Sèries: Black Mirror (setena temporada)

Hi ha sèries que, tot i que m'agraden, no tinc clar quan acaben o quan estan, senzillament, en una llarga pausa. Amb aquesta em passa cada cop. La seva naturalesa antològica fa que, en realitat, es pugui acabar definitivament després de qualsevol temporada, però també permet que, si hi ha prou idees i els seus responsables ho volen, es pugui revifar quan sigui.

Gairebé dos anys després de la sisena temporada de Black Mirror arribava la setena, que pels motius que he explicat al paràgraf de dalt, ni l'esperava ni m'ha sorprès. Però sí que l'he vist, m'ha agradat i, com de costum, en vull fer un repàs aquí, al vostre blog. 

"Només" han passat gairebé dos anys des de l'última temporada, no han estat quatre com l'última vegada, però trobo que és força temps. En qualsevol cas, s'estrenava el 10 d'abril d'aquest 2025 a Netflix, la plataforma habitual des que es va fer càrrec d'aquesta sèrie britànica, i aquesta vegada han estat sis episodis, un més que a la temporada anterior.

 

Com sempre, les trames giren a voltant de la tecnologia i el seu ús i abús, i ofereixen escenaris distòpics de ciència-ficció plausibles en els moments temporals en què se situen les històries, que no fan referència a l'any en què tenen lloc, però ens podem imaginar que passen en un futur molt proper. Repassem-les breument.

 

Al primer episodi -tot i que, en tractar-se d'una sèrie antològica, amb capítols totalment independents i no relacionats entre si, els podríem veure en qualsevol ordre-, anomenat Common People, tenim un matrimoni format per en Mike (Chris O'Dowd), un soldador, i la mestra Amanda (Rashida Jones), que s'enfronta a la desgràcia d'un tumor cerebral que pateix ella. 

 

Una nova empresa ofereix uns implants que permeten restaurar les funcions cerebrals perdudes per culpa de la malaltia, però és un servei de subscripció molt car que té les seves limitacions i també diverses categories i pujades de preu. Una macabra paròdia de tant serveis que tots plegats paguem fins que en depenem tant que acceptem pujades de preu i empitjoraments del servei constantment.

 

 

A Bête Noire, la Maria (Siena Kelly), una treballadora d'una empresa alimentària veu com una excompanya d'institut, la Verity (Rosy McEwen), que patia assetjament escolar, entra a treballar-hi. Just després, comencen a passar coses que fan quedar la Maria com una mentidera, coses que suposen alteracions de la realitat tal com la coneix la noia.

 

No revelaré què és el que està passant, però sí que, des del punt de vista tecnològic, l'explicació queda, aquest cop, fora de l'abast del que actualment és possible i comprensible per al comú dels mortals.

 

A Hotel Reverie la sèrie ens sorprèn amb una aparentment contradictòria barreja: intel·ligència artificial i el Hollywood clàssic, amb una especulació sobre el possible ús de la I.A. per a la producció cinematogràfica.

 

En aquest cas, una actriu anomenada Brandy Friday (Issa Rae) aconsegueix un paper en un remake d'un film clàssic, en blanc i negre, i resulta que consisteix en introduir-se en el metratge original a través de la intel·ligència artificial, però el que tenim a continuació és més aviat una història romàntica on la tecnologia passa a un segon pla, malgrat que és el que ho fa tot possible. És possible que us recordi el popularíssim episodi San Junipero, de la tercera temporada, perquè hi ha certs paral·lelismes.

 

El quart episodi és una cosa que encara no tinc clar que m'agradi del tot. Anomenat Plaything, ens explica una història relacionada amb un relat anterior, el de la pel·lícula interactiva Bandersnatch, i tot i que es relacionen de manera tangencial, no deixa de trencar una mica la idea de l'antologia.

 

En qualsevol cas, té a veure amb un programa de simulació de vida que evoluciona fins a límits insospitats, i que té repercussions mortals a la vida real. 

 

Ja he dit que no estava gaire al cas de la producció d'aquesta temporada de Black Mirror, i per això va ser una agradable sorpresa descobrir que un dels episodis estava protagonitzat per en Paul Giamatti, un actor que m'encanta però que reconec que, per les limitacions de la vida, fa temps que no segueixo.

 

A la història, Eulogy, tenim una empresa del mateix nom que contacta amb el protagonista, en Phillip, per completar les fotografies immersives que oferirà al funeral d'una ex-xicota seva. Ell hi acaba accedint a contracor, però només té fotos amb la cara de la difunta retallada, perquè van acabar de manera molt amarga. Gràcies a la immersió, però, anirà recuperant-ne records -ell no en recorda ni el rostre, després de tants anys i havent fet malbé les fotografies- i el resultat és una història dramàtica de desenganys i malentesos de les que m'agraden a mi, i que deixa amb un regust agredolç.

