Sèries: Nobody Wants This

Quan començo una sèrie nova no tinc per costum fer-ne una entrada acabada la seva primera temporada. Primer, perquè no tinc prou elements de judici per parlar-ne amb propietat, i segon, perquè em fa por que es cancel·li. De fet, fa anys em vaig proposar no mirar sèries noves per si de cas, però al final n'hi ha que et criden l'atenció i acabes pecant.

No vaig trobar el moment d'escriure sobre aquesta, però mentre esperava se'n va publicar una segona temporada, de manera que ja tinc la tranquil·litat de saber que continua -se n'ha confirmat la tercera part- i més teca de la qual parlar. 

Nobody Wants This és el nom d'aquesta sèrie de Netflix que ja duu dues temporades, com dic, des de setembre de 2024 i que és una creació d'Erin Foster, antiga actriu convertida en productora i guionista que hi presenta una comèdia romàntica amb elements trets de la seva experiència personal.

I és que la sèrie té com a protagonistes una podcaster de sexualitat i relacions sentimentals i un rabí guapot, dos punts de partida personals que no combinen gaire bé i que suposen el conflicte i el polsim de drama d'aquesta sèrie altrament plena d'humor i que ens arrenca més d'un somriure i fins i tot alguna rialla. 

La protagonista femenina de la història és la Joanne Williams (Kristen Bell, la protagonista de Veronica Mars, la narradora de Gossip Girl i més papers protagonistes a House of Lies i The Good Place), que comparteix pis a Los Angeles, Califòrnia, amb la seva germana Morgan (Justine Lupe, vista a Succession com a paper més destacat recentment), amb qui també comparteix un pòdcast d'èxit on parlen de relacions. 

La Joanne té les idees molt clares i és, sovint, brutalment honesta, i la Morgan té una actitud de superioritat que amaga inseguretats, com les que té també la Joanne, en bona part per culpa d'haver estat filles d'un matrimoni mal avingut format per uns progenitors una mica tocats del bolet.

En un sopar amb amics comuns, la Joanne coneix en Noah Roklov (Adam Brody, vist a The O.C. o a Fleishman Is In Trouble), un jove i atractiu rabí que aspira a ser el rabí en cap del seu temple, però que no té una trajectòria gaire estable en matèria de parelles i, en la seva posició, ha de cuidar aquest aspecte.

Evidentment, aquests dos personatges són els protagonistes de la història romàntica que ens explica la sèrie, i la gràcia de tot plegat és que, encara que s'entenen força bé i la química que sorgeix entre ells és innegable, el tema de la religió és un obstacle important de cara a posar-se seriosos en el futur, i és que ella, per anar bé, s'hauria de convertir al judaisme, però en principi es declara agnòstica. 

A banda d'això, després de les primeres cites on tot sembla que és perfecte, aniran sorgint discrepàncies pel que fa a la manera de veure la vida i la pròpia relació, atesos els bagatges diferents, i és aquest conflicte el que dona a la sèrie aquest enfocament diferent de l'habitual, perquè aquest cop la parella protagonista, en comptes de tenir mil dificultats per acabar junta, ho està des de gairebé el principi, i el que serà difícil és que es mantingui unida.

És clar que la sèrie no se sostindria només amb aquests personatges, sinó que també hi ha una petita colla de secundaris d'allò més divertits i entranyables a la seva manera.

És el cas del matrimoni format pel germà gran d'en Noah, en Sasha (Timothy Simons, vist al tram final de The Handmaid's Tale), un gegantó massa ingenu que sol incomodar amb els seus comentaris i la seva innocència, però que és més savi del que sembla, i l'Esther (Jackie Tohn, vista a GLOW), la seva dona, que té un caràcter molt fort i val més no fer-la empipar.

La parella evoluciona d'una manera interessant, sobretot a la segona temporada, però la improbable amistat entre en Sasha i la Morgan a la primera provoca unes dinàmiques força divertides a mesura que les germanes Williams es relacionen amb la reticent família Roklov. 

Parlant d'això, cal destacar també els pares dels germans Roklov, l'Ilan (Paul Ben-Victor, vist a The Wire entre altres) i la Bina (Tovah Feldshuh), molt creients i amoïnats pel futur d'en Noah, a més de força exigents, sobretot ella, que no sembla que aprovi cap de les dones que s'apropen als seus fills, i encara menys si tenen un perfil com el de les germanes Williams.

Per tot plegat, Nobody Wants This és una comèdia romàntica que aporta una certa originalitat, amb personatges ben construïts i situacions còmiques dins de la quotidianitat i plausibilitat, que ens enganxen perquè continuem volent ser testimonis de com avancen les històries de cadascun dels seus personatges. 

 

 

Sèries: Monster - The Ed Gein Story

M'encanten les minisèries, perquè tenen un format digerible fàcilment quan no tens temps d'emmerdar-te amb l'enèsima sèrie llarga i que, a sobre, podria ser cancel·lada en qualsevol moment, i alhora són obres amb uns estàndards de producció molt alts, gairebé cinematogràfics.

N'hi ha una de la que ja he parlat dues vegades, perquè s'ha convertit en una antologia, i ara que ha tingut la seva tercera temporada o tercera part, toca parlar-ne.

Monster: The Ed Gein Story és el nom d'aquesta nova història, estrenada a Netflix el 3 d'octubre d'aquest 2025 i formada per 8 episodis, aquest com amb Ian Brenner com a showrunner després de col·laborar en aquesta funció a la segona temporada amb Ryan Murphy, el creador de la sèrie.

