Menú

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Jared Leto. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Jared Leto. Mostrar tots els missatges

dimarts, 17 d’octubre del 2017

Cinema: Blade Runner 2049

Considerada per molts la millor pel·lícula de ciència-ficció de la història del cinema, Blade Runner (1982), de Ridley Scott i protagonitzada per un Harrison Ford que en molt pocs anys va demostrar que sabia triar papers que esdevindrien llegendaris, és una pel·lícula que m'agrada molt i comprenc perfectament per què és tan estimada, però que he vist poques vegades.

Tot i que no n'he fet cap crítica -potser algun dia-, sí que he parlat del llibre d'en Philip K. Dick que la va originar, Do androids dream of electric sheep? i de la famosa "maledicció" del film. Fa poc l'he tornat a veure, però, aprofitant l'avinentesa de l'estrena de la seva seqüela, que arriba 35 anys després.


Primer de tot, una confessió: no estava al cas del desenvolupament d'aquesta nova entrega fins que fa pocs mesos vaig veure'n un tràiler, així que em va agafar per sorpresa -una de ben positiva-, l'arribada d'aquesta Blade Runner 2049.

El llistó estava altíssim, aquest cop no hi havia un llibre en què basar-se i gosaria dir que aquesta seqüela no necessària ni demanada era tan arriscada -o almenys gairebé tan arriscada- com fer una quarta part de Back to the Future o una segona de The Goonies.


Però Blade Runner 2049 se'n surt sense patir gaire, tot i el canvi de director, ara Dennis Villeneuve, i el canvi de protagonista, perquè ens explica una història nova, que encaixa perfectament en l'univers de la primera pel·lícula i alhora li fa continus homenatges visuals i argumentals.

Referències que són situacions, vestuari, maquillatge o música -excel·lent banda sonora de Hans Zimmer i Benjamin Walfisch que recorda la mítica de Vangelis-, entre altres ingredients, que prenen una forma diferent i tenen a veure amb personatges que duen a terme rols diferents dels de Blade Runner, però ens recorden els del film original, al qual també aquesta segona part al·ludeix amb coses com la fidelitat a la tecnologia mostrada el 1982 -i que, vista ara, no sembla excessivament obsoleta- o l'aparició de logos d'empreses que fa 35 anys es pronosticava erròniament que el 2019 apareixerien als rètols de neó de les grans ciutats, i que van donar lloc a l'esmentada "maledicció de Blade Runner", però aquí tornen perquè, com deia, 2049 aposta clarament per la fidelitat al que es va establir fa tant de temps.


Alguns dels rols de la cinta original tenen un reflex en aquesta seqüela. El cas més clar, naturalment, és el del seu protagonista, un Ryan Gosling que interpreta l'agent K, un Blade Runner i, per tant, un especialista en "retirar" replicants de models considerats il·legals que viuen amagats.

La premissa del film de 1982 ja era aquesta, però en aquest cas en K és un replicant, tot i que d'un model avançat que ja està fet perquè obeeixi. L'ambigüitat del personatge d'en Deckard a Blade Runner, el debat encara vigent sobre si era o no replicant -l'autor de la novel·la opinava una cosa i el director de la pel·lícula una altra-, amb en K torna, però d'una altra manera que no explico per no destrossar l'argument, tot i que té molta menys transcendència.


Com en Deckard, en K també s'enamora d'una dona que no és humana, en aquest cas una intel·ligència artificial hologràfica anomenada Joi (Ana de Armas), tot i que és un amor molt menys apassionat que el de la primera pel·lícula, potser per la característica inexpressivitat de l'actor.


I si a la història que coneixíem l'empresa que creava els replicants era la Tyrell Corporation, en el transcurs dels 30 anys que representa que han passat entre les dues pel·lícules aquesta ha estat absorbida per la Wallace Corporation, que continua el desenvolupament dels replicants i que, com a Blade Runner, és visitada pel protagonista amb motiu de la seva investigació.

