Considerada per molts la millor pel·lícula de ciència-ficció de la història del cinema, Blade Runner (1982), de Ridley Scott i protagonitzada per un Harrison Ford que en molt pocs anys va demostrar que sabia triar papers que esdevindrien llegendaris, és una pel·lícula que m'agrada molt i comprenc perfectament per què és tan estimada, però que he vist poques vegades.
Tot i que no n'he fet cap crítica -potser algun dia-, sí que he parlat del llibre d'en Philip K. Dick que la va originar, Do androids dream of electric sheep? i de la famosa "maledicció" del film. Fa poc l'he tornat a veure, però, aprofitant l'avinentesa de l'estrena de la seva seqüela, que arriba 35 anys després.
Primer de tot, una confessió: no estava al cas del desenvolupament d'aquesta nova entrega fins que fa pocs mesos vaig veure'n un tràiler, així que em va agafar per sorpresa -una de ben positiva-, l'arribada d'aquesta Blade Runner 2049.
El llistó estava altíssim, aquest cop no hi havia un llibre en què basar-se i gosaria dir que aquesta seqüela no necessària ni demanada era tan arriscada -o almenys gairebé tan arriscada- com fer una quarta part de Back to the Future o una segona de The Goonies.
Però Blade Runner 2049 se'n surt sense patir gaire, tot i el canvi de director, ara Dennis Villeneuve, i el canvi de protagonista, perquè ens explica una història nova, que encaixa perfectament en l'univers de la primera pel·lícula i alhora li fa continus homenatges visuals i argumentals.
Referències que són situacions, vestuari, maquillatge o música -excel·lent banda sonora de Hans Zimmer i Benjamin Walfisch que recorda la mítica de Vangelis-, entre altres ingredients, que prenen una forma diferent i tenen a veure amb personatges que duen a terme rols diferents dels de Blade Runner, però ens recorden els del film original, al qual també aquesta segona part al·ludeix amb coses com la fidelitat a la tecnologia mostrada el 1982 -i que, vista ara, no sembla excessivament obsoleta- o l'aparició de logos d'empreses que fa 35 anys es pronosticava erròniament que el 2019 apareixerien als rètols de neó de les grans ciutats, i que van donar lloc a l'esmentada "maledicció de Blade Runner", però aquí tornen perquè, com deia, 2049 aposta clarament per la fidelitat al que es va establir fa tant de temps.
Alguns dels rols de la cinta original tenen un reflex en aquesta seqüela. El cas més clar, naturalment, és el del seu protagonista, un Ryan Gosling que interpreta l'agent K, un Blade Runner i, per tant, un especialista en "retirar" replicants de models considerats il·legals que viuen amagats.
La premissa del film de 1982 ja era aquesta, però en aquest cas en K és un replicant, tot i que d'un model avançat que ja està fet perquè obeeixi. L'ambigüitat del personatge d'en Deckard a Blade Runner, el debat encara vigent sobre si era o no replicant -l'autor de la novel·la opinava una cosa i el director de la pel·lícula una altra-, amb en K torna, però d'una altra manera que no explico per no destrossar l'argument, tot i que té molta menys transcendència.
Com en Deckard, en K també s'enamora d'una dona que no és humana, en aquest cas una intel·ligència artificial hologràfica anomenada Joi (Ana de Armas), tot i que és un amor molt menys apassionat que el de la primera pel·lícula, potser per la característica inexpressivitat de l'actor.
I si a la història que coneixíem l'empresa que creava els replicants era la Tyrell Corporation, en el transcurs dels 30 anys que representa que han passat entre les dues pel·lícules aquesta ha estat absorbida per la Wallace Corporation, que continua el desenvolupament dels replicants i que, com a Blade Runner, és visitada pel protagonista amb motiu de la seva investigació.
Allà coneix la Luv (Sylvia Hoeks), una freda replicant que recorda una mica la Rachael del primer film, però que en aquest cas té un paper molt diferent en la trama.
L'empresa és propietat d'en Niander Wallace (Jared Leto), un home misteriós i cruel que està obsessionat amb multiplicar exponencialment la producció de replicants, que passa necessàriament per aconseguir que es puguin reproduir.
No se'ns amaga pas al tràiler -ni al pòster-, tot i que la pel·lícula sembla que ho vulgui convertir en un cop d'efecte, que torna en Harrison Ford, ja amb 75 anys, en el seu paper de Rick Deckard, i no és el primer ni el segon cop que reprèn un dels seus papers mítics al cap de molts anys. Apartat del món, però no tan lluny de Los Angeles com es podia pensar, fa dècades que viu sol i amargat, i l'arribada d'en K li dona altre cop un motiu per viure, però sobre això tampoc no em vull estendre per tal de mantenir la sorpresa de qui vulgui anar a veure la pel·lícula.