El protagonista, en aquesta ocasió, és novament un assassí en sèrie, a diferència dels germans Menéndez de la segona temporada, que utilitza uns mètodes especialment sanguinaris i unes peculiars motivacions, i que de fet va existir de veritat, com ha estat sempre a la sèrie.  

Es tracta de l'Ed Gein (Charlie Hunnam, el protagonista de Sons of Anarchy), que als anys 40 va començar a cometre assassinats i, sobretot, desenterrar dones i utilitzar diverses parts dels cadàvers, en especial la pell, per fer-ne objectes quotidians.

Reprimit sexualment amb duresa per part de la seva mare, interpretada per la Laurie Metcalf, l'Ed és un home que consideren el babau del poble, de caràcter amable i ritmes pausats, però després comet tots aquests actes inhumans que, al seu cap, no tenen res de dolent i dels quals no s'amaga especialment.

La seva obsessió amb les dones va més enllà de la roba interior femenina que es posa d'amagat, i deriva en la profanació dels cadàvers i una pell que s'arriba a posar per sobre de la seva, per motius psicològics que se'ns expliquen cap al final de la temporada.

Per la naturalesa dels seus actes, aquesta història mostra escenes molt dures i explícites, cosa que se li ha criticat, també per què se centra força, en salts endavant en el temps, en la fascinació i la influència que van exercir el personatge i la seva "obra" en directors cinematogràfics (Hitchcock amb Psicosi o Tobe Hooper amb La matança de Texas), així com també futurs assassins en sèrie. 

És una part que, sense deixar de ser interessant, he de dir que personalment en alguns moments m'ha distret una mica massa del que volia conèixer, que era la vida d'aquest famosíssim assassí estatunidenc que, curiosament, he d'admetre que no coneixia ni de nom.

Tot i que no hi ha dubte que el que fa l'Ed és absolutament execrable, Monster podem dir que l'humanitza i en mostra el vessant bondadós, a més que explora la seva malaltia mental en forma d'escenes que tant a ell com a nosaltres -o almenys és el que em va passar a mi- ens costa, de vegades, saber si pertanyen a la realitat o a la seva imaginació, i no sempre n'obtindrem al resposta de manera immediata.

En conjunt, i malgrat que sé que ha tingut unes crítiques força dolentes -en part també perquè sembla que uns quants fets històrics són totalment inventats pel bé de l'interès argumental-, a mi m'ha agradat força, i he d'aplaudir la interpretació del senyor Hunnam, que no em sorprendria que fos reconeguda, com a mínim, amb algunes nominacions quan arribi el moment. 

Com que és una sèrie antològica, no passa res si no veieu aquesta temporada, però al capdavall són només 8 episodis d'aproximadament una hora. Com a història, d'una manera o d'una altra, és fascinant. Això sí, no és apta per als excessivament aprensius. 

 

Sèries: The Punisher (segona temporada)

Sempre comento que, a casa, les sèries de Marvel que va produir Netflix -i que van acabar a Disney+ poc després d'inaugurar-se- s'han vist amb calma, i amb anys de retard, perquè tenen un ritme de desenvolupament dels episodis que no és gaire del gust del 50% dels que la mirem.

He de reconèixer que la primera temporada de The Punisher és especialment lenta, tot i que a mi em va agradar força, però és hora de veure com va ser la segona i última, que també tanca, si es miren en l'ordre d'aparició original, el cicle de Marvel a Netflix.

La segona tongada de 13 episodis de The Punisher es va estrenar originalment al gener de 2019, ja ha plogut força, i tot i que ja he dit que a mi la primera em va agradar força malgrat la seva densitat i un ritme no especialment àgil, la segona trobo que és millor.

Argumentalment connectada amb la primera, ja que el tema principal de la sèrie és la venjança, aquest cop l'objectiu de la venjança és el mateix protagonista. Ja ho diuen, que la violència genera més violència, i la crueltat -justificada- amb què en Frank Castle va castigar el responsable de l'assassinat de la seva família provoca una de les dues trames d'aquesta segona part.

En Billy Russo va sobreviure a la tremenda pallissa que va significar el clímax de la primera temporada, però n'ha perdut els records. Ara bé, ha quedat psicològicament tocat en molts sentits, i està seguint un tractament amb la terapeuta assignada, la doctora Krista Dumont (Floriana Lima), un personatge interessant en si mateix perquè evoluciona d'una manera ben curiosa.

Per la seva banda, en Frank ha començat una nova vida en un altre lloc, però coneix una adolescent perseguida per uns assassins temibles i decideix, a contracor, protegir-la. Aquesta trama és paral·lela a l'altra, i personalment trobo que no és tan interessant i és més aviat una mica massa enrevessada i exagerada en el balanç causa-conseqüència, però tot plegat acaba fent tornar el Castigador a Nova York.

Tenim, doncs, els merders propis del protagonista i, afegits, els de la seva protegida, amb qui estableix, a mesura que avancen els episodis, una dinàmica que evoluciona en una mena de relació paternofilial postissa.

En Frank Castle és un home profundament traumatitzat, i amb raó, però això no vol dir que no pugui establir nous vincles, i en aquesta temporada el veiem fer-ho amb aquesta noia, l'Amy (Giorgia Whigham, filla del Shea Whigham, vist a Boardwalk Empire), però també reforçar les aliances amb el seu amic Curtis (Jason R. Moore) i la federal Dinah Madani (Amber Rose Revah).  

