Sèries: Ginny & Georgia

De les diverses maneres que ens porten a descobrir una sèrie n'hi ha una que no havia experimentat, i que és tan casual que dono gràcies que es produís, perquè si no no hauria vist mai, probablement, la que protagonitza l'entrada d'avui.

Resulta que vaig veure un fragment d'una escena sobre la gestió d'un conflicte entre nens i com la mare del vídeo la resolia, d'una manera contundent però que els que som de prendre'ns la justícia pel nostre compte podem arribar a aprovar, i quan em vaig posar a investigar d'on havia sortit allò vaig descobrir que era això, una sèrie, i que la podia veure a Netflix. Aquí la teniu. 

Ginny & Georgia és una sèrie de comèdia dramàtica creada per Sarah Lampert que es va estrenar a la plataforma de streaming el 24 de febrer de 2021, després de la qual cosa ha tingut dues temporades més, de 2023 i 2025, cadascuna amb 10 episodis i, per tant, al final de la tercera, ja n'hi ha 30. Se sap que, com a mínim, ha renovat per una quarta temporada, però veient el patró que hi ha hagut fins ara ens podem carregar de paciència.

En fi, de què va aquesta sèrie? Comparada amb Gilmore Girls pel fet que les protagonistes són una mare i una filla que es porten només 15 anys -tot i que aquí també hi apareix un nen de 9- i la mena de relació que tenen, aviat és evident que la cosa va per una altra banda i que té una personalitat pròpia que la fa força original. Però la pròpia Netflix fa aquesta referència, així que no seré jo qui l'amagui. 

La premissa de Ginny & Georgia és que una nova família, formada pels tres esmentats personatges, arriba a la fictícia població de Wellsbury, Massachusetts, als Estats Units, per començar-hi una nova vida. No hi ha més membres, en aquest grup, i no trigarem en saber per què, que al capdavall és la gràcia de la història i el conflicte al voltant del qual gira pràcticament tot plegat.

La mare és la Georgia Miller (Brianne Howey), de 31 anys, que duu amb ella la Virginia "Ginny" (Antonia Gentry), de 15, i l'Austin, de 9. Com podem veure, la canalla ve de pares diferents, i té noms que semblen triats de topònims dels Estats Units, perquè en realitat és així, com el de sa mare.

La Georgia, tot i que apareix segona al títol de la sèrie, és l'autèntica protagonista de la sèrie. Si més no, el destí de tots plegats, i a partir de determinat moment de tot el poble, està afectat per les seves accions i decisions.

Amb un carisma natural i un atractiu físic que li obren moltes portes, la Georgia és una dona extremament astuta, maquinadora i, per què no dir-ho, egoista, que fa anar tothom per on vol. Aviat sabrem, però, i a través de flashbacks on la veiem de més jove (interpretada per la Nikki Roumel), que aquesta artista de l'estafa és producte d'una infantesa i una adolescència duríssimes, en què va patir coses d'una gravetat superior a la mitjana, per dir-ho finament.

Això la va enfortir, i li va ensenyar a sobreviure i lluitar, pels mitjans que fos, pel seu somni de dur una vida normal i feliç, sense privacions. I ho va haver de fer a càrrec de dues criatures, una de les quals tinguda en plena adolescència. Ha estat una vida de misèria i delictes per poder tirar endavant, i ara s'esforça per mostrar una aparença de normalitat i benestar que amaga tots aquests traumes del passat i més esquelets a l'armari dels que seria recomanable tenir. Perquè el problema és que les males accions dutes a terme quan són necessàries, a còpia de repetir-les se'ls va restant gravetat. Li passaria a tothom. I el passat no queda enterrat per sempre, com anirem veient a mesura que avança la sèrie.

La Georgia té una relació especialment propera amb la seva filla gran, la Ginny, una noia amb un gran talent per a la literatura i la poesia que només desitja poder tenir una vida normal, sense mudances constants, i que ha vist més coses de les que la seva mare es pensa.

Perquè aquests canvis d'escenari han estat conseqüència de les dràstiques mesures que ha pres la Georgia en diferents punts de la seva vida per sortir de situacions perilloses. Ara, per fi, la Ginny és en un lloc que li agrada molt i comença a fer amistats, però el passat, la seva condició de persona racialitzada i l'absència habitual del seu pare li provoquen un seguit de traumes que expressa d'una manera particular que tampoc vull revelar en una entrada introductòria d'una sèrie. 

Parlant del pare, en Zion Miller (Nathan Mitchell), que sí que anirà apareixent a la sèrie, és un fotògraf que va voltant pel món i que ja des de poc després de néixer la Ginny va ser a la seva vida de manera intermitent, perquè es va voler dedicar a aquesta professió bohèmia amb la seva moto i la seva càmera mentre la Georgia feia les feines que anava podent per mantenir la nena. Com a parella van durar poc, però també van ser intermitents i, en el fons i malgrat respectives relacions sentimentals amb terceres persones, no s'han acabat de desenamorar mai l'un de l'altra.

Tot i aquesta descripció que el pot fer quedar com un tarambana, a poc a poc va agafant un rol seriós i molt important per a l'equilibri de les relacions de la Ginny i la seva salut mental. I de l'Austin (Diesel La Torraca) no us en poso foto perquè, francament, és un personatge molt poc utilitzat, i no se'n pot dir gaire cosa més que el seu pare... és a la presó per motius que es revelen més endavant.

Dèiem que la Ginny desitja una vida estable i normal pròpia de la seva edat, i sembla que l'aconsegueix quan entra a l'institut de Wellsbury i hi fa amigues, un grupet que es fa dir MANG per les inicials de les seves components, que són la Max, l'Abby, la Norah i la mateixa Ginny. 

Tot i que amb el pas de les temporades les altres dues van agafant pes argumental, la millor amiga de la Ginny és, des del principi, la Maxine "Max" Baker (Sara Waisglass), una noia molt intensa i melodramàtica que no calla ni sota l'aigua, però per la qual podem arribar a sentir força afecte ben de pressa. 

