Sèries: Ginny & Georgia

De les diverses maneres que ens porten a descobrir una sèrie n'hi ha una que no havia experimentat, i que és tan casual que dono gràcies que es produís, perquè si no no hauria vist mai, probablement, la que protagonitza l'entrada d'avui.

Resulta que vaig veure un fragment d'una escena sobre la gestió d'un conflicte entre nens i com la mare del vídeo la resolia, d'una manera contundent però que els que som de prendre'ns la justícia pel nostre compte podem arribar a aprovar, i quan em vaig posar a investigar d'on havia sortit allò vaig descobrir que era això, una sèrie, i que la podia veure a Netflix. Aquí la teniu. 

Ginny & Georgia és una sèrie de comèdia dramàtica creada per Sarah Lampert que es va estrenar a la plataforma de streaming el 24 de febrer de 2021, després de la qual cosa ha tingut dues temporades més, de 2023 i 2025, cadascuna amb 10 episodis i, per tant, al final de la tercera, ja n'hi ha 30. Se sap que, com a mínim, ha renovat per una quarta temporada, però veient el patró que hi ha hagut fins ara ens podem carregar de paciència.

En fi, de què va aquesta sèrie? Comparada amb Gilmore Girls pel fet que les protagonistes són una mare i una filla que es porten només 15 anys -tot i que aquí també hi apareix un nen de 9- i la mena de relació que tenen, aviat és evident que la cosa va per una altra banda i que té una personalitat pròpia que la fa força original. Però la pròpia Netflix fa aquesta referència, així que no seré jo qui l'amagui. 

La premissa de Ginny & Georgia és que una nova família, formada pels tres esmentats personatges, arriba a la fictícia població de Wellsbury, Massachusetts, als Estats Units, per començar-hi una nova vida. No hi ha més membres, en aquest grup, i no trigarem en saber per què, que al capdavall és la gràcia de la història i el conflicte al voltant del qual gira pràcticament tot plegat.

La mare és la Georgia Miller (Brianne Howey), de 31 anys, que duu amb ella la Virginia "Ginny" (Antonia Gentry), de 15, i l'Austin, de 9. Com podem veure, la canalla ve de pares diferents, i té noms que semblen triats de topònims dels Estats Units, perquè en realitat és així, com el de sa mare.

La Georgia, tot i que apareix segona al títol de la sèrie, és l'autèntica protagonista de la sèrie. Si més no, el destí de tots plegats, i a partir de determinat moment de tot el poble, està afectat per les seves accions i decisions.

Amb un carisma natural i un atractiu físic que li obren moltes portes, la Georgia és una dona extremament astuta, maquinadora i, per què no dir-ho, egoista, que fa anar tothom per on vol. Aviat sabrem, però, i a través de flashbacks on la veiem de més jove (interpretada per la Nikki Roumel), que aquesta artista de l'estafa és producte d'una infantesa i una adolescència duríssimes, en què va patir coses d'una gravetat superior a la mitjana, per dir-ho finament.

Això la va enfortir, i li va ensenyar a sobreviure i lluitar, pels mitjans que fos, pel seu somni de dur una vida normal i feliç, sense privacions. I ho va haver de fer a càrrec de dues criatures, una de les quals tinguda en plena adolescència. Ha estat una vida de misèria i delictes per poder tirar endavant, i ara s'esforça per mostrar una aparença de normalitat i benestar que amaga tots aquests traumes del passat i més esquelets a l'armari dels que seria recomanable tenir. Perquè el problema és que les males accions dutes a terme quan són necessàries, a còpia de repetir-les se'ls va restant gravetat. Li passaria a tothom. I el passat no queda enterrat per sempre, com anirem veient a mesura que avança la sèrie.

La Georgia té una relació especialment propera amb la seva filla gran, la Ginny, una noia amb un gran talent per a la literatura i la poesia que només desitja poder tenir una vida normal, sense mudances constants, i que ha vist més coses de les que la seva mare es pensa.

Perquè aquests canvis d'escenari han estat conseqüència de les dràstiques mesures que ha pres la Georgia en diferents punts de la seva vida per sortir de situacions perilloses. Ara, per fi, la Ginny és en un lloc que li agrada molt i comença a fer amistats, però el passat, la seva condició de persona racialitzada i l'absència habitual del seu pare li provoquen un seguit de traumes que expressa d'una manera particular que tampoc vull revelar en una entrada introductòria d'una sèrie. 

Parlant del pare, en Zion Miller (Nathan Mitchell), que sí que anirà apareixent a la sèrie, és un fotògraf que va voltant pel món i que ja des de poc després de néixer la Ginny va ser a la seva vida de manera intermitent, perquè es va voler dedicar a aquesta professió bohèmia amb la seva moto i la seva càmera mentre la Georgia feia les feines que anava podent per mantenir la nena. Com a parella van durar poc, però també van ser intermitents i, en el fons i malgrat respectives relacions sentimentals amb terceres persones, no s'han acabat de desenamorar mai l'un de l'altra.

Tot i aquesta descripció que el pot fer quedar com un tarambana, a poc a poc va agafant un rol seriós i molt important per a l'equilibri de les relacions de la Ginny i la seva salut mental. I de l'Austin (Diesel La Torraca) no us en poso foto perquè, francament, és un personatge molt poc utilitzat, i no se'n pot dir gaire cosa més que el seu pare... és a la presó per motius que es revelen més endavant.

Dèiem que la Ginny desitja una vida estable i normal pròpia de la seva edat, i sembla que l'aconsegueix quan entra a l'institut de Wellsbury i hi fa amigues, un grupet que es fa dir MANG per les inicials de les seves components, que són la Max, l'Abby, la Norah i la mateixa Ginny. 

