Cinema: Jurassic World - Fallen Kingdom

Quan fa uns 3 anys vaig fer l'entrada sobre Jurassic World vaig dir que em sorprenia voler escriure'n una crítica, però que m'havia vingut de gust encara que fos inesperadament. 

La saga iniciada amb Jurassic Park (1993) m'agrada, les dues primeres pel·lícules van ser de les poquíssimes que vaig veure al cine quan era petit, però tampoc no és que en sigui un malalt, en tingui marxandatge i estigui al cas de l'actualitat de la franquícia. M'agrada i prou.

Vaig saber que la cinquena entrega arribava a la gran pantalla relativament poc abans de la seva estrena, gràcies a un tràiler. Vull dir que no n'estava pendent. Tanmateix, sabia que la voldria veure i, ara que ja ho he fet -i, per cert, en català, cosa que no feia des de ves a saber quan-, aquestes són les meves impressions al respecte.

Dirigida pel barceloní J.A. Bayona, cosa que no m'estranyaria que convertís la pel·lícula en candidata a alguna cosa als Goya i als Gaudí -però ja sabem que només que un membre de l'staff s'hagi pres un cafè aquí ja ho justificaria-, Jurassic World: Fallen Kingdom és la segona part de la prevista nova trilogia de la saga, que va molt més enllà del llibre original del desaparegut Michael Crichton.

I en té tot l'aspecte, de segona part d'un total de tres: el film de 2015 era un excitant reinici i alhora una seqüela, i tal com s'acaba aquesta segona (en realitat cinquena) part tot apunta a què la tercera (i suposo que final) serà apoteòsica en més d'un sentit.

Tot i que es nota que és una part del mig no estic insinuant que sigui avorridota, no és Les dues torres. Aquesta nova entrega és divertida, emocionant i trepidant, amb moments molt espectaculars i uns efectes especials molt convincents, amb homenatges i picades d'ullet a la pel·lícula original i també una mica a les seqüeles.

Un blockbuster de manual que tot i així és fidel al producte que coneixem i ens diverteix, i que reincideix en els temes que s'han tractat al llarg de tota la sèrie, principalment el dilema moral de reviure espècies extingides i què se'n fa un cop ressuscitades.

En aquest cas l'argument gira al voltant del fet que els dinosaures deixats a la seva sort després de la catàstrofe del parc temàtic Jurassic World de la pel·lícula anterior estan en perill per l'erupció d'un volcà.

Hi ha qui aposta per salvar-los enduent-se'ls a una altra banda i hi ha qui defensa que se'ls hauria de deixar morir, perquè per començar no haurien d'haver ressuscitat mai. Que cadascú opini el que vulgui, però cada personatge té els seus interessos al respecte i els veiem a mesura que avança el film, tot i que en el cas dels dolents es veu d'una hora lluny de quin peu calcen, i aquest peu és el del lucre. Potser és un dels punts negatius de Jurassic World: Fallen Kingdom: massa previsible en alguns moments.

El que era previsible, però ja ens està bé perquè altrament no tindria gràcia, és que els dinosaures s'acabarien alliberant i es menjarien gent, com ha passat en totes les entregues de la saga. Potser se n'hauria d'extreure alguna lliçó, com ara que és mala idea involucrar-s'hi.

Amb això ja he repassat l'argument: cal traslladar els dinosaures i acaba sent un desastre. Al bàndol dels bons tenim personatges que tornen, concretament l'Owen (Chris Pratt) i la Claire (Bryce Dallas Howard), però també secundaris com l'informàtic Franklin (Justice Smith, protagonista de The Get Down) o la paleoveterinària doctora Zia Rodríguez (Daniella Pineda).

En aquest sentit destaca, però, la Maisie Lockwood (Isabella Sermon), que és la neta d'en Benjamin Lockwood (James Cromwell), soci del ja llegendari i polèmic John Hammond, la cara coneguda del parc juràssic original.

I destaca perquè té alguna cosa misteriosa, que es revela durant la pel·lícula, sí, però sospitem que hi ha alguna cosa més que es veurà, presumiblement, a la propera part de la història.

Jurassic World: Fallen Kingdom és un film divertit, digne de la saga, però que evidentment no pot evitar repetir tòpics de la mateixa franquícia, a més que l'intent de donar-li profunditat amb debats ètics s'estavella com sempre amb el vessant de l'espectacle pur que té qualsevol entrega de la sèrie. Però al capdavall és Jurassic Park, i una celebració força recomanable del 25è aniversari de la saga.

Sèries: Black Mirror (tercera temporada)

Pràcticament un any i mig després de fer l'entrada sobre Black Mirror torno, igual que ha tornat la sèrie, per parlar de la seva tercera temporada. Ja sabem que les sèries britàniques van així, a batzegades, sense cap periodicitat promesa per a les seves temporades. 