La Max té un germà bessó, en Marcus (Felix Mallard), que des del principi ronda la Ginny per iniciativa pròpia i ella, tot i que a contracor, li segueix el joc. Al capdavall, és el germà de la seva amiga i tots dos, a més, són els veïns de davant dels Miller. 

Respon a l'estereotip de rebel d'institut callat i distant, en el seu cas perquè va perdre el seu millor amic per culpa d'un càncer, i des de llavors està en depressió. És un personatge amb molts problemes, però la relació que té amb la Ginny és d'allò més interessant, profunda i complexa. 

Els pares de la Max i en Marcus són encantadors, però no vull que l'entrada s'allargui infinitament i encara he de parlar d'altres personatges. La mare, l'Ellen (Jennifer Robertson), és l'única amiga que la Georgia té al poble, perquè l'arribada d'aquesta texana que fa caure la bava als homes i que té una personalitat tan extravertida no agrada al grupet de dones que remenen les cireres als actes cívics del barri, encapçalades per la Cynthia Fuller (Sabrina Grdevich, a la imatge), agent immobiliària i principal opositora de l'alcalde que esdevé, per diversos motius, el que podríem considerar la nèmesi de la Georgia al llarg de la sèrie.

I en part és perquè la Georgia no és opositora de l'alcalde Paul Randolph (Scott Porter), sinó tot el contrari, ja que s'enamora d'ell a primera vista, a la foto podem veure per què, i troba la manera d'entrar a treballar a l'ajuntament del poble, on arriba com un remolí i, amb els seus mètodes poc ortodoxos, esvalota el galliner en el bon sentit i dona més d'un cop de mà a l'Administració, on esdevé un actiu molt important malgrat la seva manca de formació acadèmica.

No sé si dir gaire més d'en Paul, perquè la relació entre tots dos evoluciona també d'una manera interessant, però aporta el component romàntic a aquesta sèrie pensada per a un públic objectiu femení, tot i que jo n'he gaudit molt i m'hi he enganxat.

No vull repassar tots els personatges, però no em puc estar de fer una menció especial a en Joe (Raymond Ablack), el propietari del restaurant Blue Farm, local que és l'ànima de la vida social del poble, almenys per als pocs adults que segueix la història.

És tossut i una mica rondinaire, però la Georgia és el seu punt feble i la consenteix, començant pel fet de contractar la Ginny perquè hi treballi a mitja jornada mentre va a l'institut, i així, entre una cosa i l'altra, es converteix en un amic fidel de la família, però també és el paio que cau bé a tothom del poble. Un secundari dels que m'agraden a mi, i que després anirà adquirint un paper força clau en el desenvolupament de la història.

Perquè la trama de la sèrie no va només de les alegries i les penes de l'institut, amb les classes, els drames amorosos, els festivals i les festes amb alcohol a casa d'algú. Ni dels embolics sentimentals i laborals dels adults. Que també. Té aquest punt telenovel·lesc que enganxa i que la fa fregar la categoria de plaer culpable. Però no. Ginny & Georgia és també la rocambolesca història d'una supervivent i una constant agitació dels nostres valors morals mentre intentem acomodar el que sentim pels personatges dins del que anem sabent d'ells. I són coses molt fumudes. Ens tempta amb una manera atractiva de mostrar uns mitjans qüestionables per a l'assoliment d'un fi indiscutiblement bo. I, és clar, també tenim secrets, girs de guió i traïcions, però també aliances. Val molt la pena, de debò. És força original.
 

 

Sèries: Monster - The Ed Gein Story

M'encanten les minisèries, perquè tenen un format digerible fàcilment quan no tens temps d'emmerdar-te amb l'enèsima sèrie llarga i que, a sobre, podria ser cancel·lada en qualsevol moment, i alhora són obres amb uns estàndards de producció molt alts, gairebé cinematogràfics.

N'hi ha una de la que ja he parlat dues vegades, perquè s'ha convertit en una antologia, i ara que ha tingut la seva tercera temporada o tercera part, toca parlar-ne.

Monster: The Ed Gein Story és el nom d'aquesta nova història, estrenada a Netflix el 3 d'octubre d'aquest 2025 i formada per 8 episodis, aquest com amb Ian Brenner com a showrunner després de col·laborar en aquesta funció a la segona temporada amb Ryan Murphy, el creador de la sèrie.

El protagonista, en aquesta ocasió, és novament un assassí en sèrie, a diferència dels germans Menéndez de la segona temporada, que utilitza uns mètodes especialment sanguinaris i unes peculiars motivacions, i que de fet va existir de veritat, com ha estat sempre a la sèrie.  

Es tracta de l'Ed Gein (Charlie Hunnam, el protagonista de Sons of Anarchy), que als anys 40 va començar a cometre assassinats i, sobretot, desenterrar dones i utilitzar diverses parts dels cadàvers, en especial la pell, per fer-ne objectes quotidians.

Reprimit sexualment amb duresa per part de la seva mare, interpretada per la Laurie Metcalf, l'Ed és un home que consideren el babau del poble, de caràcter amable i ritmes pausats, però després comet tots aquests actes inhumans que, al seu cap, no tenen res de dolent i dels quals no s'amaga especialment.

La seva obsessió amb les dones va més enllà de la roba interior femenina que es posa d'amagat, i deriva en la profanació dels cadàvers i una pell que s'arriba a posar per sobre de la seva, per motius psicològics que se'ns expliquen cap al final de la temporada.

Per la naturalesa dels seus actes, aquesta història mostra escenes molt dures i explícites, cosa que se li ha criticat, també per què se centra força, en salts endavant en el temps, en la fascinació i la influència que van exercir el personatge i la seva "obra" en directors cinematogràfics (Hitchcock amb Psicosi o Tobe Hooper amb La matança de Texas), així com també futurs assassins en sèrie. 

És una part que, sense deixar de ser interessant, he de dir que personalment en alguns moments m'ha distret una mica massa del que volia conèixer, que era la vida d'aquest famosíssim assassí estatunidenc que, curiosament, he d'admetre que no coneixia ni de nom.

