La maledicció de Blade Runner

Fa unes setmanes vaig fer la ressenya d'un llibre cabdal dins el gènere de la ciència-ficció, anomenat Do androids dream of electric sheep? (Els androides somien xais elèctrics?), d'en Philip K. Dick, que va originar la popularíssima pel·lícula Blade Runner. Avui no parlaré del film en si mateix, sinó del que es coneix com la "maledicció de Blade Runner".

A la pel·lícula es pot notar la profusió de product placement, és a dir productes reals que, apareixent a les imatges, obtenen publicitat i al mateix temps donen a les pel·lícules o les sèries en qüestió un toc de realisme, de proximitat respecte a l'espectador. 

Una de les companyies que s'anunciaven a Blade Runner era, com podeu veure a l'esquerra de la foto, Atari, un gegant dels videojocs en aquella època (1982) que va patir la Crisi dels Videojocs de 1983 als Estats Units (saturació de fabricants, descontrol dels drets sobre els videojocs, fracassos comercials...), per poc que no desapareix i des de llavors no ha tornat a ser la mateixa, fins al punt que fa molts anys que no fabrica consoles.

Aquí a l'esquerra podeu veure (llàstima que no n'he trobat cap foto bona amb el logo il·luminat sencer) publicitat de Pan Am, la principal aerolínia del país fins que va haver de plegar el 1991 per fallida econòmica a causa de l'augment del preu del petroli provocat per la Primera Guerra del Golf (1990-1991), i ja venia d'un tràgic atemptat amb bomba, ordenat pel recentment desaparegut Muammar Gadafi, que va fer esclatar un dels seus avions el 1988 en ple vol.

Una altra: veieu el logo que hi ha a la part grisa, a la part inferior dreta de la foto? Pertany a la Bell System, que venia de l'original Bell Telephone Company, la primera companyia telefònica. La va crear el sogre de l'Alexander Graham Bell (el suposat inventor del telèfon) i va passar per moltes fusions i canvis de nom mentre creixia sense parar. 

El cas és que el 1984, dos anys després de la pel·lícula, va ser desmuntada legalment i es va acabar el gegant de les telecomunicacions que era juntament amb l'AT&T (que encara existeix) i amb qui formava l'esmentat Bell System. Ja no existeix com a tal, va ser desmembrada i el seu logo encara es veu en algunes de les companyies que l'havien format, com AT&T o Verizon.

I Coca-cola? Que ha plegat? Home, no, ja ho sabem, però també les va passar magres 3 anys després de la pel·lícula quan se li va acudir canviar-li el gust a la Coca-cola, projecte que va fracassar estrepitosament i una mica més i acaba amb la companyia, que va recuperar la clàssica i va rebatejar la nova com a Coke II. No és que funcionés gaire bé i va acabar desapareixent al cap d'uns anys, perquè de fet ja no havia triomfat en el seu naixement. Ara, sembla que a Samoa encara es ven.

Cuisinart, una companyia fabricant d'aparells de cuina, també sortia a Blade Runner i va plegar el 1989, mentre que RCA (Radio Corporation of America), també present a la pel·lícula, va ser desmantellada el 1986 i reabsorbida per altres companyies. En canvi, algunes marques que van passar pel que es considera probablement el millor film de ciència-ficció de la història no van tenir tan mala sort, com són TDK o Budweiser.

Maledicció? Casualitat? Sovint la ciència-ficció s'equivoca en fer prediccions, el mateix Philip K. Dick ho deia a la novel·la original, en què es parlava precisament d'aquest gènere literari, però l'adaptació cinematogràfica en va encertar ben poques, de companyies que encara funcionaran el 2019. I esperem-nos, que encara falten uns anys per arribar-hi.

En cas de ser realment una maledicció, la meva teoria és que la va posar en marxa el mateix autor, que no va arribar a veure el film perquè va morir uns mesos abans, però que malgrat haver aprovat la versió definitiva del guió que li havien mostrat no havia quedat gens content amb el primer enfocament que li havien presentat un temps abans ni era especialment entusiasta amb el fet que s'adaptés la seva novel·la a una pel·lícula. 

Lectures: Do androids dream of electric sheep?

