Lectures: Homes d'armes

Enguany ja és l'any que més llibres he llegit, que jo recordi, i encara queden unes quantes setmanes per millorar els números. Bona part de la culpa l'ha tingut el préstec, tant particular com de la xarxa de biblioteques, i he gaudit molt de la lectura d'aquests llibres.

També m'ha anat bé per descansar una mica del Discmón, no perquè n'estigués cansat, sinó per variar una mica. Però tard o d'hora hi havia de tornar, tenia dues novel·les pendents de llegir i una de nova a l'horitzó, així que he tornat a l'obra de Sir Terry Pratchett i, acabat de llegir, us parlo d'un altre dels seus llibres. 

Homes d'armes és la segona novel·la de la Guàrdia de la Nit (la primera, recordem-ho, és Guàrdies! Guàrdies!, de la qual ja vaig parlar) i es va publicar originalment en anglès com a Men at Arms l'any 1993. Està considerat el 15è llibre en general del Discmón, i he de dir que els personatges concrets sobre els quals gira la història no són dels que més em criden l'atenció -tampoc dels que menys-, però que gràcies a aquesta segona aventura me'ls he fet més meus i espero que Mai Més Llibres no abandoni la titànica publicació del Discmón complet en català, perquè m'agradaria veure'n el tercer llibre.

Han passat gairebé dos anys i escaig des d'aquella lectura i he de dir, per començar amb una nota no tan bona i acabar amb una de positiva, que continuo veient-hi confusions gramaticals entre l'ús de "l'hi" i "li", calcs de l'anglès i algun error ortogràfic greu, com per exemple un "en la majoria dels cassos", però per la resta és una novel·la que es llegeix amb un somriure gràcies a la sornegueria de l'estil de l'autor, que el traductor trasllada bé malgrat tot. 

La premissa, aquest cop, és que s'estan produint uns assassinats no permesos -recordem que a Ankh-Morpork es toleren els robatoris i els assassinats per part dels corresponents gremis, sempre dins d'unes quotes- i una Guàrdia de la Nit en plena transició, perquè el capità Vimes es retira per casar-se i la Guàrdia en si està rebent nous reclutes que pertanyen a espècies no humanes per una qüestió d'inclusió, rep l'encàrrec d'investigar-los.

Val a dir que la trama és una mica enrevessada potser per culpa d'algunes escenes un pèl críptiques, canvis d'escenari constants i una gran quantitat de personatges actuant i conversant, i no és impossible perdre una mica el fil de la història, però al capdavall és Discmón, i les interaccions entre els seus personatges estan sempre farcides d'humor i ironia, a més d'algunes bromes que trenquen la quarta paret.

Aquesta inclusió forçada -si més no, així és com la veuen els membres més veterans de la Guàrdia- dona al repartiment una diversitat i una riquesa que, de retop, li donen vida i fan que una nova aventura d'aquest grup de maldestres benintencionats sigui benvinguda i divertida.

Queda una subtrama que no sé si es continuarà explorant en noves històries de la Guàrdia de la Nit, però la novel·la acaba amb un bon clímax -fins i tot algun element tràgic- i continua donant profunditat al personatge d'en Safanòria, que és ja un dels més emblemàtics de l'univers creat pel mestre Pratchett. Li seguirem la pista.

 

Lectures: Germanes fatals

Després d'una pausa d'uns mesos en la lectura del Discmón, l'últim llibre que vaig llegir l'any passat va ser també de Sir Terry Pratchett, tot i que no era ben bé de la saga que el va fer famós i estimat (i des de fa uns anys, tristament enyorat).

Era el moment de tornar a la franquícia, i ho he fet amb el segon llibre de les bruixes, després d'haver llegit fa temps Igualtat de ritus, per retrobar-me amb la Iaia Ceravellarda i veure què més ens explicava l'entranyable bruixa.

Germanes fatals és el títol d'aquest llibre de 1988 que en anglès es va publicar com a Wyrd Sisters i que té com a protagonistes l'esmentada Esme Ceravellarda i dues bruixes més, la Mami Ogg i la jove Magrat Allstendres, trio inspirat en les tres bruixes de Macbeth, curiós -però no casual- perquè també hi ha referències a Hamlet, El rei Lear o la pròpia construcció d'un teatre per part d'una companyia que vol deixar de ser ambulant, de manera que tenim un homenatge al mateix William Shakespeare, a més d'altres picades d'ullet a la cultura popular que, com sempre, qui ho llegeixi amb coneixement de causa no podrà evitar un somriure.

