Sèries: Jessica Jones (tercera temporada)

Podria començar, com tantes altres vegades, dient la lentitud i el retard amb què he consumit la majoria de temporades de sèries de Marvel de Netflix, fins al punt que ja fa temps que no són de Netflix i les he hagut de veure a Disney+, però no ho faré. Bé, en certa manera potser sí que ho he fet.

El cas és que ara toca parlar de l'última temporada d'una d'aquelles sèries, concretament de l'única protagonitzada per una dona, i sense mirar -tampoc en tinc ganes- quina és l'opinió que el públic en té, he de dir que a mi m'ha agradat força. 

La tercera temporada de Jessica Jones es va publicar a Netflix el 14 de juny de 2019, en fa gairebé 6 anys, poca broma, però si una cosa és bona és pràcticament atemporal, i jo no he tingut cap problema pel fet de veure-la ara. Per sort o per desgràcia, aquell grup de sèries no requereixen el visionat de les pel·lícules de l'Univers Cinematogràfic Marvel, ni viceversa, de manera que no per culpa de tenir-la pendent m'he hagut de perdre altres coses.

En fi, aquesta vegada, després del trauma de l'enfrontament amb la seva mare, que era la dolenta de la segona temporada, la protagonista torna a la seva feina d'investigadora privada, dificultada, això sí, pel fet que ara ja és un personatge conegut i qualsevol ús dels seus poders -recordem: superforça i curació ràpida- es mira amb lupa.

Una que pot dur la seva identitat emmascarada en secret, i que per això no s'està de res en la seva croada contra la delinqüència, és la Trish, la millor amiga / germana adoptiva de la Jessica, que després de l'operació a la que es va sotmetre a la segona temporada ha adquirit uns poders que li permeten lluitar de manera efectiva contra "el mal", però és impulsiva, el nou poder li puja al cap i cada cop actua de manera més imprudent i descontrolada en la seva nova feina de justiciera.

Com que la cosa se li escapa de les mans sovint, la Jessica s'hi ha d'enfrontar per mirar d'aturar-li els peus i fer-li entendre allò que l'oncle Ben li va ensenyar a en Peter Parker i que tantes generacions de lectors de còmics i de consumidors de productes audiovisuals de superherois tenim inculcat: un gran poder comporta una gran responsabilitat.  

La Jessica, per la seva banda, intenta dur una vida normal dedicant-se a la seva professió, i també fent els seus descansos, i lligant si s'escau, com li passa amb l'Erik Gelden (Benjamin Walker), un home que resulta que també té un superpoder, tot i que una mica molest: detecta la maldat de les persones tot manifestant un mal de cap directament proporcional al grau d'aquesta maldat. 

Esdevé un personatge secundari interessant que, tot i tenir moltes ombres i un comportament, almenys fins ara, immoral i egoista, serà un aliat de gran valor durant la trama d'aquesta última temporada, començant per ajudar a identificar la persona que apunyala la Jessica ja al primer episodi.

Per la seva banda, en aquests episodis té un paper força important la Jeri Hogarth, que ara dona feina a en Malcolm, el veí exionqui de la Jessica, i que continua mostrant una actitud implacable i mancada d'ètica en nom de la seva eficàcia professional com a advocada.

Tanmateix, una revelació sobre la seva pròpia vida fa que es mostri relativament vulnerable i que es plantegi alguns dilemes morals, si bé li resulta molt difícil lluitar contra la seva pròpia naturalesa. 

Aquests últims 13 episodis ens parlen molt d'això: de moralitat, d'ètica, però també de pèrdua, tragèdia, redempció i l'obtenció del fi per sobre dels mitjans. Trobo que és un comiat digne per a una sèrie que, com les altres de Marvel originades a la plataforma d'streaming, té un desenvolupament pausat, però cru i amb una gran construcció de personatges.

Tal com van les coses ja veiem que la cosa no acabarà bé, si més no, no del tot, i que tots els personatges implicats hauran de pagar un preu força alt per les accions que han dut a terme, tant si les circumstàncies els hi han conduït com si han actuat per egoisme, imprudència o desconeixement. 

Tornarem a veure la seva protagonista? En teoria no, però com que Marvel Studios ja ha integrat en Daredevil al seu univers, i fins i tot s'ha ressuscitat la seva sèrie a Disney+, tampoc no hem de perdre del tot l'esperança de retrobar-nos amb aquesta investigadora sarcàstica i de reduït armari. 