Tot i que amb el pas de les temporades les altres dues van agafant pes argumental, la millor amiga de la Ginny és, des del principi, la Maxine "Max" Baker (Sara Waisglass), una noia molt intensa i melodramàtica que no calla ni sota l'aigua, però per la qual podem arribar a sentir força afecte ben de pressa. 

La Max té un germà bessó, en Marcus (Felix Mallard), que des del principi ronda la Ginny per iniciativa pròpia i ella, tot i que a contracor, li segueix el joc. Al capdavall, és el germà de la seva amiga i tots dos, a més, són els veïns de davant dels Miller. 

Respon a l'estereotip de rebel d'institut callat i distant, en el seu cas perquè va perdre el seu millor amic per culpa d'un càncer, i des de llavors està en depressió. És un personatge amb molts problemes, però la relació que té amb la Ginny és d'allò més interessant, profunda i complexa. 

Els pares de la Max i en Marcus són encantadors, però no vull que l'entrada s'allargui infinitament i encara he de parlar d'altres personatges. La mare, l'Ellen (Jennifer Robertson), és l'única amiga que la Georgia té al poble, perquè l'arribada d'aquesta texana que fa caure la bava als homes i que té una personalitat tan extravertida no agrada al grupet de dones que remenen les cireres als actes cívics del barri, encapçalades per la Cynthia Fuller (Sabrina Grdevich, a la imatge), agent immobiliària i principal opositora de l'alcalde que esdevé, per diversos motius, el que podríem considerar la nèmesi de la Georgia al llarg de la sèrie.

I en part és perquè la Georgia no és opositora de l'alcalde Paul Randolph (Scott Porter), sinó tot el contrari, ja que s'enamora d'ell a primera vista, a la foto podem veure per què, i troba la manera d'entrar a treballar a l'ajuntament del poble, on arriba com un remolí i, amb els seus mètodes poc ortodoxos, esvalota el galliner en el bon sentit i dona més d'un cop de mà a l'Administració, on esdevé un actiu molt important malgrat la seva manca de formació acadèmica.

No sé si dir gaire més d'en Paul, perquè la relació entre tots dos evoluciona també d'una manera interessant, però aporta el component romàntic a aquesta sèrie pensada per a un públic objectiu femení, tot i que jo n'he gaudit molt i m'hi he enganxat.

No vull repassar tots els personatges, però no em puc estar de fer una menció especial a en Joe (Raymond Ablack), el propietari del restaurant Blue Farm, local que és l'ànima de la vida social del poble, almenys per als pocs adults que segueix la història.

És tossut i una mica rondinaire, però la Georgia és el seu punt feble i la consenteix, començant pel fet de contractar la Ginny perquè hi treballi a mitja jornada mentre va a l'institut, i així, entre una cosa i l'altra, es converteix en un amic fidel de la família, però també és el paio que cau bé a tothom del poble. Un secundari dels que m'agraden a mi, i que després anirà adquirint un paper força clau en el desenvolupament de la història.

Perquè la trama de la sèrie no va només de les alegries i les penes de l'institut, amb les classes, els drames amorosos, els festivals i les festes amb alcohol a casa d'algú. Ni dels embolics sentimentals i laborals dels adults. Que també. Té aquest punt telenovel·lesc que enganxa i que la fa fregar la categoria de plaer culpable. Però no. Ginny & Georgia és també la rocambolesca història d'una supervivent i una constant agitació dels nostres valors morals mentre intentem acomodar el que sentim pels personatges dins del que anem sabent d'ells. I són coses molt fumudes. Ens tempta amb una manera atractiva de mostrar uns mitjans qüestionables per a l'assoliment d'un fi indiscutiblement bo. I, és clar, també tenim secrets, girs de guió i traïcions, però també aliances. Val molt la pena, de debò. És força original.
 

 

Sèries: Stranger Things (cinquena i última temporada)

Fa tant de temps que es va publicar i vam veure tots plegats la quarta temporada de Stranger Things -la que pensàvem que seria l'última, perquè així ens ho van insinuar, però després no vas ser així- que, sincerament, no recordava si havia parlat d'aquesta sèrie al blog temporada per temporada o no. 

Resulta que sí, i que d'aquells capítols en vaig parlar el 2022, fa més de tres anys. És el temps que ha trigat en sortir la cinquena i, ara sí, última part d'aquesta producció dels germans Duffer que, sense cap mena de dubte, podem qualificar com un dels èxits més grans de la història de Netflix. 

Reconec que quan va començar Stranger Things 5 -ja vam quedar que així és com anomenen les temporades, amb un número, com si es tractés de seqüeles cinematogràfiques- em sentia una mica perdut, i és normal, perquè havia passat encara més temps que entre la tercera i la quarta i no em vaig dedicar a repassar la temporada anterior.

Llegeixo ara que els germans Duffer van voler que el tram final de la sèrie estigués al forn tot el temps que calgués -després de les queixes que hi va haver perquè a la quarta temporada hi hagués una actualització d'efectes especials quan ja s'havia estrenat-, i és que aquesta última tongada d'episodis requeria uns efectes especials d'un nivell mai vist a la sèrie, i també es volia deixar créixer els protagonistes menors d'edat, tot i que en realitat tots els intèrprets superen la vintena, però deixem-ho córrer.  

