Menú

dilluns, 18 de gener del 2016

Sèries: Jessica Jones

Ja no sé quantes vegades ho he dit, ni quanta gent ho ha dit abans i ho dirà després, però Marvel està fent una feina increïble amb el seu Univers Cinemàtic, conegut també com a Marvel Cinematic Universe o MCU, tal com està lligant entre si pel·lícules de superherois de primer ordre i, alhora, està fent magnífiques sèries de televisió amb personatges que en principi no tenen prou popularitat com per a presentar-los en format cinematogràfic, o ja s'havia fet però amb decebedors resultats.

L'any passat tots al·lucinàvem amb la que probablement és la millor sèrie televisiva de superherois que s'ha fet mai, Daredevil, producte d'un gènere del qual no es pot escapar, però fet amb un to molt diferent, calmat i realista -tenint en compte que parlem de personatges amb poders, és clar- i apte per a públics amb gustos molt diferents, fins i tot els que alcen una cella quan els parlen dels vigilantes. Doncs bé, ja es va dir llavors, però s'està fent realitat: era la primera d'un seguit de sèries que culminaran en un nou grup de superherois, els Defenders, i la segona ha estat la que ressenyo avui.


Jessica Jones és el nom de la sèrie i també de la seva protagonista, interpretada per la Krysten Ritter (Breaking Bad, Veronica Mars...), que fa una feina excel·lent amb la seva Jessica cínica, alcohòlica, forta en tots els sentits i alhora traumatitzada per uns fets del seu passat que són essencials per a, almenys, aquesta primera temporada d'una sèrie que no se sap si tindrà segona part, però que si no en té no serà perquè no hagi agradat, sinó perquè probablement es voldrà avançar primer l'esmentat tema dels Defenders.



Netflix ho torna a fer, igual que amb Daredevil, i des del 20 de novembre de 2015 ens presenta una sèrie completa de 13 episodis de cop, que hi ha qui mira tan seguits com pot, però jo, com que sé que després em tocarà esperar molts mesos fins a la temporada següent -si és que n'hi ha-, m'estimo més dosificar-me'ls.

En fi, Jessica Jones és la història d'una antiheroïna amb superforça i guariment relativament accelerat que jo només coneixia de nom, i quan dic "coneixia" em refereixo a "em sonava". Així doncs, no sé com l'han rebut els fans acèrrims, però si ens hem de refiar de la crítica i les puntuacions d'IMDB som davant d'una altra sèrie imprescindible de Marvel.


La Jessica viu al barri de Hell's Kitchen (igual que en Daredevil, ves per on), a Nova York, i malviu en un apartament fet pols que fa servir també com a oficina per a l'agència d'investigació Alias, que porta ella sola. De fet, el personatge va ser creat pel famós guionista Brian Michael Bendis el 2001, al número 1 del còmic Alias.

Així, per dir-ho d'alguna manera es guanya la vida com a investigadora privada, i en els seus encàrrecs intenta no revelar els seus poders, però quan la treuen de polleguera no li fa res aixecar un paio uns quants pams del terra o aturar un cotxe amb una mà.


Alguns d'aquests encàrrecs li arriben de la implacable advocada Jeri Hogarth (Carrie-Anne Moss, vista a Matrix), personatge basat en el Jeryn Hogarth, advocat també però home en el cas dels còmics.

És una dona freda, amb pocs escrúpols, però precisament per això no té per costum perdre casos. A la sèrie mostra una relació d'amor-odi amb la Jessica, perquè és la seva millor agent, però alhora li fa venir més d'un maldecap.


Quan no està treballat ni bevent, la Jessica espia el propietari d'un bar, en Luke Cage (Mike Colter), un altre antiheroi de Marvel, aquest cop amb origen a l'any 1972. El seu trauma personal és la mort de la seva dona, assassinada fa un temps.

En el seu cas gaudeix de superforça i una pell indestructible, però apareix a Jessica Jones no només per a presentar-se de cara a la sèrie pròpia que aviat tindrà, sinó que esdevé un dels seus secundaris més importants.


