Després d'haver treballat a The Sopranos i Boardwalk Empire, la barreja dels noms Terence Winter i HBO em resulta prou atractiva com per interessar-me per qualsevol nova producció. Si a això hi afegim en Martin Scorsese (per al qual va escriure el guió de The Wolf of Wall Street, per cert) i un tràiler com el que veurem ara, no ha d'estranyar ningú que esperés amb candeletes, des de mesos abans de l'estrena, l'arribada de la sèrie de què parlo avui.
No és la primera vegada que el llegendari director s'involucra en una producció relacionada amb la música, al capdavall els gàngsters no són l'únic que li interessa. A la seva filmografia trobem, per exemple, els documentals The Last Waltz, No Direction Home: Bob Dylan o George Harrison: Living in the Material World. Per tant, el seu interès per la música en general està més que demostrat.
Reconec que no he vist cap d'aquests films, i que no tinc ni punyetera idea de música, però això no va ser un impediment perquè m'interessés en la nova sèrie de l'HBO, i menys encara amb els noms de l'esmentat Winter i en Mick Jagger com a cocreadors. A banda, naturalment, d'alguns dels noms del repartiment que em cridaven poderosament l'atenció.
Doncs bé, la història se situa a l'any 1973, a Nova York, i la protagonitza el president de la fictícia American Century Records, una discogràfica a punt de fer fallida i també de ser venuda a una altra companyia.
Sembla l'única solució davant la caiguda imparable de l'empresa, que no s'ha sabut adaptar als nous temps i s'ha mostrat incapaç de fer negoci amb els artistes amb què té contractes, però el seu president es resisteix a fer el pas i decideix donar-li una altra oportunitat a aquest projecte personal i moribund.
El problema és que per tal de dur a terme això amb èxit cal un miracle i també tenir el cap molt clar, cosa impossible donades les circumstàncies en què s'embolica un protagonista que, per si mateix, ja no estava del tot equilibrat.
I aquest protagonista és en Richie Finestra (interpretat per un com sempre intens Bobby Cannavale, vist i premiat a Boardwalk Empire i a la pel·lícula Blue Jasmine, per exemple), addicte a l'alcohol i les drogues, violent i apassionat, que de resultes d'un incident durant el pilot de gairebé 2 hores (dirigit pel mateix Scorsese) entra en una espiral de pèssimes decisions i d'autodestrucció que no l'ajuden, precisament, a dur endavant la titànica tasca de salvar el seu segell discogràfic.
Perquè no és una qüestió de diners, per a ell. La música és la seva vida i perd la paciència quan els altres no entenen el que han de fer per trobar nous artistes i bandes que facin revifar la companyia. Ell, de música, hi entén. I és capaç de salvar ACR, però des del seu punt de vista està envoltat d'inútils.
El que passa, però, és que resulta difícil que el respectin i alhora fer bé la seva feina quan la major part del temps està col·locat, comet greus errors i tracta els altres com si fossin draps bruts. Els alts i baixos del personatge, els intents de posar seny i els moments en què li fotríem un tret al cap per acabar amb el patiment tant d'ell com de la gent del seu voltant fan d'en Richie Finestra un dels protagonistes més interessants que m'he trobat en els darrers temps.
Qui normalment l'ha d'aguantar és la seva dona, la Devon (Olivia Wilde, vista a House, per exemple), exmodel que ara és la mare dels seus dos fills i que va veient progressivament com desapareix l'home de qui es va enamorar en els esbojarrats anys 60. Progressivament, dic, però el cert és que la decadència és pronunciada i aviat veu que s'ha d'allunyar d'aquest paio.
Un altre dels que pateixen més per culpa d'en Richie és en Zak Yankovic (Ray Romano, el de Everybody Loves Raymond), cap de promocions d'American Century però també una mena de millor amic d'en Richie, de qui ha d'aguantar tota mena de porcades.
També és un dels personatges més interessants, perquè no podem evitar sentir llàstima per ell, simpatitzar-hi, encara que cal reconèixer que és una mica aturadet en segons quines situacions, i això és un perill al costat d'algú com en Richie.
Un dels membres del repartiment que més em cridaven l'atenció era la Juno Temple, que aquí fa de Jamie Vine i que tenia vista de petits papers en diverses pel·lícules, perquè la senyoreta Temple és l'eterna secundària, i em va agradar veure-la fitxada a Vinyl.
La Jamie és assistent, noia dels encàrrecs, a la discogràfica, però vol esdevenir A&R (Artists and Repertoire), és a dir una persona que s'encarrega de trobar nous talents i guiar-los en la seva carrera artística dins una companyia.
