deteriora. 

Ens trobem, doncs, amb l'enèsim protagonista masculí més o menys jove i solter -per les circumstàncies- que abunda a la bibliografia de l'autor, amb els seus gustos musicals (en aquest cas d'òpera) i els seus àpats senzills -en faig conya sovint, però en aquest llibre el sintagma "sopar senzill" apareix moltes vegades-. Per descomptat, per molt destrossat que estigui per la ruptura amb la seva dona, en coneix algunes més durant els mesos de periple. Si no, no seria un personatge d'en Haruki Murakami.

En tot cas, la gràcia de la història de La mort del comanador és l'aparició de fets misteriosos, com el descobriment d'un quadre amagat del propietari de la casa, que duu el nom de la novel·la, la insistència d'un desconegut ric perquè el protagonista li pinti un retrat, o el so d'una campaneta que sent algunes nits i que desemboca en l'arribada d'un ésser que no pertany a aquest món.

El primer llibre, doncs, és una ameníssima introducció a un nou relat de realisme màgic típicament Murakami, que fa venir ganes d'agafar de seguida la segona part, cosa que jo no faré perquè vull fer un parèntesi amb una altra autora que em ve de gust conèixer d'una vegada i de la qual ja parlaré quan toqui. Sigui com sigui, el nou Murakami té molt bona pinta. 

 
 

Lectures: Tòquio Blues (Norwegian Wood)

Cada any llegeixo almenys un llibre d'en Haruki Murakami, un dels meus escriptors preferits. En tinc tot el que ha sortit en català -que és tot el que ha escrit, o gairebé- i no són obres que acostumi a deixar a la pila de pendents gaire temps. Ara, però, mentre espero que els dos llibres de La mort del comanador surtin en edició de butxaca (que ja ni són llibres petits ni especialment barats, però sempre és millor que res quan es tracta de retallar en diners i espai), volia rellegir la primera novel·la que en vaig tenir, una de les primeres que es van publicar en català, i gràcies a la qual jo, com tants altres, vaig conèixer l'autor japonès.

Donada la meva mala memòria per als arguments, que per a repassar obres és un avantatge perquè sempre em fa la sensació que són noves, sobretot després de tants anys, llegir aquest llibre ha estat com si ho fes per primera vegada, i com que en el seu moment no en vaig fer ressenya ara, per fi, la puc fer.

Tòquio Blues, amb el subtítol Norwegian Wood -com es va publicar en anglès, i més fidel a l'original Norway no mori- és una novel·la de 1987 (amb primera edició en català el 2005) que, sobretot ara que he llegit pràcticament tot el que va escriure Murakami tant abans com després d'aquest llibre, m'adono que és especial.

Ho és perquè, a diferència d'altres obres signades per ell, té un to més realista, no recorre a escenes fantàstiques ni oníriques, ni a un final estrany, sobtat o màgic, tècnica que a mi no m'agrada gaire tot i tractar-se, com deia, d'un dels meus escriptors preferits.

En aquest llibre, que és un gran flashback que fa el protagonista des dels seus 37 anys fins a l'època en què començava la universitat en plena època de protestes d'estudiants a finals dels anys seixanta, se'ns explica una tristíssima i tràgica història d'amor, amb un to molt malencònic, i enganxa de mala manera, però sense recórrer a més artificis.

Ell, de nom Toru Watanabe i amb un caràcter tranquil i reservat, com la majoria de protagonistes murakamians, que s'endevina que almenys en aficions i maneres de pensar tenen trets autobiogràfics de l'autor, està marcat per l'amor que sent per la Naoko, xicota del seu millor amic mort, un amor que no es pot acabar de materialitzar perquè ella s'ha hagut d'aïllar del món a causa del trauma que arrossega per aquell esdeveniment, tot i que també li agradaria poder estar amb en Watanabe.

Ell, carregant-se de paciència, mira de tirar endavant i passa els dies amb la màxima normalitat possible, i interactua amb algunes -no gaires- persones que el fan créixer i evolucionar en un sentit o un altre, incloent-hi una altra noia, la Midori, però sempre amb l'ombra de la Naoko ben present.

Tot plegat, realment interessant i sense ni un moment fluix, s'explica amb un estil planer i amb una gran sensibilitat, amb les referències a la cultura popular occidental a què ens té acostumats l'escriptor, i una quotidianitat que ens permet identificar-nos amb el protagonista, diferències culturals i d'història personal a banda.

El 2010 se'n va fer un llargmetratge dirigit per Trần Anh Hùng que tinc ganes de veure aviat, ara que encara tinc fresca la novel·la, per valorar l'adaptació.

En qualsevol cas puc dir que Tòquio Blues és, sens dubte, un dels meus llibres preferits d'en Haruki Murakami. I això no és poca cosa.

Lectures: L'elefant desapareix

Aquest any no he llegit gaires llibres. És una llàstima, perquè sí que és veritat que tinc menys temps lliure que abans, però també ho és que he establert unes prioritats diferents a l'hora d'aprofitar-lo, i la lectura, tant de llibres com de còmics, se n'ha ressentit.