La Patricia "Trish" Walker (Rachael Taylor) és la germana adoptiva i millor amiga de la Jessica, i és una estrella de la ràdio després d'haver estat famosa com a Patsy Walker quan era petita.

Viu en un apartament amb seguretat reforçada i s'entrena en arts marcials, però el seu paper no és pas superheroic, almenys de moment, sinó que humanitza la Jessica, tan dura i desencantada del món. És el més antic dels personatges, però, ja que als còmics va néixer el 1944, abans que la Marvel es digués Marvel.


Un altre secundari interessant, per la transformació que experimenta, és en Will Simpson (Wil Traval), un policia que entra a les vides de la Jessica i la Trish i esdevé un important aliat en la lluita contra el gran enemic a què, com no podia ser d'una altra manera, s'han d'enfrontar durant aquests 13 episodis.


És en Kilgrave (David Tennant, vist a Dr. Who, Broadchurch i el seu remake americà Gracepoint), basat en el personatge Purple Man, que va debutar al número 4 de Daredevil el 1964. Té el poder de controlar la ment de les persones i obligar-los a fer coses amb només dir-los que les facin, però com que és un poder tan discret pot fer el que li doni la gana sense que hi hagi represàlies legals contra ell, ja que les seves accions són intangibles.

Fa un temps va controlar la Jessica, de qui afirma estar enamorat, i la va obligar a fer coses que encara ara la tenen traumatitzada. En aquests capítols torna després d'haver estat teòricament neutralitzat i facilita, tal com l'inoblidable Fisk de Daredevil, un enfrontament sense efectes especials ni raigs de llum, i així la sèrie és més aviat un thriller psicològic de tensió creixent en què la superforça de la protagonista hi ajuda, però no és ni de bon tros la millor arma per a vèncer el mal en aquest cas.


Més enllà d'una història interessant, que no és poca cosa, Jessica Jones és un relat de superherois gens típic. Adoptant una mica el to de Daredevil -amb la qual per força havia de compartir estil, ja que també comparteixen microunivers-, fa ús dels poders dels personatges el mínim necessari, cosa que lliga perfectament amb la manera de ser d'uns antiherois que volen dur una vida tranquil·la i no entrar en la dinàmica de la lluita contra el mal com a activitat quotidiana.

Naturalment no és el cas d'en Kilgrave, que els empra tant com pot, però en ser invisibles fan que la sèrie es mantingui dins els límits d'un cert realisme, i penso que explica una història que probablement funcionaria també si l'únic element paranormal que hi hagués fossin els poders mentals del dolent. Un dolent molt dolent, però també amb matisos, que és el que fa que sigui carismàtic, i hi contribueix la també aplaudida interpretació del senyor Tennant.


Un altre dels elogis que ha rebut la sèrie és que -i aquí podem donar les gràcies a que sigui de Netflix, on la censura és pràcticament inexistent- tot i ser d'un personatge de Marvel hi apareguin escenes de sexe i es tractin temes tan durs i poc explorats als còmics de superherois com el transtorn per estrès posttraumàtic.

També té un to força més fosc del que estem acostumats a veure -de fet, es considera neo-noir, i certament comparteix molts elements amb el gènere detectivesc de la ficció dels anys 40 i 50 del segle XX-, amb escenes més aviat dures, força sang i morts impactants, que fan realment difícil que Disney, propietària de Marvel, n'acabi fent figuretes per als Disney Infinity o peluixos per a les seves botigues oficials.

Per als adults que gaudim alhora amb el gènere superheroic estàndard i amb productes més seriosos i "ben vistos" per part d'aquells que reneguen dels còmics, Jessica Jones és una sèrie més que recomanable.

La pregunta: és millor o pitjor que Daredevil? No sabria dir-ho, però personalment potser m'atrau més Daredevil, perquè sabia més coses del personatge, i també perquè l'estil innovador el va marcar aquella sèrie, mentre que aquesta sorprèn menys en aquest sentit. Per tant, trobo que la comparació és injusta. Per cert, si espereu una connexió entre les dues sèries... al capítol final la veureu. I no traeix l'estil de cap de les dues. 

 


 
 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Potser també t'interessa...

Related Posts with Thumbnails