 

L'últim episodi ens va costar de veure, més que res perquè la seva durada era sorprenentment llarga. Bàsicament és una pel·lícula, amb 90 minuts de metratge, però a més també trenca la idea de l'antologia: és una seqüela directa, ara sí, d'un capítol anterior, amb el nom de USS Callister: Into Infinity, que reprèn la trama presentada a la quarta temporada, amb bona part del repartiment, ple de cares ara força més conegudes, tornant als seus rols vuit anys després.

 

Sembla que fer-ne la continuació era una idea que voltava pel cap del creador de la sèrie, Charlie Brooker, des de feia anys, i que volia que fos una sèrie en si mateixa, però al final es va decantar per finalitzar aquesta història de clons digitals en un videojoc de l'estil de Star Trek en una hora i mitja que no està malament, ho reconec, però que pel tema no és una de les històries que més m'han agradat de la temporada, com tampoc ho va ser el capítol USS Callister original.

 

En qualsevol cas, la setena temporada de Black Mirror m'ha deixat molt bon gust de boca, m'agrada molt que amb cada relat em sorprenguin amb l'ús retorçat de la tecnologia sense saber per on aniran les coses fins que els episodis estan força començats, i aquests episodis no han decebut en aquest sentit. No sé si hi haurà una vuitena temporada, ni quan, però per mi no cal que parin. 

 

Cinema: The Amazing Spider-man 2

No vaig fer cap ressenya de la primera pel·lícula del nou Spider-man, però això no vol dir que no pugui fer-ne una de la segona, oi? I és això el que he decidit després de veure The Amazing Spider-man 2 (sovint anomenada també The Amazing Spider-man 2: Rise of Electro), que ja avanço que m'ha agradat moltíssim i que confirma les bones impressions que em va deixar l'anterior, de 2012. 

Potser ja he dit algun cop, o potser no (però ho faig ara), que no m'agraden els reboots, els reinicis d'històries que neguen el que s'havia explicat fins ara. En general. El concepte en si. Segueixo unes aventures i al cap d'uns anys em diuen que me les tornaran a explicar des del principi i d'una altra manera i la meva reacció no és positiva. Superat el disgust, però, jutjo el producte en si i em trobo coses com la trilogia del Batman de Christopher Nolan, o la nova d'en Superman, Man of Steel, i sí, les noves de l'Spiderman, malgrat que les tres que es van estrenar a la dècada dels 2000 m'havien agradat molt.

Amb aquest triple pòster es promocionava la pel·lícula, que prometia emocions fortes i molta espectacularitat. No m'ha decebut pas, i em consta que en general ha agradat força. Com a bona segona part, a The Amazing Spider-man 2 hi ha més d'un enemic (també passava a les esmentades pel·lícules d'en Batman), tot i que la presència d'en Rhino és una mica tramposa, perquè hi té un paper molt petit.



El tràiler, si més no, prometia totes aquestes coses que deia, i certament tenia moltes ganes de veure-la, però ha superat les meves expectatives. Queda clar que l'enemic principal del film és l'Electro, amb un aspecte molt més modern que el de l'uniforme verd i groc que li coneixia dels pocs còmics clàssics que he llegit de l'Spiderman (i això que és dels personatges de Marvel que tinc més material, però majoritàriament sense llegir).

La seva versió civil, en Max Dillon (interpretat pel guanyador d'un Oscar Jamie Foxx), és un electricista que pateix un accident d'aquells que a la vida real causarien la mort, però que a les pel·lícules de superherois proporcionen poders.

Al film treballa a Oscorp i és un pobre desgraciat que, ignorat per tothom, s'emociona cada cop que algú li fa un mínim cas. Això és una arma de doble tall i d'idolatrar l'Home Aranya passa a odiar-lo profundament quan aquest el derrota en un primer combat i li pren el protagonisme. No podem evitar sentir llàstima i una certa simpatia per ell, vessant que fa els dolents de ficció encara millors, i l'Electro d'aquesta pel·lícula és tan entranyable abans d'adquirir els poders com temible quan ja els té.

El que deia d'en Rhino abans: el tràiler enganya i a la pel·lícula, com a Rhino pròpiament dit, hi surt poquíssim, però duu una armadura espectacular més que no pas una disfressa dels còmics. Per a mi, excel·lent decisió.