 

Sèries: Jessica Jones (segona temporada)

Quan es publica aquesta entrada fa gairebé 3 anys clavats que es va publicar la que repassava la primera temporada de Jessica Jones, una sèrie de Netflix dins el Marvel Cinematic Universe que seguia els passos de la revolucionària Daredevil i que més endavant s'integraria en aquest microunivers televisiu amb un crossover en forma de la sèrie The Defenders. 

He trigar força mesos en veure aquesta segona temporada, però havien passat més de dos anys respecte a la publicació de la primera, així que no tot és pas culpa de la meva dispersió i la meva reducció de temps lliure. En fi, ha arribat el moment de veure com continuen les aventures de la detectiu més escèptica i amb el fetge més fort del món dels còmics.

La ja no tan nova segona temporada de Jessica Jones s'allunya del que vam veure a la magnífica primera tongada de 13 episodis, no estilísticament, amb el neo-noir que la caracteritza i el ritme pausat que l'emparenta amb les altres sèries de Marvel a Netflix, però sí argumentalment, perquè passem d'una lluita contra poders invisibles i intangibles a una de física i brutal.

Després del poderós i carismàtic Kilgrave, l'enemic de la segona part havia d'estar a l'alçada, i alhora la trama havia d'aprofundir en els personatges, que amb prou feines ens havia presentat als primers capítols, eclipsats per l'esmentada nèmesi.

I ho fa unint les dues coses: se'ns parla amb detall de la causa dels poders de la protagonista -que ja se'ns havia dit que eren d'origen científic- amb la investigació que duu a terme sobre els laboratoris IGH on van experimentar amb ella d'adolescent, i se'ns presenta una enemiga (Janet McTeer) amb poders similars, però superiors, que adopta una actitud molt menys discreta que la Jessica.

Al mateix temps, com a subtrames relacionades amb tot això, assistim a la transformació gradual d'una Trish Walker en decadència i cada cop més decidida a esdevenir rellevant en aquest món de superherois i superheroïnes, la també decadència d'una Jeri Hogarth que rep unes notícies pèssimes, però que continuarà demostrant com n'és, de freda i implacable, o l'ascens d'un Malcolm que passa de fan servil de la protagonista a ser un ajudant inestimable.

Però trobo que les trames dels personatges secundaris no són tan interessants com per justificar l'allargassament de la temporada, que m'ha semblat especialment lenta, fins i tot tenint en compte que la Marvel de Netflix ja ho és, de pausada, i que no m'ha fet frisar per veure el següent episodi cada cop que n'he acabat un.

La meva irregularitat a l'hora de consumir-los es deu, en part, a això. La trama principal és interessant en el sentit que introdueix un nou tipus d'enemic, amb la relació prèvia que té amb la Jessica -tal com passava amb en Kilgrave-, i és un encert anar construint també els personatges secundaris. El problema és que a mi m'ha fet la sensació que totes aquestes coses bones s'explicaven allargant-les massa, com si hagués pogut ser una temporada de 8 episodis en comptes de 13.

Tanmateix, m'ha agradat veure-la, i veure patir altre cop la protagonista amb una enemiga que la posa contra les cordes, i la resignació amb què viu la seva vida, tan solitària i discreta com pot, malgrat la seva aliança temporal amb altres superherois a The Defenders, a què es va veure obligada, i malgrat que no és immune a la possibilitat d'enamorar-se, per molt que sigui una mala idea amb l'estil de vida que porta.

Veurem què passa a la tercera temporada, de la qual tenim poques pistes, més enllà del futur dels secundaris, que prenen força en un últim episodi, ara sí, trepidant.

Sèries: The Defenders

Fa molt de temps, quan es va saber que es faria una sèrie d'en Daredevil per a Netflix poc ens imaginàvem com en seria, de bona, i l'èxit que tindria. Però ja llavors es va dir que el projecte incloïa la creació d'unes altres tres sèries i que, al final, convergirien en una que uniria els seus protagonistes, encara que als còmics els membres que formen part del grup siguin uns altres.

Llavors 2017 quedava lluny i encara havíem de gaudir reposadament -o no, atès el format de publicació de Netflix- de les quatre sèries, i fins i tot hem pogut veure la segona temporada de Daredevil. Però ja ha arribat el moment, ja hem pogut veure en Matt Murdock (dos cops), la Jessica Jones, en Luke Cage i en Danny Rand (Iron Fist) en acció, i almenys a mi m'han agradat moltíssim. Què passa, doncs, amb la sèrie que els presenta i els uneix per fer front a un enemic comú?

