Cinema: Jurassic World - Fallen Kingdom

Quan fa uns 3 anys vaig fer l'entrada sobre Jurassic World vaig dir que em sorprenia voler escriure'n una crítica, però que m'havia vingut de gust encara que fos inesperadament. 

La saga iniciada amb Jurassic Park (1993) m'agrada, les dues primeres pel·lícules van ser de les poquíssimes que vaig veure al cine quan era petit, però tampoc no és que en sigui un malalt, en tingui marxandatge i estigui al cas de l'actualitat de la franquícia. M'agrada i prou.

Vaig saber que la cinquena entrega arribava a la gran pantalla relativament poc abans de la seva estrena, gràcies a un tràiler. Vull dir que no n'estava pendent. Tanmateix, sabia que la voldria veure i, ara que ja ho he fet -i, per cert, en català, cosa que no feia des de ves a saber quan-, aquestes són les meves impressions al respecte.

Dirigida pel barceloní J.A. Bayona, cosa que no m'estranyaria que convertís la pel·lícula en candidata a alguna cosa als Goya i als Gaudí -però ja sabem que només que un membre de l'staff s'hagi pres un cafè aquí ja ho justificaria-, Jurassic World: Fallen Kingdom és la segona part de la prevista nova trilogia de la saga, que va molt més enllà del llibre original del desaparegut Michael Crichton.

I en té tot l'aspecte, de segona part d'un total de tres: el film de 2015 era un excitant reinici i alhora una seqüela, i tal com s'acaba aquesta segona (en realitat cinquena) part tot apunta a què la tercera (i suposo que final) serà apoteòsica en més d'un sentit.

Tot i que es nota que és una part del mig no estic insinuant que sigui avorridota, no és Les dues torres. Aquesta nova entrega és divertida, emocionant i trepidant, amb moments molt espectaculars i uns efectes especials molt convincents, amb homenatges i picades d'ullet a la pel·lícula original i també una mica a les seqüeles.

Un blockbuster de manual que tot i així és fidel al producte que coneixem i ens diverteix, i que reincideix en els temes que s'han tractat al llarg de tota la sèrie, principalment el dilema moral de reviure espècies extingides i què se'n fa un cop ressuscitades.

En aquest cas l'argument gira al voltant del fet que els dinosaures deixats a la seva sort després de la catàstrofe del parc temàtic Jurassic World de la pel·lícula anterior estan en perill per l'erupció d'un volcà.

Hi ha qui aposta per salvar-los enduent-se'ls a una altra banda i hi ha qui defensa que se'ls hauria de deixar morir, perquè per començar no haurien d'haver ressuscitat mai. Que cadascú opini el que vulgui, però cada personatge té els seus interessos al respecte i els veiem a mesura que avança el film, tot i que en el cas dels dolents es veu d'una hora lluny de quin peu calcen, i aquest peu és el del lucre. Potser és un dels punts negatius de Jurassic World: Fallen Kingdom: massa previsible en alguns moments.

El que era previsible, però ja ens està bé perquè altrament no tindria gràcia, és que els dinosaures s'acabarien alliberant i es menjarien gent, com ha passat en totes les entregues de la saga. Potser se n'hauria d'extreure alguna lliçó, com ara que és mala idea involucrar-s'hi.

Amb això ja he repassat l'argument: cal traslladar els dinosaures i acaba sent un desastre. Al bàndol dels bons tenim personatges que tornen, concretament l'Owen (Chris Pratt) i la Claire (Bryce Dallas Howard), però també secundaris com l'informàtic Franklin (Justice Smith, protagonista de The Get Down) o la paleoveterinària doctora Zia Rodríguez (Daniella Pineda).

En aquest sentit destaca, però, la Maisie Lockwood (Isabella Sermon), que és la neta d'en Benjamin Lockwood (James Cromwell), soci del ja llegendari i polèmic John Hammond, la cara coneguda del parc juràssic original.

I destaca perquè té alguna cosa misteriosa, que es revela durant la pel·lícula, sí, però sospitem que hi ha alguna cosa més que es veurà, presumiblement, a la propera part de la història.

Jurassic World: Fallen Kingdom és un film divertit, digne de la saga, però que evidentment no pot evitar repetir tòpics de la mateixa franquícia, a més que l'intent de donar-li profunditat amb debats ètics s'estavella com sempre amb el vessant de l'espectacle pur que té qualsevol entrega de la sèrie. Però al capdavall és Jurassic Park, i una celebració força recomanable del 25è aniversari de la saga.