Blade Runner 2049 té una història original, és clar, però hi ha molts elements paral·lels respecte de Blade Runner, en alguns casos de manera més directa que en d'altres, i totes les referències i cameos ajuden l'espectador que era fan del film original a tenir la sensació que aquesta segona part encaixa perfectament en aquell univers, i és que fins i tot l'atmosfera angoixant de 1982 torna en aquesta pel·lícula que ja es pot comptar com una altra gran del gènere cyberpunk.
La gran pregunta: és igual de bona que Blade Runner? Segurament no, però per poc. I en part és perquè hi ha un element que canvia de manera perceptible, i és el de la qüestió sobre la humanització del replicants i la deshumanització dels humans que tractava el primer film. Llavors era més important això que no pas la trama, senzilla i reduïda a la caça de replicants, mentre que a la seqüela la història és més complexa i és on recau la major part del pes.
Aquí ser replicant o no -tenint en compte que el model més recent està teòricament controlat i és a prova desobediències- no té més importància que la percepció que els humans tenen sobre aquests androides, un racisme actualitzat, però en general els que ho són no se n'amaguen i són conscients que no són humans, i els està bé. Per tant, no és un dels temes de la pel·lícula, mentre que a la de 1982 era el principal. O, com a mínim, es dona per tancat el debat i es considera humans tots els que se'n sentin.
De tota manera, Blade Runner 2049 és una digníssima seqüela del clàssic de ciència-ficció cyberpunk que coneixíem, una pel·lícula excel·lent per mèrits propis perquè, sí, s'aprofita d'allò que ja s'havia establert amb èxit, però se'n surt tot i l'altíssim risc que representava tocar un material tan delicat, i per tant cal aplaudir-ho. En aquest sentit hem d'agrair, segurament, que el guionista de la primera part, Hampton Fancher, hagi repetit.
Ja veurem si se n'acaba fent una tercera part, sembla que ho volen, però de moment aquesta seqüela ja forma part del món de Blade Runner i passa d'innecessària -perquè la de 1982 no necessitava ni necessita continuacions- a part integral de tot plegat.
Cal afegir que hi ha 3 curtmetratges animats que expliquen coses que han passat entre 2019 i 2049, i que duen els títols de Blade Runner 2022: Black Out, 2036: Nexus Dawn i 2048: Nowhere to Run. Potser veient-los obtenim respostes a preguntes que a la pel·lícula queden sense resposta i que poden donar lloc a interessants debats entre fans.
El llistó estava altíssim, aquest cop no hi havia un llibre en què basar-se i gosaria dir que aquesta seqüela no necessària ni demanada era tan arriscada -o almenys gairebé tan arriscada- com fer una quarta part de Back to the Future o una segona de The Goonies.
Però Blade Runner 2049 se'n surt sense patir gaire, tot i el canvi de director, ara Dennis Villeneuve, i el canvi de protagonista, perquè ens explica una història nova, que encaixa perfectament en l'univers de la primera pel·lícula i alhora li fa continus homenatges visuals i argumentals.
Referències que són situacions, vestuari, maquillatge o música -excel·lent banda sonora de Hans Zimmer i Benjamin Walfisch que recorda la mítica de Vangelis-, entre altres ingredients, que prenen una forma diferent i tenen a veure amb personatges que duen a terme rols diferents dels de Blade Runner, però ens recorden els del film original, al qual també aquesta segona part al·ludeix amb coses com la fidelitat a la tecnologia mostrada el 1982 -i que, vista ara, no sembla excessivament obsoleta- o l'aparició de logos d'empreses que fa 35 anys es pronosticava erròniament que el 2019 apareixerien als rètols de neó de les grans ciutats, i que van donar lloc a l'esmentada "maledicció de Blade Runner", però aquí tornen perquè, com deia, 2049 aposta clarament per la fidelitat al que es va establir fa tant de temps.
Alguns dels rols de la cinta original tenen un reflex en aquesta seqüela. El cas més clar, naturalment, és el del seu protagonista, un Ryan Gosling que interpreta l'agent K, un Blade Runner i, per tant, un especialista en "retirar" replicants de models considerats il·legals que viuen amagats.
