Menú

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Spiderman. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Spiderman. Mostrar tots els missatges

dijous, 29 de març del 2018

Els còmics més cars de la història

Sovint ens queixem dels preus dels còmics, tenint en compte factors com el nombre de pàgines, la qualitat de l'edició o senzillament els preus que tenien aquells mateixos còmics fa uns anys. 

Però aquí tenim aquesta cultura (la de la queixa, i la dels còmics), diferent de la dels Estats Units, on una primera edició, encara que sigui només per col·leccionar i no llegir de debò -en aquest cas seria preferible una reedició moderna i amb uns materials que es conserven millor-, és un tresor per als amants dels còmics, quelcom que sovint només els més adinerats es poden permetre.


Al reality show que hauria de seguir qualsevol interessat en els còmics, però també la cultura popular, Comic Book Men, ho veiem en cada episodi: algú entra a demanar un còmic concret i té un preu de portada moltíssimes vegades superior a l'original o al de la seva versió moderna reeditada. Centenars de dòlars, fins i tot passant del miler.  

Sí, per un còmic vell. Aquí no donem -i segurament no el té- el mateix valor a un còmic si ha estat reeditat múltiples vegades per diverses editorials, i com a màxim trobem algun cas excepcional en què demanen el doble del que valia originalment. De fet, que un còmic sigui una edició antiga ho acostumem a considerar una qualitat negativa.

En qualsevol cas, avui volia fer un recull dels casos més extrems en aquest sentit, els còmics que han assolit els preus més alts en acords més o menys recents. N'hi ha per caure de cul.


Per tal d'establir-ne el preu, o més aviat el valor potencial, es té en compte l'estat de conservació en què es troba aquell còmic específic -sobretot si el blanc de les pàgines encara és blanc o no- i la dificultat per trobar-ne una còpia en bones condicions, i això ho fa la Certified Guaranty Company, fundada el 2008. Doncs bé, amb una puntuació de 9, comencem el Top 10 per sota de tot.

El número 1 de Marvel Comics, amb la primera aparició de la Torxa Humana (versió antiga) i en Namor, d'octubre de 1939, faria canviar el nom de l'editorial que el va publicar llavors i que es deia Timely Comics. Endevineu com es va rebatejar?

Bé, doncs aquesta còpia es va vendre el 2003 per 350.000 dòlars. Suposo que el van taxar després, perquè no es fundaria la CGC fins al 2008, com he dit dos paràgrafs més amunt.


La primera aparició de l'Iron Man, al Tales of Suspense número 39, es va vendre el 2012 per 375.000 dòlars, i com podem veure té una puntuació elevadíssima, de 9,6.

Tot i que és de març de 1963 i per tant té més possibilitats d'estar més ben conservat que els dels anys 30 i 40, el cert és que, tal com apunta el text del que estic traient la informació, una puntuació tan alta de vegades (o sovint) té en compte factors externs, com ara si el personatge està de moda o no, i en aquell moment, gràcies a les pel·lícules, l'Home de Ferro ho estava.

Com que sembla que, a partir d'una puntuació de 9, cada 0,2 es duplica el preu d'un còmic, si fem l'operació inversa segurament un Tales of Suspense 39 amb un 9 clavat valdria moltíssim menys.


En vuitena posició tenim el número 1 de Sensation Comics, de gener de 1942, on es produïa la segona aparició de la Wonder Woman, però la primera en portada i el primer cop que tenia un còmic en solitari.

Que una còpia d'aquest còmic rebés una qualificació de 9,4 també pot ser una mica sospitós, tenint en compte que es va vendre l'agost de 2017, i és que s'havia estrenat la pel·lícula de l'amazona i el personatge estava molt de moda. El còmic es va vendre per 399.100 dòlars a eBay.
 

És diferent el cas del setè classificat, un número 1 de Flash Comics, de gener de 1940, que té un 9,6 i que es va vendre per bastant més, concretament 450.000 dòlars. Parlem, per cert, de la primera aparició d'en Flash (versió original, Jay Garrick) i en Hawkman.

