Sèries: Secret Invasion

Fa poc parlava de l'última pel·lícula de Marvel que havia vist al cine, la primera en anys, de fet, i en diverses ocasions he comentat, tot fent la crítica de les sèries de televisió de la marca que vaig veient quan puc, que no estic consumint tots aquests productes al ritme que m'agradaria, però les meves circumstàncies personals són les que són, i val a dir que la freqüència de publicació d'aquestes sèries i pel·lícules és força alta.

Veient els tràilers de Spider-Man: Brand New Day, però, vaig decidir que voldria veure Avengers: Doomsday a la pantalla gran, però per fer-ho hauria de posar-me les piles amb tot el que tinc pendent veure de Marvel Studios. Doncs bé, la primera cosa que puc guixar és la sèrie de què parlo avui, que ja té més de tres anys.

Secret Invasion, altre cop amb el format habitual de minisèrie de sis episodis, és una creació de Kyle Bradstreet estrenada a Disney+ el 2023, basada en el crossover dels còmics de Marvel que va tenir lloc l'any 2008, i que ens allunya dels superherois pròpiament dits per donar protagonisme a personatges que a les pel·lícules han fet papers més secundaris, tot i que necessaris, especialment el de l'antic director de S.H.I.E.L.D., un Nick Fury (Samuel L. Jackson) que durant molts anys hem anat veient als films que van anar construint l'empenta necessària per a la saga dels Avengers.

Aquí veiem com és la seva vida després del Lapse provocat per en Thanos, i coneixem (tot i que ja ho havíem vist una mica a Captain Marvel) la seva aliança amb la raça alienígena dels skrulls, canviaformes, que s'han anat infiltrant a la Terra davant la impossibilitat de trobar un altre planeta després de perdre el seu amb la invasió per part dels krees. 

Concretament, veiem les conseqüències d'aquesta aliança i de l'ajuda benintencionada, però no exempta d'esdeveniments moralment i legalment reprovables, que ha estat donant als alienígenes -també rebent-ne-, que ha arribat un punt en què estan camuflats entre els terrícoles a un nivell que ni tan sols en Nick Fury controla, i amb uns plans que no coincideixen necessàriament amb els pacífics que els havien de permetre quedar-se al nostre planeta a les bones.

Perquè una facció de skrulls liderada per en Gravik (Kingsley Ben-Adir) pretén eliminar la raça humana tot provocant atemptats que condueixin a la Tercera Guerra Mundial i accelerar una integració que està trigant més del que estan disposats a aguantar, i la feina serà del protagonista per aturar-ho. 

El principal aliat i vell amic d'en Fury és en Talos (Ben Mendelsohn), antic líder dels skrulls de tarannà pacífic i probablement massa ingenu en creure en la via pacífica, però que està disposat a qualsevol cosa per evitar la invasió violenta del planeta per part dels seus congèneres.

El patiment de l'skrull s'accentua pel fet que la seva pròpia filla, la G'iah (Emilia Clarke, la inoblidable Daenerys de Game of Thrones), forma part de l'exèrcit rebel, tot i que en aquest sentit hi ha uns matisos que anirem veient a mesura que avança la sèrie.

Un personatge força interessant més enllà del reclam que suposa el seu nom al repartiment de Secret Invasion, i amb un paper cabdal al clímax de la història del qual no revelaré més detalls. 

Estem davant d'una sèrie d'espies, que al capdavall és la feina del seu protagonista, amanida amb una invasió alienígena de la qual la Humanitat no sospita res, que és prou interessant per si mateixa, si bé farcida de tòpics tant pel que fa a girs de guió com en les banderes implicades, però també és una sèrie que aprofundeix en la caracterització d'en Nick Fury d'una manera que a les pel·lícules no es podia fer. 

Malgrat que al principi li costa una mica arrencar, la trama esdevé molt més interessant al cap de poc, com també és interessant veure el protagonista mostrar-se envellit, cansat, amoïnat pels seus errors i les conseqüències d'aquests. 

A aquest personatge que va aplegar els superherois que conformarien els Avengers i que ho feia amb una actitud autoritària i freda li veiem, aquí, el costat més humà, imperfecte i fins i tot feble. Però també la intenció de donar, si cal, la vida per salvar el planeta, i la seva versió del que és l'afecte per a aquelles persones, humanes o no, que formen part de la seva vida personal per molt que al principi fos a causa d'una missió. M'alegro d'haver-la vist i espero veure'n alguna referència en productes futurs, o que jo no hagi vist encara.

 

Sèries: Esa noche

Tornem amb una altra minisèrie espanyola, hi ha hagut una petita ratxa a casa en aquest sentit, i he de dir que després de veure'n el tràiler m'imaginava una cosa força diferent de la que acaba sent pel que fa a to, a més de considerar erròniament que ho explicava tot.

Sense ser res memorable ni canviar-me la vida, la veritat és que m'ha sorprès molt positivament, però no avancem esdeveniments, perquè ara cal parlar de la sèrie en si.

Creada per Jason George i escrita per ell mateix i Lara Sendim basant-se en una novel·la de Gillian McAllister, i formada per sis episodis, Esa noche és el nom d'aquest thriller que podríem, com em va passar a mi al principi, prejutjar com una mena de Very Bad Things, però la cosa no va ben bé per aquí, i és que no té absolutament res de comèdia, al contrari.

