Lectures: Un cop de ploma - Les històries perdudes

L'any passat vaig voler fer un descans de Sir Terry Pratchett i el seu Discmón, no perquè me n'hagués cansat, sinó per no arribar a cremar-lo, per no quedar-me sense llibres d'ell per llegir, i per obligar-me a variar les meves lectures. Amb la conya van anar passant els mesos i em pensava que acabaria l'any sense tornar-lo a llegir, però al final vaig poder encabir un llibre seu, que es va convertir, a més, en el 13è llibre que vaig poder acabar durant 2024, tota una fita tenint en compte que feia anys que ni m'acostava als 10.

Vaig tornar, doncs, a Pratchett, però no al Discmón -això passaria poc després, però-, perquè afortunadament l'editorial Mai Més havia publicat un recull d'històries curtes seves, uns relats perduts que es van descobrir gràcies a unes circumstàncies molt interessants que s'expliquen tant al pròleg -de Neil Gaiman- com a l'epíleg dels propis investigadors que les van rescatar.

Sense voler entrar en més detalls, només diré que s'estava buscant l'origen d'un relat concret, publicat amb pseudònim, i se'n van trobar molts més, que han estat recollits en aquest Un cop de ploma: Les històries perdudes.

Són 20 relats que contenen la ironia i la murrieria pròpies de l'autor, les que li coneixem de la seva saga més famosa, però que temàticament no hi tenen res a veure. Ens hi parla dels inicis de la civilització, d'estranys viatges en el temps, de duels al Salvatge Oest, d'una reinterpretació del Conte de Nadal de Dickens, hi ha un parell d'històries relacionades amb la figura del Pare Noel, una altra d'una estranya correspondència també per Nadal, l'absurda història d'un pastís gegantí, la preocupació d'un rei per un súbdit seu, l'aventura d'una família de dracs, una invasió de gnoms de jardí, les aspiracions d'un cavall rebel, una màquina per controlar el clima, l'aparició sobtada d'una selva, una piconadora encantada, un arbre dels diners, un ésser sobrenatural, unes estranyes vacances à la Truman, les protestes d'uns fantasmes que veuen que els volen enderrocar l'edifici on viuen i, aquesta sí, una mena d'assaig del Discmón que, quan el llegim, sembla ben bé que sigui l'inici d'un del seus més de 40 llibres i clarament conté els prototips d'un parell dels seus personatges recurrents, i fins i tot de la ciutat d'Ankh-Morpork.

Es tracta d'històries curtes que van ser publicades en diaris, i tenen una durada i un interès, per què no dir-ho, divers. Coneixent l'autor prèviament, però, són un document de gran valor, i no sentirem que hem perdut el temps llegint-les.

S'hi planta la llavor, com dèiem, del Discmón, i també hi ha un humor intrínsec en el fet que es repeteixin temes com el Nadal o la presència d'un poble que es diu Blackbury en diverses de les històries, i com he dit al principi, es percep l'estil murri del desaparegut autor, que segurament no s'esperava que tot això s'acabaria rescatant després de la seva mort el 2015, i no se sap ben bé què li hauria semblat, però el cas és que els seus fans ho tenim a l'abast per gaudir-ne.
 

Lectures: Primera personal del singular

Com que no tinc gaire temps, llegeixo molt menys que no pas voldria, ho he dit un munt de vegades. Per alguna raó, però, tampoc llegeixo les coses en l'ordre que me les compro o me les regalen. M'han de venir de gust, suposo.

El cas és que feia molt de temps que no començava un llibre només obtenir-lo, i ara m'ha passat amb el que em van regalar per Sant Jordi, un llibre no gaire gruixut, però la lectura del qual se m'ha allargat perquè sempre hi havia coses que li passaven al davant. Al final he fet un cop de cap i aquesta setmana me n'he llegit les dues darreres terceres parts en dos trajectes a i des de la feina.

L'escollit per al meu retorn a la lectura ha estat el mestre Haruki Murakami, un altre japonès -recordem que l'últim llibre que vaig llegir va ser del seu compatriota Kenzaburō Ōe-, però aquest a més és el meu preferit, un escriptor del qual mai em canso malgrat que algú menys fan d'ell que jo -i també algú que també en sigui- podria dir que sempre fa el mateix.

Primera persona del singular és un recull d'històries curtes publicat el 2020 al Japó que conté narracions en primera persona del singular, com diu el títol, tot i que aquesta característica és pròpia de tota l'obra de Murakami. En aquest cas, però, s'intueixen força elements autobiogràfics i no podem estar segurs que siguin totalment ficció -llevat d'algun cas especialment obvi-, sobretot quan en algun relat esmenta el seu nom real i la professió per la qual se'l coneix.

Originalment titulat Ichininsō tansū, l'autor ens parla de primeres relacions fugaces, trobades misterioses, casualitats,  anècdotes difícils de creure, música real i inventada, beisbol i amors platònics, tot plegat en 8 relats de diferent extensió i interès, tot s'ha de dir.

He llegit algunes ressenyes breus no professionals que el deixen força malament, però personalment trobo que, si bé alguna història està poc inspirada, en general hi trobem el Murakami que coneixem, amb protagonistes -siguin ell o no- normals i corrents, que beuen alcohol i escolten música clàssica o jazz i es van trobant en situacions més o menys versemblants però inesperades.

No són grans aventures ni odissees, sinó moments que els marquen, i m'agradaria saber quina part d'autobiografia conté cadascun d'ells. No crec que ho sàpiga mai, però el llibre m'ha deixat un bon regust, i és que per a mi llegir Haruki Murakami és com ser a casa.