I és així perquè la venda es va produir el 2010, molt abans que s'estrenés la sèrie de televisió que tornaria a posar el personatge de moda. Per tant, era un 9,6 real. El motiu d'una conservació tan bona, malgrat l'extrema antiguitat de la còpia, és que abans de canviar de mans pertanyia a la col·lecció del senyor Edward Church, un col·leccionista de còmics i revistes que conservaba el material en un soterrani amb un nivell d'humitat que s'ha demostrat que era perfecte per a aquesta tasca.


Amb el sisè classificat tornem a un cas com el de l'Iron Man: el número 1 de The X-Men, de setembre de 1963, va tenir una puntuació gairebé perfecta (i serà la més alta de la llista) de 9,8 el 2012.

Casualitat, que els personatges estiguessin tan de moda gràcies al cinema? Segur que no, i qui el va voler el va haver de pagar a 492.937,50 dòlars.


En cinquena posició hi ha el número 1 de Batman, de la primavera de 1940, on es produeix la primera aparició d'en Joker i la Catwoman. El protagonista, però, havia debutat en una altra col·lecció.

Sembla que hi va haver una "guerra" en la licitació per aquesta còpia de 9,2, i la cosa va acabar amb la venda del còmic per 567.625 dòlars, l'any 2013, fent que per primer cop un còmic es vengués per més de mig milió.


A un pas del pòdium, amb una puntuació de 9,4 i data de portada de desembre de 1941, hi ha el número 8 d'All-Star Comics, que com a cosa especial té, ara sí, la primera aparició de la Wonder Woman, i sens dubte es va beneficiar també de la seva estrena cinematogràfica, perquè va assolir l'agost de 2017 un preu en subhasta de 936.223 dòlars.

El mateix còmic, però en un estat de 9, s'havia venut per 411.001 dòlars el març de 2016, cosa que el situaria en setena posició, però potser no cal que es repeteixi a la llista, que faig de 10 còmics diferents.


Comencem el pòdium des de baix i veiem que es comença a notar la importància dels personatges, perquè aquest sí que és el debut del Cavaller Fosc. Es tracta del número 27 de Detective Comics, de maig de 1939, que amb una puntuació de només 8.0 es va vendre l'any 2010 per -agafeu-vos fort- 1.075.000 dòlars.

Era el primer cop que se superava el milió, i com a curiositat resulta que es coneix l'existència de còpies en més bon estat de conservació, una de les quals de l'esmentada col·lecció del senyor Church, amb un 8,5. Però resulta que s'havia venut el 1994 per "només" 125.000 dòlars, i per tant també s'entén que es va valorar amb posterioritat.

El cas és que se suposa que hi ha còpies en encara més bon estat, però no s'han posat a la venda. Si amb un 8 es va vendre per més d'un milió de dòlars el 2010, què passaria ara si el propietari no ja d'aquella còpia de 8,5 -que faria un increïble benefici, segur, respecte a la inversió inicial-, sinó els de les còpies de 9, el posessin a la venda? Doncs que es calcula que passarien a ser el número 1 de la llista sense cap mena de dubte, perquè sembla que serien els còmics més valorats de la història.


La força dels personatges torna a quedar clara amb aquest número 15 d'Amazing Fantasy, la primera aparició de l'Spider-man, d'agost de 1962.

No cal discutir ara sobre aquest 9,6 atorgat el 2011, però tenia l'avantatge de ser de l'anomenada Edat de Plata dels còmics, la que va començar als anys 60. Per tant, pot ser que la seva conservació es mereixi aquesta puntuació. De tota manera, si volem saber el preu d'aquest còmic que s'endú la plata -mira-la, torna a sortir!-, es va vendre en una subhasta per 1,1 milions de dòlars.

L'antiguitat d'un còmic respecte a la seva conservació es té en compte en donar-li el valor, com podem veure en les dues posicions immediatament posteriors, de més de mig milió de dòlars i de més d'un milió, que pertanyien a l'Edat d'Or. Així, que un còmic de tants anys després -i per tant amb aquest avantatge en la conservació- estigui en segona posició té un mèrit brutal.


