Sèries: Squid Game

Fa pocs mesos hi havia una sèrie que estava tremendament de moda, tothom en parlava i fins i tot se'n va començar a vendre marxandatge, i encara ara les botigues de roba tenen peces inspirades o replicades en el seu microunivers.

I, com m'acostuma a passar quan es parla massa -per al meu gust- d'una sèrie (o un llibre, cas El codi Da Vinci), quan veig que és massa mainstream, dubto de l'interès que pugui suscitar en mi. Normalment descarto l'obra en qüestió i puc dormir tranquil al respecte, però en aquest cas la va salvar el fet de ser coreana, i a mi l'Extrem Orient fa molts anys que em crida l'atenció, de manera que vaig decidir mirar-la, però al meu ritme i evitant spoilers, cosa que va costar però que vaig aconseguir al 100%. 

Squid Game, títol internacional en anglès del coreà Ojing-eo Geim, és una sèrie creada, escrita i dirigida per Hwang Dong-hyuk que, per ara, ha tingut 9 episodis que han obtingut un enorme èxit a Netflix. 

La premissa, segons Hwang inspirada en part pels mangues Liar Game i Battle Royale, és tan senzilla com potencialment sucosa: 456 persones greument endeutades reben la invitació -una invitació difícil de rebutjar- de participar en una sèrie de proves que els permetran, si guanyen, endur-se una quantitat de diners astronòmica amb la qual poden eixugar els seus deutes i solucionar-se la vida de cop. De tots aquests participants n'arribem a conèixer amb certa profunditat només un grapat, que destaco a continuació:

L'indiscutible protagonista és en Seong Gi-hun (Lee Jung-jae, llegeixo que un dels actors de més èxit de Corea del Sud), un home divorciat i amb una filla que no acaba de sortir del pou i que viu amb la seva anciana mare mentre intenta pagar la manutenció de la nena amb el que tregui de les apostes a les quals és addicte, que com és natural no li surten gaire bé.

Malgrat que és un pobre desgraciat, aviat veiem com té un bon cor i les millors intencions, només que intenta solucionar els seus problemes per la via fàcil, i la que li ofereixen en aquesta ocasió sembla que ho hagi de ser.

Aquí, davant seu a la filera, tenim en Cho Sang-woo (Park Hae-soo), un conegut d'en Gi-hun que vivia al mateix barri que ell i que era admirat pel seu entorn perquè va anar a la universitat i es va convertir en un inversor d'èxit. 

El que no es va saber tant va ser que robava als seus clients, i és per això que ha acabat en aquest lloc. L'incomoda trobar-s'hi en Gi-hun, i mostra constantment una actitud freda, centrada en acomplir l'objectiu. 

Hi ha moments en què sí que se li veu certa humanitat, sobretot en la relació que desenvolupa amb el paquistanès Abdul Alí (Anupam Tripathi, a la dreta de la imatge), un jove immigrant obrer que participa en aquestes proves per poder mantenir la família, atès que el seu cap va deixar de pagar-li fa temps i la cosa va acabar ben malament. 

De caràcter innocent, bonifaci, admira en Sang-woo i tracta els altres amb respecte, i no se li veu en cap moment ni una engruna de maldat, cosa que el fa d'allò més entranyable.

Igualment entranyable és el participant número 001, el vellet que veiem al costat esquerre d'en Gi-hun a la imatge, i que té el nom d'Oh Il-nam (O Yeong-su, guanyador del Globus d'Or al millor actor secundari per aquest paper).

La fragilitat que mostra, pròpia de l'edat, i el tumor cerebral que té, fan que els altres personatges de la colla protagonista li tinguin llàstima i vagin sempre amb ell, malgrat que a la  majoria de les proves fa l'efecte que serà un llast.

Aquesta colla protagonista que esmento queda completada amb la Kang Sae-byok (HoYeon Jung, a la dreta de la imatge), desertora nord-coreana que més que per deutes necessita els diners per pagar un agent que rescati els seus pares de l'altra banda de la frontera i poder-se muntar una vida a Corea del Sud amb ells i el seu germà petit, que ara és en un orfenat.

