Sèries: Black Mirror (sisena temporada)

Potser perquè no se la continuï acusant d'haver-se americanitzat amb el pas a Netflix, Black Mirror és una sèrie de periodicitat irregular, agafant el pitjor que tenen les per altra banda magnífiques sèries britàniques: pocs episodis i moltíssim temps d'espera entre temporades.

He de reconèixer que, des de la cinquena temporada i la pel·lícula interactiva Bandersnatch, no havia tornat a pensar en la sèrie, i em va sorprendre gratament que aparegués la seva sisena temporada a Netflix no fa gaire, però quatre anys després del darrer senyal de vida, si bé s'ha de dir que els esdeveniments prou coneguts de 2020 han contribuït a agreujar la situació.

Black Mirror sempre s'ha caracteritzat per ser una sèrie antològica, amb capítols autoconclusius però sobre un mateix tema, en aquest cas el de l'ètica de la tecnologia. Normalment han estat episodis ambientats en un futur proper però indeterminat en què s'exploraven les conseqüències del mal ús o l'abús d'un avenç tecnològic, unes prediccions plausibles si analitzem com funciona la nostra societat.

A la sisena temporada, però, notem una diferència respecte al que havíem vist fins ara: ja no anem cap al futur, ni tan sols una mica. Parlem-ne repassant breument sobre les premisses de cadascun dels 5 episodis que té. 

El primer, Joan is Awful, ens presenta una situació de les que podrien passar de debò, i potser la tecnologia ja ho permet i tot: la protagonista, la Joan (Annie Murphy), veu com a la sèrie que mira a Netflix aquell vespre es relaten les coses que li han passat a ella mateixa aquell dia, amb les misèries incloses i, és clar, aquesta situació de trobar-se a si mateixa retratada a la tele -perquè és això, ella mateixa- també li passa a la Joan de la tele, interpretada per la Salma Hayek.

A partir d'aquesta premissa es parla d'intel·ligència artificial, drets d'imatge i altres qüestions que estan d'actualitat, precisament ara més que mai amb la vaga d'actors i guionistes que hi ha en marxa a Hollywood entre altres coses per aquest tema.

A Loch Henry les noves tecnologies no tenen res a veure amb la trama, cosa que no és habitual a la sèrie: hi trobem un estudiant de cinema que va de visita al seu poble natal a Escòcia per fer un documental no excessivament apassionant, acompanyat per la seva xicota, que presentarà a la seva mare.

El que es trobaran tots dos després de fer un canvi de tema del reportatge serà quelcom esgarrifós i es travessarà la línia de la implicació personal en la matèria amb què es treballa. Poca cosa més en puc dir, i tot i que és un capítol interessant, potser és "poc Black Mirror". 

El meu preferit és Beyond the Sea, un capítol protagonitzat per pesos pesants com són l'Aaron Paul i en Josh Hartnett que ens porta a un 1969 alternatiu en què la tecnologia està prou avançada per permetre que uns astronautes establerts a l'espai transfereixin la seva consciència a unes rèpliques seves que hi ha a la Terra a l'hora de dormir, de manera que no han d'enyorar la seva família.

És una interessant contradicció: el capítol de la sèrie ambientat més en el passat és el que es basa, potser, en la tecnologia menys viable avui en dia. A banda d'això, tenim un trepidant thriller ètic que encaixa perfectament a l'univers de la sèrie.

D'ètica va especialment l'episodi Mazey Day, en què una paparazza lluita per sobreviure el 2006 aconseguint les fotos que li encarreguen, peti qui peti i passant per sobre de la intimitat de les celebritats que esdevenen els objectius de les càmeres en els seus moments més vulnerables.

El pa de cada dia a la professió, vaja. Però quan sembla que ens estan explicant una història normal i corrent i ens preguntem què té a veure això amb Black Mirror té lloc un gir sobrenatural que... tampoc és propi de la sèrie. Un capítol estrany a causa d'això, però no dolent, en absolut.

