Sèries: The Defenders

Fa molt de temps, quan es va saber que es faria una sèrie d'en Daredevil per a Netflix poc ens imaginàvem com en seria, de bona, i l'èxit que tindria. Però ja llavors es va dir que el projecte incloïa la creació d'unes altres tres sèries i que, al final, convergirien en una que uniria els seus protagonistes, encara que als còmics els membres que formen part del grup siguin uns altres.

Llavors 2017 quedava lluny i encara havíem de gaudir reposadament -o no, atès el format de publicació de Netflix- de les quatre sèries, i fins i tot hem pogut veure la segona temporada de Daredevil. Però ja ha arribat el moment, ja hem pogut veure en Matt Murdock (dos cops), la Jessica Jones, en Luke Cage i en Danny Rand (Iron Fist) en acció, i almenys a mi m'han agradat moltíssim. Què passa, doncs, amb la sèrie que els presenta i els uneix per fer front a un enemic comú?

The Defenders, creada per Douglas Petrie i Marco Ramírez, està concebuda, de fet, com una minisèrie, després de la qual els seus protagonistes continuaran sortint a les respectives sèries. No queda clar si està totalment descartada una segona temporada, però de moment és això: una minisèrie. 

8 episodis en què veiem com uns personatges que hem conegut al llarg d'aquest últim parell d'anys confluïen en topar-se amb un enemic comú, episodis que eren una prova de foc per veure si les quatre sèries, que ja hem vist que tenien un estil similar i alhora personalitats pròpies, encaixaven bé o no.

I les preocupacions que podíem tenir com a espectadors estan ben tractades al guió: els quatre superherois són molt diferents, tots tenen poders però les seves personalitats els fan tocar més de peus a terra -en Luke Cage i la Jessica Jones, que ja es coneixien- o bé adoptar el paper de justiciers i sortir a fer el Bé i enfrontar-se a perillosíssims enemics -en Daredevil i l'Iron Fist-. 

Malgrat l'escepticitat dels dos primers, tant la superforça i la invulnerabilitat davant les bales com el "radar" del cec Daredevil i el puny de l'Iron fist són, al capdavall, superpoders, i assumits tots ells, es pot assumir la naturalesa de l'enemic, les resurreccions o la filosofia de K'un-lun sense cap problema.

Un xoc de personalitats que, després d'un inici de minisèrie dedicat a reprendre les respectives històries allà on s'havien quedat o, senzillament, veure com els anava a cadascun d'ells després de tant de temps, es resol amb un sopar xinès i la topada amb la realitat: tots quatre tenen un enemic comú que, d'una manera o d'una altra, afecta les seves vides, i ja que tenen superpoders els faran servir per salvar la ciutat de Nova York. 

Aquest enemic, com ja esperàvem si havíem vist Daredevil i Iron Fist, on s'esmentava i apareixia clarament, The Hand, l'escissió de K'un-lun que buscava la immortalitat i dominar el món, i que The Defenders permet que coneguem en la seva totalitat, almenys pel que fa als Dits que la dirigeixen i que ens faltaven, cas d'en Murakami (Yukata Takeuchi) i en Sowande (Babs Olusanmokun), perquè Madame Gao (Wai Ching Ho) i en Bakuto (Ramón Rodríguez) ja els coneixia.

La seva líder és l'estrella convidada de la sèrie, la Sigourney Weaver, que fa d'Alexandra, i que és la responsable que el cadàver de cert personatge al final de la segona temporada de Daredevil desaparegués, ja que aquí reapareix ressuscitat i convertit en una arma al servei de The Hand.

The Defenders és el clímax del que s'havia estat preparant fins ara, no és estrany que es consideri un projecte similar i paral·lel als Avengers cinematogràfics, també de Marvel, tot i que en aquest cas és un producte, com les sèries que el precedeixen, amb un to més seriós, fosc, lent i realista... en la mesura del possible.