Tot i que no hi ha dubte que el que fa l'Ed és absolutament execrable, Monster podem dir que l'humanitza i en mostra el vessant bondadós, a més que explora la seva malaltia mental en forma d'escenes que tant a ell com a nosaltres -o almenys és el que em va passar a mi- ens costa, de vegades, saber si pertanyen a la realitat o a la seva imaginació, i no sempre n'obtindrem al resposta de manera immediata.

En conjunt, i malgrat que sé que ha tingut unes crítiques força dolentes -en part també perquè sembla que uns quants fets històrics són totalment inventats pel bé de l'interès argumental-, a mi m'ha agradat força, i he d'aplaudir la interpretació del senyor Hunnam, que no em sorprendria que fos reconeguda, com a mínim, amb algunes nominacions quan arribi el moment. 

Com que és una sèrie antològica, no passa res si no veieu aquesta temporada, però al capdavall són només 8 episodis d'aproximadament una hora. Com a història, d'una manera o d'una altra, és fascinant. Això sí, no és apta per als excessivament aprensius. 

 

Sèries: The Perfect Couple

Tornem a les minisèries i a les cares conegudes amb la sèrie de la qual us vull parlar avui, i és que al capdavall és el format que em va millor, ara mateix, per poder gaudir d'històries senceres en poc temps, si bé no abandono el clàssic format de diverses temporades.

Aquesta vegada la premissa cridava l'atenció, és clar, perquè ja estava dissenyada per fer-ho, però el més destacat de la sèrie era el seu repartiment, ple de cares noves però encapçalat per un pes pesant o dos. 

The Perfect Couple és una minisèrie de 6 capítols es va estrenar a Netflix al setembre de 2024, i que es basa en una novel·la d'Elin Hilderbrand publicada originalment el 2018. Creada en la seva forma televisiva per Jenna Lamia, ens situa en una luxosa finca de l'illa de Nantucket, Massachusetts, als Estats Units, on l'adinerada família Winbury i els seus convidats fan el típic i tan americà sopar d'assaig del casament d'un dels fills.

Després d'endrapar, beure i ballar, tot plegat amb la idea de repetir-ho al casament, però de dia i amb una altra roba, la tragèdia altera els plans de tots plegats: hi ha hagut un assassinat, ha aparegut un cadàver a la vora de la platja que fa de límit del terreny de la propietat de la família protagonista.

Una família encapçalada per les dues cares més conegudes del repartiment, en Tag (Liev Schreiber) i la Greer Winbury (Nicole Kidman), que són una escriptora d'èxit i el seu marit, un tarambana, com anirem veient.

Ells són la parella perfecta del títol, però ben aviat veiem que tot és una façana que volen mantenir per protegir la carrera literària de la Greer. Com a totes les famílies, hi ha problemes interns que la resta del món no coneix, però els secrets i les rancúnies que hi ha entre els Winbury són d'alt nivell.

La parella que també és aparentment perfecta és la dels futurs nuvis, l'Amelia Sacks (Eve Hewson) i en Benji Winbury (Billy Howle), però la realitat és, com anirem veient, diferent. I alguna cosa activa l'instint de la matriarca, perquè mostra certa hostilitat cap a la seva futura nora, cosa que la fa enfrontar-se al seu propi fill en uns dies en què hauria de regnar la concòrdia. 

El repartiment, pel que fa a la família, el completen el fill petit dels Winbury, el tímid Will (Sam Nivola, a dalt a l'esquerra), el primogènit, el també tarambana d'en Thomas (Jack Reynor, a dalt a la dreta), i la dona d'aquest, la viperina Abby (Dakota Fanning, a baix a la dreta i l'altra cara molt coneguda de la sèrie), que està embarassada.

Els envolta gent com la Merritt Monaco (Meghann Fahy), la dama d'honor i millor amiga de la núvia, la Isabel Nallet (Isabelle Adjani), amiga de la família, la treballadora domèstica Gosia (Irina Dubova), en Shooter Dival (Ishaan Khatter), el millor amic i padrí del nuvi, o el misteriós Broderick Graham (Thomas Flanagan, vist a Sons of Anarchy). Tots plegats tenen secrets, addiccions, aventures extramatrimonials, amaguen coses de la seva vida privada o més d'un d'aquests ingredients alhora. I aquesta és la gràcia de la sèrie, en realitat. El safareig.

Perquè per la part policial la porten la inspectora Nikki Henry (Donna Lynne Champlin), de la policia de l'Estat de Massachusetts, enviada per investigar l'assassinat, i el cap del departament de policia de Nantucket, en Dan Carter (Michael Beach, vist també a Sons of Anarchy), probablement l'únic agent honrat en una autoritat local que no s'espera que faci bé la seva feina en aquest cas concret -i per això l'ajuda externa- atès el poder que els Winbury exerceixen sobre l'illa, a cop de talonari.

El problema és que, tot i que ells fan bé la seva feina, la sèrie cau en la típica estratègia de confondre l'espectador tot fent-li pensar, a cada capítol, que ja té el seu culpable, perquè mostra, mitjançant cops d'efecte i girs de guió en els moments clau, els personatges incorrent en comportament sospitosos.

Que no és dolent en si mateix, el que passa és que al final totes aquestes sèries, sobretot si són minisèries, recorren al mateix artifici, i quan ja se n'han vist algunes no és que es pugui endevinar qui és el culpable, però sí que s'arriba a un estat mental en què s'espera que sigui qualsevol dels personatges, perquè si cal el guió ens hi portarà, i es perd l'impacte de la revelació final.

Tanmateix, és una sèrie entretinguda i, com deia, el safareig és un factor important a l'hora d'enganxar-s'hi, de manera que si voleu una sèrie curta i sense complicacions, és una candidata perfectament vàlida.

 

Sèries: El joc del calamar (segona temporada)

Una de les sensacions dels darrers anys en termes de sèries de televisió, que ha transcendit el seu mitjà i ha arribat a formar part de marxandatge i ha captivat el públic fins al punt que ha estat representada fins i tot a la festa de Carnestoltes, ha estat una sèrie sud-coreana tan impactant i rodona que no necessitava continuació, o que almenys jo no veia amb gaires bons ulls per si passava allò típic que un allargament deriva en una pèrdua de qualitat.