Estrenada a Netflix al març d'aquest 2026, la premissa de la sèrie és la següent: les germanes Arbizu, pamploneses, estan de vacances a la República Dominicana i provoquen la mort d'un ciutadà del país que de seguida intenten amagar. Ja se'ns ha dit en un flash forward que no ho aconseguiran, però la gràcia de la sèrie és veure com s'arriba fins a aquell punt. 

De fet, van a passar uns dies al país caribeny perquè l'any anterior ja hi havien anat i la germana gran, la Cris (Paula Usero, a l'esquerra de la imatge), amant del animals i de la vida bohèmia, s'hi va voler quedar per muntar un centre d'acollida d'animals. 

El problema és que aquelles primeres vacances van tenir alguna ramificació més que va acabar conduint a l'incident que les col·loca en la posició d'haver de cometre el delicte d'amagar un cadàver.

L'autora material és la germana petita, l'Elena (Clara Galle), de sobrenom "Txiki", una noia ingènua, dolça i la nineta dels ulls de les seves germanes, que tot i aquesta caracterització és mare soltera d'una nena d'uns mesos, l'Ane, el principal motiu de preocupació de les Arbizu per sortir d'aquesta complicadíssima situació.

Tot i aquest perfil que ens convida a mirar-nos-la amb els mateixos ulls que les seves germanes, l'Elena és força mentidera, també, i precisament al voltant d'això gira tot plegat.

I la germana mitjana és la Paula (Claudia Salas, vista a Salvador), de caràcter brusc i directe, temperamental fins i tot, i amb un rol protector, tot plegat reforçat per una tragèdia que va tenir lloc a la família quan eren petites. 

S'ha passat la vida intentant protegir les seves germanes, i els fets amb què arrenca la sèrie són la prova més dura a la que s'han enfrontat mai. L'acompanya la Luisa (Nüll García), la seva dona, amb qui estan intentant tenir un fill i que no té ni idea de les coses que arriben a maquinar les germanes Arbizu. 

Esa noche és la història d'unes vacances que surten molt i molt malament, un thriller amb versions contradictòries, mentides i traïcions, però també el relat de com una família esquerdada per uns fets del passat s'enfronta a la prova definitiva i si serà capaç de mantenir-se unida, especialment sota la "direcció" del pare, el veterinari Don Javier (Pedro Casablanc), un home profundament religiós, conservador i sentenciós. 

Tal com està estructurada la sèrie, porta l'espectador d'una banda a l'altra aprofitant que cadascun dels personatges té el seu punt de vista o, segons el cas, la seva versió dels fets de què ha sigut testimoni, de manera que no podem dir que fa trampa, però si la mireu podeu preparar-vos per no refiar-vos de res del que us expliquin.

 

Sèries: El mapa de los anhelos

Ja he dit múltiples vegades que el format de minisèrie em va molt bé, perquè requereix un compromís petit pel que fa a temps, i de fet també em va molt bé per poder escriure entrades al blog sense haver-ho de fer temporada per temporada ni haver d'esperar anys fins que acabo una sèrie.

La d'avui és una sèrie espanyola de sis episodis que tot i que té una premissa que sembla suada i previsible, la veritat és que m'ha agradat molt i m'ha atrapat com per voler-la veure a una velocitat superior a l'habitual, tot i que normalment soc més de dosificar-me les coses. 

El mapa de los anhelos és l'adaptació d'una novel·la de l'escriptora valenciana Alice Kellen, i és una producció de Brutal Media per a Netflix que es va estrenar al juliol d'aquest 2026.

No se'ns arriba a dir -i per alguna raó es cuiden que no es vegi cap rètol, marquesina de parada de bus o restaurant real- on se suposa que passa, i això li dona una capa d'artificialitat important, però té lloc en alguna localitat indeterminada de l'estat espanyol, segurament una urbanització de classe benestant, si hem de jutjar-ho per les casasses que s'hi veuen.

La premissa de la història és la següent: la protagonista, la Greta (Alícia Falcó) va ser gestada per salvar la vida de la seva germana, que patia una malaltia autoimmune, i va ser cabdal per permetre que la Lucy (Georgina Amorós) visqués fins a la meitat de la vintena, però es va acabar morint.

Un dia, mentre dina tota sola en un restaurant d'aquests que dic que no són reconeixibles perquè no existeix, se li acosta un desconegut tot dient-li que la seva germana, que era amiga d'ell, els va deixar, a tots dos, un joc al que hauran de jugar junts.

Al principi, la Greta es mostra reticent a fer cas de l'estrambòtica proposta d'aquest noi, en Will Tucker (Pablo Álvarez), que tampoc no col·labora gaire amb la seva actitud de paio misteriós i amb passat complicat. 

Però si li digués que no i prou no hi hauria història, tampoc si l'hostilitat que mostra al principi no evolucionés en una ràpida amistat i atracció, no dic res que no sigui tremendament previsible ja veient-ne el tràiler. 

La Lucy, que també veiem en força escenes no només del passat quan encara vivia, sinó en un present en què la Greta la "veu" i hi té "converses", va preparar per a la seva germana petita una sèrie de reptes per ajudar-la a encarrilar la vida i tirar endavant quan ella no hi fos. Coses com que es tragués el carnet de conduir o viatjar.