Doncs bé, per si hi ha cap despistat, aquesta sèrie de Charlie Brooker reflexiona, en un format antològic en el sentit més estricte de la paraula, amb renovació total d'actors i premisses a cada episodi, sobre els perills de dur la tecnologia massa lluny.

Repasso directament, doncs, els episodis d'aquesta tercera temporada, de 2016, que ha canviat el Channel 4 anglès per la plataforma Netflix nord-americana, i segurament per això la proporció d'actors estatunidencs i britànics ha canviat dràsticament.

Ho podem veure al primer episodi, Nosedive, protagonitzat per la Bryce Dallas Howard, una paròdia de l'obsessió que tenim amb fer fotos de tot i compartir-les a Instagram, barrejada amb el sistema de puntuació de productes online, que aplicada a les persones podria donar lloc a situacions com les que es veuen a l'episodi.

Al segon, Playtest, un guaperes interpretat per en Wyatt Russell (fill d'en Kurt Russell i la Goldie Hawn) fa una última parada a Londres després de viatjar pel món i per tal de fer uns calerons s'apunta a provar un nou videojoc de terror amb realitat virtual que li esborrarà el somriure impertinent.

No cal esforçar-se gaire per veure que és un episodi sobre els límits del realisme als videojocs i, de manera secundària, dels perills d'oferir-se a fer de conillet d'Índies en qualsevol cosa.

L'episodi següent, Shut Up and Dance, té un estil i una ambientació molt més britànics i aquella aura de les sèries angleses que triomfen últimament. Hi trobem el jove Alex Lawther i el més veterà Jerome Flynn (Game of Thrones) com a víctimes d'un xantatge electrònic.

Com és habitual en aquesta sèrie, al principi anem fent conjectures sobre com es desenvoluparan les coses, i aquest episodi sembla que ens faci reflexionar sobre la vulnerabilitat de la nostra vida privada amb l'ús d'internet, i en part és així, però té un brutal gir final que ens deixa amb un pam de nas.

El meu preferit, San Junipero, aquest molt nord-americà per interpretacions i ambientació, és segurament el més "diferent" de tota la temporada, i sembla que es considera el millor. Ens trobem en una discoteca als anys 80 amb les actrius Gugu Mbatha-Raw i Mackenzie Davis i l'ambientació és tan nostàlgica en tots els sentits que és impossible que no se'ns encomani.

La banda sonora, formada per cançons reals d'aquella època i per composicions instrumentals de nova creació -però respectant l'estil- per a la música de fons, em sembla espectacular.



Ara bé, és el capítol que despista més de tots, sabem que d'alguna manera no és un escenari normal, perquè Black Mirror és una sèrie relativament futurista. El que no sabem és què està passant exactament. El desenllaç, no tan sorprenent ni complicat, fa que sigui una història més comuna, no tan trencadora com altres, però sí que segurament és més bonica.

A Men Against Fire sembla que estiguem veient una pel·lícula bèl·lica, amb en Malachi Kirby, la Madeline Brewer (Orange is the New Black) i la Sarah Snook, amb el convidat estel·lar Michael Kelly (House of Cards), i ja suposem que ens parlaran dels avenços tecnològics de la guerra.

Això era segur, però el que no esperem és quins són exactament, més enllà del que és evident i, com sempre, ens agafen a contrapeu.

A l'últim episodi (encara que amb Netflix, que els llança tots alhora, això deixa de tenir sentit) tenim ben bé una pel·lícula, gairebé una hora i mitja en què es barregen diferents temes, un episodi ambiciós anomenat Hated in the Nation que lliga un avenç tecnològic ben possible, com és la invenció d'abelles robòtiques per tal de substituir les reals, en perill d'extinció, i evitar un desastre mediambiental, amb el problema de l'assetjament cibernètic.

Ens parla, doncs, de l'ús de la tecnologia per fer el mal, tant físic com psicològic, i de la impunitat amb què tenen lloc campanyes de desprestigi i odi aprofitant la facilitat d'ús de les xarxes socials i la llibertat d'expressió portada a l'extrem. Hi veiem cares conegudes com la Kelly McDonald (Boardwalk Empire), en Benedict Wong (Dr. Strange) o la Holli Dempsey (Derek).

En resum, una nova temporada plena de propostes interessants, amb tots els episodis escrits pel senyor Brooker, creador de la sèrie, però un canvi d'emissora que segur que ha estat el motiu de l'americanització de Black Mirror.

Afortunadament no ha perdut qualitat ni ha canviat l'estil, i ens continua fent reflexionar amb una ciència-ficció que no és tan fictícia ni llunyana en el temps. Absolutament recomanable.

