Cinema: Suicide Squad

Vull començar aquesta crítica personal avisant d'una cosa: a mi aquesta pel·lícula m'ha agradat força. Oh, quina sorpresa, oi? M'agrada tot. És possible, però també és cert que els films que adapten històries nascudes als còmics sembla que no satisfan mai la majoria de la gent. Últimament sembla que queda molt bé renegar de tot. Man of Steel és dolenta, Batman v Superman també, DC Comics no sap adaptar el seu univers al cinema... 

En fi, són pel·lícules que a mi m'estan agradant molt. Estan fetes per a entretenir, el material original no és alta literatura i si haguessin d'explicar les històries fil per randa com les veiem als còmics... ens avorriríem perquè ens les sabríem de memòria.  

Són adaptacions, senyores i senyors. Agafen uns còmics, els transformen en llenguatge audiovisual i els adapten a tots els públics, i jo trobo que tenen molt en compte els lectors del material original. L'única cosa que els retrec, a les de DC, és que quan recuperen personatges que surten a la televisió actualment a The Flash, Arrow, etc., els canvien els intèrprets i, per tant, no hi ha la coherència entre televisió i cinema que sí que podem veure a Marvel.

Suicide Squad, dit això, era una proposta davant la qual tenia reserves. Per les notícies que n'anava llegint em feia l'efecte que seria una relliscada, que seria un producte sense res a veure amb el llavors naixent Univers DC cinematogràfic, o com en diuen oficialment, DC Extended Universe. Un entreteniment mentre esperàvem que després de Man of Steel i Batman v Superman: Dawn of Justice arribessin la pel·lícula de la Lliga de la Justícia i la de Wonder Woman l'any vinent. 

És per això que hi anava amb poques expectatives, amb ganes de veure una poca-soltada entretinguda, i que no en vaig voler llegir cap informació a partir de cert punt. Doncs bé, tant una cosa com l'altra han estat un encert.

Una de les coses que em preocupaven més era el nou Joker, interpretat per un Jared Leto encantat amb aquesta mena de papers estranys. Pensava que seria un Príncep Pallasso del Crim encara més allunyat del dels còmics que el que va interpretar a The Dark Knight el desaparegut Heath Ledger, però sorprenentment em va agradar i estèticament el vaig trobar més adequat, dentadura metàl·lica a banda. 

No van cometre l'error de fer-lo membre del Suicide Squad, sinó que esdevé un secundari, per a alguns amb massa poc metratge -recordem, però, que no és la seva pel·lícula-, relacionat amb un dels protagonistes del film, i és per això també que han introduït un canvi en la seva relació respecte als còmics.

És la Harley Quinn, magníficament interpretada per la Margot Robbie, que a més és d'allò més adequada pel seu aspecte físic. En aquesta versió, el seu amor boig és correspost pel seu Pastisset, però els orígens es respecten -un fragment d'aquests, però, s'agafa de la versió de The New 52- i fins i tot es fa una picada d'ullet a la mítica portada del còmic Batman: Harley Quinn. 

El personatge és un dels més populars de l'Univers DC, després que fos creat pel guionista Paul Dini per a l'aclamada sèrie Batman: The Animated Series, i viu un gran moment gràcies a la seva col·lecció de còmics en solitari, que va començar el 2014, i sens dubte aquesta pel·lícula, on es podria dir que és l'autèntica protagonista i l'element d'humor i bogeria del grup.

Fa força amistat amb en Floyd Lawton, en Deadshot, l'home que afirma que no ha fallat mai un tret i que aquí, a diferència d'Arrow, és interpretat per un reclam de la mida d'en Will Smith. 

Assassí a sou, té un punt humà personificat en la seva filla adolescent i endevinem que malgrat la seva feina i el seu historial és una persona amb un codi moral interessant. El film està construït, en bona part, al voltant tant de la Harley com d'ell.

Una mica per darrere, podríem dir, queda en Rick Flag (el suec Joel Kinnaman, vist a The Killing i la quarta temporada de House of Cards), el líder del Suicide Squad, que no és un dels dolents reclutats, però que també fa aquesta feina sota xantatge, per no fer servir una expressió sobre constrenyiment testicular.