The Defenders, creada per Douglas Petrie i Marco Ramírez, està concebuda, de fet, com una minisèrie, després de la qual els seus protagonistes continuaran sortint a les respectives sèries. No queda clar si està totalment descartada una segona temporada, però de moment és això: una minisèrie. 

8 episodis en què veiem com uns personatges que hem conegut al llarg d'aquest últim parell d'anys confluïen en topar-se amb un enemic comú, episodis que eren una prova de foc per veure si les quatre sèries, que ja hem vist que tenien un estil similar i alhora personalitats pròpies, encaixaven bé o no.

I les preocupacions que podíem tenir com a espectadors estan ben tractades al guió: els quatre superherois són molt diferents, tots tenen poders però les seves personalitats els fan tocar més de peus a terra -en Luke Cage i la Jessica Jones, que ja es coneixien- o bé adoptar el paper de justiciers i sortir a fer el Bé i enfrontar-se a perillosíssims enemics -en Daredevil i l'Iron Fist-. 

Malgrat l'escepticitat dels dos primers, tant la superforça i la invulnerabilitat davant les bales com el "radar" del cec Daredevil i el puny de l'Iron fist són, al capdavall, superpoders, i assumits tots ells, es pot assumir la naturalesa de l'enemic, les resurreccions o la filosofia de K'un-lun sense cap problema.

Un xoc de personalitats que, després d'un inici de minisèrie dedicat a reprendre les respectives històries allà on s'havien quedat o, senzillament, veure com els anava a cadascun d'ells després de tant de temps, es resol amb un sopar xinès i la topada amb la realitat: tots quatre tenen un enemic comú que, d'una manera o d'una altra, afecta les seves vides, i ja que tenen superpoders els faran servir per salvar la ciutat de Nova York. 

Aquest enemic, com ja esperàvem si havíem vist Daredevil i Iron Fist, on s'esmentava i apareixia clarament, The Hand, l'escissió de K'un-lun que buscava la immortalitat i dominar el món, i que The Defenders permet que coneguem en la seva totalitat, almenys pel que fa als Dits que la dirigeixen i que ens faltaven, cas d'en Murakami (Yukata Takeuchi) i en Sowande (Babs Olusanmokun), perquè Madame Gao (Wai Ching Ho) i en Bakuto (Ramón Rodríguez) ja els coneixia.

La seva líder és l'estrella convidada de la sèrie, la Sigourney Weaver, que fa d'Alexandra, i que és la responsable que el cadàver de cert personatge al final de la segona temporada de Daredevil desaparegués, ja que aquí reapareix ressuscitat i convertit en una arma al servei de The Hand.

The Defenders és el clímax del que s'havia estat preparant fins ara, no és estrany que es consideri un projecte similar i paral·lel als Avengers cinematogràfics, també de Marvel, tot i que en aquest cas és un producte, com les sèries que el precedeixen, amb un to més seriós, fosc, lent i realista... en la mesura del possible.

Per als fans és un autèntic plaer veure aquests personatges trobar-se, resoldre diferències i treballar junts, perquè es complementen força bé, tot i que, si se'm permet apuntar una curiositat, sembla que en Danny Rand no sigui res sense el seu puny perquè, només amb el kung-fu, no destaca gaire en comparació amb els altres, i en general no convenç gaire, cosa que es va criticar molt d'Iron Fist, que va rebre per totes bandes, una d'elles les escenes de lluita. Per sort, jo no em fixo gaire en aquestes coses i també aquella sèrie em va agradar força.

Per altra banda, una de les coses que volia veure a The Defenders era si els excel·lents personatges secundaris tindrien el seu lloc en un producte tan coral, i la resposta és que en general sí, tot i que al principi semblava que no i, de fet, alguns no pinten gaire, sobretot els de Daredevil i Jessica Jones. 

No els esmentaré tots, però destaquen la Claire Temple (Rosario Dawson), que sorprenentment no és qui presenta els personatges tot i conèixer-los tots personalment, i sobretot el que més m'interessava era veure la trobada entre la Misty Knight (Simone Missick) i la Colleen Wing (Jessica Henwick), que als còmics treballaven juntes com a Daughters of the Dragon i a la televisió han tingut orígens diferents, però he vist signes d'esperança pel que fa a una possible futura associació, i això m'encanta. 

