Sèries: Luke Cage (segona temporada)

Fa quatre anys i mig que vaig fer la ressenya de la primera temporada d'una de les sèries que conformaven el lloat univers Marvel televisiu, però la vida es complica, i encara que a casa mirem un capítol d'alguna sèrie cada dia, en portem unes quantes alhora i, si se n'hi sumen d'altres, la feina s'acumula.

A més, ara que Disney+ té un altre univers Marvel televisiu -connectat amb el cinematogràfic-, es pot dir que les sèries de Marvel a Netflix han passat de moda. Suposo, doncs, que aquesta entrada la llegiran dos gats en comptes dels quatre habituals, però bé, per fi he vist la segona temporada de la sèrie protagonitzada pel superheroi de Harlem i és hora que en parli, com faré amb les temporades de les altres sèries del seu particular microunivers que vagi veient a partir d'ara, encara que sigui tard. 

Luke Cage rebia la seva segona temporada el juny de 2018 (la primera es va estrenar al setembre de 2016) i representa un canvi narratiu respecte a la primera.

Ara, el protagonista és un ídol i és reconegut com a superheroi, malgrat que mira de portar una vida modesta i vol, com qualsevol persona normal, que el deixin en pau.

Això no vol dir que faci els ulls grossos quan es produeixen crims al seu barri, i com era d'esperar els delinqüents continuen fent de les seves. Aquest cop, però, estableix una aliança amb la detectiu Misty Knight, que tot i perdre el braç dret durant The Defenders, ara en té un de prostètic que l'acosta, en termes de caracterització, a la versió en paper del seu personatge, i que fa que, com a "discapacitada", tingui un estatus força alt a la comissaria, encara que també es va cimentant amb els mèrits que acumula. 

Però només això, una trama de capítols autoconclusius amb casos episòdics, no sostindria la sèrie, i aquest cop ens trobem davant d'una llarga -i lenta- disputa entre la nova "reina de Harlem", la Mariah Dillard, i l'últim membre d'un clan caigut en desgràcia per culpa de la família d'ella.

El jamaicà John "Bushmaster" McIver (Mustafa Shakir), que té la capacitat d'aguantar i recuperar-se de ferides que matarien un home normal i una superforça amb la que pot doblegar en Luke, com evidencien els seus escassos però emocionants enfrontaments.

És, doncs, un rival de la seva mida, però alhora un personatge d'allò més interessant en tractar-se, malgrat els seus mètodes extremament violents, de la víctima d'un greuge. 

L'objectiu de la seva ira és, com hem dit, la Mariah, que regna a Harlem amb una impunitat absoluta, reforçada pels passos que fa per transformar el seu imperi en un de legal. Uns passos que se'n van a fer punyetes quan la invasió d'en Bushmasters l'obliga a posar-se violenta, de resultes de la qual cosa el barri es converteix en un camp de batalla amb incomptables morts. 

Encara que aquests siguin principalment de gent de les files d'un dels dos contrincants, ni la policia ni en Luke Cage ho poden permetre, i és aquest el maldecap dels protagonistes en una temporada argumentalment complexa -en el bon sentit de la paraula- que, per desgràcia, també és l'última, i és una llàstima, perquè hauria estat molt interessant veure cap on orienta els seus esforços un protagonista pacifista malgrat els seus poders, però que al final de la temporada pren una controvertida decisió.

Aquests episodis duen a l'extrem l'acostumat ritme lent, la foscor de les escenes i l'abundància de diàlegs que caracteritzen la Marvel de Netflix en general i Luke Cage en particular. De fet, aquesta lentitud va ser una de les raons per les quals a casa vam aparcar temporalment la sèrie quan era a la meitat. 

En reprendre-la no fa gaire, però, almenys jo he gaudit amb la construcció dels personatges, la trama criminal i policial i els diàlegs, amb força frases lapidàries, que l'acosten al gènere detectivesc, no sense algunes escenes d'acció dignes dels videojocs beat'em up i un punt de trama de culebrot, tot plegat amb una banda sonora farcida de soul, jazz o hip-hop que ajuda a acabar d'ambientar aquesta història com una d'essencialment negra.