Els fronts oberts del Castigador arrosseguen els altres a l'espiral de violència desfermada en aquesta temporada que tampoc s'està de res en aquest sentit, ara amb escenes de combat en espais oberts i a plena llum del dia, i una fotografia que no és la granulosa de la temporada anterior.

El final, que queda ben tancat, és satisfactori tenint en compte les circumstàncies del llop solitari que és el personatge interpretat per en Jon Bernthal, que és un dels actors afortunadament recuperats per a l'Univers Cinematogràfic Marvel en contínua expansió, de manera que el continuarem veient en aquest paper.

 

Sèries: Adolescence

Hi ha sèries que tenen molt bona rebuda per part del públic quan s'estrenen i de seguida en sents a parlar, però te les poses a la llista de seguiment per al moment adequat. 

I en aquest cas va ser necessari que els seus protagonistes guanyessin els Emmy com a millor actor i millor actor secundari a la categoria de minisèrie perquè em decidís a mirar-la, i això que només són quatre episodis. Però quins episodis! 

Adolescence és el nom d'aquesta producció de Netflix estrenada al març d'aquest 2025, amb Jack Thorne i Stephen Graham com a creadors i guionistes i direcció de Philip Barantini. 

Si us sona un d'aquests noms és perquè l'Stephen Graham és aquell Stephen Graham, el conegudíssim actor anglès, i aquí també hi fa el paper de pare del nen al voltant del qual gira tota la història.  

Una història de la qual tampoc puc parlar gaire, perquè rebentaria la sorpresa, però com que n'he de dir alguna cosa, parteix de la detenció d'un noi de 13 anys, en Jamie Miller (Owen Cooper) com a sospitós de l'assassinat d'una companya d'institut, i la sèrie explora les conseqüències d'aquesta detenció tant en el nen com en la seva destrossada família, especialment el seu pare, l'Eddie (l'esmentat Stephen Graham).

Si bé la sèrie destaca per unes interpretacions excel·lents que li van suposar els premis Emmy a la categoria d'actor protagonista (el pare) i actor secundari (el fill), també se n'ha parlat per l'ús del pla seqüència amb què cada episodi està rodat en una sola escena sense talls de cap mena ni trucs de CGI, de manera que si s'ha de fer un canvi d'escenari es fa seguint un personatge o un vehicle que es desplaça. 

Evidentment, no va sortir bé a la primera, i de fet, pel que he trobat documentant-me, només el primer episodi (que no va ser el primer que es va rodar) va anar bé relativament ràpid, al segon intent. Per als altres van caldre entre 12 i 16 preses. 

També m'agradaria destacar-ne la minuciositat amb què es narren els fets i els procediments legals, ajudada per aquesta tècnica del pla seqüència. Una atenció al detall que ens permet veure, també, la professionalitat amb què treballen els policies que porten el cas, l'inspector Luke Bascombe (Ashley Walters) i la sergent Misha Frank (Faye Marsay), tant quan interroguen el protagonista -que nega les acusacions- com quan van a l'institut on anaven els implicats en el cas per veure si poden treure l'entrellat dels orígens de tot plegat.

No pretenc fer veure que soc un expert en aquesta mena d'històries, però dins del bagatge que tinc, m'ha sorprès positivament veure una sèrie que incideix tant en això que deia de les conseqüències, com afecta tot plegat als personatges relacionats amb el sospitós i la víctima.

A l'hora de mostrar la detenció i l'internament del noi, sempre tractat de manera exquisida, la sèrie no fa res que no s'hagi vist múltiples vegades en aquesta mena d'històries, bàsicament hi veiem una entrevista amb una psicòloga, la doctora Briony Ariston (Erin Doherty), però sí que és menys habitual que el personatge sigui un adolescent, vulnerable als ulls dels altres adults i de l'espectador, que ho fa tot plegat tremendament colpidor.

És l'adjectiu amb què descriuria la sèrie. El que hi veiem és molt dur emocionalment tant per als personatges com per a nosaltres, i fa reflexionar sobre l'impacte d'un crim d'aquesta mena més enllà de l'obvi per a la persona assassinada.

Molt recomanada, la sèrie va guanyar una pila de premis i nominacions, i als esmentats Emmy, els més coneguts i cobejats de l'àmbit de la televisió, a banda dels dos protagonistes també va guanyar els guardons a la millor minisèrie, millor actriu secundària (Erin Doherty), millor direcció i millor guió, sempre en la categoria de minisèrie.
 

Sèries: Dimecres (segona temporada)

L'arribada d'una sèrie de televisió protagonitzada per la Dimecres Addams va ser tot un fenomen, l'any 2022, com demostra la immensa quantitat de marxandatge, roba a pràcticament totes les botigues i disfresses per Carnestoltes amb la imatge del seu personatge principal.

Ja vaig parlar llavors de la primera temporada de la sèrie, però per motius de vagues i altres històries que no és el lloc per explicar -tampoc les he investigat-, l'esperada segona tongada d'episodis no ha arribat fins a l'estiu d'aquest 2025.   

La segona temporada de Dimecres té, com la primera, 8 episodis, i ens mostra el segon curs de la protagonista a l'Acadèmia Mai Més, un institut, recordem, per als "rarets" o aquell alumnat que té poders especials o es pot transformar en criatures no humanes.

Després de l'accidentat i prematur final del curs anterior, atesos els estralls que estava causant el monstre Hyde que va resultar ser un altre alumne i el noi per qui la Dimecres començava a sentir alguna cosa, l'acadèmia s'ha recuperat i ara ella, tot i ser esquerpa i estranya entre els estranys, és fins i tot popular, malgrat que se li'n fum, igual que l'homenatge que li fan per agrair-li que salvés el centre uns mesos abans.  