No repassaré tots els personatges, però volia destacar també en Waylon Jones, o Killer Croc (Adewale Akinnuoye-Agbaje, vist a Oz i a Lost), un home amb aspecte de rèptil i superforça que els lectors de còmics de DC coneixem bé com a enemic clàssic d'en Batman. 

Un personatge pel qual podem sentir llàstima, al capdavall no té la culpa de patir aquesta malaltia, però a la pel·lícula es fa servir més aviat poc. 

Tots ells, i els que no he esmentat com ara el Capità Boomerang (Jai Courtney), l'interessant El Diablo (Jay Hernández) o la Katana (Karen Fukuhara, també diferent de la versió del personatge vist a Arrow), que en aquest cas és la guardaespatlles d'en Rick Flag, no una dolenta, estan controlats per la temible Amanda Waller (Viola Davis, també diferent de la versió... bé, ja sabeu què diré).

Amb el sobrenom de The Wall, líder de l'agència A.R.G.U.S. i encarregada de formar un equip capaç de fer front als reptes que presenta l'aparició de tants metahumans. És implacable, no té cap escrúpol i ofereix a l'esquadró, format per superdolents, reduccions de la condemna a canvi de dur a terme missions suïcides. No és una proposta generosa, perquè no poden dir que no, atès que amenaça la integritat física dels éssers estimats de cadascun d'ells.

Havia deixat per al final un altre membre del Suicide Squad, la doctora June Moone, posseïda per la bruixa Enchantress, interpretada per la Cara Delevingne. Amb poders paranormals, primer és un actiu incalculable per a l'equip format per la Waller, però quan les coses es compliquen esdevé la principal preocupació de tothom en passar a formar part de l'amenaça que motiva la trama principal del film.

Malgrat que em sembla una colla d'allò més interessant i la primera part de la pel·lícula em resultava prometedora, el que no em va agradar i és difícil d'obviar va ser la naturalesa paranormal de l'enemic. No arribem a veure el Suicide Squad enfrontant-se a amenaces més mundanes, sinó que directament la seva primera missió és lluitar contra éssers de poders màgics.

Trobo, a més, que les característiques dels personatges, pel que fa a poders i habilitats, no són les més adequades per a aquesta mena d'enfrontament. Em va xocar una mica i vaig pensar que m'hauria estimat més alguna missió més semblant a les dels pocs còmics que, relacionats amb sagues que impliquen bona part dels còmics de DC alhora, n'havia llegit.

Tanmateix, penso que és una pel·lícula divertida, els personatges carismàtics -alguns són tractats amb molta superficialitat, però-, les interpretacions més que adequades i la relació amb les altres pel·lícules actuals de DC Comics molt ben implementada. Francament, no m'esperava -i aquest va ser l'encert de no llegir-ne gaire cosa- l'aparició de cert personatge en forma de cameo important, la menció dels fets de Batman v Superman ni la connexió amb Justice League, per a la qual fa una mica com de pròleg.


A favor

-Diguin el que diguin, és entreteniment pur i no es fa gens llarga

-Els personatges, la seva relació i la seva caracterització, encara que alguns tenen molt poc paper

-La Harley Quinn

-Un Joker més fidel als còmics del que em pensava, i ben interpretat per en Jared Leto

-Les connexions amb altres pel·lícules i les picades d'ullet o easter eggs (aquí els teniu explicats en anglès, i jo només en vaig detectar alguns)

-L'estètica, part de la qual sembla que està directament copiada del grup sud-africà Die Antwoord sense permís. 


En contra

-Sí que és cert que, de les 3 pel·lícules ja estrenades del DC Extended Universe, és la "menor"

-L'enemic màgic i sobrenatural, per a mi poc adequat a les característiques del grup

-L'aparent immunitat dels personatges davant els accidents d'helicòpter i les caigudes de desenes de metres

-No he parlat de l'Scott Eastwood, oi? Perquè hi té un paper decebedorament petit

The Killing (4a temporada)

Fa aproximadament un any vaig dedicar una entrada a la sèrie The Killing, el remake nord-americà d'una sèrie danesa, Forbrydelsen, que va cobrar vida pròpia i va tenir una tercera temporada completament original, però que també va acabar abruptament i sense perspectives de continuació. 