Un regal sorpresa que ningú sap com ni quan va preparar, atès que es va passar bona part de la vida hospitalitzada, però que acceptarem pel bé de la història, que tot i tenir forats, coses poc plausibles i aquesta aura que deia d'artificialitat en no permetre'ns identificar-nos amb els personatges ni els llocs per on es mouen, la veritat és que és un drama molt bonic i lacrimogen que, com deia al principi, m'ha atrapat i no n'he volgut allargar gaire el consum.

No es pot explicar gaire cosa més de la sèrie sense entrar directament en els spoilers, i els que he fet eren necessaris per poder construir un mínim aquesta entrada. De fet, tot plegat es va veient al tràiler. Però la força d'aquest producte és que, tot i així, val la pena veure'l i té unes interpretacions més que notables. 

En aquest sentit també tenim com a secundaris l'avi de les noies, interpretat per Ramón Barea i els pares tant de la Greta com de la difunta Lucy, que interpreten Mario de la Rosa i Laia Marull, aquesta última brodant un paper de mare totalment destrossada per la pèrdua d'una filla. Com a curiositat, tenim l'amo del bar on treballa en Will, en Pablo, que fa l'Òscar Kapoya, que anava al mateix curs que jo a l'institut, si bé a un grup diferent i no vam arribar a tenir tracte.

Durant els sis episodis veurem l'evolució dels personatges, cadascun amb els seus reptes personals, sigui tirar endavant després d'una tragèdia, saber-se perdonar un mateix, aprendre a aprofitar la vida, que apreciem poc quan tenim salut i, és clar, l'evolució de la relació entre els dos protagonistes, que no per previsible és menys interessant. El mapa de los anhelos no us farà perdre el temps.

 

 

Sèries: Fleabag

Hi ha sèries de les que sents parlar de tant en tant però que per alguna raó no troben el seu moment en la teva complicada agenda fins que passen uns quants anys. Tot i així, la reputació que les precedeix és tan bona que no te n'oblides, i al final les acabes veient.

És el que m'ha passat a mi amb aquesta sèrie de només 12 episodis, tots ells curts, de menys de mitja hora, però ara ja he reparat el greuge i ho vull fer encara més parlant-ne aquí i fent-ne difusió per si algun dels meus 20 o 30 lectors (reals, perquè els altres 20 i 30 solen ser bots) encara no l'ha vist.

Fleabag és una sèrie britànica amb un origen peculiar: és l'adaptació a sèrie de televisió en dues temporades de 6 episodis cadascuna, el 2016 i el 2019, del monòleg que va guanyar el primer premi al prestigiós festival d'arts escèniques d'Edimburg, el Fringe Festival, l'any 2013. Però és que el va escriure i interpretar la mateixa protagonista de la sèrie de televisió, que també n'és la creadora, showrunner i guionista. 

És una sèrie estretament lligada als seus personatges, sobretot la seva protagonista, de manera que la premissa l'he d'explicar mentre la presento a ella. I és que seguim escenes de la vida de la Phoebe Waller-Bridge, que interpreta un personatge sense nom (o "fleabag" quan el veiem al repartiment), una dona jove amb problemes per relacionar-se amb els altres, que veiem en coses com una aparent addició al sexe, els xocs que té amb la seva estirada germana gran o la incomoditat amb què es desenvolupen les trobades amb el seu pare, vidu, i la seva nova parella, la seva padrina.

La protagonista no té gaire sort: regenta un cafè de conillets d'Índies que va obrir amb la seva millor amiga, que es va suïcidar, no va gaire bé econòmicament parlant i és l'ovella negra de la família, que la veu com una egoista que sempre fa sentir incòmodes els altres. 

Tanmateix, estem davant d'una sèrie d'humor, humor negre, tragicòmic en alguns moments, però al capdavall d'humor. I bona part de la gràcia està en els constants trencaments de la quarta paret per part de la protagonista, que ens va anticipant reaccions de les persones amb què es relaciona, comentant-ne coses o buscant la nostra complicitat amb mirades silencioses cap a la càmera.

La veiem a l'esquerra de la imatge, es diu Claire (Sian Clifford) i té una carrera professional exitosa, a banda d'un caràcter seriós, una mica esquerp i poca paciència amb els "numerets" que, segons ella, munta la protagonista per cridar l'atenció.

Està casada i té un fillastre adolescent obsessionat amb ella, i és un personatge interessant perquè podem percebre que, sota aquesta capa de fredor artificial, en realitat s'estima molt la seva germana, i de tant en tant podem veure aquesta faceta.

El pare de totes dues està interpretat per en Bill Paterson i tampoc té un nom que s'arribi a dir a la sèrie, i fins i tot a l'últim episodi s'arriba a fer un gag al respecte. Com deia més amunt, té una relació amb la que va ser la padrina de les germanes (sí, de totes dues. He vist coses molt estranyes en diverses famílies al respecte, així que no hi donaré més voltes), una Olivia Colman que és de les cares més conegudes i guardonades del repartiment, i que aquí interpreta un personatge tremendament egoista, narcisista i vanitosa, que tracta les seves fillastres (bé, oficialment no ho és perquè no s'han arribat a casar) de manera passivo-agressiva. 

El pare, per altra banda, es mostra maldestre a l'hora de parlar amb les seves filles adultes, sobretot quan es tracta de sentiments, però al llarg de la sèrie anem veient moments en què mostra una saviesa inesperada.