Això, de fet, és per a ella més aviat una distracció del nou misteri que la capfica, i és que s'estan produint uns assassinats perpetrats per corbs, i per altra banda els seus poders psíquics estan fallant, però té una visió de la mort de la seva companya d'habitació i única amiga, l'Enid.

Tampoc vull repassar argumentalment la segona temporada de la sèrie, no és el meu estil quan faig aquestes entrades, però sí que volia donar una mica de premissa. El cas és que la Dimecres està més enfeinada que mai, però la sèrie i els seus personatges agafen una complexitat més profunda que als episodis de 2022.

Per començar, tenim canvi de director -al capdavall, l'anterior va morir als fets de la primera temporada-, i ara és en Barry Dort (Steve Buscemi, una de les cares més conegudes que han passat pel repartiment de la sèrie). 

Està obsessionat amb fer una gal·la de recaptació de fons per a l'acadèmia, i el seu tarannà alegre i engrescador, com podem suposar, amaga alguna cosa que s'anirà revelant al llarg dels episodis. 

És una subtrama, però té unes implicacions que justifiquen l'increment notable dels minuts en pantalla de la resta de la família Addams, probablement per donar una empenta i més profunditat a un personatge protagonista que, en realitat, ja era prou fort. 

Fins i tot veiem per primer cop l'àvia materna de la Dimecres, la Hester Frump (Joanna Lumley), amb qui la noia s'avé més que no pas amb la seva pròpia mare, una Morticia que amaga, juntament amb el seu marit, més d'un secret en què no vol que la noia es fiqui, cosa que les porta a un distanciament que afecta a tot plegat.

Parlant de la família Addams, en aquesta temporada en Pugsley entra a Mai Més i, només començar, embolica la troca despertant un zombi que sembrarà el caos i alhora serà cabdal per a la resolució de la trama. 

Val a dir que, hi insisteixo, és una temporada més complexa. Potser una mica massa i tot. De vegades hi ha tants fils en marxa que no queda clar on hem de posar la nostra atenció, però això no treu que, si ens agrada aquesta franquícia, ens ho passem bé amb els seus gags recurrents, les revelacions sorprenents sobre el passat de Mai Més i de la pròpia família Addams i la precipitació del clímax de la temporada, que és novament excel·lent.

Aquest cop acaba amb un clar cliffhanger sobre una situació que la protagonista no pensa deixar córrer -tampoc hi comptàvem-, i espero que no triguem tant a tenir notícies de la Dimecres i dels seus companys i companyes d'institut.  

 

 

 

Sèries: Black Mirror (setena temporada)

Hi ha sèries que, tot i que m'agraden, no tinc clar quan acaben o quan estan, senzillament, en una llarga pausa. Amb aquesta em passa cada cop. La seva naturalesa antològica fa que, en realitat, es pugui acabar definitivament després de qualsevol temporada, però també permet que, si hi ha prou idees i els seus responsables ho volen, es pugui revifar quan sigui.

Gairebé dos anys després de la sisena temporada de Black Mirror arribava la setena, que pels motius que he explicat al paràgraf de dalt, ni l'esperava ni m'ha sorprès. Però sí que l'he vist, m'ha agradat i, com de costum, en vull fer un repàs aquí, al vostre blog. 

"Només" han passat gairebé dos anys des de l'última temporada, no han estat quatre com l'última vegada, però trobo que és força temps. En qualsevol cas, s'estrenava el 10 d'abril d'aquest 2025 a Netflix, la plataforma habitual des que es va fer càrrec d'aquesta sèrie britànica, i aquesta vegada han estat sis episodis, un més que a la temporada anterior.

 

Com sempre, les trames giren a voltant de la tecnologia i el seu ús i abús, i ofereixen escenaris distòpics de ciència-ficció plausibles en els moments temporals en què se situen les històries, que no fan referència a l'any en què tenen lloc, però ens podem imaginar que passen en un futur molt proper. Repassem-les breument.

 

Al primer episodi -tot i que, en tractar-se d'una sèrie antològica, amb capítols totalment independents i no relacionats entre si, els podríem veure en qualsevol ordre-, anomenat Common People, tenim un matrimoni format per en Mike (Chris O'Dowd), un soldador, i la mestra Amanda (Rashida Jones), que s'enfronta a la desgràcia d'un tumor cerebral que pateix ella. 

 

Una nova empresa ofereix uns implants que permeten restaurar les funcions cerebrals perdudes per culpa de la malaltia, però és un servei de subscripció molt car que té les seves limitacions i també diverses categories i pujades de preu. Una macabra paròdia de tant serveis que tots plegats paguem fins que en depenem tant que acceptem pujades de preu i empitjoraments del servei constantment.

 

 

A Bête Noire, la Maria (Siena Kelly), una treballadora d'una empresa alimentària veu com una excompanya d'institut, la Verity (Rosy McEwen), que patia assetjament escolar, entra a treballar-hi. Just després, comencen a passar coses que fan quedar la Maria com una mentidera, coses que suposen alteracions de la realitat tal com la coneix la noia.

 

No revelaré què és el que està passant, però sí que, des del punt de vista tecnològic, l'explicació queda, aquest cop, fora de l'abast del que actualment és possible i comprensible per al comú dels mortals.

