Sèries: Philip K. Dick's Electric Dreams

El nom del mestre de la literatura de ciència-ficció Philip K. Dick (1928-1982) és prou conegut, evidentment per l'èxit de les seves obres, però és obvi que l'elevat nombre d'adaptacions de la seva bibliografia al format sobretot cinematogràfic, però també televisiu, hi tenen força a veure.

A la gran pantalla tenim, és clar, la llegendària Blade Runner (1982), basada en el seu llibre Els androides somien xais elèctrics?, Total Recall (1990), Minority Report (2002), Paycheck (2003) o A Scanner Darkly (2006), per dir només les adaptacions de novel·les i d'històries curtes de la seva bibliografia, però a la televisió també s'ha començat a versionar, amb The Man in the High Castle (2015-2019) i la fallida versió televisiva de Minority Report (2015), però la més recent és la sèrie de què parlo avui.

Es tracta de Philip K. Dick's Electric Dreams, o senzillament Electric Dreams, una referència clara a la novel·la que va originar la pel·lícula protagonitzada per en Harrison Ford, però en realitat aquella història no s'adapta en aquesta sèrie antològica de 10 episodis, ni tampoc calia.

Al capdavall, un dels temes que s'hi tracten és el de la intel·ligència artificial i els dilemes ètics que suposa el mateix concepte, de manera que el títol es podria considerar un "ham", sí, però no necessàriament trampós.

Desenvolupada per Ronald D. Moore i Michael Dinner, la sèrie va ser emesa originalment al Channel 4 britànic, però als Estats Units i a l'estat espanyol es pot veure a Amazon Video, on l'ordre dels episodis és diferent de l'original, però com que és -ho deia més amunt- una antologia, això no té cap importància.

Amb una estructura, doncs, autoconclusiva, i pel fet de pertànyer al gènere de la ciència-ficció, és inevitable que ens recordi Black Mirror, però a banda d'esmentar aquesta comparació òbvia no m'hi estendré més, perquè no es tracta d'això.

Pel que fa a l'argument dels episodis, tenim, per exemple, Real Life, en què la policia futurista interpretada per l'Anna Paquin (saga X-Men, antigament "la nena de El piano") i el dissenyador de videojocs del nostre present amb cara i veu d'en Terrence Howard (Empire) s'endinsen en un món de realitat virtual en què l'un viu la vida de l'altre fins que ja no saben (tampoc l'espectador) quin és l'autèntic i quin el virtual. Realment angoixant.

En un altre, Impossible Planet, dos guies turístics espacials accedeixen, pels calés que els paguen, a dur una dona de 342 anys, interpretada per la Geraldine Chaplin, a veure la Terra per últim cop, sense dir-li que el planeta ja fa temps que no existeix, en el que acaba sent una història força emotiva.

A Crazy Diamond tenim l'Steve Buscemi fent de treballador d'una empresa que crea éssers humans artificials i els dota de sentiments i emocions, i el bon home es fica en un considerable embolic en accedir a la petició d'una dona creada mitjançant aquest mètode.

El meu preferit, però, és The Hood Maker, situada en una Anglaterra dictatorial ambientada en algun moment de la primera meitat del segle XX difícil de determinar amb exactitud... o això és el que sembla. En tot cas, la història té com a protagonistes un agent de policia (Richard Madden, en Robb Stark de Game of Thrones), a qui assignen una telèpata (Holliday Grainger), que és una de les humanes mutants discriminades de la societat que apareix en aquest relat, perquè amb el seu poder de llegir la ment l'ajudi en la seva feina policial, especialment als interrogatoris.

La trama és més complexa, evidentment els sentiments es transformen de la fredor i desconfiança inicial a una intimitat inesperada pels seus protagonistes, i tot plegat té un to depriment que hauria estat bé veure en forma de llargmetratge.

No em vull dedicar a repassar cadascun dels 10 episodis, he parlat dels que més m'han agradat, però en tots veiem cares conegudes, com les que he esmentat i també d'altres com en Bryan Cranston, la Tuppence Middleton (Sense8), en Liam Cunningham (Ser Davos a Game of Thrones), en Greg Kinnear, la Mireille Enos (The Killing, Big Love, The Catch...), la Juno Temple (Vinyl), la Janelle  Monáe o en Mel Rodríguez (The Last Man on Earth).