Sempre fa cara de pomes agres, i és el personatge més desconfiat de tots, però alhora veiem que no és algú de qui s'hagi de tenir por, perquè no té males intencions.

Qui sí que en té és un gàngster, en Heo Sung-tae (Jang Deok-su), que ha adquirit el seu deute personal després d'haver robat tant als seus superiors com als seus subordinats a l'organització. 

De personalitat abusadora, sempre el veiem enrabiat o bé menyspreant els altres, i val a dir que té una presència imponent que fa que sigui un personatge amb el qual és millor no estar enemistat.

Qui li busca les pessigolles sovint, i ja veurem qui en surt més mal parat, és la Han Mi-nyeo (Kim Joo-ryoung), una presumpta estafadora que sembla que estigui tocada del bolet i a qui li agrada fer xivarri i manipular els altres.

Les relacions que s'estableixen entre els personatges de la sèrie a través de les seves interaccions en diverses circumstàncies són un dels ingredients que en mantenen l'interès, però el desenvolupament de la trama és, sens dubte, el seu punt més fort, i al primer episodi veurem per què.

Resulta que els jocs en els que participa tota aquesta gent, obligada en més o menys grau, són versions de jocs tradicionals infantils amb una característica especial: els que no guanyen, moren. Ho descobreixen durant la primera prova, el Picaparet de tota la vida, però en aquest cas els que són caçats movent-se quan no toca són afusellats. 

Els supervivents, horroritzats, es plantegen, com dicten les normes, abandonar la seva participació, cosa que és possible si ho vota la majoria, però al capdavall tots tenen la necessitat de rebre el premi -que augmenta a mesura que els participants van morint- i s'hi queden, altrament no hi hauria sèrie.  

A partir d'aquest punt té lloc una successió de jocs tradicionals en versió letal que es desenvolupa en uns dies i en què els personatges han de col·laborar, trair-se o fins i tot empènyer-se mútuament a la mort, segons el cas, per salvar la vida. I és que sigui quina sigui la dinàmica de cada equip que inevitablement es va formant, el que és evident és que al final només en pot quedar un, de guanyador, encara que vulguin deixar aquest pensament de banda i anar superant prova rere prova.

Tot plegat és d'allò més inquietant, com ho són les condicions en què s'allotgen a la gran nau amb monstruoses lliteres que els acullen, accés limitat al lavabo i una dieta espartana, tot sota la vigilància d'uns guàrdies uniformats sobre els quals no sabem -excepte en un cas- absolutament res.

Havia sentit que Squid Game era una sèrie extremament violenta. Tenint en compte que amb els anys m'he estovat -diuen que passa quan tens fills-, si a mi no m'ha semblat que n'hi hagi per a tant probablement és que no n'hi ha per a tant, però bé, sí que hi ha violència, força sang i, sobretot, violència psicològica. Perquè podem sentir empatia envers l'angoixa dels personatges en veure les seves vides constantment amenaçades, ser testimonis de la mort d'altres participants amb els que han anat creant lligams o fins i tot haver de prendre decisions que provoquen la mort dels altres, tot per salvar la pròpia vida. En aquest sentit, sí, és una sèrie molt dura.

També està molt ben rodada, escrita i dirigida, encara que és previsible pel que fa al camí aproximat que seguiran les coses des del moment que hi ha un protagonista destacat, i toca temes relacionats amb el capitalisme, la pobresa, la solidaritat, etc., però ara que es parla d'una possible segona temporada m'estimaria més que la cosa s'acabés amb el final semiobert -sí, encara que algunes coses hagin quedat sense resposta, o que s'hagi aprofundit poquíssim en els guàrdies o els espectadors dels jocs- amb què acaba aquesta per ara única temporada. Em fa por que una hipotètica segona part perdi el rumb o, com a mínim, no sigui tan impactant com aquesta. En fi, ara ja hi estic enganxat i hauré de continuar seguint-la, si és que finalment la prorroguen.