Sèries: Dimecres (segona temporada)

L'arribada d'una sèrie de televisió protagonitzada per la Dimecres Addams va ser tot un fenomen, l'any 2022, com demostra la immensa quantitat de marxandatge, roba a pràcticament totes les botigues i disfresses per Carnestoltes amb la imatge del seu personatge principal.

Ja vaig parlar llavors de la primera temporada de la sèrie, però per motius de vagues i altres històries que no és el lloc per explicar -tampoc les he investigat-, l'esperada segona tongada d'episodis no ha arribat fins a l'estiu d'aquest 2025.   

La segona temporada de Dimecres té, com la primera, 8 episodis, i ens mostra el segon curs de la protagonista a l'Acadèmia Mai Més, un institut, recordem, per als "rarets" o aquell alumnat que té poders especials o es pot transformar en criatures no humanes.

Després de l'accidentat i prematur final del curs anterior, atesos els estralls que estava causant el monstre Hyde que va resultar ser un altre alumne i el noi per qui la Dimecres començava a sentir alguna cosa, l'acadèmia s'ha recuperat i ara ella, tot i ser esquerpa i estranya entre els estranys, és fins i tot popular, malgrat que se li'n fum, igual que l'homenatge que li fan per agrair-li que salvés el centre uns mesos abans.  

Això, de fet, és per a ella més aviat una distracció del nou misteri que la capfica, i és que s'estan produint uns assassinats perpetrats per corbs, i per altra banda els seus poders psíquics estan fallant, però té una visió de la mort de la seva companya d'habitació i única amiga, l'Enid.

Tampoc vull repassar argumentalment la segona temporada de la sèrie, no és el meu estil quan faig aquestes entrades, però sí que volia donar una mica de premissa. El cas és que la Dimecres està més enfeinada que mai, però la sèrie i els seus personatges agafen una complexitat més profunda que als episodis de 2022.

Per començar, tenim canvi de director -al capdavall, l'anterior va morir als fets de la primera temporada-, i ara és en Barry Dort (Steve Buscemi, una de les cares més conegudes que han passat pel repartiment de la sèrie). 

Està obsessionat amb fer una gal·la de recaptació de fons per a l'acadèmia, i el seu tarannà alegre i engrescador, com podem suposar, amaga alguna cosa que s'anirà revelant al llarg dels episodis. 

És una subtrama, però té unes implicacions que justifiquen l'increment notable dels minuts en pantalla de la resta de la família Addams, probablement per donar una empenta i més profunditat a un personatge protagonista que, en realitat, ja era prou fort. 

Fins i tot veiem per primer cop l'àvia materna de la Dimecres, la Hester Frump (Joanna Lumley), amb qui la noia s'avé més que no pas amb la seva pròpia mare, una Morticia que amaga, juntament amb el seu marit, més d'un secret en què no vol que la noia es fiqui, cosa que les porta a un distanciament que afecta a tot plegat.

Parlant de la família Addams, en aquesta temporada en Pugsley entra a Mai Més i, només començar, embolica la troca despertant un zombi que sembrarà el caos i alhora serà cabdal per a la resolució de la trama. 

Val a dir que, hi insisteixo, és una temporada més complexa. Potser una mica massa i tot. De vegades hi ha tants fils en marxa que no queda clar on hem de posar la nostra atenció, però això no treu que, si ens agrada aquesta franquícia, ens ho passem bé amb els seus gags recurrents, les revelacions sorprenents sobre el passat de Mai Més i de la pròpia família Addams i la precipitació del clímax de la temporada, que és novament excel·lent.

Aquest cop acaba amb un clar cliffhanger sobre una situació que la protagonista no pensa deixar córrer -tampoc hi comptàvem-, i espero que no triguem tant a tenir notícies de la Dimecres i dels seus companys i companyes d'institut.  

 

 

 

Sèries: Philip K. Dick's Electric Dreams

El nom del mestre de la literatura de ciència-ficció Philip K. Dick (1928-1982) és prou conegut, evidentment per l'èxit de les seves obres, però és obvi que l'elevat nombre d'adaptacions de la seva bibliografia al format sobretot cinematogràfic, però també televisiu, hi tenen força a veure.