Cinema: Jurassic World

Abans de començar vull confessar que no esperava que, després de veure aquesta pel·lícula, en faria una entrada. Suposo que ja us imagineu que això és perquè me n'he endut una sorpresa positiva, tot i que també és cert que era conscient que estava agradant força al públic.

També reconec que quan vaig saber que s'estava fent aquesta pel·lícula no m'ho esperava, perquè la franquícia, nascuda d'un llibre d'en Michael Crichton i amb tres films fins llavors, des del celebrat Jurassic Park (1993) fins al menys apassionant The Lost World: Jurassic Park (1997) i el repetitiu i gens innovador Jurassic Park III (2001), s'havia ensorrat del tot i la saga havia romàs tranquil·la durant 14 anys. Ara bé, s'havia estat parlant d'una quarta part des que es va rodar la tercera.

Evidentment, abans de veure la pel·lícula que ens interessa vaig repassar les tres primeres entregues -fins i tot pot ser que la tercera no l'hagués vist mai- per tal de preparar-me per a aquesta intel·ligent barreja de reboot i seqüela, i aquí teniu les meves impressions del film dirigit per Colin Trevorrow.

Jurassic World, que ha trencat el rècord del món de recaptació al primer cap de setmana, l'encerta des del títol: enterra el llast del cognom "Park" i, conservant el nom, ens indica que és alguna cosa diferent, que d'alguna manera se'n vol desmarcar i alhora retre homenatge a les coses positives de la trilogia original. 

No ens enganyem, però: és una pel·lícula d'acció, efectes especials i cap pretensió de realisme, un blockbuster hollywoodià sense complexos, reconegut, però divertit, trepidant i que recupera l'esperit aventurer de la primera part, cosa que es trobava a faltar.

 

A més, Jurassic World s'adreça a diverses menes de públic, nens inclosos -i dins d'aquests, els que a la pel·lícula original érem nens-, perquè hi estan representats en els germans Zach i Gray Mitchell (respectivament Nick Robinson i Ty Simpkins, que de ben segur seran recordats per aquests papers), la supervivència dels quals ens té amb l'ai al cor i alhora ens fa pensar en les pel·lícules d'aventures dels 90 protagonitzades per menors d'edat.

Naturalment, això és només una part del que ens ofereix la pel·lícula, que en realitat té com a protagonistes els dinosaures, uns personatges humans ben construïts i atractius i un ritme perfecte que alterna els moments de tensió amb els d'acció pura i els de calma, sense renunciar a un sentit de l'humor col·locat en les situacions adequades. Potser no és un humor intel·ligentíssim, però és prou divertit com per arrencar rialles en una sala de cinema plena i disposada a col·laborar.

Un element que faltava a la trilogia original, la tensió romàntica o sexual entre dos dels protagonistes, la tenim aquí representada pel xoc entre la testosterona de l'entrenador de velociraptors Owen Grady (Chris Pratt, vist a Guardians of the Galaxy) i la Claire Dearing (Bryce Dallas Howard), la gerent del parc i tieta dels germans Mitchell. Res a veure amb la desaprofitada i estranya tensió entre els personatges de la Laura Dern i en Jeff Goldblum a Jurassic Park. 

Com a la resta de la saga, aquesta pel·lícula insisteix en uns temes recurrents com ara la idea que ressuscitar (i dissenyar) dinosaures és un error, l'explotació econòmica indiscriminada del concepte -com a cada entrega, amb resultats catastròfics- i el debat sobre els drets dels dinosaures com a animals que són (o potser no, si han estat dissenyats expressament i viuen una segona oportunitat gràcies a la raça humana?).

Ho fa a partir de la premissa que 22 anys després de la fallida visita privada al primer parc, la companyia InGen, que hi estava al darrere, ha aconseguit crear un nou recinte i l'ha obert al públic, finançat en gran part per una sèrie de patrocinadors que són marques del món real que aquí apareixen en un exercici de product placement brutal i alhora justificat per l'argument. Molt intel·ligent. 

Com a qualsevol parc d'atraccions, cal obrir-ne de noves de tant en tant per tal de mantenir l'interès del públic i fomentar-ne el consumisme, i com que tot és qüestió de calés, qui paga mana: el resultat és un nou dinosaure, modificat genèticament amb elements de diversos animals, que es diu Indominus Rex i és encara més gran que el T-Rex. 

La idea és avaluar si ja està preparat per a ser visitat pel públic del parc, però no crec que sigui cap spoiler dir que es descontrola i provoca el caos a tot el recinte, amb morts, ferits i moments de molt patiment, a més d'un final apoteòsic amb combats entre dinosaures inclosos. 

És una història nova, innovadora dins uns límits marcats pel tema i pel fet de no inaugurar cap saga, com he dit abans amb bons personatges, un argument interessant i molta espectacularitat, que no està renyida amb la reflexió sobre l'abast de l'estupidesa humana quan es tracta de fer diners. 

