Lectures: Igualtat de ritus

Tinc el costum de no llegir dos llibres seguits del mateix autor, una mania autoimposada que segurament és idiota, però també és cert que de vegades me l'he saltat. 

És el que m'ha passat amb la novel·la de què parlo avui, també perquè, per circumstàncies personals relacionades amb la paternitat, ara doble, estic llegint menys que mai, i volia entrar al 2023 sense llibres a mitges, de manera que vaig optar per un títol que sabia que em resultaria amè de llegir i que, de fet, no era excessivament gruixut. 

Així que, després de gaudir amb Déus menuts, he tornat al Discmón amb Igualtat de ritus, de 1987 i tercer llibre publicat de la saga, encara que els seus seguidors ja saben (sabem) que és un univers que també es pot abordar, i força gent ho fa, seguint les sagues de cada personatge, i en aquest cas estem davant de l'inici de la de les bruixes.

Originalment anomenat Equal Rites, un joc de paraules fonètic que a la traducció s'havia de perdre necessàriament, però que almenys s'ha resolt millor que a la versió castellana del llibre, amb força més anys a l'esquena, la seva història gira al voltant de l'Eskarina Smith, o Esk, una nena que accidentalment hereta els poders d'un mag tot i pertànyer a un gènere que, segons la tradició, si té cap interès en aquestes coses es dedica a la bruixeria, amb totes les connotacions que això implica.

Igualtat de ritus és la narració del conflicte que això suposa, i de com la Iaia Ceravellarda -personatge que vaig conèixer al videojoc Discworld II, la meva porta d'entrada a la saga-, la bruixa del poble on viu la nena i potser fins i tot més protagonista que l'Esk, fa mans i mànigues per "reconduir-la" perquè, és clar, on s'és vist, que una dona sigui mag en comptes de bruixa?

Això dona lloc a una divertida aventura plena de l'humor irònic característic de Sir Terry Pratchett, que hi fa una reflexió -ho comenta també en un text que s'ha afegit al final del llibre- sobre un dels grans tòpics no explícits de la ficció fantàstica, aquesta discriminació de la dona també pel que fa a la màgia, i en fer-ho, a més d'un relat fascinant, transmet un missatge feminista.

És un llibre que m'ha agradat molt, no em sorprèn, però em fa la sensació que és la introducció a alguna cosa més gran, i això espero, perquè queden algunes coses sense resposta i sense un aprofundiment que m'hauria agradat veure-hi. 

Al marge d'això, la traducció transmet la manera d'escriure de l'autor original, cosa que és un èxit, però com que no puc desactivar-me com a revisor de textos ni tan sols quan llegeixo per oci, no he pogut evitar trobar-hi alguns calcs i falsos amics del castellà, a més d'algun error de concordança de nombre, que demostren que el text hauria d'haver passat per alguna revisió més i que m'ha distret, quelcom que no em va passar amb la primera novel·la de la saga que vaig llegir en català, Déus menuts. Tot i així, és una obra absolutament recomanable si ja coneixeu Discmón i us falta.