És per això que m'agrada acabar l'any publicant una ressenya de l'últim llibre que he llegit, que he acabat avui mateix, 31 de desembre de 2018, i que a més pertany a un dels meus autors preferits, del qual acostumo a llegir dos llibres cada any.

Després d'A la caça de l'ovella, que vaig comentar fa temps, ha estat el torn de L'elefant desapareix, en aquest cas un recull de relats curts, uns més que els altres, en què els seguidors del mestre hi veiem tot allò que esperaríem d'ell, és a dir històries que barregen quotidianitat i absurd amb aquell to indiferent del narrador, com si fos la cosa més normal del món, a què l'escriptor japonès ja ens té acostumats.

Són relats publicats en revistes japoneses entre 1980 i 1991, però van ser recopilats tots 17 amb aquesta selecció per primer cop als Estats Units el 1993 com a The Elephant Vanishes, per això a la portada japonesa s'hi fa referència.

Històries com la d'una dona que fa 17 dies que no aconsegueix dormir, un corrector que treballa en un curs de redacció de cartes, un home i les seves reflexions sobre el promès de la seva germana, un altre que busca el seu gat (relat que esdevindria la llavor del primer capítol de la novel·la Crònica de l'ocell que dóna corda al món), un divorci provocat per l'encàrrec d'uns pantalons tradicionals alemanys, un atracament per gana extrema i sobtada o la d'un elefant que desapareix misteriosament proporcionen aquesta nova i amena lectura que no decep.

El que sí que m'ha decebut una mica és la manca d'una revisió final que hauria detectat problemes a la traducció, com ara correccions a mig camí (aquest "va començàr" que deu venir d'un canvi de criteri entre "començà" i "va començar"), la manca de comes davant de "però", errors tipogràfics com aquest "per parlat", inconsistències amb els temps verbals en algun relat, errors més greus com l'embolic entre la referència a esdeveniments de 15 anys enrere i el fet que el personatge tingués 15 anys (amb aquesta edat no hauria d'anar a la universitat) o la insistència en la fórmula "tot el que" en comptes de "l'únic que", que fa pensar en un calc de l'anglès. 

Afortunadament no ho és, hi ha hagut canvi de traductor però s'ha fet des del japonès, com ha de ser i no sempre és. El que passa és que m'empipa aquesta deixadesa, i més quan no es tracta d'una primera edició, sinó que és l'edició de butxaca. 

Malgrat això, és una lectura d'allò més recomanable que els fans del senyor Murakami agrairem. 

Lectures: A la caça de l'ovella

En Haruki Murakami és un dels meus autors preferits, només cal veure la quantitat de ressenyes que he fet dels seus llibres i que cada any en llegeixo almenys un. Per sort, s'han anat publicant tots en català, i com que n'han estat molts això vol dir que fins ara no n'he hagut de repetir cap, cosa que podré fer en algun moment i que penso fer.

Aquest cop li ha tocat el torn a una novel·la que es va editar per primera vegada en català fa uns mesos, però que és de 1982. Senzillament no havia arribat fins ara, problema que ja ha estat resolt.

A la caça de l'ovella és el tercer llibre de l'anomenada "trilogia d'en Rata", que és una trilogia temàtica però que en realitat no requereix que llegim les tres parts, les dues primeres reunides al llibre Escolta la cançó del vent / Pinball 1973, que vaig ressenyar fa gairebé un any exacte. 

El que passa és que hi apareixen personatges comuns i algun escenari també coincideix, però són històries que es llegeixen de manera independent. Ara bé, si tenim bona memòria -i no és el meu cas, tot i que m'ha agradat retrobar-me amb elements coneguts a la lectura de les altres parts fa un temps- sempre en gaudirem més.

En fi, amb el títol original de Hitsuji o meguru bôken, la novel·la és narrada pel protagonista d'Escolta la cançó del vent i de part de Pinball 1973 i ens situa cinc anys després, cosa que també ajuda a fer net i que no calgui ni llegir-se aquells llibres, ni tenir-los gaire presents en cas que s'hagi fet -però, repeteixo, sempre suma-. 

Ara s'ha divorciat, no ha tornat en cinc anys al poble de la seva infantesa ni a veure els seus amics Rata i Jay (del ja mític Jay's Bar) i a causa (o per culpa) d'una foto que li envia el primer en una carta es veu immers en una missió per trobar una rara i misteriosa ovella en un racó perdut de l'illa septentrional japonesa de Hokkaidô, acompanyat per una noia que acaba de conèixer de la manera més absurda i deixant fins i tot la feina per tal de dur a terme l'aventura.

Sense voler entrar en gaires detalls, i amb la sinopsi en realitat ja feta, només vull afegir que A la caça de l'ovella és el primer relat amb què el mestre Murakami declara que es va sentir satisfet -els dos primers no li agradaven gaire i per això va costar tant que sortissin del Japó, cosa que no va passar fins al 2015-, i tot i que a mi ja em van agradar, el cert és que aquesta tercera part de la "trilogia" es veu més com una novel·la com Déu mana, i no només per la seva extensió més estàndard.