Però de què va, aquesta novel·la? Doncs no m'hi vull estendre gaire, ja fa una "bona" feina en aquest sentit una sinopsi de contraportada que trobo que, en aquesta ocasió, revela massa del contingut de l'obra, però hi tenim la usurpació d'un tron mitjançant un assassinat reial, l'adopció secreta del nadó que és l'hereu legítim d'aquest tron, una obra de teatre encarregada per uns motius però amb poder per provocar uns resultats diferents i, sobrevolant-ho tot, el trio de bruixes disposat a "corregir" els esdeveniments a qualsevol preu.

Germanes fatals encaixa perfectament en aquest univers tan ric, divertit i irònic que és el Discmón, però no sé si ha estat perquè les circumstàncies personals m'han impedit llegir-lo al ritme que jo volia, perquè algunes vegades podia llegir unes 10 pàgines que eren les mateixes 10 del dia anterior que no havia processat bé per culpa de la son, perquè em fa la sensació que és un llibre més dispers i allargassat, o per tots aquests factors combinats, però el cas és que no m'ha atrapat tant com tot el que havia llegit de la saga fins ara.

Sense deixar de ser interessant i divertit, i amb personatges secundaris encantadors, hi ha moments en què no sé ben bé què fan, les bruixes, i fins i tot em costa seguir els seus diàlegs, a més que tota la qüestió de l'obra de teatre no acabo de veure-la clara, com si malgrat que la història és més llarga del que penso que es mereixeria, algunes coses no s'acabessin d'explicar del tot bé. A sobre, jo que no puc evitar mirar-me molt aquests detalls, he trobat que en alguns punts la traducció no estava tan fina, o potser no tan revisada, com de costum, perquè hi he vist més expressions modernes -i repetides, amb poca riquesa en aquest sentit- i calcs de l'anglès, i fins i tot del castellà, dels que m'haurien agradat, i això que la signa la mateixa persona que en general i fins ara havia fet tan bona feina. Esperem que sigui una excepció, però tampoc és un desastre, no és això.

Veurem si els altres llibres del Discmón que tinc pendents a casa, i els que espero que es vagin publicant, em deixen un regust més bo. Però no vull transmetre que és una novel·la dolenta, o indigna de la saga. No. Senzillament, en una sèrie de qualitat és normal que hi hagi alguna entrega que t'agradi menys, i en el que he llegit del Discmón fins ara diria que és, de moment, aquesta.

 

 
 

Lectures: Un cop de ploma - Les històries perdudes

L'any passat vaig voler fer un descans de Sir Terry Pratchett i el seu Discmón, no perquè me n'hagués cansat, sinó per no arribar a cremar-lo, per no quedar-me sense llibres d'ell per llegir, i per obligar-me a variar les meves lectures. Amb la conya van anar passant els mesos i em pensava que acabaria l'any sense tornar-lo a llegir, però al final vaig poder encabir un llibre seu, que es va convertir, a més, en el 13è llibre que vaig poder acabar durant 2024, tota una fita tenint en compte que feia anys que ni m'acostava als 10.

Vaig tornar, doncs, a Pratchett, però no al Discmón -això passaria poc després, però-, perquè afortunadament l'editorial Mai Més havia publicat un recull d'històries curtes seves, uns relats perduts que es van descobrir gràcies a unes circumstàncies molt interessants que s'expliquen tant al pròleg -de Neil Gaiman- com a l'epíleg dels propis investigadors que les van rescatar.

Sense voler entrar en més detalls, només diré que s'estava buscant l'origen d'un relat concret, publicat amb pseudònim, i se'n van trobar molts més, que han estat recollits en aquest Un cop de ploma: Les històries perdudes.