A la gran pantalla tenim, és clar, la llegendària Blade Runner (1982), basada en el seu llibre Els androides somien xais elèctrics?, Total Recall (1990), Minority Report (2002), Paycheck (2003) o A Scanner Darkly (2006), per dir només les adaptacions de novel·les i d'històries curtes de la seva bibliografia, però a la televisió també s'ha començat a versionar, amb The Man in the High Castle (2015-2019) i la fallida versió televisiva de Minority Report (2015), però la més recent és la sèrie de què parlo avui.

Es tracta de Philip K. Dick's Electric Dreams, o senzillament Electric Dreams, una referència clara a la novel·la que va originar la pel·lícula protagonitzada per en Harrison Ford, però en realitat aquella història no s'adapta en aquesta sèrie antològica de 10 episodis, ni tampoc calia.

Al capdavall, un dels temes que s'hi tracten és el de la intel·ligència artificial i els dilemes ètics que suposa el mateix concepte, de manera que el títol es podria considerar un "ham", sí, però no necessàriament trampós.

Desenvolupada per Ronald D. Moore i Michael Dinner, la sèrie va ser emesa originalment al Channel 4 britànic, però als Estats Units i a l'estat espanyol es pot veure a Amazon Video, on l'ordre dels episodis és diferent de l'original, però com que és -ho deia més amunt- una antologia, això no té cap importància.

Amb una estructura, doncs, autoconclusiva, i pel fet de pertànyer al gènere de la ciència-ficció, és inevitable que ens recordi Black Mirror, però a banda d'esmentar aquesta comparació òbvia no m'hi estendré més, perquè no es tracta d'això.

Pel que fa a l'argument dels episodis, tenim, per exemple, Real Life, en què la policia futurista interpretada per l'Anna Paquin (saga X-Men, antigament "la nena de El piano") i el dissenyador de videojocs del nostre present amb cara i veu d'en Terrence Howard (Empire) s'endinsen en un món de realitat virtual en què l'un viu la vida de l'altre fins que ja no saben (tampoc l'espectador) quin és l'autèntic i quin el virtual. Realment angoixant.

En un altre, Impossible Planet, dos guies turístics espacials accedeixen, pels calés que els paguen, a dur una dona de 342 anys, interpretada per la Geraldine Chaplin, a veure la Terra per últim cop, sense dir-li que el planeta ja fa temps que no existeix, en el que acaba sent una història força emotiva.

A Crazy Diamond tenim l'Steve Buscemi fent de treballador d'una empresa que crea éssers humans artificials i els dota de sentiments i emocions, i el bon home es fica en un considerable embolic en accedir a la petició d'una dona creada mitjançant aquest mètode.

El meu preferit, però, és The Hood Maker, situada en una Anglaterra dictatorial ambientada en algun moment de la primera meitat del segle XX difícil de determinar amb exactitud... o això és el que sembla. En tot cas, la història té com a protagonistes un agent de policia (Richard Madden, en Robb Stark de Game of Thrones), a qui assignen una telèpata (Holliday Grainger), que és una de les humanes mutants discriminades de la societat que apareix en aquest relat, perquè amb el seu poder de llegir la ment l'ajudi en la seva feina policial, especialment als interrogatoris.

La trama és més complexa, evidentment els sentiments es transformen de la fredor i desconfiança inicial a una intimitat inesperada pels seus protagonistes, i tot plegat té un to depriment que hauria estat bé veure en forma de llargmetratge.

No em vull dedicar a repassar cadascun dels 10 episodis, he parlat dels que més m'han agradat, però en tots veiem cares conegudes, com les que he esmentat i també d'altres com en Bryan Cranston, la Tuppence Middleton (Sense8), en Liam Cunningham (Ser Davos a Game of Thrones), en Greg Kinnear, la Mireille Enos (The Killing, Big Love, The Catch...), la Juno Temple (Vinyl), la Janelle  Monáe o en Mel Rodríguez (The Last Man on Earth).

Els seus temes, com és lògic en basar-se en obres del mestre Philip K. Dick -tot i que els episodis són adaptacions amb diferents graus de fidelitat al material original (pel que tinc entès)-, són els que ell tocava als seus relats, com ara els règims autoritaris i la manca de llibertats, la ja esmentada intel·ligència artificial i de retop el que ens fa humans, les simulacions i les diverses realitats, entre altres. 

D'interès desigual, per a mi, segons l'episodi, trobo que en conjunt Electric Dreams és una sèrie força interessant per als amants de la ciència-ficció, i la seva naturalesa antològica ens permet gaudir-ne al ritme i en l'ordre que vulguem. De moment, però, sembla que no se'n faran més temporades.

