Sèries: Black Mirror (sisena temporada)

Potser perquè no se la continuï acusant d'haver-se americanitzat amb el pas a Netflix, Black Mirror és una sèrie de periodicitat irregular, agafant el pitjor que tenen les per altra banda magnífiques sèries britàniques: pocs episodis i moltíssim temps d'espera entre temporades.

He de reconèixer que, des de la cinquena temporada i la pel·lícula interactiva Bandersnatch, no havia tornat a pensar en la sèrie, i em va sorprendre gratament que aparegués la seva sisena temporada a Netflix no fa gaire, però quatre anys després del darrer senyal de vida, si bé s'ha de dir que els esdeveniments prou coneguts de 2020 han contribuït a agreujar la situació.

Black Mirror sempre s'ha caracteritzat per ser una sèrie antològica, amb capítols autoconclusius però sobre un mateix tema, en aquest cas el de l'ètica de la tecnologia. Normalment han estat episodis ambientats en un futur proper però indeterminat en què s'exploraven les conseqüències del mal ús o l'abús d'un avenç tecnològic, unes prediccions plausibles si analitzem com funciona la nostra societat.

A la sisena temporada, però, notem una diferència respecte al que havíem vist fins ara: ja no anem cap al futur, ni tan sols una mica. Parlem-ne repassant breument sobre les premisses de cadascun dels 5 episodis que té. 

El primer, Joan is Awful, ens presenta una situació de les que podrien passar de debò, i potser la tecnologia ja ho permet i tot: la protagonista, la Joan (Annie Murphy), veu com a la sèrie que mira a Netflix aquell vespre es relaten les coses que li han passat a ella mateixa aquell dia, amb les misèries incloses i, és clar, aquesta situació de trobar-se a si mateixa retratada a la tele -perquè és això, ella mateixa- també li passa a la Joan de la tele, interpretada per la Salma Hayek.

A partir d'aquesta premissa es parla d'intel·ligència artificial, drets d'imatge i altres qüestions que estan d'actualitat, precisament ara més que mai amb la vaga d'actors i guionistes que hi ha en marxa a Hollywood entre altres coses per aquest tema.

A Loch Henry les noves tecnologies no tenen res a veure amb la trama, cosa que no és habitual a la sèrie: hi trobem un estudiant de cinema que va de visita al seu poble natal a Escòcia per fer un documental no excessivament apassionant, acompanyat per la seva xicota, que presentarà a la seva mare.

El que es trobaran tots dos després de fer un canvi de tema del reportatge serà quelcom esgarrifós i es travessarà la línia de la implicació personal en la matèria amb què es treballa. Poca cosa més en puc dir, i tot i que és un capítol interessant, potser és "poc Black Mirror". 

El meu preferit és Beyond the Sea, un capítol protagonitzat per pesos pesants com són l'Aaron Paul i en Josh Hartnett que ens porta a un 1969 alternatiu en què la tecnologia està prou avançada per permetre que uns astronautes establerts a l'espai transfereixin la seva consciència a unes rèpliques seves que hi ha a la Terra a l'hora de dormir, de manera que no han d'enyorar la seva família.

És una interessant contradicció: el capítol de la sèrie ambientat més en el passat és el que es basa, potser, en la tecnologia menys viable avui en dia. A banda d'això, tenim un trepidant thriller ètic que encaixa perfectament a l'univers de la sèrie.

D'ètica va especialment l'episodi Mazey Day, en què una paparazza lluita per sobreviure el 2006 aconseguint les fotos que li encarreguen, peti qui peti i passant per sobre de la intimitat de les celebritats que esdevenen els objectius de les càmeres en els seus moments més vulnerables.

El pa de cada dia a la professió, vaja. Però quan sembla que ens estan explicant una història normal i corrent i ens preguntem què té a veure això amb Black Mirror té lloc un gir sobrenatural que... tampoc és propi de la sèrie. Un capítol estrany a causa d'això, però no dolent, en absolut.