Allà coneix la Luv (Sylvia Hoeks), una freda replicant que recorda una mica la Rachael del primer film, però que en aquest cas té un paper molt diferent en la trama.


L'empresa és propietat d'en Niander Wallace (Jared Leto), un home misteriós i cruel que està obsessionat amb multiplicar exponencialment la producció de replicants, que passa necessàriament per aconseguir que es puguin reproduir.


No se'ns amaga pas al tràiler -ni al pòster-, tot i que la pel·lícula sembla que ho vulgui convertir en un cop d'efecte, que torna en Harrison Ford, ja amb 75 anys, en el seu paper de Rick Deckard, i no és el primer ni el segon cop que reprèn un dels seus papers mítics al cap de molts anys. Apartat del món, però no tan lluny de Los Angeles com es podia pensar, fa dècades que viu sol i amargat, i l'arribada d'en K li dona altre cop un motiu per viure, però sobre això tampoc no em vull estendre per tal de mantenir la sorpresa de qui vulgui anar a veure la pel·lícula.

Blade Runner 2049 té una història original, és clar, però hi ha molts elements paral·lels respecte de Blade Runner, en alguns casos de manera més directa que en d'altres, i totes les referències i cameos ajuden l'espectador que era fan del film original a tenir la sensació que aquesta segona part encaixa perfectament en aquell univers, i és que fins i tot l'atmosfera angoixant de 1982 torna en aquesta pel·lícula que ja es pot comptar com una altra gran del gènere cyberpunk.


La gran pregunta: és igual de bona que Blade Runner? Segurament no, però per poc. I en part és perquè hi ha un element que canvia de manera perceptible, i és el de la qüestió sobre la humanització del replicants i la deshumanització dels humans que tractava el primer film. Llavors era més important això que no pas la trama, senzilla i reduïda a la caça de replicants, mentre que a la seqüela la història és més complexa i és on recau la major part del pes.

Aquí ser replicant o no -tenint en compte que el model més recent està teòricament controlat i és a prova desobediències- no té més importància que la percepció que els humans tenen sobre aquests androides, un racisme actualitzat, però en general els que ho són no se n'amaguen i són conscients que no són humans, i els està bé. Per tant, no és un dels temes de la pel·lícula, mentre que a la de 1982 era el principal. O, com a mínim, es dona per tancat el debat i es considera humans tots els que se'n sentin.


De tota manera, Blade Runner 2049 és una digníssima seqüela del clàssic de ciència-ficció cyberpunk que coneixíem, una pel·lícula excel·lent per mèrits propis perquè, sí, s'aprofita d'allò que ja s'havia establert amb èxit, però se'n surt tot i l'altíssim risc que representava tocar un material tan delicat, i per tant cal aplaudir-ho. En aquest sentit hem d'agrair, segurament, que el guionista de la primera part, Hampton Fancher, hagi repetit.

Ja veurem si se n'acaba fent una tercera part, sembla que ho volen, però de moment aquesta seqüela ja forma part del món de Blade Runner i passa d'innecessària -perquè la de 1982 no necessitava ni necessita continuacions- a part integral de tot plegat.

Cal afegir que hi ha 3 curtmetratges animats que expliquen coses que han passat entre 2019 i 2049, i que duen els títols de Blade Runner 2022: Black Out, 2036: Nexus Dawn i 2048: Nowhere to Run. Potser veient-los obtenim respostes a preguntes que a la pel·lícula queden sense resposta i que poden donar lloc a interessants debats entre fans.





dijous, 1 de setembre del 2016

Cinema: Suicide Squad

Vull començar aquesta crítica personal avisant d'una cosa: a mi aquesta pel·lícula m'ha agradat força. Oh, quina sorpresa, oi? M'agrada tot. És possible, però també és cert que els films que adapten històries nascudes als còmics sembla que no satisfan mai la majoria de la gent. Últimament sembla que queda molt bé renegar de tot. Man of Steel és dolenta, Batman v Superman també, DC Comics no sap adaptar el seu univers al cinema... 

