Lectures: Normal People

Abans de res, tot i que segons quan es llegeixi això tindrà una rellevància nul·la, permeteu-me que em disculpi per l'absència d'entrades durant 14 dies, que trenquen la periodicitat setmanal que intento mantenir des de fa molts anys.

Però hi ha etapes en què se m'acumulen els temes dels quals parlar, i d'altres en què hi ha sequera perquè tinc diverses coses en marxa però cap d'acabada. Doncs bé, ha arribat el moment d'actualitzar el blog perquè m'he acabat un llibre, que ja us dic que m'ha agradat molt, i vull parlar-ne.

Normal People, escrit per la irlandesa Sally Rooney, és un títol que coneixia de nom des de fa anys, va tenir força ressò quan va sortir el 2018 i ha rebut moltíssims premis i reconeixements, a més d'edicions en diversos idiomes, entre els quals el català. Jo tenia ganes de llegir-ne la versió original, que ara feia temps que no llegia en anglès, i el tenia surant a la llarga llista de coses pendents de fer, però al desembre me'l vaig trobar en un expositor de la biblioteca i va ser un senyal, encara més quan era la versió que volia, que havia arribat el moment.

He de dir que ni tan sols sabia de què anava, però em cridava l'atenció pel seu ressò, i pel que sembla està considerat una de les millors novel·les de la dècada dels 2010. Poca broma.

En fi, Normal People és la història de dos adolescents del poble fictici de Carricklea, a Irlanda, que estan acabant l'institut, en Connell i la Marianne, i la seva complicada relació, primer d'amagat per les reticències que té ell davant del fet que els companys d'institut se n'assabentin, i després amb un munt de separacions, retrobaments, malentesos i mals timings.

I és que en Connell és de classe treballadora i la Marianne ve d'una família rica, però mentre ell és força popular a l'institut, ella cau malament i sovint li fan la guitza. Aquestes diferències de percepció per part dels altres condicionen el comportament d'ell, que s'hi fica al llit mentre la ignora a l'institut, però a mesura que passen els mesos -cada capítol suposa un salt temporal d'entre unes setmanes i diversos mesos- i es van fent grans i passen per la universitat, els seus rols pateixen modificacions i la seva relació d'amistat i amor esdevé intermitent, segons les etapes que experimenten el protagonistes pel que fa a estudis, feina i vida social.  

Descrit així, per culpa de la meva poca habilitat escrivint, pot semblar que estem davant d'una novel·la romàntica típica i adreçada a un públic molt jove. Pel que fa a aquest segon punt, no sé quina és la intenció, però la primera part no és en absolut certa. La novel·la, que a més va tenir una aclamada adaptació a minisèrie de televisió l'any 2020, caracteritza d'una manera excel·lent els dos protagonistes, que alternen punts de vista segons el capítol, amb les seves circumstàncies personals, algunes de molt tèrboles i fins i tot tràgiques, i ens explica les seves pors, sentiments de culpa, contradiccions i les parts fosques de la seva personalitat, sense amagar-ne res.

Tots dos tenen traumes i dimonis, i de vegades fan o pensen coses per les quals es podrien considerar males persones, però al capdavall... qui de nosaltres està lliure de tot això? Per a mi, això és part del que ens (i els) fa humans. En qualsevol cas, la història de la Marianne i en Connell és una història d'un amor que troba molts obstacles i que ens fa patir quan veiem que dues persones que no haurien d'encaixar són, malgrat tot, incapaces de desentendre's l'una de l'altra encara que estiguin físicament separades, hagin discutit fort per algun malentès, o vegin com una de les dues està emparellada amb una tercera persona. 

La poderosa atracció que senten mútuament fa que no puguin passar pàgina, al revés del que ens passa a nosaltres, perquè ja us aviso que aquest llibre és tremendament addictiu alhora que dolorós. És un dolor controlat, de baixa intensitat, que no ens abandona. 

 

  

Lectures: Homes d'armes

Enguany ja és l'any que més llibres he llegit, que jo recordi, i encara queden unes quantes setmanes per millorar els números. Bona part de la culpa l'ha tingut el préstec, tant particular com de la xarxa de biblioteques, i he gaudit molt de la lectura d'aquests llibres.

