Sèries: Boardwalk Empire

El més habitual quan ressenyo una sèrie és que ho faci quan ja ha acabat, però també n'hi ha alguna sobre la qual escric temporada a temporada. En alguns casos, els menys nombrosos, m'hi poso quan ja n'he vist unes quantes, i és això el que passa amb la d'avui.

Boardwalk Empire és una sèrie que miro des del primer dia, i és que el seu creador era en Terence Winter, un dels guionistes i productors executius de The Sopranos, l'episodi pilot el dirigia el llegendari director cinematogràfic Martin Scorsese (que des de llavors fa tasques de supervisió com a productor executiu) i el seu protagonista era el gran Steve Buscemi, l'enèsim actor de cinema que provava sort en una sèrie de gran pressupost per a la televisió, decisió que s'ha demostrat que multiplica la popularitat de tots aquells que segueixen aquest camí. De fet, el senyor Buscemi ja havia sortit durant tota una temporada de The Sopranos.

El tema, evidentment, també m'atreia profundament: basada en el llibre Boardwalk Empire: The Birth, High Times, and Corruption of Atlantic City, de Nelson Johnson, segueix el personatge de l'Enoch "Nucky" Thompson, basat en el personatge històric Enoch L. Johnson. 

No és que hagués sentit ni llegit aquest nom abans de saber que s'estava preparant la sèrie, però el que a mi em feia gràcia era l'ambientació: els anys 20 del segle passat, l'era de la Prohibició de l'alcohol i la corrupció a tots els nivells que podríem considerar argumentalment similar a l'esmentada The Sopranos. Ho tenia tot per a agradar-me i així ha estat, i no crec que hagi abaixat el nivell en cap de les 4 temporades que se n'han emès des que es va estrenar el 2010 a la prestigiosa cadena HBO.

Boardwalk Empire us semblarà una delícia si us agraden les produccions d'època i especialment la dècada dels bojos anys 20, amb la seva música, el seu vestuari i tot allò que la caracteritzava. Jo, evidentment, no la vaig viure, però amb l'experiència dels responsables de la sèrie podem estar segurs que la retraten amb tanta fidelitat com és possible.

No puc dir gaire cosa més sobre l'argument de la sèrie, perquè està molt basada en el seu gran nombre de personatges principals i secundaris (tot i que no hi ha dubte que el protagonista és el que és) i la història d'aquestes persones és la de Boardwalk Empire, de manera que passem a veure els més importants, que en són molts encara que vulgui cenyir-me als essencials.

Comencem naturalment pel protagonista, l'Enoch "Nucky" Thompson (Steve Buscemi), a l'inici de la sèrie el tresorer del Comtat d'Atlantic, que de cara a la galeria és un home seriós i responsable però que en el fons és el paio que ho controla gairebé tot a la ciutat d'Atlantic City. La Prohibició de l'alcohol, o la Llei Volstead com es coneixia popularment, li interessa perquè allò que és il·legal es pot vendre més car i amb més profit econòmic.

És dolent, és clar, però no és un dolent dels que fan por. Fins i tot quan no és davant del públic, és a dir quan actua com el "mafiós" que és en realitat (entre cometes perquè la Màfia és la italiana), es mostra molt fred, calmat, amb un to de veu suau i moderat, i difícilment el veurem perdre els papers. 

L'única debilitat que té és el seu passat tràgic, i no hi ha dubte que malgrat que és un faldiller empedreït el que més desitja és formar una família, amb dona i fills. 

No és el seu fill, però com si ho fos (és una mena de pupil): en Jimmy Darmody (Michael Pitt, vist al remake nord-americà de Funny Games) acaba de tornar de la I Guerra Mundial i és un veterà ferit que comença a treballar pel seu protector, però que aviat s'impacienta i vol ascendir més ràpid en l'escala social, en altres paraules esdevenir més important i guanyar més diners. És casat amb la dolça Angela Darmody (Aleksa Palladino), que li dóna un fill, en Tommy.