És un dels anomenats easter eggs o secrets que es poden detectar al llarg de la sèrie, no sempre tan obvis ni tan fàcils per al públic general com jo, perquè alguns són per a autèntics experts amb bona vista. Aquí, en anglès, n'expliquen molts.

Ara cadascú continuarà el seu camí, associacions a banda, però The Defenders ha estat un experiment que considero reeixit, perquè s'ha aconseguit unir quatre sèries que, de vegades, no semblava que encaixessin gaire des del punt de vista temàtic. El to i la ubicació de totes elles, però, ha fet possible que sorgís aquesta cinquena producció sense que res semblés fora de lloc, i almenys a mi m'ha deixat molt satisfet.

Sèries: Jessica Jones

Ja no sé quantes vegades ho he dit, ni quanta gent ho ha dit abans i ho dirà després, però Marvel està fent una feina increïble amb el seu Univers Cinemàtic, conegut també com a Marvel Cinematic Universe o MCU, tal com està lligant entre si pel·lícules de superherois de primer ordre i, alhora, està fent magnífiques sèries de televisió amb personatges que en principi no tenen prou popularitat com per a presentar-los en format cinematogràfic, o ja s'havia fet però amb decebedors resultats.

L'any passat tots al·lucinàvem amb la que probablement és la millor sèrie televisiva de superherois que s'ha fet mai, Daredevil, producte d'un gènere del qual no es pot escapar, però fet amb un to molt diferent, calmat i realista -tenint en compte que parlem de personatges amb poders, és clar- i apte per a públics amb gustos molt diferents, fins i tot els que alcen una cella quan els parlen dels vigilantes. Doncs bé, ja es va dir llavors, però s'està fent realitat: era la primera d'un seguit de sèries que culminaran en un nou grup de superherois, els Defenders, i la segona ha estat la que ressenyo avui.

Jessica Jones és el nom de la sèrie i també de la seva protagonista, interpretada per la Krysten Ritter (Breaking Bad, Veronica Mars...), que fa una feina excel·lent amb la seva Jessica cínica, alcohòlica, forta en tots els sentits i alhora traumatitzada per uns fets del seu passat que són essencials per a, almenys, aquesta primera temporada d'una sèrie que no se sap si tindrà segona part, però que si no en té no serà perquè no hagi agradat, sinó perquè probablement es voldrà avançar primer l'esmentat tema dels Defenders.



Netflix ho torna a fer, igual que amb Daredevil, i des del 20 de novembre de 2015 ens presenta una sèrie completa de 13 episodis de cop, que hi ha qui mira tan seguits com pot, però jo, com que sé que després em tocarà esperar molts mesos fins a la temporada següent -si és que n'hi ha-, m'estimo més dosificar-me'ls.

En fi, Jessica Jones és la història d'una antiheroïna amb superforça i guariment relativament accelerat que jo només coneixia de nom, i quan dic "coneixia" em refereixo a "em sonava". Així doncs, no sé com l'han rebut els fans acèrrims, però si ens hem de refiar de la crítica i les puntuacions d'IMDB som davant d'una altra sèrie imprescindible de Marvel.

La Jessica viu al barri de Hell's Kitchen (igual que en Daredevil, ves per on), a Nova York, i malviu en un apartament fet pols que fa servir també com a oficina per a l'agència d'investigació Alias, que porta ella sola. De fet, el personatge va ser creat pel famós guionista Brian Michael Bendis el 2001, al número 1 del còmic Alias.

Així, per dir-ho d'alguna manera es guanya la vida com a investigadora privada, i en els seus encàrrecs intenta no revelar els seus poders, però quan la treuen de polleguera no li fa res aixecar un paio uns quants pams del terra o aturar un cotxe amb una mà.

Alguns d'aquests encàrrecs li arriben de la implacable advocada Jeri Hogarth (Carrie-Anne Moss, vista a Matrix), personatge basat en el Jeryn Hogarth, advocat també però home en el cas dels còmics.

És una dona freda, amb pocs escrúpols, però precisament per això no té per costum perdre casos. A la sèrie mostra una relació d'amor-odi amb la Jessica, perquè és la seva millor agent, però alhora li fa venir més d'un maldecap.

Quan no està treballat ni bevent, la Jessica espia el propietari d'un bar, en Luke Cage (Mike Colter), un altre antiheroi de Marvel, aquest cop amb origen a l'any 1972. El seu trauma personal és la mort de la seva dona, assassinada fa un temps.