A més, els que gaudim identificant cares ens ho passem molt bé amb un repartiment que, a més dels actors esmentats, inclou en Vincent d'Onofrio (últimament fent de Wilson Fisk a Daredevil, però conegut per moltes altres coses com ara Law & Order), l'Omar Sy (Intouchables, Samba...), en Jake Johnson (New Girl) o la Lauren Lupkus (Orange is the new black).

A favor:

-La pel·lícula és espectacular, una màquina de fer diners que entreté i és raonablement bona

-Cares conegudes i força picades d'ullet a les anteriors pel·lícules en forma de fotos, noms i elements visuals del primer parc

-Els efectes especials tornen a ser dignes, després dels lamentables de Jurassic Park III

En contra:

-El product placement és intencionat i justificat, sí, però tan bèstia que no podem evitar somriure amb sornegueria

-Algunes coses gens realistes, però típiques del gènere, com ara que una dona amb sabates de taló pugui córrer més que un tiranosaure

-No s'amaga que, alhora que una quarta entrega, serà la primera part d'una nova trilogia i això té certs perills    

-Que en BD Wong (el doctor Henry Wu) sigui l'únic personatge -i a sobre secundari- de la primera pel·lícula que s'ha recuperat

Rosses i pèl-roges a Spider-man

Tant si sou grans seguidors de l'Spider-man com si no, tant si n'heu llegit alguns còmics com si només l'heu vist a les pel·lícules, segurament ja sabeu qui són la Mary Jane Watson i la Gwen Stacy. De tota manera, pensant en el segon tipus de públic, deixeu-me fer un brevíssim repàs dels dos personatges.

La voluptuosa i extrovertida Mary Jane va aparèixer per primer cop a The Amazing Spider-man número 25, del mes de juny de 1965, encara que no se li va veure bé la cara fins el número 42, de novembre de 1966, al qual pertany la vinyeta d'aquí damunt. És la xicota més coneguda d'en Peter Parker, la que més endavant seria la seva dona i la que més apareixia als films dirigits per en Sam Raimi durant els anys 2000. 

En canvi, la Gwen va debutar al número 31 de la col·lecció, de desembre de 1965, i es va interessar per en Peter des del principi, però ell tenia el cap en una altra banda i no se n'adonava, cosa que va provocar que ella sortís amb altres nois. 

Tot i així, després d'una temporada sortint amb la Mary Jane el protagonista va acabar als braços de la Gwen, on es va estar una època abans de perdre-la i tornar amb la MJ, que com ja hem dit és la seva parella més coneguda. 

 

Però aquesta entrada no és sobre els embolics sentimentals de l'Spider-man, sinó sobre les aparicions de les seves dues principals parelles al cinema des dels anys 2000 fins a l'actualitat. I la Mary Jane cinematogràfica per excel·lència és la Kirsten Dunst, que surt a Spider-man (2002), Spider-man 2 (2004) i Spider-man 3 (2007).

Curiosament, els seus cabells tenen el ros com a color natural, de manera que es va haver de tenyir de pèl-roja per tal de fer de Mary Jane com Déu mana.

A l'esmentada Spider-man 3 la Gwen Stacy hi té un petit paper, interpretada per la Bryce Dallas Howard, que en realitat té els cabells...

Pèl-rojos, però és clar, quan es va fer Spider-man aquesta noia era força més desconeguda, cosa que en realitat no ha canviat gaire i encara ara té més renom la Kirsten Dunst.

Aquella trilogia dirigida per en Sam Raimi havia de tenir una quarta part, però al final Sony va decidir que rellançaria la franquícia, un moviment que està molt de moda i que en general em fastigueja, perquè no m'agrada que es negui el que s'ha estat veient fins ara, ni a les pel·lícules ni als còmics. En fi, a la nova saga, al reinici de les aventures cinematogràfiques d'un dels superherois més populars de la història, que comença amb The Amazing Spider-man (2012), la noia protagonista és la Gwen Stacy.

És interpretada per l'Emma Stone i de la Mary Jane ni tan sols en sentim a parlar. Quin és el color natural dels cabells d'aquesta actriu?

Doncs és rossa, en aquest cas, però generalment la veiem tenyida pèl-roja, que amb les seves pigues naturals fa un efecte força creïble, diuen que perquè l'hi van recomanar tot dient que aquest color afavoreix més la seva vessant còmica. 

Sigui com sigui la meva pregunta, i la motivació d'aquesta entrada, és: per què a les pel·lícules de l'Spider-man fan passar rosses per pèl-roges i viceversa? I ja que hi som, quina de les dues és la vostra preferida? I en versió de carn i ossos?