En Nucky, dèiem, no és el seu pare. Ho és el Comodor Louis Kaestner (Dabney Coleman), el mentor d'en Nucky i predecessor en el càrrec, que va violar la Gillian Darmody (Gretchen Mol) i la va convertir en mare als 13 anys. Transtornada per aquells esdeveniments, no es pot dir que la Gillian s'hagi desenvolupat com una persona normal, ni tampoc que mantingui amb el seu fill una relació normal mare-fill.

Entre les moltes "bones obres" que fa en Nucky en la seva faceta pública hi ha l'ajuda a la pobra vídua irlandesa Margaret Schroeder (Kelly MacDonald, vista entre molts altres llocs a Harry Potter i les Relíquies de la Mort - Part 2 i posant la veu de la protagonista de Brave), que al cap de poc, i disculpeu el petit spoiler, esdevé la seva amant. 

La relació entre aquests dos personatges és d'allò més interessant (és per això que m'he permès avançar esdeveniments), perquè ella es troba atrapada entre la necessitat de tirar endavant els seus dos fills petits i la certesa que el seu protector i amant és un delinqüent. De fet, el va conèixer en una xerrada que ell havia fet davant d'una associació de dones puritanes, el molt hipòcrita. És difícil saber fins a quin punt s'estimen o s'odien, i ella arribarà un moment que no s'estarà de dir el que pensa, però s'aporten mútuament coses a les que cap dels dos no vol renunciar.

Una altra debilitat d'en Nucky Thompson (en realitat la mateixa, perquè no deixa de ser amor) és el seu germà petit, l'Eli Thompson (Shea Whigham), amb qui comparteix una infantesa miserable i que comença la sèrie com a xèrif del Comtat d'Atlantic, evidentment a la nòmina del seu germà i per tant corrupte.

El problema és que l'Eli enveja l'èxit d'en Nucky, no s'esforça gaire en dissimular-ho i a més no és tan espavilat com ell, de manera que sovint li han de treure les castanyes del foc per culpa de les seves contínues relliscades.

A partir de la segona temporada coneixem l'Owen Sleater (Charlie Cox), membre de l'IRA que immigra des d'Irlanda per tal de formar part de l'organització d'en Nucky. Un noi macot, expert en explosius, que estableix una molt bona relació especialment amb la Margaret.

Acabem el repàs del cercle proper d'en Nucky amb l'entranyable Eddie Kessler (Anthony Laciura), un homenet alemany que és el fidel assistent i xofer del protagonista. Es nota que no és una fidelitat fingida, i és una mena de barreja entre pare i millor amic, una mica com l'Alfred d'en Batman, però sovint desespera el seu amo amb el seu excés de zel, més aviat com una mare preocupada però pesada.

En Richard Harrow (Jack Huston) no és del cercle d'en Nucky, però sí del d'en Jimmy (és el seu millor amic). Amb un aspecte característic per la mitja màscara que tapa l'horrible desfiguració de la seva cara per culpa de la guerra, és un expert francotirador que malgrat les seves habilitats ens resulta d'allò més entranyable.

És més aviat tímid, parla poc i fa la seva feina amb gran precisió, però també té un costat molt humà i agraeix sincerament, i més enllà del que se li podria exigir, l'amistat que li ofereixen tant en Jimmy com la seva dona. És, des que el vaig veure per primera vegada, el meu personatge preferit.

Immediatament en la meva llista de preferències trobem l'Albert "Chalky" White (Michael Kenneth Williams, vist a The Wire), el líder de la comunitat negra d'Atlantic City, un home analfabet que ha ascendit tant com ha pogut, però que sempre queda per sota dels blancs, amb qui a desgrat d'ell ha de negociar contínuament i acceptar-ne les engrunes.

La cicatriu que cobreix el rostre de l'actor és real, i ajuda a donar-li un aspecte temible, que agreuja amb les seves expressions facials i una veu rogallosa, a més d'un temperament explosiu. 