En fi, són pel·lícules que a mi m'estan agradant molt. Estan fetes per a entretenir, el material original no és alta literatura i si haguessin d'explicar les històries fil per randa com les veiem als còmics... ens avorriríem perquè ens les sabríem de memòria.  

Són adaptacions, senyores i senyors. Agafen uns còmics, els transformen en llenguatge audiovisual i els adapten a tots els públics, i jo trobo que tenen molt en compte els lectors del material original. L'única cosa que els retrec, a les de DC, és que quan recuperen personatges que surten a la televisió actualment a The Flash, Arrow, etc., els canvien els intèrprets i, per tant, no hi ha la coherència entre televisió i cinema que sí que podem veure a Marvel.


Suicide Squad, dit això, era una proposta davant la qual tenia reserves. Per les notícies que n'anava llegint em feia l'efecte que seria una relliscada, que seria un producte sense res a veure amb el llavors naixent Univers DC cinematogràfic, o com en diuen oficialment, DC Extended Universe. Un entreteniment mentre esperàvem que després de Man of Steel i Batman v Superman: Dawn of Justice arribessin la pel·lícula de la Lliga de la Justícia i la de Wonder Woman l'any vinent. 

És per això que hi anava amb poques expectatives, amb ganes de veure una poca-soltada entretinguda, i que no en vaig voler llegir cap informació a partir de cert punt. Doncs bé, tant una cosa com l'altra han estat un encert.


Una de les coses que em preocupaven més era el nou Joker, interpretat per un Jared Leto encantat amb aquesta mena de papers estranys. Pensava que seria un Príncep Pallasso del Crim encara més allunyat del dels còmics que el que va interpretar a The Dark Knight el desaparegut Heath Ledger, però sorprenentment em va agradar i estèticament el vaig trobar més adequat, dentadura metàl·lica a banda. 

No van cometre l'error de fer-lo membre del Suicide Squad, sinó que esdevé un secundari, per a alguns amb massa poc metratge -recordem, però, que no és la seva pel·lícula-, relacionat amb un dels protagonistes del film, i és per això també que han introduït un canvi en la seva relació respecte als còmics.


És la Harley Quinn, magníficament interpretada per la Margot Robbie, que a més és d'allò més adequada pel seu aspecte físic. En aquesta versió, el seu amor boig és correspost pel seu Pastisset, però els orígens es respecten -un fragment d'aquests, però, s'agafa de la versió de The New 52- i fins i tot es fa una picada d'ullet a la mítica portada del còmic Batman: Harley Quinn

El personatge és un dels més populars de l'Univers DC, després que fos creat pel guionista Paul Dini per a l'aclamada sèrie Batman: The Animated Series, i viu un gran moment gràcies a la seva col·lecció de còmics en solitari, que va començar el 2014, i sens dubte aquesta pel·lícula, on es podria dir que és l'autèntica protagonista i l'element d'humor i bogeria del grup.


Fa força amistat amb en Floyd Lawton, en Deadshot, l'home que afirma que no ha fallat mai un tret i que aquí, a diferència d'Arrow, és interpretat per un reclam de la mida d'en Will Smith. 

Assassí a sou, té un punt humà personificat en la seva filla adolescent i endevinem que malgrat la seva feina i el seu historial és una persona amb un codi moral interessant. El film està construït, en bona part, al voltant tant de la Harley com d'ell.


Una mica per darrere, podríem dir, queda en Rick Flag (el suec Joel Kinnaman, vist a The Killing i la quarta temporada de House of Cards), el líder del Suicide Squad, que no és un dels dolents reclutats, però que també fa aquesta feina sota xantatge, per no fer servir una expressió sobre constrenyiment testicular.