D'ètica també va -de fet, és el denominador comú de bona part de la sèrie i sens dubte d'aquesta temporada- el capítol Demon 79, en què una treballadora de grans magatzems al Regne Unit de 1979 ha de fer front al racisme imperant -ella és d'origen indi- i un bon dia es troba un talismà que fa aparèixer un dimoni amb la forma de l'ara desaparegut Bobby Farrell, cantant dels Boney M. 

Ell li diu que s'acosta la fi del món i que, per evitar-ho, ha de matar tres persones, cosa que en un primer moment no convenç la noia, que és una persona normal, però si s'hi negués i prou no hi hauria episodi.

Són cinc capítols que en general encaixen a Black Mirror, ben fets i amb molt bones interpretacions, però s'arrisquen amb l'aposta clara que fan amb situar-se en èpoques passades -en els casos en què es fa- i, sobretot, amb la introducció en alguns episodis de l'element sobrenatural. Sigui com sigui, els continua escrivint el seu creador, Charlie Brooker, i a mi és una temporada que m'ha agradat més que la cinquena.

Sèries: Penny Dreadful

Vaig descobrir l'existència d'aquesta sèrie poc abans que s'estrenés, per casualitat, quan me'n van parlar dient-me que reunia diversos monstres clàssics de l'imaginari popular, nascuts en la literatura del segle XIX, i en veure el seu repartiment vaig quedar-ne convençut.

Ara que ja s'han emès els 8 episodis de la seva primera temporada (ha renovat per a una segona, de 10), em ve de gust parlar-ne i intentar que, si no l'heu vist o no la coneixeu, li doneu una oportunitat. 

Estrenada a la cadena Showtime (cosa que vol dir que, igual que a l'HBO, no hi ha cap mena de censura pel que fa als nus i la paraula fuck en totes les seves variants morfològiques), Penny Dreadful és un homenatge a les novel·les barates i adreçades a les classes treballadores britàniques que es van serialitzar durant el segle XIX, un format que va veure néixer, per exemple, el personatge d'en Sweeney Todd. 

Curiosament els personatges que la protagonitzen no tenen l'origen en cap penny dreadful, sinó que van néixer en diversos clàssics de la literatura universal del segle XIX. La sèrie, creada per en John Logan (guionista de Gladiator, The Last Samurai, L'aviador o la pel·lícula precisament de Sweeney Todd de 2007), uneix personatges nascuts a les novel·les Dràcula (1897), El retrat de Dorian Gray (1890) o Frankenstein (1818), a més d'introduir-ne d'altres d'originals, i els situa en una trama ambientada a la Londres victoriana, que és l'època en què van aparèixer dos dels tres llibres esmentats.

La història, completament original, gira al voltant de l'operació de recerca de la Mina Murray, filla de sir Malcolm Murray, un explorador de l'Àfrica interpretat pel veterà Timothy Dalton (el James Bond d'Alta tensió i Llicència per matar) que viu traumatitzat pels que considera els seus fracassos com a pare i que reuneix al seu voltant una colla de personatges que el poden ajudar en la seva missió.

La més propera és la senyoreta Vanessa Ives (Eva Green, membre del repartiment que més em cridava, sobretot després de veure-la a 300: Rise of an Empire, però que no té una filmografia gaire extensa), una dona jove que viu amb sir Malcolm i del passat de la qual només sabem, al principi, que era la millor amiga de la desapareguda Mina. 

Deixant de banda l'espectacular interpretació de l'actriu, que no té cap problema amb enlletgir el rostre i fer de boja d'una manera molt convincent, el personatge és d'allò més interessant i ja des del primer episodi veiem que té una curiosa relació amb la religió, per dir-ho d'alguna manera. Misteriosa podria ser l'adjectiu que la defineix millor.

A les dues cares ben conegudes que ja he esmentat s'uneix la d'en Josh Hartnett —famós, però no gaire prolífic, almenys en comparació amb les grans estrelles de Hollywood—, que fa d'Ethan Chandler, un pistoler nord-americà que s'ha exiliat a Anglaterra, on es guanya la vida fent teatrets fins que és reclutat pel senyor Murray. 

