Sèries: Luke Cage (segona temporada)

Fa quatre anys i mig que vaig fer la ressenya de la primera temporada d'una de les sèries que conformaven el lloat univers Marvel televisiu, però la vida es complica, i encara que a casa mirem un capítol d'alguna sèrie cada dia, en portem unes quantes alhora i, si se n'hi sumen d'altres, la feina s'acumula.

A més, ara que Disney+ té un altre univers Marvel televisiu -connectat amb el cinematogràfic-, es pot dir que les sèries de Marvel a Netflix han passat de moda. Suposo, doncs, que aquesta entrada la llegiran dos gats en comptes dels quatre habituals, però bé, per fi he vist la segona temporada de la sèrie protagonitzada pel superheroi de Harlem i és hora que en parli, com faré amb les temporades de les altres sèries del seu particular microunivers que vagi veient a partir d'ara, encara que sigui tard. 

Luke Cage rebia la seva segona temporada el juny de 2018 (la primera es va estrenar al setembre de 2016) i representa un canvi narratiu respecte a la primera.

Ara, el protagonista és un ídol i és reconegut com a superheroi, malgrat que mira de portar una vida modesta i vol, com qualsevol persona normal, que el deixin en pau.

Això no vol dir que faci els ulls grossos quan es produeixen crims al seu barri, i com era d'esperar els delinqüents continuen fent de les seves. Aquest cop, però, estableix una aliança amb la detectiu Misty Knight, que tot i perdre el braç dret durant The Defenders, ara en té un de prostètic que l'acosta, en termes de caracterització, a la versió en paper del seu personatge, i que fa que, com a "discapacitada", tingui un estatus força alt a la comissaria, encara que també es va cimentant amb els mèrits que acumula. 

Però només això, una trama de capítols autoconclusius amb casos episòdics, no sostindria la sèrie, i aquest cop ens trobem davant d'una llarga -i lenta- disputa entre la nova "reina de Harlem", la Mariah Dillard, i l'últim membre d'un clan caigut en desgràcia per culpa de la família d'ella.

El jamaicà John "Bushmaster" McIver (Mustafa Shakir), que té la capacitat d'aguantar i recuperar-se de ferides que matarien un home normal i una superforça amb la que pot doblegar en Luke, com evidencien els seus escassos però emocionants enfrontaments.

És, doncs, un rival de la seva mida, però alhora un personatge d'allò més interessant en tractar-se, malgrat els seus mètodes extremament violents, de la víctima d'un greuge. 

L'objectiu de la seva ira és, com hem dit, la Mariah, que regna a Harlem amb una impunitat absoluta, reforçada pels passos que fa per transformar el seu imperi en un de legal. Uns passos que se'n van a fer punyetes quan la invasió d'en Bushmasters l'obliga a posar-se violenta, de resultes de la qual cosa el barri es converteix en un camp de batalla amb incomptables morts. 

Encara que aquests siguin principalment de gent de les files d'un dels dos contrincants, ni la policia ni en Luke Cage ho poden permetre, i és aquest el maldecap dels protagonistes en una temporada argumentalment complexa -en el bon sentit de la paraula- que, per desgràcia, també és l'última, i és una llàstima, perquè hauria estat molt interessant veure cap on orienta els seus esforços un protagonista pacifista malgrat els seus poders, però que al final de la temporada pren una controvertida decisió.

Aquests episodis duen a l'extrem l'acostumat ritme lent, la foscor de les escenes i l'abundància de diàlegs que caracteritzen la Marvel de Netflix en general i Luke Cage en particular. De fet, aquesta lentitud va ser una de les raons per les quals a casa vam aparcar temporalment la sèrie quan era a la meitat. 

En reprendre-la no fa gaire, però, almenys jo he gaudit amb la construcció dels personatges, la trama criminal i policial i els diàlegs, amb força frases lapidàries, que l'acosten al gènere detectivesc, no sense algunes escenes d'acció dignes dels videojocs beat'em up i un punt de trama de culebrot, tot plegat amb una banda sonora farcida de soul, jazz o hip-hop que ajuda a acabar d'ambientar aquesta història com una d'essencialment negra. 