En el seu cas gaudeix de superforça i una pell indestructible, però apareix a Jessica Jones no només per a presentar-se de cara a la sèrie pròpia que aviat tindrà, sinó que esdevé un dels seus secundaris més importants.

La Patricia "Trish" Walker (Rachael Taylor) és la germana adoptiva i millor amiga de la Jessica, i és una estrella de la ràdio després d'haver estat famosa com a Patsy Walker quan era petita.

Viu en un apartament amb seguretat reforçada i s'entrena en arts marcials, però el seu paper no és pas superheroic, almenys de moment, sinó que humanitza la Jessica, tan dura i desencantada del món. És el més antic dels personatges, però, ja que als còmics va néixer el 1944, abans que la Marvel es digués Marvel.

Un altre secundari interessant, per la transformació que experimenta, és en Will Simpson (Wil Traval), un policia que entra a les vides de la Jessica i la Trish i esdevé un important aliat en la lluita contra el gran enemic a què, com no podia ser d'una altra manera, s'han d'enfrontar durant aquests 13 episodis.

És en Kilgrave (David Tennant, vist a Dr. Who, Broadchurch i el seu remake americà Gracepoint), basat en el personatge Purple Man, que va debutar al número 4 de Daredevil el 1964. Té el poder de controlar la ment de les persones i obligar-los a fer coses amb només dir-los que les facin, però com que és un poder tan discret pot fer el que li doni la gana sense que hi hagi represàlies legals contra ell, ja que les seves accions són intangibles.

Fa un temps va controlar la Jessica, de qui afirma estar enamorat, i la va obligar a fer coses que encara ara la tenen traumatitzada. En aquests capítols torna després d'haver estat teòricament neutralitzat i facilita, tal com l'inoblidable Fisk de Daredevil, un enfrontament sense efectes especials ni raigs de llum, i així la sèrie és més aviat un thriller psicològic de tensió creixent en què la superforça de la protagonista hi ajuda, però no és ni de bon tros la millor arma per a vèncer el mal en aquest cas.

Més enllà d'una història interessant, que no és poca cosa, Jessica Jones és un relat de superherois gens típic. Adoptant una mica el to de Daredevil -amb la qual per força havia de compartir estil, ja que també comparteixen microunivers-, fa ús dels poders dels personatges el mínim necessari, cosa que lliga perfectament amb la manera de ser d'uns antiherois que volen dur una vida tranquil·la i no entrar en la dinàmica de la lluita contra el mal com a activitat quotidiana.

Naturalment no és el cas d'en Kilgrave, que els empra tant com pot, però en ser invisibles fan que la sèrie es mantingui dins els límits d'un cert realisme, i penso que explica una història que probablement funcionaria també si l'únic element paranormal que hi hagués fossin els poders mentals del dolent. Un dolent molt dolent, però també amb matisos, que és el que fa que sigui carismàtic, i hi contribueix la també aplaudida interpretació del senyor Tennant.

Un altre dels elogis que ha rebut la sèrie és que -i aquí podem donar les gràcies a que sigui de Netflix, on la censura és pràcticament inexistent- tot i ser d'un personatge de Marvel hi apareguin escenes de sexe i es tractin temes tan durs i poc explorats als còmics de superherois com el transtorn per estrès posttraumàtic.

També té un to força més fosc del que estem acostumats a veure -de fet, es considera neo-noir, i certament comparteix molts elements amb el gènere detectivesc de la ficció dels anys 40 i 50 del segle XX-, amb escenes més aviat dures, força sang i morts impactants, que fan realment difícil que Disney, propietària de Marvel, n'acabi fent figuretes per als Disney Infinity o peluixos per a les seves botigues oficials.

Per als adults que gaudim alhora amb el gènere superheroic estàndard i amb productes més seriosos i "ben vistos" per part d'aquells que reneguen dels còmics, Jessica Jones és una sèrie més que recomanable.

La pregunta: és millor o pitjor que Daredevil? No sabria dir-ho, però personalment potser m'atrau més Daredevil, perquè sabia més coses del personatge, i també perquè l'estil innovador el va marcar aquella sèrie, mentre que aquesta sorprèn menys en aquest sentit. Per tant, trobo que la comparació és injusta. Per cert, si espereu una connexió entre les dues sèries... al capítol final la veureu. I no traeix l'estil de cap de les dues.