I com ja devíeu esperar, el còmic més car de la història és el número 1 d'Action Comics, de juny de 1938, amb el debut d'en Superman. És el còmic més antic dels que hem vist, també. I per això és aquí, si apliquem la lògica.

Amb una puntuació de 9, es va vendre el 2014 per -ara sí, agafeu-vos fort- 3.207.852 dòlars a eBay. Deixa en gairebé res els 2.161.000 dòlars que es van aconseguir el 2011 per una altra còpia de 9, i en total consta que se n'han venut, comptant aquestes dues, quatre d'aquests còmics per més d'un milió.

Per cert, sembla que existeix una còpia del primer número d'Action Comics que pertanyia originalment a l'esmentat Church, però que el seu propietari no l'ha fet valorar. Se li atorga simbòlicament un 9,2, i si hem de fer cas dels càlculs sobre la duplicació del preu cada 0,2 punts estaríem parlant de més de 6 milions de dòlars.

Font principal: Cbr.com

Font secundària (amb noves informacions que modificaven la llista): Bleedingcool.com




dijous, 24 d’abril del 2014

Cinema: The Amazing Spider-man 2

No vaig fer cap ressenya de la primera pel·lícula del nou Spider-man, però això no vol dir que no pugui fer-ne una de la segona, oi? I és això el que he decidit després de veure The Amazing Spider-man 2 (sovint anomenada també The Amazing Spider-man 2: Rise of Electro), que ja avanço que m'ha agradat moltíssim i que confirma les bones impressions que em va deixar l'anterior, de 2012. 

Potser ja he dit algun cop, o potser no (però ho faig ara), que no m'agraden els reboots, els reinicis d'històries que neguen el que s'havia explicat fins ara. En general. El concepte en si. Segueixo unes aventures i al cap d'uns anys em diuen que me les tornaran a explicar des del principi i d'una altra manera i la meva reacció no és positiva. Superat el disgust, però, jutjo el producte en si i em trobo coses com la trilogia del Batman de Christopher Nolan, o la nova d'en Superman, Man of Steel, i sí, les noves de l'Spiderman, malgrat que les tres que es van estrenar a la dècada dels 2000 m'havien agradat molt.


Amb aquest triple pòster es promocionava la pel·lícula, que prometia emocions fortes i molta espectacularitat. No m'ha decebut pas, i em consta que en general ha agradat força. Com a bona segona part, a The Amazing Spider-man 2 hi ha més d'un enemic (també passava a les esmentades pel·lícules d'en Batman), tot i que la presència d'en Rhino és una mica tramposa, perquè hi té un paper molt petit.



El tràiler, si més no, prometia totes aquestes coses que deia, i certament tenia moltes ganes de veure-la, però ha superat les meves expectatives. Queda clar que l'enemic principal del film és l'Electro, amb un aspecte molt més modern que el de l'uniforme verd i groc que li coneixia dels pocs còmics clàssics que he llegit de l'Spiderman (i això que és dels personatges de Marvel que tinc més material, però majoritàriament sense llegir).


La seva versió civil, en Max Dillon (interpretat pel guanyador d'un Oscar Jamie Foxx), és un electricista que pateix un accident d'aquells que a la vida real causarien la mort, però que a les pel·lícules de superherois proporcionen poders.

Al film treballa a Oscorp i és un pobre desgraciat que, ignorat per tothom, s'emociona cada cop que algú li fa un mínim cas. Això és una arma de doble tall i d'idolatrar l'Home Aranya passa a odiar-lo profundament quan aquest el derrota en un primer combat i li pren el protagonisme. No podem evitar sentir llàstima i una certa simpatia per ell, vessant que fa els dolents de ficció encara millors, i l'Electro d'aquesta pel·lícula és tan entranyable abans d'adquirir els poders com temible quan ja els té.


El que deia d'en Rhino abans: el tràiler enganya i a la pel·lícula, com a Rhino pròpiament dit, hi surt poquíssim, però duu una armadura espectacular més que no pas una disfressa dels còmics. Per a mi, excel·lent decisió.