Sèries: The Defenders

Fa molt de temps, quan es va saber que es faria una sèrie d'en Daredevil per a Netflix poc ens imaginàvem com en seria, de bona, i l'èxit que tindria. Però ja llavors es va dir que el projecte incloïa la creació d'unes altres tres sèries i que, al final, convergirien en una que uniria els seus protagonistes, encara que als còmics els membres que formen part del grup siguin uns altres.

Llavors 2017 quedava lluny i encara havíem de gaudir reposadament -o no, atès el format de publicació de Netflix- de les quatre sèries, i fins i tot hem pogut veure la segona temporada de Daredevil. Però ja ha arribat el moment, ja hem pogut veure en Matt Murdock (dos cops), la Jessica Jones, en Luke Cage i en Danny Rand (Iron Fist) en acció, i almenys a mi m'han agradat moltíssim. Què passa, doncs, amb la sèrie que els presenta i els uneix per fer front a un enemic comú?

The Defenders, creada per Douglas Petrie i Marco Ramírez, està concebuda, de fet, com una minisèrie, després de la qual els seus protagonistes continuaran sortint a les respectives sèries. No queda clar si està totalment descartada una segona temporada, però de moment és això: una minisèrie. 

8 episodis en què veiem com uns personatges que hem conegut al llarg d'aquest últim parell d'anys confluïen en topar-se amb un enemic comú, episodis que eren una prova de foc per veure si les quatre sèries, que ja hem vist que tenien un estil similar i alhora personalitats pròpies, encaixaven bé o no.

I les preocupacions que podíem tenir com a espectadors estan ben tractades al guió: els quatre superherois són molt diferents, tots tenen poders però les seves personalitats els fan tocar més de peus a terra -en Luke Cage i la Jessica Jones, que ja es coneixien- o bé adoptar el paper de justiciers i sortir a fer el Bé i enfrontar-se a perillosíssims enemics -en Daredevil i l'Iron Fist-. 

Malgrat l'escepticitat dels dos primers, tant la superforça i la invulnerabilitat davant les bales com el "radar" del cec Daredevil i el puny de l'Iron fist són, al capdavall, superpoders, i assumits tots ells, es pot assumir la naturalesa de l'enemic, les resurreccions o la filosofia de K'un-lun sense cap problema.

Un xoc de personalitats que, després d'un inici de minisèrie dedicat a reprendre les respectives històries allà on s'havien quedat o, senzillament, veure com els anava a cadascun d'ells després de tant de temps, es resol amb un sopar xinès i la topada amb la realitat: tots quatre tenen un enemic comú que, d'una manera o d'una altra, afecta les seves vides, i ja que tenen superpoders els faran servir per salvar la ciutat de Nova York. 

Aquest enemic, com ja esperàvem si havíem vist Daredevil i Iron Fist, on s'esmentava i apareixia clarament, The Hand, l'escissió de K'un-lun que buscava la immortalitat i dominar el món, i que The Defenders permet que coneguem en la seva totalitat, almenys pel que fa als Dits que la dirigeixen i que ens faltaven, cas d'en Murakami (Yukata Takeuchi) i en Sowande (Babs Olusanmokun), perquè Madame Gao (Wai Ching Ho) i en Bakuto (Ramón Rodríguez) ja els coneixia.

La seva líder és l'estrella convidada de la sèrie, la Sigourney Weaver, que fa d'Alexandra, i que és la responsable que el cadàver de cert personatge al final de la segona temporada de Daredevil desaparegués, ja que aquí reapareix ressuscitat i convertit en una arma al servei de The Hand.

The Defenders és el clímax del que s'havia estat preparant fins ara, no és estrany que es consideri un projecte similar i paral·lel als Avengers cinematogràfics, també de Marvel, tot i que en aquest cas és un producte, com les sèries que el precedeixen, amb un to més seriós, fosc, lent i realista... en la mesura del possible.

