Lectures: Astèrix i els Pictes

Fa uns mesos em vaig assabentar de la imminent aparició d'un nou àlbum de les aventures de l'Astèrix, esdeveniment que no era pas nou i que ja havia viscut abans, però aquesta vegada era diferent: per primer cop es posaria a la venda una entrega d'aquest còmic tan important per al sector dibuixada i guionitzada per un tàndem diferent del que el va crear.

Quasi 54 anys després del seu debut (Astèrix va començar a la revista Pilote el 29 d'octubre de 1959), per al 35è àlbum de la col·lecció Didier Conrad agafava el relleu d'Albert Uderzo (de 86 anys, que el 2008 va decidir no dibuixar més) en les tasques gràfiques i Jean-Yves Ferri s'encarregava dels guions que el veterà Uderzo havia estat escrivint en solitari des de la mort del co-creador de l'obra, el guionista René Goscinny, el 1977.

La bona notícia de l'aparició d'un nou còmic a nivell mundial el 24 d'octubre de 2013 va ser rebuda amb reticències parcials per part del públic. És natural: als Estats Units la indústria del còmic, concretament la del gènere dels superherois, funciona de manera que els autors originals s'encarreguen del principi de les col·leccions, que són propietat de l'editorial, i després els dibuixants i els guionistes canvien sense parar, però al Japó i a Europa això no és gens habitual.

N'hi ha casos, sens dubte amb obres no tan importants com aquesta, però en canvi ens sembla més normal que Hergé expressés el desig que no es continuessin les aventures d'en Tintín després de la seva mort, i així ha estat, encara que fa poc es va anunciar que l'any 2052 possiblement hi haurà un nou àlbum per tal d'evitar que després de 70 anys de la mort de l'autor la seva creació passi a ser de domini públic. Tanmateix es veu que també es pot evitar amb algun subproducte com ara un spin-off o una producció animada, de manera que ja ho veurem.

Algunes persones veien l'arribada del primer còmic d'Astèrix sense cap dels seus creadors pràcticament com un sacrilegi, i no gosaven comprar-lo, però siguem raonables: si els hereus de Goscinny i l'encara viu dibuixant original hi estan d'acord, i a més Uderzo ha col·laborat en la creació de l'àlbum dibuixant l'Obèlix de la portada i fent tasques de supervisió, tot assegurant-se que l'esperit de l'obra no es perdia, el canvi de mans no és cap gran drama. Al capdavall el senyor Uderzo ja és molt gran i s'ha de reconèixer que en els seus àlbums en solitari (a partir de La Gran Rasa, de 1980) es notava l'absència del seu difunt company, amb casos especialment greus com el molt fluix El cel ens cau al damunt (2005).

En fi, aquest canvi tan "traumàtic" jo el vaig veure com una oportunitat de tornar a llegir aventures fresques de l'Astèrix i l'Obèlix, després de l'àlbum esmentat i uns quants anys d'homenatges i recopilatoris d'històries curtes que feien que, a banda d'El cel ens cau al damunt, no hi hagués hagut una història llarga des de 2001. I com si m'haguessin llegit la ment, els meus oncles me'l van regalar amb sorpresa inclosa.

Els senyors Conrad i Ferri havien vingut a Barcelona a presentar l'àlbum i els meus oncles van aprofitar l'avinentesa per a comprar-me'l i fer-me'l dedicar, i tan bon punt me'l van fer arribar el vaig llegir, de manera que avui el ressenyo.

La sensació en fullejar Astèrix i els Pictes és que no hi ha hagut canvi de dibuixant. Amb la lectura sí que s'aprecien detalls que criden l'atenció, com ara un ús més conscient de la profunditat de l'espai, amb personatges clarament en primer pla i d'altres més al fons, fins i tot amb vinyetes on veiem els personatges més a prop del que era habitual en Uderzo. Però potser és quelcom que sorgeix de l'anàlisi obligada que fem quan ens trobem amb un canvi creatiu com aquest, no ho sé.

En qualsevol cas és un estil molt respectuós amb el d'Uderzo (suposo que la capacitat d'imitar-lo era un requisit sine qua non, al cap i a la fi el dibuix —o els canvis en el dibuix— és el que fa que el gran públic s'acosti a un còmic o se n'allunyi), i si no ens hi fixéssim gaire i ens diguessin que l'autor és el de sempre potser ens ho creuríem. Però sí que hi ha diferències, com ara un traç més dinàmic o les pupil·les de l'Astèrix, que són més grans.

Pel que fa a la història, que és el que realment importa (encara que, com deia, tendim a analitzar les obres més per l'aspecte que pel contingut), a mi m'ha agradat força i fins i tot se m'ha fet curta, cosa que en part atribueixo al fet que m'ha agradat i en part a la "mania" del còmic europeu de llançar històries de poques pàgines (i molt cares en la seva relació pàgines/preu) amb una periodicitat desesperant.

Aquesta vegada comencem amb un punt de partida original, però que dóna molt de joc, com és la inusual nevada que arriba al poblet gal on viuen els nostres protagonistes i els seus també conegudíssims veïns. Però no és una simple curiositat climàtica, sinó que permet l'arribada d'un glaçó gegant que conté un escocès (un picte, vaja) congelat.

Un cop el descongelen i el desperten els revela el seu nom, Mac Ollac, i els explica que el cap d'un clan rival el va llançar al riu per tal de desfer-se d'ell, esdevenir el líder dels pictes i casar-se amb la Camamilla, la seva xicota. L'Astèrix i l'Obèlix, que no dubten mai a l'hora d'emprendre un viatge i una aventura, l'acompanyaran i l'ajudaran a posar les coses al seu lloc, i pel camí coneixeran els pictes (que tenen noms amb significat, igual que els gals i els romans) i la seva mascota, un avantpassat del monstre "actual" del Llac Ness.

Tot plegat dóna lloc a una sèrie de situacions divertides, com ara les que sorgeixen del xoc cultural que es produeix quan els gals coneixen els pictes, però també tòpics de la col·lecció com la trobada amb els pirates, les discussions entre l'Astèrix i l'Obèlix quan el segon es comporta com un nen petit, o l'inevitable i esperat tiberi de l'última vinyeta. Els romans, curiosament, juguen aquesta vegada un paper molt petit.

És un àlbum continuista, sí, però amb les històries de l'era de Goscinny. Potser no arriba al nivell del que creava l'aclamat i difunt guionista, però hi ha consens amb el fet que supera els àlbums en solitari d'Uderzo. On també veig consens, i això sí que m'emprenya, és amb què aquest continuisme es considera un error. Què esperava, la gent? Que Ferri i Conrad revolucionessin Astèrix? A mi ja m'està bé que el facin tornar al camí d'on s'havia desviat (si bé és cert que més d'un dels àlbums d'Uderzo m'havia agradat prou), i per mi que la cosa continuï igual amb el proper àlbum, previst per al 2015.