Estrenada en dues parts entre novembre i desembre de 2025, i assumint que si llegiu això és perquè ja l'heu vist, però alhora intentant no entrar en gaires detalls per si només us voleu fer una idea aproximada del que us hi trobareu, entrem en matèria: en aquesta temporada de 8 episodis han passat un parell d'anys des d'aquell primer enfrontament directe amb en Vecna, que va marxar amb la cua entre cames, però que va continuar expandint el seu món de l'Upside Down a sota de Hawkins, Indiana.

Ara l'amenaça és més gran que mai, però la colla protagonista, mentre que en el dia a dia fa vida normal d'institut o feina, segons el cas, algunes nits duu a terme incursions clandestines en aquesta altra dimensió per tal de trobar i derrotar l'enemic d'una vegada per totes, encapçalada per l'Eleven, que a diferència dels altres entrena diàriament els seus poders i el seu físic per augmentar la probabilitat d'èxit de la missió, mentre s'amaga de l'exèrcit, que la busca.

Ja havia dit a l'entrada sobre la quarta temporada que la sèrie havia fet un tomb progressiu, però ja molt notable, cap a la fantasia i la ciència-ficció més fosques, fregant el terror si no és que no se'n pot parlar directament, i en aquest final veiem anar tot això encara més enllà, amb un abandonament gairebé total de les escenes més quotidianes i els detalls d'ambientació de l'època que a les primeres temporades ens feien somriure amb nostàlgia -tot i que hi ha algun moment així, tampoc vull dir mentides- i un augment de les situacions i els escenaris més fantasiosos. 

També veiem aparèixer alguns personatges nous, nanos més joves que, sense arribar ni de bon tros al nivell de la colla que hem vist créixer durant aquests anys, ni fer un paper gaire similar al d'en Mike, en Will, en Dustin, la Max, en Lucas i l'El, tenen força pes en la trama, atès que en Vecna segresta uns quants nens per dur a terme la fase final del seu pla invasor. Destaca, en aquest sentit, la Holly (Nell Fisher), la germana petita dels Wheeler, que assumeix un rol pràcticament protagonista.

La seva obligada valentia dins de l'horror suposarà un maldecap per a l'enemic, però també rep l'ajuda de la versió de la Max que hi ha a la ment d'en Henry/Vecna, i que està en coma al món real, i juntes protagonitzen una de les subtrames de la temporada.

He de reconèixer que hi ha hagut moments en què m'he atabalat una mica amb tantes dimensions, conceptes i terminologia, i que de vegades m'ha semblat que els personatges normalitzaven coses que els haurien d'espantar moltíssim i s'empescaven fàcilment teories i plans molt complexos i improvisats, però al capdavall és una sèrie de ciència-ficció i terror que vol recrear l'imaginari d'una època en què no donàvem tantes voltes a tot plegat, de manera que suposo que ja està bé.  

Els espectaculars enfrontaments amb l'enemic, i els atacs que aquest duu a terme, ens tenen amb l'ai al cor durant tota la temporada, i s'ha de dir que els efectes visuals són excel·lents, convincents, i contribueixen a la immersió total en aquesta mena d'història. 

Argumentalment parlant, trobo que la sèrie ens presenta un clímax i una resolució dignes del llegat que ha anat deixant, amb la participació en major o menor mesura de tots els personatges a l'enfrontament final -amb algun creixement inesperat i molt útil i més d'una petita però cabdal acció per part dels personatges aparentment menys rellevants-, i un tancament emotiu, esperançador però agredolç, per a una història que es ha fet gaudir durant els darrers nou anys i escaig. N'he quedat totalment satisfet.

 

 

Sèries: Nobody Wants This

Quan començo una sèrie nova no tinc per costum fer-ne una entrada acabada la seva primera temporada. Primer, perquè no tinc prou elements de judici per parlar-ne amb propietat, i segon, perquè em fa por que es cancel·li. De fet, fa anys em vaig proposar no mirar sèries noves per si de cas, però al final n'hi ha que et criden l'atenció i acabes pecant.

No vaig trobar el moment d'escriure sobre aquesta, però mentre esperava se'n va publicar una segona temporada, de manera que ja tinc la tranquil·litat de saber que continua -se n'ha confirmat la tercera part- i més teca de la qual parlar. 

Nobody Wants This és el nom d'aquesta sèrie de Netflix que ja duu dues temporades, com dic, des de setembre de 2024 i que és una creació d'Erin Foster, antiga actriu convertida en productora i guionista que hi presenta una comèdia romàntica amb elements trets de la seva experiència personal.

I és que la sèrie té com a protagonistes una podcaster de sexualitat i relacions sentimentals i un rabí guapot, dos punts de partida personals que no combinen gaire bé i que suposen el conflicte i el polsim de drama d'aquesta sèrie altrament plena d'humor i que ens arrenca més d'un somriure i fins i tot alguna rialla. 

La protagonista femenina de la història és la Joanne Williams (Kristen Bell, la protagonista de Veronica Mars, la narradora de Gossip Girl i més papers protagonistes a House of Lies i The Good Place), que comparteix pis a Los Angeles, Califòrnia, amb la seva germana Morgan (Justine Lupe, vista a Succession com a paper més destacat recentment), amb qui també comparteix un pòdcast d'èxit on parlen de relacions. 

La Joanne té les idees molt clares i és, sovint, brutalment honesta, i la Morgan té una actitud de superioritat que amaga inseguretats, com les que té també la Joanne, en bona part per culpa d'haver estat filles d'un matrimoni mal avingut format per uns progenitors una mica tocats del bolet.

En un sopar amb amics comuns, la Joanne coneix en Noah Roklov (Adam Brody, vist a The O.C. o a Fleishman Is In Trouble), un jove i atractiu rabí que aspira a ser el rabí en cap del seu temple, però que no té una trajectòria gaire estable en matèria de parelles i, en la seva posició, ha de cuidar aquest aspecte.