Per als fans és un autèntic plaer veure aquests personatges trobar-se, resoldre diferències i treballar junts, perquè es complementen força bé, tot i que, si se'm permet apuntar una curiositat, sembla que en Danny Rand no sigui res sense el seu puny perquè, només amb el kung-fu, no destaca gaire en comparació amb els altres, i en general no convenç gaire, cosa que es va criticar molt d'Iron Fist, que va rebre per totes bandes, una d'elles les escenes de lluita. Per sort, jo no em fixo gaire en aquestes coses i també aquella sèrie em va agradar força.

Per altra banda, una de les coses que volia veure a The Defenders era si els excel·lents personatges secundaris tindrien el seu lloc en un producte tan coral, i la resposta és que en general sí, tot i que al principi semblava que no i, de fet, alguns no pinten gaire, sobretot els de Daredevil i Jessica Jones. 

No els esmentaré tots, però destaquen la Claire Temple (Rosario Dawson), que sorprenentment no és qui presenta els personatges tot i conèixer-los tots personalment, i sobretot el que més m'interessava era veure la trobada entre la Misty Knight (Simone Missick) i la Colleen Wing (Jessica Henwick), que als còmics treballaven juntes com a Daughters of the Dragon i a la televisió han tingut orígens diferents, però he vist signes d'esperança pel que fa a una possible futura associació, i això m'encanta. 

És un dels anomenats easter eggs o secrets que es poden detectar al llarg de la sèrie, no sempre tan obvis ni tan fàcils per al públic general com jo, perquè alguns són per a autèntics experts amb bona vista. Aquí, en anglès, n'expliquen molts.

Ara cadascú continuarà el seu camí, associacions a banda, però The Defenders ha estat un experiment que considero reeixit, perquè s'ha aconseguit unir quatre sèries que, de vegades, no semblava que encaixessin gaire des del punt de vista temàtic. El to i la ubicació de totes elles, però, ha fet possible que sorgís aquesta cinquena producció sense que res semblés fora de lloc, i almenys a mi m'ha deixat molt satisfet.

Sèries: Luke Cage

Quan es va estrenar la sèrie de Daredevil a Netflix no només va esborrar el mal regust que havia deixat la pel·lícula protagonitzada per en Ben Affleck anys enrere -que hauré de repassar per veure quin és el problema que té, ja que en el meu cas recordo haver-la vist a l'època i que m'agradés-, sinó que va meravellar per la seva altíssima qualitat i va posar el llistó altíssim pel que fa a la ficció superheroica televisiva.

També va ser el principi d'un projecte que em va semblar interessant des del primer moment: continuaria amb les sèries Jessica Jones, una segona temporada de Daredevil, Luke Cage i Iron Fist, per tal de conduir a una cinquena sèrie, The Defenders, que reuniria els quatre protagonistes.

Però centrem-nos en la tercera d'aquestes sèries, que he vist fa poc. Luke Cage manté l'estil de les dues anteriors per conservar la coherència del projecte, però presenta força diferències. Per començar, el seu protagonista no ens ve de nou, ja que era un secundari recurrent a Jessica Jones. 

Ja coneixem l'actor que l'interpreta, en Mike Colter, i els poders que té el personatge: superforça i pell irrompible i per tant invulnerabilitat davant les bales, tot i que la roba que porta no comparteix aquests poders. 

Després del seu pas per Hell's Kitchen ara és al seu Harlem natal per tal de refer la seva vida, dur-la amb la màxima normalitat possible i recórrer als seus poders només en cas que sigui estrictament necessari, com és la tònica tant a Daredevil com a Jessica Jones. 

Però això no podia durar gaire, i és que al seu barri el crim, principalment organitzat, l'acaba obligant a fer alguna cosa amb els poders que té, a més de mostrar-nos un reguitzell de personatges que surten dels còmics que van veure néixer el protagonista, i que jo desconeixia perquè d'en Luke Cage no en sabia pràcticament res.

Un d'aquests personatges, el dolent principal de la temporada, és en Cornell "Cottonmouth" Stokes (l'oscaritzat Mahershala Ali), el propietari del club musical Harlem's Paradise que en realitat és un mafiós.