Això va ser així durant unes setmanes, perquè al cap de poc d'emetre's el final de la que havia de ser la tercera i última tongada d'episodis es va saber que la plataforma de distribució digital Netflix, coneguda entre altres coses per salvar sèries cancel·lades, va anunciar que n'emetria en exclusiva una quarta i definitiva, de només 6 episodis, el 2014, cosa que ha complert (i, per cert, ha introduït amb profusió la paraula "fuck" i tots els seus derivats, que per la política censora de l'AMC no figurava al vocabulari dels personatges). De fet la tercera temporada ja havia perillat i Netflix la va salvar assumint-ne una part dels costos a canvi de permetre que AMC l'emetés en primícia.

Dit i fet, l'1 d'agost va penjar els 6 episodis que la formen, tots de cop, i els fans d'aquesta producció del gènere detectivesc hem pogut gaudir del que li faltava al final de la tercera: les conseqüències dels impactants fets amb què es tancava.

Perquè la parella formada per l'Stephen Holder (Joel Kinnaman) i la Sarah Linden (Mireille Enos) ha de viure amb la decisió d'haver creuat la línia que no ha de creuar mai un policia, i també sap que les seves accions tenen conseqüències i hi haurà una investigació.

El nou cas que, mentrestant, investiguen —i que sens dubte era necessari per a donar forma a una nova temporada—, gairebé queda en un segon pla, com a mínim pel que fa a l'interès que desperta. Volem saber si la Linden i en Holder se'n sortiran, i la resolució del misteri de l'assassinat de la família sencera d'en Kyle Stansbury (Tyler Ross), cadet d'una acadèmia militar amb problemes d'adaptació i víctima d'un tret al cap la mateixa nit dels fets, que de retop li provoca amnèsia, ens crida menys l'atenció.

La sensació que desprèn aquest cas és de complement, de poca importància. Com si l'haguessin introduït perquè calia que hi hagués un nou cas, però trobo que en 6 episodis no ens l'expliquen (no poden) amb el detall i la calma que feien tan realista i particular el cas de la Rosie Larsen (excessivament allargat en les temporades 1 i 2) i en menor però encertada mesura el de la tercera temporada. 

Que no se'm malinterpreti: la quarta temporada de The Killing no en traeix l'esperit. És com sempre, però el més important aquí són les conseqüències del que va passar a la tercera, i el cas de l'acadèmia St. George és gairebé només decoratiu, perquè tampoc no es tractava de fer una minisèrie de només 3 episodis parlant de la Linden i en Holder, els seus remordiments i el seu patiment.

Potser és que les històries personals dels protagonistes em distreien del cas en qüestió, però em va semblar resolt de qualsevol manera i amb alguns elements previsibles. I si jo encerto la més mínima cosa d'un argument detectivesc ha d'estar relativament poc treballat, perquè no és que sigui gaire espavilat en aquest sentit. Considero que la resolució del cas està una mica agafada pels pèls, sí. De les que fan pensar alguna cosa similar a "tanta història perquè al final sigui això".

No és una mala temporada, i en el fons era necessària per tal de resoldre el que resol, el que deia de les conseqüències de la tercera temporada. Així, veiem com la Linden i en Holder es van intercanviant la sang freda i els moments de desesperació, però l'angoixa per a tots dos és creixent i el clímax de tot plegat... per al meu gust una mica deus ex machina, però no del tot inversemblant. 

Ben explotat i necessari el paper del detectiu Reddick (Gregg Henry), que és més competent del que ens pensàvem (amb raó) durant la tercera temporada i els busca les pessigolles quan les coses no li quadren, fet que els desespera i els fa dubtar de la lleialtat mútua que fins ara havia caracteritzat la seva relació professional.