La maledicció de Blade Runner

Fa unes setmanes vaig fer la ressenya d'un llibre cabdal dins el gènere de la ciència-ficció, anomenat Do androids dream of electric sheep? (Els androides somien xais elèctrics?), d'en Philip K. Dick, que va originar la popularíssima pel·lícula Blade Runner. Avui no parlaré del film en si mateix, sinó del que es coneix com la "maledicció de Blade Runner".

A la pel·lícula es pot notar la profusió de product placement, és a dir productes reals que, apareixent a les imatges, obtenen publicitat i al mateix temps donen a les pel·lícules o les sèries en qüestió un toc de realisme, de proximitat respecte a l'espectador. 

Una de les companyies que s'anunciaven a Blade Runner era, com podeu veure a l'esquerra de la foto, Atari, un gegant dels videojocs en aquella època (1982) que va patir la Crisi dels Videojocs de 1983 als Estats Units (saturació de fabricants, descontrol dels drets sobre els videojocs, fracassos comercials...), per poc que no desapareix i des de llavors no ha tornat a ser la mateixa, fins al punt que fa molts anys que no fabrica consoles.

Aquí a l'esquerra podeu veure (llàstima que no n'he trobat cap foto bona amb el logo il·luminat sencer) publicitat de Pan Am, la principal aerolínia del país fins que va haver de plegar el 1991 per fallida econòmica a causa de l'augment del preu del petroli provocat per la Primera Guerra del Golf (1990-1991), i ja venia d'un tràgic atemptat amb bomba, ordenat pel recentment desaparegut Muammar Gadafi, que va fer esclatar un dels seus avions el 1988 en ple vol.

Una altra: veieu el logo que hi ha a la part grisa, a la part inferior dreta de la foto? Pertany a la Bell System, que venia de l'original Bell Telephone Company, la primera companyia telefònica. La va crear el sogre de l'Alexander Graham Bell (el suposat inventor del telèfon) i va passar per moltes fusions i canvis de nom mentre creixia sense parar. 

El cas és que el 1984, dos anys després de la pel·lícula, va ser desmuntada legalment i es va acabar el gegant de les telecomunicacions que era juntament amb l'AT&T (que encara existeix) i amb qui formava l'esmentat Bell System. Ja no existeix com a tal, va ser desmembrada i el seu logo encara es veu en algunes de les companyies que l'havien format, com AT&T o Verizon.

I Coca-cola? Que ha plegat? Home, no, ja ho sabem, però també les va passar magres 3 anys després de la pel·lícula quan se li va acudir canviar-li el gust a la Coca-cola, projecte que va fracassar estrepitosament i una mica més i acaba amb la companyia, que va recuperar la clàssica i va rebatejar la nova com a Coke II. No és que funcionés gaire bé i va acabar desapareixent al cap d'uns anys, perquè de fet ja no havia triomfat en el seu naixement. Ara, sembla que a Samoa encara es ven.

Cuisinart, una companyia fabricant d'aparells de cuina, també sortia a Blade Runner i va plegar el 1989, mentre que RCA (Radio Corporation of America), també present a la pel·lícula, va ser desmantellada el 1986 i reabsorbida per altres companyies. En canvi, algunes marques que van passar pel que es considera probablement el millor film de ciència-ficció de la història no van tenir tan mala sort, com són TDK o Budweiser.

Maledicció? Casualitat? Sovint la ciència-ficció s'equivoca en fer prediccions, el mateix Philip K. Dick ho deia a la novel·la original, en què es parlava precisament d'aquest gènere literari, però l'adaptació cinematogràfica en va encertar ben poques, de companyies que encara funcionaran el 2019. I esperem-nos, que encara falten uns anys per arribar-hi.

En cas de ser realment una maledicció, la meva teoria és que la va posar en marxa el mateix autor, que no va arribar a veure el film perquè va morir uns mesos abans, però que malgrat haver aprovat la versió definitiva del guió que li havien mostrat no havia quedat gens content amb el primer enfocament que li havien presentat un temps abans ni era especialment entusiasta amb el fet que s'adaptés la seva novel·la a una pel·lícula.