Estrelles de cine que se'n van a la tele

Com ens agrada veure actors i actrius de cinema apareixent en sèries de televisió, oi? Sens dubte són reclams que ajuden a apujar audiències d'episodis concrets, però el tema de què parlaré avui no és el dels convidats especials, que seria literalment inabarcable perquè ha passat durant dècades i continuarà passant. Vull parlar de personalitats destacades de la gran pantalla que en un moment de la seva carrera decideixen provar sort a la petita.

Mentre que des de fa moltíssims anys, abans de triomfar amb papers protagonistes al cinema, els intèrprets s'anaven donant a conèixer a les sèries de televisió —un mètode que encara funciona, com ens demostra per exemple el cas de la Katherine Heigl (de Grey's Anatomy a col·leccionar pel·lícules, i ara altre cop a la tele amb State of Affairs)—, cada cop són més les cares conegudíssimes que decideixen, tot i tenir una sòlida carrera cinematogràfica, protagonitzar sèries de televisió, i és que la qualitat d'aquestes ha augmentat espectacularment dels anys 2000 ençà, els ha donat prestigi i és fàcil que una estrella sumi dos i dos: sortir en una sèrie implica moltes més hores d'exposició i popularitat i, molt sovint, guanyar més diners i tot, a canvi, és clar, d'unes condicions menys còmodes pel que fa a la durada dels compromisos, deixant de banda l'encasellament que sempre implica interpretar un paper durant gaire temps.

De tota manera el cas és que ara fer pel·lícules ja no és necessàriament l'equivalent a arribar al cim de la fama, per a un actor o una actriu. Més aviat al contrari, perquè molts dels actors i les actrius més populars són els i les que fan papers a la televisió, i d'aquestes feines se'n parla molt més que no pas de les pel·lícules, on moltes estrelles televisives fins i tot fan papers secundaris o terciaris, com en Bryan Cranston, protagonista de Breaking Bad. Fem, doncs, un repàs dels casos més destacats des del meu punt de vista.

Un dels primers que vaig conèixer, quan encara no era la tendència que és ara —i investigar-ho més exhaustivament implicaria un buidat de currículums impossible d'assumir— és el de la Patricia Arquette, actriu prou coneguda al cinema que de 2005 a 2011 va interpretar la protagonista de Medium, i que també ha sortit a les temporades 4 i 5 de Boardwalk Empire de manera més recent. 

Li ha agafat el gust, a la petita pantalla, perquè l'any vinent protagonitzarà CSI: Cyber, un spin-off més de la franquícia CSI, a la sèrie principal de la quart ja va sortir en un episodi, on precisament es presentava el personatge.

Però és anterior, de 2001 —encara que jo la vaig començar a veure després—, 24, amb el també llavors conegudíssim Kiefer Sutherland al capdavant del repartiment. De fet, l'hem vist envellir des de llavors en aquest paper, breument interromput per la fallida sèrie Touch (res a veure amb el meu manga preferit), i ha estat tant de temps a la televisió que és fàcil considerar que ha estat sempre el seu entorn de treball, però no és així. Sigui com sigui, per a milions de persones sempre serà en Jack Bauer.

El cas de l'Alec Baldwin, un paio que veiem a tot arreu, és especial. De fet va començar a la televisió, com molts altres actors, però se'l coneix sobretot per la seva carrera cinematogràfica, que inclou fins i tot un paper a Torrente 5.

Tanmateix no ha aparcat la televisió, ans al contrari: hi ha fet un munt d'aparicions episòdiques, alguna sèrie sencera i, especialment, 30 Rock (2006-2013), que li va suposar uns quants premis i nominacions.

La Glenn Close, amb una solidíssima carrera al cinema, va trigar més, però, a passar a la televisió, on va fer com a feines més destacades una temporada sencera a The Shield el 2005 i, sobretot, la protagonista de Damages, de 2007 a 2012.

Un altre cas d'actor que ha compaginat cinema i televisió des del principi és en Martin Freeman, però el gran públic el coneix pel seu paper de Bilbo a la trilogia cinematogràfica El Hòbbit. Si ens fixem en els seus papers televisius, destaquen el de la The Office original (2001-2003), el de Sherlock (des de 2010) i, més recentment i a l'altra banda del bassal, Fargo.