 

A Hotel Reverie la sèrie ens sorprèn amb una aparentment contradictòria barreja: intel·ligència artificial i el Hollywood clàssic, amb una especulació sobre el possible ús de la I.A. per a la producció cinematogràfica.

 

En aquest cas, una actriu anomenada Brandy Friday (Issa Rae) aconsegueix un paper en un remake d'un film clàssic, en blanc i negre, i resulta que consisteix en introduir-se en el metratge original a través de la intel·ligència artificial, però el que tenim a continuació és més aviat una història romàntica on la tecnologia passa a un segon pla, malgrat que és el que ho fa tot possible. És possible que us recordi el popularíssim episodi San Junipero, de la tercera temporada, perquè hi ha certs paral·lelismes.

 

El quart episodi és una cosa que encara no tinc clar que m'agradi del tot. Anomenat Plaything, ens explica una història relacionada amb un relat anterior, el de la pel·lícula interactiva Bandersnatch, i tot i que es relacionen de manera tangencial, no deixa de trencar una mica la idea de l'antologia.

 

En qualsevol cas, té a veure amb un programa de simulació de vida que evoluciona fins a límits insospitats, i que té repercussions mortals a la vida real. 

 

Ja he dit que no estava gaire al cas de la producció d'aquesta temporada de Black Mirror, i per això va ser una agradable sorpresa descobrir que un dels episodis estava protagonitzat per en Paul Giamatti, un actor que m'encanta però que reconec que, per les limitacions de la vida, fa temps que no segueixo.

 

A la història, Eulogy, tenim una empresa del mateix nom que contacta amb el protagonista, en Phillip, per completar les fotografies immersives que oferirà al funeral d'una ex-xicota seva. Ell hi acaba accedint a contracor, però només té fotos amb la cara de la difunta retallada, perquè van acabar de manera molt amarga. Gràcies a la immersió, però, anirà recuperant-ne records -ell no en recorda ni el rostre, després de tants anys i havent fet malbé les fotografies- i el resultat és una història dramàtica de desenganys i malentesos de les que m'agraden a mi, i que deixa amb un regust agredolç.

 

L'últim episodi ens va costar de veure, més que res perquè la seva durada era sorprenentment llarga. Bàsicament és una pel·lícula, amb 90 minuts de metratge, però a més també trenca la idea de l'antologia: és una seqüela directa, ara sí, d'un capítol anterior, amb el nom de USS Callister: Into Infinity, que reprèn la trama presentada a la quarta temporada, amb bona part del repartiment, ple de cares ara força més conegudes, tornant als seus rols vuit anys després.

 

Sembla que fer-ne la continuació era una idea que voltava pel cap del creador de la sèrie, Charlie Brooker, des de feia anys, i que volia que fos una sèrie en si mateixa, però al final es va decantar per finalitzar aquesta història de clons digitals en un videojoc de l'estil de Star Trek en una hora i mitja que no està malament, ho reconec, però que pel tema no és una de les històries que més m'han agradat de la temporada, com tampoc ho va ser el capítol USS Callister original.

 

En qualsevol cas, la setena temporada de Black Mirror m'ha deixat molt bon gust de boca, m'agrada molt que amb cada relat em sorprenguin amb l'ús retorçat de la tecnologia sense saber per on aniran les coses fins que els episodis estan força començats, i aquests episodis no han decebut en aquest sentit. No sé si hi haurà una vuitena temporada, ni quan, però per mi no cal que parin. 

 

Sèries: The Perfect Couple

Tornem a les minisèries i a les cares conegudes amb la sèrie de la qual us vull parlar avui, i és que al capdavall és el format que em va millor, ara mateix, per poder gaudir d'històries senceres en poc temps, si bé no abandono el clàssic format de diverses temporades.

Aquesta vegada la premissa cridava l'atenció, és clar, perquè ja estava dissenyada per fer-ho, però el més destacat de la sèrie era el seu repartiment, ple de cares noves però encapçalat per un pes pesant o dos. 

The Perfect Couple és una minisèrie de 6 capítols es va estrenar a Netflix al setembre de 2024, i que es basa en una novel·la d'Elin Hilderbrand publicada originalment el 2018. Creada en la seva forma televisiva per Jenna Lamia, ens situa en una luxosa finca de l'illa de Nantucket, Massachusetts, als Estats Units, on l'adinerada família Winbury i els seus convidats fan el típic i tan americà sopar d'assaig del casament d'un dels fills.

Després d'endrapar, beure i ballar, tot plegat amb la idea de repetir-ho al casament, però de dia i amb una altra roba, la tragèdia altera els plans de tots plegats: hi ha hagut un assassinat, ha aparegut un cadàver a la vora de la platja que fa de límit del terreny de la propietat de la família protagonista.

Una família encapçalada per les dues cares més conegudes del repartiment, en Tag (Liev Schreiber) i la Greer Winbury (Nicole Kidman), que són una escriptora d'èxit i el seu marit, un tarambana, com anirem veient.

Ells són la parella perfecta del títol, però ben aviat veiem que tot és una façana que volen mantenir per protegir la carrera literària de la Greer. Com a totes les famílies, hi ha problemes interns que la resta del món no coneix, però els secrets i les rancúnies que hi ha entre els Winbury són d'alt nivell.

La parella que també és aparentment perfecta és la dels futurs nuvis, l'Amelia Sacks (Eve Hewson) i en Benji Winbury (Billy Howle), però la realitat és, com anirem veient, diferent. I alguna cosa activa l'instint de la matriarca, perquè mostra certa hostilitat cap a la seva futura nora, cosa que la fa enfrontar-se al seu propi fill en uns dies en què hauria de regnar la concòrdia. 