Però el cas és que ara ens ha arribat, i com que aquest cop Netflix ens l'ha ofert amb subtítols en català, ja no hi ha cap motiu perquè nosaltres, els catalanoparlants, ens hi referim en castellà ni, últim recurs habitual, en anglès. És per això que, a partir d'ara, l'anomenaré en el nostre idioma. 

La segona temporada de El joc del calamar ha arribat quatre anys després de la primera, aquest 2025, i després d'haver gaudit d'aquells primers episodis, aquesta vegada no m'ha calgut deixar-me influir per la seva popularitat per posar-me a veure-la poc després que s'estrenés a la plataforma de streaming.

Com deia, semblaria que no donava més de si, que ja era prou rodona, i probablement era cert, però el cas és que ha arribat, han passat tres anys i escaig des que vaig escriure sobre la primera temporada -i tot i així em feia l'efecte que havia estat molt menys- i aquí em teniu, parlant de la segona.

Hom pensaria que en Gi-hun, l'afortunat supervivent de la primera edició dels jocs, aprofitaria l'enorme premi en metàl·lic per viure la resta de la seva vida tranquil, sense preocupacions de cap mena i intentant oblidar el trauma, però s'ha transformat de desgraciat perdedor en un paio traumatitzat i determinat a venjar-se dels responsables de tot plegat.

És per això que, dos anys després dels fets de la primera temporada, es posa a buscar la manera de tornar a l'illa, tot seguint els moviments del reclutador de participants, fins que acaba tornant a la misteriós territori insular amb una missió d'infiltració amb suport de l'exterior que no acaba de sortir del tot bé. 

Així que ens el tornem a trobar com a participant, l'únic estúpid que participaria dos cops en aquesta sanguinària competició, ara fent un paper de veterà que, atesos els canvis introduïts a les regles del joc i els més baixos instints humans, no serveix de gaire.

A la primera temporada ja vam veure que el drama es basa en gran part en el fet que hi ha un grapat de personatges que es caracteritzen -no tots, és clar, perquè en són centenars- de tal manera que potser no els noms, atès que són coreans i costen una mica, però sí que interioritzem les seves particulars històries, i hi simpatitzem i volem que sobrevisquin tot i saber que, per la naturalesa de la macabra competició, no serà possible en tots els casos.

No és diferent, en aquest sentit, la segona, en què, per començar, en Gi-hun es troba un amic seu, en Jung-bae (Lee Seo-hwan), i després va reunint una petita colla de personatges que es creuen la seva història i confien en la seva veterania per afrontar els diversos perills que els llancen al damunt, si bé, com s'ha dit, no sempre servirà de gaire amb els canvis que s'han implementat, el més rellevant dels quals noves proves en què el protagonista no té experiència.

N'hi ha de molt entranyables, com un home i la seva mare, una noia molt jove embarassada i alguns personatges que semblen bona gent, però que ha tingut la mala sort de contraure deutes enormes per un motiu o un altre i acceptar la proposta del reclutador de jugar a un joc que els podria salvar de la ruïna. 

Evidentment, també n'hi ha de malparits, com un raper drogoaddicte que no dubta a matar qui calgui per sobreviure, o un gurú de la criptomoneda que s'ha arruïnat i s'ha endut alguns dels altres participants amb ell. 

Però, siguin d'ànima més o menys pura, pobres desgraciats o gent que s'ha buscat acabar endeutada, al final tots són humans i prenen decisions morals més o menys qüestionables per tal de sobreviure, que és del que es tracta aquest joc, i ho veurem en una nova norma introduïda en aquesta segona edició: la possibilitat de votar, després de cada prova, si es continua o no.

Democràcia pura, que és l'acceptació de la decisió de la majoria encara que no hi estiguem d'acord, però en aquest cas amb vides en joc. Literalment. I veurem com la desesperació, l'avarícia o la por fan acte de presència i donen més d'una sorpresa. Als personatges, és clar, perquè com a espectadors sabem que la sèrie s'acabaria si el seny s'imposés i sortís el "no" al final d'alguna de les proves.

Vaig dir, a la ressenya de la primera temporada, que tot i que em semblava que la sèrie no necessitava una continuació, sí que quedaven algunes coses per respondre o per explicar millor. Doncs bé, en aquests nous episodis per fi hem sabut alguna cosa més de l'altra banda, de l'organització, i és que aviat se'ns mostra quin és el veritable objectiu del fatal càstig que reben els jugadors i jugadores que no superen les proves, així com se'ns caracteritza almenys un dels soldats, i fins i tot veiem com el líder participa personalment, ell sí infiltrat amb èxit, a la competició.

El final el desè episodi ens deixa, ara sí, totalment penjats, i la continuació és necessària, però ja se sap que al juliol tindrem el tram final de la sèrie, els episodis finals de debò, una pràctica que sembla que ha arribat també a Corea del Sud, de manera que a l'estiu ens tornarem a trobar perquè, és clar, hi voldré dir la meva.

 

 
 

Sèries: Monsters - The Lyle and Erik Menendez Story

Fa gairebé 2 anys vaig parlar del que em pensava que era una minisèrie, i potser encara es pot considerar que és així, però el cert és que s'ha convertit en una sèrie antològica, amb una història, uns personatges i uns intèrprets diferents per temporada.

Parlo de Dahmer - Monster: The Jeffrey Dahmer Story, que ara ha vist néixer una germana de durada també limitada que descriu un altre cas d'un crim real, però en una època i en una ciutat diferents. 

Monsters: The Lyle and Erik Menendez Story es va estrenar a Netflix el 19 de setembre de 2024 i té un total de 9 episodis. Com a responsables tenim novament els de l'ara considerada primera temporada, Ryan Murphy i Ian Brenner, i ja se sap que tindrem una tercera temporada amb una altra història de crims reals.

Però ara toca parlar d'aquesta, que gira al voltant de l'assassinat a sang freda del matrimoni format per la Kitty i en José Menéndez, l'any 1989, per part dels seus propis fills, un cas que ja des del principi ens mostra, com la primera temporada, la culpabilitat dels protagonistes, que no és la qüestió que cal dilucidar, però que té la gràcia en el com i el per què.