També m'ha anat bé per descansar una mica del Discmón, no perquè n'estigués cansat, sinó per variar una mica. Però tard o d'hora hi havia de tornar, tenia dues novel·les pendents de llegir i una de nova a l'horitzó, així que he tornat a l'obra de Sir Terry Pratchett i, acabat de llegir, us parlo d'un altre dels seus llibres. 

Homes d'armes és la segona novel·la de la Guàrdia de la Nit (la primera, recordem-ho, és Guàrdies! Guàrdies!, de la qual ja vaig parlar) i es va publicar originalment en anglès com a Men at Arms l'any 1993. Està considerat el 15è llibre en general del Discmón, i he de dir que els personatges concrets sobre els quals gira la història no són dels que més em criden l'atenció -tampoc dels que menys-, però que gràcies a aquesta segona aventura me'ls he fet més meus i espero que Mai Més Llibres no abandoni la titànica publicació del Discmón complet en català, perquè m'agradaria veure'n el tercer llibre.

Han passat gairebé dos anys i escaig des d'aquella lectura i he de dir, per començar amb una nota no tan bona i acabar amb una de positiva, que continuo veient-hi confusions gramaticals entre l'ús de "l'hi" i "li", calcs de l'anglès i algun error ortogràfic greu, com per exemple un "en la majoria dels cassos", però per la resta és una novel·la que es llegeix amb un somriure gràcies a la sornegueria de l'estil de l'autor, que el traductor trasllada bé malgrat tot. 

La premissa, aquest cop, és que s'estan produint uns assassinats no permesos -recordem que a Ankh-Morpork es toleren els robatoris i els assassinats per part dels corresponents gremis, sempre dins d'unes quotes- i una Guàrdia de la Nit en plena transició, perquè el capità Vimes es retira per casar-se i la Guàrdia en si està rebent nous reclutes que pertanyen a espècies no humanes per una qüestió d'inclusió, rep l'encàrrec d'investigar-los.

Val a dir que la trama és una mica enrevessada potser per culpa d'algunes escenes un pèl críptiques, canvis d'escenari constants i una gran quantitat de personatges actuant i conversant, i no és impossible perdre una mica el fil de la història, però al capdavall és Discmón, i les interaccions entre els seus personatges estan sempre farcides d'humor i ironia, a més d'algunes bromes que trenquen la quarta paret.

Aquesta inclusió forçada -si més no, així és com la veuen els membres més veterans de la Guàrdia- dona al repartiment una diversitat i una riquesa que, de retop, li donen vida i fan que una nova aventura d'aquest grup de maldestres benintencionats sigui benvinguda i divertida.

Queda una subtrama que no sé si es continuarà explorant en noves històries de la Guàrdia de la Nit, però la novel·la acaba amb un bon clímax -fins i tot algun element tràgic- i continua donant profunditat al personatge d'en Safanòria, que és ja un dels més emblemàtics de l'univers creat pel mestre Pratchett. Li seguirem la pista.

 

Lectures: Un cop de ploma - Les històries perdudes

L'any passat vaig voler fer un descans de Sir Terry Pratchett i el seu Discmón, no perquè me n'hagués cansat, sinó per no arribar a cremar-lo, per no quedar-me sense llibres d'ell per llegir, i per obligar-me a variar les meves lectures. Amb la conya van anar passant els mesos i em pensava que acabaria l'any sense tornar-lo a llegir, però al final vaig poder encabir un llibre seu, que es va convertir, a més, en el 13è llibre que vaig poder acabar durant 2024, tota una fita tenint en compte que feia anys que ni m'acostava als 10.

Vaig tornar, doncs, a Pratchett, però no al Discmón -això passaria poc després, però-, perquè afortunadament l'editorial Mai Més havia publicat un recull d'històries curtes seves, uns relats perduts que es van descobrir gràcies a unes circumstàncies molt interessants que s'expliquen tant al pròleg -de Neil Gaiman- com a l'epíleg dels propis investigadors que les van rescatar.

Sense voler entrar en més detalls, només diré que s'estava buscant l'origen d'un relat concret, publicat amb pseudònim, i se'n van trobar molts més, que han estat recollits en aquest Un cop de ploma: Les històries perdudes.

