Lectures: Dr. Slump vol. 11

Continuem amb les ressenyes després de la lectura de cada volum de Dr. Slump, intentaré que la freqüència d'aquestes entrades, sobretot ara que som relativament a la recta final, no decaigui, i aquest cop toca parlar d'un volum en què es desenvolupa força un personatge molt important que es va presentar a l'anterior.

A l'última entrada sobre la primera gran obra del recentment desaparegut Akira Toriyama vam veure com arribava una de les incorporacions més rellevants de la col·lecció, l'Obotxaman, i en aquest nou volum recopilatori es constata que va ser tot un encert per part de l'autor.

Només començar el volum s'hi enceta una història que s'allargarà durant diversos capítols, cosa que al principi de l'obra no era gaire habitual, però que a mesura que avança ens sorprèn cada cop menys. De fet, la història no comença aquí, sinó que l'anterior recopilatori es tancava amb un cliffhanger. 

Resolt el problema amb què acabava el desè volum d'aquesta edició, som testimonis dels primers dies de l'Obotxaman a la Vila del Pingüí, la seva integració a l'institut -on els companys al·lucinen veient que és tan fort com l'Arale, sense que sospitin que és una còpia d'ella en versió masculina- i el seu enamorament profund de la protagonista, totalment aliena a aquests sentiments a causa del seu caràcter distret i esbojarrat.

Però després tenim una trama d'allò més "boladedraquiana", amb el doctor Mashirito construint, després de diversos intents fallits, un Home de Caramel, el 7, que finalment pot derrotar l'Arale i que també despatxa l'Obotxaman amb un atac que, tal com està escenificat, tornaríem a veure a Bola de Drac uns anys després.

Això té un seguit de conseqüències que donen lloc a capítols molt divertits, perquè després de la victòria aconseguida pel "bàndol dels bons" amb protagonistes inesperades, en Sembei descobreix la veritat sobre el nou vilatà i es proposa arreglar-lo, cosa que el duu a una petita i absurda aventura de viatges temporals, però mentrestant posa el seu cos al cap intacte de l'Arale, que té el seu cos destrossat, i la petita diferència anatòmica que hi ha entre tots dos és la llavor d'una situació que cal evitar.

Passada aquesta "saga de l'Obotxaman", Dr. Slump torna a oferir-nos històries autoconclusives amb l'humor i la mena de gags de sempre, com per exemple un capítol en què, precisament a conseqüència de la reparació dels robots, l'Arale troba una nova manera de desplaçar-se.

També tenim una nova història muda protagonitzada per les Gatxan, que fa molt de temps ja n'havien tingut alguna, però aquí no provoquen el caos, sinó que ajuden un animal. Força entranyable. 

A continuació, torna en Superman després de força temps i, potser per compensar-ho, se'ns ofereixen dos episodis seguits protagonitzats per aquest patètic extraterrestre "justicier", el primer dels quals tot mostrant el seu vessant més malparit i tros de merda que patètic.

On sí que fa una mica més de llàstima és al capítol que tanca el volum, on coneixem, perquè ve de visita a la Terra, el seu germà Shoppaman, que vol aprendre d'ell per emprendre la seva pròpia carrera de superheroi, i en Superman fa mans i mànigues per estar a l'altura de la imatge que el nano té d'ell. 

Un volum, en definitiva, molt interessant i divers, on l'autor no abandona les històries purament humorístiques que caracteritzaven fins ara l'obra, però també flirteja amb trames més llargues i força acció en el que seria, trobo, un assaig del que vindria després amb Bola de Drac, no sé si de manera conscient o no. Sigui com sigui, és un dels millors toms de la col·lecció.

Lectures: Dr. Slump vol. 5

Ara feia temps que no llegia cap volum de Dr. Slump, i mira que em pensava que els devoraria i hauria de programar les entrades per no fer el blog monotemàtic, però al final no ha estat així. No és que m'hagi desinflat, però és que la vida porta per on porta i costa dedicar-se a una afició quan es té poc temps i més d'un mitjà d'entreteniment.

En qualsevol cas ja és aquí, ja ha arribat... la ressenya del cinquè volum de Dr. Slump, i ens plantem al primer terç del primer gran èxit d'Akira Toriyama. 

És un volum molt bo, ja ho avanço. No conté cap capítol que m'hagi deixat fred, i encara innova, com es pot veure en diverses de les històries que conté. Tenim, per exemple, un relat pràcticament mut, però que gràcies al domini del gag visual de l'autor i el coneixement que com a lectors tenim dels personatges s'entén perfectament.

En un altre cas l'aventura agafa forma de conte i, en comptes de globus per als diàlegs, tenim una narració amb text fora de vinyeta. Però també s'innova des del punt de vista argumental, amb l'arribada de personatges secundaris nous, sense oblidar els establerts, com el capítol dedicat a l'antipàtic Superman, que torna a fer de les seves.

Un d'ells és el dimoniet Chivil, obsessionat amb aconseguir ànimes i que jo no recordava de la sèrie ni de la lectura que vaig fer de la primera edició d'aquest manga en castellà fa dècades, però que esdevé un company de jocs ideal per a les esbojarrades Arale i Gatxan. 

Tenim un altre personatge que esdevindrà recurrent, el malvat i inoblidable doctor Mashirito, inspirat visualment en l'editor de Toriyama d'aquell moment, el senyor Torishima, com s'encarrega de comentar des del principi, amb els seus robots anomenats Home de Caramel, un dels quals serà il·lustre quan arribi el moment.

Aquest personatge donarà molt de joc a una obra que no pretén explicar una gran història i que, per tant, es nodreix d'episodis autoconclusius o trames d'uns episodis a tot estirar, i és que es tracta d'un enemic que escau molt a Dr. Slump.

A banda de tot això, com no podia ser d'una altra manera, es continua explotant el recurs escatològic -i en aquest volum es llueix- i a l'eròtic-afectiu, amb les maquinacions del professor Sembei pel que fa a la conquista de la senyoreta Yamabuki, que ens brinden alguns moments que actualment no passarien la censura o que serien impensables en un shônen modern, tan mesurat en aquest sentit.

Amb aquesta excusa, però, coneixem més invents del professor, com la Copy, que duplica les persones amb tot el que això implica -qui no s'ha imaginat mai la possibilitat de poder ser a dos llocs alhora i s'ha adonat que els records i el gaudi també es dividirien? Doncs això-, i parlant d'invents també tenim un viatge al passat amb el senyor Temps, que ja coneixíem, en què l'Arale, la Gatxan i en Tarô sols, formació inèdita, coneixen en Musashi Miyamoto. 

Potser l'episodi més fluix del recopilatori és un que té dues parts i que mostra el pagerol d'en Sembei anant als estudis de televisió d'una la gran ciutat, però tampoc està malament, simplement trobo que els altres són millors. Menció especial a la curiosa història del conductor d'un camió de neteja d'aigües residuals i la seva desgraciada trobada amb l'Arale i la Gatxan.

En definitiva, molt bon volum que, com sempre, es llegeix d'una manera d'allò més amena, i que fa venir ganes de continuar llegint aquest excel·lent manga.