Per als fans és un autèntic plaer veure aquests personatges trobar-se, resoldre diferències i treballar junts, perquè es complementen força bé, tot i que, si se'm permet apuntar una curiositat, sembla que en Danny Rand no sigui res sense el seu puny perquè, només amb el kung-fu, no destaca gaire en comparació amb els altres, i en general no convenç gaire, cosa que es va criticar molt d'Iron Fist, que va rebre per totes bandes, una d'elles les escenes de lluita. Per sort, jo no em fixo gaire en aquestes coses i també aquella sèrie em va agradar força.

Per altra banda, una de les coses que volia veure a The Defenders era si els excel·lents personatges secundaris tindrien el seu lloc en un producte tan coral, i la resposta és que en general sí, tot i que al principi semblava que no i, de fet, alguns no pinten gaire, sobretot els de Daredevil i Jessica Jones. 

No els esmentaré tots, però destaquen la Claire Temple (Rosario Dawson), que sorprenentment no és qui presenta els personatges tot i conèixer-los tots personalment, i sobretot el que més m'interessava era veure la trobada entre la Misty Knight (Simone Missick) i la Colleen Wing (Jessica Henwick), que als còmics treballaven juntes com a Daughters of the Dragon i a la televisió han tingut orígens diferents, però he vist signes d'esperança pel que fa a una possible futura associació, i això m'encanta. 

És un dels anomenats easter eggs o secrets que es poden detectar al llarg de la sèrie, no sempre tan obvis ni tan fàcils per al públic general com jo, perquè alguns són per a autèntics experts amb bona vista. Aquí, en anglès, n'expliquen molts.

Ara cadascú continuarà el seu camí, associacions a banda, però The Defenders ha estat un experiment que considero reeixit, perquè s'ha aconseguit unir quatre sèries que, de vegades, no semblava que encaixessin gaire des del punt de vista temàtic. El to i la ubicació de totes elles, però, ha fet possible que sorgís aquesta cinquena producció sense que res semblés fora de lloc, i almenys a mi m'ha deixat molt satisfet.

Sèries: Iron Fist

Després de Daredevil, Jessica Jones i Luke Cage només quedava veure una sèrie per tal de conèixer els quatre protagonistes de la producció que els uniria tots en una nova proposta de Marvel i Netflix, The Defenders, i era la que menys em cridava l'atenció.

Iron Fist, al capdavall, parla d'un personatge del qual no sabia absolutament res. En Daredevil l'he vist, per descomptat, en molts còmics. La Jessica Jones i en Luke Cage, en molt menor mesura i com a secundaris en altres còmics, també els coneixia, però d'Iron Fist no en sabia absolutament res. No és estrany, tampoc, perquè sóc lector sobretot de DC Comics i perquè, en general, estic lluny de ser un expert en la matèria.

Amb un punt de partida potser suat -però estem parlant de còmics, i si ens posem a simplificar també Luke Cage i Jessica Jones es redueixen a persones amb superforça i/o invulnerabilitat-, a Iron Fist ens expliquen la història del seu protagonista, que torna a Nova York després de 15 anys d'absència en què se'l donava per mort al mateix accident aeri en què van morir els seus pares.

En Danny Rand (Finn Jones) va sobreviure i el van acabar de criar i formar uns monjos de K'un-lun, que li van ensenyar kung-fu. Superant les proves més difícils es va convertir en l'Iron Fist, títol que li proporciona un poder místic amb què se suposa que ha de protegir la localitat secreta del Tibet.

Però en algun moment va decidir abandonar el seu deure i tornar a Nova York, on hi ha la companyia de la seva família, per reclamar allò que és seu i tornar a la seva antiga vida. En Danny és innocent, ingenu fins i tot -no tant, però, com es podria esperar d'algú que ha passat l'adolescència i part de la vida adulta lluny de la civilització occidental, incongruència que li trobo-, i alhora confia potser excessivament en les seves habilitats i els seus poders.

També confiava massa en què el rebrien amb els braços oberts els membres de la família Meachum, encapçalada per en Harold, el millor amic del seu pare, que resulta que va morir poc després de l'accident.