Els joves són en Lyle (Nicholas Alexander Chávez) i l'Erik (Cooper Koch), dos nanos consentits de Beverly Hills que un bon dia maten els seus pares a trets d'escopeta en una escena molt gràfica i brutal, fins al punt que intenten sortir-se'n dient que deu haver estat cosa de la Màfia, atès que el seu pare era un ric home de negocis i era plausible que tingués enemics.

Però tan freda és la manera de matar-los com la seva actitud després dels fets, tornant a la vida normal i fins i tot fent ostentació dels diners que esperen heretar, i això crida l'atenció de la policia, que s'ensuma que alguna cosa no va a l'hora. 

Tot i així, l'Erik, el més sensible de tots dos, però també qui va tenir la idea de matar els pares, acaba confessant-li l'autoria del crim al psicòleg al que tots dos germans van des que els hi van obligar per uns furts que havien comès, conscient que el secret professional l'empara.

He dit més amunt que la gràcia de la sèrie era el com i el per què, ja que el qui està clar des del principi i no és cap sorpresa, però explicada l'execució, els motius que van conduir els germans a dur-la a terme s'exposen en aquestes sessions de teràpia i, posteriorment, al judici.

Pel que els germans afirmen, i encara ara, a la vida real, des de la presó, ho fan, és que els seus pares, per dir-ho d'una manera que no espatlli la trama, no els tractaven com s'espera que uns pares tractin la seva descendència immediata, però deixem-ho en què en José (Javier Bardem, en la seva primera sèrie televisiva amb paper important i continuat) era un home tremendament autoritari i els humiliava de manera constant, i la Kitty (Chloë Sevigny) no els defensava mai, ans al contrari, preocupada només per la vida luxosa que li permetien dur els ingressos del seu marit.

L'altre personatge que val la pena esmentar és la Leslie Abramson (Ari Graynor, vista a Fringe fent de germana de l'Olivia Dunham), l'advocada de l'Erik, especialitzada en defensar criminals. Se la descriu com una dona implacable i estrictament professional, però a mesura que avança la sèrie va traspuant el que opina dels germans, si bé la commou el relat amb què justifiquen els seus actes perquè, si va ser cert, hauria de fer pensar qualsevol jurat. Parlant de "jurat", el seu enemic jurat és en Dominick Dunne (Nathan Lane), periodista especialitzat en el tema que l'odia perquè va aconseguir que la condemna del seu assassí fos baixa.

A partir d'aquí, i per no revelar res més, només em queda lloar les interpretacions de tots plegats, però especialment de l'actor que fa d'Erik, que és capaç de mostrar de manera creïble tant la sensibilitat que el va dur a confessar el crim com la fredor en què s'enroca, mentre que el seu germà, que és el gran, és més visceral i no tan intel·ligent. 

Com sol passar amb aquesta mena de sèries antològiques, podeu veure aquesta temporada sense l'anterior, o totes dues en ordre invers, però sigui com sigui jo us recomanaria que les miréssiu. Ara bé, no espereu sentir-vos bé i enamorats de l'espècie humana quan les acabeu.

Sèries: Only Murders in the Building

Hi ha sèries que veus promogudes per les plataformes d'streaming o fins i tot a les marquesines del bus i no hi pares atenció. No t'atrauen, no et criden l'atenció, i només te'n queda la simple existència. Tanmateix, que algú proposi veure-la pot canviar el seu destí, que és el que va passar a casa amb aquesta sèrie de Disney+.

I no és que no conegués els seus intèrprets, al contrari. Dos d'ells, de fet, havien coincidit en una pel·lícula, El pare de la núvia, que a mi de petit m'agradava molt, però suposo que per saturació de possibilitats d'oci i manca de temps l'al·licient no havia estat prou poderós. 

Only Murders in the Building és una creació de John Hoffman i Steve Martin que als Estats Units es distribueix a la plataforma d'streaming Hulu i que aquí ens arriba a través de Disney+. Estrenada el 2021 i amb tres temporades ja publicades, i de moment renovada per una quarta, es tracta d'una sèrie de comèdia i misteri que potser per les imatges promocionals pot semblar una poca-soltada, però que trobo que es mereix una oportunitat perquè és més interessant del que sembla.

Tot comença quan els futurs components de l'improbable trio protagonista descobreixen que són seguidors del mateix podcast de crims, i quan es produeix un assassinat a l'edifici on viuen, l'Arconia, decideixen gravar-ne un ells tres per compartir les seves investigacions extraoficials amb el públic, però es posen una condició: que sigui un podcast només sobre assassinats a l'edifici. Molt específic, oi? La sèrie no tindria gaire sentit si fos així, però el cas és que de moment n'hi ha hagut prou, de crims en aquest edifici, com perquè n'hàgim vist tres temporades.

Aquesta imatge és força representativa de les dinàmiques dels personatges, que presento aprofitant l'avinentesa: començant per l'esquerra tenim la Mabel Mora (Selena Gómez), una noia que s'està a l'apartament d'una tieta mentre l'hi reforma, i que té problemes per obrir-se a la gent i intimar-hi, de manera que l'envolta una aura misteriosa.

Al mig hi tenim l'Oliver Putnam (Martin Short), un excèntric director de teatre en hores baixes des de fa molts anys que és un addicte a les salses i que sovint fa servir referències massa concretes i personals per als que l'escolten. 

Finalment, a la dreta de tot hi tenim en Charles Haden-Savage (Steve Martin), el protagonista d'una sèrie d'èxit als anys 90 que no ha tornat a fer res més de prestigi, però que sent una gran necessitat de ser validat pels altres, cosa que l'Oliver no està disposat a fer i que provoca discussions constants entre els dos septuagenaris. En Charles també té problemes amb les relacions personals, de fet això és quelcom que es pot dir de tots tres, i els caràcters tan diferents que tenen, en el cas de la Mabel amb la gran diferència d'edat jugant-hi un paper gens menyspreable, provoquen situacions d'allò més divertides que aporten la part de comèdia a una història que altrament seria un thriller més.