Són 20 relats que contenen la ironia i la murrieria pròpies de l'autor, les que li coneixem de la seva saga més famosa, però que temàticament no hi tenen res a veure. Ens hi parla dels inicis de la civilització, d'estranys viatges en el temps, de duels al Salvatge Oest, d'una reinterpretació del Conte de Nadal de Dickens, hi ha un parell d'històries relacionades amb la figura del Pare Noel, una altra d'una estranya correspondència també per Nadal, l'absurda història d'un pastís gegantí, la preocupació d'un rei per un súbdit seu, l'aventura d'una família de dracs, una invasió de gnoms de jardí, les aspiracions d'un cavall rebel, una màquina per controlar el clima, l'aparició sobtada d'una selva, una piconadora encantada, un arbre dels diners, un ésser sobrenatural, unes estranyes vacances à la Truman, les protestes d'uns fantasmes que veuen que els volen enderrocar l'edifici on viuen i, aquesta sí, una mena d'assaig del Discmón que, quan el llegim, sembla ben bé que sigui l'inici d'un del seus més de 40 llibres i clarament conté els prototips d'un parell dels seus personatges recurrents, i fins i tot de la ciutat d'Ankh-Morpork.

Es tracta d'històries curtes que van ser publicades en diaris, i tenen una durada i un interès, per què no dir-ho, divers. Coneixent l'autor prèviament, però, són un document de gran valor, i no sentirem que hem perdut el temps llegint-les.

S'hi planta la llavor, com dèiem, del Discmón, i també hi ha un humor intrínsec en el fet que es repeteixin temes com el Nadal o la presència d'un poble que es diu Blackbury en diverses de les històries, i com he dit al principi, es percep l'estil murri del desaparegut autor, que segurament no s'esperava que tot això s'acabaria rescatant després de la seva mort el 2015, i no se sap ben bé què li hauria semblat, però el cas és que els seus fans ho tenim a l'abast per gaudir-ne.
 

Lectures: El color de la màgia / La llum fantàstica

Amb els anys que fa que escric blogs, alguna vegada m'ha passat que escrivia sobre alguna qüestió que ja havia tocat feia temps, i normalment me n'adono abans de publicar i només lamento la pèrdua de temps que representa, però això que faré avui és una repetició conscient... i només parcial, a més de justificada.

Fa uns anys em vaig estrenar a l'univers del Discmón, de Terry Pratchett, amb la lectura de la primera novel·la que el conforma... en l'original anglès. Tenia intenció d'anar-me'n comprant entregues en aquell idioma gràcies a uns preus competitius combinats amb habituals ofertes a Amazon, però aquestes rebaixes en llibres, possibles amb els d'importació gràcies a una legislació més benèvola per al consumidor fora de l'estat espanyol, han anat desapareixent, i després van començar a arribar les traduccions catalanes de Mai Més, més cares però... en català, de manera que me'ls vaig començar a comprar o a demanar per a ocasions com aniversaris i Reis.

Després de gaudir de diverses novel·les de la saga, i com que l'editorial catalana no està seguint l'ordre de publicació original -ni cal, tal com està fet aquest univers-, no ha estat fins ara que he llegit la traducció d'aquell primer llibre, que de manera excepcional dins del Discmón sí que té una seqüela directa i amb l'acció consecutiva i, com que els he llegit tots dos seguits, avui us porto una crítica literària barroera, com sempre, però de dos títols en un.

El color de la màgia, de 1983, enceta aquest estimat univers literari amb la presentació d'en Gratavent, un mag inútil perquè no sap fer cap encanteri, que sobreviu com pot però que no sent una vergonya gaire extrema pel fet d'anar tirant, si cal, entabanant qui calgui.

Repudiat pels seus col·legues, si és que se'n pot dir així malgrat que no exerceix, en Gratavent troba algú que l'admira, per desconeixement, en la figura d'en Doslliris, un turista d'una altra regió del Disc que esdevé el primer de la seva espècie i que, amb la seva extrema curiositat i ingenuïtat, una pila de calés i un bagul màgic, provoca una sèrie de conseqüències que condueixen el món al caos.

La primera novel·la en si mateixa ja és d'allò més divertida, amb les situacions absurdes i la sàtira que caracteritzen la saga sencera, però acaba en un cliffhanger, i és necessari llegir-se la segona, La llum fantàstica (1986), per saber com acaba tot plegat.

