Cinema: Suicide Squad

Vull començar aquesta crítica personal avisant d'una cosa: a mi aquesta pel·lícula m'ha agradat força. Oh, quina sorpresa, oi? M'agrada tot. És possible, però també és cert que els films que adapten històries nascudes als còmics sembla que no satisfan mai la majoria de la gent. Últimament sembla que queda molt bé renegar de tot. Man of Steel és dolenta, Batman v Superman també, DC Comics no sap adaptar el seu univers al cinema... 

En fi, són pel·lícules que a mi m'estan agradant molt. Estan fetes per a entretenir, el material original no és alta literatura i si haguessin d'explicar les històries fil per randa com les veiem als còmics... ens avorriríem perquè ens les sabríem de memòria.  

Són adaptacions, senyores i senyors. Agafen uns còmics, els transformen en llenguatge audiovisual i els adapten a tots els públics, i jo trobo que tenen molt en compte els lectors del material original. L'única cosa que els retrec, a les de DC, és que quan recuperen personatges que surten a la televisió actualment a The Flash, Arrow, etc., els canvien els intèrprets i, per tant, no hi ha la coherència entre televisió i cinema que sí que podem veure a Marvel.

Suicide Squad, dit això, era una proposta davant la qual tenia reserves. Per les notícies que n'anava llegint em feia l'efecte que seria una relliscada, que seria un producte sense res a veure amb el llavors naixent Univers DC cinematogràfic, o com en diuen oficialment, DC Extended Universe. Un entreteniment mentre esperàvem que després de Man of Steel i Batman v Superman: Dawn of Justice arribessin la pel·lícula de la Lliga de la Justícia i la de Wonder Woman l'any vinent. 

És per això que hi anava amb poques expectatives, amb ganes de veure una poca-soltada entretinguda, i que no en vaig voler llegir cap informació a partir de cert punt. Doncs bé, tant una cosa com l'altra han estat un encert.

Una de les coses que em preocupaven més era el nou Joker, interpretat per un Jared Leto encantat amb aquesta mena de papers estranys. Pensava que seria un Príncep Pallasso del Crim encara més allunyat del dels còmics que el que va interpretar a The Dark Knight el desaparegut Heath Ledger, però sorprenentment em va agradar i estèticament el vaig trobar més adequat, dentadura metàl·lica a banda. 

No van cometre l'error de fer-lo membre del Suicide Squad, sinó que esdevé un secundari, per a alguns amb massa poc metratge -recordem, però, que no és la seva pel·lícula-, relacionat amb un dels protagonistes del film, i és per això també que han introduït un canvi en la seva relació respecte als còmics.

És la Harley Quinn, magníficament interpretada per la Margot Robbie, que a més és d'allò més adequada pel seu aspecte físic. En aquesta versió, el seu amor boig és correspost pel seu Pastisset, però els orígens es respecten -un fragment d'aquests, però, s'agafa de la versió de The New 52- i fins i tot es fa una picada d'ullet a la mítica portada del còmic Batman: Harley Quinn. 

El personatge és un dels més populars de l'Univers DC, després que fos creat pel guionista Paul Dini per a l'aclamada sèrie Batman: The Animated Series, i viu un gran moment gràcies a la seva col·lecció de còmics en solitari, que va començar el 2014, i sens dubte aquesta pel·lícula, on es podria dir que és l'autèntica protagonista i l'element d'humor i bogeria del grup.

Fa força amistat amb en Floyd Lawton, en Deadshot, l'home que afirma que no ha fallat mai un tret i que aquí, a diferència d'Arrow, és interpretat per un reclam de la mida d'en Will Smith. 

Assassí a sou, té un punt humà personificat en la seva filla adolescent i endevinem que malgrat la seva feina i el seu historial és una persona amb un codi moral interessant. El film està construït, en bona part, al voltant tant de la Harley com d'ell.

Una mica per darrere, podríem dir, queda en Rick Flag (el suec Joel Kinnaman, vist a The Killing i la quarta temporada de House of Cards), el líder del Suicide Squad, que no és un dels dolents reclutats, però que també fa aquesta feina sota xantatge, per no fer servir una expressió sobre constrenyiment testicular.