Capítol rere capítol, el trio investiga, dins de les seves possibilitats i al marge de la policia, l'assassinat de la temporada que, com deia, sempre es produeix a l'Arconia, i el cert és que s'hi esforça de valent, fins al punt que en més d'una ocasió algun dels seus membres, o tots tres alhora, es posen en perill. A més, en alguns moments s'amaguen coses entre si, com per exemple detalls de la seva relació amb la víctima, i fins i tot algun d'ells pot arribar a ser sospitós d'algun dels assassinats, cosa que ho fa tot més morbós.

Com no podia ser d'una altra manera, per tal de mantenir el misteri i també el caràcter humorístic, les investigacions van fent tombs de vegades força bruscos, però fins ara els guionistes se les han empescat per sorprendre'ns amb un gir final en cada ocasió.

Only Murders in the Building té, és clar, especialment per la seva naturalesa, uns quants personatges secundaris, que majoritàriament són altres inquilins de l'edifici, però independentment d'això hi trobarem cares conegudes amb papers més petits o com a convidats especials, com per exemple Cara Delevingne, Tina Fey, Nathan Lane, Jane Lynch, Michael Rapaport, Jesse Williams, Sting, Amy Schumer, Shirley MacLaine, Matthew Broderick, James Brooks, Paul Rudd o la mateixa Meryl Streep. Poca broma.

Si us passa com a mi, que no sabríeu fer una deducció encara que us estiguessin apuntant amb un ganivet al coll, no passa res, perquè us ho passareu bé igualment. Al capdavall, a banda de la solidesa dels misteris en si, la sèrie està farcida de moments divertits, sovint absurds i tot, i uns diàlegs brillants que els seus intèrprets fan funcionar de meravella. 

De debò, si com jo heu comès l'error de descartar-la perquè no us la preníeu seriosament... no cal que us la prengueu així, perquè és una sèrie de comèdia, i una de força original. Doneu-vos una temporada, no són llargues, com tampoc ho són els capítols, per jutjar-la vosaltres mateixes i mateixos.

 

 

Sèries: Mare of Easttown

Tornem a les minisèries, perquè n'hi havia una que em va recomanar el meu cosí fa temps i, després d'una divertida confusió fonètica -n'havia imaginat el títol com a "Melodies Town"-, i sense fer-ne cap recerca, tot refiant-me del seu criteri, vaig posar a la llista de la plataforma HBO Max i allà es va quedar, per quan li arribés el moment.

I l'hi va arribar fa poc, i en ser una minisèrie no hem trigat gaire a completar-la, de manera que ha arribat també el moment de fer-ne la meva humil crítica per a la joia de la vintena de persones, vintena llarga si tinc sort, que llegirà aquesta entrada.

Mare of Easttown és, doncs, una minisèrie de 7 episodis produïda per la pròpia HBO que es va llançar el 2021 i que té com a protagonista la Kate Winslet, actriu de contrastada experiència cinematogràfica però que també havia passat per la televisió, per exemple a Mildred Pierce (2011).

Creada per Brad Ingelsby i dirigida per Craig Zobel, la sèrie té lloc al municipi d'Easttown, a Filadèlfia, una comunitat de classe treballadora i amb certa tendència als embarassos adolescents on tothom es coneix i comparteix un passat recent comú.

La història gira al voltant de la Marianne "Mare" Sheehan, inspectora sergent de la policia d'Easttown que fa 25 anys va liderar l'equip de bàsquet del seu institut en una important victòria, però que actualment no gaudeix de tanta popularitat arrel de la incapacitat per resoldre la desaparició de la filla d'una de les seves excompanyes d'equip.

La seva vida personal tampoc no han estat flors i violes: no fa gaire el seu fill gran es va suïcidar, i ara està intentant que la mare del seu net -sí, ja hem parlat de la precocitat dels embarassos al poble-, una drogoaddicta, no aconsegueixi la custòdia del nen, que viu amb la seva mare i la seva besàvia, la mare d'aquesta. Per la seva banda, com a conseqüència de la mort del seu fill es va acabar divorciant, i el seu ex, amb qui té bona relació, tot s'ha de dir, viu a la casa del darrer de la seva.

En qualsevol cas, ella s'enterra en la feina per fugir dels seus problemes personals, i al principi de la sèrie es produeix un assassinat que li permetrà encarregar-se de casos més importants que el d'un paio sospitós que volta pel barri de nit i altres coses amb les quals l'empipen els veïns més aprensius.

A partir d'aquí es desenvolupa aquest thriller criminal en què la trama consisteix a resoldre la identitat de l'assassí, i Mare of Easttown ens porta d'aquí cap allà amb pistes més òbvies o més subtils per fer que posem en marxa les nostres capacitats deductives, com correspon a aquesta mena de productes de ficció.

Per tal d'allargar-ho en la mesura justa, i sense que sigui una cosa tan exagerada com a la sèrie The Killing, la Mare anirà seguint pistes i fent-se encara més enemics en interrogar gent propera que podria tenir motius per haver comès el crim. 

Ho farà amb l'ajuda d'un inspector del comtat que li envien atès el seu fracàs anterior, en Colin Zabel (Evan Peters, vist a Dahmer, de la qual parlava fa poc), amb qui estableix una interessant relació i que és un paper que es va endur un Emmy al millor actor de repartiment en una minisèrie. 

També se'n va endur un, en aquest cas com a protagonista, la Kate Winslet, i tot i que reconec que no és una actriu de la qual hagi vist gaires obres, m'ha semblat que aquesta interpretació és excel·lent i, pel que he llegit, està considerada com una de les millors de la seva carrera. 

Trobo que transmet amb versemblança l'actitud d'una persona destrossada però que ha decidit tirar endavant pel que li queda de família (té una mare i també una altra filla, la Siobhan (Angourie Rice)) i dedicar-se en cos i ànima a la seva feina. 

A més, encara que com a persones no angloparlants probablement no ho puguem apreciar amb facilitat ni tan sols mirant la sèrie en versió original, se li va lloar la rèplica convincent de l'accent regional d'aquella zona, considerat especialment difícil, i cal tenir en compte que és britànica.

