Lectures: Jimmy Corrigan - The Smartest Kid on Earth

Quan em compro una novel·la gràfica, allò que el mestre Alan Moore anomena "un còmic car de tapa dura", sé que segurament estic davant d'una obra de gran qualitat, però per la qual he hagut de pagar més diners que de costum i, al contrari del que passa amb les col·leccions regulars, la diversió em durarà poc. 

És per això que trigo en llegir-les, però alguns casos són extrems, com el de Jimmy Corrigan: The Smartest Kid on Earth, que probablement vaig comprar fa més de 4 anys —no trobo el registre de la compra ni a Amazon ni a The Book Depository— i fins ara no m'he decidit a llegir. Si que recordo, i això fa que el meu delicte sigui més greu, que és l'edició en tapa tova i va costar pocs diners.

Publicada originalment l'any 2000 i amb en Chris Ware com a autor, aquesta guanyadora de diversos premis de prestigi recopila material aparegut entre 1993 i el mateix 2000 a la revista Acme Novelty Library, del mateix autor, una publicació alternativa i experimental de gran èxit.

En condicions normals parlaria de Jimmy Corrigan: The Smartest Kid on Earth com d'una novel·la gràfica protagonitzada per un paio fracassat, marginat i mereixedor de la nostra més profunda misericòrdia, i de còmics així ja n'hi ha uns quants. El que caracteritza aquesta obra, però, és l'originalitat amb què la presenta el seu autor.

El primer que crida l'atenció de Jimmy Corrigan és el disseny de les seves pàgines, apaisades i plenes de vinyetes de diferents mides que en molts casos donen un aspecte bigarrat al conjunt tot descrivint els més mínims moviments dels personatges, gairebé com si veiéssim fotogrames d'una pel·lícula.

S'alternen amb d'altres que es podrien qualificar d'splash pages, on un dibuix ocupa tota la pàgina, però també trobem alguns moments (sobretot al principi) en què caldrà que girem el llibre. Ara bé, això no és res comparat amb altres sortides de l'autor com ara una pàgina formada per petites postals del fictici poble de Waukosha amb minúsculs i sarcàstics textos a la part de darrere, o bé els diagrames i fins i tot retallables amb què ens deixa astorats de tant en tant.

Chris Ware juga amb els recursos visuals que li permet el llenguatge del còmic i n'inventa de nous (se m'acut per exemple la manera d'amagar la cara dels personatges poc importants, o els flaixbacs en tinta blava sobre fons blanc, dos exemples no necessàriament nous ni trencadors), però també ho fa amb el text que ens podem trobar, a més dels globus habituals, en forma d'instruccions en una font petitíssima, en grans cartells amb les paraules "and", "so" o "later" que ens enganyen sobre la importància del que veurem a continuació, o en la narració en off escrita a mà que trobem en algunes parts de la història.

Pel que fa a l'argument, que de vegades queda en un segon pla per culpa de la distracció provocada per tot el que he exposat més amunt, no deixa de ser interessant: el llibre ens explica per una banda els dies en què el patètic protagonista, de trenta-tants anys mal portats, una mare que no para de trucar-lo a qualsevol hora i de nul èxit amb les dones coneix per fi el seu pare, que el va abandonar quan era petit. El veurem interactuar amb ell, però també serem testimonis de la tristor de la seva vida quotidiana i de la fèrtil imaginació amb què reacciona davant d'alguns dels fets amb què es troba.

El cas és que aquests fets, que estan basats parcialment en la vida del propi autor —que no va conèixer el seu pare fins que no estava dibuixant el còmic (alguns analistes insisteixen a afirmar que tot el còmic està basat en la trobada, malgrat que el senyor Ware explica al final del mateix llibre que allò va passar en ple procés)— s'alternen amb els d'un altre Jimmy Corrigan que va viure part de la seva infantesa a la Chicago de 1892-93, època en què es va celebrar l'Exposició Universal de la capital d'Illinois. 

Al principi aquests canvis d'escenari i personatge ens desorienten una mica, i també hi ha algunes escenes situades en una granja que almenys jo no he sabut relacionar amb la resta i que podrien ser perfectament somnis, però el Jimmy Corrigan orfe de mare i amb un pare poc afectuós de finals del segle XIX i el dels (segons els meus càlculs) anys 80 del XX tenen una relació que descobrim més endavant.

El to malencònic de la història es reforça amb els colors plans i l'ús dels silencis i les expressions facials del protagonista (l'actual i el del passat), i naturalment també amb els canvis de ritme i d'escenari. Fa la sensació que l'autor fa el que vol amb Jimmy Corrigan: The Smartest Kid on Earth, de fet hi ha moments d'absurd i gairebé de surrealisme, però aquells que tenen més capacitat d'anàlisi que jo han sabut llegir-hi símbols, metàfores i missatges que a mi se m'escapen. Em tranquil·litza saber, però, que hi ha algunes coses, com ara la lesió eterna del peu del Jimmy adult, que no s'arriben a explicar i que no és culpa meva que no s'entenguin.

El que puc dir és que jo he gaudit molt amb aquesta lectura, tant per la història pròpiament dita com pel seu alternatiu aspecte visual, però si teniu la capacitat d'analitzar-la a nivells més profunds suposo que us ho passareu encara millor. 

El cas és que m'ha fet venir ganes de llegir una altra obra de l'autor, Building Stories, serialitzada també a l'Acme Novelty Library, que com podeu veure a la foto esdevé, en la seva presentació, molt més experimental que Jimmy Corrigan. Sembla mentida, però és un còmic. Format per enquadernacions en tapa tova i dura, desplegables, pòsters i diaris que expliquen les històries d'un edifici i es presenten en una capsa de cartró que recorda els jocs de taula. Impressionant.