Aquí, en Gratavent s'ha convertit, sense voler-ho i per circumstàncies que m'estimo més no revelar aquí per si encara queda algú que no s'hagi endinsat en aquesta fascinant obra, en l'home més buscat del Disc, tot plegat en un context en què el món està a punt de ser l'objecte d'una terrible amenaça. Els nivells d'absurditat pugen, així com l'acció, i s'hi continua conformant aquest univers de personatges, llocs i situacions que parodien l'imaginari fantàstic occidental de màgia, éssers mitològics, bàrbars i decadència que tornarem a veure en novel·les posteriors, i que ens mantenen amb un somriure a la cara -o al cervell, si no som tan expressius- durant gairebé tota la lectura.

Tornar a llegir el primer llibre ha estat una experiència més interessant que no em pensava. He de dir que en recordava ben poca cosa, però no crec que sigui pel canvi d'idioma, sinó perquè dec tenir una memòria nefasta, i 4 anys per a mi són suficients per tornar a agafar un llibre com si fos gairebé la primera vegada. En certa manera va molt bé per rellegir sense la sensació constant d'estar repetint. M'agradarà llegir més aventures d'en Gratavent, protagonista també dels videojocs del Discmón, però quan arribaran més llibres de la saga dels mags és quelcom que només saben els de l'editorial Mai Més.

Lectures: Morth

No me'n canso, del Discmón, però intento alternar-ne les lectures per dosificar-ne el gaudi, i perquè tampoc vull cremar-me. 

I, les coses com són: el ritme de publicació de la saga en català és lent, cosa que a mi ja em va bé perquè per desgràcia no tinc gaire temps per llegir, però si en tingués necessitaria alternar expressament.

Sigui com sigui, el llibre de què parlo avui em venia especialment de gust, perquè és el primer de la trama d'un dels personatges que més m'agraden d'aquest univers, i ara què l'he llegit em disposo a fer-ne la ressenya.

Morth, que en anglès es diu Mort però en català s'ha hagut d'adaptar perquè s'assemblava massa al nom del personatge de La Mort, igual que passa en francès, és una novel·la de 1987 que en el còmput general de l'univers creat per Sir Terry Pratchett és la quarta entrega.

La premissa de la història, com no podia ser d'una altra manera, sorprèn i provoca un somriure en si mateixa: La Mort ha decidit agafar un aprenent, i tria l'únic noi que no ha trobat feina a la cerimònia de la fira del poble on tenen lloc les contractacions dels joves.

En Morthimer, un noi sapastre i maldestre que gairebé no sap ni caminar com cal, accepta, fent gala de la seva extrema ingenuïtat, l'única i inesperada oferta de la Parca i se'n va amb el funest personatge sense pensar-s'ho dues vegades.

A partir d'aquí anirem veient com es desenvolupa una divertida trama en què coneixem a poc a poc els motius que té La Mort per contractar un ajudant, cosa que agafa desprevingut el seu reduït entorn, i veiem l'evolució, la maduració d'en Morth i com arriba a embolicar la troca quan, en una de les seves "pràctiques", es deixa endur per les seves emocions humanes.

Paral·lelament, La Mort es comença a sentir còmoda amb delegar i cada cop espaia més les seves absències, mentre experimenta plaers del món dels vius. 

I ja no cal dir-ne res més, de la trama. Sí que vull fer un esment de l'edició, concretament de la traducció, perquè per desgràcia en aquest cas no només hi ha els típics calcs de l'anglès que he enganxat altres vegades, sinó també problemes de concordança de gènere i també de nombre, entre altres errades (a la imatge una, no us costarà trobar-la). Em fa la impressió que la revisió d'aquesta novel·la en concret ha estat deficient si és que ha existit, i és quelcom que m'entristeix atesa la meva professió precisament de revisor de textos. 

Entenc que a una editorial petita se li ha d'exigir menys que a una de gegant, i per això estic pagant per aquests llibres el doble (i em quedo curt) del que em costarien en anglès, però quan els errors sovintegen em sap greu haver-li de fer l'estirada d'orelles.

En qualsevol cas, tenim una nova aventura d'aquest peculiar i estimat univers i he de dir que, probablement, de moment és la que més m'ha agradat. Per sort, però, me'n queden moltes per llegir!

Lectures: Guàrdies! Guàrdies!