Com a thriller tampoc no podem esperar-ne res d'extremament sorprenent: sabem que ens faran pensar teories i que després ens les desmuntaran, és un fet habitual, quan se sàpiga que el culpable és algú proper però inesperat. La resolució, però, és una mica recargolada, per al meu gust.

Tampoc m'acaba d'agradar que alguns personatges tinguin subtrames que sembla que han d'anar cap a alguna banda i que al final no vagin enlloc, però en conjunt trobo que és una sèrie d'allò més recomanable, com a mínim per les interpretacions i l'ambientació realista -per exemple, s'ha volgut representar l'interior de les cases lluny de la perfecció de les revistes i amb el desordre que trobaríem un dimarts al vespre en una llar d'aquesta mena-, i el seu format limitat, de pocs episodis, és ideal per a la mena d'història que ens explica.

 

Sèries: Dahmer - Monster: The Jeffrey Dahmer Story

Un dels meus gèneres cinematogràfics preferits és el biopic, les pel·lícules que ens expliquen la vida d'una persona real, però també n'existeixen les versions en sèrie de televisió, que pel que sembla es diuen biogràfiques i prou.

La que porto avui és una sèrie de temporada única, amb 10 episodis publicats a Netflix al setembre de 2022, que m'he assabentat que al final no és única, però amb un matís: serà una sèrie antològica, de manera que cada temporada repassarà la vida d'una persona diferent.

Dahmer - Monster: The Jeffrey Dahmer Story és el nom sencer de la primera temporada del que ara haurem de conèixer com a Monster, perquè cadascuna d'elles girarà al voltant d'un assassí real.

El format antològic no li és en absolut estrany al seu creador, en Ryan Murphy (que ho és en col·laboració amb Ian Brennan), perquè després d'haver signat les mítiques  Nip/Tuck i Glee, de caire tradicional, ha estat el responsable d'American Horror Story i American Crime Story, en què també va optar per fer una història tancada en cada temporada.

A American Horror Story hi va fer diversos papers l'Evan Peters, protagonista de Dahmer i vist anteriorment també fent de Quicksilver en pel·lícules i sèries de Marvel, i aquí ens ofereix una excel·lent interpretació d'en Jeffrey Dahmer.

Un paio atractiu però de caràcter molt particular i amb problemes tant per relacionar-se amb els altres com per gestionar el rebuig, que de tant en tant s'endú a casa algun noi amb qui ha lligat, el mata i n'amaga el cadàver d'una manera o d'una altra. Aquests fets, els assassinats de 17 homes i nois amb mètodes similars, van tenir lloc a la realitat entre 1979 i 1991 a l'estat de Wisconsin, al nord dels Estats Units.

La sèrie no es recrea en aquests assassinats, en els detalls com a mínim (sí que els esmenta i veurem algun cop de martell), de manera que el públic més aprensiu no haurà de patir -i havent vist segons quines operacions de cirurgia estètica a Nip/Tuck la cosa podria haver anat d'una altra manera- per si hi ha escenes gràfiques de desmembraments. Tot i així, la calma tensa de saber que el que veiem acabarà malament, és d'allò més angoixant.

El que sí que explora, amb un ritme més aviat pausat, són aspectes que podrien haver conduït a aquests assassinats, pels quals el protagonista és detingut en el primer episodi, així que la sèrie va alternant entre les conseqüències per a l'assassí en el present argumental i flashbacks de la infantesa, l'adolescència i els primers crims comesos.

És interessant, també, com retrata la reacció del seu pare, interpretat per en Richard Jenkins, un dels meus actors preferits (Six Feet Under o Olive Kitteridge, entre moltes altres), que es pregunta si ell o la seva exdona, o tots dos, són responsables de les accions del seu fill per diferents motius raonables.

El que també fa la sèrie és criticar la inacció policial, o la negligència, que va provocar objectivament que el nombre d'assassinats fos el que va ser, malgrat els reiterats avisos de la veïna d'en Dahmer.

La Glenda Cleveland, la dona que trucava insistenment la policia farta dels sorolls i les pudors que li arribaven a través del sistema de ventilació de l'edifici que compartia amb ell, és interpretada per la Niecy Nash-Betts, que s'ha endut premis i nominacions per aquest paper, igual que l'Evan Peters.

Aquest fet posa de manifest la discriminació de la població no blanca per part dels agents de la Llei, que no els feien gaire cas i els tractaven amb condescendència, i el mateix Dahmer havia triat instal·lar-se en un barri pobre sabent que li proporcionaria més discreció per als seus crims, pràcticament tots comesos contra homes i nois negres o d'ètnies no caucàsiques.

La crítica a aquesta actitud (de fet, la sèrie comença amb l'aparició a les notícies de la brutal pallissa a en Rodney King per part de la policia de Los Angeles) no ha evitat, però, la ira dels familiars de les víctimes, que han manifestat la seva disconformitat amb la pròpia existència de la sèrie, en part perquè asseguren que no s'ha parlat amb ells ni per demanar permís ni per contrastar certs detalls, sinó que Netflix es va basar en els registres públics del cas.

A més, creuen que les produccions d'aquesta mena humanitzen i fins i tot glorifiquen els criminals, especialment si les interpretacions són aclamades. 

És una reflexió que jo també em vaig fer, sobretot després d'un episodi magnífic en què el protagonista, en comptes d'en Dahmer, és un noi negre, sord i gai, prou vulnerable davant de les injustícies. 

En qualsevol cas, trobo que malgrat la comprensible controvèrsia es tracta d'una sèrie excel·lent, amb molt bones interpretacions i una història explicada amb detall i bon gust, si bé un pèl lenta. Veurem quina és la proposta per a la futura segona temporada.

Sèries: The Undoing

Nicole Kidman, Hugh Grant i Donald Sutherland, i un tràiler que em va sortir a YouTube com a anunci i que no vaig voler saltar-me. Aquests van ser els motius pels quals -i, com dic darrerament, l'atractiu que té una minisèrie per la seva curta durada- vaig decidir que miraria aquesta nova proposta amb cares conegudíssimes i de contrastadíssima carrera a la gran pantalla. 