I la veurem patir molt perquè és doblement discriminada com a principiant i dona, però des del principi queda clar que és bona fent aquesta tasca, que ningú li ha demanat i per tant és purament proactiva, en descobrir la banda al voltant de la qual gira bona part de la trama d'aquesta primera temporada.
Es tracta dels Nasty Bits, una banda de punk rock que en aquella època presenta un estil innovador i no del tot del gust del públic, però són un diamant en brut i això ho saben veure tant la Jamie com en Richie, i no tant els altres responsables d'American Century, més antiquats en la seva manera de pensar.
Resulta que la lidera en Kip Stevens, personatge interpretat per en James Jagger. Sí, és el fill d'en Mick Jagger, líder dels Rolling Stones i, com he dit al principi, un dels responsables de la sèrie. Tot queda en família.
No parlaré de tots els personatges, però volia destacar també en Maury Gold, el propietari d'una altra discogràfica i mentor d'en Richie, que és interpretat per en Paul Ben-Victor, vist a The Wire.
És l'enllaç amb l'element mafiós de la sèrie, perquè com no podia ser d'una altra manera -o potser sí, però no s'ha volgut intentar-, tractant-se d'un producte amb en Martin Scorsese i en Terence Winter implicats, el món del crim organitzat apareix a Vinyl per a complicar les coses. I, personalment, atesos els meus gustos en aquest sentit, ja m'està bé. Altres noms que cal com a mínim esmentar són en Max Casella (vist precisament a The Sopranos i Boardwalk Empire), l'Atoh Essando (que fa d'antic cantant de blues amb la carrera truncada per culpa d'en Richie), en Bo Dietl (el molest semimafiós Joe Corso) o en Jack Quaid (fill a la vida real d'en Dennis Quaid i la Meg Ryan que a Vinyl interpreta un jove A&R caigut en desgràcia).
Les trames dels personatges ajuden a tirar endavant un drama d'època -que també presenta salts enrere en el temps, als anys 60, en els feliços primers anys de la història d'en Richie i la Devon- on també gaudirem de la música, sobretot rock però també disco -són els 70!- i altres gèneres, i la presència de personatges històrics reals (Elvis Presley, David Bowie...) que situen els ficticis en un context més proper i recognoscible per a nosaltres.
Trobo que no cal estar excessivament interessat en la música per tal de gaudir de Vinyl, però si ens agrada mínimament és una sèrie encara més recomanable. Personatges interessants, interpretacions d'alt nivell -en especial en Bobby Cannavale, un crac-, magnífica ambientació i trames que de cara a la segona temporada -en què, per cert, ja no participarà en Terence Winter per "diferències creatives"- prometen noves emocions. De moment tenim aquests 10 episodis i la garantia de qualitat de la cadena HBO, si és que per algun motiu estrany no ens convencen els noms que hi ha davant i darrere les càmeres.
Doncs bé, la història se situa a l'any 1973, a Nova York, i la protagonitza el president de la fictícia American Century Records, una discogràfica a punt de fer fallida i també de ser venuda a una altra companyia.
Sembla l'única solució davant la caiguda imparable de l'empresa, que no s'ha sabut adaptar als nous temps i s'ha mostrat incapaç de fer negoci amb els artistes amb què té contractes, però el seu president es resisteix a fer el pas i decideix donar-li una altra oportunitat a aquest projecte personal i moribund.
El problema és que per tal de dur a terme això amb èxit cal un miracle i també tenir el cap molt clar, cosa impossible donades les circumstàncies en què s'embolica un protagonista que, per si mateix, ja no estava del tot equilibrat.
I aquest protagonista és en Richie Finestra (interpretat per un com sempre intens Bobby Cannavale, vist i premiat a Boardwalk Empire i a la pel·lícula Blue Jasmine, per exemple), addicte a l'alcohol i les drogues, violent i apassionat, que de resultes d'un incident durant el pilot de gairebé 2 hores (dirigit pel mateix Scorsese) entra en una espiral de pèssimes decisions i d'autodestrucció que no l'ajuden, precisament, a dur endavant la titànica tasca de salvar el seu segell discogràfic.
Perquè no és una qüestió de diners, per a ell. La música és la seva vida i perd la paciència quan els altres no entenen el que han de fer per trobar nous artistes i bandes que facin revifar la companyia. Ell, de música, hi entén. I és capaç de salvar ACR, però des del seu punt de vista està envoltat d'inútils.