Evidentment, aquests dos personatges són els protagonistes de la història romàntica que ens explica la sèrie, i la gràcia de tot plegat és que, encara que s'entenen força bé i la química que sorgeix entre ells és innegable, el tema de la religió és un obstacle important de cara a posar-se seriosos en el futur, i és que ella, per anar bé, s'hauria de convertir al judaisme, però en principi es declara agnòstica. 

A banda d'això, després de les primeres cites on tot sembla que és perfecte, aniran sorgint discrepàncies pel que fa a la manera de veure la vida i la pròpia relació, atesos els bagatges diferents, i és aquest conflicte el que dona a la sèrie aquest enfocament diferent de l'habitual, perquè aquest cop la parella protagonista, en comptes de tenir mil dificultats per acabar junta, ho està des de gairebé el principi, i el que serà difícil és que es mantingui unida.

És clar que la sèrie no se sostindria només amb aquests personatges, sinó que també hi ha una petita colla de secundaris d'allò més divertits i entranyables a la seva manera.

És el cas del matrimoni format pel germà gran d'en Noah, en Sasha (Timothy Simons, vist al tram final de The Handmaid's Tale), un gegantó massa ingenu que sol incomodar amb els seus comentaris i la seva innocència, però que és més savi del que sembla, i l'Esther (Jackie Tohn, vista a GLOW), la seva dona, que té un caràcter molt fort i val més no fer-la empipar.

La parella evoluciona d'una manera interessant, sobretot a la segona temporada, però la improbable amistat entre en Sasha i la Morgan a la primera provoca unes dinàmiques força divertides a mesura que les germanes Williams es relacionen amb la reticent família Roklov. 

Parlant d'això, cal destacar també els pares dels germans Roklov, l'Ilan (Paul Ben-Victor, vist a The Wire entre altres) i la Bina (Tovah Feldshuh), molt creients i amoïnats pel futur d'en Noah, a més de força exigents, sobretot ella, que no sembla que aprovi cap de les dones que s'apropen als seus fills, i encara menys si tenen un perfil com el de les germanes Williams.

Per tot plegat, Nobody Wants This és una comèdia romàntica que aporta una certa originalitat, amb personatges ben construïts i situacions còmiques dins de la quotidianitat i plausibilitat, que ens enganxen perquè continuem volent ser testimonis de com avancen les històries de cadascun dels seus personatges. 

 

 

Sèries: Monster - The Ed Gein Story

M'encanten les minisèries, perquè tenen un format digerible fàcilment quan no tens temps d'emmerdar-te amb l'enèsima sèrie llarga i que, a sobre, podria ser cancel·lada en qualsevol moment, i alhora són obres amb uns estàndards de producció molt alts, gairebé cinematogràfics.

N'hi ha una de la que ja he parlat dues vegades, perquè s'ha convertit en una antologia, i ara que ha tingut la seva tercera temporada o tercera part, toca parlar-ne.

Monster: The Ed Gein Story és el nom d'aquesta nova història, estrenada a Netflix el 3 d'octubre d'aquest 2025 i formada per 8 episodis, aquest com amb Ian Brenner com a showrunner després de col·laborar en aquesta funció a la segona temporada amb Ryan Murphy, el creador de la sèrie.

El protagonista, en aquesta ocasió, és novament un assassí en sèrie, a diferència dels germans Menéndez de la segona temporada, que utilitza uns mètodes especialment sanguinaris i unes peculiars motivacions, i que de fet va existir de veritat, com ha estat sempre a la sèrie.  

Es tracta de l'Ed Gein (Charlie Hunnam, el protagonista de Sons of Anarchy), que als anys 40 va començar a cometre assassinats i, sobretot, desenterrar dones i utilitzar diverses parts dels cadàvers, en especial la pell, per fer-ne objectes quotidians.

Reprimit sexualment amb duresa per part de la seva mare, interpretada per la Laurie Metcalf, l'Ed és un home que consideren el babau del poble, de caràcter amable i ritmes pausats, però després comet tots aquests actes inhumans que, al seu cap, no tenen res de dolent i dels quals no s'amaga especialment.

La seva obsessió amb les dones va més enllà de la roba interior femenina que es posa d'amagat, i deriva en la profanació dels cadàvers i una pell que s'arriba a posar per sobre de la seva, per motius psicològics que se'ns expliquen cap al final de la temporada.

Per la naturalesa dels seus actes, aquesta història mostra escenes molt dures i explícites, cosa que se li ha criticat, també per què se centra força, en salts endavant en el temps, en la fascinació i la influència que van exercir el personatge i la seva "obra" en directors cinematogràfics (Hitchcock amb Psicosi o Tobe Hooper amb La matança de Texas), així com també futurs assassins en sèrie. 

És una part que, sense deixar de ser interessant, he de dir que personalment en alguns moments m'ha distret una mica massa del que volia conèixer, que era la vida d'aquest famosíssim assassí estatunidenc que, curiosament, he d'admetre que no coneixia ni de nom.

Tot i que no hi ha dubte que el que fa l'Ed és absolutament execrable, Monster podem dir que l'humanitza i en mostra el vessant bondadós, a més que explora la seva malaltia mental en forma d'escenes que tant a ell com a nosaltres -o almenys és el que em va passar a mi- ens costa, de vegades, saber si pertanyen a la realitat o a la seva imaginació, i no sempre n'obtindrem al resposta de manera immediata.