El mateix es pot dir del seu company de repartiment, Billy Bob Thornton, que no s'estrenava amb Fargo a la televisió, però que era conegut principalment pels seus nombrosos rols a la gran pantalla.

Parlant de minisèries, un format que cada cop té més acceptació i que és a la frontera entre la televisió i el cinema, tenim casos destacats de superestrelles que han volgut provar-ho, com ara el meu admirat Paul Giamatti amb John Adams i en Kevin Costner amb Hatfields & McCoys.

Tornant a les sèries normals, però amb un cas especial perquè va ser cancel·lada després de 9 episodis —que afortunadament eren la primera temporada completa— a causa de la mort de diversos cavalls, a Luck el protagonista era el prolífic i popular Dustin Hoffman, que al seu costat té el desaparegut Dennis Farina, un home que havia fet moltíssima televisió però que ens sonava, i molt, de papers secundaris al cinema.

A Luck també hi tenia un paper el cinematogràfic Nick Nolte, que recentment hem vist a la minisèrie Gracepoint.

Des de 2011 en William H. Macy fa de Frank Gallagher a la versió nord-americana de la britànica Shameless, però entre altres coses ja havia sortit esporàdicament a les 15 temporades d'E.R. i el coneixíem per la seva extensíssima carrera cinematogràfica, on destaca, entre altres, el paper protagonista de Fargo (la pel·lícula, no la sèrie que s'hi inspira i que hem esmentat abans).

Precisament en aquell film va fer un dels seus papers més destacats (i no en té pocs) l'Steve Buscemi, que va triomfar també, amb premis i nominacions, a la recentment finalitzada Boardwalk Empire fent d'Enoch "Nucky" Thompson, el seu protagonista. Abans havia sortit en uns quants episodis de The Sopranos, sèrie creada per la mateixa gent.

La Jessica Lange, que potser per culpa de no voler dissimular l'edat que té va veure com la dècada dels 2000 significava una important disminució de les seves aparicions al cinema, ara i des de 2011 és especialment coneguda pel seu paper televisiu més important, el d'American Horror Story.

O més aviat podríem dir que en són quatre (de moment), ja que aquesta sèrie està concebuda de manera que cada temporada és una història, amb personatges diferents però interpretats pels mateixos actors que l'anterior. Per tant, en el fons és com si cada temporada tingués un rol televisiu diferent.

També el 2011 començava New Girl, més que recomanable sitcom protagonitzada per la Zooey Deschanel, que no tenia una carrera cinematogràfica excessivament llarga, però sí que era coneguda per uns quants papers, entre els quals el de (500) Days of Summer, que l'havien convertit, diuen, en una musa indie.

Un altre cas ben recent és el d'en Kevin Spacey, amb un currículum impressionant que inclou l'Oscar al Millor Actor per American Beauty, i que des de 2013 protagonitza la sèrie d'intriga política House of Cards.

També es diu Kevin, i en portem 3, en Kevin Bacon, amb més papers destacats al cinema dels que tindria espai per esmentar (ja portem un bon tros d'entrada), i que ara és el torturat protagonista, gairebé antiheroi, de The Following.

Ell porta uns anys treballant poc i ella no ha aparegut en un nombre excessiu de pel·lícules —em direu que són joves, però també ho és la Scarlett Johansson i s'ha inflat a fer llargmetratges—, però en Josh Hartnett i l'Eva Green eren famosos pels seus papers cinematogràfics fins que van protagonitzar Penny Dreadful, sèrie que de moment ha vist l'emissió de només una interessant temporada. El senyor Hartnett, per això, ja havia provat la televisió entre 1997 i 1999 amb Cracker.

L'eternament jove Halle Berry, que va esclatar al cinema als anys 2000 sobretot amb l'Oscar a la Millor Actriu per Monster's Ball i, sense tants ni tan importants premis, a la saga X-Men, també s'ha apuntat a aquesta moda, que ja fa uns anys que dura, de treballar a la televisió, com demostra el seu paper protagonista a Extant. 

Un altre cas que volia destacar, i que m'ha sorprès, és el de la Liv Tyler, prou coneguda, que ha agafat un paper secundari a la nova The Leftovers, i un paper secundari sense excessiva presència, a més. 

Ara bé, el fenomen dels darrers anys en aquest sentit ha estat True Detective, protagonitzada per en Woody Harrelson i l'actor de moda, el recentment oscaritzat Matthew McConaughey, i que acabem de veure a Interstellar. De fet, és una minisèrie que tindrà més temporades, cadascuna amb arguments i actors diferents, i hi ha hagut molt d'enrenou, ànsia i especulacions pel que fa als que prendran el relleu d'aquests dos a la segona temporada fins que s'ha sabut que seran dues cares conegudes també pel cinema, en Colin Farrell i en Vince Vaughn, però sonaven molts noms i segur que grandíssims i popularíssims actors i actrius s'han sentit frustrats en no ser escollits.

No hi ha dubte que la televisió és, actualment i des de fa no tants anys, el format més popular tant per part dels espectadors com dels propis intèrprets, i ja no ens sorprèn en absolut que qualsevol actor o actriu que ens puguem imaginar vulgui provar-lo (o tornar-hi). Sense anar més lluny, en John Malkovich i el desaparegut Robin Williams (que de jove havia fet molta televisió però és evident que ara ja no la necessitava) ho havien fet fa molt poc, respectivament amb Crossbones i The Crazy Ones, ambdues cancel·lades després d'una sola temporada. Coses que passen.

Sèries: Boardwalk Empire

El més habitual quan ressenyo una sèrie és que ho faci quan ja ha acabat, però també n'hi ha alguna sobre la qual escric temporada a temporada. En alguns casos, els menys nombrosos, m'hi poso quan ja n'he vist unes quantes, i és això el que passa amb la d'avui.

Boardwalk Empire és una sèrie que miro des del primer dia, i és que el seu creador era en Terence Winter, un dels guionistes i productors executius de The Sopranos, l'episodi pilot el dirigia el llegendari director cinematogràfic Martin Scorsese (que des de llavors fa tasques de supervisió com a productor executiu) i el seu protagonista era el gran Steve Buscemi, l'enèsim actor de cinema que provava sort en una sèrie de gran pressupost per a la televisió, decisió que s'ha demostrat que multiplica la popularitat de tots aquells que segueixen aquest camí. De fet, el senyor Buscemi ja havia sortit durant tota una temporada de The Sopranos.

El tema, evidentment, també m'atreia profundament: basada en el llibre Boardwalk Empire: The Birth, High Times, and Corruption of Atlantic City, de Nelson Johnson, segueix el personatge de l'Enoch "Nucky" Thompson, basat en el personatge històric Enoch L. Johnson. 

No és que hagués sentit ni llegit aquest nom abans de saber que s'estava preparant la sèrie, però el que a mi em feia gràcia era l'ambientació: els anys 20 del segle passat, l'era de la Prohibició de l'alcohol i la corrupció a tots els nivells que podríem considerar argumentalment similar a l'esmentada The Sopranos. Ho tenia tot per a agradar-me i així ha estat, i no crec que hagi abaixat el nivell en cap de les 4 temporades que se n'han emès des que es va estrenar el 2010 a la prestigiosa cadena HBO.

Boardwalk Empire us semblarà una delícia si us agraden les produccions d'època i especialment la dècada dels bojos anys 20, amb la seva música, el seu vestuari i tot allò que la caracteritzava. Jo, evidentment, no la vaig viure, però amb l'experiència dels responsables de la sèrie podem estar segurs que la retraten amb tanta fidelitat com és possible.

No puc dir gaire cosa més sobre l'argument de la sèrie, perquè està molt basada en el seu gran nombre de personatges principals i secundaris (tot i que no hi ha dubte que el protagonista és el que és) i la història d'aquestes persones és la de Boardwalk Empire, de manera que passem a veure els més importants, que en són molts encara que vulgui cenyir-me als essencials.

Comencem naturalment pel protagonista, l'Enoch "Nucky" Thompson (Steve Buscemi), a l'inici de la sèrie el tresorer del Comtat d'Atlantic, que de cara a la galeria és un home seriós i responsable però que en el fons és el paio que ho controla gairebé tot a la ciutat d'Atlantic City. La Prohibició de l'alcohol, o la Llei Volstead com es coneixia popularment, li interessa perquè allò que és il·legal es pot vendre més car i amb més profit econòmic.