El repartiment, pel que fa a la família, el completen el fill petit dels Winbury, el tímid Will (Sam Nivola, a dalt a l'esquerra), el primogènit, el també tarambana d'en Thomas (Jack Reynor, a dalt a la dreta), i la dona d'aquest, la viperina Abby (Dakota Fanning, a baix a la dreta i l'altra cara molt coneguda de la sèrie), que està embarassada.

Els envolta gent com la Merritt Monaco (Meghann Fahy), la dama d'honor i millor amiga de la núvia, la Isabel Nallet (Isabelle Adjani), amiga de la família, la treballadora domèstica Gosia (Irina Dubova), en Shooter Dival (Ishaan Khatter), el millor amic i padrí del nuvi, o el misteriós Broderick Graham (Thomas Flanagan, vist a Sons of Anarchy). Tots plegats tenen secrets, addiccions, aventures extramatrimonials, amaguen coses de la seva vida privada o més d'un d'aquests ingredients alhora. I aquesta és la gràcia de la sèrie, en realitat. El safareig.

Perquè per la part policial la porten la inspectora Nikki Henry (Donna Lynne Champlin), de la policia de l'Estat de Massachusetts, enviada per investigar l'assassinat, i el cap del departament de policia de Nantucket, en Dan Carter (Michael Beach, vist també a Sons of Anarchy), probablement l'únic agent honrat en una autoritat local que no s'espera que faci bé la seva feina en aquest cas concret -i per això l'ajuda externa- atès el poder que els Winbury exerceixen sobre l'illa, a cop de talonari.

El problema és que, tot i que ells fan bé la seva feina, la sèrie cau en la típica estratègia de confondre l'espectador tot fent-li pensar, a cada capítol, que ja té el seu culpable, perquè mostra, mitjançant cops d'efecte i girs de guió en els moments clau, els personatges incorrent en comportament sospitosos.

Que no és dolent en si mateix, el que passa és que al final totes aquestes sèries, sobretot si són minisèries, recorren al mateix artifici, i quan ja se n'han vist algunes no és que es pugui endevinar qui és el culpable, però sí que s'arriba a un estat mental en què s'espera que sigui qualsevol dels personatges, perquè si cal el guió ens hi portarà, i es perd l'impacte de la revelació final.

Tanmateix, és una sèrie entretinguda i, com deia, el safareig és un factor important a l'hora d'enganxar-s'hi, de manera que si voleu una sèrie curta i sense complicacions, és una candidata perfectament vàlida.

 

Sèries: No Good Deed

Tornem a una altra minisèrie i una altra producció que he volgut veure sobretot pel seu repartiment, que últimament és la motivació principal perquè m'endinsi en una nova proposta de ficció televisiva.

Aquesta vegada, però, he de reconèixer que quan en vaig veure el tràiler no m'esperava el to que la sèrie tindria finalment, tot i que no ho dic pas com una cosa negativa, al contrari.

No Good Deed és una sèrie de Netflix llançada al desembre de 2024 que està formada per 8 episodis i que és una creació de Liz Feldman.

El repartiment està format per cares conegudes, algunes més que altres, que representen quatre famílies interrelacionades, tot al volant d'una casa en venda. Però passem a repassar alhora, perquè en aquest cas és el més adequat, premissa i personatges. 

Començarem amb la Lydia i en Paul Morgan, respectivament interpretats pels conegudíssims Lisa Kudrow i Ray Romano, que són el matrimoni que ven una bonica casa i que ja des del principi mostren l'excentricitat d'amagar-se en una habitació del domicili mentre el seu agent immobiliari l'ensenya a possibles interessats.

No volen saber res de ningú, i tampoc estan del tot d'acord entre ells sobre el mateix fet de vendre la casa. Aviat sabrem que hi va passar alguna cosa tràgica i misteriosa, que és el tema al voltant del qual gira la sèrie. 

Un dels interessats en adquirir-la és en JD Campbell (Luke Wilson), un actor de culebrots i a sobre en hores baixes que a més resulta que és veí dels Morgan. Té un caràcter amable, sembla bon jan i un pèl massa innocent, cosa que segurament ha contribuït a la mala sort que l'ha acompanyat durant tota la vida.

Està casat amb la Margo (Linda Cardellini), una dona que de seguida veiem que viu pensant en les aparences i un estil de vida que els altres hagin d'envejar. Tanmateix, el seu matrimoni està en unes hores tan baixes com la carrera interpretativa del marit.  

Una altra parella interessada en la casa és la que formen la fiscal Leslie (Abbi Jacobson) i la ginecòloga Sarah (Poppy Liu), que fa temps que intenten tenir una criatura, però que després de diversos fracassos aposten la il·lusió que els queda en aconseguir la casa.

Són addictes als xafardejos de l'àmbit criminal, per contagi de la professió de la Leslie, i el misteri que envolta la casa les atrau gairebé tant, o potser més i tot, com la perspectiva d'acabar-hi vivint. 

La tercera i última família candidata a adquirir l'immoble la formen la Carla (Teyonah Parris, la Monica Rambeau de l'Univers Cinematogràfic Marvel) i en Dennis (O-T Fagbenle, vist a The Handmaid's Tale), respectivament una arquitecta i un escriptor, que han tingut més sort perquè ja esperen una criatura, i que de fet estan casats precisament perquè l'inesperat embaràs va fer que decidissin establir una relació seriosa que, altrament, potser no hauria acabat com a tal.