Hi veiem la quotidianitat tan típica de l'autor, els sopars senzills, el tabaquisme dels seus personatges -i gairebé l'alcoholisme, perquè els whiskys i les cerveses volen-, les reflexions d'un protagonista més aviat solitari, la música i en general el realisme màgic que caracteritza tantes de les seves obres. I ens deixa amb un molt bon regust, per bé que amb un sentiment malencòlic, quan després d'una història d'allò més amena i interessant hi posa fi sense estridències ni girs inesperats. 

Com em passa sempre amb aquest novel·lista, i sens dubte això és quelcom bo, en acabar-ne una història ja en vull llegir una altra. I a banda de les que voldria rellegir en tinc una que no he llegit mai, L'elefant desapareix, però per variar una mica hi posaré alguns altres llibres pel mig. 

Lectures: Escolta la cançó del vent i Pinball 1973

Nova lectura d'en Murakami, regal de Sant Jordi que no esperava perquè no sabia ni que havia sortit aquest llibre. I, per tant, nova ressenya al bloc, que últimament parlo sobretot de sèries perquè les lectures les estic fent amb massa lentitud. A veure si puc complir l'objectiu d'haver llegit un llibre al mes de mitjana -és a dir, 12 en tot l'any- que em vaig marcar. De moment vaig força endarrerit, però. 

Bé, som-hi. Escolta la cançó del vent i Pinball 1973 en realitat són dues novel·les curtes, recopilades en un mateix volum, no gaire gruixut tampoc, que Empúries i Grup 62 van publicar en format butxaca, el que em va millor, no fa gaire. 

Són les primeríssimes obres de l'extremament popular autor japonès, que ha vist publicada gairebé tota la seva obra en català. Faltaven, per exemple, aquests relats, però perquè durant molts anys, ens diu la contraportada, es negava a permetre'n traduccions. Potser se n'avergonyia, però per sort va recapacitar -o potser li van oferir una bona suma per deixar-se de punyetes, vés a saber- i, després de llegir el llibre, trobo que s'equivocava en negar-s'hi.

A la primera de les novel·letes, publicada originalment al Japó l'any 1979, el narrador ens explica en primera persona un estiu que passa a la ciutat on va néixer, tot i que actualment viu a Tòquio. S'està a cals pares, queda amb el seu amic, que anomena Rata, amb qui beu cervesa de manera compulsiva al Jay's Bar, i coneix una estranya noia a qui li falta un dit, i que poc a poc li anirà obrint el cor tot i uns primers moments hostils.

La història té el to malencònic típic de l'autor, així com les seves característiques descripcions de les coses més quotidianes, que marcarien tota la seva bibliografia. És fàcil veure-hi la llavor de tot el que vindria després, tot i que Escolta la cançó del vent és força breu i no arriba a aprofundir gaire en les vides ni del protagonista ni de la resta de personatges. És una ullada a uns dies d'estiu que podria haver estat, perfectament, el guió d'una pel·lícula indie senzilla. I tot i així els fans del novel·lista en gaudim, perquè és Murakami en essència pura.

Cal destacar que el llibre comença amb una explicació de l'autor sobre les circumstàncies en les quals va iniciar-se en el món de l'escriptura, així com les seves motivacions. Com a document és d'allò més interessant.

A Pinball 1973, de 1980, no queda clar si el narrador és el mateix o un altre, però tant li fa. Curiosament, el relat alterna episodis d'aquest protagonista, que és traductor en una agència creada amb un company i que viu d'una manera un xic surrealista, com ara convivint amb dues bessones que no coneix de res o obsessionant-se temporalment amb una màquina de pinball, i del personatge d'en Rata, que es recupera del llibre anterior i interactua sobretot amb en Jay, l'amo del bar que ja sortia a Escolta la cançó del vent.

Més llarga, però no gaire, aquesta història mostra més clarament l'altra vessant característica de Murakami, el surrealisme, però -i això és quelcom que sempre ha demostrat que sap fer- sense perdre l'atenció del lector tot mantenint-lo en contacte amb la realitat amb les escenes del dia a dia dels seus personatges. És una mica més estranya que l'altra novel·leta, per aquests salts constants en dues històries que ens explica en paral·lel però que no estan relacionades, però personalment m'ha agradat que se centrés una mica en un personatge secundari d'Escolta la cançó del vent.

El recopilatori que ens ha arribat ara en català és una bona mostra del que caracteritza l'obra de Haruki Murakami, petits tasts del que es preparava per fer més endavant, amb les relacions entre persones, la música jazz, els àpats senzills i altres elements com a temes recurrents. Però no fa la sensació que siguin assajos de gaire menys qualitat que les històries que ens arribarien després i que el convertirien en un autor de best sellers. No són els intents tímids d'un futur novel·lista d'èxit. Trobo que trepitjava prou fort quan va començar a caminar.

Lectures: El noi sense color i els seus anys de pelegrinatge

El mestre Haruki Murakami és un dels habituals a les meves lectures. Al llarg de l'any, dels llibres que llegeixo normalment un mínim de dos porten la seva signatura, i això és senyal que m'agrada molt, que és un dels meus preferits, i de fet, com ja he dit alguna vegada, com a escriptor que aspiro a ser jo també hi ha coses que m'agrada com fa i que suposo que m'influeixen o m'influiran en la manera d'escriure, que espero que algun dia la gent pugui apreciar en format paper i amb un registre totalment diferent del que mostro als blogs.

