Lectures: Homes d'armes

Enguany ja és l'any que més llibres he llegit, que jo recordi, i encara queden unes quantes setmanes per millorar els números. Bona part de la culpa l'ha tingut el préstec, tant particular com de la xarxa de biblioteques, i he gaudit molt de la lectura d'aquests llibres.

També m'ha anat bé per descansar una mica del Discmón, no perquè n'estigués cansat, sinó per variar una mica. Però tard o d'hora hi havia de tornar, tenia dues novel·les pendents de llegir i una de nova a l'horitzó, així que he tornat a l'obra de Sir Terry Pratchett i, acabat de llegir, us parlo d'un altre dels seus llibres. 

Homes d'armes és la segona novel·la de la Guàrdia de la Nit (la primera, recordem-ho, és Guàrdies! Guàrdies!, de la qual ja vaig parlar) i es va publicar originalment en anglès com a Men at Arms l'any 1993. Està considerat el 15è llibre en general del Discmón, i he de dir que els personatges concrets sobre els quals gira la història no són dels que més em criden l'atenció -tampoc dels que menys-, però que gràcies a aquesta segona aventura me'ls he fet més meus i espero que Mai Més Llibres no abandoni la titànica publicació del Discmón complet en català, perquè m'agradaria veure'n el tercer llibre.

Han passat gairebé dos anys i escaig des d'aquella lectura i he de dir, per començar amb una nota no tan bona i acabar amb una de positiva, que continuo veient-hi confusions gramaticals entre l'ús de "l'hi" i "li", calcs de l'anglès i algun error ortogràfic greu, com per exemple un "en la majoria dels cassos", però per la resta és una novel·la que es llegeix amb un somriure gràcies a la sornegueria de l'estil de l'autor, que el traductor trasllada bé malgrat tot. 

La premissa, aquest cop, és que s'estan produint uns assassinats no permesos -recordem que a Ankh-Morpork es toleren els robatoris i els assassinats per part dels corresponents gremis, sempre dins d'unes quotes- i una Guàrdia de la Nit en plena transició, perquè el capità Vimes es retira per casar-se i la Guàrdia en si està rebent nous reclutes que pertanyen a espècies no humanes per una qüestió d'inclusió, rep l'encàrrec d'investigar-los.

Val a dir que la trama és una mica enrevessada potser per culpa d'algunes escenes un pèl críptiques, canvis d'escenari constants i una gran quantitat de personatges actuant i conversant, i no és impossible perdre una mica el fil de la història, però al capdavall és Discmón, i les interaccions entre els seus personatges estan sempre farcides d'humor i ironia, a més d'algunes bromes que trenquen la quarta paret.

Aquesta inclusió forçada -si més no, així és com la veuen els membres més veterans de la Guàrdia- dona al repartiment una diversitat i una riquesa que, de retop, li donen vida i fan que una nova aventura d'aquest grup de maldestres benintencionats sigui benvinguda i divertida.

Queda una subtrama que no sé si es continuarà explorant en noves històries de la Guàrdia de la Nit, però la novel·la acaba amb un bon clímax -fins i tot algun element tràgic- i continua donant profunditat al personatge d'en Safanòria, que és ja un dels més emblemàtics de l'univers creat pel mestre Pratchett. Li seguirem la pista.

 

Lectures: Guàrdies! Guàrdies!

Tinc un problema amb els llibres de la saga Discmón: no tinc gaire temps per llegir i al llarg de l'any em quedo força lluny d'una quantitat de lectures de novel·la que arribin als dos dígits, però intento que siguin variades, i resulta que les obres de Sir Terry Pratchett m'enganxen de manera que quan n'acabo una, n'hi ha una altra que és una ferma candidata a convertir-se en el següent llibre que llegeixo. 

He de fer esforços per obligar-me a mi mateix a canviar d'autor, i és el que em passa ara, que he acabat un altre dels seus llibres que a sobre, a priori, tenia la premissa que menys em cridava l'atenció de les que ens plantegen a les contraportades dels llibres que ens estan arribant en català, que són cada cop més, però encara massa pocs.

Guàrdies! Guàrdies! és una novel·la de 1989 i constitueix la primera part de la saga de la Guàrdia Nocturna. Com a curiositat, sembla que és la principal inspiració del primer videojoc Discworld, que no tinc -no perquè no el busqui activament-, però ja vaig comentar que havia descobert la saga gràcies al Discworld II. 

En fi, el vuitè llibre per ordre de publicació original -que ja sabem que és una mica igual tal com està muntat aquest univers- ens parla d'un orde secret i clandestí que prepara l'enderrocament del líder de la ciutat d'Ankh-Morpork, el patrici Lord Vetinari, d'una manera força rebuscada: convocar, mitjançant la màgia, un drac per terroritzar la ciutat i llavors presentar un salvador, pretesament l'hereu de l'antiga casa reial, amb la idea que sigui el nou líder, però titella de l'esmentat orde. 

Ara hauria de dir allò de "per tal d'impedir-ho...", però en realitat els protagonistes de la novel·la són els tres membres que queden de la Guàrdia de la Nit, un cos oficial sobre el paper però ignorat i menystingut per la seva fama d'inútil i corrupte, adjectius no del tot injustos, però que resulta que gràcies a la seva aparent irrellevància pot tenir un paper cabdal, malgrat els seus membres, acostumats a la llei del mínim esforç, en el desenvolupament de la com sempre esbojarrada trama.

Els lidera el capità Vimes, un personatge una mica més solemne que els seus dos homes, però amb les seves innegables febleses, i és inevitable que sentim simpatia per ell, però les coses canvien de debò quan els arriba un nou recluta, en Safanòria, un paio alt com un Sant Pau criat per nans que s'ho pren tot al peu de la lletra i és tan honest i honrat que posa en perill l'statu quo tant de la Guàrdia com de la pròpia ciutat, que funciona en la pràctica dictadura i on fins i tot els assassins i els lladres tenen un gremi oficial per tal de mantenir unes quotes raonables d'aquesta mena de delictes. 

No vull entrar en més detalls, de manera que acabaré dient que Guàrdies! Guàrdies! és, altre cop, un llibre molt divertit, ple de personatges i situacions absurdes i la fina ironia que caracteritzava la prosa de l'autor. Si us heu endinsat al Discmón fa poc, aquesta novel·la no us decebrà, així com tampoc l'edició en català, amb una traducció més que notable malgrat algun moment en què l'anglès transparenta i la insistència en els "li" que haurien de ser "l'hi". Ja em perdonareu, deformació professional.