En conjunt, i malgrat que sé que ha tingut unes crítiques força dolentes -en part també perquè sembla que uns quants fets històrics són totalment inventats pel bé de l'interès argumental-, a mi m'ha agradat força, i he d'aplaudir la interpretació del senyor Hunnam, que no em sorprendria que fos reconeguda, com a mínim, amb algunes nominacions quan arribi el moment. 

Com que és una sèrie antològica, no passa res si no veieu aquesta temporada, però al capdavall són només 8 episodis d'aproximadament una hora. Com a història, d'una manera o d'una altra, és fascinant. Això sí, no és apta per als excessivament aprensius. 

 

Sèries: The Punisher (segona temporada)

Sempre comento que, a casa, les sèries de Marvel que va produir Netflix -i que van acabar a Disney+ poc després d'inaugurar-se- s'han vist amb calma, i amb anys de retard, perquè tenen un ritme de desenvolupament dels episodis que no és gaire del gust del 50% dels que la mirem.

He de reconèixer que la primera temporada de The Punisher és especialment lenta, tot i que a mi em va agradar força, però és hora de veure com va ser la segona i última, que també tanca, si es miren en l'ordre d'aparició original, el cicle de Marvel a Netflix.

La segona tongada de 13 episodis de The Punisher es va estrenar originalment al gener de 2019, ja ha plogut força, i tot i que ja he dit que a mi la primera em va agradar força malgrat la seva densitat i un ritme no especialment àgil, la segona trobo que és millor.

Argumentalment connectada amb la primera, ja que el tema principal de la sèrie és la venjança, aquest cop l'objectiu de la venjança és el mateix protagonista. Ja ho diuen, que la violència genera més violència, i la crueltat -justificada- amb què en Frank Castle va castigar el responsable de l'assassinat de la seva família provoca una de les dues trames d'aquesta segona part.

En Billy Russo va sobreviure a la tremenda pallissa que va significar el clímax de la primera temporada, però n'ha perdut els records. Ara bé, ha quedat psicològicament tocat en molts sentits, i està seguint un tractament amb la terapeuta assignada, la doctora Krista Dumont (Floriana Lima), un personatge interessant en si mateix perquè evoluciona d'una manera ben curiosa.

Per la seva banda, en Frank ha començat una nova vida en un altre lloc, però coneix una adolescent perseguida per uns assassins temibles i decideix, a contracor, protegir-la. Aquesta trama és paral·lela a l'altra, i personalment trobo que no és tan interessant i és més aviat una mica massa enrevessada i exagerada en el balanç causa-conseqüència, però tot plegat acaba fent tornar el Castigador a Nova York.

Tenim, doncs, els merders propis del protagonista i, afegits, els de la seva protegida, amb qui estableix, a mesura que avancen els episodis, una dinàmica que evoluciona en una mena de relació paternofilial postissa.

En Frank Castle és un home profundament traumatitzat, i amb raó, però això no vol dir que no pugui establir nous vincles, i en aquesta temporada el veiem fer-ho amb aquesta noia, l'Amy (Giorgia Whigham, filla del Shea Whigham, vist a Boardwalk Empire), però també reforçar les aliances amb el seu amic Curtis (Jason R. Moore) i la federal Dinah Madani (Amber Rose Revah).  

Els fronts oberts del Castigador arrosseguen els altres a l'espiral de violència desfermada en aquesta temporada que tampoc s'està de res en aquest sentit, ara amb escenes de combat en espais oberts i a plena llum del dia, i una fotografia que no és la granulosa de la temporada anterior.

El final, que queda ben tancat, és satisfactori tenint en compte les circumstàncies del llop solitari que és el personatge interpretat per en Jon Bernthal, que és un dels actors afortunadament recuperats per a l'Univers Cinematogràfic Marvel en contínua expansió, de manera que el continuarem veient en aquest paper.

 

Sèries: Adolescence

Hi ha sèries que tenen molt bona rebuda per part del públic quan s'estrenen i de seguida en sents a parlar, però te les poses a la llista de seguiment per al moment adequat. 

I en aquest cas va ser necessari que els seus protagonistes guanyessin els Emmy com a millor actor i millor actor secundari a la categoria de minisèrie perquè em decidís a mirar-la, i això que només són quatre episodis. Però quins episodis! 

Adolescence és el nom d'aquesta producció de Netflix estrenada al març d'aquest 2025, amb Jack Thorne i Stephen Graham com a creadors i guionistes i direcció de Philip Barantini. 

Si us sona un d'aquests noms és perquè l'Stephen Graham és aquell Stephen Graham, el conegudíssim actor anglès, i aquí també hi fa el paper de pare del nen al voltant del qual gira tota la història.  

Una història de la qual tampoc puc parlar gaire, perquè rebentaria la sorpresa, però com que n'he de dir alguna cosa, parteix de la detenció d'un noi de 13 anys, en Jamie Miller (Owen Cooper) com a sospitós de l'assassinat d'una companya d'institut, i la sèrie explora les conseqüències d'aquesta detenció tant en el nen com en la seva destrossada família, especialment el seu pare, l'Eddie (l'esmentat Stephen Graham).

Si bé la sèrie destaca per unes interpretacions excel·lents que li van suposar els premis Emmy a la categoria d'actor protagonista (el pare) i actor secundari (el fill), també se n'ha parlat per l'ús del pla seqüència amb què cada episodi està rodat en una sola escena sense talls de cap mena ni trucs de CGI, de manera que si s'ha de fer un canvi d'escenari es fa seguint un personatge o un vehicle que es desplaça. 