Podem continuar parlant de relacions incòmodes esmentant el cunyat de la protagonista, marit de la Claire, que es diu Martin i l'interpreta en Brett Gelman (vist a Go On, Love o Stranger Things), un autèntic imbècil que odia la protagonista i no se n'amaga, un paio tremendament masclista i patètic que sempre tenim ganes de veure com cau. Si això passa o no, ho anirem veient al llarg dels episodis.

Els homes amb qui queda la protagonista també són un filó de situacions incòmodes, perquè tenim un exnòvio amb tendència a tornar amb ella constantment, un paio que fa comentaris impertinents sense parar o un altre que té un caràcter estranyot i unes dents de Nosferatu en què és impossible no fixar-se. 

Fleabag és una sèrie sense un fil conductor, són, com deia al principi, escenes de la vida d'una dona, però amb el denominador comú de la incomoditat, els moments violents i un humor molt particular que en diversos moments deixa al protagonisme al drama, i amb un final agredolç que he d'admetre que no m'esperava i que em va semblar punyent i va donar més punts a la sèrie. 

No sé si és per a tothom, però els múltiples premis i nominacions que va rebre, incloent-hi BAFTA, Emmy i Globus d'Or, entre 2016 i 2020, els entenc perfectament.  

 

 

 

 

Sèries: The Pitt

Malgrat que miro amb assiduïtat Grey's Anatomy i ja són 22 temporades, la veritat és que no recordo cap altra sèrie de metges que hagi vist, deixant de banda vagues records d'A cor obert quan era petit. No és un gènere que no m'agradi, simplement és un fet que l'he tocat poc.

Però la sèrie d'avui em va cridar l'atenció quan va començar a rebre premis Emmy, i alguna cosa em va dir que seria una proposta diferent. Ho és, m'ha encantat i avui us en vull parlar amb més deteniment. 

The Pitt és el nom d'aquesta producció de l'HBO Max ("Max" a seques quan va començar) que de moment ha tingut dues temporades de 15 episodis cadascuna, començant a l'abril de 2025, i que és una creació de R. Scott Gemmill, que havia estat productor i guionista de la mítica E.R., sèrie també de metges -i que no he vist mai- a la qual ja sortia, de molt més jove, el protagonista d'aquesta. 

El que fa destacar aquesta sèrie, que se situa a la sala d'urgències del fictici Centre Mèdic de Traumatologia de Pittsburgh, amb el sobrenom de "The Pitt" (el pou), és el realisme amb què es desenvolupen els seus episodis, tant pel que fa als tractaments mèdics -no tinc manera de saber com de contrastats estan, ho reconec, però el nivell de detall ha d'estar documentat per força- com pel fet que cada episodi és una hora d'un torn d'un dia concret, i el moviment dels personatges amunt i avall permet a la càmera separar-se i seguir un altre cas i uns altres personatges, tot creant la il·lusió d'un pla seqüència.

Qui remena les cireres, almenys en el seu torn, és el doctor Michael "Robby" Robinavitch (Noah Wyle, vist, com deia, a E.R.), un metge excel·lent però sever amb els seus estudiants que aviat descobrim que té traumes personals que el fan addicte a la feina alhora que infeliç a la seva vida privada.

Encara que de vegades pot caure en l'arrogància, en realitat és un bon mestre i procura que el seu personal estigui satisfet alhora que aprèn. És combatiu amb les condicions laborals, econòmiques i logístiques de l'hospital. 

Podem destacar també, d'esquerra a dreta, el doctor Dennis Whitaker (Gerran Howell), un metge estudiant de quart any que a la primera temporada és ingenu i li'n passen de tots colors, però que a la segona veiem que ha evolucionat d'una manera considerable en els mesos que se suposa que han passat entre temporades.

La doctora Melissa King (Taylor Dearden, filla d'en Bryan Cranston), és resident i és un personatge també interessant perquè és neurodivergent. No es diu explícitament què té, però se li veuen trets TEA, i de fet té una germana que ho és i en un grau força alt, cosa que li ha fet desenvolupar una gran sensibilitat a l'hora de tractar els pacients. És un personatge entranyable. 

No ho és tant la doctora Trinity Santos (Isa Briones), que comença com a interna (primer any després de la graduació) i té una actitud xulesca i es relaciona amb els altres burxant-los, com li fa a la pobra Victoria Javadi (Shabana Azeez), metgessa estudiant que té la llosa de ser filla de reconeguts metges del mateix hospital, especialment la seva mare, que li posa molta pressió.

També podem parlar del doctor Frank Langdon (Patrick Ball), l'estudiant estrella d'en Robby, ara ja metge de ple dret i amb uns anys d'experiència, que és encara més arrogant que ell però que, per motius que no revelaré aquí i que el fan caure en un pou metafòric, rep una cura d'humilitat durant el que portem de sèrie. El veiem al centre de la imatge de sota.

Podem esmentar també la doctora Cassie McKay (Fiona Dourif), resident de segon any que destaca també per la seva empatia i que porta un monitor de turmell per motius que no s'acaben d'explicar, o la cap de les infermeres, la Dana Evans (Katherine LaNasa), una dona de caràcter fort i grans capacitats de lideratge que, quan cal, és la més amable i comprensiva del món, però que val més no fer emprenyar. I sembla l'única que s'atreveix a cantar-li a en Robby les quaranta quan cal.

Tots ells tenen històries personals, però The Pitt no s'hi recrea com passa amb Grey's Anatomy, sinó que ens n'ofereix pinzellades i, a més, als canvis de temporada (ha passat entre la primera i la segona, assumeixo que amb la tercera passarà el mateix) ens quedem amb les ganes de saber com continuen algunes trames, però ens hem de conformar amb deduir i completar les peces del trencaclosques amb la nostra imaginació. Aquí l'important és el que passa a la sala d'urgències.