D'ètica també va -de fet, és el denominador comú de bona part de la sèrie i sens dubte d'aquesta temporada- el capítol Demon 79, en què una treballadora de grans magatzems al Regne Unit de 1979 ha de fer front al racisme imperant -ella és d'origen indi- i un bon dia es troba un talismà que fa aparèixer un dimoni amb la forma de l'ara desaparegut Bobby Farrell, cantant dels Boney M. 

Ell li diu que s'acosta la fi del món i que, per evitar-ho, ha de matar tres persones, cosa que en un primer moment no convenç la noia, que és una persona normal, però si s'hi negués i prou no hi hauria episodi.

Són cinc capítols que en general encaixen a Black Mirror, ben fets i amb molt bones interpretacions, però s'arrisquen amb l'aposta clara que fan amb situar-se en èpoques passades -en els casos en què es fa- i, sobretot, amb la introducció en alguns episodis de l'element sobrenatural. Sigui com sigui, els continua escrivint el seu creador, Charlie Brooker, i a mi és una temporada que m'ha agradat més que la cinquena.

Cinema: Eternals

Si normalment quan parlo de pel·lícules basades en còmics de Marvel no em poso les ulleres de crític que busca les mil traïcions al material original, perquè com a lector he estat tradicionalment més de DC i el poc que sé de Marvel es nodreix bàsicament d'adaptacions audiovisuals, ja aviso que no coneixia -ni conec- absolutament res del material que va inspirar la darrera superproducció de Marvel Studios, un dels pilars del que es coneix com a Fase Quatre. 

Per tant, no valoraré la fidelitat respecte als còmics on surten aquests personatges perquè no tinc cap referència, però de tota manera tampoc és el meu estil com a crític de pa sucat amb oli que soc. No em queixo ni tan sols quan es tracta d'adaptacions de còmics que conec bé, perquè entenc que les adaptacions són això: adaptacions. Amb aquest disclaimer previ i també el de que no faré spoilers més enllà dels indispensables per descriure els personatges i la premissa de tot plegat, comencem. 

Eternals és una pel·lícula dirigida per Chloé Zhao (Nomadland), que en coescriu el guió, i està basada en els personatges del mateix nom, uns extraterrestres humanoides creats el 1976 pel llegendari Jack Kirby, ja desaparegut. 

Tractant-se de personatges relativament desconeguts, Marvel Studios ha optat per presentar-ne la versió cinematogràfica en conjunt, en comptes d'anar fent-ne pel·lícules individuals -cosa que tampoc no crec que sigui l'objectiu més endavant, tot s'ha de dir-, i és inevitable recordar i comparar-los amb els Avengers, que ja van tenir prou protagonisme durant anys i que es van acomiadar amb un pel·licularro el 2019.

Se'ns explica que van arribar a la Terra aproximadament l'any 5.000 abans de Crist, amb l'objectiu de protegir la Humanitat d'uns mostres anomenats Deviants. Al llarg de la pel·lícula som testimonis de flashbacks de diversa durada -mai no són gaire llargs- que els situen en diversos punts de la Història duent a terme aquesta tasca, però des del segle XVI consideren que la missió està acomplerta i esperen ordres de tornar a casa, tot fent vides aparentment normals entre els humans dels quals imiten els costums per tal de passar desapercebuts, malgrat les seves vida i joventut eternes. 

El gruix de l'acció se situa a l'actualitat, en què arriben nous Deviants i els membres de la colla, dispersos pel planeta i distanciats també pel que fa al contacte, s'han de tornar a aplegar per fer front a la nova amenaça. 

I toca parlar una mica dels protagonistes del film: destaquen especialment l'Ikaris (Richard Madden, el Robb Stark de Game of Thrones), a l'esquerra de la imatge, i la Sersi (Gemma Chan), a la dreta. Ell té uns poders similars als d'en Superman, atès que pot volar -al capdavall es basa en el personatge mitològic d'Ícar- i llançar raigs pels ulls, mentre que ella és capaç d'alterar la matèria. 