Són 20 relats que contenen la ironia i la murrieria pròpies de l'autor, les que li coneixem de la seva saga més famosa, però que temàticament no hi tenen res a veure. Ens hi parla dels inicis de la civilització, d'estranys viatges en el temps, de duels al Salvatge Oest, d'una reinterpretació del Conte de Nadal de Dickens, hi ha un parell d'històries relacionades amb la figura del Pare Noel, una altra d'una estranya correspondència també per Nadal, l'absurda història d'un pastís gegantí, la preocupació d'un rei per un súbdit seu, l'aventura d'una família de dracs, una invasió de gnoms de jardí, les aspiracions d'un cavall rebel, una màquina per controlar el clima, l'aparició sobtada d'una selva, una piconadora encantada, un arbre dels diners, un ésser sobrenatural, unes estranyes vacances à la Truman, les protestes d'uns fantasmes que veuen que els volen enderrocar l'edifici on viuen i, aquesta sí, una mena d'assaig del Discmón que, quan el llegim, sembla ben bé que sigui l'inici d'un del seus més de 40 llibres i clarament conté els prototips d'un parell dels seus personatges recurrents, i fins i tot de la ciutat d'Ankh-Morpork.

Es tracta d'històries curtes que van ser publicades en diaris, i tenen una durada i un interès, per què no dir-ho, divers. Coneixent l'autor prèviament, però, són un document de gran valor, i no sentirem que hem perdut el temps llegint-les.

S'hi planta la llavor, com dèiem, del Discmón, i també hi ha un humor intrínsec en el fet que es repeteixin temes com el Nadal o la presència d'un poble que es diu Blackbury en diverses de les històries, i com he dit al principi, es percep l'estil murri del desaparegut autor, que segurament no s'esperava que tot això s'acabaria rescatant després de la seva mort el 2015, i no se sap ben bé què li hauria semblat, però el cas és que els seus fans ho tenim a l'abast per gaudir-ne.
 

Lectures: Orgull i prejudici

Seria absurd que no hagués sentit mai el títol de l'obra de què parlaré avui, però si fa uns anys, no gaires, m'haguessin dit que me la llegiria de gust, m'hauria sorprès molt.

No l'associava, a priori, a un gènere que m'atragués especialment (sabia que existia una de les seves adaptacions a cinema, 1995), però quan Viena Edicions va llançar la seva col·lecció Club Victòria, que rescatava o editava per primer cop clàssics de la literatura anglesa, em va cridar l'atenció, i només faltava que me la trobés a l'expositor de la biblioteca per acabar-me de decidir.

Orgull i prejudici, de Jane Austen, es va publicar per primer cop en anglès el 1813, i en català n'existeixen unes quantes traduccions, la primera de 1985 i la que ressenyo jo, de Maria Rossich, de 2023.

L'obra se situa a l'època que es coneix com a període de Regència, a principis del segle XIX, i com s'afanyen a dir els experts, encara que de vegades ho sembli, no és una novel·la romàntica, sinó un retrat de la societat d'aquell temps, amb un punt crític amb el rol passiu de les dones i els casaments per conveniència que, pel que sembla, va passar la censura de l'època de miracle.

Però és cert que els principals temes que amoïnen els personatges de la novel·la, especialment els femenins, tenen a veure amb les relacions sentimentals i una evident pressa per fer-les oficials, i això pot arribar a confondre. 

No em posaré aquí a analitzar el llibre en el seu context històric ni dins de la bibliografia de l'autora perquè, per començar, no en sé prou, sinó que he volgut escriure aquesta entrada per dir el que m'ha semblat.

I he de dir que, tot i que tenia ganes de llegir-lo pel renom que tenia, atesa l'ambientació m'esperava una cosa més feixuga, i m'equivocava de mig a mig. Sobretot en els darrers dies he fet sessions de lectura considerables, per ser jo i amb el temps que tinc disponible, i és que es tracta d'un llibre deliciós.

La família protagonista, els Bennet, formada per un matrimoni i les seves cinc filles, ens ofereix personatges tan diferents pel que fa a caràcter i aspiracions que la comèdia està servida, tot i que no és una història d'humor. Però és amb humor que la protagonista principal de l'obra, l'Elizabeth, i també el seu pare i la seva germana Jane, entomen el dia a dia que han de suportar amb el circ que els ofereixen les altres, que són una mare maleducada i mesquina, dues germanes amb el cap ple de pardals i una altra amb una imatge de si mateixa més benèvola que la que en tenen els altres. 