D'altra banda, el final de tot plegat trenca amb el to fosc i depriment de la sèrie i ens deixa amb bon gust de boca, dins el que cap, a més de la certesa insinuada d'uns esdeveniments que en realitat no s'arriben a mostrar. Un premi per als seguidors del tàndem Linden-Holder, que ens ha fet patir i ha tingut molts moments de tensió i estira-i-arronses abans d'arribar al final.

Sèries: The Killing

El que en ficció es coneix com a gènere negre, és a dir el de policies i delinqüents, m'interessa i força, tant des del punt de vista de la Llei com dels que acostumem a considerar criminals i que, al capdavall, també són humans. L'he seguit i el segueixo en literatura, còmics, cinema... però no tant en televisió, encara que sí que he vist —i ressenyat en aquest bloc— algunes sèries que hi pertanyen. 

El problema és que generalment les sèries policials tenen una estructura d'episodis autoconclusius, i a mi el que m'agrada és que m'enganxin i em deixin amb moltes ganes de veure el capítol següent, de manera que no em veureu seguint, per molt populars que siguin, produccions com ara Law & Order o CSI.

Però quan em van recomanar, des de diverses bandes, The Killing, el que em va acabar de convèncer va ser que per fi hi havia una història que durava, com a mínim, una temporada sencera. I en relativament poc temps he vist les 3 temporades que n'ha emès la cadena AMC, en el que és la versió nord-americana de la sèrie danesa d'èxit Forbrydelsen (sí, he fet una excepció a la meva norma de la versió original).

Emesa d'abril de 2011 a agost de 2013 i ambientada a Seattle (Washington) malgrat que està rodada a Vancouver (British Columbia, Canadà), The Killing s'ha dividit en 3 temporades, les dues primeres de les quals de 13 episodis cadascuna i la darrera de 12, i ja m'hauria estat bé que cada temporada hagués girat al voltant d'un cas, però encara millor: el primer cas ocupa 26 episodis, és a dir les dues primeres temporades. Però hem de parlar dels personatges, és clar:

La protagonista principal és la detectiu Sarah Linden (Mireille Enos, que fins aquesta sèrie havia tingut el seu paper més important a la producció de l'HBO Big Love i potser us sona perquè fa de dona d'en Brad Pitt a la pel·lícula Guerra Mundial Z), mare soltera d'un adolescent que es pren els casos massa seriosament i que veurem patir moltíssim, perquè no és capaç d'agafar-s'ho fredament ni de descansar quan toca, per molt que la gent del seu voltant insisteixi en què s'ha de cuidar. De fet, comença la sèrie a punt de retirar-se per tal d'anar a viure a Califòrnia i casar-se amb el seu xicot, però un cas que ella posa per davant de tot fa que ajorni la retirada i el trasllat.

És bona en la seva feina, però també és humana, comet errors i amb ells provoca una sèrie de conseqüències que complicaran les coses més del que cal. De seguida ens la fem nostra i ens desesperem, com ella, quan la investigació topa amb el mur de la incompetència de la pròpia policia i la influència dels polítics.

El seu company, novell al departament, és l'Stephen Holder (Joel Kinnaman, actor que ha dut a terme bona part de la seva carrera a Suècia, on va néixer i créixer), que prové d'Antivici i és un exionqui. En Holder aporta el contrast amb la Linden gràcies a la diferència d'alçada de tots dos, el seu humor i la seva manera de parlar més aviat propera als negres cantants de hip-hop. 

És el típic policia jove que va de "guai" i connecta fàcilment amb el jovent, però ell mateix és jove i la seva inexperiència en Homicidis serà un més dels obstacles a què s'enfronta la parella protagonista. 

El primer cas, basat en la primera temporada de la sèrie original danesa, comença quan es troba el cos de la Rosie Larsen (Katie Findlay) al maleter d'un cotxe enfonsat. Naturalment tot gira al voltant de qui va matar la Rosie, la mort de la qual deixa els Larsen (també a la versió original la família de la víctima es diu Larsen) totalment destrossats però amb l'obligació de tirar endavant per tal de tenir cura dels fills preadolescents que encara tenen. 