El que sí que ens mostra és les seves fortaleses i febleses com a doctors i doctores, i infermers i infermeres, perquè no tothom té el mateix nivell de seguretat en si mateix, velocitat, eficiència o encert a l'hora de fer la seva feina. 

L'estructura d'un capítol representant una hora del torn en qüestió no ens ha de fer pensar en un estil com el de 24, perquè la tensió que s'hi viu no és la mateixa. Bé, de fet sí que hi ha tensió, però és pels casos mèdics en si, no tots de la mateixa gravetat ni el mateix nivell de drama -que també n'hi ha, i de grossos-, i perquè a les dues temporades hi ha hagut esdeveniments externs que han posat el departament al límit. 

Els episodis acaben de manera gairebé abrupta, sense cliffhangers, però la naturalitat del relat, les interpretacions i el ritme constant de la sèrie fan que vulguem veure'n el capítol següent. I per tot plegat The Pitt és una sèrie per tenir en compte i no m'estranyaria gens que en el futur s'acabés considerant un clàssic. Doneu-li una oportunitat. El munt de premis i nominacions que ha rebut no són perquè sí.

   

 

 

Sèries: The Testaments

Tot i que The Handmaid's Tale em va agradar molt, i crec que és una d'aquelles sèries que es recordaran durant anys, i fins i tot es tornaran a recomanar quan la gent ja deixi de parlar-ne, he de reconèixer que després del seu final més aviat obert almenys en un tema molt important no em vaig informar de si hi havia plans de tancar la història del tot.

De fet, tot i saber que venia d'una novel·la de Margaret Atwood, ni tan sols vaig investigar si podia llegir-ne alguna mena de continuació. Els mesos van passar i, gairebé un any després, al maig d'aquest 2026, vaig descobrir que se n'estrenava la seqüela a la televisió. I és d'aquesta que us vull parlar avui, tot i que només se n'ha fet, de moment, una temporada de 10 episodis.

The Testaments, creada per Bruce Miller, responsable ja de l'altra sèrie, és el nom d'aquesta continuació que fa un canvi de perspectiva i, després del fructuós atemptat del final de la primera sèrie, ens porta a una Gilead on hi ha hagut alguns canvis i en què, passats quatre anys, aquelles nenes segrestades i assignades a les famílies dels comandants ara són adolescents i un percentatge d'elles tenen la regla, cosa que dona esperances a la dictadura teocràtica pel que fa a la natalitat, tan afectada per la caiguda de la fertilitat segons l'escenari establert per la història de la sèrie original.

Ara, doncs, ja no es fa servir el sistema de criades, sinó que s'emparella les noies -anomenades Prunes pel color de l'uniforme que duen-, que biològicament ja estan preparades per ser mares, amb comandants que són, en molts casos, dècades més vells que elles. 

Així, veiem una altra història de brutal explotació de les dones d'aquest règim, però ara canviant les dones de fertilitat comprovada per les potencials mares, amb l'agreujant que són pràcticament nenes, per molt que la menstruació en les circumstàncies d'aquest món es produeixi més tard. 

Evidentment, se les ha criat amb l'objectiu vital de ser mullers d'un comandant i amb la religió com a columna vertebral del tot, de manera que no s'han qüestionat mai si el que estan vivint és normal o correcte. Qualsevol desviació del comportament previst o qualsevol expressió d'un dubte és tallat de soca-rel, amb mètodes també brutals segons el cas.

En aquest context, tenim un grup de personatges al voltant dels quals gira la sèrie, però en destacarem dos que són les coprotagonistes.

Comencem amb l'Agnes MacKenzie (Chase Infiniti), que no és altra que la Hannah de la primera sèrie, la filla de la June Osborne, que s'ha fet gran i ara sí que ha oblidat del tot els seus orígens, atesa l'edat a què la van arrencar de la seva família i la van donar a una altra i els anys que han passat.

L'Agnes és una noia exemplar, obedient i bona amiga, però a mesura que avança la temporada la veiem qüestionar-se coses, descobrir que el sistema té grisos tirant a negres, i també que li agradaria tenir alguna cosa dir en l'elecció de la seva futura parella. 

I també tenim la Daisy (Lucy Halliday), una Perla, noies de blanc que venen de fora, que han conegut el món "lliure" però que han mostrat tant d'interès i fervor per la filosofia de Gilead que les han reclutat. En el cas de la Daisy, però, aviat sabem que es tracta d'una espia enviada per Mayday, l'organització que opera des de l'estranger per derrocar Gilead.

El cas és que l'assignen a l'Agnes perquè aquesta la guiï i la converteixi, amb el temps, en una més de les noies, circumstància que després descobrirà que ha estat pràcticament cosa del destí. Les acompanyen, en papers secundaris, noies amb caràcters i esperances diferents, entre les quals destaquen la Becka (Mattea Conforti), millor amiga de l'Agnes i secretament enamorada d'ella; la Shunammite (Rowan Blanchard), una noia pagada de si mateixa que veu com s'està quedant enrere en això de la "transformació en dona"; i la Hulda (Isolde Ardies), la més ingènua de la colla.