No repassaré tots els personatges, però volia destacar també en Waylon Jones, o Killer Croc (Adewale Akinnuoye-Agbaje, vist a Oz i a Lost), un home amb aspecte de rèptil i superforça que els lectors de còmics de DC coneixem bé com a enemic clàssic d'en Batman. 

Un personatge pel qual podem sentir llàstima, al capdavall no té la culpa de patir aquesta malaltia, però a la pel·lícula es fa servir més aviat poc. 


Tots ells, i els que no he esmentat com ara el Capità Boomerang (Jai Courtney), l'interessant El Diablo (Jay Hernández) o la Katana (Karen Fukuhara, també diferent de la versió del personatge vist a Arrow), que en aquest cas és la guardaespatlles d'en Rick Flag, no una dolenta, estan controlats per la temible Amanda Waller (Viola Davis, també diferent de la versió... bé, ja sabeu què diré).

Amb el sobrenom de The Wall, líder de l'agència A.R.G.U.S. i encarregada de formar un equip capaç de fer front als reptes que presenta l'aparició de tants metahumans. És implacable, no té cap escrúpol i ofereix a l'esquadró, format per superdolents, reduccions de la condemna a canvi de dur a terme missions suïcides. No és una proposta generosa, perquè no poden dir que no, atès que amenaça la integritat física dels éssers estimats de cadascun d'ells.


Havia deixat per al final un altre membre del Suicide Squad, la doctora June Moone, posseïda per la bruixa Enchantress, interpretada per la Cara Delevingne. Amb poders paranormals, primer és un actiu incalculable per a l'equip format per la Waller, però quan les coses es compliquen esdevé la principal preocupació de tothom en passar a formar part de l'amenaça que motiva la trama principal del film.

Malgrat que em sembla una colla d'allò més interessant i la primera part de la pel·lícula em resultava prometedora, el que no em va agradar i és difícil d'obviar va ser la naturalesa paranormal de l'enemic. No arribem a veure el Suicide Squad enfrontant-se a amenaces més mundanes, sinó que directament la seva primera missió és lluitar contra éssers de poders màgics.


Trobo, a més, que les característiques dels personatges, pel que fa a poders i habilitats, no són les més adequades per a aquesta mena d'enfrontament. Em va xocar una mica i vaig pensar que m'hauria estimat més alguna missió més semblant a les dels pocs còmics que, relacionats amb sagues que impliquen bona part dels còmics de DC alhora, n'havia llegit.

Tanmateix, penso que és una pel·lícula divertida, els personatges carismàtics -alguns són tractats amb molta superficialitat, però-, les interpretacions més que adequades i la relació amb les altres pel·lícules actuals de DC Comics molt ben implementada. Francament, no m'esperava -i aquest va ser l'encert de no llegir-ne gaire cosa- l'aparició de cert personatge en forma de cameo important, la menció dels fets de Batman v Superman ni la connexió amb Justice League, per a la qual fa una mica com de pròleg.


A favor

-Diguin el que diguin, és entreteniment pur i no es fa gens llarga

-Els personatges, la seva relació i la seva caracterització, encara que alguns tenen molt poc paper

-La Harley Quinn

-Un Joker més fidel als còmics del que em pensava, i ben interpretat per en Jared Leto

-Les connexions amb altres pel·lícules i les picades d'ullet o easter eggs (aquí els teniu explicats en anglès, i jo només en vaig detectar alguns)

-L'estètica, part de la qual sembla que està directament copiada del grup sud-africà Die Antwoord sense permís


En contra

-Sí que és cert que, de les 3 pel·lícules ja estrenades del DC Extended Universe, és la "menor"

-L'enemic màgic i sobrenatural, per a mi poc adequat a les característiques del grup

-L'aparent immunitat dels personatges davant els accidents d'helicòpter i les caigudes de desenes de metres

-No he parlat de l'Scott Eastwood, oi? Perquè hi té un paper decebedorament petit




Potser també t'interessa...

Related Posts with Thumbnails