El noi sense color i els seus anys de pelegrinatge (en japonès Shikisai wo motanai Tazaki Tsukuru to kare no junrei no toshi), publicat originalment el 2013, és l'últim que he llegit d'ell, i com era d'esperar m'ha agradat força.

Però tot i que aquí també hi ha molts elements presents a la seva bibliografia, com sap qualsevol que n'hagi llegit 3 o 4 llibres -per exemple, homes solitaris, jazz i sopars senzills fets amb el que hi ha a la nevera en aquell moment-, un altre dels ingredients habituals -que en aquest cas no m'agrada, però no fa que gaudeixi menys de la lectura de les seves novel·les- és l'element oníric, fantàstic, absurd, surrealista... i en aquest llibre el veurem poc.

Hi és, però molt reduït, gairebé com si l'autor fos incapaç d'escriure una obra sense donar-li com a mínim un toc que trenqui amb el realisme i el relat de la vida quotidiana que caracteritzen les seves històries en general. 

De final més aviat obert, aquesta vegada almenys no ens quedem amb un pam de nas davant d'un fet absurd o sobrenatural, ni hi ha foscor com de costum. Senzillament ens explica la història d'en Tsukuru Tazaki, un home de 36 anys que encara arrossega, encara que no n'és del tot conscient, un trauma que es va iniciar en el moment que, quan tenia 20 anys, els altres membres d'una colla de cinc estudiants extremament ben avinguts de la qual formava part el van deixar de banda sense donar-li explicacions.

El noi sense color i els seus anys de pelegrinatge narra una història senzilla, molt Murakami, però com deia més amunt sense -o gairebé sense- l'element surrealista gairebé omnipresent a la seva bibliografia. Potser això decebrà els fans d'aquest vessant, però a mi ja m'ha anat bé una cosa més calmada, sense girs estranys, per una vegada. Trobo que la sensibilitat i la malenconia amb què s'expliquen els dies d'en Tsukuru ho compensen perfectament, i el conjunt hi surt guanyant.

Lectures: Underground

Per Sant Jordi em van regalar un nou llibre del meu autor preferit, en Haruki Murakami. N'he ressenyat altres obres, en aquest blog, com ara 1Q84, Despietat país de les meravelles i la fi del món, Homes sense dones o De què parlo quan parlo de córrer. 

Poc a poc vaig comprant o fent-me regalar (més aviat això) els llibres d'ell traduïts al català que no tinc, però en continuen sortint, i entre els que em faltaven hi havia aquest, que no és una novel·la, ni un assaig, sinó un recull d'entrevistes, cosa que no sabia prèviament però que no ha estat cap problema. Al contrari, ha estat una sensació refrescant perquè m'ha permès llegir l'autor en un altre gènere. 

Amb el títol Underground, i subtítol Els atacs amb gas sarín al metro de Tòquio i la psique japonesa, publicat originalment com a Underground al Japó entre 1997 i 1998, no és un llibre d'història sobre el que va passar el 20 de març de 1995, en què un atemptat amb gas sarín al metro de Tòquio va matar 12 persones, en va ferir desenes més i va deixar seqüeles en ben bé 5.000 altres víctimes.

El que és aquest llibre és un recull d'entrevistes a testimonis i persones directament afectades per tal de donar a conèixer com va anar exactament aquell dia fatídic, que els mitjans de comunicació van intentar oblidar tan aviat com van poder, i sense donar gaire informació sobre el punt de vista de les víctimes. Quelcom impensable als nostres diaris i canals de televisió, cada cop més sensacionalistes, però típic de la mentalitat japonesa de no voler parlar dels errors i voler tirar endavant com si no hagués passat res.

L'autor, que denuncia aquesta actitud, va decidir fer entrevistes a totes aquelles persones que hi van accedir, i aquest cop sense afegir-hi res de collita pròpia, deixant de banda la ficció que tan bé domina, transcriu el resultat d'aquestes converses sense donar gaire la seva opinió, de manera que en el fons ens presenta les històries del que podrien ser personatges de les seves obres, però amb la diferència que són testimonis reals.

Personalment jo havia sentit a parlar d'aquell atemptat, però per a mi només era una dada històrica, quelcom que em podia sortir en un concurs de preguntes. Amb la lectura del llibre m'he fet més a la idea, i sobretot havent estat aquest estiu al metro de Tòquio, de la gravetat dels fets i el caos i el pànic que es van generar quan de sobte els passatgers dels vagons afectats i alguns que esperaven a les andanes van començar a trobar-se malament perquè uns energúmens van rebentar unes bosses amb gas líquid en plena hora punta.