No repassaré tots els personatges, però volia destacar també en Waylon Jones, o Killer Croc (Adewale Akinnuoye-Agbaje, vist a Oz i a Lost), un home amb aspecte de rèptil i superforça que els lectors de còmics de DC coneixem bé com a enemic clàssic d'en Batman. 

Un personatge pel qual podem sentir llàstima, al capdavall no té la culpa de patir aquesta malaltia, però a la pel·lícula es fa servir més aviat poc. 

Tots ells, i els que no he esmentat com ara el Capità Boomerang (Jai Courtney), l'interessant El Diablo (Jay Hernández) o la Katana (Karen Fukuhara, també diferent de la versió del personatge vist a Arrow), que en aquest cas és la guardaespatlles d'en Rick Flag, no una dolenta, estan controlats per la temible Amanda Waller (Viola Davis, també diferent de la versió... bé, ja sabeu què diré).

Amb el sobrenom de The Wall, líder de l'agència A.R.G.U.S. i encarregada de formar un equip capaç de fer front als reptes que presenta l'aparició de tants metahumans. És implacable, no té cap escrúpol i ofereix a l'esquadró, format per superdolents, reduccions de la condemna a canvi de dur a terme missions suïcides. No és una proposta generosa, perquè no poden dir que no, atès que amenaça la integritat física dels éssers estimats de cadascun d'ells.

Havia deixat per al final un altre membre del Suicide Squad, la doctora June Moone, posseïda per la bruixa Enchantress, interpretada per la Cara Delevingne. Amb poders paranormals, primer és un actiu incalculable per a l'equip format per la Waller, però quan les coses es compliquen esdevé la principal preocupació de tothom en passar a formar part de l'amenaça que motiva la trama principal del film.

Malgrat que em sembla una colla d'allò més interessant i la primera part de la pel·lícula em resultava prometedora, el que no em va agradar i és difícil d'obviar va ser la naturalesa paranormal de l'enemic. No arribem a veure el Suicide Squad enfrontant-se a amenaces més mundanes, sinó que directament la seva primera missió és lluitar contra éssers de poders màgics.

Trobo, a més, que les característiques dels personatges, pel que fa a poders i habilitats, no són les més adequades per a aquesta mena d'enfrontament. Em va xocar una mica i vaig pensar que m'hauria estimat més alguna missió més semblant a les dels pocs còmics que, relacionats amb sagues que impliquen bona part dels còmics de DC alhora, n'havia llegit.

Tanmateix, penso que és una pel·lícula divertida, els personatges carismàtics -alguns són tractats amb molta superficialitat, però-, les interpretacions més que adequades i la relació amb les altres pel·lícules actuals de DC Comics molt ben implementada. Francament, no m'esperava -i aquest va ser l'encert de no llegir-ne gaire cosa- l'aparició de cert personatge en forma de cameo important, la menció dels fets de Batman v Superman ni la connexió amb Justice League, per a la qual fa una mica com de pròleg.


A favor

-Diguin el que diguin, és entreteniment pur i no es fa gens llarga

-Els personatges, la seva relació i la seva caracterització, encara que alguns tenen molt poc paper

-La Harley Quinn

-Un Joker més fidel als còmics del que em pensava, i ben interpretat per en Jared Leto

-Les connexions amb altres pel·lícules i les picades d'ullet o easter eggs (aquí els teniu explicats en anglès, i jo només en vaig detectar alguns)

-L'estètica, part de la qual sembla que està directament copiada del grup sud-africà Die Antwoord sense permís. 


En contra

-Sí que és cert que, de les 3 pel·lícules ja estrenades del DC Extended Universe, és la "menor"

-L'enemic màgic i sobrenatural, per a mi poc adequat a les característiques del grup

-L'aparent immunitat dels personatges davant els accidents d'helicòpter i les caigudes de desenes de metres

-No he parlat de l'Scott Eastwood, oi? Perquè hi té un paper decebedorament petit