És dolent, és clar, però no és un dolent dels que fan por. Fins i tot quan no és davant del públic, és a dir quan actua com el "mafiós" que és en realitat (entre cometes perquè la Màfia és la italiana), es mostra molt fred, calmat, amb un to de veu suau i moderat, i difícilment el veurem perdre els papers. 

L'única debilitat que té és el seu passat tràgic, i no hi ha dubte que malgrat que és un faldiller empedreït el que més desitja és formar una família, amb dona i fills. 

No és el seu fill, però com si ho fos (és una mena de pupil): en Jimmy Darmody (Michael Pitt, vist al remake nord-americà de Funny Games) acaba de tornar de la I Guerra Mundial i és un veterà ferit que comença a treballar pel seu protector, però que aviat s'impacienta i vol ascendir més ràpid en l'escala social, en altres paraules esdevenir més important i guanyar més diners. És casat amb la dolça Angela Darmody (Aleksa Palladino), que li dóna un fill, en Tommy.

En Nucky, dèiem, no és el seu pare. Ho és el Comodor Louis Kaestner (Dabney Coleman), el mentor d'en Nucky i predecessor en el càrrec, que va violar la Gillian Darmody (Gretchen Mol) i la va convertir en mare als 13 anys. Transtornada per aquells esdeveniments, no es pot dir que la Gillian s'hagi desenvolupat com una persona normal, ni tampoc que mantingui amb el seu fill una relació normal mare-fill.

Entre les moltes "bones obres" que fa en Nucky en la seva faceta pública hi ha l'ajuda a la pobra vídua irlandesa Margaret Schroeder (Kelly MacDonald, vista entre molts altres llocs a Harry Potter i les Relíquies de la Mort - Part 2 i posant la veu de la protagonista de Brave), que al cap de poc, i disculpeu el petit spoiler, esdevé la seva amant. 

La relació entre aquests dos personatges és d'allò més interessant (és per això que m'he permès avançar esdeveniments), perquè ella es troba atrapada entre la necessitat de tirar endavant els seus dos fills petits i la certesa que el seu protector i amant és un delinqüent. De fet, el va conèixer en una xerrada que ell havia fet davant d'una associació de dones puritanes, el molt hipòcrita. És difícil saber fins a quin punt s'estimen o s'odien, i ella arribarà un moment que no s'estarà de dir el que pensa, però s'aporten mútuament coses a les que cap dels dos no vol renunciar.

Una altra debilitat d'en Nucky Thompson (en realitat la mateixa, perquè no deixa de ser amor) és el seu germà petit, l'Eli Thompson (Shea Whigham), amb qui comparteix una infantesa miserable i que comença la sèrie com a xèrif del Comtat d'Atlantic, evidentment a la nòmina del seu germà i per tant corrupte.

El problema és que l'Eli enveja l'èxit d'en Nucky, no s'esforça gaire en dissimular-ho i a més no és tan espavilat com ell, de manera que sovint li han de treure les castanyes del foc per culpa de les seves contínues relliscades.

A partir de la segona temporada coneixem l'Owen Sleater (Charlie Cox), membre de l'IRA que immigra des d'Irlanda per tal de formar part de l'organització d'en Nucky. Un noi macot, expert en explosius, que estableix una molt bona relació especialment amb la Margaret.

Acabem el repàs del cercle proper d'en Nucky amb l'entranyable Eddie Kessler (Anthony Laciura), un homenet alemany que és el fidel assistent i xofer del protagonista. Es nota que no és una fidelitat fingida, i és una mena de barreja entre pare i millor amic, una mica com l'Alfred d'en Batman, però sovint desespera el seu amo amb el seu excés de zel, més aviat com una mare preocupada però pesada.

En Richard Harrow (Jack Huston) no és del cercle d'en Nucky, però sí del d'en Jimmy (és el seu millor amic). Amb un aspecte característic per la mitja màscara que tapa l'horrible desfiguració de la seva cara per culpa de la guerra, és un expert francotirador que malgrat les seves habilitats ens resulta d'allò més entranyable.

És més aviat tímid, parla poc i fa la seva feina amb gran precisió, però també té un costat molt humà i agraeix sincerament, i més enllà del que se li podria exigir, l'amistat que li ofereixen tant en Jimmy com la seva dona. És, des que el vaig veure per primera vegada, el meu personatge preferit.