Evidentment, no va sortir bé a la primera, i de fet, pel que he trobat documentant-me, només el primer episodi (que no va ser el primer que es va rodar) va anar bé relativament ràpid, al segon intent. Per als altres van caldre entre 12 i 16 preses. 

També m'agradaria destacar-ne la minuciositat amb què es narren els fets i els procediments legals, ajudada per aquesta tècnica del pla seqüència. Una atenció al detall que ens permet veure, també, la professionalitat amb què treballen els policies que porten el cas, l'inspector Luke Bascombe (Ashley Walters) i la sergent Misha Frank (Faye Marsay), tant quan interroguen el protagonista -que nega les acusacions- com quan van a l'institut on anaven els implicats en el cas per veure si poden treure l'entrellat dels orígens de tot plegat.

No pretenc fer veure que soc un expert en aquesta mena d'històries, però dins del bagatge que tinc, m'ha sorprès positivament veure una sèrie que incideix tant en això que deia de les conseqüències, com afecta tot plegat als personatges relacionats amb el sospitós i la víctima.

A l'hora de mostrar la detenció i l'internament del noi, sempre tractat de manera exquisida, la sèrie no fa res que no s'hagi vist múltiples vegades en aquesta mena d'històries, bàsicament hi veiem una entrevista amb una psicòloga, la doctora Briony Ariston (Erin Doherty), però sí que és menys habitual que el personatge sigui un adolescent, vulnerable als ulls dels altres adults i de l'espectador, que ho fa tot plegat tremendament colpidor.

És l'adjectiu amb què descriuria la sèrie. El que hi veiem és molt dur emocionalment tant per als personatges com per a nosaltres, i fa reflexionar sobre l'impacte d'un crim d'aquesta mena més enllà de l'obvi per a la persona assassinada.

Molt recomanada, la sèrie va guanyar una pila de premis i nominacions, i als esmentats Emmy, els més coneguts i cobejats de l'àmbit de la televisió, a banda dels dos protagonistes també va guanyar els guardons a la millor minisèrie, millor actriu secundària (Erin Doherty), millor direcció i millor guió, sempre en la categoria de minisèrie.
 

Sèries: Dimecres (segona temporada)

L'arribada d'una sèrie de televisió protagonitzada per la Dimecres Addams va ser tot un fenomen, l'any 2022, com demostra la immensa quantitat de marxandatge, roba a pràcticament totes les botigues i disfresses per Carnestoltes amb la imatge del seu personatge principal.

Ja vaig parlar llavors de la primera temporada de la sèrie, però per motius de vagues i altres històries que no és el lloc per explicar -tampoc les he investigat-, l'esperada segona tongada d'episodis no ha arribat fins a l'estiu d'aquest 2025.   

La segona temporada de Dimecres té, com la primera, 8 episodis, i ens mostra el segon curs de la protagonista a l'Acadèmia Mai Més, un institut, recordem, per als "rarets" o aquell alumnat que té poders especials o es pot transformar en criatures no humanes.

Després de l'accidentat i prematur final del curs anterior, atesos els estralls que estava causant el monstre Hyde que va resultar ser un altre alumne i el noi per qui la Dimecres començava a sentir alguna cosa, l'acadèmia s'ha recuperat i ara ella, tot i ser esquerpa i estranya entre els estranys, és fins i tot popular, malgrat que se li'n fum, igual que l'homenatge que li fan per agrair-li que salvés el centre uns mesos abans.  

Això, de fet, és per a ella més aviat una distracció del nou misteri que la capfica, i és que s'estan produint uns assassinats perpetrats per corbs, i per altra banda els seus poders psíquics estan fallant, però té una visió de la mort de la seva companya d'habitació i única amiga, l'Enid.

Tampoc vull repassar argumentalment la segona temporada de la sèrie, no és el meu estil quan faig aquestes entrades, però sí que volia donar una mica de premissa. El cas és que la Dimecres està més enfeinada que mai, però la sèrie i els seus personatges agafen una complexitat més profunda que als episodis de 2022.

Per començar, tenim canvi de director -al capdavall, l'anterior va morir als fets de la primera temporada-, i ara és en Barry Dort (Steve Buscemi, una de les cares més conegudes que han passat pel repartiment de la sèrie). 

Està obsessionat amb fer una gal·la de recaptació de fons per a l'acadèmia, i el seu tarannà alegre i engrescador, com podem suposar, amaga alguna cosa que s'anirà revelant al llarg dels episodis. 

És una subtrama, però té unes implicacions que justifiquen l'increment notable dels minuts en pantalla de la resta de la família Addams, probablement per donar una empenta i més profunditat a un personatge protagonista que, en realitat, ja era prou fort. 

Fins i tot veiem per primer cop l'àvia materna de la Dimecres, la Hester Frump (Joanna Lumley), amb qui la noia s'avé més que no pas amb la seva pròpia mare, una Morticia que amaga, juntament amb el seu marit, més d'un secret en què no vol que la noia es fiqui, cosa que les porta a un distanciament que afecta a tot plegat.

Parlant de la família Addams, en aquesta temporada en Pugsley entra a Mai Més i, només començar, embolica la troca despertant un zombi que sembrarà el caos i alhora serà cabdal per a la resolució de la trama. 

Val a dir que, hi insisteixo, és una temporada més complexa. Potser una mica massa i tot. De vegades hi ha tants fils en marxa que no queda clar on hem de posar la nostra atenció, però això no treu que, si ens agrada aquesta franquícia, ens ho passem bé amb els seus gags recurrents, les revelacions sorprenents sobre el passat de Mai Més i de la pròpia família Addams i la precipitació del clímax de la temporada, que és novament excel·lent.