Aquesta serà la meva entrada número 100 de la categoria de Lectures i per sort puc fer-la sobre una a,b què he gaudit molt. Ha estat, a més, el primer llibre que he llegit en anglès (no compten les versions descafeïnades que ens feien llegir a l'assignatura d'anglès quan érem estudiants de primària i secundària) i he tingut menys problemes dels que m'esperava en aquest sentit, i me n'esperava perquè no és el mateix llegir còmics que novel·les, és evident.

Com podeu veure, és Do androids dream of electric sheep?, d'en Philip K. Dick, reconegut autor de ciència-ficció que ha escrit diverses obres que s'han dut al cinema, entre les quals aquesta, més coneguda com a Blade Runner.

Precisament fa uns mesos vaig veure la pel·lícula en la versió del director, quan la van emetre al canal 3XL, i com que l'havia vist fa molts i molts anys no en recordava res. Per tant, em va anar bé i al mateix temps vaig poder veure la versió tal com l'havia imaginat el director, en Ridley Scott. En fi, no ens desviem del tema. Ja feia temps que volia llegir el llibre i el buscava en català, però n'existia una edició tirant a antiga i descatalogada. Casualment, quan estava mirant la manera de trobar-lo es va reeditar i el vaig veure a l'Abacus (Blade Runner: Els androides somien xais elèctrics?). Però llavors ja m'havia agafat el cuquet de llegir en anglès i vaig decidir-me per la versió original.

I m'ha agradat molt, el llibre. També m'agrada l'Isaac Asimov, però el senyor Dick sempre s'ha caracteritzat per escriure una ciència-ficció amena, sense emmerdar-se en detalls concrets i donant més importància als personatges i les seves reflexions. Això és el que podem veure a Do androids dream of electric sheep?, que és molt diferent de la pel·lícula, com ja tenia entès.

A la novel·la, de 1968, el protagonista és el mateix, en Rick Deckard, i la idea també és la mateixa: és un policia del futur (originalment 1992 i en edicions posteriors 2021) en un món decadent després d'una guerra d'enormes proporcions, i ha de caçar 6 androides que s'han rebel·lat i s'han escapat d'una colònia espacial. Però a la versió en paper hi ha coses que al film de 1982, que per cert l'autor del llibre no va arribar a veure per uns mesos, no surten.

Tenim per exemple la importància del tema de l'extinció dels animals, i és que el Deckard de la novel·la està obsessionat amb tenir-ne un de real (té un xai elèctric), cosa que només es poden permetre els més rics. A més, el personatge és molt més reflexiu i té molts monòlegs filosòfics interiors, que a la pel·lícula eren més difícils de traslladar. 

L'obsessió per aconseguir un animal és el que el motiva per a la tasca de "retirar" els androides (a la pel·lícula "replicants"), i és que el seu pla és comprar-ne un amb els diners que farà. I amb això vol solucionar una sèrie de problemes existencials que té i que el fan vulnerable, a més de sentir-se satisfet i més humà, coses que ara no té per culpa, entre altres coses, d'una dona que es passa el dia a casa enganxada a un aparell que modifica l'humor. A Blade Runner no hi ha xai elèctric ni dona i es pren la tasca com una assignació més i amb una motivació purament professional.

També hi ha el tema de la religió: a la novel·la es parla d'un culte anomenat Mercerisme, al voltant d'un personatge misteriós amb qui hom es connecta a través de la Capsa d'Empatia, i a l'altra banda tenim un ídol televisiu, en Buster Friendly, que és la nèmesi del tal Mercer. A la pel·lícula no hi juguen cap paper, però a la novel·la tenen importància en el comportament dels personatges.

Blade Runner és un clàssic de la ciència-ficció cinematogràfica i una grandíssima pel·lícula, però està basada en el llibre d'una manera molt lliure, lleugera, plena de llicències. Són dues històries molt interessants i recomanables amb alguns personatges compartits i el mateix escenari (bé, és San Francisco al llibre i Los Angeles a la pel·li), però també amb unes motivacions i un desenvolupament de la història força diferents. Crec que val la pena tant veure la pel·lícula com llegir el llibre —és igual l'ordre—, perquè a cadascun dels dos productes trobarem el regust de l'altre i al mateix temps tindrem la sensació d'estar gaudint d'aventures diferents. 

Si heu vist la pel·lícula, però, us recomano que llegiu el llibre no només perquè sempre és bo saber d'on vénen les coses, sinó perquè són tan diferents, repeteixo, que no tenim aquella sensació d'estar veient/llegint una història que ja coneixem fil per randa. No us en penedireu.