En Nucky Thompson s'ha d'enfrontar als problemes de la seva pròpia ciutat, però també els de fora, perquè en les trames de contraban d'alcohol i drogues de l'est (i el centre) dels Estats Units hi ha altres ciutats i grups implicats. A Chicago, per exemple, hi ha en John Torrio (Greg Antonacci, vist a The Sopranos), i un dels seus subordinats, un tal Al Capone (Stephen Graham, a l'esquerra), amb aspiracions de liderar la màfia de la Ciutat del Vent que, com sabem perquè és un personatge històric ben conegut —a la sèrie n'hi ha uns quants, barrejats amb els ficticis, i recomano que no consulteu la biografia de cap d'ells per tal d'evitar els spoilers sobre la seva mort—, es faran realitat en algun moment.

A Nova York hi ha l'Arnold Rothstein (Michael Stuhlbarg, a la dreta) al capdamunt d'una de les famílies mafioses de la ciutat, i el seu subordinat Charles "Lucky" Luciano (Vincent Piazza), d'origen sicilià i que també esdevindria un dels personatges més coneguts de la història real de la Màfia.

A banda de tots aquests personatges amb què, d'acord amb les dinàmiques del crim organitzat, el protagonista ha de tractar de vegades com a associat i d'altres com a enemic —alternant-se les funcions sempre per motius de negocis, mai personals—, també s'ha de preocupar de la part no corrupta de l'Administració, personalitzada en aquest cas per l'agent de la Prohibició Nelson van Alden (Michael Shannon, el dolent de Man of Steel).

Un home decidit a dur a terme la detenció de tots aquells que violin la Llei que ha estat contractat per a defensar, però que també té perversions pròpies que afecten la seva integritat moral i que el torturen per dins, com li deu passar a qualsevol persona reprimida. És un dels personatges que més evolucionen i canvien de trajectòria de tota la sèrie i, sense que ens caigui especialment bé, tampoc no li volem cap mal.

Boardwalk Empire és una sèrie farcida de personatges, ja ho he dit, i he repassat els més importants. No obstant això vull esmentar també alguns que tenen papers més petits, aproximadament d'una temporada, com en el brutal Gyp Rosetti (Bobby Canavale, que va guanyar un Emmy per aquest paper a la darrera edició d'aquests guardons), o el Dr. Valentin Narcisse (el conegut Jeffrey Wright, vist recentment a The Hunger Games: Catching Fire). 

També tenim personatges recurrents però de menor importància, com l'irritant Mickey Doyle (Paul Sparks), l'amic d'en Lucky Luciano anomenat Meyer Lansky (Anatol Yusef) —que a més és un personatge històric—, l'ajudant del Fiscal General Esther Randolph (Julianne Nicholson), el mafiós real Joe Masseria (Ivo Nandi) o el traficant d'informació Gaston Means (Stephen Root), per citar-ne només alguns.

Els veurem triomfar i fracassar, alternar bones ratxes amb d'altres que els faran tornar a començar, relacionar-se entre ells, ajudar-se i fer-se males passades, tot plegat en complicades trames de l'estil de The Sopranos i amb un nivell de violència similar, però ambientades a la primera meitat dels anys 20 del segle XX i un altre context històric com és el de la Prohibició.

Esmento tan sovint aquesta altra sèrie perquè, com he dit, Boardwalk Empire és possible gràcies a algunes de les persones que hi van participar, tant des de darrere de les càmeres com des de davant (si vam gaudir de la història dels Soprano hi reconeixerem uns quants secundaris), però en recomano el visionat —en versió original, sisplau, que si no es perden els accents!— a qualsevol persona que vulgui seguir una sèrie de tanta qualitat en tots els sentits, aclamada per la crítica i el públic, multipremiada i multinominada gràcies a la seva ambientació, les seves trames, la feina dels directors dels diferents episodis i sobretot unes interpretacions magnífiques, des del primer fins a l'últim dels seus actors i les seves actrius.