The Undoing, estrenada a la plataforma HBO, es basa en la novel·la de 2014 You Should Have Known, de Jean Hanff Korelitz, i la va crear per a la televisió David E. Kelley, responsable també de Big Little Lies, sèrie amb un repartiment coral on sortia, també, la Nicole Kidman, que ara ja he vist dos cops a la "petita" pantalla i, curiosament, en produccions amb el mateix responsable. Una altra curiositat és que la cançó d'entrada és una versió de la clàssica Dream a Little Dream of Me cantada per la mateixa Kidman.

Al llarg dels seus 6 episodis ens explica les conseqüències d'un brutal assassinat que té lloc al final del primer episodi, i que si n'heu vist el tràiler ja sabeu qui n'és la víctima, però si no, us aconsello que pareu de llegir ara mateix i que torneu al blog un cop hàgiu vist, com a mínim, la primera entrega de la sèrie. A banda d'aquest inevitable petit gran spoiler, la intenció és no fer-ne cap més. 

El matrimoni protagonista d'aquesta sèrie, amb tots els episodis dirigits per Susanne Bier, està format per la Grace i en Jonathan Fraser, ella una psicòloga de família rica i ell, un admirat oncòleg infantil, i viuen a l'Upper East Side de Manhattan, a Nova York. Entre les obligacions de la gent d'aquestes esferes hi ha l'organització d'esdeveniments de l'escola privada a la qual assisteixen els fills, i això és clau perquè és en la preparació d'una subhasta que la dona interpretada per la Nicole Kidman es relaciona amb les seves amigues i on coneix una mare que també s'ha apuntat a donar un cop de mà.

Es tracta de l'Elena Alves (Matilda De Angelis), jove mare d'un dels nens de l'escola i, des de fa uns mesos, també d'un nadó. 

L'Elena és atractiva i té un comportament, respecte a la Grace, que entra ben bé en el terreny del flirteig, un element que sembla que ha de ser la gràcia de la sèrie fins que, als darrers moments del primer episodi, se'ns descobreix que la dona ha aparegut morta al seu estudi, on pintava quadres.

Paral·lelament, en Jonathan ha desaparegut després de dir-li a la seva dona que se n'anava a un congrés, però aviat es descobreix que això és mentida, i la policia de seguida el considera el sospitós principal de l'assassinat. 

A ella no li fa cap gràcia que l'hagi enganyat, però està convençuda que ell no és l'assassí. Tot i així, va sabent coses d'ell que no s'esperava, com ara que fa temps que va ser acomiadat de l'hospital on en teoria treballava perquè es va descobrir que s'havia embolicat amb l'Elena, mare d'un pacient, i es passa la resta dels episodis en una muntanya russa d'emocions.

Quan en Jonathan torna i admet que l'Elena era la seva amant queda clar que havia interpretat un paper de marit i metge perfecte, i que era un mestre de l'engany i la doble vida. El seu sogre, el ric Franklin Reinhardt (Donald Sutherland) no l'ha pogut suportar mai, però es veu obligat, per amor a la seva filla, a fer servir els seus diners per proporcionar-li al gendre, en la innocència del qual no creu, la millor defensa possible.

Així, The Undoing no prova de fer-nos dubtar amb la clàssica tècnica de presentar un sospitós a cada episodi, com passava amb The Killing, sinó que la policia té molt clar que l'autor del crim és l'oncòleg. Ho té tan clar, descartant fins i tot un assassinat passional per part del cornut marit de l'Elena, en Fernando Alves (Ismael Cruz Córdova), com la Grace tot el contrari: que no ha estat en Jonathan.

Sí, li ha estat infidel durant molt de temps, amb l'Elena, ho reconeix -abans feia veure que ni tan sols la coneixia- i no hi ha res que ho suavitzi, però al seu voltant tothom o pràcticament tothom el considera de tot, excepte algú capaç de matar. Al capdavall, es dedica a salvar vides.

La resta dels pocs episodis que té aquesta sèrie gira al voltant de la preparació del judici, així com de la fluctuació dels sentiments d'ella, que passa de fer el paperot de matrimoni unit davant dels mitjans a contracor a pensar que tot plegat es pot arreglar. La muntanya russa que deia. 

També ens parla dels fills. És que ningú pensa en els nens?, que deia la senyora Lovejoy d'Els Simpson. Del fill de la difunta, en Miguel Alves (Edan Alexander), que és qui va trobar el cadàver i que havia estat pacient d'en Jonathan, no en sentim ni la veu, però en Henry Fraser (Noah Jupe) té un paper força més important. El fill del presumpte assassí ha de veure com passen a tractar-lo a l'escola, a més de l'embolic que té a casa i els sentiments contraposats que se li desperten envers el seu -fins llavors- admirat i estimat pare. 

La sèrie fa alguns tímids intents de desorientar-nos en mostrar algunes conductes sospitoses dels personatges, però en realitat no prova de fer que dubtem entre gaires opcions: en Jonathan ho ha fet o no ho ha fet. Això és el que haurem de decidir pel nostre compte fins que es produeixi el desenllaç de la història.

Sabent el que hi havia entre l'Elena i en Jonathan comprenem una mica més l'interès de la primera per la dona del seu amant, però no puc evitar desitjar que la trama entre aquestes dues dones s'hagués desenvolupat més, que s'haguessin embolicat com semblava que passaria, i això no hauria impedit explicar la resta de la història com s'ha explicat, però el destí volia que abans que passés això la jove fos assassinada amb crueltat. 

Trobo que The Undoing està bé, però no és una sèrie memorable. Certament està ben interpretada -tot i que la Nicole Kidman m'ha agradat menys que a Big Little Lies, potser perquè no m'he acabat de creure el personatge- i és interessant, a més que no intenta despistar gaire sobre el que ha passat i se centra més en els comportaments i les reaccions, però tampoc no és trencadora ni gaire sorprenent. Per passar l'estona, però, no és una mala inversió del temps.