Sèries: Black Mirror (sisena temporada)

Potser perquè no se la continuï acusant d'haver-se americanitzat amb el pas a Netflix, Black Mirror és una sèrie de periodicitat irregular, agafant el pitjor que tenen les per altra banda magnífiques sèries britàniques: pocs episodis i moltíssim temps d'espera entre temporades.

He de reconèixer que, des de la cinquena temporada i la pel·lícula interactiva Bandersnatch, no havia tornat a pensar en la sèrie, i em va sorprendre gratament que aparegués la seva sisena temporada a Netflix no fa gaire, però quatre anys després del darrer senyal de vida, si bé s'ha de dir que els esdeveniments prou coneguts de 2020 han contribuït a agreujar la situació.

Black Mirror sempre s'ha caracteritzat per ser una sèrie antològica, amb capítols autoconclusius però sobre un mateix tema, en aquest cas el de l'ètica de la tecnologia. Normalment han estat episodis ambientats en un futur proper però indeterminat en què s'exploraven les conseqüències del mal ús o l'abús d'un avenç tecnològic, unes prediccions plausibles si analitzem com funciona la nostra societat.

A la sisena temporada, però, notem una diferència respecte al que havíem vist fins ara: ja no anem cap al futur, ni tan sols una mica. Parlem-ne repassant breument sobre les premisses de cadascun dels 5 episodis que té. 

El primer, Joan is Awful, ens presenta una situació de les que podrien passar de debò, i potser la tecnologia ja ho permet i tot: la protagonista, la Joan (Annie Murphy), veu com a la sèrie que mira a Netflix aquell vespre es relaten les coses que li han passat a ella mateixa aquell dia, amb les misèries incloses i, és clar, aquesta situació de trobar-se a si mateixa retratada a la tele -perquè és això, ella mateixa- també li passa a la Joan de la tele, interpretada per la Salma Hayek.

A partir d'aquesta premissa es parla d'intel·ligència artificial, drets d'imatge i altres qüestions que estan d'actualitat, precisament ara més que mai amb la vaga d'actors i guionistes que hi ha en marxa a Hollywood entre altres coses per aquest tema.

A Loch Henry les noves tecnologies no tenen res a veure amb la trama, cosa que no és habitual a la sèrie: hi trobem un estudiant de cinema que va de visita al seu poble natal a Escòcia per fer un documental no excessivament apassionant, acompanyat per la seva xicota, que presentarà a la seva mare.

El que es trobaran tots dos després de fer un canvi de tema del reportatge serà quelcom esgarrifós i es travessarà la línia de la implicació personal en la matèria amb què es treballa. Poca cosa més en puc dir, i tot i que és un capítol interessant, potser és "poc Black Mirror". 

El meu preferit és Beyond the Sea, un capítol protagonitzat per pesos pesants com són l'Aaron Paul i en Josh Hartnett que ens porta a un 1969 alternatiu en què la tecnologia està prou avançada per permetre que uns astronautes establerts a l'espai transfereixin la seva consciència a unes rèpliques seves que hi ha a la Terra a l'hora de dormir, de manera que no han d'enyorar la seva família.

És una interessant contradicció: el capítol de la sèrie ambientat més en el passat és el que es basa, potser, en la tecnologia menys viable avui en dia. A banda d'això, tenim un trepidant thriller ètic que encaixa perfectament a l'univers de la sèrie.

D'ètica va especialment l'episodi Mazey Day, en què una paparazza lluita per sobreviure el 2006 aconseguint les fotos que li encarreguen, peti qui peti i passant per sobre de la intimitat de les celebritats que esdevenen els objectius de les càmeres en els seus moments més vulnerables.

El pa de cada dia a la professió, vaja. Però quan sembla que ens estan explicant una història normal i corrent i ens preguntem què té a veure això amb Black Mirror té lloc un gir sobrenatural que... tampoc és propi de la sèrie. Un capítol estrany a causa d'això, però no dolent, en absolut.

D'ètica també va -de fet, és el denominador comú de bona part de la sèrie i sens dubte d'aquesta temporada- el capítol Demon 79, en què una treballadora de grans magatzems al Regne Unit de 1979 ha de fer front al racisme imperant -ella és d'origen indi- i un bon dia es troba un talismà que fa aparèixer un dimoni amb la forma de l'ara desaparegut Bobby Farrell, cantant dels Boney M. 

Ell li diu que s'acosta la fi del món i que, per evitar-ho, ha de matar tres persones, cosa que en un primer moment no convenç la noia, que és una persona normal, però si s'hi negués i prou no hi hauria episodi.

Són cinc capítols que en general encaixen a Black Mirror, ben fets i amb molt bones interpretacions, però s'arrisquen amb l'aposta clara que fan amb situar-se en èpoques passades -en els casos en què es fa- i, sobretot, amb la introducció en alguns episodis de l'element sobrenatural. Sigui com sigui, els continua escrivint el seu creador, Charlie Brooker, i a mi és una temporada que m'ha agradat més que la cinquena.