Ni el desequilibrat Ward (Tom Pelphrey) ni la influenciable Joy (Jessica Stroup, vista a The Following), amics d'infantesa d'en Danny, es mostren gaire contents de la seva tornada, un cop se la creuen, perquè troben que amenaça el que han estat construint a l'empresa que duia el nom dels Rand però era, al cap i a la fi, de les dues famílies.

El pare dels germans, el ja esmentat Harold (David Wenham) va morir, efectivament, de càncer, però va ressuscitar, cosa que només saben en Ward i The Hand, la malvada organització que ho va fer possible a canvi que ell, des de l'ombra, mogués els fils de l'empresa a favor dels interessos d'aquest grup que ja havia sortit a Daredevil, igual que Madame Gao (Wai Ching Ho), la seva cara visible.

És un personatge interessant pel seu caràcter explosiu i la maldat que traspuen les seves accions i la seva manera de parlar, i per a mi una de les interpretacions destacades de la sèrie.

Acabo el repàs dels personatges més importants amb la Colleen Wing (Jessica Henwick, vista a Game of Thrones), la sensei del dojo Chikara, on entrena alumnes d'arts marcials. Ella és una gran experta en la lluita, també amb la katana, i després d'unes quantes trobades de desconfiança esdevé una aliada de vàlua incalculable per al protagonista.

Val a dir que, a més d'un dels personatges més interessants de la sèrie, és considerada per molts com la revelació d'Iron Fist, i sens dubte és la meva preferida. Com a curiositat, als còmics va néixer el 1974 a la col·lecció que breument va protagonizar l'Iron Fist, Marvel Premiere, i es va fer amiga de la detectiu Misty Knight (que a la televisió veiem a Luke Cage), amb qui portava una agència d'investigació privada, i poc després crearien el duet de lluitadores contra el crim Daughters of the Dragon, nom que si hem estat atents hem sentit a la sèrie en una picada d'ullet.  

Un extra necessari: com era d'esperar, el personatge de la Claire Temple (Rosario Dawson) també apareix a Iron Fist, i és que es tracta del nexe entre els futurs companys de The Defenders, però aquí té un paper força destacat i fins i tot s'estrena com a lluitadora.

Pel que fa a l'argument, gira al voltant del destí d'en Danny com a protector de K'un-Lun i enemic jurat de The Hand, i encara que els combats, els ninges i tot plegat són ingredients típicament de pel·lícula de sèrie B -no oblidem que el personatge va néixer als còmics l'any 1974, en ple auge del cinema asiàtic d'arts marcials-, trobo que en aquesta sèrie està fet amb bon gust i narrat d'una manera que, tot i uns primers episodis de ritme més aviat lent, permet gaudir-ne sense provocar cansament, alternant escenes de reflexió, planificació, combats trepidants i construcció de relacions entre personatges.

Com que anava endarrerit amb Luke Cage no vaig veure aquesta sèrie quan es va estrenar, al març, sinó que ho he fet a l'agost, i la vaig acabar pocs dies abans que s'estrenés The Defenders. En qualsevol cas no sabia ni que havia estat destrossada per la crítica, encara que, per sort, entre els fans han sortit unes quantes veus que la defensen, i ja hi podeu sumar la meva.

Bàsicament se li retreu, a banda de partir del tòpic de l'orfe ric que torna a casa i combat el mal (vist amb els personatges d'en Batman i en Green Arrow, per exemple), que, a diferència de les altres tres sèries, que encaixaven en aquest microunivers sense deixar de tenir personalitat pròpia i destacar per algun motiu (realisme i foscor a Daredevil, estil noir a Jessica Jones i celebració de la cultura negra a Luke Cage), Iron Fist no aporta res de nou. I aquest és el problema: comparar-la amb les altres i esperar que també sigui trencadora. No cal.

Que no és tan profunda com les altres, i que per la seva naturalesa és més lleugera i fantàstica? Sí. Que si ens obliguessin a descartar una de les quatre segurament seria aquesta? També. Avorrida i amb males interpretacions, que també ho he llegit? Rotundament, no. Jo la trobo bona, i algú més ho deu haver pensat si ja està confirmada la segona temporada. Però segurament el problema és que se n'esperava massa.