Valent i amb posat de dur, en el fons és un home sensible i amb els seus traumes i secrets que, quan comencem a dubtar de la importància del seu paper, ens sorprèn amb un gir argumental que promet noves emocions a la segona temporada.

Ja entrant en els rostres menys vistos, tenim per exemple en Victor Frankenstein (Harry Treadaway), un jove científic i amant de la poesia que estudia els límits entre la vida i la mort i la reversibilitat de la segona, que com ja sabem perquè es tracta d'un personatge àmpliament conegut, arriba a demostrar. 

Cal esmentar que les seves creacions formen part dels personatges secundaris de la sèrie i, tal com acaba la primera temporada, la cosa anirà a més de cara a la segona tongada d'episodis.

El bell Dorian Gray és interpretat per en Reeve Carney (que va fer d'Spider-man al musical de Broadway fins el 2013), no pas en Bojan Krkic, i el que n'hem pogut veure en aquesta primera temporada es limita al seu amor per l'art pictòric, els plaers carnals tant amb dones com amb homes i la bellesa en general. 

Se suposa que el personatge es desenvoluparà més durant la propera temporada, però en aquests primers 8 capítols seria el que menys minuts ha tingut d'entre els personatges principals. De moment, això sí, m'ha motivat a llegir El retrat de Dorian Gray.

Entre els secundaris cal esmentar el majordom africà Sembene (Danny Sapani, vist a Misfits), el tràgic i entranyable monstre de Frankenstein (Rory Kinnear), el professor Van Helsing (David Warner) o la prostituta irlandesa Brona Croft (Billie Piper, vista a la Doctor Who moderna), que està a la frontera entre el paper protagonista i secundari, però m'inclino per considerar-la del segon grup.

La qüestió és que el grup principal, amb l'ajuda o els impediments dels secundaris, segons el cas, tira endavant la missió de trobar la Mina i rescatar-la de les urpes d'uns éssers demoníacs que es revelen com a vampirs, però que encara han de donar joc quan arribin els nous episodis. Ara bé, a banda de la missió principal a Penny Dreadful tots els personatges aniran tenint diverses escenes dedicades a aprofundir en la seva personalitat i el seu passat, i en algun cas fins i tot monopolitzaran un episodi sencer. 

He de reconèixer que, segons com, el tema dels vampirs no em crida l'atenció, segurament perquè s'ha explotat i pervertit en excés sobretot durant els darrers anys. Jo sóc més de la novel·la original de Dràcula i la pel·lícula de 1992, que l'adaptava amb certes llicències, i no m'agraden gaire els experiments.

Ara bé, la proposta de Penny Dreadful té punts molt bons i m'alegro d'haver-li donat l'oportunitat, perquè m'ha deixat molt satisfet: la idea d'unir diversos personatges de ficció en un mateix producte, i que vinguin de novel·les clàssiques de terror del segle XIX, com si es tractés d'una nova versió de The League of Extraordinary Gentlemen, còmic de l'Alan Moore i en Kevin O'Neill que va tenir una criticadíssima adaptació cinematogràfica i que comparteix algun personatge amb la sèrie; l'ambientació victoriana i la trama original que ens proposa Penny Dreadful, reservant-nos sempre sorpreses però fent-nos també picades d'ullet si coneixem els personatges que sí que existien abans de la sèrie; la fotografia, el vestuari, els diàlegs i, sobretot, les excel·lents interpretacions dels actors i les actrius, afectades intencionadament. 

Imprescindible, més que mai, veure-la en anglès, encara que algun dia l'arribi a comprar algun canal en castellà (cosa que encara no ha passat, tot i que els dos primers episodis els dirigeixi en Juan Antonio Bayona, el de The Impossible i abans El orfanato, i hi hagi un cameo de la Leticia Dolera al segon d'aquests capítols).