diumenge, 21 de setembre de 2014

The Killing (4a temporada)

Fa aproximadament un any vaig dedicar una entrada a la sèrie The Killing, el remake nord-americà d'una sèrie danesa, Forbrydelsen, que va cobrar vida pròpia i va tenir una tercera temporada completament original, però que també va acabar abruptament i sense perspectives de continuació. 

Això va ser així durant unes setmanes, perquè al cap de poc d'emetre's el final de la que havia de ser la tercera i última tongada d'episodis es va saber que la plataforma de distribució digital Netflix, coneguda entre altres coses per salvar sèries cancel·lades, va anunciar que n'emetria en exclusiva una quarta i definitiva, de només 6 episodis, el 2014, cosa que ha complert (i, per cert, ha introduït amb profusió la paraula "fuck" i tots els seus derivats, que per la política censora de l'AMC no figurava al vocabulari dels personatges). De fet la tercera temporada ja havia perillat i Netflix la va salvar assumint-ne una part dels costos a canvi de permetre que AMC l'emetés en primícia.


Dit i fet, l'1 d'agost va penjar els 6 episodis que la formen, tots de cop, i els fans d'aquesta producció del gènere detectivesc hem pogut gaudir del que li faltava al final de la tercera: les conseqüències dels impactants fets amb què es tancava.

Perquè la parella formada per l'Stephen Holder (Joel Kinnaman) i la Sarah Linden (Mireille Enos) ha de viure amb la decisió d'haver creuat la línia que no ha de creuar mai un policia, i també sap que les seves accions tenen conseqüències i hi haurà una investigació.


El nou cas que, mentrestant, investiguen —i que sens dubte era necessari per a donar forma a una nova temporada—, gairebé queda en un segon pla, com a mínim pel que fa a l'interès que desperta. Volem saber si la Linden i en Holder se'n sortiran, i la resolució del misteri de l'assassinat de la família sencera d'en Kyle Stansbury (Tyler Ross), cadet d'una acadèmia militar amb problemes d'adaptació i víctima d'un tret al cap la mateixa nit dels fets, que de retop li provoca amnèsia, ens crida menys l'atenció.

La sensació que desprèn aquest cas és de complement, de poca importància. Com si l'haguessin introduït perquè calia que hi hagués un nou cas, però trobo que en 6 episodis no ens l'expliquen (no poden) amb el detall i la calma que feien tan realista i particular el cas de la Rosie Larsen (excessivament allargat en les temporades 1 i 2) i en menor però encertada mesura el de la tercera temporada. 


Que no se'm malinterpreti: la quarta temporada de The Killing no en traeix l'esperit. És com sempre, però el més important aquí són les conseqüències del que va passar a la tercera, i el cas de l'acadèmia St. George és gairebé només decoratiu, perquè tampoc no es tractava de fer una minisèrie de només 3 episodis parlant de la Linden i en Holder, els seus remordiments i el seu patiment.

Potser és que les històries personals dels protagonistes em distreien del cas en qüestió, però em va semblar resolt de qualsevol manera i amb alguns elements previsibles. I si jo encerto la més mínima cosa d'un argument detectivesc ha d'estar relativament poc treballat, perquè no és que sigui gaire espavilat en aquest sentit. Considero que la resolució del cas està una mica agafada pels pèls, sí. De les que fan pensar alguna cosa similar a "tanta història perquè al final sigui això".


No és una mala temporada, i en el fons era necessària per tal de resoldre el que resol, el que deia de les conseqüències de la tercera temporada. Així, veiem com la Linden i en Holder es van intercanviant la sang freda i els moments de desesperació, però l'angoixa per a tots dos és creixent i el clímax de tot plegat... per al meu gust una mica deus ex machina, però no del tot inversemblant. 

Ben explotat i necessari el paper del detectiu Reddick (Gregg Henry), que és més competent del que ens pensàvem (amb raó) durant la tercera temporada i els busca les pessigolles quan les coses no li quadren, fet que els desespera i els fa dubtar de la lleialtat mútua que fins ara havia caracteritzat la seva relació professional.

D'altra banda, el final de tot plegat trenca amb el to fosc i depriment de la sèrie i ens deixa amb bon gust de boca, dins el que cap, a més de la certesa insinuada d'uns esdeveniments que en realitat no s'arriben a mostrar. Un premi per als seguidors del tàndem Linden-Holder, que ens ha fet patir i ha tingut molts moments de tensió i estira-i-arronses abans d'arribar al final.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Potser també t'interessa...

Related Posts with Thumbnails