Els seus temes, com és lògic en basar-se en obres del mestre Philip K. Dick -tot i que els episodis són adaptacions amb diferents graus de fidelitat al material original (pel que tinc entès)-, són els que ell tocava als seus relats, com ara els règims autoritaris i la manca de llibertats, la ja esmentada intel·ligència artificial i de retop el que ens fa humans, les simulacions i les diverses realitats, entre altres. 

D'interès desigual, per a mi, segons l'episodi, trobo que en conjunt Electric Dreams és una sèrie força interessant per als amants de la ciència-ficció, i la seva naturalesa antològica ens permet gaudir-ne al ritme i en l'ordre que vulguem. De moment, però, sembla que no se'n faran més temporades.

The Killing (4a temporada)

Fa aproximadament un any vaig dedicar una entrada a la sèrie The Killing, el remake nord-americà d'una sèrie danesa, Forbrydelsen, que va cobrar vida pròpia i va tenir una tercera temporada completament original, però que també va acabar abruptament i sense perspectives de continuació. 

Això va ser així durant unes setmanes, perquè al cap de poc d'emetre's el final de la que havia de ser la tercera i última tongada d'episodis es va saber que la plataforma de distribució digital Netflix, coneguda entre altres coses per salvar sèries cancel·lades, va anunciar que n'emetria en exclusiva una quarta i definitiva, de només 6 episodis, el 2014, cosa que ha complert (i, per cert, ha introduït amb profusió la paraula "fuck" i tots els seus derivats, que per la política censora de l'AMC no figurava al vocabulari dels personatges). De fet la tercera temporada ja havia perillat i Netflix la va salvar assumint-ne una part dels costos a canvi de permetre que AMC l'emetés en primícia.

Dit i fet, l'1 d'agost va penjar els 6 episodis que la formen, tots de cop, i els fans d'aquesta producció del gènere detectivesc hem pogut gaudir del que li faltava al final de la tercera: les conseqüències dels impactants fets amb què es tancava.

Perquè la parella formada per l'Stephen Holder (Joel Kinnaman) i la Sarah Linden (Mireille Enos) ha de viure amb la decisió d'haver creuat la línia que no ha de creuar mai un policia, i també sap que les seves accions tenen conseqüències i hi haurà una investigació.

El nou cas que, mentrestant, investiguen —i que sens dubte era necessari per a donar forma a una nova temporada—, gairebé queda en un segon pla, com a mínim pel que fa a l'interès que desperta. Volem saber si la Linden i en Holder se'n sortiran, i la resolució del misteri de l'assassinat de la família sencera d'en Kyle Stansbury (Tyler Ross), cadet d'una acadèmia militar amb problemes d'adaptació i víctima d'un tret al cap la mateixa nit dels fets, que de retop li provoca amnèsia, ens crida menys l'atenció.

La sensació que desprèn aquest cas és de complement, de poca importància. Com si l'haguessin introduït perquè calia que hi hagués un nou cas, però trobo que en 6 episodis no ens l'expliquen (no poden) amb el detall i la calma que feien tan realista i particular el cas de la Rosie Larsen (excessivament allargat en les temporades 1 i 2) i en menor però encertada mesura el de la tercera temporada. 

Que no se'm malinterpreti: la quarta temporada de The Killing no en traeix l'esperit. És com sempre, però el més important aquí són les conseqüències del que va passar a la tercera, i el cas de l'acadèmia St. George és gairebé només decoratiu, perquè tampoc no es tractava de fer una minisèrie de només 3 episodis parlant de la Linden i en Holder, els seus remordiments i el seu patiment.

Potser és que les històries personals dels protagonistes em distreien del cas en qüestió, però em va semblar resolt de qualsevol manera i amb alguns elements previsibles. I si jo encerto la més mínima cosa d'un argument detectivesc ha d'estar relativament poc treballat, perquè no és que sigui gaire espavilat en aquest sentit. Considero que la resolució del cas està una mica agafada pels pèls, sí. De les que fan pensar alguna cosa similar a "tanta història perquè al final sigui això".

No és una mala temporada, i en el fons era necessària per tal de resoldre el que resol, el que deia de les conseqüències de la tercera temporada. Així, veiem com la Linden i en Holder es van intercanviant la sang freda i els moments de desesperació, però l'angoixa per a tots dos és creixent i el clímax de tot plegat... per al meu gust una mica deus ex machina, però no del tot inversemblant. 