El resultat d'això és que tots dos tenen aspectes de la seva vida que l'altre no coneix, alguns dels quals anirem veient a mesura que avancen els capítols, però probablement són els personatges més entranyables.

Acabem el repàs de personatges amb un que va per lliure, i que és en Mikey (Dennis Leary), el germà gran d'en Paul, un tarambana que des del principi veiem que és un sinònim de problemes, però també és un personatge molt lligat als fets que van tenir lloc fa tres anys, i és un dels més interessants, potser el que més i tot, perquè les aparences enganyen i les seves males accions, que ho són de manera indiscutible, tenen una raó de ser i uns matisos que cal tenir en compte.

És possible que, a mesura que avança la sèrie, no tinguem del tot clar quina és la importància de molts d'aquests personatges, que de vegades semblen més decoratius, més per omplir, que una altra cosa, però no hauria estat una bona sèrie si fos així. No: tots ells tenen una funció en el descabdellament del misteri que envolta els Morgan, sigui perquè l'investiguen, tot fent un intel·ligent servei a l'espectador, o perquè hi van jugar un paper quan va tenir lloc, com es veu al final del tot, una cloenda excel·lent per a una sèrie que potser passarà desapercebuda, però que si us agrada la comèdia negra i les històries que no duren diverses temporades, faríeu ben fet de provar.

 

Sèries: Un cuento perfecto

Ja he dit més d'una vegada que m'he trobat sorpreses veient alguna sèrie per "acompanyar" -és a dir, que no són sèries que m'haurien cridat l'atenció per veure jo sol-, però en el cas de la que us porto avui, a més d'això, resulta que el tràiler no em va agradar gens. Era estrany, i he pogut comprovar que no reflectia en absolut el to i el ritme de la sèrie.

De fet, es tracta d'una minisèrie, i curiosament sorgeix d'un llibre d'Elísabet Benavent, la mateixa escriptora que amb les seves novel·les va originar Valeria, l'última sèrie que vaig ressenyar, també de Netflix, també espanyola. 

Un cuento perfecto és una sèrie de 2023 que té un total de 5 episodis, ben amens i de consum fàcil, que narra els mesos en què els seus protagonistes coincideixen, malgrat que venen d'entorns totalment diferents dins del context de la ciutat de Madrid.

Ella és la Margarita "Margot" Ortega Ortiz de Zárate, l'hereva d'una cadena hotelera i vicepresidenta de la companyia, que està promesa a un guaperes italià, però el dia del seu casament, de sobte, i per a disgust de la seva poderosa família i en especial la mare, interpretada per l'Ana Belén, que només pensa en les aparences, literalment es posa unes vambes i surt corrent.

La interpreta la catalana Anna Castillo, que jo em pensava que tenia vista, però que és improbable perquè només hauria pogut ser a La família del Super 3, on va sortir durant uns anys, però en aquella època jo no mirava aquest programa contenidor.

El cas és que la protagonista de la sèrie és rica sense pal·liatius, però no està segura que les coses estiguin anant al ritme que ella vol, i el que fa és una fugida endavant, tot i que no ha deixat d'estimar el seu promès i es proposa recuperar-lo. 

Un dia que surt amb les seves germanes per esbargir-se i oblidar-se una mica de tot plegat coneix, al bar on van, en David (Álvaro Mel), un paio normal com qualsevol de nosaltres, amb les seves samarretes frikis, feines mal pagades però, sobretot, molta llibertat d'acció i de moviments.

En David té un caràcter obert, entusiasta i optimista, però l'acaba de deixar la seva xicota, amb qui només veure-la sabem que no encaixa gens, perquè es nota que busca una mena d'home que el protagonista masculí no és, i abandona la idea de transformar-lo perquè ho acabi sent.

El cas és que la Margot i en David es cauen força bé, tot i venir d'entorns, com deia, molt diferents, es fan amics i es proposen ajudar-se mútuament a recuperar les respectives parelles. Per fer-ho, no se'ls acut res més que anar-se'n de viatge -de fet, ella se n'hi havia d'anar sola, però l'acaba convidant a ell- a Grècia, on desconnectaran, parlaran i intentaran reconstruir-se per tenir més clar què volen a la vida i com poden tornar, en versió millorada, amb les persones que han perdut.

Com es podia esperar, i aquí no puc evitar fer spoilers, la cosa no evoluciona com tenien pensat, i la sèrie esdevé un relat típic i tòpic, força previsible. A més, els personatges secundaris són pocs i pràcticament no tenen trames pròpies -si més no, que s'explorin gaire-, simplement oferint a la parella protagonista el contrapunt còmic de la història. 

Però no ho estic dient com una cosa negativa. Evidentment, no estem davant d'un clàssic de la televisió moderna, d'una sèrie imprescindible, d'una Top 50. Però encara que ens puguem imaginar què anirà passant, enganxa de mala manera amb els seus girs, el component dramàtic i unes interpretacions naturals per part dels seus dos protagonistes.

Un plaer culpable, si voleu, ideal per a romàntics sensiblers com és qui escriu aquestes línies. És la mena d'història que m'agrada, no me'n penso amagar, i si sou de la mateixa corda us recomano molt que mireu aquesta sèrie. En el pitjor dels casos, només hi perdreu 3 o 4 hores de la vostra vida.