A partir d'aquí, el que veiem a Orgull i prejudici són les relacions dels Bennet amb els seus veïns, amb les habituals escenes quotidianes de l'alta societat, els típics sopars, balls i estades tremendament llargues com a convidats els uns a casa dels altres, i també plans de conquesta amorosa, malentesos, rumors i escàndols.

He de dir que tot plegat té un punt melodramàtic que deu ser normal que enganxi, perquè també em va passar amb la sèrie Bridgerton, de la qual vaig parlar fa poc i que, per a mi, té paral·lelismes amb aquest llibre, que sens dubte en devia ser una de les inspiracions, més encara tractant-se d'un clàssic de la literatura anglesa que retrata la mateixa època, i he de confessar que no he pogut evitar posar a alguns personatges les cares dels personatges televisius que trobava que se'ls assemblaven pel que fa al caràcter, encara que siguin històries del tot diferents. 

He gaudit d'allò més amb cadascun dels capítols del llibre, normalment breus, i amb els estira i arronsa de l'Elizabeth i el senyor Darcy, atribuïbles tant a l'orgull com als prejudicis que tots dos veuen en l'altre però no es veuen en si mateixos, i també amb els personatges més desagradables, que de tan ridículs com els caracteritza l'autora acaben sent fins i tot entranyables, tal com ho són també els discursos tant quan expressen una exagerada cortesia com quan pretenen insultar, perquè sempre tenen unes formes exquisides. Si no l'heu llegit mai i hi sentiu el més lleuger dels interessos, no us el perdeu.

Lectures: El color de la màgia / La llum fantàstica

Amb els anys que fa que escric blogs, alguna vegada m'ha passat que escrivia sobre alguna qüestió que ja havia tocat feia temps, i normalment me n'adono abans de publicar i només lamento la pèrdua de temps que representa, però això que faré avui és una repetició conscient... i només parcial, a més de justificada.

Fa uns anys em vaig estrenar a l'univers del Discmón, de Terry Pratchett, amb la lectura de la primera novel·la que el conforma... en l'original anglès. Tenia intenció d'anar-me'n comprant entregues en aquell idioma gràcies a uns preus competitius combinats amb habituals ofertes a Amazon, però aquestes rebaixes en llibres, possibles amb els d'importació gràcies a una legislació més benèvola per al consumidor fora de l'estat espanyol, han anat desapareixent, i després van començar a arribar les traduccions catalanes de Mai Més, més cares però... en català, de manera que me'ls vaig començar a comprar o a demanar per a ocasions com aniversaris i Reis.

Després de gaudir de diverses novel·les de la saga, i com que l'editorial catalana no està seguint l'ordre de publicació original -ni cal, tal com està fet aquest univers-, no ha estat fins ara que he llegit la traducció d'aquell primer llibre, que de manera excepcional dins del Discmón sí que té una seqüela directa i amb l'acció consecutiva i, com que els he llegit tots dos seguits, avui us porto una crítica literària barroera, com sempre, però de dos títols en un.

El color de la màgia, de 1983, enceta aquest estimat univers literari amb la presentació d'en Gratavent, un mag inútil perquè no sap fer cap encanteri, que sobreviu com pot però que no sent una vergonya gaire extrema pel fet d'anar tirant, si cal, entabanant qui calgui.

Repudiat pels seus col·legues, si és que se'n pot dir així malgrat que no exerceix, en Gratavent troba algú que l'admira, per desconeixement, en la figura d'en Doslliris, un turista d'una altra regió del Disc que esdevé el primer de la seva espècie i que, amb la seva extrema curiositat i ingenuïtat, una pila de calés i un bagul màgic, provoca una sèrie de conseqüències que condueixen el món al caos.

La primera novel·la en si mateixa ja és d'allò més divertida, amb les situacions absurdes i la sàtira que caracteritzen la saga sencera, però acaba en un cliffhanger, i és necessari llegir-se la segona, La llum fantàstica (1986), per saber com acaba tot plegat.

Aquí, en Gratavent s'ha convertit, sense voler-ho i per circumstàncies que m'estimo més no revelar aquí per si encara queda algú que no s'hagi endinsat en aquesta fascinant obra, en l'home més buscat del Disc, tot plegat en un context en què el món està a punt de ser l'objecte d'una terrible amenaça. Els nivells d'absurditat pugen, així com l'acció, i s'hi continua conformant aquest univers de personatges, llocs i situacions que parodien l'imaginari fantàstic occidental de màgia, éssers mitològics, bàrbars i decadència que tornarem a veure en novel·les posteriors, i que ens mantenen amb un somriure a la cara -o al cervell, si no som tan expressius- durant gairebé tota la lectura.