La formació d'aquestes noies és a càrrec de les "tietes", liderades per la incombustible Lydia (Ann Dowd), personatge que roman de la sèrie anterior i que, com llavors, té un comportament aparentment neutral i unes intencions que no acabem de conèixer del tot, cosa que la fa tremendament interessant.

En aquesta nova sèrie, però, coneixem coses del seu passat i de com va arribar a entrar a l'organització, una capa de profunditat molt encertada que acaba de caracteritzar aquest personatge no sé si entranyable, però que mai podem odiar del tot.

Hi ha alguna vella cara coneguda més, en aquesta temporada, però com que no vull fer spoilers considero que ja he fet unes pinzellades del que promet ser una seqüela més que digna, i espero que per fi tinguem totes les respostes que ens falten i quedin tots els caps ben lligats.

 

 

Sèries: Beef (segona temporada)

Recuperem una mica el ritme tradicional d'aquest blog després d'un breu període de temps en què les entrades s'han espaiat més pel simple motiu que no tenia temes de què parlar, i avui tornen les sèries, amb la segona temporada d'una que ja en el seu moment vaig dir que en principi era una minisèrie, i que probablement ho era abans que, a causa de l'èxit que va tenir, algú decidís que seria una sèrie antològica, així que puc fer una entrada sobre la seva segona temporada. 

La nova temporada de Beef, Bronca en la versió traduïda que podem veure subtitulada en català a Netflix, es va estrenar tres anys després de la primera, d'abril de 2023 a abril de 2026, però en comptes de 10 episodis la formen 8.

Una altra diferència és que, aquest cop, el repartiment no està dominat per intèrprets d'origen asiàtic, tot i que Corea hi està representada i d'una manera important. Aquesta vegada els seus protagonistes són estatunidencs, i els repassarem a continuació mentre comentem les circumstàncies argumentals de la temporada. 

Igual que a la primera temporada, ens trobem davant de la història d'un enfrontament que va escalant i que té unes conseqüències inesperades per a totes les parts implicades, que perden el control de la situació fins a uns extrems que freguen la comèdia.

Però podem veure clarament com l'acció depèn de dues parelles, i així és com ho tractaré. Començo per les cares més conegudes del repartiment, que fan dels personatges Josh Martín (Oscar Isaac, un dels meus actors preferits) i Lindsay Crane-Martín (Carey Mulligan), un matrimoni format pel mànager general d'un club de camp i la seva dona, que es dedica a l'interiorisme. 

Aparentment estan ben avinguts i es tracten braç a braç amb els ricatxos que constitueixen la clientela del club, però tant una cosa com l'altra són una aparença, perquè ni tenen el nivell socioeconòmic d'aquesta gent, ni sembla que se suportin l'un a l'altra en molts moments del seu dia a dia.

De fet, durant una discussió sortida de mare, amb crits i llançament d'objectes i tot, una parella d'empleats del club els enganxa i els grava amb el mòbil, i aquí comença tot plegat.

L'Austin Davis (Charles Melton) i l'Ashley Miller (Cailee Spaeny) són una jove parella ensucrada que ni tan sols ha discutit mai, tampoc és que portin gaire temps junts, però no trigarem en veure que hi ha discrepàncies importants i secrets que provoquen esquerdes en això que semblava perfecte.

Ell és un entrenador personal que intenta mantenir una clientela per complementar el seu sou de mitja jornada al club, i ella hi treballa però en una posició força baixa. El dia de l'esmentada discussió dels Martín, ells la presencien i fan servir el vídeo que graven per fer xantatge al seu cap i ascendir tant laboralment com en ingressos econòmics, un moviment astut i orquestrat sobretot per l'Ashley -l'Austin és igual de babau que ella, però ella té més iniciativa-, i segons el seu punt de vista necessari perquè, al capdavall, són joves que es troben en la impossible situació econòmica que tots coneixem, però és un moviment amb conseqüències devastadores. 

M'he allargat una mica amb la premissa de la temporada, però crec que era necessari. A partir d'aquí només diré que, com era d'esperar, sobretot si venim de la temporada anterior, la troca s'embolica de mala manera perquè, a sobre, aquestes aparences que volen mantenir els Martín tenen un cost elevat de manteniment, i el xantatge d'aquest parell de representants de la Generació Z només afegeix tensió i estrès a la vida de la parella més gran, i unes relliscades que són el germen del clímax de la història.

I quan entren en joc la nova propietària del club, una multimilionària coreana, amb un poder dels que controlen països, i la seva assistent, és quan els quatre personatges de què he parlat ja perden totalment el control de les seves vides, i cada capítol ens té amb l'ai al cor perquè sabem per experiència que no té pinta d'acabar bé. El darrer episodi, sobre el qual no explicaré res, té moments fins i tot delirants. De debò, no us la perdeu.

 

Sèries: La casa nostra

Comparat amb quan era petit i adolescent, he d'admetre que no veig gaire televisió catalana, per motius com la baixa qualitat de les apps de TV3 per a Smart TV o la ferotge competència de les altres plataformes d'streaming, a més de l'abandonament per part meva del consum televisiu tradicional, el que podem anomenar "els canals normals". 

Però hi va haver una sèrie que a casa ens va cridar l'atenció, necessitàvem alguna cosa lleugera i d'episodis breus per a aquells dies en què se'ns fa molt tard per posar-nos l'habitual capítol de 45-60 minuts, i la vam anar veient malgrat la incomoditat d'aguantar anuncis a TV3 a la Carta o al 3Cat o descarregar-la pirata per veure-la amb un pendrive endollat al televisor. 