Té una manera de riure característica i actua sempre amb fredor, tot combinant operacions delictives amb la màscara de benefactor del barri. A diferència dels còmics, no té superforça, sinó que és un humà normal i corrent.

La seva cosina és la Mariah "Black Mariah" Dillard (Alfre Woodard, actriu que personalment no m'agrada gaire, ja que trobo que només sap fer cara de fàstic), que als còmics tenia superforça i era molt voluminosa, però que en aquesta versió televisiva té una caracterització més estàndard i simplement és una poderosa política corrupta.

El seu paper agafa rellevància cap a la meitat de la temporada i ens adonem que quan la senyora Woodard va acceptar la feina sabia el que feia.

Un altre enemic que apareix més endavant és en Willis "Diamondback" Stryker (Erik LaRay Harvey, vist a Boardwalk Empire), que tot fent ús d'armament avançat és l'únic de plantar cara en igualtat de condicions a en Luke Cage i els seus poders.

La relació entre tots dos ve de lluny, de quan eren petits, i és el que motiva en Diamondback a col·laborar amb la gent del Harlem's Paradise, a més de proporcionar-nos uns enfrontaments dignes del gènere superheroic, però sense exagerats efectes especials, com correspon al to d'aquestes sèries de Marvel a Netflix.

Però en Luke no està sol, al bàndol dels bons. Tenim com a personatge més destacat la Mercedes "Misty" Knight (Simone Missick), detectiu de la policia de Nova York amb una gran habilitat per deduir els esdeveniments relacionats amb l'escena d'un crim, però sense el braç biònic que té als còmics.

És un personatge interessantíssim, perquè no fa d'ajudant, ni de xicota, ni d'aliada ni d'enemiga al 100% en cap cas, o si més no, no ho fa durant gaire temps. Dit d'una altra manera, és una mica de tot en algun moment. És honrada i només vol que se sàpiga la veritat i seguir els procediments legals, i no és gens difícil simpatitzar amb ella.

La connexió amb les altres sèries, com ja vam veure a Jessica Jones, és la infermera Claire Temple (Rosario Dawson), que aquest cop juga un paper més important que a les altres dues sèries i que és evident que serà el punt d'unió entre els quatre superherois que protagonitzaran The Defenders.

Esmento de passada l'Hernan "Shades" Álvarez (Theo Rossi, vist a Sons of Anarchy), un dels homes d'en Cottonmouth, en Bobby Fish (Ron Cephas Jones, vist a Mr. Robot i This is Us) i en Henry "Pop" Hunter (Frankie Faison, vist a The Wire), que completen un repartiment gairebé del tot negre.

És normal, en una sèrie en què Harlem i els seus problemes econòmics són un ingredient principal que el seu creador, Cheo Hodari Coker, aprofita per a reivindicar la cultura negra -amb una deliciosa banda sonora de hip-hop i soul, amb algunes actuacions "en directe" al Harlem's Paradise i tot- i tractar temes per desgràcia tan d'actualitat com la discriminació racial per part, entre altres, de la policia.

En Luke Cage, nascut el 1972 al numero 1 de Luke Cage: Hero for Hire gràcies al guionista Archie Goodwin i els dibuixants John Romita Sr. i George Tuska, va ser el primer superheroi negre i malauradament les coses no han avançat tant com perquè es consideri un símbol innecessari.

Per a la Harlem fictícia de la sèrie, i segurament també per a la real i la comunitat negra en general, és important tenir un representant al món dels superherois que s'enfronti als dolents, negres o blancs, i que en general alliberi els oprimits dels opressors. I, sobretot, s'enfronti als prejudicis, vinguin d'on vinguin.

La sèrie, almenys la seva primera temporada, m'ha agradat més que no em pensava. Estava preparat per si el llistó tan alt de Daredevil feia que Luke Cage no lluís gaire, però no ha estat així. Combina perfectament la coherència amb les altres sèries i una personalitat pròpia que la fa excel·lir.