Tornar a llegir el primer llibre ha estat una experiència més interessant que no em pensava. He de dir que en recordava ben poca cosa, però no crec que sigui pel canvi d'idioma, sinó perquè dec tenir una memòria nefasta, i 4 anys per a mi són suficients per tornar a agafar un llibre com si fos gairebé la primera vegada. En certa manera va molt bé per rellegir sense la sensació constant d'estar repetint. M'agradarà llegir més aventures d'en Gratavent, protagonista també dels videojocs del Discmón, però quan arribaran més llibres de la saga dels mags és quelcom que només saben els de l'editorial Mai Més.

Lectures: La màquina del temps

Fa un parell de mesos, una mica més, vaig publicar una entrada sobre el clàssic de la ciència-ficció L'illa del doctor Moreau, d'H. G. Wells. Va ser el primer cop en molts anys que agafava un llibre en préstec, i li vaig agafar el gust i després en vaig agafar tres més, entre els quals un altre clàssic del mateix autor, que és el que porto avui al blog.

La màquina del temps, publicada originalment en anglès com a The Time Machine l'any 1895, és una novel·la no gaire llarga a la qual se li atribueix la popularització del concepte dels viatges en el temps en la ficció. De fet, el seu senzill i descriptiu títol demostra que es tractava d'un camp força verge. 

Recordo que fa anys en vaig veure una de les adaptacions que ha tingut per al cinema, la de 2002, que curiosament va dirigir Simon Wells, besnet de l'autor d'aquest llibre, però tot i que em sonava haver llegit el llibre, ara m'ha quedat clar que no, perquè no hi ha hagut cap passatge que em refresqués la memòria.

En fi, La màquina del temps ens situa a la presentació en societat de la màquina del temps per part del científic que el narrador anomena "El Viatger del Temps", i aviat esdevé una narració en primera persona, perquè li cedeix la paraula, sobre el viatge inaugural que el geni duu a terme.

De fet, ens ho explica a la tornada d'aquest viatge, una accidentada aventura al llunyaníssim any 802.701 en què l'home troba el món, i sobretot la raça humana, dràsticament transformats. 

Durant la lectura m'he fet la pregunta -potser l'autor ho va aclarir en alguna entrevista, però confesso que no ho he buscat- de si la tria d'un any tan remot va ser quelcom intencionat per tal de no agafar-s'hi els dits i que l'obra no quedés mai obsoleta des del punt de vista argumental, com sí que ha passat amb tantíssimes altres històries posteriors ambientades al cap d'uns anys o unes dècades a tot estirar respecte al present de la publicació.

En col·locar l'acció milers de segles endavant, mai arribarem a saber si la imaginació li va permetre encertar gaire el panorama. Era, doncs, una cosa intencionada? O li servia per construir un relat més aviat de misteri i de terror com el que acaba esdevenint, per a decepció dels aficionats moderns als viatges en el temps que busquem (m'hi incloc) referències identificables i excitants en un futur imaginari però proper? Perquè, al capdavall, la història s'acaba assemblant una mica a la de L'illa del doctor Moreau, que es publicaria l'any següent, pel que fa al seu desenvolupament i l'estil de les situacions que s'hi descriuen. 

Si de cas, com a aspecte sorprenent i positiu, hi trobem una reflexió sobre el capitalisme i l'evolució de la societat humana, que està molt bé, però tot plegat es podria haver ambientat en un altre planeta o en un país desconegut, perquè al final el viatge als confins de la història de la humanitat no és gaire rellevant a l'hora de contextualitzar el missatge.

Com ja passava amb L'illa del doctor Moreau, Wells no s'entreté gaire a explicar-nos els fonaments científics de tot plegat, és més aviat fantasia que no pas ciència, però també és veritat que en aquella època tot era més ingenu i senzill. Recomano el llibre? Bé, com a clàssic d'aventures amb un punt de crítica social, sí, però com a relat de viatges temporals, com a mínim actualment trobo que deixa bastant a desitjar per la seva superficialitat en aquest sentit.