Es tracta de La casa nostra, una sitcom creada per Dani de la Orden, Oriol Capel i Eduard Sola que s'estrenava a 3Cat el 22 d'octubre de 2025 amb un total de 14 episodis i una cançó d'entrada a càrrec de The Tyets, un dels grups de moda del panorama musical català dels darrers anys.

La sèrie, evidentment de comèdia, gira al voltant d'un grup de personatges estretament relacionats i té com a escenaris dos pisos del mateix replà del que sembla L'Eixample i el bar de sota, i la convivència per necessitat d'alguns d'ells, tot plegat amb unes reminiscències de Plats bruts que és inevitable que hi trobem, però que per sort van de més a menys a mesura que passen els episodis, de manera inversament proporcional a com la sèrie en si va de menys a més. 

Encara que en aquesta mena de sèries no hi ha un clar protagonista, si n'hem de triar un segurament seria en Miqui (Marc Rius), un periodista de pa sucat amb oli a qui acaba de deixar la seva parella, la Ruth (Núria Casas), i a qui sembla que tot li surt malament. 

Viu al pis de lloguer que tenien els seus pares abans de separar-se, i en aquest sentit es troba en una situació que ja voldrien molts joves i no tan joves actualment, però les coses se li compliquen només començar la sèrie.

Per una banda, els esmentats pares, en Josep (Albert Ribalta) i la Pilar (Llum Barrera), es troben amb la necessitat, per motius diferents, d'allotjar-se temporalment a la que havia estat la llar familiar, així que a en Miqui se li ha acabat la tranquil·litat, perquè sons pares no paren de barallar-se i llançar-se pulles i, de pas, el menystenen com, pel que s'endevina, havien fet sempre.

Això afecta també el seu millor amic, l'Eric (Adrian Grösser), un cap de trons força babau però amb facilitat per lligar que fa més aviat el rol del pallasso del repartiment. 

No se sap a què es dedica professionalment, sempre té idees de bomber però, com a mínim, li fa companyia a en Miqui, que tal com li van les coses la necessita.

Però l'Eric no és l'únic amic que té, perquè ja sense viure amb ell trobem la Candela (Betsy Túrnez), la mestressa del bar de sota que esmentàvem abans.

És una dona experimentada, amb moltes anècdotes de les que potser no es poden explicar als nets, i porta el bar amb desimboltura i no té cap pèl a la llengua a l'hora de donar la seva opinió sobre qualsevol cosa. Una persona a qui tot se li'n fum -almenys en aparença- i que mira de tirar endavant per si mateixa mantenint l'aire misteriós que l'envolta, però que lluny de ser només la propietària i cambrera del bar, és una més de la colla. 

I, per acabar, tenim la Berta (Paula Malia, una de les protagonistes de Valeria), que interpreta la nova veïna d'en Miqui (i dels seus pares i el seu millor amic), una dona amb unes habilitats socials limitades perquè ha viscut sempre immersa en els estudis, i tot just ara s'ha independitzat i està descobrint moltes coses que les seves diverses carreres no li havien ensenyat.

Com es podia esperar, és un personatge que aporta l'element romàntic a la sèrie, però que també dona molt de joc humorísticament parlant.

Com deia al principi, tot i que ara potser ho explicaré amb altres paraules i amb més detall, La casa nostra comença com una mena de substituta, dècades després, de Plats bruts, i en algun moment dels primers episodis fa una mica d'angúnia i tot en aquest sentit, però afortunadament va deixant enrere aquest referent -fins i tot hi fa alguna al·lusió explícita- i agafa més personalitat pròpia.

 

També és veritat que, a mesura que n'anem veient episodis, ens fem nostres els seus personatges i ja deixem de comparar-les. És un humor més actual, tot s'ha de dir -i és lògic-, i els rols no són exactament equivalents, a més que els personatges evolucionen fins i tot dins d'aquests primers (?) 14 episodis. 

 

Pel que fa a la mena d'històries que veiem, com sol passar a les comèdies de situació, tenim tota mena d'embolics, equívocs i situacions que freguen l'absurd, i m'agradarà veure si continua i va pujant el nivell, però de moment puc dir que, sense ser una cosa totalment espectacular i innovadora, apunta maneres. 

 

Sèries: Salvador

Quan vaig veure pòsters promocionals d'aquesta sèrie a les marquesines de bus vaig pensar que era la típica sèrie espanyola de moda que, em sap greu dir-ho, no em sol atraure. Tanmateix, un dia, després de veure un capítol d'alguna altra cosa, vaig voler mirar tràilers i un va ser el de la producció que avui us porto, i sense saber-ne res prèviament em va cridar l'atenció pel tema.

No era una sèrie sobre conductors d'ambulància com es podria pensar pel pòster, sinó que retratava un drama de carrer, amb joves esgarriats, que vaig trobar que podia ser interessant, i que avui us la porti al blog vol dir que, efectivament, l'he vist sencera. 

Tampoc era gaire difícil, perquè Salvador, creada per Aitor Gabilondo i dirigida per Daniel Calparsoro, és una minisèrie de 8 episodis que es va estrenar al febrer, i que té com a protagonista un home amb el mateix nom i una vocació que hi coincideix, en ser metge, però que per circumstàncies que passarem a explicar a continuació la vida l'ha tret de l'aparador i l'ha posat a treballar a les trinxeres. Ja aviso que, per la naturalesa de la trama, hi ha un punt en què he de fer un spoiler gros, però també és veritat que al tràiler es mostra, perquè és essencial.