Aproximadament a la primera meitat del llibre, però, el mestre Murakami fa una llarga reflexió sobre els esdeveniments, però sobretot fa una crida a que se'n parli i es busquin els responsables tant de l'atemptat en si com dels errors que es van cometre en la gestió de la tragèdia, i tot seguit dóna pas a una segona part, no inclosa a l'original de 1997 però si en una edició posterior -a nosaltres, evidentment, ens ha arribat la versió sencera-, que és encara més interessant perquè recull els testimonis de membres de la secta Aum Shinrikyô, que va reivindicar l'atac, i ens permet conèixer d'aquesta manera el punt de vista de persones que, d'una altra manera, podríem considerar simples sonats.

Segurament no estarem d'acord amb la seva manera de pensar i no ens identificarem amb els motius que els van portar a fer-se membres d'una secta i renunciar a la societat "normal", però com a mínim els podem reconèixer com a éssers humans que són i ens replantejarem si realment se'ls ha de considerar persones amb el cervell rentat.

Al capdavall, entenc que el que pretenia l'autor amb aquesta part del llibre era que no es culpabilitzés la secta en conjunt, sinó els autèntics responsables, ja que la majoria de membres d'Aum sembla que ni tenien coneixement dels plans d'atemptar al metro ni consideren que fos correcte.

Lectures: Homes sense dones

I la segona ressenya literària seguida, entre entrades i entrades de sèries i pel·lícules, és per al llibre d'en Haruki Murakami que m'he llegit més recentment. Com que és el més nou que n'ha sortit en català, a més, suposo que és de relativa actualitat.

Ens diuen a la contraportada d'aquest llibre que Empúries va publicar el març d'aquest 2015, a temps per a què me'l regalessin uns amics per l'aniversari, que Homes sense dones recull relats en què les dones són "les grans protagonistes absents", però això no és ben bé així en tots els casos.

El que apareix en portada és el títol d'un dels 6 contes que trobem en aquest llibre editat al Japó el 2014, però el que en realitat tenen en comú les seves històries són els protagonistes masculins que, per un motiu o un altre, pateixen per una dona que en general ja no és al seu costat: algunes s'han mort, d'altres han marxat, unes terceres els tenen dominats d'alguna manera...

No es pot dir que totes les històries siguin d'homes sense dones, ni que en totes la infidelitat hi sigui present. És un tema recurrent, i en un dels contes l'autor arriba a dir, per boca d'un dels personatges, que les dones tenen un òrgan que els permet mentir amb naturalitat. Entre la infidelitat, les mentides, els abandonaments sobtats i altres comportaments estranys el cert és que fa un retrat del sexe femení no gaire afavoridor, i no m'estranyaria que algunes lectores (i alguns lectors) considerin el Murakami d'Homes sense dones un pèl masclista. 

Però hi donem la interpretació que hi donem, aquest llibre no deixa de ser una mostra més del domini dels diàlegs, la quotidianitat amb detalls duts a l'extrem, el surrealisme -aquí, en un dels relats, ofereix una reinterpretació de La metamorfosi de Kafka, que fins ara era un autor de referència per al japonès però mai tant com al relat Samsa enamorat- i la descripció de les relacions entre homes i dones que ja li coneixíem a un dels autors contemporanis més respectats i de més èxit. Com sempre, agradarà a qualsevol seguidor d'en Haruki Murakami amb el seu "més del mateix" que tan bé li funciona.

Lectures: Despietat país de les meravelles i la Fi del Món

Quan em vaig fer regalar aquest llibre seguint l'únic criteri que empro en comprar o demanar obres d'en Haruki Murakami, és a dir que em falti, he d'admetre que, segurament pel seu llarg títol, em va recordar El salze cec i la dona adormida i em pensava que seria també un recull de contes, però no, no ho és. I ara en parlaré una mica, després d'haver fet la ressenya de De què parlo quan parlo de córrer no fa gaire.

Despietat país de les meravelles i la Fi del Món, escrita el 1985 i pel que sembla l'obra que va fer famós internacionalment l'escriptor, és com deia una novel·la i llegint-ne la sinopsi de la contraportada em va decebre que s'anunciés una forta presència d'elements surrealistes, perquè no en sóc gaire fan.

Pot semblar contradictori que digui que Murakami és un dels meus autors preferits tot i saber que sempre hi ha un cert surrealisme en el que escriu, amb més o menys pes segons l'obra, però segons com ho planteja em pot agradar que recorri a aquest estil.

En el cas de l'obra que al Japó es va publicar en dues parts com a Sekai no owari to haado-boirudo wandaraando el que ens trobem són en realitat dues històries en una, explicades de manera paral·lela alternant-se a cada capítol, i el que és més important, lligades d'alguna manera (ho anem veient a mesura que avancem en la lectura), com passava amb la trilogia 1Q84. 

Cap dels personatges que hi apareixen no té nom propi, i en una de les històries, situada en algun moment inconcret del temps que després anem veient que es correspon amb l'època de publicació original de l'obra (mitjan anys 80 del segle XX), el protagonista és un calcutec (professió inventada que té a veure amb complicats processaments de dades a través de la ment) que es fica en un embolic que no comprèn, i que és el típic alter ego de Murakami, que trobem en gairebé totes les seves obres. Sí, ho heu endevinat: és un expert en jazz i té mà per a la cuina, entre altres característiques recurrents. 