Surt més, una mica patètic i en versió civil, al principi del film, i l'interpreta el meu estimat Paul Giamatti, tot i que jo no ho sabia i me'n vaig adonar al final. Imperdonable!

Però és clar, en una segona pel·lícula de l'Spiderman havia de sortir el Follet Verd, i a diferència de la trilogia d'en Sam Raimi aquí no serà en Norman Osborn (Chris Cooper) qui es posi la disfressa, sinó directament el seu fill, en Harry (Dane DeHaan), un amic de la infantesa d'en Peter Parker que ja des de la seva primera aparició fa una mica d'angúnia.

Considero molt interessant la manera en què els guionistes han afrontat la seva transformació en Follet Verd, diferent dels còmics però prou ben trobada, i també m'ha agradat que el protagonisme sigui per a l'Electro i a The Amazing Spider-man 2, en realitat, l'enemic més conegut de l'Spidey hi tingui un paper més breu, més introductori, però no per això menys mortífer.

Però és clar, la vida privada d'en Peter Parker també té un pes molt important a la pel·lícula, i com sempre passa en el cas dels superherois ha de lluitar en molts fronts, alguns amb l'uniforme i els altres amb la cara descoberta.

Veiem com continua la seva relació amb la Gwen Stacy (Emma Stone), però també que la promesa d'allunyar-se d'ella que va fer al difunt pare de la noia el turmenta i esdevé un gran obstacle en aquesta història d'amor interpretada meravellosament per uns actors amb química, tanta que al final s'han enamorat de debò i surten junts.

Al bell mig de la seva vida privada i la pública en Peter també ha de resoldre l'enigma de la desaparició dels seus pares quan era petit, un tema del qual sóc totalment ignorant perquè, tot i que és un dels meus personatges preferits de Marvel, ja he dit que no n'he llegit prou còmics, i el film el tanca i dóna respostes a aquells que, com jo, només en tenien les referències que ens va donar la pel·lícula anterior.

Ara bé, evidentment l'excel·lència de The Amazing Spider-man 2 no podria existir sense un clímax, i us ben prometo que em va accelerar el cor.

Sabia el que hi passaria, ho veia venir tot i no haver volgut llegir res de la pel·lícula abans de veure-la. Ho sabia perquè entre els meus limitats coneixements de la biografia de l'Spiderman hi consta a grans trets la vida de la Gwen Stacy i la seva relació amb en Harry Osborn.

De fet, l'aspecte romàntic d'aquesta relació, molt important als còmics, s'obvia a la pel·lícula, i el que passa amb la Gwen en realitat té a veure amb el Follet Verd en versió Norman (i no Harry) Osborn, però es veia venir. M'ho imaginava des que al tràiler hi apareixia aquest enemic, i no em vaig equivocar (tampoc no em vull donar cap mèrit). I tot i així les pulsacions per minut em van augmentar mentre succeïa. Per tant, un altre punt per als responsables del film.

Per si no en teníem prou se'ns avancen esdeveniments de la tercera part, prevista per al 2016, i allà sembla que hi haurà no dos, ni tres enemics, sinó més. Ha quedat clar que els Sis Sinistres seran molt importants a The Amazing Spider-man 3, i de fet s'està preparant un spin-off al respecte.

En fi, ja són dues pel·lícules de l'Spiderman dirigides per en Marc Webb (500 days of Summer), que per cert ha dit que després de la tercera no en voldrà dirigir cap més i passarà a ser consultor de la franquícia, i si bé continuo estimant les dirigides per en Sam Raimi m'agrada molt aquest nou punt de vista fresc, amb una xicota diferent de l'eterna Mary Jane (que sortirà a la tercera part) i menys coneguda pel públic no lector de còmics però força important també, un nou Peter Parker que m'agrada molt més interpretat per l'Andrew Garfield que no pas per en Tobey Maguire —és innegable que li surt millor aquest doble paper de tímid i alhora bromista que no pas al seu predecessor amb cara de babau—, i com sol passar als reboots una nova manera d'explicar les coses, a mig camí entre la fidelitat als còmics i l'originalitat de les situacions que necessita tant el públic general com el fanàtic, encara que aquest últim sovint no ho entengui així.

Jo trobo que The Amazing Spider-man 2 té tot el que se li podria demanar, és una pel·lícula rodona que pot agradar a qualsevol públic (llevat d'aquell que només va a veure pel·lícules minoritàries, és clar, que és tan tancat de mires com el que només veu grans produccions comercials) i que és fidel a l'essència del personatge i al també molt recomanable film de 2012.