Tinc un problema amb els llibres de la saga Discmón: no tinc gaire temps per llegir i al llarg de l'any em quedo força lluny d'una quantitat de lectures de novel·la que arribin als dos dígits, però intento que siguin variades, i resulta que les obres de Sir Terry Pratchett m'enganxen de manera que quan n'acabo una, n'hi ha una altra que és una ferma candidata a convertir-se en el següent llibre que llegeixo. 

He de fer esforços per obligar-me a mi mateix a canviar d'autor, i és el que em passa ara, que he acabat un altre dels seus llibres que a sobre, a priori, tenia la premissa que menys em cridava l'atenció de les que ens plantegen a les contraportades dels llibres que ens estan arribant en català, que són cada cop més, però encara massa pocs.

Guàrdies! Guàrdies! és una novel·la de 1989 i constitueix la primera part de la saga de la Guàrdia Nocturna. Com a curiositat, sembla que és la principal inspiració del primer videojoc Discworld, que no tinc -no perquè no el busqui activament-, però ja vaig comentar que havia descobert la saga gràcies al Discworld II. 

En fi, el vuitè llibre per ordre de publicació original -que ja sabem que és una mica igual tal com està muntat aquest univers- ens parla d'un orde secret i clandestí que prepara l'enderrocament del líder de la ciutat d'Ankh-Morpork, el patrici Lord Vetinari, d'una manera força rebuscada: convocar, mitjançant la màgia, un drac per terroritzar la ciutat i llavors presentar un salvador, pretesament l'hereu de l'antiga casa reial, amb la idea que sigui el nou líder, però titella de l'esmentat orde. 

Ara hauria de dir allò de "per tal d'impedir-ho...", però en realitat els protagonistes de la novel·la són els tres membres que queden de la Guàrdia de la Nit, un cos oficial sobre el paper però ignorat i menystingut per la seva fama d'inútil i corrupte, adjectius no del tot injustos, però que resulta que gràcies a la seva aparent irrellevància pot tenir un paper cabdal, malgrat els seus membres, acostumats a la llei del mínim esforç, en el desenvolupament de la com sempre esbojarrada trama.

Els lidera el capità Vimes, un personatge una mica més solemne que els seus dos homes, però amb les seves innegables febleses, i és inevitable que sentim simpatia per ell, però les coses canvien de debò quan els arriba un nou recluta, en Safanòria, un paio alt com un Sant Pau criat per nans que s'ho pren tot al peu de la lletra i és tan honest i honrat que posa en perill l'statu quo tant de la Guàrdia com de la pròpia ciutat, que funciona en la pràctica dictadura i on fins i tot els assassins i els lladres tenen un gremi oficial per tal de mantenir unes quotes raonables d'aquesta mena de delictes. 

No vull entrar en més detalls, de manera que acabaré dient que Guàrdies! Guàrdies! és, altre cop, un llibre molt divertit, ple de personatges i situacions absurdes i la fina ironia que caracteritzava la prosa de l'autor. Si us heu endinsat al Discmón fa poc, aquesta novel·la no us decebrà, així com tampoc l'edició en català, amb una traducció més que notable malgrat algun moment en què l'anglès transparenta i la insistència en els "li" que haurien de ser "l'hi". Ja em perdonareu, deformació professional.

Lectures: Igualtat de ritus

Tinc el costum de no llegir dos llibres seguits del mateix autor, una mania autoimposada que segurament és idiota, però també és cert que de vegades me l'he saltat. 

És el que m'ha passat amb la novel·la de què parlo avui, també perquè, per circumstàncies personals relacionades amb la paternitat, ara doble, estic llegint menys que mai, i volia entrar al 2023 sense llibres a mitges, de manera que vaig optar per un títol que sabia que em resultaria amè de llegir i que, de fet, no era excessivament gruixut. 

Així que, després de gaudir amb Déus menuts, he tornat al Discmón amb Igualtat de ritus, de 1987 i tercer llibre publicat de la saga, encara que els seus seguidors ja saben (sabem) que és un univers que també es pot abordar, i força gent ho fa, seguint les sagues de cada personatge, i en aquest cas estem davant de l'inici de la de les bruixes.