Aquest cop acaba amb un clar cliffhanger sobre una situació que la protagonista no pensa deixar córrer -tampoc hi comptàvem-, i espero que no triguem tant a tenir notícies de la Dimecres i dels seus companys i companyes d'institut.  

 

 

 

Sèries: Black Mirror (setena temporada)

Hi ha sèries que, tot i que m'agraden, no tinc clar quan acaben o quan estan, senzillament, en una llarga pausa. Amb aquesta em passa cada cop. La seva naturalesa antològica fa que, en realitat, es pugui acabar definitivament després de qualsevol temporada, però també permet que, si hi ha prou idees i els seus responsables ho volen, es pugui revifar quan sigui.

Gairebé dos anys després de la sisena temporada de Black Mirror arribava la setena, que pels motius que he explicat al paràgraf de dalt, ni l'esperava ni m'ha sorprès. Però sí que l'he vist, m'ha agradat i, com de costum, en vull fer un repàs aquí, al vostre blog. 

"Només" han passat gairebé dos anys des de l'última temporada, no han estat quatre com l'última vegada, però trobo que és força temps. En qualsevol cas, s'estrenava el 10 d'abril d'aquest 2025 a Netflix, la plataforma habitual des que es va fer càrrec d'aquesta sèrie britànica, i aquesta vegada han estat sis episodis, un més que a la temporada anterior.

 

Com sempre, les trames giren a voltant de la tecnologia i el seu ús i abús, i ofereixen escenaris distòpics de ciència-ficció plausibles en els moments temporals en què se situen les històries, que no fan referència a l'any en què tenen lloc, però ens podem imaginar que passen en un futur molt proper. Repassem-les breument.

 

Al primer episodi -tot i que, en tractar-se d'una sèrie antològica, amb capítols totalment independents i no relacionats entre si, els podríem veure en qualsevol ordre-, anomenat Common People, tenim un matrimoni format per en Mike (Chris O'Dowd), un soldador, i la mestra Amanda (Rashida Jones), que s'enfronta a la desgràcia d'un tumor cerebral que pateix ella. 

 

Una nova empresa ofereix uns implants que permeten restaurar les funcions cerebrals perdudes per culpa de la malaltia, però és un servei de subscripció molt car que té les seves limitacions i també diverses categories i pujades de preu. Una macabra paròdia de tant serveis que tots plegats paguem fins que en depenem tant que acceptem pujades de preu i empitjoraments del servei constantment.

 

 

A Bête Noire, la Maria (Siena Kelly), una treballadora d'una empresa alimentària veu com una excompanya d'institut, la Verity (Rosy McEwen), que patia assetjament escolar, entra a treballar-hi. Just després, comencen a passar coses que fan quedar la Maria com una mentidera, coses que suposen alteracions de la realitat tal com la coneix la noia.

 

No revelaré què és el que està passant, però sí que, des del punt de vista tecnològic, l'explicació queda, aquest cop, fora de l'abast del que actualment és possible i comprensible per al comú dels mortals.

 

A Hotel Reverie la sèrie ens sorprèn amb una aparentment contradictòria barreja: intel·ligència artificial i el Hollywood clàssic, amb una especulació sobre el possible ús de la I.A. per a la producció cinematogràfica.

 

En aquest cas, una actriu anomenada Brandy Friday (Issa Rae) aconsegueix un paper en un remake d'un film clàssic, en blanc i negre, i resulta que consisteix en introduir-se en el metratge original a través de la intel·ligència artificial, però el que tenim a continuació és més aviat una història romàntica on la tecnologia passa a un segon pla, malgrat que és el que ho fa tot possible. És possible que us recordi el popularíssim episodi San Junipero, de la tercera temporada, perquè hi ha certs paral·lelismes.

 

El quart episodi és una cosa que encara no tinc clar que m'agradi del tot. Anomenat Plaything, ens explica una història relacionada amb un relat anterior, el de la pel·lícula interactiva Bandersnatch, i tot i que es relacionen de manera tangencial, no deixa de trencar una mica la idea de l'antologia.

 

En qualsevol cas, té a veure amb un programa de simulació de vida que evoluciona fins a límits insospitats, i que té repercussions mortals a la vida real. 

 

Ja he dit que no estava gaire al cas de la producció d'aquesta temporada de Black Mirror, i per això va ser una agradable sorpresa descobrir que un dels episodis estava protagonitzat per en Paul Giamatti, un actor que m'encanta però que reconec que, per les limitacions de la vida, fa temps que no segueixo.

 

A la història, Eulogy, tenim una empresa del mateix nom que contacta amb el protagonista, en Phillip, per completar les fotografies immersives que oferirà al funeral d'una ex-xicota seva. Ell hi acaba accedint a contracor, però només té fotos amb la cara de la difunta retallada, perquè van acabar de manera molt amarga. Gràcies a la immersió, però, anirà recuperant-ne records -ell no en recorda ni el rostre, després de tants anys i havent fet malbé les fotografies- i el resultat és una història dramàtica de desenganys i malentesos de les que m'agraden a mi, i que deixa amb un regust agredolç.

 

L'últim episodi ens va costar de veure, més que res perquè la seva durada era sorprenentment llarga. Bàsicament és una pel·lícula, amb 90 minuts de metratge, però a més també trenca la idea de l'antologia: és una seqüela directa, ara sí, d'un capítol anterior, amb el nom de USS Callister: Into Infinity, que reprèn la trama presentada a la quarta temporada, amb bona part del repartiment, ple de cares ara força més conegudes, tornant als seus rols vuit anys després.