La premissa del film de 1982 ja era aquesta, però en aquest cas en K és un replicant, tot i que d'un model avançat que ja està fet perquè obeeixi. L'ambigüitat del personatge d'en Deckard a Blade Runner, el debat encara vigent sobre si era o no replicant -l'autor de la novel·la opinava una cosa i el director de la pel·lícula una altra-, amb en K torna, però d'una altra manera que no explico per no destrossar l'argument, tot i que té molta menys transcendència.
Com en Deckard, en K també s'enamora d'una dona que no és humana, en aquest cas una intel·ligència artificial hologràfica anomenada Joi (Ana de Armas), tot i que és un amor molt menys apassionat que el de la primera pel·lícula, potser per la característica inexpressivitat de l'actor.
I si a la història que coneixíem l'empresa que creava els replicants era la Tyrell Corporation, en el transcurs dels 30 anys que representa que han passat entre les dues pel·lícules aquesta ha estat absorbida per la Wallace Corporation, que continua el desenvolupament dels replicants i que, com a Blade Runner, és visitada pel protagonista amb motiu de la seva investigació.
Allà coneix la Luv (Sylvia Hoeks), una freda replicant que recorda una mica la Rachael del primer film, però que en aquest cas té un paper molt diferent en la trama.
L'empresa és propietat d'en Niander Wallace (Jared Leto), un home misteriós i cruel que està obsessionat amb multiplicar exponencialment la producció de replicants, que passa necessàriament per aconseguir que es puguin reproduir.
No se'ns amaga pas al tràiler -ni al pòster-, tot i que la pel·lícula sembla que ho vulgui convertir en un cop d'efecte, que torna en Harrison Ford, ja amb 75 anys, en el seu paper de Rick Deckard, i no és el primer ni el segon cop que reprèn un dels seus papers mítics al cap de molts anys. Apartat del món, però no tan lluny de Los Angeles com es podia pensar, fa dècades que viu sol i amargat, i l'arribada d'en K li dona altre cop un motiu per viure, però sobre això tampoc no em vull estendre per tal de mantenir la sorpresa de qui vulgui anar a veure la pel·lícula.
Blade Runner 2049 té una història original, és clar, però hi ha molts elements paral·lels respecte de Blade Runner, en alguns casos de manera més directa que en d'altres, i totes les referències i cameos ajuden l'espectador que era fan del film original a tenir la sensació que aquesta segona part encaixa perfectament en aquell univers, i és que fins i tot l'atmosfera angoixant de 1982 torna en aquesta pel·lícula que ja es pot comptar com una altra gran del gènere cyberpunk.
La gran pregunta: és igual de bona que Blade Runner? Segurament no, però per poc. I en part és perquè hi ha un element que canvia de manera perceptible, i és el de la qüestió sobre la humanització del replicants i la deshumanització dels humans que tractava el primer film. Llavors era més important això que no pas la trama, senzilla i reduïda a la caça de replicants, mentre que a la seqüela la història és més complexa i és on recau la major part del pes.
Aquí ser replicant o no -tenint en compte que el model més recent està teòricament controlat i és a prova desobediències- no té més importància que la percepció que els humans tenen sobre aquests androides, un racisme actualitzat, però en general els que ho són no se n'amaguen i són conscients que no són humans, i els està bé. Per tant, no és un dels temes de la pel·lícula, mentre que a la de 1982 era el principal. O, com a mínim, es dona per tancat el debat i es considera humans tots els que se'n sentin.
De tota manera, Blade Runner 2049 és una digníssima seqüela del clàssic de ciència-ficció cyberpunk que coneixíem, una pel·lícula excel·lent per mèrits propis perquè, sí, s'aprofita d'allò que ja s'havia establert amb èxit, però se'n surt tot i l'altíssim risc que representava tocar un material tan delicat, i per tant cal aplaudir-ho. En aquest sentit hem d'agrair, segurament, que el guionista de la primera part, Hampton Fancher, hagi repetit.
Ja veurem si se n'acaba fent una tercera part, sembla que ho volen, però de moment aquesta seqüela ja forma part del món de Blade Runner i passa d'innecessària -perquè la de 1982 no necessitava ni necessita continuacions- a part integral de tot plegat.
Cal afegir que hi ha 3 curtmetratges animats que expliquen coses que han passat entre 2019 i 2049, i que duen els títols de Blade Runner 2022: Black Out, 2036: Nexus Dawn i 2048: Nowhere to Run. Potser veient-los obtenim respostes a preguntes que a la pel·lícula queden sense resposta i que poden donar lloc a interessants debats entre fans.