Originalment anomenat Equal Rites, un joc de paraules fonètic que a la traducció s'havia de perdre necessàriament, però que almenys s'ha resolt millor que a la versió castellana del llibre, amb força més anys a l'esquena, la seva història gira al voltant de l'Eskarina Smith, o Esk, una nena que accidentalment hereta els poders d'un mag tot i pertànyer a un gènere que, segons la tradició, si té cap interès en aquestes coses es dedica a la bruixeria, amb totes les connotacions que això implica.

Igualtat de ritus és la narració del conflicte que això suposa, i de com la Iaia Ceravellarda -personatge que vaig conèixer al videojoc Discworld II, la meva porta d'entrada a la saga-, la bruixa del poble on viu la nena i potser fins i tot més protagonista que l'Esk, fa mans i mànigues per "reconduir-la" perquè, és clar, on s'és vist, que una dona sigui mag en comptes de bruixa?

Això dona lloc a una divertida aventura plena de l'humor irònic característic de Sir Terry Pratchett, que hi fa una reflexió -ho comenta també en un text que s'ha afegit al final del llibre- sobre un dels grans tòpics no explícits de la ficció fantàstica, aquesta discriminació de la dona també pel que fa a la màgia, i en fer-ho, a més d'un relat fascinant, transmet un missatge feminista.

És un llibre que m'ha agradat molt, no em sorprèn, però em fa la sensació que és la introducció a alguna cosa més gran, i això espero, perquè queden algunes coses sense resposta i sense un aprofundiment que m'hauria agradat veure-hi. 

Al marge d'això, la traducció transmet la manera d'escriure de l'autor original, cosa que és un èxit, però com que no puc desactivar-me com a revisor de textos ni tan sols quan llegeixo per oci, no he pogut evitar trobar-hi alguns calcs i falsos amics del castellà, a més d'algun error de concordança de nombre, que demostren que el text hauria d'haver passat per alguna revisió més i que m'ha distret, quelcom que no em va passar amb la primera novel·la de la saga que vaig llegir en català, Déus menuts. Tot i així, és una obra absolutament recomanable si ja coneixeu Discmón i us falta. 

 

 

 
 

Lectures: Déus menuts

Fa uns anys que em vaig endinsar a la saga Discmón amb el seu primer llibre, The Colour of Magic, del qual ja vaig parlar aquí.

Em van encantar tant la història com la manera d'escriure del desaparegut Sir Terry Pratchett, i vaig decidir que aniria seguint aquell popularíssim univers del gènere fantàstic encara que literalment no em cabessin a casa les seves desenes de llibres. 

Va anar passant el temps, però, i les grans ofertes de llibres en anglès que hi solia haver a internet van començar a escassejar, i llavors van arribar les primeres edicions en català d'alguns dels llibres del Discmón i jo, cansat d'esperar bons preus per a la magnífica versió original, i influït per la càlida rebuda que ha tingut la versió de Mai Més Llibres, em vaig decidir a reprendre la saga en la meva llengua. 

Seguir aquest univers literari és una mica complex, atès que hi ha diferents sagues protagonitzades per diversos personatges que de vegades s'entrecreuen en un mateix context espaciotemporal, i hi ha més d'una manera d'encarar-lo, però vaig decidir que el meu primer llibre en català de la saga seria aquest Déus menuts (1992), que va pel seu compte.

De què va, doncs? El seu protagonista és en Gedmà, un novici analfabet i tremendament ingenu que té una extraordinària capacitat de retentiva, i que un dia rep l'encàrrec del cap de la Quisició de l'Església d'Om, en Vorbis, d'acompanyar-lo en una missió diplomàtica a un país amb el qual Omnia ha tingut disputes darrerament.

Però resulta que en Gedmà sent la veu del déu Om, que s'ha presentat en forma de tortuga bòrnia i rondinaire, i que el va guiant i dificultant-li l'obediència als seus superiors.

El resultat és una aventura plena d'ironia marca de la casa, que constitueix el gruix de l'humor que destil·la potser més que els esdeveniments i tot, i una sàtira de la política, la religió (catòlica, per ser més específics), la filosofia i la societat en general.

M'ha agradat molt, aquest llibre, i estic d'acord amb què és un punt perfectament vàlid per endinsar-se al Discmón. I si no us agrada, la història en si és autoconclusiva.