A l'altra el que tenim és un home que s'ha mudat a una ciutat utòpica i més fantàstica, on duu a terme un curiós ofici, però que no recorda com era el món on vivia abans.

És aquesta segona història la que es pot categoritzar com una mica més surrealista, perquè no només és atemporal, sinó que hi viuen una mena d'unicorns peluts i el protagonista treballa de lector de somnis (que no entén). 

I m'ha agradat molt més que no em pensava quan em vaig adonar que seria una novel·la més surrealista que les altres que he llegit del senyor Murakami, que com he dit diverses vegades m'agrada com escriu però no com acaba les seves narracions, perquè explica històries que m'enganxen però les acostuma a acomiadar amb alguna escena surrealista que no em convenç. 

El final de Despietat país de les meravelles i la Fi del Món, un llibre que es podria considerar en certa manera de ciència-ficció, també m'ha agradat, és menys obert que el d'altres novel·les de l'escriptor japonès i sens dubte menys del que esperava d'una novel·la d'aquestes característiques, de manera que m'ha deixat amb bon gust de boca. Probablement és un dels llibres de Haruki Murakami que més m'han agradat, si us sóc sincer. 

Només una cosa: a diferència de la resta de llibres de l'autor que s'havien publicat abans, en aquest cas la traducció és obra de la Imma Estany (no de l'Albert Nolla, que té un estil que per cert m'agrada molt més) i per desgràcia s'ha fet des de l'anglès (confirmat per l'editorial a petició meva), cosa que es nota sovint al llarg del text quan trobem expressions calcades de la llengua de Shakespeare, com ara "tros de pastís" (piece of cake) com a sinònim de "fàcil", "tot el temps" (all the time) per a dir "des del principi", "deixeu que us senti tocar l'instrument" (let me hear you play the instrument) quan hauria de ser alguna cosa com ara "toqueu l'instrument, sisplau" o "vianants innocents" (innocent pedestrians) en comptes de "gent normal". I així, moltes. Una llàstima, sobretot quan l'explicació de l'editorial és que en aquell moment el traductor habitual no estava disponible. No n'hi ha més, de traductors de japonès? Jo en conec uns quants.

Lectures: De què parlo quan parlo de córrer

No és la primera vegada que parlo d'una obra del meu admirat Haruki Murakami i espero que no serà l'última, però en aquest cas, abans de llegir-la, no esperava pas que n'acabaria parlant al bloc. Perquè no és una de les seves novel·les realistes, ni una d'aquelles més aviat fantàstiques i surrealistes, sinó cap de les dues coses: és una mena d'autobiografia però centrant-se en un tema extremament concret.

Confesso que me'l vaig demanar perquè llegeixo tot el que es publica en català d'aquest senyor, però que no n'esperava gaire. Només el volia conèixer una mica millor. El tema, córrer, no em semblava el més apassionant a què es podia dedicar un llibre, però el volia igualment. I m'ha agradat molt.

Publicat al Japó el 2007, i aquí uns quants anys més tard, De què parlo quan parlo de córrer (Hashiru koto nitsuite kataru toki ni boku no kataru koto) és un recull curtet de textos en què Murakami ens parla del que ha significat per a ell sortir a córrer gairebé cada dia des de fa més de 25 anys, un exercici orientat a mantenir-se en forma física i mentalment per tal de rendir millor com a escriptor, una relació causa-efecte que ens intenta explicar al llibre.

També conté algunes fotografies d'ell corrent, i cadascun dels capítols gira al voltant d'una cursa per a la qual s'està preparant, especialment la Marató de Nova York de 2006, o d'alguna del seu passat que recorda per algun motiu i que serveix per a exemplificar l'afirmació amb què comença un capítol.

Encara que el tema pugui semblar avorrit —i és normal que ho pensem en un primer moment— Murakami hi imprimeix el seu característic estil ameníssim i ens fa interessar-nos pels seus moments bons i dolents en la seva carrera com a corredor aficionat, les sensacions que ha anat experimentant al llarg dels anys en voler continuar corrent tot i fer-se gran, les coses que li passen pel cap quan és en una marató o tot el que li ha aportat com a persona el fet de sortir a córrer.

Principalment ens parla de córrer, el títol no menteix, però també hi ha algunes pinzellades sobre els seus mètodes com a escriptor i alguns detalls de la seva vida privada que a les novel·les, per molt que no ens abandoni la sensació que contenen moltes coses autobiogràfiques, no podem veure. 

Fins i tot en aquest sentit és interessant, De què parlo quan parlo de córrer, encara que això sigui un al·licient més aviat per als seus lectors habituals com ara jo, que volem conèixer millor l'autor, però el llibre és especialment esperonador per a tots aquells que correm, hem corregut o volem posar-nos (o tornar) a córrer. 

Com a mínim a mi, i no vull treure importància al pes que ha tingut en la decisió la decadència física que he observat en mi en el darrer any i mig, m'ha motivat a tornar a sortir a córrer i ara ja fa uns quants dies que ho faig. No al nivell d'aquest senyor que als seus 64 anys sospito que encara corre (no pretenc, per exemple, córrer mai una marató), però val més poc que res.