Surt més, una mica patètic i en versió civil, al principi del film, i l'interpreta el meu estimat Paul Giamatti, tot i que jo no ho sabia i me'n vaig adonar al final. Imperdonable!


Però és clar, en una segona pel·lícula de l'Spiderman havia de sortir el Follet Verd, i a diferència de la trilogia d'en Sam Raimi aquí no serà en Norman Osborn (Chris Cooper) qui es posi la disfressa, sinó directament el seu fill, en Harry (Dane DeHaan), un amic de la infantesa d'en Peter Parker que ja des de la seva primera aparició fa una mica d'angúnia.

Considero molt interessant la manera en què els guionistes han afrontat la seva transformació en Follet Verd, diferent dels còmics però prou ben trobada, i també m'ha agradat que el protagonisme sigui per a l'Electro i a The Amazing Spider-man 2, en realitat, l'enemic més conegut de l'Spidey hi tingui un paper més breu, més introductori, però no per això menys mortífer.


Però és clar, la vida privada d'en Peter Parker també té un pes molt important a la pel·lícula, i com sempre passa en el cas dels superherois ha de lluitar en molts fronts, alguns amb l'uniforme i els altres amb la cara descoberta.

Veiem com continua la seva relació amb la Gwen Stacy (Emma Stone), però també que la promesa d'allunyar-se d'ella que va fer al difunt pare de la noia el turmenta i esdevé un gran obstacle en aquesta història d'amor interpretada meravellosament per uns actors amb química, tanta que al final s'han enamorat de debò i surten junts.


Al bell mig de la seva vida privada i la pública en Peter també ha de resoldre l'enigma de la desaparició dels seus pares quan era petit, un tema del qual sóc totalment ignorant perquè, tot i que és un dels meus personatges preferits de Marvel, ja he dit que no n'he llegit prou còmics, i el film el tanca i dóna respostes a aquells que, com jo, només en tenien les referències que ens va donar la pel·lícula anterior.

Ara bé, evidentment l'excel·lència de The Amazing Spider-man 2 no podria existir sense un clímax, i us ben prometo que em va accelerar el cor.


Sabia el que hi passaria, ho veia venir tot i no haver volgut llegir res de la pel·lícula abans de veure-la. Ho sabia perquè entre els meus limitats coneixements de la biografia de l'Spiderman hi consta a grans trets la vida de la Gwen Stacy i la seva relació amb en Harry Osborn.

De fet, l'aspecte romàntic d'aquesta relació, molt important als còmics, s'obvia a la pel·lícula, i el que passa amb la Gwen en realitat té a veure amb el Follet Verd en versió Norman (i no Harry) Osborn, però es veia venir. M'ho imaginava des que al tràiler hi apareixia aquest enemic, i no em vaig equivocar (tampoc no em vull donar cap mèrit). I tot i així les pulsacions per minut em van augmentar mentre succeïa. Per tant, un altre punt per als responsables del film.


Per si no en teníem prou se'ns avancen esdeveniments de la tercera part, prevista per al 2016, i allà sembla que hi haurà no dos, ni tres enemics, sinó més. Ha quedat clar que els Sis Sinistres seran molt importants a The Amazing Spider-man 3, i de fet s'està preparant un spin-off al respecte.

En fi, ja són dues pel·lícules de l'Spiderman dirigides per en Marc Webb (500 days of Summer), que per cert ha dit que després de la tercera no en voldrà dirigir cap més i passarà a ser consultor de la franquícia, i si bé continuo estimant les dirigides per en Sam Raimi m'agrada molt aquest nou punt de vista fresc, amb una xicota diferent de l'eterna Mary Jane (que sortirà a la tercera part) i menys coneguda pel públic no lector de còmics però força important també, un nou Peter Parker que m'agrada molt més interpretat per l'Andrew Garfield que no pas per en Tobey Maguire —és innegable que li surt millor aquest doble paper de tímid i alhora bromista que no pas al seu predecessor amb cara de babau—, i com sol passar als reboots una nova manera d'explicar les coses, a mig camí entre la fidelitat als còmics i l'originalitat de les situacions que necessita tant el públic general com el fanàtic, encara que aquest últim sovint no ho entengui així.