Tenen una relació sentimental de les complicades, de la qual anem sabent més coses a mesura que avança la pel·lícula, però no hi ha dubte que, si bé és una història força coral, aquests dos són els personatges amb més pes de la trama.

També tenim en Gilgamesh, o Gil (Don Lee, de Train to Busan), corpulent i amb una força física tremenda, i la Thena (Angelina Jolie, un dels dos noms amb més caixet del repartiment), la deessa guerrera de la mitologia grega, una autèntica addicta a la lluita que pot crear armes amb energia còsmica del no-res. 

Mantenen una bonica amistat que serà cabdal a partir d'un gir de la història que els durà a viure junts, apartats de la resta, durant segles, però tots dos, de manera individual, també tenen moments estel·lars.

Que hi hagi parelles de personatges -no necessàriament romàntiques, com hem vist amb els immediatament anteriors- em va molt bé perquè aquesta part de la crítica no s'allargui gaire, però els últims amb els que ho puc fer són la Makkari (Lauren Ridloff), amb velocitat sobrehumana, i en Druig (Barry Keoghan), capaç de manipular les ments. 

I queden els que he d'esmentar per separat, començant per en Kingo (Kumail Nanjiani, vist a Silicon Valley), que dispara boles d'energia amb les mans i que posa un destacat contrapunt humorístic en una pel·lícula que també té els seus moments de comèdia, com és habitual a Marvel, sigui quina sigui la gravetat de les amenaces a què s'enfronten els personatges dels seus films. En el seu cas, a més, juga força amb els tòpics indis -malgrat que l'actor és paquistanès-, accentuats al present. 

Admeto que em descol·loca una mica el personatge de l'Sprite (Lia McHugh), eterna amb aspecte de nena que pot crear il·lusions útils a l'hora d'escapar-se dels atacs d'un enemic superior, i que té un caràcter esquerp i es mostra desencantada amb la Humanitat. Al present viu amb la Sersi a Londres. 

A continuació vull parlar d'en Phastos (Brian Tyree Henry), inventor d'estris tecnològicament avançats amb la capacitat de fer unes particulars presentacions i materialitzacions al respecte, que desitjaria poder ensenyar als humans per tal que la civilització avancés més de pressa, però els altres el convencen que es dosifiqui en aquest sentit. Es declara contrari a la violència, a la qual només recorre si és estrictament necessari.

Acabo el repàs de personatges amb l'Ajak (Salma Hayek, l'altra actriu amb més caixet del repartiment), capaç de guarir qualsevol ferida, però sobretot la líder del grup i l'enllaç amb els Celestials, que serien els éssers còsmics per als quals treballen els Eternals.

Una líder ha de fer front a situacions complicades, i també es pot equivocar en les seves decisions, com anirem veient en un relat farcit de dilemes ètics que acompanyen i donen profunditat a les espectaculars escenes de combat que, per cert, tenen uns efectes especials exquisits.

Eternals narra la lluita de segles dels seus protagonistes contra els perillosos Deviants, que han tornat amb més poder que mai, però quan coneixem l'autèntic objectiu de la seva missió la pel·lícula agafa un to molt més fosc i dramàtic que la fa encara més interessant. 

Sense conèixer res d'aquests superherois primigenis més enllà del que he vist durant el film, trobo que és una de les històries més interessants de Marvel, i em sap greu llegir que la seva acollida no ha estat bona (de fet, crec que l'opinió popular al respecte està molt polaritzada). 

Però m'és igual, perquè a mi m'ha agradat molt, i coses com les referències a DC -és la primera vegada que Marvel reconeix la Distingida Competència en una pel·lícula, mentre que als productes de DC passa no sovint, però sí de tant en tant-, el somriure que no podem evitar en veure dos actors de Game of Thrones (no ho he dit perquè té un personatge molt secundari, però hi surt en Kit Harington, el Jon Snow televisiu) i sentir-los dir el nom de la Sersi, o el fet que hi apareguin el primer superheroi obertament gai i la primera superheroïna sordmuda de l'Univers Cinematogràfic Marvel, li donen punts extra.