Lectures: Germanes fatals

Després d'una pausa d'uns mesos en la lectura del Discmón, l'últim llibre que vaig llegir l'any passat va ser també de Sir Terry Pratchett, tot i que no era ben bé de la saga que el va fer famós i estimat (i des de fa uns anys, tristament enyorat).

Era el moment de tornar a la franquícia, i ho he fet amb el segon llibre de les bruixes, després d'haver llegit fa temps Igualtat de ritus, per retrobar-me amb la Iaia Ceravellarda i veure què més ens explicava l'entranyable bruixa.

Germanes fatals és el títol d'aquest llibre de 1988 que en anglès es va publicar com a Wyrd Sisters i que té com a protagonistes l'esmentada Esme Ceravellarda i dues bruixes més, la Mami Ogg i la jove Magrat Allstendres, trio inspirat en les tres bruixes de Macbeth, curiós -però no casual- perquè també hi ha referències a Hamlet, El rei Lear o la pròpia construcció d'un teatre per part d'una companyia que vol deixar de ser ambulant, de manera que tenim un homenatge al mateix William Shakespeare, a més d'altres picades d'ullet a la cultura popular que, com sempre, qui ho llegeixi amb coneixement de causa no podrà evitar un somriure.

Però de què va, aquesta novel·la? Doncs no m'hi vull estendre gaire, ja fa una "bona" feina en aquest sentit una sinopsi de contraportada que trobo que, en aquesta ocasió, revela massa del contingut de l'obra, però hi tenim la usurpació d'un tron mitjançant un assassinat reial, l'adopció secreta del nadó que és l'hereu legítim d'aquest tron, una obra de teatre encarregada per uns motius però amb poder per provocar uns resultats diferents i, sobrevolant-ho tot, el trio de bruixes disposat a "corregir" els esdeveniments a qualsevol preu.

Germanes fatals encaixa perfectament en aquest univers tan ric, divertit i irònic que és el Discmón, però no sé si ha estat perquè les circumstàncies personals m'han impedit llegir-lo al ritme que jo volia, perquè algunes vegades podia llegir unes 10 pàgines que eren les mateixes 10 del dia anterior que no havia processat bé per culpa de la son, perquè em fa la sensació que és un llibre més dispers i allargassat, o per tots aquests factors combinats, però el cas és que no m'ha atrapat tant com tot el que havia llegit de la saga fins ara.

Sense deixar de ser interessant i divertit, i amb personatges secundaris encantadors, hi ha moments en què no sé ben bé què fan, les bruixes, i fins i tot em costa seguir els seus diàlegs, a més que tota la qüestió de l'obra de teatre no acabo de veure-la clara, com si malgrat que la història és més llarga del que penso que es mereixeria, algunes coses no s'acabessin d'explicar del tot bé. A sobre, jo que no puc evitar mirar-me molt aquests detalls, he trobat que en alguns punts la traducció no estava tan fina, o potser no tan revisada, com de costum, perquè hi he vist més expressions modernes -i repetides, amb poca riquesa en aquest sentit- i calcs de l'anglès, i fins i tot del castellà, dels que m'haurien agradat, i això que la signa la mateixa persona que en general i fins ara havia fet tan bona feina. Esperem que sigui una excepció, però tampoc és un desastre, no és això.

Veurem si els altres llibres del Discmón que tinc pendents a casa, i els que espero que es vagin publicant, em deixen un regust més bo. Però no vull transmetre que és una novel·la dolenta, o indigna de la saga. No. Senzillament, en una sèrie de qualitat és normal que hi hagi alguna entrega que t'agradi menys, i en el que he llegit del Discmón fins ara diria que és, de moment, aquesta.

 

 
 

Lectures: Igualtat de ritus

Tinc el costum de no llegir dos llibres seguits del mateix autor, una mania autoimposada que segurament és idiota, però també és cert que de vegades me l'he saltat. 

És el que m'ha passat amb la novel·la de què parlo avui, també perquè, per circumstàncies personals relacionades amb la paternitat, ara doble, estic llegint menys que mai, i volia entrar al 2023 sense llibres a mitges, de manera que vaig optar per un títol que sabia que em resultaria amè de llegir i que, de fet, no era excessivament gruixut. 

Així que, després de gaudir amb Déus menuts, he tornat al Discmón amb Igualtat de ritus, de 1987 i tercer llibre publicat de la saga, encara que els seus seguidors ja saben (sabem) que és un univers que també es pot abordar, i força gent ho fa, seguint les sagues de cada personatge, i en aquest cas estem davant de l'inici de la de les bruixes.

Originalment anomenat Equal Rites, un joc de paraules fonètic que a la traducció s'havia de perdre necessàriament, però que almenys s'ha resolt millor que a la versió castellana del llibre, amb força més anys a l'esquena, la seva història gira al voltant de l'Eskarina Smith, o Esk, una nena que accidentalment hereta els poders d'un mag tot i pertànyer a un gènere que, segons la tradició, si té cap interès en aquestes coses es dedica a la bruixeria, amb totes les connotacions que això implica.

Igualtat de ritus és la narració del conflicte que això suposa, i de com la Iaia Ceravellarda -personatge que vaig conèixer al videojoc Discworld II, la meva porta d'entrada a la saga-, la bruixa del poble on viu la nena i potser fins i tot més protagonista que l'Esk, fa mans i mànigues per "reconduir-la" perquè, és clar, on s'és vist, que una dona sigui mag en comptes de bruixa?

Això dona lloc a una divertida aventura plena de l'humor irònic característic de Sir Terry Pratchett, que hi fa una reflexió -ho comenta també en un text que s'ha afegit al final del llibre- sobre un dels grans tòpics no explícits de la ficció fantàstica, aquesta discriminació de la dona també pel que fa a la màgia, i en fer-ho, a més d'un relat fascinant, transmet un missatge feminista.

És un llibre que m'ha agradat molt, no em sorprèn, però em fa la sensació que és la introducció a alguna cosa més gran, i això espero, perquè queden algunes coses sense resposta i sense un aprofundiment que m'hauria agradat veure-hi. 

Al marge d'això, la traducció transmet la manera d'escriure de l'autor original, cosa que és un èxit, però com que no puc desactivar-me com a revisor de textos ni tan sols quan llegeixo per oci, no he pogut evitar trobar-hi alguns calcs i falsos amics del castellà, a més d'algun error de concordança de nombre, que demostren que el text hauria d'haver passat per alguna revisió més i que m'ha distret, quelcom que no em va passar amb la primera novel·la de la saga que vaig llegir en català, Déus menuts. Tot i així, és una obra absolutament recomanable si ja coneixeu Discmón i us falta.