Sèries: Jessica Jones

Ja no sé quantes vegades ho he dit, ni quanta gent ho ha dit abans i ho dirà després, però Marvel està fent una feina increïble amb el seu Univers Cinemàtic, conegut també com a Marvel Cinematic Universe o MCU, tal com està lligant entre si pel·lícules de superherois de primer ordre i, alhora, està fent magnífiques sèries de televisió amb personatges que en principi no tenen prou popularitat com per a presentar-los en format cinematogràfic, o ja s'havia fet però amb decebedors resultats.

L'any passat tots al·lucinàvem amb la que probablement és la millor sèrie televisiva de superherois que s'ha fet mai, Daredevil, producte d'un gènere del qual no es pot escapar, però fet amb un to molt diferent, calmat i realista -tenint en compte que parlem de personatges amb poders, és clar- i apte per a públics amb gustos molt diferents, fins i tot els que alcen una cella quan els parlen dels vigilantes. Doncs bé, ja es va dir llavors, però s'està fent realitat: era la primera d'un seguit de sèries que culminaran en un nou grup de superherois, els Defenders, i la segona ha estat la que ressenyo avui.

Jessica Jones és el nom de la sèrie i també de la seva protagonista, interpretada per la Krysten Ritter (Breaking Bad, Veronica Mars...), que fa una feina excel·lent amb la seva Jessica cínica, alcohòlica, forta en tots els sentits i alhora traumatitzada per uns fets del seu passat que són essencials per a, almenys, aquesta primera temporada d'una sèrie que no se sap si tindrà segona part, però que si no en té no serà perquè no hagi agradat, sinó perquè probablement es voldrà avançar primer l'esmentat tema dels Defenders.



Netflix ho torna a fer, igual que amb Daredevil, i des del 20 de novembre de 2015 ens presenta una sèrie completa de 13 episodis de cop, que hi ha qui mira tan seguits com pot, però jo, com que sé que després em tocarà esperar molts mesos fins a la temporada següent -si és que n'hi ha-, m'estimo més dosificar-me'ls.

En fi, Jessica Jones és la història d'una antiheroïna amb superforça i guariment relativament accelerat que jo només coneixia de nom, i quan dic "coneixia" em refereixo a "em sonava". Així doncs, no sé com l'han rebut els fans acèrrims, però si ens hem de refiar de la crítica i les puntuacions d'IMDB som davant d'una altra sèrie imprescindible de Marvel.

La Jessica viu al barri de Hell's Kitchen (igual que en Daredevil, ves per on), a Nova York, i malviu en un apartament fet pols que fa servir també com a oficina per a l'agència d'investigació Alias, que porta ella sola. De fet, el personatge va ser creat pel famós guionista Brian Michael Bendis el 2001, al número 1 del còmic Alias.

Així, per dir-ho d'alguna manera es guanya la vida com a investigadora privada, i en els seus encàrrecs intenta no revelar els seus poders, però quan la treuen de polleguera no li fa res aixecar un paio uns quants pams del terra o aturar un cotxe amb una mà.

Alguns d'aquests encàrrecs li arriben de la implacable advocada Jeri Hogarth (Carrie-Anne Moss, vista a Matrix), personatge basat en el Jeryn Hogarth, advocat també però home en el cas dels còmics.

És una dona freda, amb pocs escrúpols, però precisament per això no té per costum perdre casos. A la sèrie mostra una relació d'amor-odi amb la Jessica, perquè és la seva millor agent, però alhora li fa venir més d'un maldecap.

Quan no està treballat ni bevent, la Jessica espia el propietari d'un bar, en Luke Cage (Mike Colter), un altre antiheroi de Marvel, aquest cop amb origen a l'any 1972. El seu trauma personal és la mort de la seva dona, assassinada fa un temps.

En el seu cas gaudeix de superforça i una pell indestructible, però apareix a Jessica Jones no només per a presentar-se de cara a la sèrie pròpia que aviat tindrà, sinó que esdevé un dels seus secundaris més importants.