El seu protagonista és en Salvador, interpretat per en Luís Tosar, cap de cartell d'una sèrie en què veiem altres cares conegudes fins i tot per als que, com jo, estem força desconnectat del món del cinema i la televisió de producció espanyola.

Ell és metge, però l'addició a la beguda i el joc van fer que perdés la família i la feina, i ara intenta tornar a començar com a conductor d'ambulància, ja lluny de les seves addiccions i destrossat per dins per les conseqüències de les seves decisions.

La seva filla és el seu gran penediment, ja que per culpa de tot plegat estan distanciats i ella no vol saber res d'ell, però per acabar-ho d'adobar, s'ha fet amb males companyies.

És la Milena (Candela Arestegui), que s'ha fet neonazi i treballa en un bar conegut per ser la seva base d'operacions. Malgrat els intents d'en Salvador d'allunyar-la d'ells, té tan poca influència sobre la seva filla que ha de veure, amb desesperació, com continua formant part d'aquesta banda anomenada White Souls.

Com es podia esperar, aquest grup es dedica a activitats il·legals per finançar-se i poder defensar postures relacionades amb el seu ultrapatriotisme i la seva xenofòbia, i aprofita l'excusa, a la sèrie, de l'arribada dels seguidors radicals de l'Olympique de Marsella a Madrid per jugar un partit de Champions contra el Reial Madrid, per organitzar una esbatussada amb els àrabs.

En els primers compassos de Salvador tot sembla una mica massa simplista, i com que s'evita esmentar el nom complet dels equips de futbol esmentats, fa la sensació que no es vol mullar gaire, però aviat veurem com la trama es posa més profunda, retrata problemes endèmics i, pel camí, no s'està de mostrar la brutalitat de tot plegat, començant per [avís d'spoiler!] l'explícit assassinat de la Milena. 

La natural desesperació davant la mort d'un fill, especialment en aquestes circumstàncies i sabent que la seva relació mai podrà ser reparada, dona pas en el personatge d'en Salvador a una freda determinació de saber la veritat sobre la mort de la Milena, i per fer-ho deixa de banda la seva ideologia progressista i comença a buscar respostes en els companys de la seva filla, que pensen en una venjança que serveix també els interessos xenòfobs, i que tot sigui dit, tenen un sentit de la comunitat que pot resultar comprensiblement atractiu per als joves esgarriats que deia.

I a partir d'aquest acostament podem veure la part més humana d'aquests personatges que durant el primer episodi eren simples neonazis.  

Això està especialment exemplificat en el personatge de la Julia (Claudia Salas), l'altra noia del grup, amb qui a mesura que avança la sèrie s'estableix una mena de relació paternofilial postissa, i és que es tracta d'un personatge més fràgil del que podia semblar al principi.

La Julia va començar a anar amb els White Souls per despit, ja que els seus pares, d'ideologia esquerrana, no van estar prou per ella i ara fa uns anys que van trencar relacions. Té una filla petita, que ara està en un centre d'acollida a causa de la pertinença de la noia a aquest grup ultradretà.

D'això se n'aprofita la inspectora Sonia Martín (Patricia Vico), que l'obliga a fer d'informant, d'espia, de talp, fent-li xantatge amb la nena i assegurant-li que si col·labora li arreglarà la situació.

La Martín és un personatge una mica ambigu al principi, i intenta aturar els peus d'en Salvador dient-li que no es fiqui en assumptes que li van grans, però després veiem com és una de les poques policies no corruptes que surten a la sèrie, i que va contracorrent, amb conseqüències potencialment negatives per a ella. 

He dit més amunt que Salvador humanitza aquests personatges neonazis, i és veritat. No ho dic com una cosa dolenta ni ha de ser així. Dins d'una ideologia amb què no tenim per què combregar ni deixar de rebutjar pel seu vessant contrari als drets humans, al final són persones a les quals la vida ha conduït cap aquí, cadascuna amb una història i amb algú que l'ha manipulat per acabar on és ara. I, com ja se sap si es coneix una mica com funciona aquest món, els qui mouen els fils d'aquests titelles no són caps rapats ni duen cap mena de tatuatge ni indumentària nazi.

En aquest grup dels White Souls veiem personatges, a banda dels esmentats, com en Nacho (César Mateo) que era el xicot de la Milena, l'estrany Mateo (Richard Holmes), veí i amic de tota la vida de la noia, o la Carla (Leonor Watling, un altre dels grans noms), una mena de matriarca que porta el bar i sedueix en Salvador en més d'un sentit per aprofitar la seva imatge de pare desposseït de la seva filla per als interessos de la banda. També cal esmentar els companys de feina d'en Salvador, especialment la Marjane (Fariba Sheikhan), que li fa costat tot i veure com se salta tota mena de protocols per la seva missió personal.

En el tram final, Salvador es va posant cada cop més interessant i fuig dels blancs i negres amb què semblava que havia començat, i tot i que hi passen coses previsibles o poc plausibles, al final és prou entretinguda i convida a reflexionar sobre la diferència entre la veritat i el que diferents interessos ens volen vendre que ho és. També és una sèrie sobre l'abandonament, la mala presa de decisions i la importància des les xarxes de suport. Val la pena.