Lectures: Dr. Slump vol. 5

Ara feia temps que no llegia cap volum de Dr. Slump, i mira que em pensava que els devoraria i hauria de programar les entrades per no fer el blog monotemàtic, però al final no ha estat així. No és que m'hagi desinflat, però és que la vida porta per on porta i costa dedicar-se a una afició quan es té poc temps i més d'un mitjà d'entreteniment.

En qualsevol cas ja és aquí, ja ha arribat... la ressenya del cinquè volum de Dr. Slump, i ens plantem al primer terç del primer gran èxit d'Akira Toriyama. 

És un volum molt bo, ja ho avanço. No conté cap capítol que m'hagi deixat fred, i encara innova, com es pot veure en diverses de les històries que conté. Tenim, per exemple, un relat pràcticament mut, però que gràcies al domini del gag visual de l'autor i el coneixement que com a lectors tenim dels personatges s'entén perfectament.

En un altre cas l'aventura agafa forma de conte i, en comptes de globus per als diàlegs, tenim una narració amb text fora de vinyeta. Però també s'innova des del punt de vista argumental, amb l'arribada de personatges secundaris nous, sense oblidar els establerts, com el capítol dedicat a l'antipàtic Superman, que torna a fer de les seves.

Un d'ells és el dimoniet Chivil, obsessionat amb aconseguir ànimes i que jo no recordava de la sèrie ni de la lectura que vaig fer de la primera edició d'aquest manga en castellà fa dècades, però que esdevé un company de jocs ideal per a les esbojarrades Arale i Gatxan. 

Tenim un altre personatge que esdevindrà recurrent, el malvat i inoblidable doctor Mashirito, inspirat visualment en l'editor de Toriyama d'aquell moment, el senyor Torishima, com s'encarrega de comentar des del principi, amb els seus robots anomenats Home de Caramel, un dels quals serà il·lustre quan arribi el moment.

Aquest personatge donarà molt de joc a una obra que no pretén explicar una gran història i que, per tant, es nodreix d'episodis autoconclusius o trames d'uns episodis a tot estirar, i és que es tracta d'un enemic que escau molt a Dr. Slump.

A banda de tot això, com no podia ser d'una altra manera, es continua explotant el recurs escatològic -i en aquest volum es llueix- i a l'eròtic-afectiu, amb les maquinacions del professor Sembei pel que fa a la conquista de la senyoreta Yamabuki, que ens brinden alguns moments que actualment no passarien la censura o que serien impensables en un shônen modern, tan mesurat en aquest sentit.

Amb aquesta excusa, però, coneixem més invents del professor, com la Copy, que duplica les persones amb tot el que això implica -qui no s'ha imaginat mai la possibilitat de poder ser a dos llocs alhora i s'ha adonat que els records i el gaudi també es dividirien? Doncs això-, i parlant d'invents també tenim un viatge al passat amb el senyor Temps, que ja coneixíem, en què l'Arale, la Gatxan i en Tarô sols, formació inèdita, coneixen en Musashi Miyamoto. 

Potser l'episodi més fluix del recopilatori és un que té dues parts i que mostra el pagerol d'en Sembei anant als estudis de televisió d'una la gran ciutat, però tampoc està malament, simplement trobo que els altres són millors. Menció especial a la curiosa història del conductor d'un camió de neteja d'aigües residuals i la seva desgraciada trobada amb l'Arale i la Gatxan.

En definitiva, molt bon volum que, com sempre, es llegeix d'una manera d'allò més amena, i que fa venir ganes de continuar llegint aquest excel·lent manga.