El que passa, però, és que resulta difícil que el respectin i alhora fer bé la seva feina quan la major part del temps està col·locat, comet greus errors i tracta els altres com si fossin draps bruts. Els alts i baixos del personatge, els intents de posar seny i els moments en què li fotríem un tret al cap per acabar amb el patiment tant d'ell com de la gent del seu voltant fan d'en Richie Finestra un dels protagonistes més interessants que m'he trobat en els darrers temps.
Qui normalment l'ha d'aguantar és la seva dona, la Devon (Olivia Wilde, vista a House, per exemple), exmodel que ara és la mare dels seus dos fills i que va veient progressivament com desapareix l'home de qui es va enamorar en els esbojarrats anys 60. Progressivament, dic, però el cert és que la decadència és pronunciada i aviat veu que s'ha d'allunyar d'aquest paio.
Un altre dels que pateixen més per culpa d'en Richie és en Zak Yankovic (Ray Romano, el de Everybody Loves Raymond), cap de promocions d'American Century però també una mena de millor amic d'en Richie, de qui ha d'aguantar tota mena de porcades.
També és un dels personatges més interessants, perquè no podem evitar sentir llàstima per ell, simpatitzar-hi, encara que cal reconèixer que és una mica aturadet en segons quines situacions, i això és un perill al costat d'algú com en Richie.
Un dels membres del repartiment que més em cridaven l'atenció era la Juno Temple, que aquí fa de Jamie Vine i que tenia vista de petits papers en diverses pel·lícules, perquè la senyoreta Temple és l'eterna secundària, i em va agradar veure-la fitxada a Vinyl.
La Jamie és assistent, noia dels encàrrecs, a la discogràfica, però vol esdevenir A&R (Artists and Repertoire), és a dir una persona que s'encarrega de trobar nous talents i guiar-los en la seva carrera artística dins una companyia.
I la veurem patir molt perquè és doblement discriminada com a principiant i dona, però des del principi queda clar que és bona fent aquesta tasca, que ningú li ha demanat i per tant és purament proactiva, en descobrir la banda al voltant de la qual gira bona part de la trama d'aquesta primera temporada.
Es tracta dels Nasty Bits, una banda de punk rock que en aquella època presenta un estil innovador i no del tot del gust del públic, però són un diamant en brut i això ho saben veure tant la Jamie com en Richie, i no tant els altres responsables d'American Century, més antiquats en la seva manera de pensar.
Resulta que la lidera en Kip Stevens, personatge interpretat per en James Jagger. Sí, és el fill d'en Mick Jagger, líder dels Rolling Stones i, com he dit al principi, un dels responsables de la sèrie. Tot queda en família.
No parlaré de tots els personatges, però volia destacar també en Maury Gold, el propietari d'una altra discogràfica i mentor d'en Richie, que és interpretat per en Paul Ben-Victor, vist a The Wire.
És l'enllaç amb l'element mafiós de la sèrie, perquè com no podia ser d'una altra manera -o potser sí, però no s'ha volgut intentar-, tractant-se d'un producte amb en Martin Scorsese i en Terence Winter implicats, el món del crim organitzat apareix a Vinyl per a complicar les coses. I, personalment, atesos els meus gustos en aquest sentit, ja m'està bé. Altres noms que cal com a mínim esmentar són en Max Casella (vist precisament a The Sopranos i Boardwalk Empire), l'Atoh Essando (que fa d'antic cantant de blues amb la carrera truncada per culpa d'en Richie), en Bo Dietl (el molest semimafiós Joe Corso) o en Jack Quaid (fill a la vida real d'en Dennis Quaid i la Meg Ryan que a Vinyl interpreta un jove A&R caigut en desgràcia).
Les trames dels personatges ajuden a tirar endavant un drama d'època -que també presenta salts enrere en el temps, als anys 60, en els feliços primers anys de la història d'en Richie i la Devon- on també gaudirem de la música, sobretot rock però també disco -són els 70!- i altres gèneres, i la presència de personatges històrics reals (Elvis Presley, David Bowie...) que situen els ficticis en un context més proper i recognoscible per a nosaltres.
Trobo que no cal estar excessivament interessat en la música per tal de gaudir de Vinyl, però si ens agrada mínimament és una sèrie encara més recomanable. Personatges interessants, interpretacions d'alt nivell -en especial en Bobby Cannavale, un crac-, magnífica ambientació i trames que de cara a la segona temporada -en què, per cert, ja no participarà en Terence Winter per "diferències creatives"- prometen noves emocions. De moment tenim aquests 10 episodis i la garantia de qualitat de la cadena HBO, si és que per algun motiu estrany no ens convencen els noms que hi ha davant i darrere les càmeres.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada