Sèries: Daredevil

En aquests moments del partit suposo que queda poca gent mínimament aficionada als còmics o als universos de ficció que s'hi generen que no conegui l'Univers Cinemàtic Marvel, un conjunt de productes audiovisuals interconnectats en un grau major o menor i que està donant com a fruits meravelles com les pel·lícules de superherois dels darrers anys, en general al voltant dels Avengers però amb excel·lents resultats també a la televisió. 

Després dels que ja vaig repassar, que són Marvel's Agents of S.H.I.E.L.D. i Marvel's Agent Carter, la tercera sèrie en arribar ha estat Daredevil, aquest cop no a l'ABC sinó a Netflix, amb els 13 episodis distribuïts de cop i un criteri més permissiu amb el vocabulari (hi sentirem "shit" a tot estirar, però) i la violència, que ha gaudit d'una aprovació entusiasta i unànime per part de crítica i públic des del principi. 

Val a dir que el llistó de les adaptacions d'imatge real del personatge no estava gaire amunt. No en tinc un record especialment dolent -encara que jo sempre em miro les pel·lícules de còmics amb molt bons ulls i tinc el meu criteri personal, mentre que la majoria d'espectadors està formada per gent que sembla que entri al cinema amb ganes de trobar defectes a les pel·lícules-, però es considera que la protagontizada el 2003 per en Ben Affleck (el Batman actual) és una de les pitjors adaptacions cinematogràfiques d'una sèrie de còmics. 

Per tant, suposo que no era exageradament difícil fer-ho millor, però a sobre s'ha presentat un producte excel·lent, només cal veure'n les notes mitjanes a IMDB o, encara més recomanable, visionar els 13 episodis de la primera temporada per tal d'arribar a la conclusió que, com a mínim, el Daredevil televisiu és un dels millors productes basats en còmics que s'han fet mai. Compte. 

La història o la premissa d'en Daredevil ja la coneixem i roman intacta: en Matt Murdock (Charlie Cox, vist a Boardwalk Empire) és un advocat invident per culpa d'un accident que, de retop, li va proporcionar un brutal augment dels seus altres sentits, cosa que complementada amb un rigorós entrenament el converteix en un superheroi de ple dret, sense res a envejar als altres, ni tan sols el sentit de la vista, que compensa amb els altres, com ja he dit potenciats per l'accident. 

Però oblidem les coloraines i els combats hollywoodians, perquè no és això el que ens espera a Daredevil. A The Flash, que fa poc vaig considerar que era probablement la millor sèrie televisiva de superherois i que ara empata amb aquesta, la intenció és una altra. Daredevil és una mena de Batman Begins però en televisió, i si us va agradar l'estil de la primera part de la trilogia del Batman de Christopher Nolan us agradarà aquesta sèrie, que s'hi assembla en més d'un aspecte.

Per exemple, en el to fosc, tant en el sentit figurat com en la fotografia. A Daredevil gairebé tot passa de nit, en carrerons foscos, al capdavall el superheroi és cec i els criteris pels quals es guia són igual de vàlids quan hi ha sol i quan no n'hi ha.

O en el fet que al principi cometi errors, sigui vulnerable i triguem moltíssim a veure-li l'uniforme pel qual el coneixem -i, a sobre, quan el veiem no podem evitar pensar en el d'en Batman-, de manera que durant gairebé tota la temporada en fa servir un de més senzill que sabem que és provisional però amb el qual l'acabem identificant sense adonar-nos-en. 

També és cert que es tracta d'un personatge seriós, taciturn, torturat per dins i amb dubtes sobre el que fa, al qual només se li il·lumina la cara en ocasions comptades, com ara quan és amb el seu amic i company de bufet Foggy Nelson (Elden Henson), el contrapunt humorístic de la sèrie, i tot i així amb més moments dramàtics que de comèdia, perquè es tracta d'una sèrie on el drama pesa molt més que l'humor, a diferència del que acostuma a passar amb els superherois. 

En Foggy, però, no és l'únic que li arrenca un somriure: la infermera Claire Temple (Rosario Dawson, una de les cares més conegudes del repartiment), de paper secundari però que tornarà a la segona temporada, li guareix les ferides que es fa a la seva feina nocturna i li guarda el secret que fora d'ella, almenys quan comença la sèrie, no coneix ningú més. I entre ells hi ha un estira i arronsa romàntic força interessant, també.

Tanmateix esdevé un triangle -i amb un altre angle format per en Foggy Nelson podríem parlar de quadrangle o quadrilàter- si hi afegim la Karen Page (Deborah Ann Woll, vista a True Blood), la secretària d'una empresa que li ha volgut encolomar un assassinat i que passa a ser la secretària del modest bufet d'advocats Nelson & Murdock, a més de ficar-se en diversos problemes a causa de la seva imprudència i la seva ànsia per a descobrir la veritat. 

  

Normalment ho fa acompanyada pel veterà periodista -i vell conegut dels fans de Marvel- Ben Urich (Vondie Curtis-Hall), l'última gran història signada del qual, precisament, havia estat sobre Union Allied, la companyia on treballava la Karen. 

Uns personatges interessants i sòlids que, evidentment, s'havien d'enfrontar als que pertanyen al bàndol dels criminals que ofeguen el barri de Hell's Kitchen, a Nova York, escenari de les aventures d'en Daredevil des que se'n van estrenar els còmics el 1964. 

I un dels enemics clàssics del personatge és en Wilson Fisk (o Kingpin), aquí interpretat per un Vincent D'Onofrio en estat de gràcia, físicament canviat gràcies al cap totalment pelat i l'absència de pèl a la cara, que ha estat el que més m'ha agradat de la sèrie.

El seu home de negocis implacable és un home intel·ligent, calculador i aparentment calmat i fins i tot tímid, amb una to de veu baix i rogallós, però precisament per això quan cedeix als atacs de ràbia fa encara més por. En aquesta temporada veiem també el seu vessant humà, perquè viu una història d'amor amb la Vanessa Marianna (Ayelet Zurer) però també perquè els seus crims i les seves males accions neixen del seu honest -tot i que deformat- convenciment que està salvant la ciutat. Si cal, comprant policies, advocats i jutges, o decapitant gent, però amb la millor intenció del món.

He dit abans que no era una sèrie de superherois plantejada amb un estil hollywoodià. A veure, no cal que ens pensem que es tracta de cinema independent, tampoc, perquè hi ha efectes especials i escenes de lluita molt espectaculars dins d'una intenció realista i amb molts moments en què la lluita no és física, sinó dialèctica i també legal, però està tot tan ben fet i amb tant de gust -fins i tot l'origen dels poders del protagonista és una qüestió sobre la qual es passa de puntetes i el funcionament dels seus sentits amplificats es presenta d'una manera allunyada de les típiques imatges de sònar a què estàvem acostumats també els que hem llegit molt pocs còmics d'en Daredevil- que estic convençut que pot agradar igualment al públic que defuig els productes d'aquest gènere. 

A més, tot i que hi ha un parell de petitíssimes referències als Avengers, és l'obra que té menys connexions amb l'Univers Cinemàtic Marvel, per tant és més per a tots els públics i se'n pot gaudir d'una manera totalment independent.

Les interpretacions són, en general, convincents, tot i que s'ha criticat per exemple la d'en Foggy, i personalment he de dir que de vegades en Charlie Cox em fa pensar que està forçant el seu accent nord-americà (ell és londinenc) i que no vocalitza quan parla ràpid, però no en tinc grans queixes, i sí lloances sobretot, com he dit abans, per a en Vincent D'Onofrio, conegut per exemple per les seves 10 temporades encapçalant Law & Order. 

Defensa els seus propis interessos com a home de negocis, naturalment, però a Daredevil veiem altres criminals interessants, com en James Wesley (Toby Leonard Moore), mà dreta d'en Fisk, la xinesa Madame Gao (Wai Ching Ho) o el comptable Leland Owlsley (Bob Gunton). 

Llevat d'en Fisk, que a més d'un aspecte imponent té una força gairebé sobrehumana, els altres són criminals poderosos però en el sentit econòmic, lluny dels colors i els poders d'altres dolents de còmic. Potser d'aquests ens en trobarem a la segona temporada, però la primera de Daredevil és una obra mestra de ritme i to perfectes que no s'hauria de perdre ningú.

Ah, i heu vist que al tràiler se'l considera el primer Defender, oi? Això és perquè formarà equip amb altres superherois que en els propers anys també aniran protagonitzant sèries individuals, i que són concretament la Jessica Jones, en Luke Cage i l'Iron Fist. Paciència.