 

 

Sèries: Valeria

M'agrada recomanar sèries que m'han agradat tenint en compte els gustos de l'altra persona, almenys quan em faig una idea de com són, i m'agrada encara més quan em fan cas i resulta que l'he encertat. És quelcom que passa poques vegades perquè soc una persona a qui trobo que, en general, es fa poc cas.

Però bé, aquest blog no està pensat per a aquesta mena de queixes, de manera que només diré que igual que faig recomanacions personalitzades, quan algú em parla d'alguna sèrie que no coneixia li dono una oportunitat, i en el cas de la d'avui m'imaginava que a casa seria ben rebuda, de manera que l'hem vist sencera en poc temps i, com sempre, passo a donar-ne la meva opinió. 

Valeria és una sèrie de Netflix formada per 30 episodis estrenats en 4 temporades que s'han anat estrenant entre 2020 i 2025, amb una història que adapta la sèrie de novel·les d'Elísabet Benavent -a la qual la sèrie de televisió fa més d'una referència explícita, per cert- protagonitzada per la Valeria que dona nom a l'obra. 

Hi coneixem un grup de noies al final de la vintena que viuen i treballen a Madrid, surten a prendre copes i menjar tapes i s'expliquen les respectives vides, cadascuna amb els seus somnis i els seus maldecaps, sovint relacionats amb el mal d'amors. 

Es fa des d'una perspectiva femenina i feminista, al capdavall sembla que és la primera sèrie espanyola dirigida i escrita totalment per dones, amb María López Castaño com a creadora principal, però acompanyada d'un reguitzell de guionistes i directores.

Però parlem del seus personatges, que són el més important, sobretot en una producció que gira al voltant de la vida quotidiana i que, argumentalment parlant, no destaca per una premissa trencadora. I la primera és, és clar, la Valeria Férriz (Diana Gómez), escriptora encara sense llibre que lluita perquè això canviï, amb les implicacions econòmiques que té la precarietat d'aquesta etapa, però també els conflictes personals que li suposa empaitar aquest difícil somni mentre, alhora, intenta conèixer-se a si mateixa i descobrir què espera de la vida en termes personals.

Li encanta, doncs, escriure, però també fer àudios llarguíssims a les seves amigues, i està casada des de força joveneta amb l'Adri (Ibrahim Al Shami), fotògraf que menysté una mica les inquietuds de la seva dona, allò que dèiem dels conflictes personals.

La cosa s'embolica -altrament la sèrie no tindria gaire gràcia- quan, estant en aquesta situació d'infelicitat matrimonial, una amiga li presenta un amic seu, en Víctor (Maxi Iglesias), un arquitecte guaperes i arrogant que amb la seva actitud seductora fa trontollar els fonaments de la seva vida. 

Sap quins botons ha de prémer per fer que la Valeria es fongui com un gelat a 40 graus, però també és un tarambana que ha fugit sempre del compromís... fins que la coneix a ella, cosa que el fa dubtar de la seva pròpia filosofia, i que provoca l'estira i arronsa que esdevé la principal trama de la sèrie.

He volgut presentar-lo a ell en segon lloc per la relació amb la protagonista, però no són menys importants les seves amigues, començant per la Lola (Silma López), la que li va presentar en Víctor, que és traductora i intèrpret i que, com ell, defuig el compromís i celebra la seva activa vida sexual.

Quan comença la sèrie, però, s'ho passa molt malament perquè s'està veient amb un home casat que la tracta amb molta fredor, mentre que a ella això de mantenir-hi una relació estrictament física li està costant. És la més esbojarrada i grollera de la colla.

També tenim la Carmen (Paula Malia), publicista i clarament la que té més èxit professional de la colla, com a mínim des del principi i de manera sostinguda. En canvi, en l'àmbit sentimental és una mica desastre, i quan comença la sèrie sabem que s'ha fixat en un company de feina, però no revelaré més sobre aquesta qüestió.

És nerviosa, insegura i fa tota una demostració d'expressions facials en cada episodi, i al principi podríem pensar que és una mica la pallassa de la colla, però a poc a poc va madurant i podríem dir que és el personatge que fa un creixement més evident durant la sèrie.

Deixo per al final la meva preferida, la Nerea (Teresa Riott), que les altres anomenen, per burxar-la, "Nerea la fría". És la més pragmàtica del grup, cosa que de vegades fa que sembli que no té gaire empatia, i aquesta incomprensió fa que m'hi identifiqui i em caigui tan bé.

És de família rica, però els seus pares són molt tibats i fets a l'antiga i té por de dir-los que és lesbiana, i quan ho fa es veu obligada a reinventar-se, tot un procés de reinvenció personal que també trobo força interessant.

És fàcil comparar la sèrie amb Sexe a Nova York, tant pel número i el gènere dels personatges principals com pel fet que l'autèntica protagonista és escriptora, té un dilema amorós etern -perquè he parlat d'en Víctor i l'Adri, però hi haurà algun home més a la seva vida- i la vida sentimental i sexual de totes elles té un pes molt important a la trama.

En realitat, però, trobo que té personalitat pròpia i que, superada aquesta primera impressió, la comparació desapareix i pràcticament no torna a treure el cap. I com que té lloc a Madrid, capital del país veí, la proximitat cultural i el fet que tingui lloc a la mateixa època i en el mateix context social que el de l'audiència -si bé costa una mica de creure que per a unes dones joves que lluiten per l'estabilitat laboral sigui sostenible el ritme de l'oci i les terrasses que freqüenten- fan que la identificació sigui més fàcil. I ens les fem nostres i, sense adonar-nos-en, acabem la sèrie. Totalment recomanable.