La Patricia "Trish" Walker (Rachael Taylor) és la germana adoptiva i millor amiga de la Jessica, i és una estrella de la ràdio després d'haver estat famosa com a Patsy Walker quan era petita.

Viu en un apartament amb seguretat reforçada i s'entrena en arts marcials, però el seu paper no és pas superheroic, almenys de moment, sinó que humanitza la Jessica, tan dura i desencantada del món. És el més antic dels personatges, però, ja que als còmics va néixer el 1944, abans que la Marvel es digués Marvel.

Un altre secundari interessant, per la transformació que experimenta, és en Will Simpson (Wil Traval), un policia que entra a les vides de la Jessica i la Trish i esdevé un important aliat en la lluita contra el gran enemic a què, com no podia ser d'una altra manera, s'han d'enfrontar durant aquests 13 episodis.

És en Kilgrave (David Tennant, vist a Dr. Who, Broadchurch i el seu remake americà Gracepoint), basat en el personatge Purple Man, que va debutar al número 4 de Daredevil el 1964. Té el poder de controlar la ment de les persones i obligar-los a fer coses amb només dir-los que les facin, però com que és un poder tan discret pot fer el que li doni la gana sense que hi hagi represàlies legals contra ell, ja que les seves accions són intangibles.

Fa un temps va controlar la Jessica, de qui afirma estar enamorat, i la va obligar a fer coses que encara ara la tenen traumatitzada. En aquests capítols torna després d'haver estat teòricament neutralitzat i facilita, tal com l'inoblidable Fisk de Daredevil, un enfrontament sense efectes especials ni raigs de llum, i així la sèrie és més aviat un thriller psicològic de tensió creixent en què la superforça de la protagonista hi ajuda, però no és ni de bon tros la millor arma per a vèncer el mal en aquest cas.

Més enllà d'una història interessant, que no és poca cosa, Jessica Jones és un relat de superherois gens típic. Adoptant una mica el to de Daredevil -amb la qual per força havia de compartir estil, ja que també comparteixen microunivers-, fa ús dels poders dels personatges el mínim necessari, cosa que lliga perfectament amb la manera de ser d'uns antiherois que volen dur una vida tranquil·la i no entrar en la dinàmica de la lluita contra el mal com a activitat quotidiana.

Naturalment no és el cas d'en Kilgrave, que els empra tant com pot, però en ser invisibles fan que la sèrie es mantingui dins els límits d'un cert realisme, i penso que explica una història que probablement funcionaria també si l'únic element paranormal que hi hagués fossin els poders mentals del dolent. Un dolent molt dolent, però també amb matisos, que és el que fa que sigui carismàtic, i hi contribueix la també aplaudida interpretació del senyor Tennant.

Un altre dels elogis que ha rebut la sèrie és que -i aquí podem donar les gràcies a que sigui de Netflix, on la censura és pràcticament inexistent- tot i ser d'un personatge de Marvel hi apareguin escenes de sexe i es tractin temes tan durs i poc explorats als còmics de superherois com el transtorn per estrès posttraumàtic.

També té un to força més fosc del que estem acostumats a veure -de fet, es considera neo-noir, i certament comparteix molts elements amb el gènere detectivesc de la ficció dels anys 40 i 50 del segle XX-, amb escenes més aviat dures, força sang i morts impactants, que fan realment difícil que Disney, propietària de Marvel, n'acabi fent figuretes per als Disney Infinity o peluixos per a les seves botigues oficials.

Per als adults que gaudim alhora amb el gènere superheroic estàndard i amb productes més seriosos i "ben vistos" per part d'aquells que reneguen dels còmics, Jessica Jones és una sèrie més que recomanable.

La pregunta: és millor o pitjor que Daredevil? No sabria dir-ho, però personalment potser m'atrau més Daredevil, perquè sabia més coses del personatge, i també perquè l'estil innovador el va marcar aquella sèrie, mentre que aquesta sorprèn menys en aquest sentit. Per tant, trobo que la comparació és injusta. Per cert, si espereu una connexió entre les dues sèries... al capítol final la veureu. I no traeix l'estil de cap de les dues.