La formen el pare, Stan (Brent Sexton), la mare, Mitch (Michelle Forbes), en Tom (Evan Bird) i en Denny (Seth Isaac Johnson), a més de la tieta, la Terry (Jamie Anne Allman, vista a The Shield), que representa un suport fonamental després de la desgràcia.

Resulta que el cotxe on es va trobar la Rosie pertany a la campanya del popular candidat a alcalde de Seattle Darren Richmond (Billy Campbell, vist a The 4400), que acompanyat pels seus assessors Jamie Wright (Eric Ladin, ara a la quarta temporada de Boardwalk Empire) i Gwen Eaton (Kristin Lehman) intenta fer que l'alcalde actual perdi les eleccions alhora que esquiva com pot les pistes de la investigació que apunten al seu entorn.

Per tot plegat The Killing em va semblar de seguida una sèrie policial d'allò més interessant, ja que aprofundeix amb gran detall en les conseqüències que pot tenir un assassinat, les vides que pot arribar a destrossar directa o indirectament i sobretot el dolor que causa a la família de la persona assassinada, que en aquest cas dóna lloc a unes interpretacions magnífiques per part dels actors que fan de pares de la noia morta.

Després de dues temporades de tensió i una resolució prou satisfactòria, la sèrie va estar a punt de ser cancel·lada i el públic no estava massa content amb el fet que el cas no es resolgués a la primera temporada, ni van agradar els canvis de sospitós que es produïen gairebé a cada episodi (llegeixo que és perquè es va voler fer igual que la primera temporada danesa, que s'anava escrivint sobre la marxa).

De fet, AMC va anunciar que no hi hauria una tercera temporada, fins que la plataforma online Netflix hi va mostrar interès i va originar unes negociacions en les quals AMC al final es va poder treure de sobre part de les despeses i a més podria emetre abans que ningú la futura tercera temporada.

Emesa el 2013, ens presenta una història totalment diferent de l'anterior: aquest cop la trama segueix una sèrie de desaparicions i assassinats de prostitutes menors d'edat, fet que rejoveneix dràsticament els personatges secundaris de la nova tongada d'episodis de la sèrie. Cal destacar el paper de la "Bullet" (Bex Taylor-Klaus), d'allò més entranyable.

Tot i que el nou cas fa que The Killing adopti un to més típic de sèrie policial, on la importància radica en trobar una noia que desapareix en comptes de tenir un punt de vista centrat en la investigació posterior a l'assassinat i en el dolor de les persones afectades, els guionistes van tenir l'encert de lligar el cas amb el que la Sarah Linden va estar investigant just abans del de la Rosie Larsen, i que s'havia esmentat breument a la primera i la segona temporades. 

Això esdevé una excusa per a l'aparició de l'antic company de la Linden, l'ara tinent Jimmy Skinner (el conegut Elias Koteas), que atesa la seva història personal recolza molt més els instints de la detectiu que no pas els caps que havia tingut anteriorment. 

Precisament d'aquell cas que van resoldre 3 anys abans dels fets de la tercera temporada surt un altre interessant personatge, en Ray Seward (Peter Sarsgaard), condemnat a mort per l'assassinat de la seva dona amb un modus operandi idèntic al que s'ha dut a terme darrerament amb les noies que han estat desapareixent i reapareixent com a cadàvers.

Evidentment la Sarah Linden hi veu una connexió, i a banda d'encarregar-se d'aturar aquests assassinats i atrapar el culpable vol que, a més, es faci justícia i s'eviti l'execució d'aquest home que ella i el seu company van empresonar per error. 

La tensió de la tercera temporada en aquest sentit és innegable i es manté el to fosc (no tan plujós, però) i pausat de les dues primeres, però crec que en voler acabar-la amb un cop d'efecte els guionistes es van descontrolar i van crear un final una mica inversemblant. El pitjor de tot és que, si bé el cas queda resolt, cosa que permet que recomani la sèrie, el darrer episodi acaba de manera abrupta, amb una fosa a negre després d'un esdeveniment que sens dubte ha de tenir conseqüències per als protagonistes, però que no coneixerem perquè, ara sembla que sí, The Killing ha estat cancel·lada.