Immediatament en la meva llista de preferències trobem l'Albert "Chalky" White (Michael Kenneth Williams, vist a The Wire), el líder de la comunitat negra d'Atlantic City, un home analfabet que ha ascendit tant com ha pogut, però que sempre queda per sota dels blancs, amb qui a desgrat d'ell ha de negociar contínuament i acceptar-ne les engrunes.

La cicatriu que cobreix el rostre de l'actor és real, i ajuda a donar-li un aspecte temible, que agreuja amb les seves expressions facials i una veu rogallosa, a més d'un temperament explosiu. 

En Nucky Thompson s'ha d'enfrontar als problemes de la seva pròpia ciutat, però també els de fora, perquè en les trames de contraban d'alcohol i drogues de l'est (i el centre) dels Estats Units hi ha altres ciutats i grups implicats. A Chicago, per exemple, hi ha en John Torrio (Greg Antonacci, vist a The Sopranos), i un dels seus subordinats, un tal Al Capone (Stephen Graham, a l'esquerra), amb aspiracions de liderar la màfia de la Ciutat del Vent que, com sabem perquè és un personatge històric ben conegut —a la sèrie n'hi ha uns quants, barrejats amb els ficticis, i recomano que no consulteu la biografia de cap d'ells per tal d'evitar els spoilers sobre la seva mort—, es faran realitat en algun moment.

A Nova York hi ha l'Arnold Rothstein (Michael Stuhlbarg, a la dreta) al capdamunt d'una de les famílies mafioses de la ciutat, i el seu subordinat Charles "Lucky" Luciano (Vincent Piazza), d'origen sicilià i que també esdevindria un dels personatges més coneguts de la història real de la Màfia.

A banda de tots aquests personatges amb què, d'acord amb les dinàmiques del crim organitzat, el protagonista ha de tractar de vegades com a associat i d'altres com a enemic —alternant-se les funcions sempre per motius de negocis, mai personals—, també s'ha de preocupar de la part no corrupta de l'Administració, personalitzada en aquest cas per l'agent de la Prohibició Nelson van Alden (Michael Shannon, el dolent de Man of Steel).

Un home decidit a dur a terme la detenció de tots aquells que violin la Llei que ha estat contractat per a defensar, però que també té perversions pròpies que afecten la seva integritat moral i que el torturen per dins, com li deu passar a qualsevol persona reprimida. És un dels personatges que més evolucionen i canvien de trajectòria de tota la sèrie i, sense que ens caigui especialment bé, tampoc no li volem cap mal.

Boardwalk Empire és una sèrie farcida de personatges, ja ho he dit, i he repassat els més importants. No obstant això vull esmentar també alguns que tenen papers més petits, aproximadament d'una temporada, com en el brutal Gyp Rosetti (Bobby Canavale, que va guanyar un Emmy per aquest paper a la darrera edició d'aquests guardons), o el Dr. Valentin Narcisse (el conegut Jeffrey Wright, vist recentment a The Hunger Games: Catching Fire). 

També tenim personatges recurrents però de menor importància, com l'irritant Mickey Doyle (Paul Sparks), l'amic d'en Lucky Luciano anomenat Meyer Lansky (Anatol Yusef) —que a més és un personatge històric—, l'ajudant del Fiscal General Esther Randolph (Julianne Nicholson), el mafiós real Joe Masseria (Ivo Nandi) o el traficant d'informació Gaston Means (Stephen Root), per citar-ne només alguns.

Els veurem triomfar i fracassar, alternar bones ratxes amb d'altres que els faran tornar a començar, relacionar-se entre ells, ajudar-se i fer-se males passades, tot plegat en complicades trames de l'estil de The Sopranos i amb un nivell de violència similar, però ambientades a la primera meitat dels anys 20 del segle XX i un altre context històric com és el de la Prohibició.

Esmento tan sovint aquesta altra sèrie perquè, com he dit, Boardwalk Empire és possible gràcies a algunes de les persones que hi van participar, tant des de darrere de les càmeres com des de davant (si vam gaudir de la història dels Soprano hi reconeixerem uns quants secundaris), però en recomano el visionat —en versió original, sisplau, que si no es perden els accents!— a qualsevol persona que vulgui seguir una sèrie de tanta qualitat en tots els sentits, aclamada per la crítica i el públic, multipremiada i multinominada gràcies a la seva ambientació, les seves trames, la feina dels directors dels diferents episodis i sobretot unes interpretacions magnífiques, des del primer fins a l'últim dels seus actors i les seves actrius.