 

Sembla que fer-ne la continuació era una idea que voltava pel cap del creador de la sèrie, Charlie Brooker, des de feia anys, i que volia que fos una sèrie en si mateixa, però al final es va decantar per finalitzar aquesta història de clons digitals en un videojoc de l'estil de Star Trek en una hora i mitja que no està malament, ho reconec, però que pel tema no és una de les històries que més m'han agradat de la temporada, com tampoc ho va ser el capítol USS Callister original.

 

En qualsevol cas, la setena temporada de Black Mirror m'ha deixat molt bon gust de boca, m'agrada molt que amb cada relat em sorprenguin amb l'ús retorçat de la tecnologia sense saber per on aniran les coses fins que els episodis estan força començats, i aquests episodis no han decebut en aquest sentit. No sé si hi haurà una vuitena temporada, ni quan, però per mi no cal que parin. 

 

Sèries: The Perfect Couple

Tornem a les minisèries i a les cares conegudes amb la sèrie de la qual us vull parlar avui, i és que al capdavall és el format que em va millor, ara mateix, per poder gaudir d'històries senceres en poc temps, si bé no abandono el clàssic format de diverses temporades.

Aquesta vegada la premissa cridava l'atenció, és clar, perquè ja estava dissenyada per fer-ho, però el més destacat de la sèrie era el seu repartiment, ple de cares noves però encapçalat per un pes pesant o dos. 

The Perfect Couple és una minisèrie de 6 capítols es va estrenar a Netflix al setembre de 2024, i que es basa en una novel·la d'Elin Hilderbrand publicada originalment el 2018. Creada en la seva forma televisiva per Jenna Lamia, ens situa en una luxosa finca de l'illa de Nantucket, Massachusetts, als Estats Units, on l'adinerada família Winbury i els seus convidats fan el típic i tan americà sopar d'assaig del casament d'un dels fills.

Després d'endrapar, beure i ballar, tot plegat amb la idea de repetir-ho al casament, però de dia i amb una altra roba, la tragèdia altera els plans de tots plegats: hi ha hagut un assassinat, ha aparegut un cadàver a la vora de la platja que fa de límit del terreny de la propietat de la família protagonista.

Una família encapçalada per les dues cares més conegudes del repartiment, en Tag (Liev Schreiber) i la Greer Winbury (Nicole Kidman), que són una escriptora d'èxit i el seu marit, un tarambana, com anirem veient.

Ells són la parella perfecta del títol, però ben aviat veiem que tot és una façana que volen mantenir per protegir la carrera literària de la Greer. Com a totes les famílies, hi ha problemes interns que la resta del món no coneix, però els secrets i les rancúnies que hi ha entre els Winbury són d'alt nivell.

La parella que també és aparentment perfecta és la dels futurs nuvis, l'Amelia Sacks (Eve Hewson) i en Benji Winbury (Billy Howle), però la realitat és, com anirem veient, diferent. I alguna cosa activa l'instint de la matriarca, perquè mostra certa hostilitat cap a la seva futura nora, cosa que la fa enfrontar-se al seu propi fill en uns dies en què hauria de regnar la concòrdia. 

El repartiment, pel que fa a la família, el completen el fill petit dels Winbury, el tímid Will (Sam Nivola, a dalt a l'esquerra), el primogènit, el també tarambana d'en Thomas (Jack Reynor, a dalt a la dreta), i la dona d'aquest, la viperina Abby (Dakota Fanning, a baix a la dreta i l'altra cara molt coneguda de la sèrie), que està embarassada.

Els envolta gent com la Merritt Monaco (Meghann Fahy), la dama d'honor i millor amiga de la núvia, la Isabel Nallet (Isabelle Adjani), amiga de la família, la treballadora domèstica Gosia (Irina Dubova), en Shooter Dival (Ishaan Khatter), el millor amic i padrí del nuvi, o el misteriós Broderick Graham (Thomas Flanagan, vist a Sons of Anarchy). Tots plegats tenen secrets, addiccions, aventures extramatrimonials, amaguen coses de la seva vida privada o més d'un d'aquests ingredients alhora. I aquesta és la gràcia de la sèrie, en realitat. El safareig.

Perquè per la part policial la porten la inspectora Nikki Henry (Donna Lynne Champlin), de la policia de l'Estat de Massachusetts, enviada per investigar l'assassinat, i el cap del departament de policia de Nantucket, en Dan Carter (Michael Beach, vist també a Sons of Anarchy), probablement l'únic agent honrat en una autoritat local que no s'espera que faci bé la seva feina en aquest cas concret -i per això l'ajuda externa- atès el poder que els Winbury exerceixen sobre l'illa, a cop de talonari.

El problema és que, tot i que ells fan bé la seva feina, la sèrie cau en la típica estratègia de confondre l'espectador tot fent-li pensar, a cada capítol, que ja té el seu culpable, perquè mostra, mitjançant cops d'efecte i girs de guió en els moments clau, els personatges incorrent en comportament sospitosos.

Que no és dolent en si mateix, el que passa és que al final totes aquestes sèries, sobretot si són minisèries, recorren al mateix artifici, i quan ja se n'han vist algunes no és que es pugui endevinar qui és el culpable, però sí que s'arriba a un estat mental en què s'espera que sigui qualsevol dels personatges, perquè si cal el guió ens hi portarà, i es perd l'impacte de la revelació final.

Tanmateix, és una sèrie entretinguda i, com deia, el safareig és un factor important a l'hora d'enganxar-s'hi, de manera que si voleu una sèrie curta i sense complicacions, és una candidata perfectament vàlida.