Lectures: 1Q84 (llibre 3)

Ja he dit algun cop que no seria gaire habitual veure'm fent ressenyes de llibres, perquè si ja sóc discretet fent-les de còmics o pel·lícules amb la literatura la cosa empitjora, però una de les poques excepcions que he fet ha estat 1Q84, d'en Haruki Murakami, i evidentment també havia de parlar de la seva conclusió, ara que l'he llegit.

En parlar d'1Q84 (llibre 3) no m'estendré gaire, perquè al cap i a la fi de l'argument i de l'estructura narrativa que caracteritzen aquesta novel·la ja en vaig parlar en comentar el volum que reunia els llibres 1 i 2. Continua la història on la vam deixar, amb en Tengo Kawana i l'Aomame experimentant les conseqüències del que va passar en aquell primer volum i amb l'alternança de capítols, un dedicat a cadascun, però amb una novetat: aquesta vegada la narració paral·lela afegeix un personatge, l'Ushikawa, que és el que aporta la tensió a la trama.

Continuen els esdeveniments sense explicació lògica, dissenyats per a desorientar-nos i fer-nos sentir el mateix que senten els protagonistes: la resignació a creure'ns les coses, acceptar-les com són, encara que no tinguin sentit. I no és una presa de pèl per part del senyor Murakami, és que funciona.

Passen coses que fan que lliguem caps encara que sigui d'una manera irracional, però que ens fan adonar que tot el que se'ns ha explicat fins ara, per petit que fos, tenia un sentit. Concretament que tots els personatges tenien una funció. O dues: al món "real" i al de l'any 1Q84, el de les dues llunes.

És curiós perquè jo tinc molt mala memòria, ho he dit diverses vegades, però no vaig necessitar repassar els llibres 1 i 2 abans d'encarar la part final, i aquest me l'he llegit de manera molt irregular, cosa que lamento però que ha estat per distraccions amb altres lectures, videojocs, feina... el que fos. El cas és que en cap moment no he perdut el fil, i això suposo que vol dir que la història em va quedar força gravada.

El que també és curiós és que si habitualment les obres de Murakami estan narrades d'una manera senzilla, planera, amb moltes descripcions meticuloses de la vida quotidiana, i en canvi tenen finals que no m'acaben de convèncer perquè de sobte passa alguna cosa massa fantàstica, a 1Q84 succeeix tot el contrari: molts elements fantàstics per tota la història... i un final fàcilment comprensible, normal, sense múltiples interpretacions.

Evidentment no diré com acaba, però m'ha agradat. He trobat que la història, la més llarga i ambiciosa d'en Haruki Murakami fins ara, ja posats es podria haver complicat una mica més, però agraeixo un final més convencional després de les diverses minidecepcions que he tingut amb la manera d'acabar les novel·les d'aquest autor que, d'altra banda, és un del meus preferits i una de les meves inspiracions a l'hora d'escriure.

Pel que fa a l'edició passa el mateix que al primer volum: diuen que ha estat per les presses, però hi ha unes quantes errades, que espero que se solucionin en posteriors edicions (ja faré un dels meus canvis comprant el llibre nou i tornant el vell amb el tiquet del nou), i que en part estan recollides en aquest bloc que vaig trobar i que em va fer adonar que no sóc l'únic indignat amb aquestes coses.

El Pare Noel i els Reis volen que llegeixi

Començo el titular acusant injustament uns personatges que, en realitat, es limiten a fer realitat els meus desitjos. Sé qui hi ha sota les seves disfresses, de manera que en tot cas són ells, els meus éssers estimats, els culpables que ara tingui més problemes d'espai a casa, perquè m'han dut una pila de còmics i llibres entre Nadal i Reis.

Anem per ordre: per Nadal em van portar el 43, el 49 i el 50 de Naruto, i del 5 al 8 de Cinturó Negre, totes dues obres naturalment en català.

I la meva nena, sense que els hagués pas demanat però sabent que em faltaven i els volia, em va regalar el 9 i el 10 de Sakura, la caçadora de cartes, i el 2 de Q&A, que ressenyaré ben aviat, quan acabi de llegir-me'l. 

Per Reis, és a dir ahir, van arribar els volums 49 a 53 d'Inu-yasha, també en català, que em situen a només tres toms del final d'aquesta llarguíssima però no obstant això interessant i divertida obra de la Rumiko Takahashi. 

També els volums 9 a 11 de Cinturó Negre, que em col·loquen a 6 de l'últim que s'ha publicat en català de moment, el número 17 (i ara vindrà una pausa llarga, que segons Glénat no té res a veure amb cap cancel·lació, al cap i a la fi només falten 12 volums per al final). 

I per fi el 47 de Naruto, que no va arribar per Nadal i que fa que ja tingui els 50 volums que han aparegut, de moment, d'aquest trepidant manga d'en Masashi Kishimoto en la nostra llengua. 

Tal com he dit abans, hi havia còmics però també llibres. Un d'ells, New York, de l'Edward Rutherfurd, és en anglès i em va arribar per Nadal. La resta, tots per Reis: Un món sense fi, d'en Ken Follett, Crònica de l'ocell que dóna corda al món i De què parlo quan parlo de córrer d'en Haruki Murakami, i L'any de la mort de Ricardo Reis i Caín d'en José Saramago.

