Sèries: Monster - The Ed Gein Story

M'encanten les minisèries, perquè tenen un format digerible fàcilment quan no tens temps d'emmerdar-te amb l'enèsima sèrie llarga i que, a sobre, podria ser cancel·lada en qualsevol moment, i alhora són obres amb uns estàndards de producció molt alts, gairebé cinematogràfics.

N'hi ha una de la que ja he parlat dues vegades, perquè s'ha convertit en una antologia, i ara que ha tingut la seva tercera temporada o tercera part, toca parlar-ne.

Monster: The Ed Gein Story és el nom d'aquesta nova història, estrenada a Netflix el 3 d'octubre d'aquest 2025 i formada per 8 episodis, aquest com amb Ian Brenner com a showrunner després de col·laborar en aquesta funció a la segona temporada amb Ryan Murphy, el creador de la sèrie.

El protagonista, en aquesta ocasió, és novament un assassí en sèrie, a diferència dels germans Menéndez de la segona temporada, que utilitza uns mètodes especialment sanguinaris i unes peculiars motivacions, i que de fet va existir de veritat, com ha estat sempre a la sèrie.  

Es tracta de l'Ed Gein (Charlie Hunnam, el protagonista de Sons of Anarchy), que als anys 40 va començar a cometre assassinats i, sobretot, desenterrar dones i utilitzar diverses parts dels cadàvers, en especial la pell, per fer-ne objectes quotidians.

Reprimit sexualment amb duresa per part de la seva mare, interpretada per la Laurie Metcalf, l'Ed és un home que consideren el babau del poble, de caràcter amable i ritmes pausats, però després comet tots aquests actes inhumans que, al seu cap, no tenen res de dolent i dels quals no s'amaga especialment.

La seva obsessió amb les dones va més enllà de la roba interior femenina que es posa d'amagat, i deriva en la profanació dels cadàvers i una pell que s'arriba a posar per sobre de la seva, per motius psicològics que se'ns expliquen cap al final de la temporada.

Per la naturalesa dels seus actes, aquesta història mostra escenes molt dures i explícites, cosa que se li ha criticat, també per què se centra força, en salts endavant en el temps, en la fascinació i la influència que van exercir el personatge i la seva "obra" en directors cinematogràfics (Hitchcock amb Psicosi o Tobe Hooper amb La matança de Texas), així com també futurs assassins en sèrie. 

És una part que, sense deixar de ser interessant, he de dir que personalment en alguns moments m'ha distret una mica massa del que volia conèixer, que era la vida d'aquest famosíssim assassí estatunidenc que, curiosament, he d'admetre que no coneixia ni de nom.

Tot i que no hi ha dubte que el que fa l'Ed és absolutament execrable, Monster podem dir que l'humanitza i en mostra el vessant bondadós, a més que explora la seva malaltia mental en forma d'escenes que tant a ell com a nosaltres -o almenys és el que em va passar a mi- ens costa, de vegades, saber si pertanyen a la realitat o a la seva imaginació, i no sempre n'obtindrem al resposta de manera immediata.

En conjunt, i malgrat que sé que ha tingut unes crítiques força dolentes -en part també perquè sembla que uns quants fets històrics són totalment inventats pel bé de l'interès argumental-, a mi m'ha agradat força, i he d'aplaudir la interpretació del senyor Hunnam, que no em sorprendria que fos reconeguda, com a mínim, amb algunes nominacions quan arribi el moment. 

Com que és una sèrie antològica, no passa res si no veieu aquesta temporada, però al capdavall són només 8 episodis d'aproximadament una hora. Com a història, d'una manera o d'una altra, és fascinant. Això sí, no és apta per als excessivament aprensius. 

 

Sèries: Monsters - The Lyle and Erik Menendez Story

Fa gairebé 2 anys vaig parlar del que em pensava que era una minisèrie, i potser encara es pot considerar que és així, però el cert és que s'ha convertit en una sèrie antològica, amb una història, uns personatges i uns intèrprets diferents per temporada.