Jo trobo que The Amazing Spider-man 2 té tot el que se li podria demanar, és una pel·lícula rodona que pot agradar a qualsevol públic (llevat d'aquell que només va a veure pel·lícules minoritàries, és clar, que és tan tancat de mires com el que només veu grans produccions comercials) i que és fidel a l'essència del personatge i al també molt recomanable film de 2012. 






dijous, 28 de març del 2013

Rosses i pèl-roges a Spider-man

Tant si sou grans seguidors de l'Spider-man com si no, tant si n'heu llegit alguns còmics com si només l'heu vist a les pel·lícules, segurament ja sabeu qui són la Mary Jane Watson i la Gwen Stacy. De tota manera, pensant en el segon tipus de públic, deixeu-me fer un brevíssim repàs dels dos personatges.


La voluptuosa i extrovertida Mary Jane va aparèixer per primer cop a The Amazing Spider-man número 25, del mes de juny de 1965, encara que no se li va veure bé la cara fins el número 42, de novembre de 1966, al qual pertany la vinyeta d'aquí damunt. És la xicota més coneguda d'en Peter Parker, la que més endavant seria la seva dona i la que més apareixia als films dirigits per en Sam Raimi durant els anys 2000. 


En canvi, la Gwen va debutar al número 31 de la col·lecció, de desembre de 1965, i es va interessar per en Peter des del principi, però ell tenia el cap en una altra banda i no se n'adonava, cosa que va provocar que ella sortís amb altres nois. 

Tot i així, després d'una temporada sortint amb la Mary Jane el protagonista va acabar als braços de la Gwen, on es va estar una època abans de perdre-la i tornar amb la MJ, que com ja hem dit és la seva parella més coneguda. 

 
Però aquesta entrada no és sobre els embolics sentimentals de l'Spider-man, sinó sobre les aparicions de les seves dues principals parelles al cinema des dels anys 2000 fins a l'actualitat. I la Mary Jane cinematogràfica per excel·lència és la Kirsten Dunst, que surt a Spider-man (2002), Spider-man 2 (2004) i Spider-man 3 (2007).


Curiosament, els seus cabells tenen el ros com a color natural, de manera que es va haver de tenyir de pèl-roja per tal de fer de Mary Jane com Déu mana.


A l'esmentada Spider-man 3 la Gwen Stacy hi té un petit paper, interpretada per la Bryce Dallas Howard, que en realitat té els cabells...


Pèl-rojos, però és clar, quan es va fer Spider-man aquesta noia era força més desconeguda, cosa que en realitat no ha canviat gaire i encara ara té més renom la Kirsten Dunst.

Aquella trilogia dirigida per en Sam Raimi havia de tenir una quarta part, però al final Sony va decidir que rellançaria la franquícia, un moviment que està molt de moda i que en general em fastigueja, perquè no m'agrada que es negui el que s'ha estat veient fins ara, ni a les pel·lícules ni als còmics. En fi, a la nova saga, al reinici de les aventures cinematogràfiques d'un dels superherois més populars de la història, que comença amb The Amazing Spider-man (2012), la noia protagonista és la Gwen Stacy.


És interpretada per l'Emma Stone i de la Mary Jane ni tan sols en sentim a parlar. Quin és el color natural dels cabells d'aquesta actriu?


Doncs és rossa, en aquest cas, però generalment la veiem tenyida pèl-roja, que amb les seves pigues naturals fa un efecte força creïble, diuen que perquè l'hi van recomanar tot dient que aquest color afavoreix més la seva vessant còmica. 

Sigui com sigui la meva pregunta, i la motivació d'aquesta entrada, és: per què a les pel·lícules de l'Spider-man fan passar rosses per pèl-roges i viceversa? I ja que hi som, quina de les dues és la vostra preferida? I en versió de carn i ossos?


Potser també t'interessa...

Related Posts with Thumbnails