Ben explotat i necessari el paper del detectiu Reddick (Gregg Henry), que és més competent del que ens pensàvem (amb raó) durant la tercera temporada i els busca les pessigolles quan les coses no li quadren, fet que els desespera i els fa dubtar de la lleialtat mútua que fins ara havia caracteritzat la seva relació professional.

D'altra banda, el final de tot plegat trenca amb el to fosc i depriment de la sèrie i ens deixa amb bon gust de boca, dins el que cap, a més de la certesa insinuada d'uns esdeveniments que en realitat no s'arriben a mostrar. Un premi per als seguidors del tàndem Linden-Holder, que ens ha fet patir i ha tingut molts moments de tensió i estira-i-arronses abans d'arribar al final.

Sèries: The Killing

El que en ficció es coneix com a gènere negre, és a dir el de policies i delinqüents, m'interessa i força, tant des del punt de vista de la Llei com dels que acostumem a considerar criminals i que, al capdavall, també són humans. L'he seguit i el segueixo en literatura, còmics, cinema... però no tant en televisió, encara que sí que he vist —i ressenyat en aquest bloc— algunes sèries que hi pertanyen. 

El problema és que generalment les sèries policials tenen una estructura d'episodis autoconclusius, i a mi el que m'agrada és que m'enganxin i em deixin amb moltes ganes de veure el capítol següent, de manera que no em veureu seguint, per molt populars que siguin, produccions com ara Law & Order o CSI.

Però quan em van recomanar, des de diverses bandes, The Killing, el que em va acabar de convèncer va ser que per fi hi havia una història que durava, com a mínim, una temporada sencera. I en relativament poc temps he vist les 3 temporades que n'ha emès la cadena AMC, en el que és la versió nord-americana de la sèrie danesa d'èxit Forbrydelsen (sí, he fet una excepció a la meva norma de la versió original).

Emesa d'abril de 2011 a agost de 2013 i ambientada a Seattle (Washington) malgrat que està rodada a Vancouver (British Columbia, Canadà), The Killing s'ha dividit en 3 temporades, les dues primeres de les quals de 13 episodis cadascuna i la darrera de 12, i ja m'hauria estat bé que cada temporada hagués girat al voltant d'un cas, però encara millor: el primer cas ocupa 26 episodis, és a dir les dues primeres temporades. Però hem de parlar dels personatges, és clar:

La protagonista principal és la detectiu Sarah Linden (Mireille Enos, que fins aquesta sèrie havia tingut el seu paper més important a la producció de l'HBO Big Love i potser us sona perquè fa de dona d'en Brad Pitt a la pel·lícula Guerra Mundial Z), mare soltera d'un adolescent que es pren els casos massa seriosament i que veurem patir moltíssim, perquè no és capaç d'agafar-s'ho fredament ni de descansar quan toca, per molt que la gent del seu voltant insisteixi en què s'ha de cuidar. De fet, comença la sèrie a punt de retirar-se per tal d'anar a viure a Califòrnia i casar-se amb el seu xicot, però un cas que ella posa per davant de tot fa que ajorni la retirada i el trasllat.

És bona en la seva feina, però també és humana, comet errors i amb ells provoca una sèrie de conseqüències que complicaran les coses més del que cal. De seguida ens la fem nostra i ens desesperem, com ella, quan la investigació topa amb el mur de la incompetència de la pròpia policia i la influència dels polítics.

El seu company, novell al departament, és l'Stephen Holder (Joel Kinnaman, actor que ha dut a terme bona part de la seva carrera a Suècia, on va néixer i créixer), que prové d'Antivici i és un exionqui. En Holder aporta el contrast amb la Linden gràcies a la diferència d'alçada de tots dos, el seu humor i la seva manera de parlar més aviat propera als negres cantants de hip-hop. 

És el típic policia jove que va de "guai" i connecta fàcilment amb el jovent, però ell mateix és jove i la seva inexperiència en Homicidis serà un més dels obstacles a què s'enfronta la parella protagonista. 

El primer cas, basat en la primera temporada de la sèrie original danesa, comença quan es troba el cos de la Rosie Larsen (Katie Findlay) al maleter d'un cotxe enfonsat. Naturalment tot gira al voltant de qui va matar la Rosie, la mort de la qual deixa els Larsen (també a la versió original la família de la víctima es diu Larsen) totalment destrossats però amb l'obligació de tirar endavant per tal de tenir cura dels fills preadolescents que encara tenen. 

La formen el pare, Stan (Brent Sexton), la mare, Mitch (Michelle Forbes), en Tom (Evan Bird) i en Denny (Seth Isaac Johnson), a més de la tieta, la Terry (Jamie Anne Allman, vista a The Shield), que representa un suport fonamental després de la desgràcia.

Resulta que el cotxe on es va trobar la Rosie pertany a la campanya del popular candidat a alcalde de Seattle Darren Richmond (Billy Campbell, vist a The 4400), que acompanyat pels seus assessors Jamie Wright (Eric Ladin, ara a la quarta temporada de Boardwalk Empire) i Gwen Eaton (Kristin Lehman) intenta fer que l'alcalde actual perdi les eleccions alhora que esquiva com pot les pistes de la investigació que apunten al seu entorn.

Per tot plegat The Killing em va semblar de seguida una sèrie policial d'allò més interessant, ja que aprofundeix amb gran detall en les conseqüències que pot tenir un assassinat, les vides que pot arribar a destrossar directa o indirectament i sobretot el dolor que causa a la família de la persona assassinada, que en aquest cas dóna lloc a unes interpretacions magnífiques per part dels actors que fan de pares de la noia morta.

Després de dues temporades de tensió i una resolució prou satisfactòria, la sèrie va estar a punt de ser cancel·lada i el públic no estava massa content amb el fet que el cas no es resolgués a la primera temporada, ni van agradar els canvis de sospitós que es produïen gairebé a cada episodi (llegeixo que és perquè es va voler fer igual que la primera temporada danesa, que s'anava escrivint sobre la marxa).

De fet, AMC va anunciar que no hi hauria una tercera temporada, fins que la plataforma online Netflix hi va mostrar interès i va originar unes negociacions en les quals AMC al final es va poder treure de sobre part de les despeses i a més podria emetre abans que ningú la futura tercera temporada.

Emesa el 2013, ens presenta una història totalment diferent de l'anterior: aquest cop la trama segueix una sèrie de desaparicions i assassinats de prostitutes menors d'edat, fet que rejoveneix dràsticament els personatges secundaris de la nova tongada d'episodis de la sèrie. Cal destacar el paper de la "Bullet" (Bex Taylor-Klaus), d'allò més entranyable.

Tot i que el nou cas fa que The Killing adopti un to més típic de sèrie policial, on la importància radica en trobar una noia que desapareix en comptes de tenir un punt de vista centrat en la investigació posterior a l'assassinat i en el dolor de les persones afectades, els guionistes van tenir l'encert de lligar el cas amb el que la Sarah Linden va estar investigant just abans del de la Rosie Larsen, i que s'havia esmentat breument a la primera i la segona temporades. 

Això esdevé una excusa per a l'aparició de l'antic company de la Linden, l'ara tinent Jimmy Skinner (el conegut Elias Koteas), que atesa la seva història personal recolza molt més els instints de la detectiu que no pas els caps que havia tingut anteriorment. 

Precisament d'aquell cas que van resoldre 3 anys abans dels fets de la tercera temporada surt un altre interessant personatge, en Ray Seward (Peter Sarsgaard), condemnat a mort per l'assassinat de la seva dona amb un modus operandi idèntic al que s'ha dut a terme darrerament amb les noies que han estat desapareixent i reapareixent com a cadàvers.

Evidentment la Sarah Linden hi veu una connexió, i a banda d'encarregar-se d'aturar aquests assassinats i atrapar el culpable vol que, a més, es faci justícia i s'eviti l'execució d'aquest home que ella i el seu company van empresonar per error. 

La tensió de la tercera temporada en aquest sentit és innegable i es manté el to fosc (no tan plujós, però) i pausat de les dues primeres, però crec que en voler acabar-la amb un cop d'efecte els guionistes es van descontrolar i van crear un final una mica inversemblant. El pitjor de tot és que, si bé el cas queda resolt, cosa que permet que recomani la sèrie, el darrer episodi acaba de manera abrupta, amb una fosa a negre després d'un esdeveniment que sens dubte ha de tenir conseqüències per als protagonistes, però que no coneixerem perquè, ara sembla que sí, The Killing ha estat cancel·lada.