Parlo de Dahmer - Monster: The Jeffrey Dahmer Story, que ara ha vist néixer una germana de durada també limitada que descriu un altre cas d'un crim real, però en una època i en una ciutat diferents. 

Monsters: The Lyle and Erik Menendez Story es va estrenar a Netflix el 19 de setembre de 2024 i té un total de 9 episodis. Com a responsables tenim novament els de l'ara considerada primera temporada, Ryan Murphy i Ian Brenner, i ja se sap que tindrem una tercera temporada amb una altra història de crims reals.

Però ara toca parlar d'aquesta, que gira al voltant de l'assassinat a sang freda del matrimoni format per la Kitty i en José Menéndez, l'any 1989, per part dels seus propis fills, un cas que ja des del principi ens mostra, com la primera temporada, la culpabilitat dels protagonistes, que no és la qüestió que cal dilucidar, però que té la gràcia en el com i el per què.

Els joves són en Lyle (Nicholas Alexander Chávez) i l'Erik (Cooper Koch), dos nanos consentits de Beverly Hills que un bon dia maten els seus pares a trets d'escopeta en una escena molt gràfica i brutal, fins al punt que intenten sortir-se'n dient que deu haver estat cosa de la Màfia, atès que el seu pare era un ric home de negocis i era plausible que tingués enemics.

Però tan freda és la manera de matar-los com la seva actitud després dels fets, tornant a la vida normal i fins i tot fent ostentació dels diners que esperen heretar, i això crida l'atenció de la policia, que s'ensuma que alguna cosa no va a l'hora. 

Tot i així, l'Erik, el més sensible de tots dos, però també qui va tenir la idea de matar els pares, acaba confessant-li l'autoria del crim al psicòleg al que tots dos germans van des que els hi van obligar per uns furts que havien comès, conscient que el secret professional l'empara.

He dit més amunt que la gràcia de la sèrie era el com i el per què, ja que el qui està clar des del principi i no és cap sorpresa, però explicada l'execució, els motius que van conduir els germans a dur-la a terme s'exposen en aquestes sessions de teràpia i, posteriorment, al judici.

Pel que els germans afirmen, i encara ara, a la vida real, des de la presó, ho fan, és que els seus pares, per dir-ho d'una manera que no espatlli la trama, no els tractaven com s'espera que uns pares tractin la seva descendència immediata, però deixem-ho en què en José (Javier Bardem, en la seva primera sèrie televisiva amb paper important i continuat) era un home tremendament autoritari i els humiliava de manera constant, i la Kitty (Chloë Sevigny) no els defensava mai, ans al contrari, preocupada només per la vida luxosa que li permetien dur els ingressos del seu marit.

L'altre personatge que val la pena esmentar és la Leslie Abramson (Ari Graynor, vista a Fringe fent de germana de l'Olivia Dunham), l'advocada de l'Erik, especialitzada en defensar criminals. Se la descriu com una dona implacable i estrictament professional, però a mesura que avança la sèrie va traspuant el que opina dels germans, si bé la commou el relat amb què justifiquen els seus actes perquè, si va ser cert, hauria de fer pensar qualsevol jurat. Parlant de "jurat", el seu enemic jurat és en Dominick Dunne (Nathan Lane), periodista especialitzat en el tema que l'odia perquè va aconseguir que la condemna del seu assassí fos baixa.

A partir d'aquí, i per no revelar res més, només em queda lloar les interpretacions de tots plegats, però especialment de l'actor que fa d'Erik, que és capaç de mostrar de manera creïble tant la sensibilitat que el va dur a confessar el crim com la fredor en què s'enroca, mentre que el seu germà, que és el gran, és més visceral i no tan intel·ligent. 

Com sol passar amb aquesta mena de sèries antològiques, podeu veure aquesta temporada sense l'anterior, o totes dues en ordre invers, però sigui com sigui jo us recomanaria que les miréssiu. Ara bé, no espereu sentir-vos bé i enamorats de l'espècie humana quan les acabeu.