Edito el 9 de gener: aquesta foto l'he hagut de posar després, perquè l'1Q84 Llibre 3, d'en Murakami, me'l van regalar el dia de Reis però s'havia de canviar perquè els ineptes de l'Abacus d'Hostafrancs (no em fa res dir-ho així i públicament perquè no és la primera vegada ni la segona que donen els llibres malament als meus pares) van donar-lo a un dels Reis Mags en castellà malgrat que explícitament havia estat demanat en català, i amb insistència. Segurament és el que llegiré primer, perquè és la conclusió dels llibres 1 i 2 de l'ambiciosa obra del meu novel·lista japonès preferit. 

Lectures: 1Q84

No és aquest el primer llibre que llegeixo d'en Haruki Murakami, un dels meus escriptors preferits. Ni el segon. He llegit gairebé tot el que s'ha publicat d'ell en català, i no són pocs els llibres d'aquest senyor que han sortit en la nostra llengua. Fins ara, però, no havia parlat de cap d'ells al bloc. De fet, no sóc gens bo fent ressenyes de llibres, per tant tampoc no n'espereu gaire, però em venia de gust parlar-ne. 

1Q84 - Llibres 1 i 2 es va publicar al Japó el 2009, i si es diu així és perquè existeix un Llibre 3, que allà va aparèixer el 2010, però de moment aquí el que tenim, des de febrer de 2011, és el volum de 780 pàgines que uneix els dos primers. Amb això no he acabat d'explicar el nom. Per què 1Q84? És un joc de paraules que s'entén si saps que en japonès el 9 es diu "kyû", i la lletra q, com que es pronuncia a l'anglesa, també. Ja tenim el joc de paraules explicat. 

Evidentment, amb una mica de coneixements culturals se sap que l'any 1984 no és un any qualsevol, sinó que és una clara referència a la mítica novel·la 1984, de George Orwell. Què té a veure això amb la història del llibre d'en Murakami? Argumentalment res, però li devia venir de gust ambientar la història l'any 1984, i crear també el món de 1Q84, del que no puc explicar res sense rebentar la història.

El llibre, sense haver llegit encara la tercera part, que en alguna banda deien que sortiria en català a finals d'aquest 2011, explica de manera paral·lela les històries d'en Tengo i l'Aomame, intercalant un capítol de cadascun d'ells. En Tengo és professor de matemàtiques en una acadèmia i fa una vida senzilla i tranquil·la fins que li encarreguen que reescrigui, donades les seves habilitats com a escriptor (tot i que mai no ha publicat res de gaire important), la novel·la d'una noia jove per tal que sigui presentable a concurs. L'Aomame, per altra banda, és una fisioterapeuta que durant el seu temps lliure, de tant en tant, es dedica a assassinar per encàrrec. 

Tots dos tenen prop de 30 anys i les seves respectives històries se'ns van revelant durant el llibre, que amb la seva estructura (com ja he dit, intercalant un capítol d'en Tengo i un de l'Aomame) aconsegueix atrapar des del primer moment, i la sensació va creixent a mida que passen les pàgines. En aquest sentit trobo que és un nou èxit d'en Murakami, tot i que llegint algunes opinions he vist de tot, des dels que diuen que és la seva millor obra fins els que pensen que és la pitjor.

A mi m'ha agradat i m'ha atrapat, i hi he vist el Murakami de sempre, amb les seves descripcions meticuloses dels actes més senzills de la vida quotidiana i la facilitat amb què ens fa submergir-nos en la història, com si fóssim també a Tòquio (tant de bo), amb aquests personatges normals que es veuen immersos en fets gens normals, i les seves cabòries.

Sí que és cert que hi ha una dosi una mica més alta de l'habitual d'elements fantàstics, onírics o com els vulguem anomenar. A totes les seves obres hi ha coses d'aquestes, que s'allunyen del realisme de la resta de la història, però a 1Q84 hi són força presents, i de fet tenen certa importància dins la trama. Personalment aquestes coses no m'acostumen a agradar, però en aquest cas no m'han suposat cap problema i, com deia, la història m'ha atrapat.

No puc parlar del final, òbviament, perquè seria rebentar coses, i també perquè, en realitat, el final el llegiré quan surti el tercer i últim llibre. El que puc dir és que he trobat que la novel·la està ben lligada i ens fa anar de cap en molts moments, en què intentem fer hipòtesis sobre la relació que hi ha entre la història d'en Tengo i la de l'Aomame, però veure com es van lligant els caps és un autèntic plaer, elements irreals i fantàstics inclosos.

La recomano? Si us agrada en Murakami, i tant. Si no l'heu llegit mai, us recomano l'autor en general, però potser millor que comenceu per una novel·la o recull de contes de menys gruix (és a dir, qualsevol altra de les seves obres). I si no us agrada, aquí no hi trobareu res que us faci canviar d'opinió: és el Murakami de sempre, però entregat a escriure una història ambiciosa de debò.